Si ho tenia difícil el president del govern espanyol per aconseguir una majoria parlamentària en aquesta legislatura que acabem d'iniciar, avui encara se li ha complicat més. Semblava que l'aliança amb Sumar era una bassa d'oli, i que només calia treballar el pacte amb els partits independentistes catalans, en el benentès que gallecs i bascos li fan costat. Sumar sembla que suma, però des d'avui li han restat cinc congressistes que passen al grup mixt, i per tant amplien el nombre de grups amb qui el president haurà de negociar per mantenir-se al capdavant del govern.
La notícia no ens ve de nou, perquè fa molt temps es va coent. Sumar va acceptar anar a les eleccions amb Podemos, perquè no podia jugar-se el futur. El resultat no va ser satisfactori i la suma no quadrava, però la fidelitat amb el PSOE i el pacte in extremis amb Junts va salvar, encara que només fos provisionalment, la formació. El rebuig a incorporar ministres de Podemos, va ser la gota que ha fet vessar el got.
Algú podrà dir que la reacció de Podemos és totalment interessada, i com a resposta a haver quedat al marge del consell de ministres. D'altres diran que les divergències amb la líder de Sumar no han permès la continuïtat dins del grup parlamentari, per l'arraconament sistemàtic que Yolanda Díaz ha practicat als diferents membres de Podemos. Qui és el responsable de l'abandonament de Podemos? Els cinc congressistes que passen al grup mixt, o la vicepresidenta que no ha parat fins fer-los fora?
Com podem veure, a tot arreu passa si fa no no fa el mateix. A Catalunya les baralles entre Junts i ERC va fer que els primers abandonessin el govern de la Generalitat, no sé si amb l'esperança que el president i els seus consellers tirarien la tovallola, i a Madrid també hi ha un ball de bastons entre Podemos i Sumar. I els Comuns on són?
La bona sintonia entre l'exalcaldessa de Barcelona i la líder de Sumar sembla que ha portat el distanciament amb Podemos per part dels Comuns. No saps ben bé si els representants polítics tenen molt clars els seus principis ideològics, per sobre de qualsevol interès per mantenir-se a les institucions, o bé s'apunten on calgui per evitar ser foragitats. En aquests dubtes rau la principal font de la desafecció de la política de molts ciutadans, i ajuda a que vinguin els populistes, que enganyen a tot ca i quitxo, avancen sense gaires dificultats, presentant unes expectatives de futur que fan basarda.
