Gòspel al Calisay

Mentre el sol va baixant alçada i potència, gaudim de la música, avui a càrrec de Mar de Gòspel, que condueix la Memi Sillah, tot un referent musical a la vila.

S’agraeix assistir a actes com el d’aquest capvespre d’estiu, en plena onada de calor. I pensar en la il·lusió i les hores d’assaig dels i de les cantaires. Desenvolupar la sensibilitat, en aquest cas musical, és un exercici de bona pràctica poc habitual, però molt necessari.

I la Memi presenta cada peça, amb unes explicacions ben documentades i pedagògiques, i això és interessant perquè no es tracta només de tenir les orelles atentes, sinó també la ment perquè sapiguem d’on ve tot. Les coses, i en aquest cas les cançons, no neixen per generació espontània, sinó que formen part de la història i és bo conèixer-la. Neixen i es transformen fins a arribar als nostres dies.

El pati del Calisay, que acostuma a jugar el paper de lloc de pas per anar a algunes de les sales de l'equipament cultural arenyenc, avui és protagonista de la vetllada musical, i us haig de dir que fa goig de veure. 

Gaudim, doncs, de la música. Moltes gràcies per la bona estona que estem passant!

L'augment del PIB que no arriba a les famílies

Ho explicava fa pocs dies i avui escoltava comentaris al respecte amb una frase que potser és més entenedora que no pas parlar de macroeconomia, com feia jo. Ens parlen del producte interior brut (PIB) i donem per entès que tothom sap de què va. En realitat es tracta de veure si de l'augment de la producció se'n beneficien les famílies o en el repartiment acaba arribant menys del compte.

El tema està molt lligat amb immigració, que tothom hi diu la seva i alguns de manera despectiva i xenòfoba, i amb la productivitat de les empreses i el nivell salarial. Tot això va de bracet. Ens falta mà d'obra i necessitem persones que vinguin d'altres països. Necessitem també millorar la productivitat i al mateix temps incrementar els salaris. 

Si arriben més persones a viure al nostre país, serem més a repartir i el creixement del PIB caldrà que vagi d'acord amb aquest augment de la població. Si creix per sota, serà quan ens adonarem que les famílies no en treuen res que el PIB creixi. 

Avui escoltava un membre del govern català reconeixent que els salaris són massa baixos. Ahir, per anar posant exemples, una persona de Bonn ens comentava que aquí la benzina era molt més barata. Li havies de fer notar que els nostres salaris estan molt per sota dels seus. Tot depèn del poder adquisitiu de les famílies i el nostre és molt baix.

És important, doncs, tenir molt clar que les dades no tenen cap sentit si no les analitzem de manera conjunta. Hem de planificar bé el nostre futur, tenint present la població, la productivitat, la qualificació professional i els salaris. Si ens descuidem d'alguns d'aquests elements és quan tot trontolla i el resultat no s'ajusta a la realitat. Hem d'insistir als nostres dirigents polítics que ni ens poden enganyar ni caure ells mateixos en l'engany. 

Trobar pis de lloguer

Tenim molt clar que el tema de l'habitatge és avui un dels més comentats i al mateix una de les principals preocupacions de la societat. Tot el que es faci per aconseguir facilitar l'accés a l'habitatge serà benvingut, però cal fer-ho bé i analitzar a fons les conseqüències de segons quines decisions o lleis proposades.

Fa por parlar d'aquests temes tan impactants perquè no sempre s'entén allò que vols explicar, o bé no ho saps fer de manera prou entenedora per no crear malentesos. En una societat capitalista com la nostra funcionem a través del mercat de l'oferta i la demanda. Qui no ho vulgui entendre té un problema. En tot cas en què ens podem discutir i opinar és en la llibertat o control d'aquest mercat. Hi haurà qui defensarà que el mercat ha de ser regulat perquè considera que el moviment no és prou just, i també hi haurà qui dirà que és el mercat qui ha de decidir els preus dels productes.

Si tenim escassetat d'habitatges i un excés de demanda, el mercat farà que els preus s'encareixin. Si no hi volem intervenir, les persones amb poc poder adquisitiu ho tindran magre per poder accedir a l'habitatge. Si creiem en la intervenció de l'Estat, caldrà analitzar quines són les millors mesures a tenir en compte per aconseguir que hi hagi més gent que pugui accedir al seu habitatge, un dret reconegut per la Constitució.

Hem vist fracassar moltes lleis aprovades o proposades al Congrés de Diputats, i ens hauríem de preguntar per què. L'article de Fernando Trias de Bes, avui a l'ARA, és interessant perquè manifesta clarament l'error d'incidir en el preu de l'habitatge. El darrer paràgraf del seu article és clau per entendre el problema, i per això el reprodueixo: "La política d'habitatge necessita augmentar l'oferta, donar seguretat jurídica i mobilitzar sòl. Posar un topall als preus ensorra l'oferta. Era de manual. El problema persisteix.".

I és aquí on em qüestiono la capacitat dels nostres representants polítics, siguin a govern o a l'oposició per prendre segons quines decisions o opinar al respecte. Considero que o bé van mal assessorats i no es refien dels professionals que hi entenen, o és que només juguen a fer política ideològica, sense un fonament lògic i intel·ligent.

Cinquanta famílies afortunades

Demà dilluns tindrà lloc el sorteig per assignar els nous pisos de lloguer assequible que s'han construït al Bareu. Finalment, s'ha acabat tot un procés que ha durat molts anys, massa anys. En temes d'habitatge podem parlar del got mig ple o mig buit. Per més que es facin passes per augmentar el parc d'habitatges i que siguin assequibles per una bona part de la població, mai es farà prou. Podem ser crítics i exigir als nostres representants polítics que treballin més per augmentar l'oferta, però no cal ser derrotistes. Cal valorar positivament allò que s'ha aconseguit i en tot cas, si és possible, millorar-ho.

Arenys necessita ampliar l'oferta de pisos, siguin de nova construcció o rehabilitant aquells que estan tancats i buits. El territori és el que és i tampoc disposem de grans superfícies per construir-hi. Cal preservar el medi natural i no quedar-nos sense. També és important equilibrar l'augment de la població amb l'oferta i possibilitats de serveis i recursos públics. Avui, a Catalunya, hi ha àrees superpoblades. Hem crescut en població, però els recursos de l'administració pública estan estancats.

La planificació, en tots els àmbits, serveix precisament per evitar sorpreses i saturacions. Si només ens fixem en el dia a dia i no alcem la mirada cap al futur, ens trobarem amb situacions difícils d'afrontar. Ho veiem en l'atenció sanitària i l'escolar. Cada vegada hi ha més dificultats per oferir un bon servei, i no es tracta tant de la capacitat i preparació dels professionals com de les eines i recursos de què disposen per atendre els seus usuaris.

Demà, doncs, hi haurà unes quantes famílies que obtindran el pis enyorat, i ens n'hem d'alegrar, però l'endemà mateix ens hem d'arremangar per continuar treballant per aconseguir nous habitatges per a les moltes persones que encara estaran pendents d'assignació.

Ser realment transparents

L'esforç per millorar l'administració pública dins d'un model de democràcia representativa ha comptat amb dos elements que han centralitzat els objectius a assolir. Per una banda, la participació de la ciutadania en els afers públics i per l'altra la transparència. Ambdós constitueixen, al meu entendre, la base de la confiança necessària entre l'administració i els administrats. Saber que pots dir-hi la teva, a través dels marcs establerts, i conèixer què es cou a dins, gràcies a les finestres que avui tenim obertes amb l'ajut de les noves tecnologies, que ja no són un tan noves, i Internet.

Ahir parlava del nou ROM, aprovat definitivament en sessió plenària i que incorpora les audiències prèvies al Ple, que és una manera més d'acostar la ciutadania a la tasca que realitzen els nostres representants polítics. Els webs municipals i de totes les administracions públiques també ens obren a descobrir la feina de l'administració. Les millores en les facilitats per accedir-hi són bàsiques perquè la tal transparència sigui real.

Encara que la majoria de la població actual hagi nascut dins de l'època digital, encara hi ha moltes persones que en viuen al marge i necessiten que algú els ajudi per bellugar-se en aquest món i fer les tramitacions necessàries que cada vegada en són més. L'administració pública té l'obligació de facilitar les eines d'accés a les dades públiques i això es pot fer de moltes maneres, sigui de qui sigui la competència.

Les oficines d'atenció ciutadana (OAC) han estat claus a l'hora de fer fàcil tota mena de tramitacions i, ajuntaments com el d'Arenys de Mar, fa molts anys que actua com a finestreta única per a tràmits adreçats a altres administracions. Però com que no podem fer recaure tota la responsabilitat i tasca a aquestes oficines, cal crear els espais idonis perquè la ciutadania, que no se'n surt, hi pugui acudir i ser atès. Tots i totes tenim el dret d'accedir a les dades públiques i si no tenim la capacitat de fer-ho per nosaltres mateixos, ens hi han d'ajudar.

Podrem parlar realment de participació i transparència quan tots els obstacles que encara queden desapareguin i ningú pugui dir que no hi ha tingut accés.

La ciutadania arenyenca parla al Consistori

Ahir el Ple municipal d'Arenys de Mar va aprovar definitivament i per unanimitat el nou Reglament Orgànic Municipal (ROM) després de dos anys de feina de tots els grups municipals. És important tenir en compte el treball col·laboratiu de totes les forces polítiques presents al consistori arenyenc que ha permès un consens total a l'hora de redactar les normes de funcionament de l'Ajuntament de la vila, substituint un reglament que datava del segle passat.

Estem molt acostumats a les picabaralles polítiques i es fa estrany aconseguir la unanimitat a l'hora d'aconseguir acords com el funcionament de la institució local. Tot i que no és l'únic acord unànime del mandat, seria desitjable que aquesta unanimitat sovintegés més, sobretot en temes de llarga durada, amb possibles alternances polítiques al capdavant de la institució.

El nou reglament que serà vigent en el pròxim ple del mes de juliol, millora sensiblement aspectes organitzatius interns que la majoria de vilatans desconeixen, i actualitza la manera d'actuar d'acord amb els temps que vivim i l'ús de les noves tecnologies. No podem oblidar-nos, però, d'una incorporació remarcable en el camp de la participació ciutadana en els afers públics. El nou ROM regula les sessions prèvies a l'inici del Ple, amb l'assistència de tots els membres del consistori, on els vilatans i vilatanes, a títol personal o en representació d'entitats o grups organitzats, podran preguntar i rebre resposta directa sobre temes del seu interès.

Els grups municipals han fet la feina possibilitant l'existència d'aquest marc participatiu i ara és la ciutadania qui ha d'agafar el compromís de servir-se'n en benefici de tota la vila. Opinar, suggerir i també criticar amb arguments l'actuació dels nostres representants polítics és tant o més important com la capacitat d'escoltar d'aquests. El marc que propicia el nou ROM és important i ens ho hem de creure, i tots plegats n'hem de fer bon ús.

Aquesta calor que ens mata!

M'he entretingut a llegir la notícia sobre les morts causades per les altes temperatures d'aquesta onada de calor que patim des de diumenge. Es tracta d'un càlcul basat en l'estadística de morts habituals comparant-la amb les morts d'aquests dies. La diferència s'adjudica a l'onada de calor. Les xifres són importants, ja que a Catalunya es calcula que són 43 les víctimes degut a les altes temperatures. Arreu podem veure xifres que criden l'atenció i el primer que et ve al cap són els negacionistes del canvi climàtic.

Les persones grans i amb afeccions cardiorespiratòries són les més exposades a no suportar la calor. Les forces flaquegen i propicien la mort avançada. És per això que cal seguir les instruccions que les autoritats pregonen i també el sentit comú. No sortir al carrer a les hores de sol brillant i buscar refugis climàtics per suportar-ho millor.

D'entre les morts n'hi ha algunes que són realment incomprensibles. Com si no pogués ser veritat, però que es repeteixen cada vegada. Em refereixo a les criatures abandonades dins dels vehicles, per uns pares inconscients. Com pot ser aquest nivell d'inconsciència? Les criatures també formen part del conjunt de la població amb més possibilitats de patir l'augment de les temperatures. De la mateixa manera que hem de tenir cura de la gent gran, no ens podem oblidar dels nadons, que són indefensos i requereixen la nostra atenció.

Aquests dies, doncs, només podem parlar de mesures correctores i salvadores, però caldria no oblidar aquelles mesures previsores, sigui a l'hora de construir els habitatges i edificis públics, o bé a l'hora de dissenyar els parcs urbans i espais d'esbarjo. Encara hi ha massa asfalt i ciment i poca terra transpirable.

Si creiem en el canvi climàtic, cosa que considero evident, caldria dissenyar les ciutats de la millor manera per fer-hi front. Després els vilatans ja ens encarregarem de cuidar els nostres avis, nets i a nosaltres mateixos, però els responsables polítics no es poden encantar.

Sous baixos que provoquen pobresa

Les dades macroeconòmiques ens enganyen i no expliquen correctament la situació econòmica de les famílies. Estem farts de sentir a dir que l'economia espanyola creix per sobre de la mitjana. Això fa pensar que bufa el vent a favor i que som molt bons. Aconseguim avançar per sobre de les altres economies occidentals. La realitat, però, és molt diferent. La realitat familiar de les classes populars.

Abans teníem assumit que les famílies que es trobaven a l'atur tenien moltes dificultats per viure. Si l'atur era persistent els consideràvem pobres i necessitaven les subvencions i ajudes de tota mena. Ajudes de l'administració pública i de les entitats socials del tercer sector. Famílies que no han tingut mai res! Avui ha canviat i ens trobem amb famílies treballadores que, malgrat els ingressos, no poden tirar endavant sense l'ajuda. Per què passa?

L'anàlisi no pot ser simplista i trobaríem molts elements que determinarien que unes famílies, que probablement han format part de la classe mitjana, amb sous fixos, no poden fer front a les despeses diàries. No poden comprar aliments, perquè són massa cars, o no poden pagar un lloguer que s'ha disparat. 

L'esca del pecat són uns sous miserables que no estan d'acord amb el creixement econòmic que ens explica la macroeconomia. El cost de la vida s'ha inflat exageradament, però els sous es mantenen a sota. El poder adquisitiu de les famílies s'ha reduït. Aquell estalvi familiar que existia fa uns anys, ha desaparegut. En els millors dels casos aconsegueixen pagar els deutes, però fer un racó per a demà, res de res.

Totes les mesures econòmiques que pugui adoptar el govern de l'Estat no serviran de res si no aconsegueixen racionalitzar els salaris. Parlem molt de la productivitat de les empreses, que realment és un deute pendent al nostre país, però no podem oblidar-nos dels sous. Encara que només sigui per interès dels productors, si les famílies no guanyen prou diners, no podran consumir i un excés d'oferta malbarata la salut econòmica d'un país.

Una visita a Càritas

Dijous passat parlava de reconeixements i anonimat, i em centrava força en els reconeixements que un ajuntament fa a persones de la vila que han destacat per la seva tasca en pro de la societat, en qualsevol àmbit, i també en les votacions populars per premiar convilatans, però no em descuidava d'aquelles persones anònimes que probablement mai ningú no els ho tindrà en compte, però que són clau per al bon funcionament de la nostra societat.

Avui he visitat la gent de Càritas de la nostra vila, i he compartit amb ells una bona estona. He vist tot el que fan un dimarts qualsevol, per atendre els usuaris del seu servei, i m'han explicat tots els preparatius per poder-los atendre. Es tracta de persones voluntàries que dediquen unes hores del seu temps lliure per ajudar qui no té la vida gaire fàcil.

El nostre país funciona a base de voluntariat. Hi ha qui ho critica perquè entén que són les administracions públiques les que haurien de fer tota aquesta tasca i fins i tot procurar d'evitar que hi hagi persones que requereixin aquests serveis, per poder tenir un plat a taula. Probablement, si al món imperés la justícia i es reduïssin les diferències no tindríem tantes persones amb dificultats per sobreviure. Si les institucions públiques dediquessin més esforços i recursos per atendre les famílies més vulnerables, no ens trobaríem amb la situació actual, però això no passa i hem de fer alguna cosa.

El voluntariat és una figura que ha existit sempre i difícilment en podrem prescindir. Hem de treballar perquè els governs, siguin a escala local, autonòmica o estatal, vetllin per reduir les desigualtats, però al mateix temps animin a més persones, sobretot els més joves, a dedicar part del seu temps als altres. Quan una persona ha tingut la sort o el privilegi d'haver viscut sense gaires dificultats, una bona manera d'agrair-ho és ajudant a qui ho ha tingut tot en contra, o que en un moment de la seva vida ha vist que tot se li tirava a sobre. 

Des d'aquí tot el meu agraïment a aquelles persones que, de manera desinteressada, hi són per ajudar els altres.

La rectoria s'ha esfondrat

Probablement, moltes persones que transitem pels carrers de la nostra vila no ens havíem adonat de la majestuositat de la façana de l'antiga rectoria d'Arenys de Mar. El carrer de l'església és estret i això fa que no hi hagi prou perspectiva per contemplar els habitatges. També passa que anem a la nostra bola, fins i tot amb el mòbil a les mans, i no ens fixem en el patrimoni urbà, que és prou interessant. 

He aprofitat la fotografia que reprodueix la web de Ràdio Arenys per il·lustrar aquest escrit perquè serveixi de memòria atès que, després de l'ensorrament de l'interior de l'edifici, la façana s'haurà d'enderrocar, si no del tot, parcialment. La façana era considerada un bé cultural d'interès local (BCIL), però els esdeveniments d'aquest diumenge no faran possible la seva conservació. Sap molt greu perdre patrimoni, però en aquesta ocasió ens hem d'alegrar que no hi hagi hagut persones ferides. El fet que succeís en diumenge ho ha propiciat i ens n'alegrem. 

Aprofitant l'avinentesa, recomanaria els arenyencs aixecar els ulls i fixar-nos més en tot el que hi ha als diferents carrers i places. Malauradament, estem molt atents a no trepitjar les defecacions que els amos dels gossos no recullen, o a sortejar papers i trastos de tota mena que incívics, que són pocs, però molt persistents, deixen a la via pública.

Seria desitjable que tots consideréssim l'espai públic com un part nostra que hem de respectar i cuidar. Estic convençut que quan acabeu de fer la neteja de la casa, tot ben endreçat i polit, us sentiu orgullosos i satisfets de poder disposar d'aquest espai íntim de descans i tranquil·litat. Això mateix ens hauria de passar respecte a la via pública. És part de la nostra vida i convé cuidar-la, per sentir-nos-hi més còmodes.

La rectoria ha estat molts anys buida i abandonada i ara, que podrà ser útil i col·laborar en satisfer la demanda d'habitatges, molt mancats a Arenys, haurà de passar per aquest tràngol, amb l'esperança que els nous inquilins en puguin gaudir molt de temps.

Els drons, armes mortíferes

Ja fa anys que hem normalitzat l'existència dels drons. Encuriosits, vàrem observar els primers exemplars que voleiaven per sobre dels nostres caps, tot enregistrant imatges. Alguns ho vèiem com una joguina. Ens deien que calia autorització en llocs habitats i una total prohibició al voltant dels aeroports per les interferències que podien provocar. Llegíem que les empreses de transport els podrien incorporar per enviar els productes, comprats per internet, fins al domicili dels compradors. Calia regular-ho bé per evitar el caos.

Digueu-me innocent, però no em podia imaginar que poc temps després de la seva presència, es convertirien en armes destructores, utilitzades en els combats de guerra, com ara passa entre Rússia i Ucraïna. Com que no hi entenc res de guerres i armament se'm fa difícil valorar la seva eficàcia i efectivitat. M'imagino que avui, és una arma difícil de controlar i molt precisa en els seus objectius.

Històricament, les guerres s'han desplaçat dels camps de combat a les ciutats i són les instal·lacions estratègiques de l'enemic els principals objectius. Atacar nuclis habitats ha provocat víctimes civils, encara que en més d'una ocasió podem témer que matar civils no sigui una manera de desmoralitzar l'adversari i forçar la seva rendició. Voldria pensar que l'ús dels drons evitarà les víctimes col·laterals, però les mateixes sospites de les imprecisions voluntàries em fan pensar que aquest objectiu tampoc serà prioritari.

La conclusió a què arribes és que els objectes, els invents, les eines que anem creant i desenvolupant, no són dolentes per elles mateixes, sinó per l'ús que se'n fa. L'ús dels drons pot beneficiar-nos en molts aspectes i és bo millorar la seva eficàcia i tecnologia, però al mateix temps poden ser armes mortíferes. Fa quatre dies que ens varen meravellar les imatges al cel, tot contemplant la Sagrada Família, però l'endemà t'ensenyaven les destrosses ocasionades per uns altres drons. Estem, doncs, en mans de qui té la força, els diners i el poder. Només podem desitjar que tinguin escrúpols, moral i humanitat. Si aquests valors queden aparcats, el futur no és gaire engrescador.

Espanya, territori judicial

Està vist i comprovat que Espanya és territori judicial. Són els jutges i els seus tribunals els que marquen l'itinerari a seguir per sobre de qualsevol altre poder establert. I això no és nou d'ara, encara que darrerament ha augmentat exponencialment. 

Els de la meva generació recordem molt bé jutges com el senyor Garzón, que després va caure en desgràcia, però que durant molts anys feia i desfeia i sortia a les primeres pàgines dels diaris. Avui en tenim uns quants que són estrella per sobre de cantants, artistes i, evidentment, polítics.

No seré jo qui digui si tal jutge o tal altre té raó o no. Ho deixo per a les persones que hi entenen més que no pas jo. Tampoc seria objectiu. Em fixo simplement en el fet de la transcendència, de la publicitat i protagonisme dels jutges, encara que si em permeteu una indiscreció, sempre segons la meva manera de veure les coses, la seva actuació acostuma a estar esbiaixada cap a un mateix cantó. Per què serà?

Els catalans, en el moment que aixequem la veu, hem estat a ull de l'huracà, però després n'han vingut d'altres. Avui tot són ulls dirigits cap als socialistes, aprofitant que ostenten el poder polític a Madrid. I em permetré una altra llicència: pequen de memòria i no recorden tot el que varen fer els altres, aquells que estan esperant amb candeletes les eleccions per tornar al poder. Bé, el poder refrendat, perquè el real no l'han perdut mai.

M'agradaria que els jutges fossin com els bons àrbitres de futbol. Aquells que no recordes ni el nom. Que acaben d'arbitrar un partit i ningú se'ls posa a la boca. Quan els àrbitres són els protagonistes, o com és el cas dels jutges, crec que alguna cosa no està funcionant prou bé. El principi d'objectivitat i transparència han desaparegut i la confiança vers ells ha desaparegut. Soc conscient que sempre critiques aquell que et porta la contrària, però quan es fa d'una manera tan descarada... no saps què pensar. 

A Espanya qui remena les cireres és el jutge. Un personatge que ningú no ha escollit ni votat.

Vint anys del domini .cat

Avui m'he fixat en una crònica de l'Albert Cuesta al diari ARA, que parla dels vint anys del domini .cat. D'entrada haig de dir que m'ha sorprès que estiguem parlant de fa vint anys i m'he adonat, una vegada més, que el temps vola, i per això tenim l'edat que tenim.

Ho recordo com si fos ahir mateix. Aquells intents perquè internacionalment s'acceptés aquest domini, que no identificava un estat, que no tenim, sinó una cultura, una llengua. El que demanaven els seus impulsors semblava una quimera i que no ens ho concedirien. Potser, tal com estan les coses avui, ara tindríem més problemes, i si no mireu com està el tema de la immersió lingüística i les decisions dels tribunals de justícia en contra.

És interessant llegir l'article perquè acostuma a passar que ens oblidem de la història recent. Tot i que han passat uns quants anys, no deixa de ser un fet força recent i també desconegut per a molts. Els nostres fills poden pensar que aquest domini ha existit des del principi i no s'imaginen que va ser fruit de negociacions, pressions i concessions polítiques.

Si llegiu l'escrit estic convençut que no us passarà desaparegut el retrocés experimentat en l'ús, i segurament que no us vindrà de nou, perquè està en la línia del que succeeix amb la nostra llengua i el seu ús a l'espai públic. El mateix podríem dir si parlem de drets i democràcia. La impressió que tens és que hem reculat i avui hem de lluitar per uns drets que crèiem que ja havíem consolidat, o un sistema democràtic de justícia i respecte, que cada vegada posem més en dubte.

I la conclusió a què pots arribar és que només treballant amb esforç per aconseguir aquells objectius que et proposes arribes a aconseguir-ho, i al cap dels anys queda com la cosa més natural i lògica. Res a veure amb el que passava quan algú s'esgargamellava per obtenir-ho i normalitzar-ho.

Reconeixements i anonimat

A tots ens agrada el reconeixement, els premis i les medalles, però no hi ha millor satisfacció que l'orgull d'haver contribuït en un fet encara que sigui des de l'anonimat. 

Hi ha moltes ocasions en què tenim l'oportunitat d'agrair la feina desinteressada d'alguns per aconseguir guanys socials, però no podem oblidar que el dia a dia està ple d'actes que ignorem i que es porten a terme gràcies a la tasca d'uns quants que mai o rarament se'ls reconeixerà. Això, quan es fa amb la il·lusió d'ajudar els altres, no genera frustració, sinó satisfacció i el premi el reps a l'instant, sense que ningú t'hagi penjat la medalla.

Alguna vegada he plantejat que l'Ajuntament atorgués més títols d'arenyenc il·lustre a persones que han destacat per la seva col·laboració a millorar la nostra vila, sigui per la seva tasca cultural, econòmica o social. És cert, però que els reconeixements guanyen força i credibilitat si són escassos, davant el perill d'estar regalant títols a tort i dret, encara que caure en l'altre extrem tampoc és bo. Trobar l'equilibri no és fàcil.

La moda dels reconeixements ciutadans a través de votacions populars omple, en certa manera, aquest buit que podem trobar en l'escassetat de reconeixements institucionals. És bo que els vilatans valorin la feina dels seus convilatans, perquè ajuda a tenir en compte les persones que no només lluiten per viure, sinó que aprofiten el seu temps per ajudar els altres o que actuen de mirall per la seva tasca diària.

Al nostre país, anualment es concedeixen premis a persones que han destacat en la seva activitat professional, del lleure o social, i cal ser molt escrupolosos per no banalitzar els premis. És bo que tot reconeixement vingui avalat per una bona causa i no caure en el perill d'atorgar reconeixements per simpatia o compensacions. En un món tan castigat pel soroll, menyspreu i insults, trobar la manera de ser positius i buscar els mèrits de les persones, és el millor antídot contra la mediocritat imperant.

Diplomàcia versus hipocresia

Arran de la reunió del G7 em ve de gust de parlar de diplomàcia i hipocresia. Una cosa no té res a veure amb l'altra, però és cert que a vegades, segons en quin context les separa una línia molt fina que ens pot confondre, o millor dit, confondre els protagonistes de la història.

Entenc que no podem estar tot el dia enfrontats i amb males cares, però tampoc s'entén segons quines postures en reunions com la d'Évian-les-Bains, amb uns dirigents polítics que s'han criticat obertament, però que ara s'asseuen en una taula per parlar tranquil·lament. Parlar de pau i progrés. Al darrere, però, alguna punyalada i anar tirant.

No he estudiat diplomàcia i, per tant, dec ignorar moltes coses al respecte. En tot cas el concepte de diplomàcia que ens arriba és aquell de comportar-se finament, aparcant les hostilitats, i segurament les veritats, i mirar de passar lliscant sense gaires entrebancs ni esveraments. Quan hi ha un problema de fons important, com podrien ser les relacions econòmiques internacionals dels darrers temps, o la contribució a l'OTAN, es fa difícil de distingir entre un comportament diplomàtic i un d'hipòcrita.

Podria pensar que, per evitar mals més greus, la diplomàcia és l'antídot, però no creieu que les coses s'han de dir a la cara? És lògic i normal que els dirigents europeus li riguin les gràcies a Trump, després de tot el que ha provocat? No sé si estem parlant de diplomàcia o feblesa i covardia, o potser no tenen cap més as a la mà, i han d'anar fent bullir l'olla, amb cara de simpàtics, a l'espera d'un canvi, qui sap si d'aquí a un parell d'anys.

Crec que hauré de fer un curs accelerat per entendre la base de la diplomàcia i abandonar per sempre aquest dubte que me l'acosta massa a la hipocresia.

Prohibir parlar en castellà

Aquesta setmana, al Mundial de futbol, s'ha viscut un fet absurd que només se'n parla quan t'afecta a tu. Em refereixo a la prohibició d'expressar-se en llengua castellana a les rodes de premsa després dels partits de futbol. Una mesura sense sentit i absurda, però que serveix per reflexionar-hi.

Els castellanoparlants han llençat els crits al cel, protestant i criticant que la seva llengua, que ells en diuen espanyola, s'hagi menystingut fins al punt de prohibir-ne l'ús. Un fet insòlit per aquesta llengua, però no per al món mundial. Els catalans l'hem patit i continuem patint, i sabem que no s'acaba aquí.

Llegia l'altre dia que la Judit Mascó comentava que parlar per telèfon a la mare, en català, des de Madrid, era mal vist i criticat. El problema rau en la informació i educació que han rebut els espanyols de parla castellana sobre l'ús del català. Per a una gran majoria, entre els que saben que existeix el català, el seu ús és residual i fins i tot una manera de toca els nassos i provocar-los. Alguns de mala fe, però estic segur que una bona part per desconeixement, i per la manipulació dels mitjans de comunicació i autoritats.

Ha estat insòlit perquè el castellà no és una llengua minoritària i, a més, el Mundial de futbol també s'està jugant a Mèxic. A vegades, fets com aquest, que tinc entès que ja s'ha esmenat, és important que succeeixin per observar com tractem els altres en funció de la seva llengua, cultura, raça i religió. La diversitat no s'acaba d'entendre, fins al punt de molestar i que hi hagi partits polítics, amb capacitat de governar, que procurin destruir-la, considerant-la un mal de la societat, en lloc d'una riquesa.

Com sempre he dit, hem nascut lluitant per defensar el català i marxarem sense haver-ho resolt. Per als castellans ha estat una anècdota, però per als catalans continua essent una discussió constant vagis on vagis, fins i tot a casa nostra.

Escepticisme davant l'acord de pau

Aquest matí els diaris obrien la seva primera pàgina amb la notícia de l'acord entre els EUA i l'Iran per aturar la guerra i obrir l'estret d'Ormuz. La història recent ens ha tornat escèptics i no ens ho acabem de creure. De fet, al costat d'aquesta notícia n'hi havia una altra referida a Israel. El seu primer ministre no vol marxar del sud del Líban ni deixar de bombardejar. Si aquesta era una condició de l'Iran per signar l'acord de pau, què hem de pensar al respecte?

Trump necessita acabar aquesta guerra, que ell va iniciar, per arribar a finals d'any i no tenir problemes en les eleccions de mig mandat. Les morts ocasionades o fins i tot els efectes inflacionistes a escala mundial queden en un segon o tercer pla, en la seva escala de valors i prioritats, davant la importància que li suposa que els seus votants s'empassin que és el millor president i que es mereixia el Premi Nobel de la Pau.

També, com a gats escaldats, sabem que el populisme està molt arrelat i confon les persones. El president i tot el seu cercle és massa poderós per no dominar el discurs convincent, encara que fals, i aconseguir els vots necessaris per continuar la seva política erràtica i sense sentit. Els rics cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres, però tot això gràcies als vots d'aquests.

M'agradaria pensar que la notícia de l'acord de pau és real i efectiva, i que els escèptics ens ho hem d'empassar, però tinc la sensació que una vegada més tot quedarà en no res. Quantes vegades no ens han venut que la seva intercisió ha estat clau per aconseguir la pau? Recordeu què passa a Ucraïna? Què li passa al Front Polisario, i aquí també amb la contribució de l'Estat espanyol, i especialment el govern socialista?

Estem una mica cansats de discursos enganyosos que poc després descobrim que no tenen consistència. No és estrany, doncs, que cada vegada siguin més els escèptics d'aquest món que estem creant.

Una gran interpretació musical

El cap de setmana és cada vegada més complicat confeccionar la teva agenda per assistir als actes que es programen a la vila. Per una banda, és bo que hi hagi tanta activitat i que puguis escollir, per l'altra, el fet d'haver de renunciar a assistir en alguns dels actes programats et xafa una mica la guitarra, i et queda aquell regust de no haver-ho encertat.

Aquest divendres em va passar amb els actes de la tarda. A la mateixa hora coincidien més d'un que, aparentment, podien ser del meu interès. Al final vaig haver de decidir per a un d'ells, i em vaig equivocar. M'ha quedat al cap la idea que potser no vaig estar prou amatent a l'hora d'escollir.

No puc dir el mateix de dissabte. Ahir l'Escola de Música organitzava un concert amb la interpretació del Quintet Die Forelle. Cinc joves, molt joves, estudiants del Conservatori Professional de Música de Badalona que ens varen oferir el treball de dos anys. Ens ho explicava, al final de l'acte, la seva professora. Es tractava d'un fet únic que no acostuma a repetir-se. Una excel·lent interpretació, fruit d'un excel·lent treball de temps, esforç i il·lusió.

Hi anava refiat que m'ho passaria bé. Hi anava, també, mig enganyat per la publicitat que en feia prèviament la pàgina web de Ràdio Arenys. No és la primera vegada que m'enreden, involuntàriament, però que haurien de mirar de corregir-ho. Vaig gaudir del concert i el públic assistent va escoltar fidelment tota la interpretació, respectant els silencis entre els moviments de la peça, cosa que no sempre succeeix.

Em va impressionar no només el resultat sonor, sinó també la tècnica interpretativa i el sentiment dels músics, que no és usual amb persones tan joves. Els auguro molts d'èxits, sobretot si continuen treballant amb l'interès i esforç que demostren haver-hi dispensat. Felicitats!

Talibans a Brussel·les

Avui llegia la crònica de la Mònica Bernabé al diari ARA sobre la recepció prevista per la Unió Europea a una delegació de talibans, que governen a l'Afganistan, d'on ens arriben notícies esfereïdores, de maltractament a la gent, sobretot a les dones. L'articulista, que coneix molt bé aquell país, es mostra molt crítica amb les autoritats europees i ho compara amb una recepció de l'Estat Islàmic.

L'excusa que donen des de Brussel·les és que es tracta d'una reunió tècnica i que en cap cas reconeixen el govern afganès. Les paraules se les emporta el vent, però a la premsa i a la memòria quedarà que una delegació de talibans és rebuda per la Unió Europea.

Tampoc no ens ha d'estranyar. Fa massa temps que l'actuació de les autoritats europees és contradictòria, feble i insignificant. Com ja he dit moltes vegades, aquell anhel per formar part de la Unió Europea, sortint d'una dictadura opressiva i molt duradora, s'ha convertit gairebé en un sentiment de vergonya. No només s'ha avançat poc en prosperitat, sinó que a més s'ha demostrat feblesa i submissió a potències que no s'han estat de res a l'hora de menystenir-nos. 

M'imagino que és mal força estès. L'època de grans líders, coherents i respectables ha passat a la història. Els seus successors han esdevingut personatges força mediocres, poc creïbles i encara menys considerats. Anar fent bullir l'olla veient que es perden ocasions per enfortir la Unió i aconseguir el benestar de tots. Hem anat ampliant el nombre de membres, però res més.

Ens queixem de l'auge de l'extrema dreta, però l'alternativa, els partits que fins ara han regit Europa han fet prou mèrits per a afavorir aquest creixement, sense mesures determinants i més aviat calcant i adaptant-se al seu postulat. Què passarà ara amb la immigració? No anem bé i alguna cosa s'ha de fer per rectificar i redreçar el camí. Ens calen nous líders, amb les idees clares i el compromís més solidari i enèrgic cap als col·lectius més vulnerables.

La cultura de l'esforç

Arran de les proves de la Selectivitat que han tingut lloc aquests dies ha sorgit el tema de la cultura de l'esforç. Se'ns diu, des de fa temps, que cada vegada costa més que els alumnes i les persones en general entenguin que les coses no surten soles, que cal esforçar-se per aconseguir els objectius i que lluny de defallir, s'ha de lluitar per obtenir allò que t'has proposat.

Les generalitzacions no són mai bones, però podria molt ben ser que la manera actual de formar les persones hagi deixat de banda aquest pensament i que amb les ganes de facilitar la vida a la gent, cada vegada sigui més estrany veure com un se sacrifica i lluita per aconseguir sortir-se'n. Volem evitar el fracàs i la desil·lusió. No volem que els alumnes visquin amargats i els ho posem fàcil, però això no necessàriament els ajuda a la vida.

El dia a dia et presenta moltes dificultats que has de combatre. Si no estàs preparat per afrontar les adversitats, de primer moment pots quedar superat i encallat. Només la pràctica constant i l'esforç per aconseguir superar totes les proves et permetrà tirar endavant. No serà fàcil, i això ho has d'entendre. Ningú no et regalarà res, però amb el treball podràs vèncer i deixar enrere els entrebancs.

Els exàmens que t'obren o tanquen les portes al futur no són gaire aconsellables. Probablement, encara no hem trobat la manera de valorar la capacitat de les persones per afrontar els reptes de la vida. Penso en dificultats intel·lectuals, però no només. La formació ha de ser global i ha de tenir en compte la memòria i la teòrica, però també saber-ho aplicar en casos pràctics perquè, al capdavall, la vida està plena de situacions pràctiques que has de torejar. Si allò que has après no et serveix per resoldre els dubtes, hauràs perdut el temps.

Educar no és fàcil, però fer la vida massa fàcil als alumnes o els fills, tampoc els ajuda gaire davant de reptes, com poden ser unes proves d'accés a la Universitat.

Ben pensat, preparat i executat

Ho vàrem poder veure l'any 1992 en la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona, i ara ho hem tingut amb l'estada del papa Lleó XIV a Catalunya. Hi ha talent, imaginació i bon gust. Val la pena ser una mica positius, sobretot tenint en compte tot el que està passant i hem d'aguantar. Quan les coses es fan bé, es nota i ens hem de felicitar.

Deixem, per un moment, al marge les opinions sobre la necessitat, idoneïtat i encert de convidar el papa en el centenari de la mort d'Antoni Gaudí. Tothom hi dirà la seva, i tot és respectable. La mateixa construcció de la Sagrada Família té els seus detractors. Qualsevol actuació té qui li dona suport i qui ho critica, però el més important de tot és que es facin bé les coses, amb gust, il·lusió i professionalitat. Ens haurà agradat o no la visita del papa, però no podem negar que els actes de dimarts i dimecres a Catalunya han estat ben pensats, preparats i executats.

No em cansaré mai de proclamar la necessitat de treballar per a l'excel·lència. Serem capaços d'acostar-nos-hi més o menys, però la intenció ja val, i si ens hi esforcem segur que els resultats seran positius. I aquest treball ha de ser arreu, en tots els àmbits i circumstàncies. Hem de desterrar la mediocritat que trobem en tants llocs. 

Avui, mirant les xarxes socials, he vist expressions i vídeos comparant els actes de Madrid i Barcelona. Segurament no s'hauria de fer, bàsicament perquè el motiu de la visita d'un lloc i l'altre era diferent. Tot i això, permeteu-me que escombri cap a casa. Pel poc seguiment que n'he fet, haig de dir que no hi ha color. 

Si som capaços d'organitzar actes tan bells i simpàtics, hem de ser capaços de redreçar el camí que seguim i aconseguir grans fites. No podem defallir i ens hem de sentir orgullosos del que som, sense creure'ns els millors.

I ara tot s'atura?

Demà comença el Mundial de futbol i tot fa pensar que passarem un mes tranquil, amb moltes persones concentrades en el futbol i descuidant les picabaralles diàries sobre política. La immigració, l'habitatge o l'ensenyament deixaran d'ocupar les primeres pàgines dels diaris, o no?

Em pregunto si a ple segle XXI el futbol encara serveix per despistar a la gent i deixar de tenir interès en temes que preocupen la resta de dies. Segur que hi ha persones molt aficionades al futbol i a la seva selecció que ho viuran amb passió, i que deixaran en un segon terme altres preocupacions, però voldria pensar que no seran la majoria. Que avui, encara que pugui agradar més o menys el futbol, la gent és conscient que hi ha temes que no es poden deixar de banda.

Però l'experiència ens demostra que acostumem a aparcar temes quan sorgeix algun esdeveniment, o al darrere hi ha algun poder interessat a despistar-nos. La visita del papa, per exemple, ha ocupat les primeres pàgines dels diaris i, sense llevar-li importància, ha posat en un segon pla temes que semblava que eren únics i prioritaris. 

Potser necessitem distreure'ns de tant en tant, per no viure excessivament angoixats, però hauríem de tenir present que les pauses no ens poden fer oblidar el que realment cal treballar i lluitar per aconseguir. Podem intentar passar estones més divertides i distretes, però sent conscients que demà hi haurem de tornar a ser.

Sí que m'agradaria pensar que la manipulació de la gent i el populisme enganyós que aquests dies s'han frenat, no tornaran, o bé ho faran amb menys força, una vegada el papa torni al Vaticà. Que el seu missatge hagi servit per a alguna cosa, si més no per adonar-nos que les persones són el més important a tenir en compte i que els servidors públics estan per això: per servir els altres, no per aprofitar-se'n.

No prendràs el nom de Déu en va

Aquesta temptació d'atribuir a Déu dèries humanes, d'instrumentalitzar la divinitat, la podríem considerar aquests dies arran de la visita del papa Lleó XIV a Espanya i Catalunya. Tothom hi vol veure més del compte i aprofitar la seva visita, les seves paraules i gestos, per tirar l'aigua al seu molí.

Els catalans estem obsessionats amb la llengua, encara que tenim prou arguments per justificar-ho. Els que no ens estimen i voldrien eliminar la cultura, la llengua i la història, ho tenen molt clar a l'hora de denunciar la politització que se'n fa del viatge, però potser no s'adonen que ells també fan mans i mànigues per aprofitar qualsevol frase o moviment per justificar-se.

Qui vulgui llevar transcendència a la visita no ho té fàcil, sobretot si vol ser coherent i honest. Un pot estar molt d'acord o en contra de les creences religioses i cal ser respectuós amb els que opinen diferent de tu, però no es pot negar al papa la representativitat ni la força de les seves paraules. El que pugui dir jo no tindrà mai la repercussió del que pugui dir el papa, encara que no t'agradi o no hi estiguis a favor. Al seu darrere hi ha una multitud de persones que el consideren i el segueixen.

Hem de respectar aquelles persones que creuen que un estat laic no pot sufragar les despeses que s'originen amb la rebuda del papa. Els diners públics no sempre estan ben emprats i, sobretot, no sempre es fan servir per allò en què creus i consideres prioritari. Ho podem discutir, però sense fanatismes i posant les coses al seu lloc. 

Certament, els problemes polítics, socials, econòmics i culturals els hem de resoldre nosaltres. Podem demanar ajuda, però no utilitzem sentiments i creences per justificar-ho. Però en tot!, no només en allò que critiquem dels altres. Qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra. Aquí també ho podem aplicar. No pot ser que només veiem els defectes dels altres. Siguem honrats i abans de criticar, autoanalitzem-nos i autocensurem-nos. Potser així anirem tots més bé.

Una mala persona

La premsa ha destacat aquestes paraules del papa Lleó XIV durant la seva visita a la capital espanyola: "Ningú pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà", i ho ha fet el mateix dia que coneixíem l'existència d'unes gravacions on el número dos de l'exministre Jorge Fernández Díaz declarava la falsedat de l'informe Trias, on s'acusava el llavors alcalde de Barcelona de tenir un compte en un banc suís. Un fet que Trias va desmentir i es va querellar contra el ministre, però que el Tribunal Suprem se'n va desentendre. Així funcionava i funciona el país! 

En aquestes gravacions, l'exsecretari d'Estat assenyala Fernández Díaz com el responsable de les filtracions i explica com es pagava als col·laboradors policials per inventar-se els informes. Uns pagaments que en algun cas eren de per vida.

Ja em perdonareu si considero l'exministre una mala persona. Una persona que sempre s'ha declarat catòlic practicant, amb un àngel custodi que el salvaguardava de tots els mals. Personatges com aquest fan perdre la fe al més pintat, i és per això que les paraules del papa, tocant el crostó a poderosos hipòcrites són molt encertades i segur que toquen l'os a més d'un.

La visita papal no està resultant tan plàcida com podien pensar alguns càrrecs polítics i posseïdors de grans fortunes i influències. Malauradament, no podrem evitar que els que remenen les cireres continuïn als seus despatxos, però seria bo que s'obrissin els ulls de molts dels que innocentment s'ho creuen tot, sobretot si venen de persones amb corbata i coll fort.

No pot ser que visquem en un món on la calúmnia està a l'ordre del dia. Unes denúncies falses i interessades que, encara que s'acabi descobrint la veritat, el mal ja està fet. Què li hauria de passar a l'exministre com a responsable de la seva actuació? Què li passarà? No és just i la Justícia espanyola no està fent la feina que se li suposa.

Qüestió de competències

Més d'una vegada he escrit en aquest blog sobre la finestreta única. Aquella atenció, sigui presencial o en línia, de l'Administració pública que el ciutadà pot acudir sense necessitat d'haver de conèixer de qui és competència. Aconseguir que t'atenguin per resoldre tots els dubtes i els tràmits a què et veus obligat a seguir per qualsevol tema, és el somni de tots i no sempre ens ho posen fàcil. 

Avui vaig més enllà i en concentro en el pas previ a l'organització d'aquesta finestreta única, necessària per a qualsevol tramitació, sigui de competència municipal, autonòmica, estatal o europea. Abans, però, cal que les administracions i totes les institucions i entitats que en depenen tingui clar quin és el seu paper, s'organitzin i coordinin i, sobretot, no es dediquin a carregar les culpes als altres.

També he parlat sovint del problema en què ens trobem els municipis com el nostre, amb el territori distribuït entre moltes administracions, gens properes als vilatans i que estan poc coordinades. Si ens passegem pel municipi d'Arenys de Mar ens trobarem en parts de territori de competència municipal, però d'altres que pertanyen a altres administracions i que l'Ajuntament no pot fer gran cosa més que queixar-se quan no li fan cas.

Costes de l'Estat, Ports de la Generalitat, Renfe, Adif, Carreteres, l'Agència Catalana de l'Aigua, són algunes de les entitats supramunicipals que decideixen sobre part del nostre territori, impedint, sovint, que l'Ajuntament pugui actuar davant de casos que poden resultar fins i tot perillosos. Netejar els rials, i la Riera especialment; organitzar l'accés a la platja del Cavaió; arreglar les destrosses del camí de mar cap a Caldetes; controlar l'accés de les persones a les vies del tren, o regular l'encreuament de cotxes al pas sota l'autopista, són alguns exemples de tasques que no corresponen a l'Ajuntament i que els vilatans reivindiquem, però ens topem amb el tema competencial.

Cal que l'Administració pública s'organitzi i coordini amb l'objectiu bàsic i imprescindible de servir l'administrat, donant resposta a tots els seus dubtes i reivindicacions. Si no tenim raó, que ens ho diguin, però algú, amb competència, ens ha de respondre.

Mals que es poden evitar

Arran de l'accident ocorregut al pati de l'escola Joan Maragall i que ha fet públic la revista L'Agenda d'aquest mes de juny, voldria fer una reflexió, amb l'única intenció que serveixi per canviar la manera d'actuar de l'Administració, però també de tots nosaltres. Massa sovint acabem actuant quan ja és massa tard i no ens avancem als esdeveniments.

Per qui no hagi llegit la notícia es tracta d'una porteria d'hoquei que es trobava al pati de l'escola, sense fixar, i que va caure sobre la mà d'una nena i es va lesionar un parell de dits. L'equip d'hoquei tenia permís per entrenar al pati, en hores no lectives, amb el compromís de lligar les porteries una vegada acabat l'entrenament, per tal d'evitar accidents.

Segons diu la notícia, la direcció del centre havia avisat més d'una vegada de l'incompliment de la condició exigida a l'equip, i al final hem hagut de lamentar els fets. I això m'ha recordat un fet luctuós, molt més greu que no pas aquest i que va succeir a Vic, a l'Escola de Música, on una gran portalada de ferro es trobava abandonada al pati. El director de l'escola ho va denunciar insistentment a l'Ajuntament de la ciutat i un dia va caure damunt d'un alumne. Els professors que se'n varen adonar varen intentar aixecar la porta de sobre el noi, però no varen poder evitar que aquest morís ofegat.

Sortosament, no són gaires els casos dramàtics com aquest que he esposat, però sí que hi ha accidents que es podrien evitar si actuéssim més ràpidament davant l'amenaça. La desídia o la poca empatia poden ocasionar danys irreparables o, com en el cas d'Arenys, molèsties i dolor innecessari.

No hem de viure alarmats ni esporuguits, però sí que hem de fer més cas de tot allò que ens denuncien i avisen, per valorar ràpidament que cal actuar per evitar lamentar-nos-en després. Una reflexió que hem de fer tots, cadascú segons les responsabilitats assumides.

Suport a la ciutadania

El dia a dia és prou complicat perquè, a més, t'apareguin problemes inesperats i que et poden fer anar de corcoll. No sempre estàs preparat per afrontar segons quins conflictes i necessites algun professional que t'ajudi a resoldre'ls. L'Administració t'ofereix el suport en temes com l'habitatge, el consum, o la mediació, que no sempre es coneixen. El recurs d'acudir a un advocat o directament als Jutjats sempre hi és, però a vegades es pot evitar acudint a serveis de competència municipal o supramunicipal.

A Arenys de Mar, com a la majoria de poblacions de dimensions semblants, tenim dos serveis que treuen fum, però que, tot i això, són desconeguts per una part de la població. Em refereixo a l'Oficina Municipal d'Informació al Consumidor (OMIC), que es troba a l'edifici del Xifré, i el Servei de Mediació Ciutadana, que atent des de l'edifici del Calisay.

Segurament que en alguna ocasió ens hem trobat davant de problemes relacionats amb empreses dels subministraments de gas, llum o aigua, o amb comerços o industrials del mateix Arenys o de fora. L'experiència i professionalitat de les persones que estan a l'OMIC et faciliten tots els tràmits i t'ajuden a resoldre aquells dubtes que t'hagin pogut sorgir.

La convivència no és fàcil i en alguna ocasió hem pogut patir algun conflicte amb els veïns. La mediació és una manera fàcil, sempre que l'acceptem, de resoldre aquelles discussions que no cal portar als Jutjats, possibilitant arribar a acords. És també un o una professional de la mediació la que aconsegueix simplificar la situació i estalviar-te diners i temps.

Aquests són dos exemples de serveis municipals que tenim a l'abast, però n'hi ha d'altres. És bo que se'n tingui un coneixement, encara que puguem desitjar no haver-los de menester. 

Com podem veure, no tot és negatiu. També hi ha aspectes positius que cal considerar i fer públic. No podem estar tota la vida veient només les coses negatives, que n'hi ha, perquè viure són quatre dies i cal gaudir-ne.

La representativitat dels sindicats

Arran de les jornades de vagues del professorat; la negociació dels seus representants sindicals amb el Departament d'Ensenyament; els acords establerts amb uns i altres, i la votació final de professors i mestres, sorgeix el tema de la representativitat dels sindicats i els deures i drets dels sindicalistes.

Sense voler entrar en el fons de la qüestió i només quedant-me en les formes i els resultats obtinguts, m'entra el dubte sobre la representativitat dels sindicats. Ho podem comparar amb els partits polítics, que són la base del sistema democràtic occidental. Hi ha militants, simpatitzants i votants. En el cas dels sindicats passa el mateix. Hi ha afiliats, crec que una minoria, simpatitzants i, en el cas que tractem, professors i mestres que han votat.

Quan un partit polític fracassa en les seves decisions, perquè no rep el suport dels votants, passen a l'oposició i alguns es retiren de la política. En el cas dels sindicats no succeeix el mateix. Ara hem tingut un exemple en què els anomenats sindicats majoritaris, perquè en el seu dia varen guanyar les eleccions sindicals, han posat a votació el preacord amb el Departament d'Ensenyament i han perdut. Què passarà ara? És cert que els partits polítics en el govern no acostumen a convocar referèndums per copsar l'opinió de la gent i, en canvi, els sindicats sí que han sigut valents, i han perdut.

Vist el que ha passat, la lògica em diria que els líders sindicals haurien de fer un pas al costat i que fossin uns altres els que lideressin la representativitat dels professors. Potser caldria fer eleccions sindicals per veure quin sindicat i quines persones prenen el relleu. Res d'això passarà. S'hauran de reinventar i desconec com continuarà. Les persones que varen pactar l'acord no han aconseguit que el professorat el ratifiqués i això s'hauria de reflectir d'alguna manera. Aquí ho deixo perquè algú m'ho expliqui.

Podrem invertir?

La web de Ràdio Arenys es fa ressò de l'acord del Consell de Ministres d'ahir dimarts que permetrà que les entitats municipals puguin utilitzar el superàvit de 2025 per a inversions sostenibles i polítiques d'habitatge, que no ho limita a l'exercici passat, sinó que ho fa extensiu als exercicis fins al 2029. Unes inversions que podran ser plurianuals, és a dir, que el superàvit de 2025 no s'haurà d'executar necessàriament aquest any, sinó que es podrà fer durant els quatre anys següents.

Tot i que l'acord l'haurà de ratificar el Congrés de Diputats i que cal mirar bé la lletra petita per tenir clar quina mena d'inversions es poden incloure, la notícia és positiva i rectifica o allibera unes restriccions absurdes que impedien que ajuntaments sanejats poguessin invertir i haver de retenir milions al banc sense poder-los invertir en temes tan importants com el clavegueram o l'enllumenat públic, dos elements problemàtics a la nostra vila.

Si es confirma la notícia caldrà demanar al govern municipal que planifiqui les inversions a realitzar i d'aquesta manera desencallar uns temes que sense sentit comú estaven aparcats per la normativa vigent.

És bo explicar-ho a la gent perquè el desconeixement afavoreix comentaris i crítiques que no hi serien si tots tinguéssim la informació al moment. Per la nostra part hem de ser proactius i cercar sempre les fonts correctes que ens ajudin a entendre el funcionament de les institucions públiques i de la societat en general.

Comencem a fer els nostres càlculs i previsions, esperant que tot això es confirmi i puguem disposar del romanent que any rere any s'ha anat ampliant.

Visca la creativitat!

Segons he pogut llegir a la premsa, l'arenyenc Lluís Danés ha rebut l'encàrrec d'organitzar la festa d'inauguració de les Rambles de Barcelona, que des de fa molt temps es troben aixecades i que està previst que tingui lloc els dies 13 i 14 de febrer.

Els arenyencs ens sentim orgullosos que el director artístic recaigui en la persona d'en Lluís, un creador visual amb un llarg currículum artístic, en molts àmbits i esdeveniments, i que mai ens ha deixat indiferents. La creativitat és un do que escasseja i, en canvi, és l'ànima cultural de qualsevol societat que vulgui destacar, en un món on la mediocritat és força estesa.

Diuen que el món està mal repartit. Uns tant i d'altres tan poc! Seria bo que en el camp de l'ensenyament i la formació de les persones es treballés més la capacitat creativa de la gent. Si volem sortir d'un món grisós, necessitem enfortir aquest camp. Trobar persones amb imaginació, il·lusió i ganes de treballar per fer-ho tot més agradable i, sobretot, sortir de la monotonia en què a vegades ens entrebanquem.

La creativitat és bàsica en el món cultural, però no només aquí cal dedicar-hi esforços. Arreu trobem a faltar aquest component i potser és per això que les coses no funcionen com voldríem. Anem millorant les tècniques, ampliant els recursos i descobrint nous camps, però ens falta imaginació. El cost és elevat i no està planificat.

Cada dia, quan em desperto, penso en què podria fer avui per innovar i millorar tot allò que hauré de tocar i remenar. Tant de bo que tingués les idees clares, però la intenció hi és. Segur que si moltes més persones es paressin a pensar què poden aportar de més, el món giraria com un mitjó. Sortir del pou, o de la rutina hauria de ser un dels nostres objectius. 

Des d'aquí felicito en Lluís pel nou repte a assumir, i estic convençut que serà tot un èxit! 

Fa calor a les aules!

Cada any per aquestes dates llegeixes queixes de professors, alumnes i familiars de les altes temperatures a les aules. La majoria d'edificis escolars tenen els seus anys i no sempre reuneixen les condicions necessàries per fer front a la calor que patim els mesos de maig i juny, quan encara funciona el curs escolar, sobretot els darrers anys, a causa del canvi climàtic.

Quan ho llegeixo recordo que fa més de vint anys, quan gestionava l'antic teatre municipal de Vic, a l'eixample Morató, havia de limitar les actuacions programades, perquè no disposava d'aire condicionat. Sortosament pel públic vigatà, l'edifici de l'Atlàntida que el va substituir no té res a veure amb el vell i la gent pot gaudir de tota la programació sense haver de ventar-se.

Llegia avui el lema "Aules que cremen", referint-se a la campanya que molts instituts s'han adherit reclamant mesures que evitin l'agreujament d'una situació que ja no és insòlita i que caldria resoldre d'una vegada per sempre. La direcció de l'Institut Els Tres Turons d'Arenys de Mar, segons diu la notícia de Ràdio Arenys, ha enviat uns escrits a les famílies dels alumnes recomanant la vestimenta idònia per minorar els efectes d'aquesta calor, en previsió que les temperatures s'alcin encara més abans de Sant Joan, quan arribaran les vacances.

El Departament d'Ensenyament té molta feina a fer i els animem a no defallir. Sembla que de moment han parat el cop de les mobilitzacions dels professors reclamant una sèrie de reivindicacions que porten cua, però caldria vetllar per la salut dels alumnes i del professorat, i estudiar realment què cal fer per combatre aquestes altes temperatures a l'interior dels centres. Mesures a curt termini, però també a mitjà i llarg termini, ja que el que passa aquests mesos de finals de curs no és un fet aïllat que pugui desaparèixer, sinó que tot fa pensar que la cosa anirà a més.

Premis Mn. Martí Amagat 2026

Aquest matí he assistit al lliurament dels Premis Mn. Martí Amagat de la Mostra Literària d'Arenys de Mar en la seva 45a edició. Un acte que ha coincidit amb el cap de setmana de l'Arenys de Flors. Hem gaudit de la música de l'Orquestrina Synerenca de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, i la Mercè Boher ha recitat els escrits i poemes premiats. 

En un món que sembla que no té remei, actes com aquest et fan veure que no tot està perdut, que hi ha joves amb ganes i imaginació per expressar les seves idees, i és bo que entre tots trobem la manera de fomentar-ho. L'experiència de les quaranta-cinc edicions és una demostració d'aquesta voluntat i interès.

Si divendres assistia a l'Ateneu en una conferència musicalitzada on es parlava de dos prohoms noruecs de la cultura, com són Ibsen i Grieg, avui els protagonistes eren infants, joves i algun adult de la nostra vila que rebien el reconeixement al seu treball literari.

Des d'aquí felicitar a tots els participants, hagin o no estat premiats, i animar-los a continuar escrivint i delectant-nos. Necessitem aquests treballs per combatre la toxicitat que predomina arreu. La cultura és la saba que ens manté vius com a societat massa castigada per la mediocritat predominant. Conrear l'hàbit de la lectura i l'escriptura ha de ser un deure de tots plegats, i totes les iniciatives són benvingudes.

Xalant amb Edvard Grieg!

Ahir vaig passar una estona molt agradable a l'Ateneu Arenyenc. Era la tercera sessió d'aquest curs de les conferències musicalitzades a càrrec d'en Rafael Esteve Alemany. El compositor d'ahir era Edvard Grieg, amb l'obra Peer Gynt, obra literària de Henrik Ibsen.

Haig de confessar que soc un enamorat de Grieg i em conec força bé l'obra Peer Gynt. Vaig tenir la sort de navegar pels fiords noruecs amb la seva música i visitar la casa museu de Troldhaugen, molt a prop de Bergen, ciutat on va néixer l'any 1843. 

És per això que, d'entrada, tenia tots els números per gaudir de les explicacions del conferenciant, una persona que els arenyencs coneixem molt bé, atès que ja fa una colla d'anys que ens ve a l'Ateneu. L'obra d'ahir també ho posava fàcil, la qual cosa no li lleva mèrits. Tal com li vaig dir a l'acabament de la sessió, va estar brillant.

En Rafael ens va explicar l'obra Peer Gynt i va intercalar fragments de les dues suites, que coneixem molt bé, amb fragments de l'obra de teatre, alguns dels quals no figura en aquestes suites, i ho va fer, com és costum en ell, d'una manera molt pedagògica i fàcil d'entendre. Estic convençut que tots vàrem sortir de la conferència amb moltes ganes d'escoltar l'obra sencera.

Vull agrair a la Junta de l'Ateneu l'oportunitat que ens dona d'assistir en aquestes conferències que han esdevingut tradició, i animar-los a no defallir. Ahir no érem gaires, probablement perquè Arenys bull d'activitats els caps de setmana i no tenim el do de la ubiqüitat.

I una recomanació: si teniu l'oportunitat d'escoltar la peça, no us ho perdeu! Encara que no sigueu grans amants de la música clàssica, estic segur que us delectarà. No us perdeu la cançó de Solveig. Que passeu una bona estona!

Metges sobrecarregats

Que els professionals de l'ensenyament o la medicina es manifestin no és un fet gratuït, sinó que ens fa veure que alguna cosa no funciona i que cal estudiar-ho a fons. El govern de la Generalitat no pot mirar cap a una altra banda ni creure's o fer-nos creure que es tracta d'unes persones que només pensen en elles. Al darrere hi ha els nostres joves, els catalans del futur, i també hi som la gent més gran, que tenim més possibilitats d'haver d'acudir als centres mèdics.

Podem discutir si les maneres de manifestar-se són les apropiades, però hem d'entendre que quan les coses no s'arreglen tranquil·lament, arriba un moment que exploten i això és el que veiem aquests dies a les nostres principals carreteres, o davant dels centres mèdics.

Mentre el govern està tancat negociant amb els sindicats de mestres i professors, potser amb molt poca mà esquerra i forçant al màxim, els nostres metges ens diuen que a partir de dilluns deixaran de fer hores extres. Que se senten explotats i pressionats i que la Conselleria de Sanitat no escolta les seves reivindicacions, i diuen prou.

El nostre sistema sanitari ha estat modèlic i ho hem pogut experimentar quan l'hem necessitat. Tenim molts exemples de preparació, professionalitat i mitjans quirúrgics de referència, però ara descobrim que tot això ha estat possible en bona part pel sacrifici dels professionals de la medicina, que han fet més hores que un rellotge.

Hem perdut pistonada quant a dies d'espera per ser diagnosticats o operats, i això és preocupant. Sempre ens han dit que val més prevenir que curar, però si el diagnòstic arriba tard, potser ja no hi ha remei. Ens han explicat que els professionals traumatòlegs dels hospitals públics són els millors, però hem d'esperar molts mesos per ser operats. 

Un país no funciona bé quan els serveis públics no responen adequadament i tenim el perill que tot es vagi deteriorant. No pot ser que els nostres fills rebin una atenció escolar i mèdica pitjor que nosaltres. El país ha d'anar endavant i no enrere. Segons el Sindicat de Metges falten especialistes i estan mal distribuïts en el territori.