Ha cridat l'atenció!

Aquests dies s'ha fet viral un vídeo que ha penjat a Instagram l'actriu catalana Assumpta Serna, queixant-se de l'atenció o no atenció rebuda per part del Departament de Drets Socials i Inclusió. Segons comenta, ni la resposta del Departament li arriba, ni el suport que rep la seva mare, de 100 anys, és el que considera just, després de tota una vida.

Són moltes les adhesions que ha rebut i les signatures que recull per fer arribar al Departament de la Generalitat i, segons diu també, ja hi ha algun polític que se li ha posat en contacte, la qual cosa no sé valorar si és bo o no. Em refereixo que s'acostuma abans a reaccionar quan algú ho fa públic a les xarxes, sobretot si aquest algú té nom i cognoms coneguts, que no pas si envies una instància, en privat.

Hi ha un mal costum de no respondre les instàncies, o fer-ho tard, tot i el que diu la llei i els terminis establerts. És allò de qui dia passa any empeny. I l'actual govern de la Generalitat ha proclamat en més d'una ocasió la seva voluntat de donar resposta a la gent i escurçar terminis. Es parla molt, però es fa poc.

La iniciativa de l'Assumpta Serna ha rebut algunes crítiques i penso que en un país normal, on els canals de comunicació entre l'Administració i els administrats funcionessin, no seria necessari i fins i tot contraproduent, perquè s'hi suma aquell que es queixa per vici i sense arguments. Però el nostre país no està normalitzat, La resposta de l'Administració és lenta, quan existeix, i poc satisfactòria.

I parlant de la dependència de la gent gran o amb dificultats per fer una vida normal, hem de dir que la resposta no és bona. Es triga massa a respondre a la ciutadania i el suport que s'ofereix no es correspon amb el que seria just, utilitzant paraules de la senyora Serna. No ho és en temes de dependència, ni en temes de discapacitat. En aquest darrer cas, proveu de telefonar per veure com està el vostre expedient de sol·licitud, i la resposta immediata del robot és que poden trigar divuit mesos. No se us acudeixi reclamar-ho abans.

El govern català, en temes de comunicació i atenció necessita millorar.

L'església a vessar!

Avui, diada de Sant Roc, hem acompanyat els macips i macipes a renovar el vot de vila a l'església de Santa Maria d'Arenys de Mar. L'església estava plena a vessar. Els macips, macipes i macipets gairebé l'omplien del tot, i els familiars i amics ho acabaven de rematar.

En moments com aquest et venen moltes coses al cap. Només tenia ulls per contemplar la jovenalla. Tots ben abillats, amb el blanc de les camises, pantalons i faldilles i el vermell de les faixes. Intentava endevinar que tenien en el cap, mentre el capellà llegia l'evangeli o els convidava a resar el parenostre. Per una gran majoria la seva estada a l'església era una novetat, o com a molt el ritual de cada any. 

La nostra cultura està molt arrelada a la tradició i aquesta ens ve directament o indirectament de les celebracions religioses. Voler-ho deslligar és un error, però insistir en això també. Som el que som, perquè tenim un passat i aspirem a un futur millor. No hem de renegar de res, ni avergonyir-nos d'allò que som, d'allò que creiem.

Les cares dels adolescents i d'altres ja una mica ganàpies eren alegres. Estaven contents de trobar-se allà i esperaven poder sortir de l'església i escampar-se pels carrers i places de la vila, tot esquitxant els vianants, trucant a les portes i gaudir de la festa, tot cridant Sant Rooooc!

Les festes ens uneixen i això és el que experimentem cada estiu, amb els actes de Sant Zenon i Sant Roc. I si ahir parlava que junts érem invencibles, o si més no així ho proclamaven els Catarres, avui podem afirmar que recordant el vot de vila i remullant els arenyencs i visitants, és una bona manera també de fer país, de fer societat, de fer amics, i de trobar les coses positives de la vida, que n'hi ha, encara que estiguem voltats de problemes i situacions desagradables.

A la tarda ens espera l'ofici solemne i la tradicional Dansa d'Arenys.

Els Catarres a la Riera

Ahir a la nit. Bé, hauria de dir aquesta matinada, ja que el concert ha començat passades les 12 h, la Riera d'Arenys de Mar estava plena a vessar per escoltar i cantar les cançons dels Catarres. Un grup d'Aiguafreda, ara ja Osona, que es varen fer famosos amb una cançó que va sorprendre a molta gent. Em refereixo a la Jenifer.

És típic i usual que els grups de casa nostra iniciïn la seva carrera musical amb una cançó que esdevé una revolució, ja que durant molt de temps la sents a tots cantons. La Jenifer era una noia de Castelldefels, poc nostrada, que entrava a la vida d'un noi ben arrelat a la cultura catalana.

De fet, jo que no soc seguidor d'aquest grup, però que vaig ser-hi durant tot el concert, em vaig quedar amb les proclames a favor del país i la llengua. Avui ho trobem a faltar una mica, sobretot després de la patacada del Procés i totes les conseqüències. Encara tenim polítics a l'exili i d'altres imputats, amb una llei de l'amnistia aprovada pel Poder Legislatiu, però que el Poder Judicial no té ganes d'aplicar. Sorprenent, oi?

Deia, doncs, que els Catarres no varen deixar de felicitar la gent que assistia al concert, majoritàriament quitxalla i adolescents, que coneixien les lletres de les cançons interpretades, tot dient que junts som invencibles. I és cert que si anéssim tots a l'una, aconseguiríem moltes coses. Fins i tot que la recollida de la brossa de la nostra vila fos tot un èxit. Quan cadascú va a la seva, esdevé un caos lamentable i només som capaços de culpar els altres.

Em va agradar assistir al concert, tot i que no soc gaire amant de participar en actes multitudinaris, on reps cops i masegades. La majoria podien ser els meus nets, però alguns adults també les taral·larejaven gairebé totes. 

El concert formava part d'una munió d'actes del cap de setmana per celebrar la festa de Sant Roc. Avui tindrem la representació de la Pesta i demà els macips i la dansa d'Arenys. No us ho perdeu!

La informació continua fallant

Si repassés els meus escrits on parlava de Rodalies segur que trobaria un lloc, o potser més d'un, on parlava que el govern actual s'ha trobat amb l'herència de la mala gestió i la nul·la inversió en el transport públic, i molt concretament en el ferroviari, i que podíem entendre que la solució no es podia pretendre que vingués d'un dia per l'altre. Sí que insistia en la necessitat de comunicar bé, que és una altra de les queixes que es produeixen en aquest servei, i aquí no hi havia excuses del passat.

Han anat passant els mesos i els problemes de Rodalies es van repetint un dia rere l'altre. Quan no és un all és una ceba, i així anem passant el temps. Ens diuen que s'està invertint més que mai, i evidentment no veiem els resultats. Podem confiar que els nostres nets potser ho veuran. El que no ha millorat, i hem de donar totes les culpes a l'actual govern català i les companyies RENFE i ADIF, és la comunicació. Continua havent-hi una manca de comunicació i atenció a l'usuari que no té excusa.

Avui llegia les declaracions del senyor Manuel Nadal que reconeixia que no havien estat prou àgils ni encertats a l'hora de comunicar, en l'episodi d'anada i tornada a les terres de l'eclipsi total. Però no n'hi ha prou de lamentar-se i assumir els errors. Cal exigir responsabilitats a les persones que tenen el deure d'informar a l'usuari, i que la seva feina i sou existeixen per aquesta raó. Si no es fa bé s'han de depurar responsabilitats. No pot ser que les coses passin sense que ningú se'n responsabilitzi. La ciutadania, i en aquest cas els usuaris, es mereixen una bona gestió i la informació és bàsica per acompanyar-los davant dels problemes que apareixen. Alguns problemes previsibles i d'altres no, però mai pot faltar la informació a l'instant, per evitar que la gent se senti deixada de la mà de Déu.

Informació incompleta?

Alguna vegada hem sentit a dir que hi havia un excés de notícies, sobretot amb l'arribada de les xarxes socials. Sempre he cregut que l'abundància de notícies no era mai un problema. En tot cas el problema és la incertesa sobre la veracitat d'allò que llegeixes o, en el cas que avui comento, si hi ha tot el que passa o la informació rebuda és incompleta.

El diari ARA es feia ressò del mapa que et permet localitzar els refugis climàtics que pots tenir a tocar de casa. Un mapa que el proporciona el Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. Si hi entres pots veure tota mena de refugis, siguin edificis climatitzats o espais ombrívols i frescos.

La notícia pot ser interessant, sobretot per aquelles persones que la seva casa no està prou preparada per afrontar aquestes calorades que patim des de fa una bona colla de setmanes. Perquè ja no es tracta d'una onada de calor, sinó d'una temporada ben llarga de temperatures que en diuen fora de la normalitat, però que aviat haurem d'assumir com a normals.

Dic que podria ser una notícia interessant si reflectís bé la realitat, però temo que no sigui així. Les preguntes que em faig són: Com ha obtingut el Departament d'Interior les dades per poder confeccionar aquest mapa? S'ha assegurat que es relacionaven tots els refugis declarats als municipis catalans? 

Puc entendre que algun municipi no disposi de cap refugi climàtic, però m'estranya que això succeeixi a molts municipis catalans, i poso en dubte l'efectivitat de l'esmentat mapa quan veig, per exemple que a la meva vila no hi apareix cap refugi climàtic, quan em consta que el nostre Ajuntament n'ha relacionat uns quants. I és aquí on em pregunto novament: És culpa del nostre Ajuntament que no ha comunicat les dades al Departament d'Interior de la Generalitat, o bé el govern català ha estat poc curós a l'hora d'exposar el mapa, sense tenir la seguretat que tots els municipis hi han dit la seva?

L'exemple d'avui és una demostració que totes les notícies que rebem les hem de contrastar, fins i tot aquelles que ens venen de diaris que considerem seriosos i que ens diuen que les han tret de fonts gens sospitoses de no ser eficients, o sí?

Fora plàstics!

Si heu viatjat una mica segur que haureu vist imatges de camps propers a grans ciutats farcits de plàstics. Em venen a la memòria imatges de Turquia i també d'Egipte i el Marroc. El vent s'emportava tota mena de plàstics que cobrien gairebé la superfície de terreny que voltava les principals ciutats. Però, i a casa nostra?

El plàstic és el gran protagonista de la nostra brossa diària. Ni les empreses són curoses a l'hora d'embolicar els productes ni nosaltres a l'hora de comprar-los. Potser no veiem aquelles imatges que us comentava, però només cal que fem una passejada pels nostres carrers i places i ens adonarem de la quantitat de plàstic que hi trobarem.

Avui ha entrat en vigor una normativa europea que intentarà reduir, de manera progressiva i massa lenta al meu gust, la quantitat de plàstic a la nostra vida diària. L'èxit de la mesura vindrà condicionada per la voluntat de la indústria, dels consumidors i les autoritats encarregades per vetllar el seu compliment, sancionant si cal.

La norma regula, entre altres, l'ús dels envasos monodosi i el reciclatge dels envasos de plàstic i les ampolles de begudes d'un sol ús. Ja fa molts anys que hi ha països, com Noruega, que es bonifica el retorn de les ampolles. L'estímul de recuperar uns diners, fa que no te'n trobis a cada cantonada, sigui perquè el consumidor s'encarrega de retornar l'envàs, o perquè hi ha persones que els recullen per poder tenir uns guanys fàcils.

De sistemes n'hi ha i no cal ser extremadament enginyós. El que acostuma a faltar és la voluntat de fer bé les coses i pensar-hi una mica. Potser amb l'entrada en vigor d'aquesta norma veurem alguns resultats, i ens estalviarem de veure segons quines imatges dels nostres carrers. El procés serà lent, i caldrà que els nostres dirigents vetllin perquè tothom compleixi de la seva part. Estem massa acostumats a aprovar normes i reglaments i molt poc a fer-les complir.

Dolor a Colòmbia

Ahir coneixíem la notícia del terratrèmol de Colòmbia amb un balanç provisional de més de 200 víctimes mortals. Cal, però pensar que som a vint-i-quatre hores dels fets i que hi ha molta feina a fer i són moltes les persones desaparegudes que podran incrementar el nombre total de morts.

Aquest mateix estiu Veneçuela va patir uns terratrèmols amb el resultat de més de sis mil víctimes mortals. Una xifra que no té res a veure amb les dades que rebíem els primers dies després de la catàstrofe. És per això que cal ser molt cauts a l'hora d'arribar a conclusions.

Aquests són els fets, i que em serveixen per recordar que les tragèdies que vivim en la distància tenen una durada molt curta a la nostra ment. Avui recordem que Veneçuela va patir un terratrèmol perquè ho hem recuperat a través de la tragèdia de Colòmbia. Els veneçolans encara pateixen la tragèdia i nosaltres ja ni ho recordàvem. 

Té tot el sentit del món entendre que no podem estar al dia permanentment pendents de tot el que ha passat i està passant al món, però sí que ens ha de servir per recordar que no només existeix allò que ens comenten. Hi ha guerres més enllà de l'Iran, Palestina o Ucraïna. Aquests tres territoris són molt presents a les nostres televisions i diaris, però n'hi ha d'altres que s'han eternitzat i nosaltres hem girat full.

No es tracta tant d'amargar-nos l'existència com d'adonar-nos que hem d'agrair tot allò que tenim. Som uns privilegiats que també rebem patacades, però obrim bé els ulls i adonem-nos de quina és la nostra realitat. Tot és millorable, però hi ha fets que ens superen i persones que reben contínuament.

El perill de l'eclipsi

No vull ser negatiu i només trobar pegues a les coses, però sí que convé prendre totes les mesures possibles per no haver de lamentar danys irreversibles. Arran de l'eclipsi de sol d'aquest dimecres, les autoritats sanitàries ens han advertit del perill que representa mirar-ho sense prendre precaucions. No es pot mirar directament, sinó que cal utilitzar les ulleres pertinents. Ho són totes?

La por d'alguns és tenir la certesa que aquelles ulleres que ens han venut o regalat compleixen fidelment amb tots els requisits per assegurar-nos que no patirem cap lesió ocular. Ens diuen que no podem utilitzar unes ulleres qualssevol. Que han d'estar homologades, i ens donen la referència.

Avui, però, he llegit la notícia que s'han retirat sis models d'ulleres perquè no són segurs i poden provocar lesions oculars. Segons diu el diari, tots sis models tenien el mateix defecte, amb un filtre massa fosc que podia provocar que l'usuari es tragués les ulleres en algun moment, per veure-hi millor. 

Haig d'entendre, perquè no ho he vist en el redactat de la notícia, que es tractava de models d'ulleres homologats i que per això estaven a la venda. N'hi ha d'altres, que no estaven homologats i que els han retirat abans que algú els pogués comprar. Qui no et diu que no n'hi haurà moltes que no t'asseguren la protecció? T'arriscaràs? Com en podem estar segurs?

Probablement, el més segur serà mirar-ho a la televisió, però és evident que l'efecte no és el mateix. A casa n'hem parlat i hem quedat que sortirem al carrer per veure la sensació de l'enfosquiment momentani, però procurarem no caure en la temptació de mirar el sol. Aquesta visió la podrem veure i reveure tantes vegades com vulguem a través dels canals televisius, i ens estalviem haver de lamentar una imprudència o haver estat víctimes de l'especulació d'uns subministradors d'ulleres falses.

Tret d'una conversa

Divendres parlava que s'havia de legislar bé, arran de la decisió del Consell General de Garanties sobre les vulneracions que es consideraven en el projecte de llei que impulsaven els partits catalans que varen donar suport al govern socialista i que està, de moment, aturat. Una llei que pretenia limitar la compra d'habitatges amb finalitats especulatives. 

Ahir, mentre sopàvem al carrer amb uns amics i convidats, va sorgir una conversa que em va semblar interessant i he anat a buscar-ho per Internet. Es tracta d'un projecte de llei que pretén, entre altres coses, trencar algunes limitacions a l'hora de convertir locals de planta baixa en habitatges. En general, la llei que es vol portar al Parlament té la voluntat de facilitar la construcció de nous habitatges davant la problemàtica existent i que n'he parlat a bastament.

La gràcia d'aquesta llei estaria a permetre als municipis, per acord de ple, la conversió de locals en desús en habitatges, sense tenir en compte els límits de densitat de població dels edificis o zones afectades, i no havent de modificar el POUM, que és prou complicat.

La idea la veig interessant, sobretot quan limita els metres quadrats mínims per evitar habitatges superpetits, per sota del que permet la llei actual. S'ha de dir, però, que una inspecció exhaustiva de la realitat dels habitatges actuals, ens donaria més d'una sorpresa. 

Caldrà veure que la llei que es proposa estigui ben plantejada, tingui clar totes les casuístiques i que no ens trobem que s'hagi d'enretirar per algun defecte de forma. També és important observar quines són les condicions d'aquests baixos, sobretot pel que fa a la ventilació. Em consta que actualment hi ha antics locals que s'han convertit en habitatge que l'única sortida exterior és la porta d'entrada. Cal estudiar bé què es deixa construir i què no. Hem d'evitar que, amb les ganes d'augmentar el parc d'habitatges, estiguem permetent infrahabitatges.

No ens podem oblidar del manteniment

Avui m'he fixat en la notícia que informava del canvi en el servei de manteniment de l'accessibilitat a la línia de tren de Rodalies, quant a escales mecàniques i ascensors. És cert que en els darrers anys llegíem, de manera continuada, queixes dels usuaris de Rodalies perquè els ascensors no funcionaven. A l'estació de tren d'Arenys de Mar no hi ha escales mecàniques, però sí ascensors, i aquests han estat llargues temporades sense funcionar.

Segons la notícia, la consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha donat les xifres de funcionament dels ascensors i escales mecàniques, comparant-les amb les de l'any 2025. Segons diu, s'ha passat del 65,6% al 95,31%, pel que fa a les escales mecàniques, i del 66,8% al 85,46%, pel que fa als ascensors en funcionament.

Realment, que només el 66,8% dels ascensors estiguessin funcionant l'any passat és una vergonya que algú n'hauria d'assumir la responsabilitat. Ara, sense ser una situació òptima, si les xifres que ens donen són les correctes, podem afirmar que el salt qualitatiu és important. El manteniment, en equipaments i infraestructures és bàsic i durant massa anys l'administració pública de torn se n'ha oblidat o bé hi ha dedicat pocs esforços.

Podem culpar l'empresa concessionària del manteniment d'aquests elements imprescindibles per a l'accessibilitat de les persones amb problemes de mobilitat, però les empreses Renfe i Adif, i els governs de la Generalitat i de l'Estat, en són igualment culpables. Construir i oblidar-te del manteniment és un error que no té excusa. I ara podríem preguntar-nos què està passant amb la xarxa viària, on l'eliminació dels peatges ha fet que el manteniment recaigui en l'Estat o la Generalitat?

És important que a partir d'ara, que tenim unes xifres millorables, però que no tenen res a veure amb el que passava, el govern vetlli perquè el manteniment sigui efectiu i eficient, i que paral·lelament a les millores que s'han d'aplicar per al bon funcionament de la xarxa ferroviària, no es descuidin del manteniment dels ascensors i les escales mecàniques.

Si us plau, fem bé les coses!

En més d'una ocasió he demanat des del meu blog que els nostres legisladors s'hi pensin dues vegades abans de tirar endavant una llei per evitar que quedi en no res. No n'hi ha prou amb tenir la majoria necessària per aprovar lleis, sinó que alhora cal fer-les bé. Cadascú defensa els seus principis i contra això no hi ha res a dir, però el que no pot ser és que es facin malament i de pressa, amb les conseqüències que això comporta.

Avui en parlo arran de l'informe emès pel Consell de Garanties Estatutàries amb relació a la llei que es volia aprovar de manera urgent, amb el sistema de lectura única, no fos cas que se'ns covés l'arròs. En aquest cas, tot i la suma suficient de PSC, ERC i Comuns, no es va arribar a votar, perquè Junts i PP varen demanar de portar-ho al Consell de Garanties Estatutàries, i els seus membres han anat també molt de pressa a informar. I han informat de manera negativa i per unanimitat.

Les decisions de l'esmentat consell no són vinculants, però quan són tan concretes i entenedores no se'n pot prescindir i espero que els partits que volien aprovar la llei se n'adonin i, com a mínim, modifiquin tot allò que els diuen que vulnera el dret a la propietat privada, a l'herència i a la llibertat d'empresa, i que a més envaeix competències que són exclusives de l'Estat. 

Entenc que els partits que ens governen i els seus aliats, estiguin preocupats per la manca d'habitatges i l'especulació que se'n fa. Estem d'acord que no es pot jugar ni especular amb un bé tan necessari i que, encara que sigui pura expressió escrita, queda referit a la Constitució. Una altra cosa és obsessionar-se i no estudiar a fons la manera de resoldre-ho sense haver d'atacar a ningú, i encara menys a aquelles persones que no en tenen cap culpa.

El problema de l'habitatge hi és i cal resoldre-ho. No és fàcil i la solució màgica no existeix. Cal treballar, i això contempla l'aprovació de lleis que ho regulin, però s'ha de fer bé. Atacant el fons de la qüestió, i una bona manera és construir habitatges socials i de lloguer assequible, cosa que fins ara s'ha fet molt poc, i no permetent que els habitatges de protecció oficial acabin al mercat lliure de l'habitatge. Hi ha molt a fer, però s'ha de fer bé!

Ara va de bo?

En el ple municipal extraordinari del 26 d'octubre de 2011 es va aprovar una moció, amb 15 vots favorables i 2 en contra, en què es deia: "la variant ha estat llargament reivindicada per totes les forces polítiques de la nostra vila des de fa molts anys".  Amb els següents acords: 1- Que el Ple es referma en la necessitat de construir la variant de Valldegata per connectar la N-II amb la C-32 i desviar l'antiga B-511 del nucli urbà. 2- Reclamar a la Generalitat que executi l'obra sense demora.

Han passat gairebé quinze anys i llegim al web de Ràdio Arenys que enguany la Generalitat licitarà el projecte de construcció de l'esmentada variant. No pretenc analitzar aquí tot l'històric que ha fet que no sigui fins quinze anys després que sembli que la cosa va seriosament, però sí que vull apuntar alguna dada.

El 13 d'abril de 2010 el conseller Joaquim Nadal va anunciar que aquell mes d'abril es licitaria l'obra de la variant de Valldegata. Cinc anys abans, el 15 de juliol de 2005, llegíem al web municipal que l'alcalde d'Arenys de Mar s'havia reunit amb el director general de carreteres, que li havia anunciat que el mes de setembre d'aquell any es trauria a informació pública el projecte de la variant, i tots ens en felicitàvem.

I em quedo amb l'alegria dels membres del primer consistori de l'època democràtica, per allà el 1979, gairebé cinquanta anys enrere, que es felicitaven per haver aconseguit la construcció de la variant.

Segur que hi ha hagut prou entrebancs i discussions que n'han paralitzat les obres. No tothom ho veu bé, sobretot tenint en compte que existeix una carretera que travessa el polígon industrial, i que al capdamunt no hi ha sortida en direcció nord. El cas és, però, que s'han omplert diaris i pàgines web parlant de la imminència de la seva construcció i el més calent és a l'aigüera.

Aquest embolicar la troca és el que genera desafecció i desconfiança, i serveix que discursos populistes, sense cap base, tinguin gran acceptació, només pel fet d'anar en contra dels partits polítics que ens han governat en un moment o altre de la història. No ens deixem enganyar, però posem-hi de la nostra part!

Hi ha ganes de resoldre les coses?

La primera pregunta que ens hem de fer és si hi ha ganes de resoldre les coses o prioritzem l'ego, i l'ambició personal o de grup. Dirigir un país no és fàcil. Encara que tinguis molta capacitat de lideratge i suport no tens tots els elements a la mà per aconseguir fer-ho del tot bé. Cal esforç, voluntat, dedicació i recursos. Aquests acostumen a ser escassos i cal prioritzar. Què és el més urgent? Què és el que arribarà a més gent? Què podem fer per aconseguir els objectius que ens hem proposat?

I per què ho dic tot això? Doncs resulta que a vegades sents segons quins comentaris que et sorprenen. Que un dirigent proposi anar tots d'acord per resoldre els greus problemes que ens afecten no hauria de ser un acudit espontani, sinó la norma. Resoldre les dificultats de trobar un habitatge digne per a moltes persones, no és un tema senzill a resoldre en una sola legislatura. Aconseguir posar ordre en el Departament d'Ensenyament, tampoc és cosa de quatre anys. I per això és tan important el consens de totes les forces polítiques.

No es tracta de saber si tens majoria absoluta o un pacte de govern per a quatre anys. Quan es tracta de temes de llarg recorregut, cal el màxim consens, perquè la vida dona moltes voltes i les dificultats per resoldre segons quins temes necessiten el treball conjunt de tothom, des de totes les perspectives, ideològiques i pragmàtiques. Perquè no tenim tots els coneixements ni tampoc tota la raó. 

El sistema polític que regeix el món occidental es basa en els partits polítics, els quals s'esforcen per agradar i obtenir el màxim nombre de vots per poder governar. És totalment lícit, però no podem oblidar que els grans temes de país, de poble, de barri, els hem de resoldre entre tots. Pensem el que pensem, perquè el món és divers i tots ens hi hem de sentir representats.

A veure si som capaços d'asseure'ns a una cadira, parlar i, sobretot, escoltar. Després les majories obraran, però que sigui sempre després d'un extens debat, sincer, sense protagonismes estèrils i amb ganes de millorar la vida de com més gent millor.

Què és el Pla de Justícia de Pau i de Proximitat a Catalunya 2025-2028?

Si voleu saber exhaustivament què és aquest Pla, visiteu l'enllaç i sabreu què diu. De manera resumida podem dir que es tracta d'un pla estratègic que desenvolupa el nou model derivat de la Llei orgànica 1/2025, que transforma els antics jutjats de pau en oficines de justícia al municipi (OJM), pensat per aquells municipis petits que no disposen de jutjats.

L'objectiu general és acostar la justícia a les persones que viuen en municipis on no hi ha Tribunal d'Instància, per ajudar a prevenir i resoldre conflictes, amb una atenció més àgil i propera a la ciutadania. Atenció, però, ja que en el moment de redactar la llei, en el seu tràmit parlamentari, es varen oblidar d'incloure una de les funcions més típiques dels jutges de pau, com són els casaments. Des de l'aprovació d'aquesta llei els jutges de pau no poden casar i després de més d'un any, ningú no ha fet res per resoldre-ho. O sigui, ja comencem bé!

Si llegiu la descripció del Pla veureu que es pretén organitzar aquestes noves oficines arreu del territori, oferint suport amb personal de l'Administració de Justícia i formació als jutges i jutgesses de pau. 

Entenc que està molt estudiat i que el govern català, amb les minses competències que té en aquest món de la Justícia, es veu amb cor de dur-ho a terme, i pensa que millorarà el panorama de què fins ara coneixíem com a jutjats de pau, amb un component de voluntariat molt alt.

El Pla s'esplaia més en l'organització, coordinació i la millora de recursos i formació, però diu ben poc sobre noves competències dels jutges de pau. Potser l'excepció és la mediació que, per cert, hi ha altres institucions que ho estan desenvolupant. Avui, molts ajuntaments disposen del servei de mediació gratuït, o el d'informació al consumidor. Probablement cal posar ordre amb tot el conjunt d'instàncies i organitzacions i les funcions que realitzen, però tinc por que tot plegat no quedi amb una simple maquillada, sense anar a fons. De moment, que els hi tornin la possibilitat de casar, que com a mínim no anem enrere.

Parlem menys i anem per feina!

Aquest estiu els incendis són els grans protagonistes. Gairebé cada dia hem estat parlant d'un foc o altre provocat o accidental, amb més o menys hectàrees afectades. Segurament no serà el pitjor estiu de tots, perquè recordem algun estiu amb grans incendis a Catalunya, però sí que destaca amb relació als darrers anys, o si més no això és el que a mi em sembla. Al final ens donaran les dades i podrem contrastar-ho.

No només parlem dels incendis en actiu, sinó també llegim molts comentaris sobre la situació en què es troben els nostres boscos. Un sotabosc brut i gens cuidat, amb una calor intensa i alguns desaprensius o temeraris, fan que les flames apareguin més fàcilment del que seria lògic. Falta de previsió? Desconeixement? Manca d'inversions? Ens ho prenem seriosament?

Considero que el govern hauria de plantejar-se d'una vegada millorar la situació dels nostres boscos. Hi ha fets que resulten difícils de capgirar. Les urbanitzacions al mig del bosc, varen aparèixer fa molts anys i són un perill constant, sobretot tenint en compte el canvi climàtic, amb temperatures extremes, però amb unes circumstàncies que sí que podríem abordar: netejar el sotabosc, construir franges protectores i moltes més coses que les persones enteses en l'assumpte ens podrien explicar.

Crec que ja va sent hora que el govern de torn es prengui seriosament la política de la prevenció. Preveure el que pot passar, quan és tan evident, hauria d'estar a l'agenda de tot polític de govern. No ho podem deixar tot en mans de la sort o la capacitat dels nostres bombers, protecció civil i guardes forestals. Aquests hi han de ser per a les emergències, per allò que resulta gairebé imprevisible, però no per substituir la manca de planificació i prevenció.

Cada estiu sents a parlar dels problemes dels nostres boscos i de la facilitat amb què es poden encendre, i no es fa res, o ben poc, per millorar la situació i posar-ho més difícil perquè es cali foc. Cal prendre decisions importants i tenim gent prou preparada i coneixedora del territori per a fer-ne cas i posar-hi remei. Que no passi un altre any sense que s'hagi fet res per evitar-ho.

Notícies que impressionen

Certament, hi ha notícies que t'impressionen i et fan pensar. Avui he llegit la notícia de l'accident d'una avioneta que havia sortit de l'aeroport de Pisco, al Perú, per sobrevolar les línies de Nazca. La nostra família va tenir la sort de fer el mateix trajecte ara fa dos estius i en guardem un gran record. Sortosament, mentre volàvem no vaig pensar en cap moment la possibilitat de patir un accident.

Darrerament, se'm fa molt pesat volar, encara que només siguin distàncies curtes. Acostumes a volar amb companyies de baix cost i, per tant, el tracte és simplement el correcte. Res a veure amb el que passava abans, amb les companyies convencionals i les atencions que rebies. Encara que en algun moment em pugui venir la imatge al cap, no acostumo a pensar en la possibilitat de patir alguna emergència. No podem anar per la vida amb la por al cos, però hem de ser conscients que pot passar.

M'atreveixo a dir que les tretze persones que han mort en l'accident de l'avioneta no tenien pas al cap el pensament d'un possible accident. Es varen enlairar, com ho vàrem fer nosaltres, amb les ganes de poder veure des del cel aquelles misterioses imatges que et plantegen molts dubtes. Els més escèptics poden pensar que tot és un muntatge per atraure turistes. Altres diran que la història ens presenta molts fets insòlits i misteriosos. No em direu que no resulta curiós observar obres faraòniques com són les piràmides d'Egipte, no?

Avui, quan he llegit la notícia de l'accident m'ha vingut una esgarrifança. M'he posat a la pell de les famílies dels accidentats i he manifestat interiorment tot el meu suport i condol. Unes famílies que no conec ni coneixeré mai, però que per uns instants m'hi he sentit molt proper.

Algú que m'ho expliqui

Sempre que parlo de tribunals de justícia i sentències judicials comento que hi ha moltes coses que no entenc i que necessito que algú me les expliqui. Puc estar més o menys d'acord amb les decisions dels diferents jutges, però sempre em falta informació suficient i si pot ser objectiva millor. Una altra cosa és que critiqui la lentitud dels judicis. No pot ser que es triguin tants anys a sentenciar, sigui per absoldre o per condemnar.

També he posat en dubte l'objectivitat d'alguns jutges i d'algun tribunal de justícia a l'hora de dictar sentència i fins i tot a l'hora d'alentir un procediment que no els agrada. Crec que sense necessitat d'entendre de lleis, hi ha coses que queden molt clares i evidents. El cas de la no aplicació de la llei d'amnistia crec que és el més clar de tots en aquests moments.

Després de la sentència del TJUE em fa l'efecte que el Tribunal Suprem té plantejada una estratègia per evitar acceptar la derrota i aplicar l'amnistia. L'estratègia consistiria a anar amnistiant a poc a poc les causes menys impactants. Aquelles que afecten polítics i alts càrrecs de segona fila, deixant al calaix, de moment, els principals protagonistes que tothom coneix i n'espera el veredicte.

M'imagino que a la llarga tothom serà amnistiat, però l'orgull dels jutges que han fet mans i mànigues per mantenir imputats i a l'exili a uns quants, no els permet acceptar de cop la derrota. Ells no ho voldrien, i ha quedat palès des del començament, però cada vegada tenen menys excuses. D'arguments fa temps que no en tenen. Són només excuses i estratègies confuses que els mortals no coneixem ni entenem.

És una llàstima tot plegat perquè al final qui hi surt perdent és tot el sistema judicial i la mateixa democràcia. La desconfiança és total. Ja no creiem en l'objectivitat de la Justícia al nostre país, i això és molt negatiu en molts sentits, i un d'ells la convivència en un món divers i plural.

Ens volen fora!

Avui, els diaris omplien les seves pàgines amb les declaracions de diferents governs europeus proposant fer fora Espanya de l'espai Schengen. Itàlia i Finlàndia han estat molt contundents, però no han estat els únics que s'han posat en alerta davant les imatges de l'entrada descontrolada de marroquins a les ciutats de Ceuta i Melilla. Mala gestió de les fronteres? Estratègia marroquina? Descontrol diplomàtic?

Algú, amb molt més coneixement que no pas jo, diu que les picabaralles entre el Marroc i Algèria les gestiona molt malament el govern socialista espanyol. Ni cedint en temes tan importants com posar-se d'esquena al dret d'autodeterminació del poble sahrauí, ha aconseguit acontentar el rei del Marroc, i aquest, tot fa pensar que ens ho fa pagar. Imatges de desplaçaments interns fins a la frontera amb Espanya, dirigits per la policia marroquina ens fan dubtar.

Què li passa al govern de Madrid? Què està fent malament? Aconseguiran arraconar-nos de l'espai europeu de lliure circulació de persones i productes? Què podem fer?

El tema no és simple i s'ha d'analitzar a fons. La llibertat de moviment de les persones, sobretot quan aquestes tenen problemes de supervivència, sigui per culpa de guerres o fam, no es pot menystenir, però cal regular-ho d'alguna manera per no empitjorar-ho tot. Els compromisos europeus s'han de respectar, i això obliga a prendre mesures urgents i al mateix temps clares. I aquí els poders legislatiu, executiu i judicial han d'anar de bracet, valorant les conseqüències de les seves decisions i accions.

Sempre et trobes qui et comenta que sense Ceuta i Melilla les coses anirien d'una altra manera. No sé si desprendre's d'aquestes ciutats ho resoldríem, però en tot cas sí que cal estudiar a fons com s'ha de gestionar la frontera amb el Marroc, sabent que és la frontera entre un país extracomunitari amb Europa. 

Potser estem massa acostumats que de portes endins la gestió, malgrat que sigui barroera, no provoca grans mals. Ara el problema és que afecta tercers països, i aquests seran més exigents que no pas nosaltres mateixos.

El diner, que ho corromp tot

Permeteu-me que avui torni a parlar de futbol que, com sabeu, no hi entenc res ni m'interessa gaire, encara que com a espectacle, i si juguen bé, m'hi entretingui alguna vegada. I parlo de futbol i diner, que ho corromp tot, arran de la proposta del secretari general de la FIFA, aquell amic tan amic del president dels EUA a qui va condonar la targeta vermella al seu jugador estrella.

El senyor Gianni Infantino ha proposat vendre participacions a inversors privats. Allò de l'esport i la salut ja fa temps que està molt controlat per les grans fortunes. Ara tampoc no ens hem d'escandalitzar. Sabem sobradament que triomfen els clubs rics, aquells que tenen algú al darrere que hi posa els diners. Les seleccions nacionals, amb tot el que comporta, semblava que quedaven una mica al marge d'aquesta especulació descarada. Cada país té els jugadors que té, i amb ells pot intentar competir i guanyar.

Avui s'ha sabut que la UEFA, que s'ha reunit telemàticament, ha aprovat donar suport a un boicot a la FIFA si la proposta del seu secretari general tira endavant. Els 55 membres europeus no participarien ni del mundial femení de l'any vinent, ni del mundial masculí del 2030, organitzat per Espanya conjuntament amb Portugal i el Marroc.

Diner crida diner i, malgrat l'amenaça de la UEFA, no podem pas ignorar els molts subterfugis que hi haurà per fer canviar d'opinió, sobretot pel que deia al començament, que tampoc estem tan alliberats de la força dels diners, i l'especulació és molt present al món del futbol. Cada vegada que s'obre el mercat de fitxatges, ens omplen les pàgines dels diaris de xifres estratosfèriques, en un món tan necessitat d'ajuda pels desastres continuats de guerres i calamitats atmosfèriques.

Ja veurem com acaba tot plegat. Temo, però, que la decisió d'avui sigui més un frec a frec que s'arrossega de temps entre FIFA i UEFA que no pas una anàlisi honesta de la proposta de l'amic d'en Trump.

Ètica i legalitat

L'alcaldessa de Ripoll té un problema i és bo analitzar-ho, amb la voluntat de no deixar-nos portar per simpaties o ideologies. No és fàcil.

En el món de la política està molt qüestionada l'ètica i la legalitat. Tenim massa casos de corrupció que coneixem i ves a saber els que encara no s'han destapat. Jo sempre penso que els polítics corruptes són una minoria, però que fan molt mal i provoquen que molta gent els posi a tots en el mateix sac. No és així. Conec a moltes persones que han dedicat part de la seva vida a la política i ho han fet de manera honesta, amb esperit de servei.

Què passa quan un familiar d'un polític vol optar a una plaça de funcionari de la mateixa institució? La filla de l'alcaldessa tenia dret a presentar-se a una plaça de policia municipal? La convocatòria estava prou justificada? Ha actuat correctament l'alcaldessa?

La llei de l'administració pública deixa molt clar que quan hi hagi un parentiu o relació propera el polític s'ha de decantar i no intervenir en el procés. Per què? En primer lloc, per no influir en el veredicte, però també per preservar la imatge de tot el procés. Sembla que en el cas del procés per dotar-se d'un policia nou a l'Ajuntament de Ripoll, l'alcaldessa s'ha decantat i no hi ha intervingut, però la imatge del procés se n'ha ressentit.

Aquests dies tenim molt present què està passant amb els familiars del president del govern espanyol, que han estat jutjats o estan imputats per haver rebut tractes de favor. Què hi ha del cert? 

Recordo que en l'època de regidor de govern a la meva vila, vaig sol·licitar, com a vilatà, una subvenció per arranjar la façana de casa nostra. Hi havia una convocatòria oberta amb un seguit de requisits. El meu projecte els respectava tots, però no se'm va concedir perquè era regidor. Ho vaig acatar, bàsicament per no contribuir a sembrar dubtes, però no em va semblar just. Jo no intervenia en el procés de concessió de les ajudes.

El tema està, probablement, discernir què és ètic i què és legal, o potser simplement, renunciar a drets per no ser mal interpretats. I aquí ho deixo.

Gràcies, Cinto!

Aquesta matinada el pare Cinto ens ha deixat. En Jacint Duran, frare caputxí ha estat un gran referent de la comunitat de caputxins d'Arenys de Mar, de la bondat i l'amor als més vulnerables. La seva mort no ens deixa indiferents, com tampoc no ens hi ha deixat la seva vida dedicada als altres, sobretot a aquelles persones marginades de la nostra societat.

Amb la mort de persones com en Cinto recordes bé les paraules d'agraïment a Déu per la sort d'haver-lo tingut entre nosaltres. Els arenyencs, amb més o menys fe, amb més o menys proximitat a la vida comunitària dels caputxins, en algun moment o altre de la nostra vida hem sentit parlar d'ell, de la seva tasca altruista, del seu amor il·limitat a les persones més vulnerables del nostre entorn.

El pare Cinto, com molts l'anomenaven, també ha estat un exemple per aquelles persones que hem tingut la sort de què gairebé tot ens ha anat de cara. A través de la paraula, el seu exemple de vida, els seus escrits, les seves homilies, hem entès què vol dir realment conviure, i les dificultats que a vegades ens trobem per manca d'estima, de respecte i de consideració cap a les persones que són diferents.

Sabíem del llarg patiment d'en Cinto i, per tant, no ens han estranyat el desenllaç, però sí que ens dol, encara que sigui per pur egoisme, perquè ja no el tindrem entre nosaltres. 

En Manel Pou, una altra bona persona d'aquesta vila, que l'estimava molt i el coneixia bé, ens ho avançava fa ben pocs dies, i ens demanava que preguéssim per ell. La porta del cel l'ha trobat oberta de cap a cap, i des d'allà continuarà treballant per intercedir pels més pobres, per aquelles persones que tenen greus dificultats per encaixar a la nostra societat. 

Avui, només podem agrair-li tota la seva tasca de vida i animar els seus companys de la comunitat de caputxins que continuïn la seva tasca i ens reclamin l'ajuda que els podem oferir, que de segur la necessiten i no podem negar-la. La millor felicitat d'aquest món és tenir la sensació d'haver estat útil als altres, i és per això que en Cinto era la persona més feliç.

Perdre la confiança, perdre la credibilitat

Avui s'ha produït la compareixença de la consellera d'Educació davant de parlamentaris per explicar els errors que invaliden els resultats de Catalunya a les proves PISA. Una compareixença que no ha resultat fàcil per a la consellera i, probablement, les conseqüències de l'error ho expliquen.

No entraré a valorar-ho, perquè entenc que ja hi ha qui ho està estudiant i prou diputats i partits polítics que hi són al darrere. Ja ens ho explicaran quan tinguin les dades de per què ha passat, però en tot cas em quedo en la necessitat de no perdre mai la confiança de la gent ni la credibilitat. No les podem perdre nosaltres, dins del nostre àmbit de treball, lleure i família, però és molt greu quan això passa als nostres dirigents.

Assumir responsabilitats de govern no és una decisió fàcil ni agraïda, però cal ser-ne conscients i vetllar perquè la gestió diària no provoqui aquesta desconfiança i desafecció de la ciutadania. La transparència és una bona eina per alimentar aquesta confiança i no sempre s'utilitza. Se'n parla molt, però no sempre resulta fàcil obtenir la informació suficient i a temps, per fiscalitzar i mantenir la confiança vers els polítics escollits democràticament per a la nostra representativitat.

Insisteixo que no entro a analitzar què ha passat, i confio que ho acabarem sabem i, si hi ha culpables, que aquests dimiteixin, no com a càstig, sinó com a exemple que la responsabilitat té una base real i efectiva. 

Sap greu que el final d'un curs escolar tan polèmic acabi amb aquesta notícia, callada durant mesos. Això no genera confiança ni credibilitat i, per tant, provoca rebuig i malestar que no és fàcil de revertir. Cal, doncs, que s'aclareixi tot molt bé, per poder continuar confiant en les nostres institucions.

L'Ajuntament i la Societat Coral L'Esperança signen un nou acord

Avui sentia que l'Ajuntament de la vila i la Societat Coral L'Esperança han signat l'acord que ha de permetre complir amb el compromís municipal signat l'any 2002, quan l'entitat va cedir el Teatre Principal perquè l'Ajuntament iniciés les obres necessàries per posar en funcionament el teatre i poder oferir una programació estable i acollir tota mena d'activitats culturals. Un compromís que sembla que ara sí que es podrà assumir.

L'administració pública, en aquest cas l'Ajuntament, no pot invertir diners en un equipament que no li pertany. A canvi de la cessió del teatre, l'Ajuntament havia d'invertir diners en les obres de condicionament de les dependències de l'entitat. Com que no n'era propietari, no li era permès aquesta inversió. Ara, els serveis jurídics han trobat la manera de fer-ho possible. 

L'Ajuntament de la vila i la Societat Coral L'Esperança han signat un acord de cessió d'usdefruit per un termini de 99 anys. Aquest acord permet a l'entitat mantenir la seu social i desenvolupar-hi les seves activitats, mentre possibilita legalment que l'Ajuntament pugui invertir fons públics en la reforma i ampliació de l'immoble, que continuarà sent propietat de l'entitat coral.

Hem de suposar que la interpretació jurídica que s'ha fet, després de tants anys de dubtes, és correcta i que no hi haurà cap impediment legal perquè es puguin iniciar aviat les obres. Resulta curiós i, per què no, trist, que es pugui trigar tants anys a desencallar situacions com aquesta. Semblaria que si ara és possible, també ho havia de ser en el moment de la signatura de l'acord de cessió del teatre i, per tant, que l'Ajuntament hagués pogut complir amb el seu compromís dins dels terminis establerts. L'amenaça era que l'entitat recuperés la titularitat del teatre per incompliment de l'altra part. Una decisió que no ha interessat mai a cap de les dues parts.

Celebrem l'acord i desitgem que el govern municipal trobi els diners necessaris per iniciar les obres d'adequació de l'immoble dins del nou termini fixat.

Ordenances i sentit comú

A casa em renyen perquè em miro les xarxes socials i acostumo a empipar-me, sobretot quan llegeixo insults gratuïts, però també afirmacions que no tenen cap sentit ni argumentació. Hi entro, una mica perquè crec que haig de saber què passa al meu voltant, encara que em provoqui cert malestar. Intento fer-ho poc i mirar-ho molt superficialment, però a vegades fa que publiqui el meu post del dia.

Avui em fixava en una discussió sobre la vestimenta que hem de portar o podem portar quan passegem pels carrers de la nostra vila. Hi havia qui recriminava les persones, homes, que van sense samarreta i llavors intervenien els que afirmaven que l'ordenança de civisme ho prohibeix, i els que afirmaven el contrari.

Hem de tenir molt clar que el desconeixement de les ordenances, com també de les lleis, no ens eximeix del seu compliment, i podem ser sancionats si les incomplim, i això m'ha fet escriure aquest post.

Caldria fer l'exercici de conèixer bé quines són les normes que ens regeixen, tant les locals com les nacionals, per estar segur que actuem correctament. Per altra banda, els governs, siguin locals o nacionals, haurien de fer molta pedagogia i donar-ho a conèixer, de manera tranquil·la i sense atabalar gaire, provocant l'interès de la ciutadania. De fet, la majoria de les ordenances comencen dient quines són les obligacions de l'administració pública que les aprova, i fan especial èmfasi en la difusió d'aquestes.

Cal, també, que a l'hora de redactar una ordenança o reglament, es tingui en compte el sentit comú. Ja sé que avui el sentit comú trontolla una mica, però jo encara crec que és present en la ment de moltes persones. Les de la meva generació segur que sí, però els joves també tenen sentit comú. Dictaminar lleis que vagin en contra del sentit comú, o que facin dubtar, fàcilment s'incompliran i no sabrem ben bé de qui és la culpa.

Per cert, si algú ha seguit la discussió sobre com anar vestit per Arenys de Mar, us haig de dir que l'ordenança de civisme vigent no en diu res, encara que a mi, no m'acaba d'agradar veure la gent passejar en banyador o sense samarreta. 

Avui jazz, demà clàssica

Aquest cap de setmana comencen dos cicles de concerts que han esdevingut tradicionals. Avui, divendres, hi haurà el primer concert del Festival de Jazz, a càrrec d'Albert Bello & Oriol Saña Quartet, i demà podrem escoltar al Nexus Piano Duo, dins del cicle de concerts del Festival de Música de la Gruta, però que en aquesta ocasió tindrà lloc al patí del Xifré.

Però és un cap de setmana farcit d'activitats, amb un altre concert dissabte, a càrrec del Dreamer's Ball Quartet, emmarcat dins dels sopars al carrer, que també n'hi ha quatre, i un altre concert diumenge, també al carrer de la Perera. Una cantada d'havaneres a càrrec de La Vella Lola.

Us recomano que mireu l'agenda del web municipal o les cartelleres repartides per la Riera, perquè em deixo altres activitats tant o més interessants que abasten públic de totes les edats. I això és Arenys de Mar cada estiu, sense que la resta de l'any es quedi gaire enrere. 

És una sort viure en una vila tan dinàmica, amb tantes activitats, amb la col·laboració d'entitats i grups organitzats. Els problemes, que en tenim, queden d'alguna manera una mica decantats per donar pas a moments d'esbarjo, d'alegria, de cultura, de convivència. És important saber-ho valorar i pensar que no tot s'acaba amb les cridòries de les xarxes, ni amb la violència o incivisme, que també en tenim.

Gaudiu de la festa, passeu-vos-ho bé. Recordeu que entre tots podem aconseguir una vila alegre, divertida i culturalment dinàmica. Comuniquem-ho als més despitats, i també a aquelles famílies que tenen més dificultats per anar fent bullir l'olla. Entre tots hem d'aconseguir fer un gir a aquesta dinàmica que sembla que ens porta al caos. Sempre en ve a la memòria aquella cançó La vida és bella, de la pel·lícula amb el mateix nom, i penso que té tota la raó, sobretot si la sabem afrontar amb ganes i tenim el suport de la resta de vilatans.

Han trepitjat m...

Amb un parell de dies les obres relacionades amb infraestructures de ferrocarril i metro han causat dos accidents a molt poca distància. Si l'altre dia ens comentaven que hi havia hagut un esvoranc al costat de les vies del tren que s'està soterrant entre Barcelona i Montcada, ahir el vespre treballant en l'accessibilitat a l'estació de metro de la plaça de Sants es va provocar accidentalment el trencament d'una conducció de gas que va produir una gran flamerada. En el primer cas ningú no en va sortir malparat, però en el cas del barri de Sants sí que hi ha persones ferides, que esperem que es puguin recuperar.

Si la manca d'inversió a Catalunya ha fet que les obres programades s'hagin anat ajornant, ara que semblava que les promeses es complien, surten aquests entrebancs que, com a mínim, retardaran l'acabament de les obres. És mala sort o és que no es vigila prou?

Vull pensar que es tracta de fets imprevisibles i que no es poden evitar, però és molta mala sort! Si fem memòria sabrem que no és la primera vegada que a Barcelona hi ha un esvoranc tot treballant per sota terra. El senyor Manel Nadal segur que ho té molt al cap, ja que ell va ser-ne protagonista involuntari.

No es tracta de fer llenya de l'arbre caigut, però sí que valdria la pena estar més alerta, sobretot si els danys poden afectar la població. Arenys de Mar aquests dies també està molt pendent de les obres de desenrunament motivades per l'esfondrament de l'antiga rectoria. Ningú no vol fer malament les coses, però és important que quan hi ha accidents com aquests que comento, s'analitzi bé les causes i serveixi per evitar-ne de futurs.

Tant de bo que el soterrament de les vies del tren a Montcada i Reixac no pateixin gaires retards, perquè la història ens recorda moltes morts, sigui per imprudència o pel mal estat de les senyalitzacions. Cal avançar en les obres i, sobretot, estar molt alerta de no provocar més esvorancs.

Amnistiats els membres de la Sindicatura Electoral del Referèndum

El dia 15 de febrer, diumenge, escrivia un post on comentava la conferència que havia assistit dissabte, on el catedràtic de ciència política de la Universitat de Barcelona, el senyor Jordi Matas, qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, ens va explicar totes les peripècies viscudes, remarcant que encara estaven pendents de la resolució final del seu cas. 

Us he posat l'enllaç perquè pugueu conèixer els detalls de la conferència i no repetir-me. Avui hem conegut la notícia de l'aplicació de l'amnistia a tots els membres d'aquesta sindicatura. Passa després de dos anys de bloqueig judicial i, com molt bé sabem, encara hi ha pendent l'aplicació a altres persones com poden ser el president Puigdemont o el líder d'ERC, Oriol Junqueras, entre altres.

Al marge de la nostra opinió respecte a les sentències, el que queda clar és que una llei aprovada per majoria al Congrés de Diputats, és a dir, pel Poder Legislatiu, no pot ser paralitzat pel Poder Judicial, perquè ideològicament no hi estiguin d'acord. La separació de poders és la base de la consistència del sistema democràtic que tenim a casa nostra i, si a més tenim en compte que la sobirania emana del poble, què més democràtic que seguir les decisions i acords dels representants legítims de la ciutadania, que els ha votat?

Quant trigarem a veure que s'aplica totalment la llei d'amnistia? Què més ha de passar? Quin poder tenen els tribunals de justícia espanyols per sobre del Poder Legislatiu? Europa s'ha manifestat i no pot ser que s'estiguin buscant subterfugis per saltar-se la llei. 

Algú exigia fa temps girar full, però mentre els jutges i els seus tribunals s'entestin a no acatar les lleis aprovades democràticament serà impossible passar full. 

Massa violència!

Avui començaven els telenotícies amb un seguit de morts que et deixaven glaçat. Per més que ens estem acostumant a aquestes notícies, crec que no ho estarem del tot, ja que no pots entendre què està passant realment. Ens trobem amb casos de baralles improvisades, molt violentes i amb els participants preparats amb armes. També hi ha aquells encontres premeditats, sobretot en el cas de les exparelles, i per acabar-ho d'adobar et trobes amb decisions de fiscals que no ho pots entendre de cap de les maneres.

Del conjunt de casos ocorreguts recentment i que eren notícia aquest matí, em quedo amb la decisió de la fiscal de Figueres que el mes de maig va deixar lliure una persona que havia amenaçat de mort a l'exparella i que la va acabar matant a ganivetades.

La responsabilitat dels jutges i fiscals és molt alta i cal que prenguin les mesures amb encert, valorant totes les hipòtesis. És cert que et passes la vida prenent decisions, la majoria d'elles sense gaire transcendència, però que en funció del càrrec o del lloc que ocupes, el que ordenes i decideixes pot ser vital, i en el cas que comento, provocar una mort evitable.

No és fàcil. Ningú no ho diu, però s'ha de calibrar molt bé el que decideixes tenint en compte les conseqüències que se'n poden desprendre. No voldria posar-me a la pell del fiscal i jutge que no van ser prou contundents a l'hora de retenir empresonat la persona que havia manifestat la voluntat d'assassinar la seva exparella. Què els pot passar pel cap en aquests moments?

Pensar que podem estar ficant a la presó a qualsevol sospitós no tindria gaire sentit, però cal tenir en compte que vivim uns moments amb molta violència, amb moltes navalles i fins i tot armes de foc a la butxaca de desaprensius, i això facilita situacions tràgiques com la de Figueres el mes de maig, o com les que s'han produït avui a diferents llocs, entre ells a la platja de Barcelona.

Aprofitant l'avinentesa del relleu...

Avui s'ha conegut el relleu davant del Departament de Drets Socials i Inclusió, amb la dimissió de la fins ara consellera, la senyora Mònica Martínez Bravo, que serà substituïda pel senyor Raúl Moreno. Aquesta crisi de govern ha vingut motivada per raons personals de la consellera, a qui el president Illa ha agraït tota la feina feta.

Martínez Bravo se'n va i deixa la conselleria amb una colla de reptes pendents de resoldre. Tot el que fa referència al sensellarisme, la pobresa infantil, l'envelliment de la població o les migracions, conforma un paquet prou gran i problemàtic per ocupar totes les hores de dedicació del nou conseller. Cal treballar a fons per anar trobant solucions als temes que afecten aquest àmbit i, a poder ser, amb la màxima participació i col·laboració de la Taula d'entitats del Tercer Sector.

I en la línia de la voluntat del govern, manifestada no fa gaires mesos pel conseller de la Presidència el senyor Albert Dalmau, d'escurçar els terminis de les tramitacions administratives en temes tan sensibles com poden ser la valoració del grau de dependència de les persones, o de la seva discapacitat, cal millorar i agilitar aquesta transformació promesa. Avui, quan truques al departament, et deixen clar que la valoració de la discapacitat té un termini de divuit mesos. 

No té cap mena de lògica ni moralitat, que una persona d'edat avançada hagi d'esperar un any i mig perquè se li valori la seva situació familiar i personal, i es prengui alguna decisió per ajudar-la. Aquesta lentitud no té cap mena de justificació, i si no s'aconsegueix desencallar-ho no es podrà parlar d'una atenció adequada a les persones. No pot ser que els nostres dirigents polítics s'omplin la boca de bones intencions i tot quedi en paper mullat.

Esperem i desitgem que el canvi de responsable de la conselleria serveixi per avançar en la línia promesa i que la resposta a la ciutadania sigui la que ens mereixem.

Noranta anys després

Ahir feia noranta anys del cop d'estat militar que va suposar quaranta anys de dictadura al país i que encara no hem aconseguit desfer-nos del tot de la xacra de la repressió, encara que diem que vivim en democràcia. Evidentment, res a veure amb el que algunes persones hem viscut, però amb la temença constant de no fer un mal pas. Molts encara recordem l'ensurt del 23 de febrer de 1981, sis anys després de veure morir el dictador.

No és estrany, doncs, que en veure l'auge de l'extrema dreta protagonitzada per persones que no varen viure la dictadura, si més no els anys de més repressió, no ho acabes d'entendre. Què busquen i què els han explicat de la història d'Espanya.

Vivim uns anys d'incertesa amb un govern espanyol socialista ple de fets obscurs, i una alternativa real d'extrema dreta amb la possibilitat de perdre alguns dels drets adquirits després de la dictadura. No només els drets propis dels catalans, sinó també els drets generals de les persones que lluiten per la llibertat d'expressió, pel reconeixement de la diversitat en tots els sentits i pel respecte elemental a les persones.

Noranta anys després d'un cop d'estat, deixats de la mà de Déu, i actualment integrats a Europa, no ho acabem de veure clar. Hem passat tota la vida reivindicant els drets democràtics i ho haurem de continuar fent, perquè les expectatives no són gens engrescadores. Diuen que els humans ensopeguem més d'un cop en la mateixa pedra i és totalment cert. Ho és en l'àmbit europeu, després de dues guerres mundials i ho és en l'àmbit espanyol, després d'una dictadura repressiva de quaranta anys.

Un nou ROM per millorar la participació

Aquesta setmana s'ha celebrat el primer Ple municipal regit amb el nou reglament orgànic municipal (ROM), aprovat recentment després de vint-i-cinc anys de vigència de l'anterior. Durant la celebració del Ple es varen poder observar dos canvis significatius. Per una banda, l'ordre de les intervencions dels grups municipals, invertint-lo i començant pels grups amb més vots, i per l'altra, la durada màxima de dues hores de l'apartat de precs i preguntes.

La primera mesura té lògica i es fa coincidir amb el que passa a les altres institucions supramunicipals. El tradicional ordre d'intervencions d'Arenys de Mar no estava escrit, però era un costum. Pel que fa a la durada màxima de dues hores, que té la intenció de no allargar excessivament la sessió plenària va provocar que quedessin unes quantes preguntes al calaix, que es varen llegir i que el govern local respondrà per escrit. La durada de les intervencions no es va respectar, segons el que està estipulat, i això va fer que no hi cabessin totes. Segurament que, amb l'experiència d'aquesta vegada, caldrà ser més meticulosos en les pròximes sessions, i fer possible que es pugui parlar de tot.

Un element introduït al nou ROM i que encara no va aparèixer és la participació ciutadana en una sessió prèvia de mitja hora abans del Ple. Les normes superiors a què s'ha d'adaptar el ROM no permeten que aquest espai formi part pròpiament del Ple, però sí que aprofita l'avinentesa de la presència de tots els grups municipals per permetre que els vilatans puguin expressar-se lliurement i rebre resposta directa a les seves reivindicacions i suggeriments.

Estic convençut que aquesta porta oberta serà aprofitada i ajudarà a fer que l'Ajuntament i el seu govern es facin més propers a la ciutadania, més transparents i ajudin que la política municipal sigui més participativa. Recordem que el nostre sistema polític és de democràcia representativa, però totes les fórmules que puguem aplicar per millorar la participació seran benvingudes.

Crida al voluntariat arenyenc

Ahir vaig llegir a les xarxes socials una petició de col·laboració voluntària per amenitzar el dia els residents d'un centre de persones grans de la vila, i el primer que vaig pensar és que no sempre tot el que surt a les xarxes socials és negatiu, encara que hi predomini, sinó que també pots trobar-hi comentaris i propostes positives.

La peticionària, treballadora d'una de les moltes residències que tenim a la nostra vila d'Arenys de Mar, proposava que, de manera voluntària, totes aquelles persones que poguessin organitzar alguna activitat a la residència serien benvingudes i ajudarien a dinamitzar les activitats que ja s'hi estan fent.

Segurament, la majoria de la gent tenim la imatge d'un col·lectiu de persones d'una certa edat, amb moltes dificultats de mobilitat, però també de comunicació, mig abandonades en un centre, amb bones prestacions i atenció, això sí, sense gaire activitat. Ens equivocaríem si pensem així. Aquests centres organitzen diferents activitats que no només serveixen per entretenir, sinó que també fan la seva aportació pedagògica i cultural. Tot i això, estic segur que necessiten més col·laboradors per farcir tots els dies de la setmana.

Tant de bo que la crida que es penjava a la xarxa tingui prou ressò i resposta, i d'aquesta manera, no només a la residència d'on sortia la iniciativa, sinó a totes les residències locals, puguin augmentar el nombre i la varietat d'activitats culturals i de lleure, perquè les persones que viuen probablement el darrer tram de la seva vida, ho puguin fer de la millor manera, com a premi a tot el que han fet durant la seva vida. S'ho mereixen.

Qui no té un pis ocupat a prop?

Parlar de l'ocupació de pisos és un tema delicat que genera moltes controvèrsies i, a la meva manera de veure-ho, es deu al fet que es confonen els termes. Barregem l'ocupació de pisos amb el dret a l'habitatge i aquí ens fem mal. Crec que tots estarem d'acord a afirmar que disposar d'un habitatge digne és un dret i que al nostre país, tot i que està reconegut a la Constitució, no està garantit per a tothom.

El preu del lloguer dels habitatges s'ha disparat i, per més lleis que es vagin aprovant, de moment no es troba la manera d'abaratir-los i més aviat el que està passant és la disminució del parc d'habitatges de lloguer. Si n'hi ha pocs és més fàcil que el preu s'enfili. És qüestió del mercat de l'oferta i la demanda.

També crec que tots estarem d'acord que falten pisos perquè les diferents institucions públiques, cadascuna dins de les seves competències, no s'han preocupat de construir habitatges, la població ha crescut i la necessitat de nous habitatges també. Si ho preguntem als diferents governs ens donaran la raó. En són conscients, però s'està fent prou per minorar el problema? Jo crec que no.

Si parlem de les ocupacions d'habitatges ja no ens posarem d'acord i penso que la legislació espanyola no ho té ben regulat. Moltes persones, de bona fe, creuen que davant de les dificultats de trobar un habitatge i l'existència de pisos buits, no és cap disbarat pensar en l'ocupació d'aquests. Les casuístiques són molt diferents, tant pel que fa a la tipologia d'ocupants i el seu comportament, com de la propietat. No és el mateix un okupa violent, sorollós i incívic, que una família pacífica, respectuosa i silenciosa. Tampoc no és el mateix una família propietària d'un segon habitatge que li han ocupat, que el banc o el gran tenidor que té pisos buits arreu.

Saber distingir les diferències ajudaria a posar-nos una mica més d'acord a l'hora de parlar del problema de l'habitatge i del problema de les ocupacions. Regular els drets i deures dels ocupants i els drets i deures dels propietaris, també posaria fi a moltes situacions injustes que no podem permetre que es resolguin per la via de la violència i de la por. 

Neutralitat personal i imparcialitat professional

Bellugant-me per Internet he trobat un parell de paràgrafs que m'han semblat interessants per transcriure en el meu blog. Els he trobat tot buscant una frase que vaig sentir dir a una tertuliana televisiva, de no sé quin canal, parlant del jutge Juan Carlos Peinado. Els paràgrafs són aquests:

La premissa de què un jutge no pot demostrar antipatia respecte a una persona es basa en la necessitat de distingir entre neutralitat personal i imparcialitat professional. Segons l'anàlisi constitucional presentada, és impossible que un jutge (o qualsevol persona) estigui exempt de creences, morals o opinions pròpies; per tant, la teoria jurídica moderna no busca la neutralitat absoluta de la persona, sinó la imparcialitat en les seves actuacions quan exerceix l'autoritat pública. 

El sistema legal ja disposa de mecanismes per garantir aquesta imparcialitat, com ara la recusació, que permet apartar un jutge si es demostra que pot no ser imparcial degut a la seva ideologia o relacions personals. Així doncs, la qüestió no rau en negar l'existència de sentiments personals com l'antipatia, sinó en garantir que aquests no influeixin en les decisions judicials, mantenint la credibilitat de les institucions i evitant que la política o els sentiments privats infiltrin la funció judicial.

Llegint el primer et sembla del tot normal. Té lògica i crec que qualsevol persona sensata hi ha d'estar d'acord. En llegir el segon paràgraf m'entren molts dubtes i el primer d'ells és si és cert que el nostre sistema legal garanteix la imparcialitat dels jutges. És cert que existeix la recusació, però té efectes? S'aconsegueix decantar un jutge que ha demostrat aversió respecte a la persona que està jutjant i el seu entorn? Qui decideix que un jutge se l'ha d'apartar d'un cas? Aquesta decisió és imparcial?

La confiança vers la justícia i la seva implantació al nostre país està sota mínims i jo crec que es deu a l'actuació d'uns quants jutges, amb molt poder, i un corporativisme descarat que deixa en dubte la imparcialitat dels tribunals de justícia. Han de canviar molt les coses, i les persones, i potser trigarem molts anys a recuperar certa normalitat i, sobretot, confiança.