A punt d'una catàstrofe

L'episodi d'aquesta setmana en què un copilot d'avió va intentar estavellar l'avió que volava en destinació a Tel-Aviv, atacant, sembla ser amb una destral, el capità, ens ha fet recordar l'accident de fa onze anys, del vol 9525 de la companyia Germanwings, on varen morir cent cinquanta persones. En aquella ocasió el copilot va aconseguir el seu objectiu, aprofitant que el seu capità havia sortit de la cabina i es va quedar sol.

Sortosament, per a tots els passatgers del vol de dimecres, l'aventura va acabar bé, i el capità va poder obrir la cabina i uns pilots que viatjaven com a passatgers van reduir l'agressor i fer aterrar l'avió. L'espant devia ser majúscul i segur que ho recordaran tota la vida.

Davant d'aquests casos sempre em pregunto si no s'hauria d'evitar que la cabina dels tripulants quedi bloquejada per dins. Entenc que és una mesura per evitar que qualsevol persona hi pugui accedir i provocar un accident, però els dos fets esmentats fan pensar que el bloqueig intern tampoc no evita tràgics esdeveniments.

Desconec si a partir d'aquests casos s'ha estudiat la manera de facilitar l'accés amb les degudes precaucions. Potser ni ens ho han de dir, per evitar que alguna malèfica persona ho utilitzés per entrar-hi, però en tot cas seria bo saber que han trobat la manera d'evitar escenes com aquestes, pel risc que els passatgers i personal de servei puguin perdre la vida per culpa d'un criminal embogit.

Recordo que, tot i no tenir cap conegut ni familiar implicat en l'accident del març de 2015, em va afectar i, per això, penso en tot el que s'han estalviat els familiars dels passatgers que, després de tot, varen poder arribar a casa. Són episodis de la vida que ens fan pensar i reflexionar, i tant de bo que aprenguem la lliçó i trobem maneres d'evitar-los.

Hi haurà eleccions aviat?

Crec que des de l'endemà de les darreres eleccions generals, els partits de dreta i extrema dreta estan demanant eleccions anticipades. Des del primer dia varen rebutjar els resultats i es consideren legítims guanyadors amb dret a governar, ignorant l'aritmètica parlamentària que beneficia qui més empatia i poder d'atracció de socis té. 

Aquesta insistència exigint eleccions anticipades ha guanyat força a mesura que se succeïen diferents episodis mal resolts, la majoria de les vegades per culpa de la manca de planificació. El darrer cas és el fracàs dels dos decrets sobre habitatge rebutjats avui al Congrés de Diputats. Si s'haguessin fet bé les coses no hauríem arribat a la situació actual, que és desesperant per a moltes persones. I no és culpa només de l'actual govern, sinó que la comparteixen tots els governs que se n'han anat alternant durant aquests cinquanta anys de democràcia.

I avui ressona amb força la pregunta: Hi haurà eleccions anticipades? I la resposta de què depèn? De les expectatives dels resultats a aconseguir? De la incapacitat de posar en marxa polítiques clares dels diferents àmbits, també d'habitatge? Crec, sincerament, que la decisió o no d'anticipar les eleccions hauria de basar-se en les possibilitats de dirigir el país. Si no hi ha el suport necessari per aplicar les polítiques que un govern voldria impulsar, probablement la millor decisió és anticipar les eleccions. De què tenim por?

La por que s'ha posat sobre la taula i que talla la respiració és l'alternativa prevista de govern estatal. Quan t'han ensenyat les urpes no hi confies i en això molts hi estaríem d'acord, però les urnes reben els vots de la ciutadania i aquesta és la que té la darrera paraula. Enganyats? Potser sí, però al final de tot és la voluntat popular la que determina qui es vol per president del govern. La darrera vegada va guanyar el PP, però no prou per a prendre el poder. Ara la cosa sembla que pinta diferent. Què passarà? Només el president ho pot decidir i veurem per on es decanta.

La improvisació no és bona cosa

Són moltes les ocasions en què m'heu sentit a parlar, o seria millor dir, llegit, amb relació a la planificació. Continuo pensant que en aquest país no es planifica prou, i no es fa del tot bé. Hi ha coses que no es poden resoldre avui per a demà, sinó que s'han d'anar treballant amb vista al futur. Decisions a prendre que no afectaran el present, sinó que donaran els seus fruits al cap d'uns anys. En el tema de l'habitatge, que aquests dies és a primera pàgina dels diaris, s'ha vist ben clar que la planificació no ha existit, i per això l'escassetat d'habitatge públic. I això no és culpa dels privats, sinó de l'Estat.

La planificació ha de ser a tots els camps. Hem de saber veure què necessitarem demà i, per tant, què cal fer perquè les necessitats futures es puguin satisfer de manera efectiva, sense crear crisi innecessària. És important en habitatge, i també en transport públic, o en educació i salut, i podríem continuar.

La responsabilitat dels governants és preveure què pot passar i què podem necessitar. Si només es dediquen a trobar solucions als problemes que es presenten és quan es fan lleis inoperants, que comporten moltes negociacions i enfrontaments, i que al final no acaben de resoldre els problemes reals del moment. Per què? Perquè tot allò era previsible i s'havia d'haver planificat el camí a seguir.

Demà podrem parlar del resultat de les votacions al Congrés de Diputats dels dos decrets d'habitatge que ha intentat consensuar el govern, però com a mínim un d'ells caurà. En parlarem i podrem explicar per què han fracassat, si no tiren endavant, o de les possibles conseqüències si s'apliquen amb tot el conjunt d'interrogants que s'han creat.

Puc posicionar-me, però això no interessa a ningú. En canvi, sí que insisteixo que tot s'ha de preveure amb temps. Per què no s'ha construït habitatges socials per donar resposta a la demanda actual? Per què s'ha reduït el parc d'habitatge social i protegit que hi havia fa uns anys? Què s'ha fet malament?

Sap greu pensar que en un moment en què les mesures proteccionistes dels més desvalguts podien prevaler dins la política governamental, s'hagi perdut pistonada. Què passarà si arriba un govern menys sensible i amb uns interessos de classe amb prioritat? Planificar bé, encarrilar les polítiques a seguir, per obtenir resultats satisfactoris. Improvisant no s'arriba enlloc.

Cal valorar-ho tot, abans de sentenciar

El tema de l'habitatge és actualitat de manera permanent. Ho és per la importància que té a tots nivells. És bàsic per a les famílies que tenen dificultats de trobar un pis per viure-hi. També ho és per a les famílies que necessiten lloguers assequibles, tenint en compte el baix nivell dels salaris del nostre país i l'augment important del preu del lloguer. I no ens podem oblidar els petits propietaris que han optat per estalviar i invertir en la compra d'habitatges, no sempre en pla especulatiu, sinó que també pensant en la descendència.

Hi ha moltes casuístiques diferents i, per això, redactar una llei general que ho englobi tot no és gens fàcil, i cal que tots en siguem conscients. Ho dic pensant, sobretot, en aquelles persones que fan proclames a la lleugera com si tot fos molt fàcil de resoldre. Si només busques l'interès o benefici d'uns, et trobes que perjudiques els altres. Pretendre tenir la vareta màgica que decideix qui són els bons i qui els dolents, és una bajanada.

Deia al començament que l'habitatge és actualitat sempre i aquests dies amb una raó especial. S'està pressionant al govern que marqui la línia a seguir i que es pugui aprovar al Congrés de Diputats. Sabem com estan els equilibris per aconseguir una majoria parlamentària, amb un grup de formacions que varen donar suport a l'actual govern, però d'ideologia i interessos molt diversos. Aquí hi entra la capacitat del pacte. De saber i poder arribar a acords amb partits polítics que pensen ben diferent.

Tinc por. Ho he dit moltes vegades. Al nostre país es redacten lleis que duren dos dies, perquè no tenen garantia jurídica o estan mal pensades. Lleis que més que afavorir a un col·lectiu es dediquen a anar en contra d'uns altres, i així no es poden fer les lleis.

És important valorar totes les especificitats. Cal tenir en compte totes les casuístiques que confeccionen la totalitat dels col·lectius, propietaris i llogaters. Si no es tenen en compte tots els factors que juguen en aquest sector, el resultat serà un nou fracàs. No és senzill i no podem precipitar-nos. Hi ha errors que es paguen, i tots en coneixem exemples.

Amb paraigües, he anat a la capital

Avui m’he traslladat amb tren fins a Barcelona. Tot i les amenaces de fortes pluges m’he atrevit a fer el viatge i tot ha anat com una seda. De fet, la pluja durant els meus viatges d’anada i tornada ha estat escassa, i el tren ha estat puntual i tranquil. Aquesta circumstància, que hauria de ser la normalitat, no acostuma a ser habitual, i per això ens queixem.

El transport públic hauria de ser una prioritat per al govern de torn, tant per a passatgers com per a mercaderies. Ahir dilluns, que vaig haver d’anar a Sabadell vaig optar pel vehicle privat. Anar d’Arenys de Mar a Sabadell amb transport públic és gairebé impossible, si més no necessites moltes hores i paciència. La carretera farcida de camions. Per què? Perquè el transport de mercaderies per tren pràcticament no existeix. Què han fet les nostres autoritats durant anys? Posar qualsevol excusa i no fer res.

Hem d’insistir en la necessitat que es construeixin noves línies de tren per a passatgers i també mercaderies, millorant el servei i invertint tot el que calgui perquè no quedi obsolet i hàgim de suspendre els trajectes si plou massa o el mar està més esverat del compte.

Hi ha partits polítics a qui no els agrada un Estat fort i amb recursos per donar bon servei a la ciutadania. D’altres aposten per recaptar diners per redistribuir-los. Cal, però que es prioritzi la despesa pública de manera eficient i que al final es puguin veure resultats. De poc ens servirà si ens augmenten els impostos i la inversió no es dirigeix cap a matèries tan essencials com són la salut, l'educació i el transport públic. 

I l'alarma que ens arriba als nostres mòbils avisant-nos del perill d'inundacions i diluvi? No en fem un gra massa? Sempre poden dir que t'han avisat i no els has fet cas. Jo ahir em plantejava si no havia d'anul·lar la reunió d'aquest matí a Barcelona. Era una imprudència anar-hi? Hem viscut molts temporals i gairebé res no ens espanta. Si s'exagera gaire amb les alarmes ens podem trobar com amb en Pere i el Llop, i quan el perill sigui real, ens trobarà amb els pixats al ventre.

Que se n'hi vagi!

No seré jo qui surti a defensar Barcelona. Té prou barcelonins i barcelonines per fer-ho i jo visc molt bé en una vila molt més petita, això sí, amb menys serveis i entreteniments, però al final el que compte és allò que et saps organitzar. Si només esperes que els altres et muntin la vida, probablement t'acabaràs avorrint. 

Avui llegia un titular on es deia que la senyora Mònica Randall es penedia d'haver-se quedat a viure a Barcelona, perquè Madrid és alegre i, en canvi, a Barcelona no hi ha res i és avorrida. I jo em pregunto: No pot intentar traslladar-se a Madrid i gaudir de l'alegria que allà desborda? Què hi fa aquí avorrida? Que se n'hi vagi, no?

M'ha recordat unes declaracions, crec que desafortunades, de l'actor José Corbacho, criticant Catalunya i lloant Madrid. El cas és que després d'aquesta crítica on els catalans quedàvem força malparats, va venir a presentar diferents propostes teatrals, omplint les butaques. Serem carallots! Se'ns pixen a sobre i diem que plou!

Sempre he defensat la crítica, si va acompanyada d'arguments i, a poder ser, de solucions per millorar allò que no ens agrada o que considerem que no funciona prou bé. Aquests dos exemples que he posat no els col·locaria en el llistat de crítiques constructives i intel·ligents. Més aviat pensaria que es tracta de crítiques interessades. Serà que no obtenen tots els èxits que creuen merèixer? La gent acudeix a les seves funcions, i els aplaudeix. Què més volen?

He recuperat una frase del senyor Corbacho: "La ciutat perfecta per a mi seria Barcelona, però amb la gent de Madrid".

Vaig poc al teatre i m'agradaria anar-hi més sovint. Tinc clar, però, que m'ho han de presentar molt bé perquè tingui interès a escoltar les gracietes de qui està tan amargat que ens insulta. Ja s'ho farà. Si allà són més agraïts i simpàtics, i els responen millor, que se n'hi vagi!

Torno a parlar de sensibilitat

Fa uns dies, en un dels meus escrits d'aquest blog, parlava de la manca de sensibilitat de les administracions supramunicipals, i esmentava la impotència de l'administració local, la més propera a la ciutadania i la més mal finançada. Ho parlava pensant en el sensellarisme i en els problemes de salut mental, que precisament aquest cap de setmana el diari ARA se n'ha fet ressò.

Escoltant el programa El Dominical, aquest matí a Ràdio Arenys, hem pogut sentir els problemes d'una usuària del bus que va a l'hospital de Mataró, que hauria de ser adaptat per a les persones amb mobilitat reduïda, i que no va poder-hi accedir. La Generalitat ha de vetllar perquè el bus interurbà, i sobretot aquelles línies que tenen com a destinació un hospital, siguin adaptats. És en això on es demostra la sensibilitat del nostre govern i les nostres institucions, i el cas que fan a les nostres reivindicacions.

Quan parlo de la impotència dels ajuntaments penso en la disponibilitat de recursos, però també en la delegació de competències. Hi ha molts temes amb què s'han d'enfrontar els ajuntaments que, a part de no tenir els diners necessaris, tampoc els poden abordar perquè no són de la seva competència, però els problemes són allà i les administracions supramunicipals no hi són, o bé van massa lents per resoldre-ho.

Els tràmits que han de seguir els vilatans per aconseguir el reconeixement del grau de dependència o de discapacitat, no compten amb la garantia que tothom ho pugui fer sense necessitar l'ajuda d'altres persones, que no sempre tenen a mà. Obligar a desplaçar-se a fora del municipi o fer la tramitació via telemàtica va contra la llei de la finestreta única, que obliga totes les administracions públiques a intercanviar documentació, sigui quina sigui la destinació final, i recorda que no es pot obligar la persona física a relacionar-se telemàticament.

Fes cas omís d'aquestes normes protectores de la ciutadania és, a més d'una il·legalitat, un menyspreu i una manca de sensibilitat vers les persones, sobretot les més vulnerables. No em cansaré de dir-ho ni de lluitar.

Els problemes de l'habitatge que tenim tan presents

El tema de l'habitatge és important, i per això no hi ha dia que els mitjans de comunicació i les xarxes socials no es facin ressò d'algun tema relacionat, sobretot per casos de desnonaments desafortunats, amb víctimes del sistema que es troben desemparades. Si rasquem una mica, hi ha altres problemàtiques no pas menys greus. Manca d'habitatge assequible per a persones vulnerables, especulació immobiliària o ocupació d'habitatges de petits propietaris.

Tots coneixem casos d'habitatges ocupats que resulten conflictius per als veïns. A vegades es tracta d'habitatges que són propietat de grans tenidors o grups immobiliaris, però tenim molts casos de petits propietaris que han invertit els seus estalvis en un pis, potser pensant en els seus fills o nets i el tenen ocupat, i la majoria de vegades destrossat.

Tot això per dir que la problemàtica al voltant de l'habitatge és molt complexa. No ho podem simplificar amb opinions sense arguments o fruit de l'escalfament i els nervis. L'Administració té l'obligació de vetllar perquè la ciutadania tingui accés a l'habitatge en unes condicions dignes i assequibles i, malauradament l'Administració s'ha adormit i ens trobem amb un dèficit de l'habitatge espantós.

És necessària la planificació constructiva de nous habitatges, i també la recuperació de molts pisos tancats i buits, però això requereix un temps que no sempre disposem, i per tant cal trobar, de manera paral·lela, com resoldre aquest dèficit, sobretot pensant en les persones més vulnerables i que es troben sense saber on anar a parar.

Hem d'exigir als nostres governants que legislin en temes d'habitatge pensant en tothom, però que ho facin bé. Ens han escarmentat amb lleis mal redactades que s'han hagut de modificar o deixar sense efectes pocs dies després de la seva aprovació. Cal pensar bé com s'ha de resoldre la situació actual, pensant en el futur, però també en el present. Tots hi hem de col·laborar, però els nostres polítics han de consensuar mesures que tinguin un llarg recorregut i un resultat eficient que ens encamini a la solució final.

Hem de parlar

De manera humil, coneixent l'abast del meu blog, de tant en tant comento temes que em preocupen per la desinformació que hi ha, o millor dit, per la falsedat de molts arguments i exposicions. La facilitat que tenim d'escriure i expressar tot allò que ens passa pel cap, fa que, a vegades, expressem erròniament conceptes i fets que potser ens sembla que van d'aquella manera, però no ho encertem. Deixo de banda la manipulació intencionada, que això ja és un altre capítol.

Ens agrada guiar-nos pel sentit comú i la lògica, però ens sembla que allò que pensem i en què creiem és el comú dels sentits i la raó certa, sense arribar a pensar que potser no és cert. Ens deixem portar efusivament defensant posicions que ens agradarien que fossin d'aquella manera. Quina culpa en tenim?

La nostra vida laboral, professional i també familiar, va acumulant experiència que en la majoria dels casos ens serveix de raonament per plantejar sortides, respostes i opinions, però cal estar alerta no sigui que estiguem una mica contaminats. D'aquí la importància que els entesos en la matèria s'hagin de comprometre a fer una mica de pedagogia, i no quedar-se muts quan escolten o llegeixen segons quins disbarats. La resposta més usual és: quina mandra!, per què m'hi haig d'embolicar.

És important que quan opinem en públic tinguem la certesa que allò que diem és realment cert i ens abstinguem de dir tot allò que no hem contrastat o afinat prou. No podem anar sentenciant si no en tenim la certesa, i hem d'evitar reproduir i escampar opinions dels altres quan no ens hem aturat a valorar-ne el contingut i tenir el convenciment que allò que diuen i escriuen és cert.

I si no podem opinar lliurement d'allò que no sabem, encara menys criticar i insultar els que fan allò que tu, sense coneixement, creus que fan malament. Una mica d'humilitat, si us plau, i menys ganes de protagonisme. Tots tenim les nostres coses, els nostres coneixements. No pretenguem saber de tot i pensar que són els altres els que van errats. Permeteu-me que no us digui amb qui estic pensant mentre escric aquest pensament. Qui sigui frare, que prengui candela! 

Més robatoris de coure

El robatori de cable de coure és un fet que es repeteix de manera continuada al nostre país. La primera conseqüència és l'afectació als usuaris de Rodalies. Un entrebanc més per al bon funcionament del servei que fa temps que reivindiquem. Hem d'exigir responsabilitats a les empreses, i subsidiàriament al govern, quan la culpa és de mala gestió o manca d'inversió, però en aquest cas...

Els robatoris de cable o els atropellaments no els podem vincular amb la gestió, però ens hauríem de preguntar si realment tenim prou protegit el recorregut de Rodalies, sigui per evitar robatoris, o bé l'accés de persones fora dels passos autoritzats. Desconec si s'hi està treballant, si es té consciència de la necessitat d'aquesta protecció i si hi ha cap previsió de quan podrem tenir un sistema de protecció que com a mínim redueixi el nombre de robatoris, i encara amb més motiu els atropellaments.

Els lladres, una vegada s'han apropiat del coure el porten a vendre i la pregunta que ens fem és si els compradors de coure estan controlats. Hem de suposar que qui compra als lladres és plenament conscient de la procedència, per la qual cosa n'és també responsable. Es ven al país? Es ven a l'estranger? 

En general, tenim un problema no només d'incivisme, que també, sinó de vandalisme i delinqüència que no es resol fàcilment i que afecta la convivència del país. Robatoris, atracaments, apunyalaments i estrebades són constants, i encara que se'ns digui que el nombre de delictes ha disminuït, la sensació de la gent no és aquesta, i els diaris en van plens. 

L'Administració té l'obligació de posar ordre on no n'hi ha, i nosaltres de col·laborar-hi. Sabem que els delinqüents, els lladres, els criminals, són uns pocs, però fan molt de soroll i creen alarma social. No podem permetre que uns pocs alterin i condicionin la vida de la majoria, i en això cal insistir-hi i exigir mà dura contra qui perjudica la convivència.

Per què estem sense llum?

Aquesta nit, a les 4 h 53' ha saltat el corrent elèctric i 13 minuts més tard n'hem tornat a tenir. A les 18 h 13' hem tornat a quedar sense llum, i també hem trigat 13 minuts a recuperar-la. Estava previst? No. Algú ens dirà el motiu? No. Cal preguntar-ho? No val la pena, ja que tampoc no ens ho diran. A més, on ho hem de demanar? Al Xatbot de la companyia elèctrica? A una adreça de correu que no acabarem de trobar per enlloc?

Defenso el procediment de presentar queixes per escrit. De presentar instàncies a l'administració pública. A requerir explicacions sobre el mal funcionament dels serveis públics, gestionats per un organisme públic o una empresa privada o semipública. No ens podem limitar a queixar-nos a les xarxes socials i esperar que les coses es resolguin. Després de la meva defensa em pregunto si serveix d'alguna cosa. Voldria pensar que sí.

Ens queixem de com funciona el nostre Ajuntament, la Generalitat o el govern de l'Estat. Els acusem de tot i més. Per què no ens queixem de l'empresa que ens subministra l'electricitat, o el gas, o l'aigua, quan no ens ofereixen un bon servei? Potser voldríem fer-ho, però no sabem ni per on començar. Necessitem que algú ens hi ajudi i hem de trobar la manera que això sigui possible, sobretot pensant en les persones que tenen menys facilitat per espavilar-se.

La llum, el gas, l'aigua, el transport públic, són serveis essencials. Són serveis bàsics que s'han de garantir i de la millor manera possible. Són serveis responsabilitat de l'administració pública, que no els gestiona directament, però que és al darrere, per garantir que funcionin correctament. I s'han de donar explicacions.

De la mateixa manera que s'ha d'obligar als responsables de Rodalies d'informar de totes les anomalies que ens afecten, també aquestes empreses subministradores ens han de donar compte i explicacions de tot allò que no funciona. Potser hi haurà motius suficients que ho justifiquin, però ens els han de dir. No ens poden deixar a l'estacada, com si no existíssim, com si no patíssim les conseqüències.

Hem de filar més prim!

Hi ha fets que no haurien de quedar sense resposta. Vivim un temps en què tothom s'expressa amb molta facilitat, alguns insultant i calumniant qui no li agrada com pensa i actua, sense cap mena de prova que ho avali, i no passa res. Considero que això hauria de ser perseguit i castigat. No pot ser tan fàcil posar etiquetes i atacar els altres, sense cap mena de prova, simplement perquè no ens agraden, i no passi absolutament res. El mal ja està fet.

Això abans ho veies als diaris i a vegades, no sempre, se'ls obligava a rectificar. No ho feien amb la mateixa lletra que ho havien escrit, però en algun racó o altre ho podies trobar. Ara, que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials, et fas un tip de veure insults i calúmnies que ningú verifica i que la víctima ha d'aguantar passivament. 

El tema és que si hi ha corrupció o una actuació denunciable, que es denunciï, però que es faci per la via que toca, amb proves i documents que ho avalin. No pot ser que difamis sense coneixement ni arguments. No podem reenviar alegrament acusacions sense haver-ho contrastat. Crec que no s'han de penjar acusacions, encara que tinguis proves, però si no en tens, no hi ha res que et legitimi.

Començo a estar cansat de tota aquesta disbauxa. Ens posem les mans al cap quan veiem comparèixer en sessió plenària personatges com el senyor Mazón, però no ens esglaiem quan llegim acusacions gratuïtes contra altres persones, sense que tinguin cap mena de consideració ni prova que els pugui moure a denunciar-ho.

Acusem de corruptes els polítics, que n'hi ha, però no tenim cap mena d'escrúpol a l'hora d'actuar d'amagat amb nocturnitat i traïdoria. Perquè n'hi ha molts que actuen de manera anònima. Això encara és més greu. Potser seria hora que es regulés l'ús de les xarxes, no pas per escatimar la llibertat d'expressió, sinó per treure'ns de sobre a totes aquestes persones tòxiques que embruten la societat. No anem bé!

Com més serem, més riurem!

Aquest refrany català que ve a dir-nos que com més gent hi assisteixi millor anirà, em serveix per parlar de la participació i de la necessitat que l'entenguem, la posem en pràctica i no ens cansem de reivindicar-la. Permeteu-me que em repeteixi dient que les persones, més que participatives, som reactives. Perquè reaccionar davant d'un fet, sobretot si és per criticar-ho, és molt més fàcil que no pas arremangar-se i participar en una actuació. I així anem.

No parlaré de la votació que aquests dies, a la nostra vila, ha tingut lloc en un vial, on es demanava l'opinió dels seus residents sobre la mobilitat provisional fins que no es facin les obres definitives. La participació no ha estat gaire exitosa, però ja hi haurà qui en farà la valoració, coneixent-ne tots els detalls.

Quan avui parlo de participar penso en la notícia que apareixia al diari de la convocatòria de diferents estaments, professionals i polítics, per aconseguir redefinir l'educació del nostre país, que arrossega molts problemes des de fa molt temps. Com és sabut, cada vegada que hi ha un nou govern es plantegen canvis en l'ensenyament, amb la dissort que no acabem de fer-ho prou bé. De qui és la culpa?

Sempre he pensat que aquests temes tan globals i de futur necessiten el màxim consens polític, ideològic i professional. Definir com volem que funcioni l'ensenyament al nostre país no pot ser cosa només del govern de torn, amb els funcionaris del departament. Cal consens de totes les parts, perquè davant d'un canvi polític no es torni a començar de nou. També cal l'opinió professional i d'expertesa, per analitzar el passat, el present i les possibilitats de futur.

No sé com anirà aquest nou Consell d'Educació que s'ha creat, però d'entrada és positiu si contempla tots els agents implicats, des de professionals, polítics, teòrics i famílies. Tots hi han de dir la seva, per poder arribar al màxim consens. L'èxit no està mai assegurat, però s'ha d'aconseguir la participació de tothom, i les ganes d'arribar a conclusions clares i consensuades. Hi ha molta feina a fer i no la podem deixar més a l'estacada. Anem tard!

Cal anar a votar?

Llegeixes que a Rússia hi ha convocades unes eleccions i se t'escapa el riure per sota el nas. A Rússia, eleccions? Esclar. És un país demòcrata i la seva gent pot elegir el president i tots els seus governants!

Ha arribat un punt que ja no et fies de res ni ningú. Sempre havíem dit que les urnes parlaven i que era el moment d'escollir els nostres governants, que els legitimàvem perquè dirigissin el nostre país, les nostres institucions. Alguns no s'ho acabaven de creure, però d'altres insistíem que calia votar perquè llavors no et podies queixar de res. Ara...

Quan veus com van les coses arreu, et planteges si no estaves equivocat, o potser tenies raó, però tot ha canviat tant que ara ja no penses el mateix. Et fixes en països com Rússia, però n'hi ha més, que convoquen la seva gent a votar i veus qui es presenta, o millor dit, a qui deixen presentar i a qui no, i et preguntes si cal seguir el joc. Probablement, molts d'ells no votarien per convicció, però no els queda cap altre remei.

Avui, però, no tenim el recurs de pensar que a l'altra banda, a Occident, les coses són diferents i que aquí sí que funcionem democràticament, perquè ja no és el que era. O si no que els ho demanin als ciutadans nord-americans amb el president que han escollit. 

I a casa nostra? Nosaltres hem experimentat un canvi significatiu. Allò que ens havien ensenyat de la separació de poders, com a base i garantia del sistema democràtic, se n'ha anat en orris. Tenim un Poder judicial ideològicament marcat, que no acata les decisions dels poders executiu i legislatiu. Com que no els agraden les lleis que el Congrés de Diputats, que són els que hem votat, aproven, decideixen que allò no va amb ells. És que haurem de votar els jutges?

Arriba un moment que ja no et creus res i t'adones que el camí emprès trontolla i està ple d'obstacles. Que hi ha algú que mou els fils i que, al final, tindran raó aquells que diuen que no cal anar a votar. Jo em resisteixo, però m'ho posen molt difícil.

La impotència dels ajuntaments

Encara que n'he parlat moltes vegades en aquest blog considero que és important incidir en un tema preocupant que posa l'administració local, la més propera a la ciutadania, en un atzucac. Si hi afegim la manca de sensibilitat de les administracions supramunicipals, que també ho he comentat, el caos és absolut. Els ajuntaments estan infrafinançats!

Ahir llegíem que el govern de la Generalitat ha promès augmentar fins a trenta milions el pressupost per lliurar als ajuntaments per fer front al sensellarisme, que ja no és un problema de les grans ciutats, sinó que arriba també a poblacions més petites, amb pocs recursos per trobar solucions.

Cada vegada és més freqüent trobar persones dormint al ras als nostres carrers i places. Les casuístiques són diferents, però el fet és el mateix. Unes persones que no tenen on raure i que viuen en la misèria, i la indefensió absoluta. No tenim llars per ubicar-les, encara que ens puguin dir que a algunes els agrada dormir al carrer. Tampoc tenim resolt el problema de la salut mental, que és present en molts d'aquests casos.

Ahir comentava que un dels fronts oberts que té el govern català és la salut, amb una vaga anunciada de metges per al mes d'octubre. L'atenció sanitària ha de millorar, i el tracte que reben els metges, també, però hi ha el tema de la salut mental que el govern ni en parla. Sí que he vist que la síndica de greuges de Catalunya en fa esment. El cas és preocupant.

Tenim problemes de convivència per mil raons, i alguns provenen de la manca d'assistència a persones amb la salut mental deteriorada. No reben el tractament adequat, ni tenim les residències necessàries per al seu tractament. Els serveis socials dels nostres pobles estan desbordats, però el pitjor de tot és que no tenen capacitat ni recursos per abordar el tema. Estem parlant de salut mental i no assistència social, que d'això en podem parlar llargament.

El curs comença calent

Hem tornat de vacances i els problemes d'abans no han desaparegut, sinó que es mantenen vius i fan que el curs, que acaba de començar, es presenti calent i conflictiu. El govern de la Generalitat té molts fronts oberts. Masses! Si acomiadàvem el curs escolar amb unes vagues de mestres, el primer dia d'escola es va reproduir. Ara tenim els bombers que insisteixen que no se'ls escolta ni considera i per al mes d'octubre tornaran els metges.

Què està passant? Què fem malament? Segurament arrosseguem problemes des de fa massa temps, que no han estat abordats de la millor manera i quan les coses s'acumulen apareixen les explosions. Durant molt temps ens hem felicitat pel nostre sistema sanitari, també l'educatiu, però ens adonem que potser no havíem gratat prou.

Els resultats de les proves d'ensenyament ens demostren que el sistema no acaba de funcionar. Si em permeteu, us diré que aquí en som tots una mica culpables. Els pares i mares, perquè consenten massa els seus fills. Els mateixos fills que es pensen que això d'anar a l'escola és per passar-s'ho bé, i els mestres han perdut autoritat i el sistema no els ajuda. La cultura de l'esforç ha desaparegut i la por a frustrar els alumnes fa que tots passin de curs sense assolir els nivells mínims. La vida no els ho perdonarà!

A la sanitat, les llistes d'espera són infumables i viure fora de la gran ciutat és un problema de desatenció cada vegada més preocupant. Els centres d'atenció primària no han millorat en serveis, tot i que puguem felicitar la dedicació i empatia dels professionals que ens atenen. La població envelleix i això no es veu correspost amb les mesures adequades per afrontar-ho.

I els bombers treballen amb un esclop i una espardenya. Hem jugat massa temps amb el voluntariat, sense considerar-los prou, tant pel que fa a recursos com d'atenció. Després volem que apaguin focs, però la primera d'encendre'ls és l'Administració.

Comencem un nou curs i caldran moltes hores d'atenció i treball per poder ordenar aquesta disbauxa, que no ens hauria de sorprendre perquè ve de lluny.

Ajudem a Renfe

Fa poc més d'un any, si la memòria no em falla, un jove va inventar-se una aplicació que molts portem al mòbil, transporta'm, que permet conèixer què passa amb el tren de Rodalies que no acaba d'arribar. On es troba?, porta gaire retard? Darrerament, s'ha ampliat amb informació del tram i línies de metro. L'aplicació és força fiable i t'ofereix una informació que ni Renfe ni Adif han estat capaços de donar, tot i l'interès manifestat pel nostre govern que la informació fos clara i a l'instant.

Avui llegia la notícia que una jove de Badalona ha dedicat el seu treball de final de grau (TFG) per millorar la informació de Rodalies. Una altra persona que ha patit les conseqüències del mal funcionament de la xarxa de tren i que ha decidit fer allò que unes empreses públiques especialitzades en el transport públic ferroviari, han estat incapaces de desenvolupar.

Tot esperant que li comprin la idea, és bo observar que hi ha joves intel·ligents i pràctics que poden canviar el futur d'un país que va a remolc de la mediocritat, la passivitat i la incompetència d'una administració pública feixuga que no dona el servei que els ciutadans ens mereixem.

Ho comparo una mica amb el que està passant, per exemple, al Departament de Drets Socials i Inclusió, que intentant millorar el temps de resposta a les peticions de reconeixement del grau de dependència, posen dificultats a les persones a l'hora de fer els tràmits. És evident que els falta sensibilitat i coneixement de la realitat d'aquest país. Potser haurem d'esperar que un altre jove els planti a la cara la solució que ells no saben prendre.

El tren continuarà anant malament, però potser, gràcies a aquests joves, sabrem, al moment, de quin mal hem de morir. 

Falta coherència

Estic molt d’acord amb les mostres de solidaritat. Només faltaria! Quan algú passa per un mal tràngol el que hem de fer és posar-nos al seu costat i procurar ajudar-lo en tot el que faci falta. Si convé sortirem al carrer i ens manifestarem.

Cal, això sí, no deixar-nos prendre el pèl. Que no ens manipulin! Avui som víctimes propícies a la manipulació. A actuar com titelles moguts per uns fils invisibles al servei d’uns quants. Dels que ostenten el poder, i no precisament el polític.

I cal ser tots plegats una mica coherents. No s’hi val agafar criteris diferents de conveniència. I si ho veiem a venir hem de ser més espavilats que els altres. I ara entro al detall.

Comprenc el patiment i la situació en què viuen els ciutadans de Ceuta. No ho voldria per a casa nostra. Si ja és difícil posar ordre entre nosaltres, com ha de ser tenint tantes persones malvivint als carrers i platges. Dit això, no podem caure a la trampa de segons quins grups polítics que aprofiten qualsevol excusa per atacar els adversaris.

No es polititza el futbol. Potser per això prohibeixen les estelades al camp, i les samarretes amb text explícit? Què va passar aquest dimarts al camp de futbol del Real Madrid? Que uns jugadors varen boicotejar el lluïment de les samarretes en solidaritat als ciutadans de Ceuta? Era realment aquesta la voluntat dels organitzadors o bé se’ls en fot els ciutadans i el que busquen és desgastar el govern?

Es pot anar en contra del govern. I tant! Però siguem clars i no utilitzem l’esport i encara menys uns ciutadans que s’ho estan passant malament.

Treure camions de les carreteres

Avui he llegit un article a l'ARA on parla de la voluntat del govern català d'eliminar camions de les carreteres. Hi ha massa camions! Anem tard, però a veure si avancem una mica.

Com podeu veure, a l'enllaç que us he adjuntat, la solució demana augmentar el transport de mercaderies per tren. Un fet que no sorprèn a ningú. Només has de mirar cap a Europa i te n'adones. Allà, tenen a més l'avantatge dels rius navegables, que són molt utilitzats, i que aquest estiu han estat motiu de preocupació en veure la reducció del seu cabal.

L'article explica molt bé el plantejament, fent notar que no només es tracta de millorar les vies, sinó que també cal crear noves terminals amb tècniques que facilitin l'accés dels camions al tren, d'acord amb les possibilitats actuals. No continuo amb detalls perquè allà ho veureu millor.

En tot cas l'article em serveix per recordar, una vegada més, el desmanec dels nostres governs a l'hora de planificar el futur. La impressió que tens és que només es treballa per anar resolent els problemes que es presenten amb una manca de previsió que fa feredat. Alguna vegada he dit que la capacitat d'un polític és la seva resposta ràpida, eficient i concloent davant de les emergències. No tothom és capaç de resoldre allò que no esperaves, però un govern que no planifica el futur, i no busca la solució a allò que caldrà demà, és un govern inútil i que ens provoca un endarreriment més que evident.

I l'altre punt a comentar és la dependència del govern estatal i els seus organismes públics que estan més pendents de la centralitat i control global de la mobilitat que no pas de treballar per a l'eficàcia, desbloquejant colls d'ampolla absurds, no tant per desconeixement com per malícia. I aquí els governs catalans s'hi han topat una vegada i una altra, fins i tot quan el color polític ha estat el mateix. 

El final de l'article és una mica decebedor i està en la línia de la misèria d'aquest país. No sé si ens falten idees o les ganes de controlar-ho tot fan que no avancem al ritme que caldria. És fotut adonar-se d'aquesta mediocritat.

Per què ens fa por l'extrema dreta?

Quan analitzem els resultats electorals d'un land o país europeu i ens adonem que l'extrema dreta no ha guanyat o fins i tot ha retrocedit, com sembla haver passat ahir diumenge a Suècia, respirem una mica alleugerits. Per què? Per què ens fa por l'extrema dreta i, per exemple, no ens passa amb l'extrema esquerra? Serà que els primers tenen moltes possibilitats de governar i, en canvi, els altres són poc més que testimonials?

Jo crec que la cosa va per aquí. A ningú se li acudeix pensar que a un país europeu pot guanyar l'extrema esquerra i a partir d'aquí capgirar la política d'aquell estat. Contràriament, tots temem l'auge de l'extrema dreta i que pugui marcar la pauta a seguir pel govern de torn, si és que no acaba sent ella la que governa. I ho temem perquè tenim experiència, no precisament a Catalunya, però sí molt a prop. I veiem les orelles al llop, pensant en les eleccions generals de l'any vinent.

I ens preocupa pel seu discurs xenòfob, contrari a la diversitat. Ens preocupa per la manca de respecte a tots els humans, sigui quina sigui la seva raça, cultura, llengua i procedència. Ens preocupa que relacionin immigració amb delinqüència. Ens preocupa la possibilitat de perdre drets que hem anat guanyant al llarg del temps. Això és el que ens preocupa, i per això ens fa por.

Els catalanoparlants del País Valencià o de les Balears temen per l'ús de la seva llengua, anomenem-la com vulgueu, perquè no sembli una imposició de Catalunya. És la imposició d'una ideologia retrògrada el que ens fa témer el pitjor, i per això quan un partit polític té aquests referents, no podem obviar que forma part de l'extrema dreta, i com a tal l'hem d'anomenar.

Però no oblidem que aquests partits sorgeixen sovint quan l'ordre establert no funciona, i aquí hi tenim nosaltres la nostra part de responsabilitat. Si ens adormim sobre els llorers, passa que ve el llop i es menja les ovelles.

Treballar contra la multireincidència

En unes declaracions de l'arenyenca (de Munt) Sílvia Catà, que assumirà aquesta setmana el càrrec de cap dels Mossos d'Esquadra, manifestava la voluntat de continuar treballant com fins ara, amb especial referència als projectes contra la multireincidència i les armes blanques. Realment, són moltes les notícies que ens arriben d'atacs, a vegades amb resultat de mort, de persones multireincidents amb un ganivet a les mans.

Hem de diferenciar les dades de la delinqüència que es produeix de la sensació d'inseguretat de la població. És cert que no sempre coincideix l'evolució dels actes criminals amb l'increment de la sensació d'inseguretat de la ciutadania. Potser la policia i els nostres polítics tenen unes dades que no es corresponen amb les que s'imagina la gent. Quan una majoria de ciutadans té pot de sortir de nit, de desplaçar-se amb transport públic a segons quines hores, o dirigir-se a uns punts determinats de la ciutat, no es pot menystenir ni deixar de considerar. La sensació que es té de poder acabar sent una víctima d'un agressor, és massa important per no tenir-la en compte.

És per això que resulta esperançador que la nova cap dels Mossos d'Esquadra parli de lluita contra la multireincidència i la proliferació d'armes blanques al carrer. Massa vegades hem sentit a dir que es detenen els delinqüents, que acumulen una gran quantitat de denúncies, i que surten per la porta al cap de ben poca estona. No es tracta de tancar a tothom a la presó, però si de trobar la manera que la reincidència disminueixi.

Perquè un mal moment el pot tenir, no diré tothom, sinó alguna gent, però que una persona visqui delinquint dia rere dia, no es pot consentir i s'ha de trobar remei. Les policies hi poden fer molt poc, i fins i tot els jutges estan força lligats de mans i peus. El Poder legislatiu hauria de reflexionar sobre el tema i assumir la seva part de responsabilitat. No podem permetre que la sensació d'inseguretat vagi creixent, i que les persones que es comporten i respecten els altres, visquin amb por per culpa d'uns quants.

Vint-i-cinc anys i un dia!

Ahir recordàvem la Diada Nacional de Catalunya celebrada a Sant Boi de Llobregat, ara fa cinquanta anys, la primera que vàrem poder celebrar després del franquisme, però teníem molt presents uns fets que varen succeir vint-i-cinc anys enrere, el dia 11 de setembre de 2001, amb l'atac a les torres bessones de Nova York on varen perdre la vida unes 3.000 persones.

Hem vist imatges que esborronen. Unes imatges que ens varen impactar i fer-nos adonar de la vulnerabilitat de l'ésser humà, amb l'avenç de la tecnologia. Després sabem tot el que ha passat. La venjança nord-americana, amb el suport de personatges tan sinistres com el senyor Aznar, ens ha dut allà on som. 

La guerra continua present molt a prop de casa nostra, amb la incapacitat dels dirigents polítics i els organismes intergovernamentals de posar-hi fi. Tot allò que ens varen explicar del final de la Segona Guerra Mundial i de la lliçó apresa ha quedat en no res. L'ànsia de poder i la maldat d'uns quants fa que continuïn morint víctimes innocents, i que hi ha països on la gran majoria de la gent no ha conegut la pau.

Si el record de la Diada d'ara fa cinquanta anys ens deixa un cert regust, en veure que no hem superat moltes de les coses que ens vàrem plantejar, recordar els atacs a Nova York i totes les seves conseqüències, ens comporta un mal gust de boca i estómac difícil de suportar.

És cert que poca cosa hi podem fer la majoria de ciutadans, però hi ha una manera de viure que, com a mínim, ofereix pau i serenor al teu voltant. Es tracta de fer feliç els que estan al nostre costat, els que depenen de nosaltres o amb qui ens relacionem. No solucionarem els greus problemes del món, però ajudarem que la vida no sigui tan desgraciada per a uns quants dels nostres.

Cinquanta anys després

Avui hem celebrat la Diada Nacional de Catalunya recordant Sant Boi de Llobregat ara fa cinquanta anys. Era la primera vegada que es podia celebrar després del franquisme i la il·lusió de molts catalans es reflectia a la cara. Han passat aquests anys i és bo analitzar en què hem avançat i què ens falta per recórrer. 

No tothom pensa el mateix i trobarem persones que se sentiran frustrades perquè les expectatives eren massa optimistes i som allà on som, i d'altres pensaran que tot plegat són ganes d'embolicar la troca i que ens hauríem de concentrar en els "veritables" problemes de la nostra societat. Una societat que està anant enrere en molts aspectes, malgrat l'avenç que ningú no ens pot negar.

És trist que el discurs generalitzat continuï sent la defensa de la llengua catalana, reivindicant el dret a utilitzar-la i defensar-la davant de les traves que encara es posen. Com pot ser que després de cinquanta anys encara ens estiguem discutint per la llengua? Per una cosa tan important com és la llengua pròpia d'una nació?

A vosaltres no ho sé, però a mi m'entristeix. És una lluita constant on t'has de sentir dir segons quines coses, si defenses el teu dret a utilitzar la teva llengua, i t'has d'esforçar i lluitar perquè el català estigui respectat com a llengua pròpia del meu país.

Permeteu-me que recordi que, al marge d'institucions pròpies o foranes, que posen bastons a les rodes, tenim unes lleis que no sempre som capaços de fer complir. La normalitat de la llengua passa, en primer lloc, per utilitzar-la i no canviar-la quan algú se'ns dirigeix en una altra llengua o ens fa l'efecte que no ens pot entendre. Però també demana controlar que tots els establiments de casa nostra utilitzin, com a mínim el català per anunciar-se. Això és ben visible, i no hi ha excuses a l'hora de fer complir la llei. 

Com he dit mil vegades, morirem lluitant per la defensa del català. Cal tenir-ho clar, i admetre que és una feina feixuga que no podem defallir, però que n'estem fins al monyo!

Ha mort el fundador de la cooperativa La Fageda

La Fageda és un projecte inclusiu d'èxit que va fundar el senyor Cristóbal Colón, l'any 1982, a la Garrotxa. Si ho hagués de dir, que algú em corregeixi, el producte a fabricar tant era, l'objectiu era crear un empresa que donés feina a persones amb diversitat funcional.

De fet, a casa els coneixem pel seu iogurt, que és el que mengem diàriament, però al començament l'activitat que desenvolupaven era per encàrrecs d'altres empreses. Després varen crear la secció de jardineria i van muntar un viver forestal. I, segons he pogut veure en el seu historial, no és fins a l'any 1993 que comencen a fabricar els primers iogurts.

Si mirem tot el procés que ha seguit l'empresa ens adonem que no només ens hem de fixar en els productes alimentaris que produeixen, com són els iogurts, les melmelades, gelats i postres, sinó que cal observar tot el que han fet en l'àmbit social, residencial i terapèutic, treballant per a la inserció laboral i la formació de les persones més vulnerables.

Conec poc el projecte per entrar-hi a fons, però en tot cas voldria ressaltar un fet: L'Administració Pública té l'obligació d'estar molt present en el dia a dia, procurant que tothom tingui les mateixes oportunitats i, per tant, atenent aquelles persones que poden quedar despenjades de la societat. La societat civil també té, si més no moralment, l'obligació d'ajudar aquelles persones que la vida els ho ha posat més difícil. Cadascú de nosaltres podem col·laborar i intervenir, segons les nostres possibilitats i capacitats, però no ens en podem desentendre.

Quan veus projectes inclusius com La Fageda, amb persones al capdavant esforçant-se com el senyor Cristóbal Colón, només pots treure't el barret i dir: Sí senyor! Amb més persones com vós, el món funcionaria molt millor. I des d'aquí li agraeixo l'exemple de vida, que ens hauria de fer canviar moltes coses i actituds. Gràcies!

Aprendre a mesurar les paraules i opinions

Permeteu-me que insisteixi amb un tema que em preocupa i que ja n'he parlat més d'una vegada en aquest blog. Em refereixo a la precipitació a l'hora d'escriure opinions, idees i acudits a les xarxes socials, sense pensar-hi una mica abans i, si convé, contrastar informacions.

Hi ha moltes persones que tenen el costum d'intervenir lleugerament en debats oberts a les xarxes socials, i moltes vegades es denota un desconeixement absolut d'allò que afirmen amb contundència. Són capaces de dir que tal cosa està prohibida, quan no s'han entretingut a comprovar quina norma, llei o reglament ho dictamina. És perquè ho han sentit a dir, o potser perquè els sona que podria ser d'aquella manera?

Hi ha actuacions i fets que ens desagraden i que voldríem que estiguessin regulats i fins i tot prohibits, però no per això podem afirmar tranquil·lament que allò estigui prohibit o sancionat per unes normes que ens estem inventant o tergiversant.

Podem pensar que les paraules se les emporta el vent, i que la profusió de comentaris, banals la majoria, no ens han d'afectar, però no és així. A còpia d'anar llegint segons què, et pots acabar creient que allò que diuen és cert. Existeix l'estratègia d'insistir en un tema per aconseguir que la gent s'ho cregui, però hem de ser més intel·ligents i cauts, i quan ens fixem en el que corre per les xarxes, tenir la capacitat de contrastar-ho buscant fonts de confiança que ens puguin treure del dubte.

Mireu que en cap cas he parlat d'insults o manipulació de la gent, que també ho trobarem. Em limito avui a parlar d'aquells reenviaments que es fan sense pensar ni reflexionar, potser de bona fe, però en tot cas de manera errònia. Seria bo que abans de dir segons què, ens paréssim a buscar què hi ha de cert i si no som capaços de trobar-ho, estalviar-nos la feina de desacreditar-nos. Perquè al final, el que estem fent és deixar en evidència la nostra ignorància o mediocritat.

Avui, les mares de Déu trobades

El 8 de setembre nosaltres encara vivíem a Cantonigròs, perquè el curs escolar no començava fins a l'octubre. D'això ja fa una pila d'anys. I aquest dia anàvem a felicitar la Núria Puigdevall, perquè avui és el sant de les mares de Déu trobades. Núria, Meritxell, Queralt, Vinyet, Gleva, Tura, Bellmunt... i me'n deixo una colla.

La Núria és la patrona de la muntanya que porta el seu nom, a sobre de Ribes de Freser, junt amb sant Gil, que se celebra el dia 1 de setembre. Meritxell, la trobem a Andorra, i a la plana de Vic també hi trobem el santuari de Bellmunt, o el de la Gleva. I cada comarca té les seves, les Vinyet, les Queralt, les Tura.

Ja sé que tot això dels sants és més cosa de la gent de la meva generació que no pas la d'ara. Avui celebren molt més l'aniversari del naixement que no pas el sant, i també cada vegada hi ha més famílies i posen el nom dels seus fills que no té res a veure amb un sant o una santa. La tradició s'ha de conèixer, però no imposar, i contra gustos no hi ha res escrit.

I avui ha estat el primer dia de l'escola per a molts estudiants, que demà es quedaran a casa. Concretament, els que viuen al Garraf, al Vallès Occidental, al Baix Llobregat i a l'Alt i Baix Penedès, perquè la Generalitat ha decidit suspendre-hi les classes pel risc de pluges importants en aquella zona.

Hem passat un estiu gairebé sense ni una gota d'aigua, amb alguna rara excepció, i ara ens caurà tota a sobre. Confiem que ens respecti i no faci mal. Cal tenir les taules netes, les canals desembussades i els embornals dels carrers també. Confio que al final de la Riera la sorra no ho tapi tot, perquè aquests de l'ACA viuen molt lluny de casa nostra i no saben el perill que això comporta.

Des d'aquí la meva felicitació a totes les persones que porten el nom d'una de les verges trobades i que tinguin el costum de celebrar-ho. Ens hem d'agafar de la part positiva, que les desgràcies ja arriben soles.

Pendents de Saxònia-Anhalt

Aquest cap de setmana hem estat pendents de les eleccions al land alemany de Saxònia-Anhalt. I ho hem seguit no pas perquè ens interessi especial aquesta part del territori i la seva gent, sinó pel fet que tots els pronòstics preveien una gran victòria de l'extrema dreta que representa el partit polític AfD, amb tot el que pot significar per al futur d'Europa i concretament d'Espanya.

Perquè l'any vinent, a tot tardar, hi haurà eleccions estatals i coneixem molt bé els pronòstics i sabem que no fallaran. La dreta i l'extrema dreta ho tenen tot de cara. Sigui perquè bufen els aires favorables arreu, o bé perquè l'esquerra i els partits tradicionals i moderats, no han fet bé la feina. Ara tot són lamentacions. Ara que ja no hi podem fer gairebé res per evitar-ho.

Perquè la dreta espanyola és una dreta nostàlgica del passat i venjativa, i no una dreta civilitzada que defensi els seus per la via democràtica i participativa. I aquí hi ha el problema. L'alternança entre dreta i esquerra no seria cap drama si estiguéssim parlant de partits polítics demòcrates i dialogants. Això no passa, i per això ens fixem tant en els altres països on, la dreta, tot i comportar-se amb uns paràmetres més democràtics, està rebent batzegades per part de l'extrema dreta.

Europa veurà augmentar el pes de l'extrema dreta, no només d'aquest land alemany, sinó de la resta de lands, de França i d'altres països menys significats, però que van sumant. Espanya és l'excepció europea, però això s'acaba i no volem ni imaginar-nos com podem acabar.

Els fets de Ceuta, molt mal portats pel govern de torn, han estat una excusa per l'extrema dreta per desestabilitzar el govern socialista. El PP, sense cap mena de sentit d'Estat, s'hi ha posat d'esquena i això es paga. És una llàstima que per resoldre el futur s'hagi de passar per períodes negres que s'allarguen en el temps.

El Teatre Principal a vessar!

Aquest dissabte el Teatre Principal es va omplir de gom a gom per escoltar i gaudir de la música de dos grans professionals arenyencs, la Mireia Fornells Roselló i en Joan Miquel Hernández Sagrera. Feia, realment goig veure aquella sala tan plena, però sobretot observar la cara del públic xalant amb un concert de primera.

El Nexus Piano Duo ja no ens sorprenen per la seva professionalitat i sensibilitat musical, però en tot cas cada vegada ens presenten un programa nou, escollit amb molt de gust i executat amb una gran perfecció. Per poc que t'agradi la música clàssica, et fan aixecar de la butaca, com va passar al final del concert.

És d'agrair les explicacions que ambdós pianistes fan de cada obra, tant pel que fa a la seva contextualització, com els detalls que incorporen les peces, i les sensacions que desperten. Aquest fet és ara més normal que no pas abans, quan anaves a un concert i no hi havia cap mena de comunicació entre el públic i els intèrprets, tret de la música, que no és poc!

Abans de l'estiu vaig comentar que a Arenys teníem unes joves promeses musicals, que ens varen oferir bonics concerts, amb interpretacions de qualitat. Avui haig de parlar de dos grans professionals, que estimen i et fan estimar la música, que és la seva vida.

El programa, que portava per títol "Un sol piano, mil veus", et demostrava el poder del piano i la seva capacitat per convertir-se en tota una orquestra. Estava format per peces de Ravel, Mozart, Rakhmàninov, Narcís Bonet, Granados, Albéniz i Brahms, amb un bis d'un fragment de la rapsòdia hongaresa número 2 de Liszt.

Si bé aquest concert havia d'inaugurar el 19è festival de música a la gruta, que organitza l'Escola de Música de la nostra vila, va acabar sent la gran cloenda que premiava el treball i esforç dels actuals responsables de l'escola, que ens permeten gaudir de la bona música sense haver de desplaçar-nos de la vila. Moltes gràcies a tots i totes, i com no, moltes felicitats a la Mireia i a en Joan Miquel!

Qui molt parla, molt erra

La frase del titular o bé, "Per la boca ens perdem", serien les equivalents del castellà "Por la boca muere el pez". Ho expressem en català o en castellà són unes idees molt clares i evidents que no sempre tenim en compte, sobretot ara que és tan fàcil parlar o escriure a través de les xarxes socials. D'alguna manera, quan expressem les nostres idees o fem declaracions i comentaris públics, quedem retratats i a partir d'aquí la gent pot intuir com som i com pensem, i treure'n conclusions.

No tots tenim el mateix protagonisme i, per tant, les conseqüències d'allò que diem tenen més o menys repercussió i efectes. No és el mateix si qui ho xerra és un polític amb responsabilitats de govern, el president de la nostra escala, o el veí de l'àtic que no surt mai de casa. Els efectes són diferents, però la persona, sigui quin sigui el paper a la societat que ens toca viure, queda en evidència.

Quan cada dia em plantejo el tema a comentar en el meu blog soc conscient que em descobreixo davant de qui em segueix o llegeix. Em converteixo en una persona transparent i procuro ser coherent, dient allò que penso, intentant no ofendre a ningú, però fent crítica constructiva d'allò que considero que cal deixar-ne constància. 

És bo que siguem clars i no ens quedem les coses a dins. Potser dient el que diem podem contribuir a millorar les coses, encara que puguin ser força insignificants. Si és així, tens una satisfacció que no té preu. Llavors em pregunto: aquells que només obren la boca per insultar o criticar sense arguments ni propostes alternatives, quin regust no els queda? Estic convençut que en moltes ocasions, algú voldria tirar enrere i no repetir l'error. No us ha passat mai que voldríeu rebobinar i començar de nou?

Repasseu una mica les notícies i us adonareu que cada vegada hi ha més persones públiques que queden retratades per tot allò que diuen. Després s'estranyen que la gent no els tingui confiança. De bocamolls en tenim uns quants, algun amb massa poder i influència!

Nou model de finançament

Avui, el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) ha avalat un nou model de finançament pactat pel govern espanyol i ERC, que només ha rebut el suport de l'Estat i les comunitats de Canàries i Catalunya. Totes les comunitats governades pel PP o el PSOE hi han votat en contra. Per què? Per què els perjudica? No! Simplement perquè el govern espanyol ho ha pactat amb els independentistes.

Llegint la notícia sona bé. Caldria que m'ho mirés bé per opinar. Sembla que Junts no hi està d'acord, bàsicament perquè voldria que Catalunya gestionés la recaptació de l'IRPF, tal com ERC havia exigit per pactar el govern del president Illa, però que sembla que ha cedit. Què passarà?

El següent pas és que el Consell de Ministres ho aprovi i després es discuteixi al Congrés de Diputats, que ho ha d'aprovar, s'entén que amb l'ajuda de tots els grups parlamentaris que donen suport al govern, entre els quals hi ha Junts. Què passarà?

El tema del finançament forma part d'aquells elements de la cançó de l'enfadós. Quants anys fa que se'n parla? Per què no s'arriba a cap acord? Semblaria que ara, amb la cessió d'una part important de diners de l'Estat a les comunitats autònomes hauria de tenir l'aval d'elles, però... què carai passa?

Sabeu aquella anècdota de qui, després de prometre-li tot el que demani, amb la condició que al seu adversari li donarà el doble, acaba decidint que li tregui un ull? Doncs una mica la cosa va per aquí. Si amb el pacte hi surt guanyant Catalunya, no interessa. Encara que sigui beneficiós per als altres. Així estem.

Recordeu allò de "A por ellos!"?, o de les garrotades al menor que portava l'estelada al voltant del camp de l'Elx? Doncs tot va del mateix costat. No ens estimen, però no ens deixaran marxar!

Guerra híbrida

No em fa vergonya reconèixer que he hagut de buscar què s'entenia per guerra híbrida i des de quan s'utilitzava aquesta terminologia. Si no m'han enganyat, s'entén per guerra híbrida aquella que combina instruments militars i no militars. Perquè jo ho entengui, és la combinació entre la guerra convencional de tropes, míssils, avions... i operacions encobertes de forces especials o sense identificar, ciberatacs, ingerència política...

Qui parla avui de guerra híbrida? Doncs surt cada dia a Alemanya i a la Unió Europea en general. Qui ataca Alemanya? Sembla que totes les mirades, perquè se n'ha trobat proves, es dirigeixen cap a Rússia, però sense la part convencional, és a dir, sense tropes ni invasió militar, sinó només la part més discreta d'ingerència al dia a dia del país.

A diferència del govern espanyol, que ha conclòs molt aviat que Rússia i Israel estaven al darrere de la invasió de Ceuta per part de milers de marroquins, Alemanya han estat molt prudents abans no han afirmat que Rússia estava al darrere dels atacs més o menys fallits, en territori alemany. Al final, però, ho han dit i Putin els demana proves.

Provar que un exèrcit enemic t'ha atacat és molt fàcil. Per contra, tenir proves de qui és el causant dels ciberatacs, ja no ho és tant, i d'això es val el president rus. L'opinió que en pugui tenir jo no serveix de gairebé res, però si voleu que us digui el que penso és que ni em fio del president rus, ni del primer ministre israelià, ni del rei del Marroc. M'ho crec tot.

Sigui com sigui, però, l'estabilitat europea està ferida, no sé si de mort, però en tot cas caldrà treballar molt per restablir la normalitat. Personalment, no veig el final del túnel. Espero i desito que tot plegat no vagi gaire més enllà, però estic convençut que trigarem molt temps a recuperar la tranquil·litat que necessitem.

La guerra entre partits polítics

Resulta molt fatigós i, perquè no, fastigós, haver d'aguantar la guerra entre els partits polítics aprofitant qualsevol excusa per tirar-se els trastos pel cap. Ja no ens ve de nou que l'endemà de les eleccions els partits polítics perdedors demanin la dimissió del guanyador. I això dura quatre anys.

El conflicte de Ceuta és important, no tant per la repercussió política, que també, com per la situació en què malviuen unes persones. Podem estar buscant culpables i responsables, però que els polítics de torn es dediquin a criticar els altres, no pas perquè els preocupi la situació de les persones que vagaregen pels carrers de la ciutat i la platja, sinó perquè creuen que és la manera de desgastar el partit en el govern, és llastimós.

Llavors es queixen que la gent no està motivada, que passa de la política i no vota o, si ho fa, escull aquells partits que prometen molt sense oferir cap garantia de res, amb uns discursos populistes i engrescadors que no s'aguanten per enlloc.

Em poso a la pell dels ciutadans de Ceuta, que no és cosa fàcil, però que puc entendre i imaginar-me, sobretot si a casa ens queixem per l'ocupació de la vila de tres o quatre persones. La situació no és fàcil ni per les persones que han travessat la frontera i s'han d'espavilar com poden per subsistir, com pels habitants de la ciutat que veuen duplicada la seva població sense els mínims serveis ni condicions de vida digna.

El govern és lent a l'hora de prendre les decisions. No ho té fàcil i la llei vigent sobre estrangeria i entrada il·legal de persones adultes i menors, tampoc no els hi ajuda, però cal accelerar el ritme i trobar la manera d'evitar més desgràcies de les que ja ens expliquen. 

En situacions com aquesta tindria tot el sentit comú que totes les forces polítiques, pensin el que pensin, treballessin plegades per resoldre el conflicte. Això, però, és demanar peres a l'om. S'ha vist sempre i no canviarà. És una veritable llàstima!

Entitats sense ànim de lucre

En aquest blog he parlat sovint de la tasca desinteressada que fan les entitats de la vila a l'hora de programar activitats de tota mena, col·laborant en les festes locals, però també amb el reguitzell d'actes que arriben a organitzar-se al llarg de l'any. Aquestes entitats tenen unes persones al capdavant que dediquen moltes hores sense obtenir-ne cap benefici, només la satisfacció d'haver col·laborat en fer més agradable la vida.

L'altre dia em comentaven que no sempre queda clara la línia que separa una entitat sense lucre d'aquella que els promotors en treuen beneficis. Això és interessant, sobretot a l'hora de concedir i rebre subvencions públiques per les seves activitats.

Potser sí que hi haurà alguna entitat que s'hauria de mirar amb lupa si estem parlant de lucre o no, però la majoria poden quedar clarament definides si tenim un concepte ben clar: una entitat és sense ànim de lucre quan no hi ha repartiment dels possibles beneficis que es puguin obtenir, sinó que aquests es reverteixen en la mateixa entitat per a la finalitat que ve definida en els seus estatuts.

Organitzar tallers i cursos que tenen un preu per als inscrits, no necessàriament s'ha de considerar que hi ha lucre al darrere. Totes les entitats han de portar una comptabilitat i allà es veurà que els ingressos dels inscrits serveixen per pagar les diferents despeses que s'originen, entre elles les nòmines dels professors o talleristes. 

Ser soci d'una entitat sense ànim de lucre sempre et comportarà despesa, encara que només sigui la quota anual. Si tens uns ingressos perquè dirigeixes alguna activitat, això es considera una retribució, però mai un benefici lucratiu.

Aclarit el concepte, agrairem a totes les persones que dediquen moltes hores del seu temps lliure per preparar, organitzar i executar activitats que tots els vilatans en podem gaudir. Gràcies, novament!

El govern ens complica la vida

Estic preocupat per algunes de les mesures que està prenent el govern de la Generalitat, que ens ho presenta com a millores, però que té uns inconvenients que no acaben de resoldre i tens la impressió que, en lloc d'avançar, estem anant enrere. Us ho explico de manera resumida. 

Des del mes juny, sol·licitar el reconeixement del grau de dependència i posteriors revisions només es pot fer presencialment a les oficines d'Afers Socials de la Generalitat, allà on n'hi hagi, o bé telemàticament. Ahir llegia que l'accés a la meva salut, per fer qualsevol mena de gestió, a partir de 2027 només es podrà fer amb l'idCAT Mòbil o bé presencialment. S'elimina el sistema de contrasenya.

La meva pregunta és: s'ha pensat en la gent gran o no tan gran que no té ni mòbil ni adreça electrònica? Persones amb dificultats de mobilitat i que fins ara ho podien fer gràcies a familiars, o acudint a les oficines del seu ajuntament? La meva resposta és que no s'hi ha pensat prou, o si més no, estem a l'espera que ens diguin com ho podem fer (jo espero resposta des de mitjans de juliol).

Per llei cap persona física està obligada a relacionar-se telemàticament amb l'Administració, per tant, no tenim cap obligació de disposar d'aparells informàtics, mòbils ni adreces electròniques. També per llei, qualsevol administració està obligada a admetre sol·licituds i documentació que vagin adreçades a altres administracions. Un ajuntament, per exemple, ha d'acceptar rebre la documentació que va destinada a la Generalitat. És el que coneixem per finestreta única.

Les dues mesures que he esmentat, que no són les úniques, van en contra dels drets dels ciutadans a l'hora d'adreçar-se a l'Administració. El govern del país ens diu que tot va en benefici de la ciutadania, per agilitzar els tràmits i millorar la seguretat, però de moment tot el que s'està fent és posar bastons a les rodes i dificultar els tràmits a una bona part de la població, la més vulnerable. No anem bé!