La polèmica de l'humor i la sàtira

Arran de la polèmica orquestrada pel gag del programa de TV3, Està passant, que d'entrada ja dic que no he vist, he pensat que valia la pena que tots plegats reflexionéssim sobre la nostra actitud davant dels acudits, les bromes i els comentaris que cada dia podem trobar en algun lloc o altre. Sobretot ara que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials.

Considero que és molt fina la línia que separa l'humor de l'insult i per això és tan fàcil que hi hagi persones que en un moment determinat es puguin sentir ofeses per comentaris o esquetxos que es publiquen en obert. Penso que tots plegats hauríem de tenir més sentir de l'humor i no agafar-nos la vida tan a la valenta. També és cert que hi ha uns temes que són més sensibles i que provoquen amb més facilitat el rebutj de la gent. Un cas molt clar és la religió.

Insisteixo que no he vist el gag i per tant no puc opinar de l'exemple en concret, però sí que he llegit els diferents comentaris, entre ells els que ha fet el director del programa, Toni Soler, a qui se li exigia demanar disculpes. Soler diu, si no vaig errat, que contra els catalans s'ha escrit molt i ningú dels que ara s'exclamen contra el gag ha fet res per queixar-se i demanar disculpes. Jo afegiria que se'ns ha arribat a insultar i no només per part de la gent del carrer, sinó dels propis dirigents polítics i institucions espanyoles. Això no treu que puguem dir i fer el que vulguem, però sí que ens demostra que a l'hora de formalitzar una queixa hem de procurar ser coherents i no només protestar quan ens sentim agredits o insultats, sinó quan considerem que no s'actua correctament, encara que no siguem nosaltres els agredits.

Des de sempre els programes d'humor han estat en un moment o altre motiu de queixa, per allò de la frontera entre l'humor i l'insult, que comentava al principi, i per això entenc que no és gens fàcil ser humorista. Sí que és cert que n'hi ha que no seran mai polèmics, però normalment es converteixen en avorrits o provoquen rialles, per xavacans o grollers.

Algú pensarà que l'actitud del rei Felip VI en el seu discurs del 3 d'octubre de 2017 va estar encertat, però jo continuaré dient que va ser una ofensa contra tot un poble que viu sotmès a la repressió, a vegades subtil, d'un poder dominant que no ens reconeix ni els nostres drets ni la llibertat de poder decidir. Jo no hauria escrit un gag més o menys graciós sobre temes religiosos, però jo no soc humorista ni provocador.

Els candidats de Mario Vargas Llosa

Aquests dies a les xarxes socials i diaris digitals llegeixes comentaris satírics contra l'escriptor Vargas Llosa, qui s'ha destacat per defensar posicions properes a la ultradreta, també a Espanya, i en el cas de Catalunya, molt crític cap a tots nosaltres, sobretot els que defensem una cultura i una llengua diferent a la castellana, sense oblidar la importància d'aquesta.

Les sàtires es basen en el seu posicionament davant de diferents eleccions d'arreu del món, on els resultats han estat favorables als candidats que ell donava per perdedors. Els seus, els que defensava com la millor opció, han perdut les eleccions. És per això que moltes persones li demanen que es manifesti a favor de Feijóo, a les eleccions de l'any vinent, amb l'esperança que el seu ull clínic continuï funcionant de la mateixa manera.

Haig de reconèixer que he llegit els diferents comentaris amb una rialla. Vargas Llosa em cau malament des del primer dia que va defensar el seu posicionament polític, després del seu fracàs al seu Perú natal. El fet de guanyar el Premi Nobel de Literatura no el capacita per donar lliçons de política arreu del món. 

Passa sovint que personatges que destaquen en alguna disciplina es creuen que poden opinar de tot, però més que opinar, donar lliçons i menystenir els que pensen diferent a ell. El fet que defensi un candidat determinat és totalment legítim. Si resulta que el seu candidat perd les eleccions, s'ha d'entendre que la majoria dels votants d'aquell país no pensen el mateix que ell, però no per això s'equivoquen.

El que em rebenta és precisament el seu convenciment que qui vota diferent a com ho faria ell, s'està equivocant. Aquest posar-se per sobre del bé i del mal, i creure's el més encertat de tots, el que posseeix la veritat i sap el que convé a tothom, em fa rebutjar-lo i no tenir-lo en compte.

M'imagino que és per la seva manera de dir les coses i pensar-les que la gent reacciona de manera burlesca, més que pel fet de no haver encertat les seves prediccions. El que li hauríem de demanar al senyor Mario Vargas Llosa és que continuï escrivint, i que, amb humilitat, reflexioni sobre la vida de tots els pobles i respecti el que els seus habitants decideixen per governar-se. Tots plegats tenim prou problemes per conviure amb un mínim de dignitat, com per haver d'aguantar lliçons polítiques de qui no ha triomfat.

La censura de Movistar+ a petició de Vox

Aquests dies s'ha destapat una presumpta censura de Movistar+, on Telefònica és el principal accionista, a tot tipus d'humor que pogués mofar-se de Vox. Sembla ser que aquest partit d'extrema dreta hauria pressionat a l'empresa perquè no permetés més burles.

La queixa de molts treballadors de Movistar+ ha vingut a demostrar que alguna cosa passava, i que el partit polític tenia influència suficient com per aconseguir que moltes vinyetes quedessin amagades i no es publiquessin.

En els diferents debats en què s'ha tractat el tema, ha quedat en evidència que no tothom accepta de bon grat la crítica i encara menys en forma de sàtira. Els partits de dreta acostumen a ser força l'objectiu de l'humor, i precisament no són pas els més propensos a acceptar-ho.

No cal dir que Vox ha donat prou motius per fer-ne burla, encara que al darrere hi ha una preocupació pel mal que poden fer a la democràcia d'aquest país. No podem oblidar que són presents al Congrés de Diputats, i també al Parlament català, i això vol dir que hi ha molta gent que els ha votat.

És una mala notícia que hi hagi censura a la llibertat d'expressió, sobretot quan es tracta de prohibir acudits en un marc propici per fer-los. No estem dient que estiguin fora de context, sinó que es tracta d'espais expressament escollits per a la sàtira.

Hem de denunciar qualsevol tipus de censura, que no tingui una justificació prou clara, i no pas per interessos de partit o ideologia. Qui es belluga per l'espai públic ha d'acceptar que està disposat a rebre crítiques i que davant de segons quines actuacions, se'n puguin escriure acudits. Si Movistar+ es presta a rebre pressions de l'extrema dreta, potser ens haurem de plantejar com tractar l'empresa i fer públic tot allò que calgui per descobrir què es remena pels despatxos.

L'autocensura és viva

A l'entrevista a Carles Sans, al diari ARA, es fa palès un canvi en la manera que té l'audiència d'acceptar la sàtira, que obliga als protagonistes a autocensurar-se per no complicar-se la vida. Avui ens trobem que qualsevol comentari passa per la censura de polítics, jutges i societat civil, i fa més difícil que els artistes es puguin manifestar.

Si analitzem què passava fa uns anys estarem d'acord amb l'opinió d'en Carles Sans. Hi ha discursos que avui no s'acceptarien i en canvi, quan es varen produir, feien gràcia i els aplaudíem. La pregunta que em faig és si ens trobem en una situació millor o pitjor que abans.

L'autocensura no és bona perquè limita l'originalitat i l'espontaneïtat, però és cert que no es pot dir qualsevol cosa i cal pensar-ho una mica, sobretot si el que vas a dir pot ferir un col·lectiu determinat. Què passava abans? Ho acceptàvem tot? Permetíem riure'ns de tothom i tot?

La grolleria és inacceptable, per decència i bon gust, però enriure's del mort i de qui el vetlla no hauria de comportar cap sanció, ni haver de passar per davant de cap jutge, encara que es mofin d'un rei o un president de govern. En aquests moments, però, tenim rapers a la presó o a l'exili. Un senyal que al nostre país no acaba de funcionar.

Atac terrorista a París

Avui la ràbia ens obliga a parlar de l'atac terrorista a la redacció de la revista Charlie Hebdo, a París. Estem parlant d'un atac terrorista i per tant sense cap tipus de justificació. No hi cap el rebuig que pugui provocar una sàtira contra sentiments, creences i ideologies. El fanatisme és deplorable i no condueix a res de bo, però l'assassinat és l'expressió més radical de la indignitat humana.

No s'hi val analitzar els errors de la història per justificar una reacció com la d'avui a París. L'assassinat dels dotze treballadors de la revista i policies s'acompanya de l'assassinat de 33 persones al Iemen. Si bé és cert que París és més proper, no podem oblidar les morts que es produeixen diàriament a tot el món.

Han estat moltes les reaccions de musulmans d'arreu, preocupats perquè aquests assassinats no els fan cap favor. La reacció fàcil i equivocada és la de posar tothom en el mateix sac i culpar tot el món islàmic d'uns fets que han estat obra d'uns terroristes assassins, que no representen ningú més que a ells mateixos, uns individus que no es mereixen viure en llibertat.

Per tot això, en defensa de la llibertat d'expressió, en solidaritat amb les víctimes i els seus familiars, i acompanyant en el dolor de tots els meus amics musulmans, deixo constància del meu rebuig total a qualsevol tipus d'acció assassina com les que hem conegut el dia d'avui.

Arriba un Felip tres-cents anys després

El rei Joan Carles I abdica a favor del seu fill, qui serà proclamat rei Felip VI, un nom que els catalans tenim molt present. Avui em deien que hi vàrem entrar amb un Felip i en sortirem amb un altre. És evident que era una expressió molt peculiar en un dia que s'ha llegit de tot, molta sàtira i, amb l'ajuda de les xarxes socials, unes concentracions a favor de la república.

Els fets d'avui demostren una vegada més els efectes de la comunicació. Una notícia en relleva una altra i, a la ment de la població, els fets anteriors ja no existeixen. Algú recorda que fa vuit dies votàvem els nostres eurodiputats? que el PSOE i el PP varen rebre una sotragada? Gairebé ens hem oblidat que el dia 9 de novembre volem celebrar una consulta.

Avui només parlem de l'abdicació del rei, i és natural perquè això no passa cada dia, sobretot tenint en compte que fa 39 anys que regna. Aquesta decisió del rei tindrà alguna repercussió en el moviment sobiranista? pesarà més l'anhel republicà que l'independentista?

No sé què en pensa Navarro. Fa uns mesos que demanava precisament això. Que el rei abdiqués, i tothom va riure. Ara podríem dir que li ha fet cas. Ha esperat el millor moment: després de les eleccions europees, abans no es compliqui més el cas Nóos, i el novembre català.

Demanaria una anàlisi seriosa i reflexiva. Hi ha suficients motius per fer mofa del rei, però no podem oblidar-nos de la història ni del marc social i polític. La llàstima de les institucions i dels sistemes és la dificultat per revisar-les, per actualitzar-les, per avançar. Una mostra la tenim ben clara avui dia: la Constitució. Qui cregui que no es pot revisar té una visió de la realitat social molt específica, uns interessos molt clars i gens favorable a l'esperit democràtic, la representativitat de la ciutadania, la seva participació i l'encaix en la vida ciutadana.