Obrim bé els ulls!

Tots recordem les botigues de barri amb una certa nostàlgia. Potser no les valoràvem prou, perquè era la cosa més natural. En Pere, en Josep, en Joan... aquell botiguer de tota la vida que no tancava fins tard i que ens anava tan bé quan ens acabàvem d'adonar que no ens quedaven ous, o sal a casa. Eren el gran recurs que teníem per poder fer el sopar. 

Avui tenim els supermercats vint-i-quatre hores que fan la seva funció, encara que no és el mateix. Ens serveixen per a aquells descuits de darrera hora, això sí, però ja no ens explicaran aquelles històries del veí que fa dies que no el veuen per la botiga, o d'aquell altre que ha canviat de feina i se n'ha anat a viure a no sé pas on.

Són uns petits supermercats, franquícies d'empreses amb nom, amb personal treballant, no sempre en les millors condicions. Segur que no tots funcionen de la mateixa manera, però no és estrany que de tant en tant llegim que han inspeccionat aquell o aquell altre supermercat, amb productes caducats, treballadors esclavitzats i condicions deplorables de les instal·lacions.

No hem de viure dels records i cal ser realistes, però ens hem de fixar bé on entrem a comprar perquè no ens enredin. Hem d'obrir bé els ulls i que no ens venguin gat per llebre. Amb l'excusa que trobem allò que necessitem, a l'hora que sigui sense caminar gaire, no ens ha de fer abaixar la guàrdia.

A vegades ens hem posicionat davant de multinacionals que han explotat els seus treballadors amb uns sous ridículs, aconseguint uns productes molt bé de preu, i no ens adonem que, potser al costat de casa hi ha un supermercat on els venedors cobren una misèria treballant tot el dia, sigui feiner o festiu. 

Amb això no vull dir que davant d'un supermercat hàgim de desconfiar i col·locar-los tots al mateix sac de l'especulació i l'engany. Simplement, estiguem alerta i que no sigui un d'aquests, i si arribem a la conclusió que ho és, denunciem-ho. 

Si ho volem, podem!

Si una cosa he trobat a faltar amb l'arribada de la democràcia al nostre país és la predisposició per lluitar per les coses. Ha semblat com si ja ho haguéssim aconseguit tot, que no necessitéssim esforçar-nos per millorar res i acceptar estoicament tot el que ens ha vingut a sobre. Tot plegat molt diferent de l'època del dictador que sabies que havies d'enfrontar-te a una situació injusta per aconseguir la llibertat d'expressió, poder parlar la teva llengua, recuperar la teva història, la teva cultura i els teus drets.

Aquesta actitud d'acceptar tot allò que et donen ens ha portat a una precarietat en molts camps, fins al punt de creure que el món que deixarem serà pitjor del que havíem assolit amb la mort del dictador, amb l'entrada a la Unió Europea, amb el reconeixement de la Generalitat de Catalunya, i la llibertat de poder parlar el català.

Teníem clar que quan una cosa la volíem i lluitàvem per ella, l'acabàvem aconseguint. Ara sembla que això no és possible. Que no tenim prou força, encara que ens poséssim tots d'acord i treballéssim plegats. Cal, doncs, convèncer-nos que tenim prou força per aconseguir allò que desitgem, amb esforç i sacrificis. Les coses no et venen soles. 

Penso en la davallada en l'ús del català. Hem de deixar de lamentar-nos i posar en pràctica una cosa tan senzilla com no renunciar a parlar-hi en tots els àmbits, exigint que se'ns lliuri tota la documentació en la nostra llengua i no claudicar a la primera sotragada. 

També podem dirigir la nostra demanda als productes que ens mereixen confiança, sigui perquè en coneixem l'origen, sabem com es produeix, com es respecten els drets dels treballadors, quins són els principis dels seus propietaris, i a qui volen afavorir. Això ens pot suposar renúncies, però al capdavall segur que ho agrairem. Si tot ens posem d'acord, podem fer fracassar aquells que només busquen el seu propi interès i benefici, i que maltracten els altres. Només ens cal estar alerta i anar plegats. La força de la societat, quan s'ho proposa és invencible.

Pendents de les xifres

Acaba el mes de novembre i les persones a qui se'ls hi ha de revisar la hipoteca estan pendents de l'euríbor, i saber si la nova quota mensual baixarà més o menys. Després d'uns anys d'una gran crescuda, s'està observant una davallada, lenta, però constant que deixa respirar una mica més a totes aquelles famílies que tenen una hipoteca d'interès variable, i que ara fa dos anys varen experimentar un ensurt important.

Paral·lelament, els jubilats que tenen la sort de cobrar una pensió contributiva, també s'han fixat en la xifra final de l'IPC anual, que serà l'increment que s'aplicarà a la seva pensió del 2025. I també els llogaters a qui se'ls hagi de revisar la mensualitat, hauran estat atents al valor de l'IPC del mes de novembre.

És evident que les xifres resultants provoquen sensacions diferents segons quina sigui la situació de cadascú. Per a un pensionista, és bo que l'increment proposat es mantingui a l'alça. Per a un llogater, no li haurà agradat gaire veure com el darrer mes l'increment ha estat més alt que en els mesos anteriors. I per als hipotecats, obtindran una rebaixa que no els solucionarà la vida, però si més no mantindrà la tendència dels darrers mesos.

Sovint ens preguntem si aquestes xifres estan ben calculades i s'adapten a la realitat. La impressió que tens és que els sous i pensions creixen molt a poc a poc, i els preus dels productes, també els més bàsics i imprescindibles, cada vegada són més cars.

Necessitem xifres de referència per saber a què atendre'ns, però seria convenient revisar-les per assegurar-nos que són certes, i analitzar els components que les determinen. Hi ha productes i serveis que no es tenen en compte a l'hora de determinar l'increment de preus, i que en algun moment donat experimenten uns increments que capgirarien les xifres obtingudes.

Tenim les xifres, però també les dades del nivell de pobresa al nostre país. Avui no només les persones sense feina tenen problemes per arribar a finals de mes. Tenim persones que treballen i, així i tot, estan per sota del llindar de la pobresa. Moltes d'elles amb problemes per poder gaudir d'un habitatge digne. És per això que els nostres governants han d'esforçar-se per treure'ns d'aquesta situació i vetllar perquè tothom pugui viure amb dignitat i respecte. 

Com evitar el malbaratament alimentari

Avui llegia la notícia sobre els premis BASF, que publicava el diari ARA, i m'ha cridat l'atenció el reconeixement a l'aplicació Too Good To Go, per acabar amb el malbaratament alimentari. Una aplicació que connecta els usuaris amb productors, supermercats i comerços que venen a preus reduïts, els seus excedents de menjar.

No cal dir que me l'he baixat al mòbil i he volgut comprovar quins establiments a prop meu hi havia que utilitzaven aquesta aplicació per aprofitar aquells productes que no han venut, abans d'haver-los de llençar. Hi ha una evidència i és que la humanitat no pot seguir consumint més del que el planeta pot generar, i amb aquesta aplicació podem evitar llençar aliments.

Establiments d'Arenys de Mar, que avui fossin actius, només n'he trobat dos: Mokaya i Deshores, però sí que he pogut veure altres establiments arenyencs que sortien a l'aplicació: Bargalló, Carnisseria Xai Cedó, Fruites Bel, La Fruiteria, Condis i Estació BP. S'ha de tenir en compte que avui és diumenge i molts establiments són tancats.

Penso que seria interessant animar la resta d'establiments arenyencs perquè s'adherissin a aquesta iniciativa, que segons he vist va néixer l'any 2018, i d'aquesta manera fer més extensa la llista de productes que es pot estalviar de llençar i que alhora se'n pot beneficiar més gent.

És important tenir consciència que l'aliment no es pot malbaratar, sobretot tenint en compte que hi ha molta gent que no el pot haver, i passa gana i té moltes dificultats per subsistir, i no són pas lluny de casa nostra. Quan era petit, a casa els meus pares, em varen inculcar que el menjar no es podia llençar, i això he transmès als meus fills, perquè ho considero essencial. Animo, doncs, a tothom a utilitzar aquest aplicació.

L'increment de preus

Paral·lelament a l'aprovació, per part del govern, dels pressupostos per a l'any 2022, vivim una espècie de psicosi per l'augment dels preus dels productes, ja sigui per l'encariment del transport o de les primeres matèries, i al que s'hi afegeixen els problemes que hi ha d'estoc de vidre i cartró. Aquest increment dels preus es considera que anirà a més en les properes setmanes, i els comerciants animen als consumidors a comprar abans de festes, quan es calcula que els preus estaran molt per sobre dels actuals.

Els efectes que té l'encariment de primeres matèries i transport són ampliades pels comentaris que corren per les xarxes, que fan d'altaveu i, en certa manera, contribueixen al mateix encariment. Fins ara els grans magatzems han aturat la crescuda, tot rebaixant el seu marge de benefici, però això té un límit, i si es posen tots d'acord, l'apujada és assegurada.

Els ulls estan posats en els efectes que això pot tenir sobre el preu del diner, que alhora comportaria un increment de les hipoteques, un cop dur per a les persones que tenen contractada una hipoteca amb interès variable. Fa molt temps que el preu del diner es manté a mínims, però tot fa preveure que aquesta situació està punt de canviar i que el preu també s'enfilarà, amb el perill de que caiguem en un procés inflacionista que no tingui aturador a mitjà termini.

Cal que els governs ho tinguin en compte i trobin la manera d'evitar al màxim l'augment de persones en situació de precarietat, sobretot pel que fa a les necessitats bàsiques de subsistència. La pandèmia ha contribuït a fer més gran el nombre de famílies amb problemes per arribar a finals de mes, i si el procés inflacionista arriba, seran més les famílies necessitades d'ajut. La sentència del Tribunal Constitucional sobre la rebaixa de l'IRPF a les rendes més baixes, tampoc hi ajuda.

Abans un televisor que una nevera

L'altre dia parlava de les incongruències en les ordres que rebem a l'hora de fer front a l'epidèmia del coronavirus. Avui m'ha cridat l'atenció l'anunci d'un conegut supermercat que avisava que han tornat a obrir les portes al públic, encara que amb algunes limitacions, bàsicament per temes de protecció, però també en els productes que poden despatxar.

En el llistat de productes que es poden anar a comprar hi ha els ordinadors i els televisors, però no hi ha ni neveres ni fogons. Entenc que a l'hora de limitar els productes cal definir un criteri, però se'm fa estrany que es pugui comprar un televisor i no una nevera. El televisor és una necessitat i la nevera no?

Ja comprenc que no és fàcil posar limitacions i que aquestes siguin coherents, però crec que valdria la pena pensar-s'ho dues vegades abans de prendre les decisions, ja que segons quines resulten ridícules. També és cert que es poden fer compres de qualsevol producte, online, però hem de tenir present que encara hi ha moltes famílies que es troben lluny de poder utilitzar aquest sistema, o bé que a vegades hi ha problemes que sorgeixen i que només els poden resoldre presencialment.

Confiem, doncs, que poc a poc es vagi ampliant el ventall de productes que s'hi puguin anar a comprar, i que si se'ns espatlla la nevera o el forn, no tinguem gaires problemes per aconseguir-ne uns de nous.

I quan fou mort el combregaren

Recordeu que fa mesos parlàvem de la devaluació fiscal? doncs, ara sembla que algú pensa que potser seria bo aplicar-ho al país. No hi ha dubte que els nostres governants actuen sempre tard i a vegades quan ja no hi ha possibilitat de recuperar-se.

Molts economistes que criticaven la política econòmica del govern espanyol, davant la crisi, i no només del govern espanyol, demanaven una apujada de l'IVA al mateix temps que es reduïssin els costos de les empreses, per aconseguir llocs de treball i ser més competitives en l'exportació. El govern va apujar l'IVA, però no va reduir costos, amb la qual cosa va perjudicar el poder adquisitiu dels consumidors i no va generar llocs de treball. Ara en parlen.

No puc entendre que hi hagi plantejaments que són tan evidents, que no vol dir fàcils d'aplicar, i que no s'afrontin per aconseguir millorar la situació econòmica d'un país. Europa ha evidenciat que la seva capacitat de reacció és molt dolenta i a més massa lenta. No és estrany, doncs, que hi hagi qui vulgui sortir-ne. Ja veurem els resultats electorals del mes de maig.

En aquestes eleccions europees caldrà observar el pes que tenen els partits proeuropeus, i si són capaços de convèncer els seus ciutadans. En moments de crisi, quan falta la capacitat de resposta, la tendència és a tancar-se i guanya la insolidaritat. És per això que ciutadans de països amb millor situació econòmica, demanin de sortir de la Unió Europea, a qui acusen de protegir els països més pobres en detriment dels més rics.

El discurs de partits europeus contraris a la Unió, acostuma a ser despectiu vers els altres països, i els culpa de tots els mals. No s'adonen que els països rics també necessiten els més pobres, que són els consumidors dels seus productes. És per això que Espanya necessita una bona política econòmica, per competir en el mercat exterior, i la devaluació fiscal és una bona arma per aconseguir beneficis. A veure si encara hi serem a temps.