dimarts, 17 de novembre del 2026

El principi d'autoritat s'ha de guanyar

Estarem d'acord que avui no és el mateix que fa uns anys. Quan la nostra generació érem uns adolescents hi havia unes persones que se'ls respectava i reconeixia el principi d'autoritat. No calia que fossin autoritaris ni que utilitzessin males arts ni repressió. Per tant, no em refereixo al model de govern feixista i dictatorial, sinó a tot un seguit de personatges que formaven part de la nostra vida i que se'ls reconeixia el seu paper i autoritat davant d'allò que predicaven.

Avui parlem que els mestres i professors han perdut autoritat. No se'ls respecta com abans. I no em refereixo només als alumnes, sinó també als seus pares. Què me li ha fet al meu fill?

El govern del país també ha perdut autoritat i veus com tothom se'l rifa. Es decreten serveis mínims al transport públic ferroviari i els maquinistes no es presenten a la feina, o obtenen fàcilment una baixa laboral que els pugui alliberar de qualsevol sanció. I què fa el govern? S'exclama i amenaça, però al final no passa res. I qui és el que en surt mal parat? El treballador que no pot arribar a la feina; l'empresari a qui no li arriba la gent; l'estudiant que fa tard a les classes i exàmens. De qui és la culpa?

M'he cansat de dir que els treballadors tenen el dret a la vaga i s'ha de respectar. Això no treu, però, que un servei públic ha de disposar d'uns serveis mínims perquè l'afectació a la gent, que n'hi haurà, sigui la mínima i es pugui respectar el seu dret a desplaçar-se per anar a treballar i a estudiar. I si no es respecten els serveis mínims els culpables han d'assumir la culpa i no excusar-se de qualsevol manera. I quin paper juguen els sindicats?

Els sindicats haurien de ser prou responsables per aconsellar i fer un seguiment que els drets de la ciutadania són respectats per part dels seus afiliats. Si no fan la feina, també esdevenen responsables de l'incompliment i alguna cosa se'ls ha de dir o fer. Perquè si no, això és xauxa i el caos que s'origina no el solucionarà mai ningú. I els perjudicats: sempre seran els mateixos.

Hem de respectar el principi d'autoritat, però aquest s'ha de guanyar. Si no es fa mèrits perquè es respecti, també en són responsables. 

dilluns, 16 de novembre del 2026

55 anys després es repeteix

Han passat cinquanta-cinc anys des que un bisbe de Girona no passava a ser arquebisbe de Barcelona. Va ser Narcís Jubany qui va rellevar el bisbe Marcelo González Martín, qui havia substituït quatre anys abans al no menys conegut i temut Gregorio Modrego i Casaus. Molts recordareu el famós eslògan de "volem bisbes catalans". L'església catalana tradicionalment havia estat molt al costat de les reivindicacions catalanistes i el fet que l'arquebisbat de Barcelona hi hagués un bisbe no català es veia com un càstig o una imposició.

Fa pocs dies vàrem saber que l'actual bisbe de Girona substituirà l'arquebisbe Joan Josep Omella. Una decisió que ha agradat a una bona colla de fidels, però potser no tant als gironins per les expectatives creades amb el nomenament del monjo cistercenc Octavi Vilà i Mayo, on s'hi ha estat poc més de dos anys.

Avui la influència de l'Església no té res a veure amb el que passava fa uns quants anys. El món ha canviat i a casa nostra la laïcitat s'ha imposat. Malgrat tot, les arrels perduren i la força de la institució no desapareix del tot. Al seu voltant hi ha moltes persones que amb més o menys intensitat segueixen la seva evolució i el seu missatge. La lentitud en les reformes o el fet de saber estar al dia fa que persones amb empenta i visió de present i futur siguin estimades i desitjades al capdavant de la institució.

Arenys de Mar, que estem acostumats a ruixar el bisbe de torn, per Sant Roc, estarem atents per veure qui substituirà a Octavi Vilà, el pròxim bisbe que haurà d'aguantar estoicament la remullada dels nostres estimats macips. El rector, nomenat també no fa gaires mesos, també s'estrenarà!

diumenge, 15 de novembre del 2026

En campanya

Quan estem en campanya electoral sempre em faig la mateixa pregunta: Per a qui serveix la campanya? Penso que a la gent no li calen els discursos plens de promeses i justificacions per allò que no s'ha fet. Tots som conscients del que ha fet una força política o una altra i no ens han de venir a explicar res. Però potser m'equivoco. Potser sí que hi ha persones que necessiten escoltar aquestes declaracions d'intencions per decidir el seu vot. No sé què pensar.

Si et fixes en els discursos t'adones que poca cosa canvia d'una campanya a l'altra. Simplement, es tracta de posar el tema de moda, com és ara l'habitatge, per farcir de promeses i crítiques als altres culpant-los de tots els mals. I si mirem què ha dit i ha fet cada partit polític al llarg dels temps?

El nostre vot és important per decantar la balança cap a allò que nosaltres considerem el millor. El millor per a nosaltres i, de rebot, el millor per a tots. O no? No estic d'acord amb els que proclamen l'abstenció com a càstig a la classe política, perquè en tot cas és un càstig a nosaltres mateixos. No estem parlant que un o tots els partits polítics siguin exemples de virtut. Tots tenen els seus defectes, però també les seves qualitats, i hem de ser capaços d'esbrinar què és el que més ens convé, i qui creiem que ho podria aconseguir.

Em preocupa el descrèdit de molts, pensant que insultant els altres anem pel bon camí. Hi ha temes que requeririen un ampli consens pel fet que amb quatre anys no n'hi ha prou per resoldre els problemes existents. Aquest treballar junts es fa difícil, per no dir impossible. Sigui per l'excés d'ego d'uns o per tripijocs d'altres, la qüestió és que anem fent pedaços de quatre anys.

Hem d'assumir la nostra responsabilitat ara que ens deixen opinar, dipositant el vot a l'urna. Potser voldríem participar-hi més, però tenim el que hi ha, i no sempre, quan ens ho permeten, ens hi posem. Fa mandra i és més fàcil criticar i dir que tots els polítics són iguals i quedem tan amples. 

Pensem bé el nostre vot. No ens deixem enredar per falses promeses. Mirem què ens diuen i què han fet, quan han tingut l'ocasió de decidir. Ara tot sembla molt bonic, però després vindran quatre anys en què hauran de demostrar que ens deien la veritat. Que s'ho creien i no ens volien enganyar.

dissabte, 14 de novembre del 2026

Som agraïts, però en volem més!

Aquesta setmana hem sabut que la Generalitat posarà en marxa la línia d'autobús per arribar al nostre hospital de referència, a Can Ruti. Un lloc de difícil accés fins ara, per la combinació de diferents transports públics, i de difícil aparcament quan hi vas amb cotxe privat.

La notícia era esperada des de fa temps, quan la consellera de transport, habitatge i transició ecològica, l'honorable Sílvia Paneque va venir a Arenys de Mar a trobar-se amb la senyora Ana María León, l'artífex de la recollida de gairebé vint mil signatures reclamant aquesta línia, que és una veritable necessitat.

Han estat moltes les persones que han treballat per aconseguir que la línia fos una realitat. Al capdavant, com a cara més visible i amb un treball infatigable, la senyora León, que amb la seva persistència ha aconseguit que el govern de la Generalitat creés aquesta nova línia d'autobús, en uns moments en què el transport públic del país, i en concret del Maresme, està en hores baixes. Desplaçar-te amb transport públic és gairebé una quimera.

Amb poc temps hem aconseguit ampliar l'horari de la línia de bus cap a l'hospital de Mataró, i ara una nova línia fins a Can Ruti. Però no en tenim prou. Veient com funciona la línia R1 de Rodalies, necessitem una alternativa per carretera per poder arribar a Barcelona amb certes garanties. Massa sovint Arenys de Mar es queda sense transport públic pels mil problemes de la línia de tren. No pot ser que la ciutadania sigui tractada d'aquesta manera. Cal més esforços per donar el servei que tots ens mereixem.

No som desagraïts. Valorem l'esforç de posar en circulació aquesta nova línia d'autobús per anar a un lloc que no és de lleure, sinó de primera necessitat. Ho valorem i agraïm, però no desistirem d'insistir que mentre Rodalies funcioni tan malament, cal una alternativa fixa i segura per poder anar a treballar i estudiar. Es pot dir més fort, però no més clar!

divendres, 13 de novembre del 2026

Cada vegada més dependents!

Avui hem pogut experimentar el nivell de dependència que patim. El món ha evolucionat tecnològicament d'una manera extraordinària, però no ens adonem que cada vegada són més dependents. Quan falla el sistema tot es paralitza i, d'alguna manera, som incapaços d'avançar, de fer la feina de cada dia que, sense adonar-nos-en, depèn dels altres.

No es tracta d'una simple dependència pel fet de conviure i no viure aïllats. Es tracta d'una dependència a l'hora de funcionar, ja que utilitzem unes eines que no entenem ni dominem i quan aquestes fallen tot s'atura.

Avui Microsoft ha tingut una fallada que ha fet que totes les empreses que utilitzen Outlook per enviar-se correus, hagin vist que tot quedava bloquejat. Incomunicats! I han començat a aparèixer els comentaris dels defensors del programari lliure. 

No tots tenim l'habilitat de moure'ns tecnològicament amb programari lliure. El fet que pagant una quota hi hagi una empresa que t'ho construeixi tot, et simplifica molt la vida i també la de les empreses. Després, quan falla el sistema, sigui per un ciberatac, cosa molt habitual actualment, o per algun error de l'empresa subministradora, el món s'atura i desitges que l'avaria se solucioni com més aviat millor.

Si reflexionem sobre la dependència també hi podrem trobar la part positiva. L'especialització permet que els processos avancin més ràpidament. Per contra, tenen que cadascú entén d'una cosa i necessita els altres per a moltes coses més. I això és la realitat d'avui. L'autosuficiència ha desaparegut i la interdependència és una realitat que cal assumir, amb els riscos que això comporta. Un mal ús del coneixement i del poder sobre les eines per part d'uns quants, pot deixar-nos a l'estacada amb molta facilitat.

dijous, 12 de novembre del 2026

Un any més de corda!

Avui hem conegut la notícia que el govern espanyol allarga un any el període per justificar la despesa de la construcció de la nova biblioteca de la nostra vila, per poder cobrar la subvenció procedent dels Fons Next Generation, per un import de 2,7 milions d'euros. Una obra que haurà rebut diferents subvencions, però que l'Ajuntament d'Arenys de Mar també hi haurà destinat una bona colla de diners, i que tindrà un cost final d'uns 7,5 milions d'euros.

El projecte de construcció de la biblioteca ha patit diferents problemes i no gens senzills. D'inici ja va tenir la polèmica de la ubicació. No tots els partits polítics estaven d'acord a situar-la a l'antic edifici de les Clarisses. Després el projecte va patir un retard considerable perquè no es posaven d'acord els seus redactors amb l'empresa constructora. Alguna cosa no quadrava.

I quan tot va començar a rodar de nou, va entrar la por dels terminis per justificar una de les subvencions més substancioses. Amb el comunicat d'aquest dimecres, per part del Ministeri d'Habitatge i Agenda Urbana, tothom ha respirat un xic millor. Hi serem a temps!

Tenim un any més de corda, però no val a badar. Les previsions eren que l'obra s'acabés durant el primer trimestre de 2027 i que, una vegada fet el trasllat de tots els materials, es pogués inaugurar a finals de l'any vinent. Si quadra, estem salvats!

Sempre he defensat el paper de les nostres biblioteques, que no són un mer dipòsit de llibres, com alguns critiquen, sinó que a l'esquena hi ha una gran activitat cultural, ben diversa i de gran transcendència. Amb la nova instal·lació l'oferta es podrà ampliar exponencialment, però caldrà tenir present, i pressupostar-ho, l'ampliació de recursos, humans i materials, i el manteniment! S'haurà d'ampliar l'horari d'obertura, amb espais de funcionament independent per tal de fer fàcil l'accés a les diferents activitats, sense estar esclaus dels horaris. 

Aquesta ha estat la bona notícia del dia, que convé celebrar, sobretot en aquests dies que tot sembla anar en contra. 

dimecres, 11 de novembre del 2026

Piquets informatius

Aquest matí m’han preguntat per què en diuen piquets informatius a aquest grup de persones que tallen les carreteres, cremen pneumàtics, bloquegen les entrades als polígons industrials i a les estacions de tren? No m’ha resultat senzill de respondre.

He intentat fer pedagogia del dret de vaga, de la necessitat d’explicar a tothom els problemes reals de l’habitatge i dels salaris que no et permeten viure dignament, de la repercussió i avenços de les grans vagues de la història, però veia que l’interlocutor feia més aviat ganyotes.

Després d’esplaiar-me una bona estona m’ha comentat que no acabava d’entendre el qualificatiu d'informatius, i ha afegit: i el meu dret a treballar, a desplaçar-me amb cotxe per les carreteres, d’accedir a l’estació per agafar el tren en horari de serveis mínims? Qui me’l respecta?

No és fàcil explicar-ho amb un discurs raonable. El respecte als drets és sagrat i llavors vas a parar a allò de la llibertat d’un acabava on comença la de l’altre. Però, esclar, si jo haig de respectar qui es vol manifestar contra allò que considera inaguantable, perdent part del seu salari, per què ell no em respecta a mi, quan vull anar a la feina o desplaçar-me per carretera?

Avui entrevistaven unes treballadores que defensaven la convocatòria de la vaga, però no es podien permetre no anar a treballar i perdre el sou del dia.

La conclusió és clara: tothom té raó i res és fàcil a la vida. Hem de defensar els nostres drets, els nostres ideals, la nostra vida, però no a qualsevol preu. Hem de saber valorar l’actitud dels altres i respectar-la. 

I quan donava per acabada la conversa m’ha preguntat: aquesta vaga anava contra el govern en funcions o contra el possible govern que sortirà després de les urnes? I aquí li he contestat que tenia una mica de pressa. Que m’esperaven feia mitja hora, l’estona que havíem estat parlant de la vaga general d’avui, dels piquets informatius i de la repercussió de la jornada.

dimarts, 10 de novembre del 2026

Ens estem carregant el país!

M'ho deien aquest matí, no només pel que ha passat avui a la jornada de vaga dels maquinistes, que alguns, que havien de fer serveis mínims, no s'han presentat a la feina. Ho generalitzava i parlava de temes tan diversos com el comportament dels alumnes als instituts, o l'incivisme que es pot observar passejant pels carrers i, una cosa molt greu: la manca de lideratge i saber respondre de l'Administració pública.

Quant a la vaga dels maquinistes de tren d'avui s'ha de dir que és intolerable que no es compleixin els serveis mínims. Tots som conscients que la vaga, un dret que no podem perdre, comporta maldecaps. És absurd pensar que quan hi ha una vaga convocada no passarà res. No ens afectarà. Una altra cosa és, però, que en serveis essencials com és el transport públic no es respecti el mínim exigible per no perjudicar extremadament la ciutadania.

El dret de la vaga és inqüestionable. El dret de la ciutadania a ser considerada també ho és. Si s'incompleix una ordre dictada per assegurar un funcionament mínim de la xarxa s'ha d'analitzar i sancionar qui l'ha desobeïda. El govern ha de ser inflexible perquè, si no, donem la raó a qui m'ha expressat la frase que titula aquest post.

Cal reflexionar sobre el camí que prenen les coses. La intolerància és inacceptable, però la inoperància, la manca de lideratge i autoritat també. Si els nostres representants polítics són incapaços de controlar la situació el que han de fer és marxar i donar pas a d'altres que ho sàpiguen fer. 

I els sindicats també són corresponsables d'aquesta vulneració dels drets de la ciutadania. Han de vetllar i lluitar pel dret a la vaga de tots els treballadors, però no a qualsevol preu. Demà hi ha convocada una vaga general. Veurem com evoluciona tot plegat.

Necessitem tenir les coses ben clares i ara, en aquests moments, crec que falten idees i determinacions.

dilluns, 9 de novembre del 2026

Busqueu-vos la vida!

Ho ha dit el responsable de Rodalies. Aquesta setmana que tothom busqui alternatives al tren per desplaçar-se a la feina o estudi. I no sé si s'ha quedat tan ample. En tot cas ho ha deixat molt clar. Els responsables de Rodalies no es veuen amb cor de prestar un servei de tren digne, bàsicament perquè és una setmana en què s'ajunten moltes convocatòries de vaga. Les pròpies de Rodalies més la vaga general de dimecres. Només per això?

No és que no ens vingui res de nou perquè la història és massa llarga per a sorprendre'ns. El problema és que estem parlant d'un servei públic que fa massa anys és un desastre i que els milers d'usuaris que se n'han de refiar ja no saben com fer-s'ho. I ara, que estem a punt d'entrar oficialment en campanya electoral, què hem de pensar, dir i votar? Quin partit polític amb experiència de govern està net de culpa? Per què ens hem de creure les promeses?

Em repeteixo més que l'all, però estic molt indignat amb la resposta de l'Administració pública, que demostra un menysteniment cap a l'administrat que no té vergonya. I els menys culpables són els nostres representants locals que han de donar la cara moltes vegades per culpa dels polítics que estan a les administracions supramunicipals, o que no saben legislar correctament ni fer complir allò que aproven.

I la resposta a les demandes i sol·licituds ciutadanes és de jutjat de guàrdia. Quant de temps triguen a respondre i quines excuses donen pel no compliment de les seves promeses? 

Avui parlem de Rodalies. Un servei nefast que arrossega molts anys de manca d'inversió i manteniment, però que té un problema actual que no es pot inculpar al passat i és la manca d'informació del que passa al moment. D'això no en tenen la culpa els seus predecessors, sinó que és responsabilitat dels gestors actuals. Que no ens vinguin amb més excuses! Que gestionin bé el servei públic i si hi ha irresponsabilitat de treballadors, que ho investiguin i arribin al fons. Que deixin de culpar els altres i siguin més competents!

diumenge, 8 de novembre del 2026

Inaugurat el parc dels Països Catalans

Avui s'ha inaugurat el parc dels Països Catalans a la part alta de la vila. Un parc que antigament s'hi celebrava l'acte de l'Onze de Setembre, potser l'únic moment que molts arenyencs, sobretot els que vivim a la part baixa, ens hi acostàvem.

Les obres de remodelació han trigat molt més temps del previst. Ens acostumem a patir-ho quan es tracta d'obra pública i els motius acostumen a ser molt diversos. S'ha fet pregar, però penso que haurà valgut la pena l'esforç de tot aquest temps i els recursos econòmics emprats, que són públics, i que això vol dir que els paguem a través dels impostos.

I si els paguem, que representa un sacrifici, hem d'esperar que tindrà un bon manteniment, perquè no només sigui agradable de ser-hi els primers dies, sinó que en tot moment tinguem les ganes d'anar-hi i passar-hi l'estona, sigui llegint o vigilant els nostres menuts perquè s'hi entretinguin.

Hem de demanar als nostres polítics que en tinguin cura, però nosaltres hem de respectar l'espai, evitant bretolades o d'embrutar-lo per allò que no és casa nostra. L'espai públic és de tothom. És també nostre i, per tant, l'hem de mantenir net i endreçat. No s'hi val a dir que l'Ajuntament ja ho netejarà!

Els que tenim una edat recordem aquell temps en què el servei de neteja dels nostres pobles era gairebé de supervivència perquè els veïns ja s'encarregaven de netejar la part del voltant. Ara exigim que la Brigada ens netegi, dia sí dia també, aquell tros de carrer ple de defecacions de gossos, brossa mal deixada o cigarretes. Tot seria més bonic i endreçat si de la nostra part hi hagués més civisme i cooperació.

Desitgem que aquest nou parc, que se suma als escassos parcs i jardins que l'excessiva urbanització de les nostres viles ens permet, tingui acceptació i serveixi per gaudir de pauses en la nostra agitada vida.

dissabte, 7 de novembre del 2026

Què passa amb l'expedient?

Una de les queixes més usuals entre els administrats és que l'Administració pública és massa lenta en la tramitació dels expedients. No és la primera vegada que en parlo en aquest blog, però considero que és important tenir-ho en compte i entre tots exigir més eficàcia als nostres gestors públics.

L'excusa que ens ho hem de mirar bé per no fer-ho malament ja passa de taca d'oli. És cert que les tramitacions administratives no són àgils per sistema, però el que no es pot fer és arrepenjar-s'hi, sobretot quan es tracta de temes que no poden esperar. Penso en tràmits com el reconeixement de la dependència o de la incapacitat, que tot i les promeses del govern continuen a pas de tortuga. No és estrany que hi hagi famílies que rebin la resposta quan el sol·licitant ja ens ha deixat.

La ciutadania reclama dels governants transparència, eficàcia i agilitat. En el fons es demana que ens responguin, sense eternitzar-se, i que ho facin bé. La maquinària administrativa, a part de vetllar perquè ningú no posi la mà al calaix, s'hauria de preocupar per ser més ràpida en les resolucions. No tots estem en condicions d'esperar eternament la vènia de l'administrador. Polítics i tècnics s'han d'arremangar i pensar que la seva finalitat, la seva raó de ser és servir la societat. 

Entenc que no caldria la recollida de signatures per aconseguir que l'Administració escolti la gent, però és molt millor això que dedicar-se simplement a expressar-se per les xarxes socials sense exigir formalment responsabilitats. Cal felicitar les entitats que promouen i donen suport a les reivindicacions ciutadanes a través de canals formals i regulats per les normes i reglaments de les institucions. És la manera d'arribar als nostres gestors públics per poder reclamar la feina mal feta o oblidada.

És important, ara que estem en campanya electoral, encara que no oficial, que els polítics que aspiren a governar, siguin espavilats a l'hora de legislar, deixant clares les coses, i després complir amb les promeses i les normes establertes.

divendres, 6 de novembre del 2026

Ara els hi toca als avions

Sempre s'ha dit que ens movem segons la moda i d'això se n'aprofiten els grans fabricants. Si utilitzessis la mateixa roba, per exemple, fins que es fes malbé, el comerç i els fabricants de teixits en sortirien ben escaldats. Els canvis d'estil que provoquen les modes fan que abandonis vestits que podries continuar portant tranquil·lament, per comprar-ne d'altres que ja saps que tindran una vida efímera.

Les modes poden amb tot. També a l'hora de causar desordres i caos. Aquests dies ho estem experimentant amb el seguit d'amenaces de bomba que estan rebent les companyies aèries que circulen per Europa. Unes amenaces que no són reals, però que desestabilitzen tot el sistema. Els passatgers en són els primers perjudicats. D'alguna manera, doncs, podríem dir que s'ha posat de moda amenaçar de bomba. Fins quan? Segur que arribarà un dia que deixaran de rebre's aquests avisos, però després començarà una altra sèrie. Ves a saber de què.

Sigui moda o no, el cert és que vivim un temps molt caòtic, que ens provoca certa incomoditat i incertesa. T'adones que el progrés ve acompanyat d'unes servituds incontrolables, o si més no de difícil control. Sempre he pensat que fer mal és molt més fàcil que fe el bé. Provocar molèsties als altres, encara que no hi hagi un fons i objectius clars, és senzill. Restablir la normalitat creant confiança entre la gent, ja no ho és tant.

Arenys de Mar tanca, aquest cap de setmana, un mes farcit d'activitats al voltant del calamar. Tothom n'ha pogut gaudir en els diferents esdeveniments que s'han organitzat. Els gastronòmics principalment, però també els culturals. La pregunta que faig, perquè no sé la resposta, és quin volum de calamar mengem al cap de l'any els arenyencs. M'agradaria saber-ho. Segur que algú ens ho podrà dir. A casa no en mengem gaire sovint, però quan el tenim a taula el fruïm d'allò més. 

El calamar, que no ens el toquin!, i el Calamarenys tampoc!

dijous, 5 de novembre del 2026

Com comportar-se

A vegades penso que tots plegats hauríem de fer un curs per aprendre a comportar-nos davant dels altres. Ens falten les maneres, encara que probablement, les nostres famílies s'hi han esforçat per educar-nos. Quan el personatge en qüestió té algun protagonisme especial, alguna responsabilitat política o social, la necessitat d'estar a l'altura és més evident.

Aquests dies hem vist imatges del president argentí que sembla tenir molts bons amics a Espanya, i se'l veu tot sovint. No diré que ens vingui de nou la seva manera de comportar-se, perquè des del primer dia que el vàrem conèixer, ja es va veure quin peu calçava. 

Que tot un president d'un país actuï de la manera que ho fa el senyor Milei deixa molt a desitjar. No em fico amb els comentaris que fa, la seva ideologia i manera de pensar, simplement em refereixo a les formes. Hi ha conductes que no es poden tolerar i demostren la qualitat humana de la persona. Pots estar molt lluny d'ell ideològicament, però el respecte i la cortesia no s'hauria de perdre mai.

Entens que una persona que no ha tingut prou formació, havent viscut amb dificultats, potser sense ningú que estigués a sobre, tenint-ne cura, la seva manera de comportar-se no sigui l'adequada. Que tot un president d'un país sigui el protagonista de la seva mala educació és molt trist i creu que no ho podem deixar com a una simple anècdota, sinó que cal fer-ne ressò perquè tothom obri els ulls i vegi de quin personatge estem parlant i, el que és més greu, quines decisions pot arribar a prendre en perjudici dels seus, els primers, els argentins, l'hagin votat o no.

A casa nostra també trobaríem personatges que els convindria unes classes de conducta i educació. De fet, a tots ens aniria bé repassar allò que segurament vàrem aprendre i que amb el temps ens en podem haver oblidat.

dimecres, 4 de novembre del 2026

I ara què?

Ahir parlàvem de les eleccions a mig mandat dels EUA i avui en sabem els resultats. Les estadístiques apuntaven a una victòria dels demòcrates, però probablement, no tan contundent com ha estat. A partir d'ara el Partit Demòcrata té majoria al Congrés i el Senat, però no ens podem oblidar que el president té molt poder. Això ens ho explicaran els especialistes.

Si hi hagués hagut la meva cara hauria aixafat! Així s'expressava Donald Trump al començament de conèixer com anava l'escrutini, gens favorable per als republicans. Ell es va presentar amb els republicans, però ho podia haver fet per a qualsevol formació política. Ell va sobrat i només necessita gent que li digui Amén a tot. Els republicans es varen refiar d'ell per aconseguir el poder, sense escrúpols, ja que no hi ha ni un pam de net.

Les declaracions del president no deixen gaire ben parats els seus companys de partit. Aquests, però, no els ha de venir de nou. No crec que siguin tan il·lusos per creure que és un col·lega. Els té com a plataforma per arribar i mantenir-se a dalt. 

Queden dos anys fins a les pròximes eleccions presidencials i ell no s'hi podrà presentar. És per això que té dos anys per fer i desfer el que vulgui, amb més problemes dels que es pensava, abans de les eleccions d'ahir, però no tot ho té perdut. Jo sempre havia dit: Ai si perd! Pot actuar com una bèstia ferida, que resulta molt perillosa. A partir d'ara no hi té res a perdre, i sabent, com ha demostrat, que no té escrúpols, pot fer encara molt de mal.

De moment, deixem que els senadors i congressistes demòcrates celebrin la victòria. No ha estat fàcil, i tot gràcies al fet que el president ha posat en perill la salut econòmica i democràtica dels EUA. Però que no es fiïn de ningú, i encara menys d'un president en hores baixes, amb una ferida oberta i ànsies de revenja.

dimarts, 3 de novembre del 2026

Trump s'examina

Pendents de les eleccions de mig mandat als EUA on Trump es juga el prestigi. De fet, estem molt decebuts de com va tot i molt escèptics amb el que pugui passar una vegada ens donin els resultats d'aquest dimarts. Guanyi qui guanyi, ens ho podrem creure? Serà un resultat net? Quines manipulacions no hi haurà hagut?

Abans, quan es preparaven unes eleccions ens concentràvem a valorar què es predicava en campanya i què s'intentava filtrar per convèncer els més innocents. Sempre arribàvem a la conclusió que es tractava d'enganys i falses promeses, però al final qui decidia el vot era el ciutadà, més o menys informat de la realitat, convençut o no del que estava votant.

En aquests moments no ens preocupa només el discurs populista, buit de contingut i sense futur real. Avui hi hem d'afegir la manipulació de les votacions. Ja no tenim la certesa que els resultats siguin el reflex de la realitat. Que allò que ens diuen que han votat els electors sigui realment el que han votat. I als EUA, amb tot el que ha passat a les darreres eleccions, amb la presència de Donald Trump, encara tenim més dubtes.

Avui sabrem si Trump ha aconseguit, de manera honesta o manipulada, la victòria del mig mandat i, per tant, si pot controlar-ho tot encara més. Sabrem si els demòcrates han pogut aturar una mica la voràgine del seu president o continuen en hores baixes. Tindrem resposta de què està passant dins del partit republicà. Si només compten amb l'actual president o tenen candidats de futur.

I el tema no és menor. S'ha pogut comprovar quin pes té el fet que Trump sigui el president dels EUA per a la resta del món. Ell comença guerres, però és incapaç d'aturar-les. No deixa de ser un titella mogut per uns fils gairebé invisibles, amb unes forces ocultes que determinen què podem fer i dir la resta de mortals. Avui no sé si catalogar-lo de data important, o simplement d'un dia més en la dissort del nostre món.

dilluns, 2 de novembre del 2026

Ciberatac als congeladors

Llegia la notícia del ciberatac que ha afectat diferents supermercats europeus i he pensat que cada vegada és més fàcil fer mal des de la distància i, per tant, ens hem de preparar per combatre enemics que no sabem qui són ni des d'on actuen. En el meu cas, que els meus coneixements tecnològics és reduït, se'm fa difícil entendre com s'aconsegueixen actes com el de la notícia d'avui, i encara menys imaginar-me com es poden afrontar.

La notícia, per qui no l'hagi llegit, parla d'un ciberatac que ha fet que congeladors de supermercats d'una cadena important, s'esclafessin fins a arribar a la temperatura de cinquanta graus i, per tant, fent malbé tots els aliments. I és aquí on em pregunto: quina era la finalitat? Simplement, perjudicar la cadena per algun motiu de competència o purament fer mal per fer mal?

Sempre he dit que, sense justificar-ho de cap manera, entenia més un robatori que una destrossa. Si no en pots treure profit, per què actues d'aquesta manera? Hi ha actuacions que són inconscients, per manca de respecte i educació. D'altres són intencionades per diversos motius. Això, a escala particular. Quan es tracta de grans empreses o institucions públiques al darrere hi ha intencionalitat descarada.

I arribem a les interferències estrangeres en eleccions generals, o el que s'ha rumorejat sobre els disturbis a diferents capitals europees, també a Barcelona fa vuit dies. Joves incitats a delinquir simplement per diversió i aprofitar-se dels objectes. Sense cap mena d'ideologia o voluntat política. Fer mal per fer mal.

Em preocupa aquesta manera de ser, pensar i actuar. Ja sé que no podem ser innocents i creure que això abans no passava. El problema d'ara és que amb les grans millores tecnològiques cada vegada resulta més fàcil intervenir sobre els altres, i més complicat estudiar la manera de protegir-te. Directament, no ens afecten, però de manera indirecta sí que en rebem les conseqüències, encara que només sigui per la inseguretat que creen i la por de no ser una víctima d'un sistema cada vegada més descontrolat.

diumenge, 1 de novembre del 2026

Que ningú es despengi!

Aprofitant que Arenys de Mar celebra el mes de la gent gran, amb un gran assortit d'actes culturals, lúdics i gastronòmics, i també que aquest diumenge he estat entrevistat al programa Retalls, de Ràdio Arenys, que condueixen membres de la junta de l'Esplai de la Gent Gran, m'agradaria comentar un tema que em preocupa, o si més no fa que li doni voltes sovint. Es tracta de l'encaix de la gent gran a la societat actual.

Les persones ens fem grans i no sabria on col·locar el llistó per diferenciar uns i altres. Entenc que no tothom evoluciona de la mateixa manera i, per tant, no tots tenim les mateixes necessitats, limitacions i servituds. En tot cas, però, la societat avança i sovint ho fa més de pressa que les persones, produint un desequilibri, que en terminologia de les eines tecnològiques parlem de bretxa digital. 

És bo el reconeixement que les institucions fan a les persones que ja tenen una edat i que a poc a poc es van distanciant de la primera línia, sigui professional o lúdica. Són molts els actes que s'organitzen, però a vegades ens oblidem que no tothom segueix el ritme que es planteja. No tothom està en condicions de sortir de casa a celebrar la festa, i per això cal tenir en compte aquelles persones que necessiten una atenció diferent, i no precisament assistencial. 

Tenim maneres de saber quantes persones d'una certa edat viuen soles, algunes sense cap mena de suport familiar, sigui perquè no han tingut fills o perquè aquests viuen lluny. Les institucions, siguin públiques o privades, poden fer molt per tenir-los present i, com a mínim, tenir activada l'antena que detecta si segueixen o no.

Tenim la sort de comptar amb entitats, i persones al capdavant, que es dediquen a preparar activitats de tota mena pensades per a la gent gran, i els hem de felicitar i encoratjar a continuar endavant. Ens cal, però trobar les eines necessàries per no desatendre aquelles persones que potser no s'apuntaran al viatge del mes, al berenar festiu o les sessions formatives d'informàtica o salut. Hem de procurar que ningú quedi marginat d'una societat que acostuma a avançar sense tenir gaire en compte si tothom segueix.

dissabte, 31 d’octubre del 2026

Avui he xalat!

No acostumo a emprar el verb xalar, però avui, quan em disposava a escriure el post del dia he pensat que era el més escaient per allò que volia comentar. Sincerament, avui al matí he recuperat una peça musical que vaig tenir la sort d'interpretar fa una colla d'anys i que no me n'he oblidat mai més.

Era la primera vegada que sortia del país per uns quants dies i per participar en una trobada que vaig repetir en més ocasions. Es tractava de l'Europa Cantat. Una trobada de cantaires d'arreu en una ciutat europea. En aquesta ocasió era Autun, a França, i la peça a treballar i cantar era el Magnificat de J.S. Bach. El director va ser Michel Corboz. Era l'estiu del 1973.

Avui he escoltat l'obra musical interpretada per La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, sota la direcció del gran mestre català, Jordi Savall. I com no es pot dir d'altra manera, voreja la perfecció, i em fa pensar en la idea que ja he comentat més d'una vegada en aquest blog, d'excel·lència. Tant de bo ens esforcéssim tots plegats per intentar excel·lir en la nostra feina, les nostres dèries i aficions. Un altre gall cantaria!

Per poc que us agradi la música clàssica, o simplement la bona música, us animo a escoltar el Magnificat de Bach. És una peça exquisida. A mi em posa la pell de gallina. Una mica pel record que en tinc. Haig de dir que després d'Autun l'he interpretat alguna altra vegada. Però també perquè gaudeixo d'escoltar-la per la seva bellesa. 

Durant el dia fas moltes coses, algunes que et venen de gust i d'altres que no tens més remei que fer-les, però poder trobar un moment per gaudir de la bona música és un regal que hem d'agrair i n'hem d'estar satisfets. No sempre tens l'oportunitat, però has de mirar de trobar el teu moment de glòria, perquè... malgrat tot, la vida és bella. Sobretot si la sabem aprofitar i lluitem per fer-la més justa i agradable al nostre entorn, en allò que tenim competències i possibilitats.

divendres, 30 d’octubre del 2026

El manteniment, el gran oblidat

Té lògica que quaranta-vuit hores després del tràgic accident de l'AVE en terres castellanes continuï sent tema de conversa. És un fet massa gros i terrible perquè ens n'oblidem fàcilment. El dolor de les famílies afectades trigarà molt més a desaparèixer. La vida està plena d'esdeveniments, alguns de gran transcendència, però quan no ens afecten directament acostumen a oblidar-se al cap de poc temps.

Hi ha, però unes persones que no ho haurien d'oblidar, sinó que els fets haurien de servir de lliçó i fer canviar la manera d'actuar. Em refereixo als responsables polítics que està a les seves mans treballar perquè no es repeteixin situacions semblants. Responsables que no se'ls pot acusar directament de la mort de gairebé setanta persones, però que si no canvien la dinàmica sí que se'ls haurà d'exigir responsabilitat.

Les investigacions en marxa ens diran quina ha estat la causa inicial de l'incident, però de moment tenim clar que hi ha una manca de manteniment de les infraestructures ferroviàries que, sigui aquesta vegada o una altra, poden ocasionar descarrilaments amb el resultat de mort.

No és la primera vegada que denuncio la manca de manteniment i la necessitat que quan es decideix invertir en infraestructures s'ha de tenir en compte que aquestes s'han de mantenir. No ens podem limitar a analitzar si tenim prou diners per invertir en la seva construcció, sinó que cal sumar-hi totes les despeses anuals que caldrà reservar des del primer moment. I això no es té prou en compte.

Ens passa a escala privada, a la nostra llar, però també passa a escala pública quan un ajuntament o govern autonòmic o estatal decideix invertir. La càrrega de despesa ordinària que arrossega no es pot menystenir. Descuidar el manteniment et pot provocar greus problemes. Les coses no duren per sempre i encara menys si no tens la cura necessària perquè tot rutlli. Quan per allà hi circula una bèstia a dos-cents quilòmetres per hora, no et pots distreure.

dijous, 29 d’octubre del 2026

Si no guanyem és perquè han fet trampa

Cada vegada és més usual culpar de corrupció quan es perden unes eleccions. Ho va fer Trump quan va perdre davant de Biden, i es manté ferm en les afirmacions. Li varen robar la presidència. Fa pocs dies ha estat Bolsonaro qui ha afirmat que ell és el veritable president del Brasil i que, de fet, hi ha hagut un cop d'estat. I aquest dimarts és a Israel on es culpa els partits àrabs d'haver robat les eleccions.

Tot plegat és molt trist, i encara més si recordem què hi ha al darrere de presidents o candidats a la presidència. A Trump li varen estalviar un judici, perquè té prou influència i poder. Bolsonaro ha corregut als EUA, perquè no el jutgin per corrupció. Netanyahu es manté al govern, en part per evitar la presó. Aquest és el panorama.

Si els dirigents polítics donen l'exemple que donen, què podem esperar de la societat? L'altre dia ens queixàvem dels fets vandàlics de Barcelona. Jo ho deia en aquest blog. Sense que serveixi de justificació ni excusa, pots pensar que els joves actuen d'aquesta manera observant el comportament dels líders governamentals.

No hi ha ni un pam de net!, diríem col·loquialment. Encara que continuo pensant que la gran majoria de les persones que fan un pas a la política són honestes, en tenim una bona colla que la desprestigien. Quants judicis no hi ha pendents per deixar en evidència polítics amb responsabilitat de govern? I com que la justícia és tan lenta, que ja no recordem l'origen dels fets, anem complicant el panorama de manera que els bons, els que actuen correctament, queden eclipsats pels quatre desgraciats que només pensen en ells.

Estem a un mes de les eleccions generals i no vull pensar que diran els dirigents polítics espanyols si els resultats no satisfan les seves expectatives. Segur que hi ha forats negres i gent que juga brut, però si hem de desconfiar de tot i tothom, ja podem plegar!

dimecres, 28 d’octubre del 2026

Dol al país

Avui estem de dol pel tràgic accident ferroviari en el trajecte de l'AVE entre Madrid i Sevilla. Una fallada del sistema i, segons sembla, una decisió equivocada posterior, han fet que dos trens xoquessin amb el resultat provisional de seixanta-quatre víctimes mortals.

Davant de fets com aquest el primer que penses és en els familiars de qui ha perdut la vida de manera sobtada, i també dels ferits, alguns dels quals podran arrossegar-ho la resta de la seva vida. 

Ara és el moment d'analitzar a fons les causes de l'accident. Si es tracta d'un error humà davant la fallada del sistema. No es tracta de culpar ningú, però sí que cal investigar si hi ha alguna mena de responsabilitat. És molt important que no perdem la confiança en el transport públic, molt precari, però necessari.

M'agradaria que ningú utilitzés les víctimes de l'accident per interessos partidistes, ara que estem en precampanya electoral. No podem permetre discursos oportunistes ni menysprear el dolor de les famílies que hauran perdut un ser estimat. Estem massa escarmentats que en política tot s'hi val, i no és així. L'ètica ha de prevaldre i ser present en tot moment. Demanar el vot és totalment lícit, aprofitar-se del dolor dels altres és una ignomínia, una perversitat que no hem d'aguantar.

Des del meu blog vull expressar el meu condol a totes les famílies afectades, animant-les a superar la situació que viuran avui i molts dies de la seva vida. Aquest cap de setmana vàrem conèixer l'accident del Montseny, que sortosament no va provocar cap víctima mortal. Avui, l'accident en terres castellanes ha estat exageradament cruel i ens ha colpit enormement. 

dimarts, 27 d’octubre del 2026

Torna la normalitat, tornen les vagues

Després del parèntesi d'estiu torna l'amenaça de vagues. Metges, mestres i treballadors de Rodalies ens anuncien la convocatòria de vagues. El dret de vaga és totalment legítim i, en principi, és l'últim recurs davant del silenci de l'Administració a les reivindicacions laborals, sigui per temes econòmics o de recursos i suport.

Vàrem poder observar les manifestacions dels mestres abans de vacances, reivindicant millores salarials, però també de condicions de treball. Aules massa concorregudes, necessitat de suport per a temes inclusius, sortides extraescolars no prou remunerades, són alguns dels aspectes a discutir i intentar consensuar.

Quant als metges, la queixa principal és la durada de les hores de guàrdia. Vint-i-quatre hores seguides, si no tinc mal entès, no és la millor manera de cuidar els metges, ni tampoc la garantia d'un bon servei i atenció als pacients.

I els maquinistes de Rodalies també es queixen de les condicions en què han de treballar. Els successos ocorreguts arran de les pluges i esllavissades, amb alguna víctima mortal, fan que vulguin treballar amb seguretat. La poca inversió i manca de manteniment és una de les causes de com es troba la xarxa ferroviària. A això cal afegir-hi el robatori de coure o els atropellaments.

Els usuaris dels centres hospitalaris, de les escoles i instituts, i del transport amb tren, haurem d'agafar-nos-ho amb tranquil·litat i paciència, però hem d'exigir serietat en les negociacions i decisions que es prenen. Uns i altres, treballadors i govern, han de ser conscients de les repercussions d'una mala gestió. Nosaltres acceptarem estoicament les conseqüències, però que ells no juguin amb nosaltres.

dilluns, 26 d’octubre del 2026

No em surten els números

Vaig llegir la notícia de l'accident de l'autobús a Fogars de Montclús i no la vaig acabar d'entendre. L'autobús es va estimbar després de xocar amb un altre vehicle i es va precipitar en un desnivell d'uns vint metres. El resultat, segons les primeres notícies, era de vuitanta-tres ferits, alguns de gravetat.

Com podia ser que hi hagués vuitanta-tres persones ferides només de l'autocar? Quants seients tenia aquest bus? Era un bus extrallarg circulant pel Montseny? 

Avui han continuat apareixent informacions de l'accident i en alguna t'especificava que l'autobús era de seixanta places. Què hi feien les altres vint-i-tres dins del vehicle? Com anaven assegudes? O potser dretes? I això comptant que totes les persones del bus varen resultar ferides. Que no n'hi havia més, algunes de les quals en varen sortir il·leses! O n'hi havia més de vuitanta-tres?

Tots tenim molt assumit que quan viatgem amb cotxe ens hem de cordar el cinturó de seguretat i que no hi podem portar més gent de la permesa. És que els autobusos poden circular amb persones assegudes a terra o viatjant dretes? Quin reglament els empara?

No es tractaria d'un cas aïllat perquè tots sabem què passa amb els autobusos que circulen de Mataró fins a Barcelona. En hores punta, si més no, ja surten de Mataró amb persones sense seient. És normal això? Qui ho permet, l'empresa concessionària, el Departament de Transport Públic de la Generalitat, o els Mossos d'Esquadra encarregats del trànsit?

En primer lloc, ens haurem de preocupar de les persones ferides i desitjar-los que es recuperin aviat, sense gaires seqüeles. Després hauríem d'exigir responsabilitats o aclariments sobre l'excés de viatgers dins de l'autocar. Si és permès, que m'expliquin per què m'he de cordar el cinturó i ells van drets. Si no està permès, que em diguin qui es farà responsable dels fets i quina solució pensen trobar per als viatgers del Maresme que es desplacen cap a Barcelona en bus, tips dels problemes de Rodalies. Aquí hi ha alguna cosa que falla!

diumenge, 25 d’octubre del 2026

De qui és la culpa?

Avui ens hem llevat amb la notícia dels actes vandàlics d'ahir a la vesprada a Barcelona i ens hem posat les mans al cap. De qui és la culpa? De les xarxes socials? Els pobres nois estan manipulats? Són víctimes innocents?

Hi ha comentaris que no agraden i intentem evitar-los perquè no sigui dit que fem llenya de l'arbre caigut, però ens hauríem d'acostumar a dir les coses pel seu nom. Els nois d'ahir, molts d'ells menors d'edat, són víctimes del sistema i els hem de compadir? Tenen dos dits de front per saber valorar què és lícit i què és delicte? Són tan febles que es deixen entabanar per les xarxes socials?

Em preocupa que ens limitem a culpar la manipulació de les xarxes socials, que reconec que hi ha coses detestables que s'haurien de regular i prohibir, però no ens adonem que les famílies tenen unes obligacions que neixen en el moment que comencen a procrear. No hi ha una responsabilitat dels pares i mares d'aquests menors? 

L'educació de les persones comença a la família. És cert que hi ha famílies desestructurades que resulta molt complicat esperar-ne una bona educació, però que ningú em vulgui fer creure que els joves delinqüents i vàndals d'ahir a Barcelona són tots fills de famílies desestructurades. Segur que hi ha una responsabilitat dels seus tutors que caldrà fer sortir i sancionar.

No podem ser permissius. Tothom té el dret de manifestar-se públicament, criticant allò que considera que no s'està fent bé. Ningú no té el dret ni el permís d'actuar vandàlicament saquejant comerços i destruint mobiliari urbà. Què resol això? 

És més fàcil callar i no fer comentaris pel que puguin dir els que pensen diferent de tu, però jo, davant d'actuacions delictives sense sentit, no callo, sinó que ho deploro i demano sancions que serveixin de lliçó pedagògica per aquells que no han estat oportuns a l'hora d'educar els fills.

dissabte, 24 d’octubre del 2026

Fer-ne un bon ús

Les màquines, els instruments, les eines no les podem qualificar de bones o dolentes, al marge de si funcionen o no, sinó que ens hem de fixar en l'ús que en fem. Si en fem un mal ús direm que aquella màquina o aquella eina no és bona, però ens equivocarem perquè probablement té unes utilitats positives si en fem un bon ús.

De què ve tot això? És una reflexió que faig a partir d'una conversa d'aquesta setmana sobre la intel·ligència artificial. He sentit molts comentaris negatius i pessimistes, com si amb l'arribada de la IA el món s'encaminés al desastre. Reconec que la força i les capacitats de la IA, si s'empra malament, de manera intencionada, pot esdevenir un perill, però hem de buscar-li la part positiva.

La revolució del món amb l'arribada de la IA, que no és d'ara, sinó que ve de fa temps, però que en aquests moments està agafant una empenta considerable, no ha de ser necessàriament perjudicial per a la nostra existència. Tampoc per als menys influents i amb menys recursos a l'hora de prendre decisions. Tampoc ho va ser la revolució industrial, malgrat tenir molts adversaris i sorgir declaracions alarmistes.

Curiosament, l'endemà ens parlaven de la Thermomix, com una eina revolucionària per a la cuina, que té molts admiradors, però també detractors. Ens carreguem la cuina tradicional? I la resposta no podia ser cap altra. Hem de dominar la màquina i que no sigui ella la que ens domini. Hem de conèixer el seu funcionament i demanar-li que faci allò que nosaltres volem. No ens pot desgraciar el menjar de sempre, sinó que ens ha d'ajudar a potenciar-ne el sabor.

I amb la intel·ligència artificial hem de fer el mateix. Segur que caldrà regular-ne l'ús i defensar la confidencialitat de les dades, però nosaltres hi hem d'entrar i aprofitar-nos dels avantatges del seu desenvolupament. Si en fem un bon ús, millorarem el nostre coneixement i serem molt més ràpids a resoldre els temes que tenim entre mans. Les màquines no són bones o dolentes per si mateixes. És l'ús que se'n fa el que determina la bondat o maldat de la seva existència.

divendres, 23 d’octubre del 2026

Conviure amb un mateix objectiu

Aquesta setmana he compartit un parell de dies amb uns amics que ens uneix un mateix objectiu: ajudar els altres en la defensa dels seus drets. La convivència, quan tens clar que et motiva actuar d'una manera determinada i dedicar bona part del teu temps per facilitar les coses als altres, resulta més que interessant.

No es tracta de fer gairebé res més que procurar que qui et necessita el puguis ajudar en allò que saps o pots trobar la manera de saber. De fet, aquest hauria de ser l'objectiu de tothom, cadascú d'acord amb les seves possibilitats i capacitats. No se'ns demana fer l'impossible. No es tracta de ser un superhome, sinó d'aprofitar el coneixement, el temps i la recerca, perquè aquell a qui se li han tancat les portes, pugui trobar la sortida.

A Igualada s'ha celebrat la primera escola de tardor dels síndics locals de Catalunya, amb representants de Menorca i el País Basc. El nostre país és exemple en la matèria. Portem molts anys d'avantatge, amb moltes persones que han dedicat moltes hores per obrir portes. 

Tornes amb molts deures, precisament perquè t'han obert els ulls en temes que no acabaves de veure clar. Deures que has de dosificar, per no atabalar-te més del compte i deixar de ser efectiu, però sense pausa. Tot té el seu temps. La precipitació no és bona, però l'estancament o la lentitud exagerada en la resolució dels temes, no ajuda a una bona convivència. Quan es tracta de la relació amb l'Administració pública, el perill de perdre la confiança i el temps, ens aclapara.

Ha estat una bona experiència i segur que servirà per millorar el treball de futur.

dijous, 22 d’octubre del 2026

Nou anys després

Arran del retorn aquest dimecres de qui fou conseller de cultura, l'honorable Lluís Puig, et preguntes si som capaços de valorar què significa nou anys d'exili, de manera objectiva, sense deixar-nos portar pels sentiments, els principis ideològics o els interessos polítics. Analitzar què representa per a una persona haver viscut nou anys fora del país, sense tenir clar quan podria tornar.

Fets com els del conseller Puig, o del també conseller Comín i el president Puigdemont, t'ajuden a veure què pot representar entrar en política, significar-te per uns ideals i mantenir-te ferm fins a les darreres conseqüències. Quan hi penses una mica no t'estranya que costi tant trobar persones de pedra picada en el món de la política, sobretot quan es defensen interessos i drets dels més febles, en tots els aspectes, no només econòmics, també culturals.

La història ens brinda molts casos d'exili. El nostre país, amb el cop d'estat del 1936 i els quaranta anys de dictadura és un bon exemple. Passa que quan et refereixes al passat la impressió no és la mateixa que estar-ho vivint dia rere dia. Els dies ens passen molt de pressa, i els anys també, però si vius en la incertesa de l'exili, no sé si el temps transcorre tan ràpidament. Només els que ho han experimentat ens ho poden explicar.

Puc imaginar-me l'emoció dels retornats, pensant que ha arribat el dia. Que recuperen la llibertat que un dia els varen prendre. I ho penso sense entrar a valorar l'encert o no de la seva actuació. Ells varen obrar d'una manera, que molts pensaven que haurien fet el mateix, però ells són els que en varen rebre les conseqüències. 

Feta la reflexió, voldria animar tothom a significar-se. No és bo viure en l'anonimat sense defensar els teus principis. N'hi ha que ho tenen molt fàcil, perquè juguen a casa. N'hi ha d'altres a qui se'ls complica l'existència, perquè juguen al camp contrari.

dimecres, 21 d’octubre del 2026

Jugar net

Llegia l’altre dia unes declaracions de l’actual entrenador del PSG, el senyor Luís Enrique, parlant del Barça, amb qui aquest dimarts s’enfrontaven en competició europea, i em quedo en la lloança cap a un equip que estima, pel joc net. Deia que ambdós equips practicaven un joc similar, però feia notar la netedat. Que no tiraven coces!

No acostumo a veure gaires partits de futbol tret que els retransmetin en obert, però encara que no vulguis t’assabentes què ha passat, i és cert que hi ha equips de futbol que practiquen l’engany i el joc brut. Segur que el Barça i el PSG cometen faltes i intenten enganyar l’àrbitre, però no són especialment bruts.

Podríem aplicar el símil a la política i seria d’agrair que els partits polítics juguessin net. Que no ens enganyessin. Que quan fan discursos i declaracions d’intencions fossin sincers i honestos. Estem una mica farts de falses mentides i enganys.

Tots estem temptats al joc brut, però hi ha uns principis i uns valors que encara, a algunes persones, els frenen i conviden a respectar. Si tots hi poséssim el nostre gra de sorra, la convivència seria més agradable i l’espectacle, en el cas del futbol, més il·lusionant.


dimarts, 20 d’octubre del 2026

Tot va massa lent

Avui llegia l'avís que han fet un grapat de científics preocupats pels efectes que pugui provocar el súper-Niño els pròxims mesos a Catalunya i València. Demanen als respectius governs que prenguin les mesures necessàries per evitar els pitjors desastres. No he sabut veure quines poden ser aquestes mesures i no sé si els governs al·ludits en tenen gaire idea. Recalquen que Catalunya té un percentatge molt elevat de superfície urbanitzada en zones inundables. Què s'hi pot fer?

Em preocupa especialment perquè l'experiència ens demostra que, fins i tot quan es tenen les idees clares en algun assumpte, la resposta és exageradament lenta. No s'arriba mai a temps. 

Aquesta setmana, per exemple, hi ha hagut un vessament d'aigües fecals a la riera que ve des d'Arenys de Munt, i la pregunta que et fas és què passa amb l'estació de bombeig planificada a la zona de Can Jalpí? Quants anys fa que se'n parla i que sembla que està tot a punt, i el més calent és a l'aigüera?

Puc entendre que qualsevol decisió necessita el seu temps d'estudi, planificació, preparació i execució, però no podem permetre que tot s'eternitzi. Que les actuacions arribin anys més tard. I quan es tracta de temes importants que poden afectar la salut pública, encara raó de més que s'han d'agilitzar. 

Quan veig aquesta lentitud en la presa de decisions i, sobretot, en la materialització de les inversions i construccions aprovades, em desespero i el primer que faig és autoanalitzar-me per veure si jo també soc tan lent a l'hora de posar en marxa allò que he decidit i planificat. 

El problema que acostuma a passar en l'obra pública és que els responsables d'executar les obres viuen lluny i al marge dels problemes ocasionats per la indefinició i la paràlisi. En això Arenys de Mar, que tenim un fotimer d'institucions supramunicipals amb competències sobre el territori que trepitgem, els dirigents de les quals ni tan sols han tret mai el cap a la vila, en tenim el cul pelat. Això, que pot semblar una bajanada, explica moltes coses d'aquesta desídia de l'administració pública a l'hora de resoldre amb fluïdesa i sensibilitat els temes que porten encallats durant dècades. 

dilluns, 19 d’octubre del 2026

Creure en les institucions

Ens ho posen difícil, però hem d'intentar no perdre la fe. La fe en les institucions que ens hem creat per avançar democràticament en una societat cada vegada més incrèdula. Més escèptica. Una societat que rep bufetades per totes bandes, però, així i tot, lluita per defensar els drets recuperats després de molts anys de dictadura i repressió. 

Avui llegia la notícia de com el jutge Llarena endarrereix l'arxivament de la causa contra el president Puigdemont i la resta de polítics catalans. Li sap greu haver d'acceptar que no pot evitar l'aplicació de l'amnistia, i això que han estat molt bel·ligerants contra una llei aprovada pel Poder legislatiu. I llavors et preguntes si pots confiar en la Justícia i la seva aplicació al nostre país.

Si marquem unes regles de joc les hem de complir, tant si ens agraden com no. En tot cas hem de ser prou llestos per canviar-les. En democràcia això es fa a partir de les majories absolutes, siguin d'un o més partits en conxorxa. L'amnistia no la volien pas els socialistes, però necessitaven els vots dels partits catalans per mantenir-se al govern de l'Estat. Ara sembla que l'hagin defensat tota la vida. Recordeu què deia l'actual president català?

Ja les veiem ja les coses, però, tot i això, encara ens fan passar bou per bèstia grossa. Tenim poca memòria i perdonem fàcilment els nostres repressors. Recordeu aquelles manifestacions contra els catalans, el nostre país, la nostra llengua? No només hi havia la dreta i l'extrema dreta. Personatges importants dels actuals defensors de l'amnistia, la cultura catalana, el català... també hi eren. No ho podem oblidar.

Què vull dir amb tot això? Som lliures de pensar i dir el que volem, però cal no viure enganyats. No ens poden confondre. Potser haurem d'escollir el mal menor, però si més no, cal ser-ne conscients i no oblidar que només nosaltres ens defensarem contra qui ens ataca o se n'aprofita descaradament.

Hem de creure en les institucions, perquè són les que, al cap i a la fi, ens hauran d'ajudar, però ens ho posen tan difícil!

diumenge, 18 d’octubre del 2026

El perill de les rieres

Una vegada més hem de lamentar la mort d'una persona empesa per la força de l'aigua. Diuen que el foc té aturador, però l'aigua no. I és ben cert, i no ens ho acabem de creure. Ara no és hora de recriminar res, sinó de manifestar el nostre dolor per la mort d'una dona de només quaranta anys, víctima de la mala sort. 

No podem parlar d'imprudència, perquè no es correspon exactament als fets, però sí que hauríem d'intentar explicar a tothom del perill que suposa travessar una riera els dies de pluja. Perquè el cabal que baixa ens pot semblar insignificant, una ridiculesa, però de sobte arriba el més fort, i la força que té l'aigua quan baixa riera avall és increïble. Ho sabem la gent que vivim en un rial, però encara hi ha massa persones que no ho tenen prou entès.

Hi ha perills que les nostres institucions haurien de poder evitar. Penso en les línies de tren, que a vegades són massa accessibles i causen desgràcies, però n'hi ha d'altres que són impossibles. Només les senyalitzacions del perill que representen les baixades sobtades d'aigua a zones inundables i les recomanacions de no acostar-s'hi i encara menys travessar-les poden ajudar a conscienciar del perill real. 

Les campanyes d'alerta són importants, sempre que siguin mesurades i creïbles. A vegades les trobem exagerades i innecessàries, però quan succeeixen fets lamentables com el d'ahir a Cabrera de Mar, t'adones que mai està de més d'insistir i insistir, encara que resultin esgotadors.

La ratxa d'aquestes darreres setmanes al Maresme i Vallès Oriental és molt negativa. Massa famílies han perdut un ser estimat, i això ens ha de fer pensar en la millor manera de promoure campanyes efectives on quedi palès el perill que significa una riera o la costa, quan plou desmesuradament. Nosaltres, coneixedors del perill, hem de col·laborar a difondre quina és la realitat de la nostra comarca, pensant que els fenòmens extrems del canvi climàtic cada vegada són més presents i evidents.

dissabte, 17 d’octubre del 2026

Homenatge a Fèlix Cucurull

Avui, Arenys de Mar recorda la figura de Fèlix Cucurull i Tey en el trentè aniversari de la seva mort. Cucurull, historiador, poeta, escriptor i polític, va deixar empremta i és bo recordar-ho. És bo recordar aquelles persones que han aportat coneixement, saviesa i energia a la societat, en positiu. Estem massa acostumats a recordar aquelles persones que ens han maltractat o desgraciat l'existència i poc aquelles que han contribuït a fer més culte i ric el nostre país.

Puc entendre que una persona que s'ha significat políticament pugui generar cert rebuig a contraris ideològicament, però quan una persona és tan completa i abasta tants àmbits, no només els polítics, crec que tothom ha de fer un esforç per valorar la seva tasca. No podem quedar-nos només amb aquells que pensen com nosaltres. Hem de ser més intel·ligents i reconèixer els valors, també dels que pensen diferent.

Arenys de Mar se sent molt orgullosa de prohoms que han nascut o viscut a la vila i han contribuït a fer-nos sortir de l'anonimat, de la rutina, i fins i tot de la mediocritat. Sempre he admirat aquelles persones que han deixat empremta en clau positiva. Sap greu que la vida d'una persona passi desapercebuda, sense cap mena de contribució a la societat. Algunes persones no tenen cap més remei que lluitar per la subsistència, per viure amb dignitat, però n'hi ha moltes que podrien sobresortir per la seva col·laboració a fer més justa i feliç la societat on conviuen. És bo esforçar-se per no ser una persona anònima.

Aquest matí s'ha descobert una placa, al rial de Sa Clavella, a la façana de la casa on va viure. A la tarda hi ha programat un acte d'homenatge a l'intel·lectual Fèlix Cucurull, organitzat per la secció local de l'ANC, amb la participació del Molt Honorable president del Parlament, Josep Rull; l'exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, el senyor Josep-Lluís Carod-Rovira; l'escriptora Núria Cadenes, i el periodista Vicent Partal. Un acte amenitzat amb música i una projecció de vídeo. Un Teatre Principal que ben segur s'omplirà de gom a gom per recordar el nostre convilatà, que va lluitar en anys difícils per a la llibertat del nostre poble.

divendres, 16 d’octubre del 2026

Picar ferro fred

Fa molt temps que insisteixo, en els meus escrits, en les dificultats que l'administració pública posa a la tramitació administrativa, dificultant l'accés als ajuts a les persones més vulnerables. Alguna vegada he parlat d'insensibilitat, altres de menysteniment. No sé quins adjectius posar-ne més. Sento ràbia quan escolto els nostres representants governamentals que s'omplen la boca de proclames a favor de les persones mentre estan dificultant cada vegada més l'accés dels ciutadans a l'administració. Què més podem fer?

Si us plau, llegiu l'article de l'ARA que parla de les dificultats de les persones en pobresa extrema per accedir a les ajudes socials. Podeu aprofundir més en el tema per tenir més consciència de la realitat, i també pregunteu a totes les persones que treballen atenent la ciutadania que necessita accedir a l'administració pública.

És molt trist que als problemes existents motivats per mil causes, la majoria de les quals no hi podem fer res, hàgim d'afegir dificultats administratives per una manca de sensibilitat dels nostres dirigents. 

A l'article que us enllaço, amb relació a la bretxa digital diu: "les entitats [Taula del Tercer Sector] consideren contraproduent la intenció d'agilitzar els processos informàticament, ja que es deixa fora moltes persones sense accés a aquestes eines."

Fa mesos que em barallo per fer entendre a la Generalitat que estan seguint un camí equivocat, que en lloc de millorar les prestacions estan perjudicant un sector de la població molt gran, però no m'en surto. Ni em responen! Falten recursos econòmics i personals, però també falta visió de la realitat, empatia, generositat. No es pot anar trepitjant la gent amb l'excusa de ser més àgils. És cert que hem de deixar enrere un fet lamentable, com és el període de 18 mesos per poder tenir reconeguda la incapacitat, però això no es pot fer incrementant la bretxa digital i fent fora del circuit cada vegada a més persones.

Hem de protestar amb veu alta i exigir més moralitat i servei a les persones, als nostres governants.

dijous, 15 d’octubre del 2026

Sobren líders polítics?

Ara no recordo on he llegit un comentari sobre si el problema no estava en un excés de líders polítics. No m'he entretingut a llegir el contingut, i ara em sap greu. Els titulars no sempre ens ho aclareixen bé del tot. En tot cas, però, he pensat que potser es referia a les negociacions que aquests dies hi ha per aconseguir unir les forces a l'esquerra dels socialistes.

No sé si ens sobren polítics o si amb menys faríem, però en tot cas hauríem de tenir clar quines són les necessitats del nostre sistema polític i partir de la base que la persona que opta a liderar un projecte polític ha de tenir esperit de servei. Si el que vol és simplement fer una carrera política, agafar protagonisme i salvar els mobles, no anirem bé. Quan una persona decideix liderar un partit polític ha de ser amb ganes de ser útil a la societat, defensant la seva ideologia, però pensant en els altres. 

Segurament penso d'aquesta manera perquè no crec gaire en la professionalitat dels polítics. Més aviat ho veig com un parèntesi de la teva vida per dedicar temps i esforços a millorar la societat, i després tornar a la teva professió, família i rutina. Probablement, hi haurà qui em dirà que calen polítics professionals. Que es dediquin tota la seva vida laboral a la política. Cadascú ho veu a la seva manera, jo ho veig més com una contribució a la cosa pública, sigui en un ajuntament o en un parlament, durant un temps.

I potser el que falta són idees i visió de futur. I ara em desperto i obro els ulls, i em pregunto: i els interessos de classe? Llavors tota la meva teoria se'n va enlaire. És quan t'adones que hi ha uns fils a l'esquena dels polítics que algú s'encarrega de bellugar. Que hi ha unes forces més o menys ocultes que mouen aquests fils per aconseguir perpetuar-se en el poder. Doncs, si és així, quina és la satisfacció del polític de torn? D'aquell que manipulen perquè actuï com els altres volen? Trist, oi?

No serà, doncs, que el problema no està en si hi ha més o menys líders polítics, sinó en la seva consciència, voluntat i capacitat de liderar un projecte pensant en els altres? A vegades penso que anem massa amb el lliri a la mà!