Quan un articulista en té un bon coneixement

Acostumo a llegir el diari, ara digitalment, i m’entretinc estones amb articles que em resulten interessants. A vegades em pregunto què té aquest articulista que m’agrada especialment el que escriu? El tema que tracta és una part important i que em motiva a seguir llegint, però hi ha quelcom més. Un mateix tema em pot agradar més segons qui l’escriu. Per què?

He arribat a la conclusió que la importància perquè un article o fins i tot una notícia t’agradi especialment és la contextualització, les referències històriques, tot allò que forma part del text i que t’ajuda a entendre el que està succeint.

Penso en aquests moments en l’Enric González i els seus escrits al diari ARA. No me’n perdo cap. No només és interessant la seva opinió respecte al tema que tracta, sinó que el coneixement que en té, el context en què ho situa i ho relaciona, et fa aprendre coses que probablement desconeixies o que no ho relacionaves directament.

No sé la política o criteris que segueixen les direccions dels diaris a l’hora d’escollir els seus articulistes. M’imagino que persegueixen aquells que els mereixen confiança i valoren la seva opinió i coneixements. Probablement, tampoc n’hi ha tants que excel·leixin i llavors et trobes amb uns quants col·laboradors que deixes de seguir perquè no t’interessen.

Els lectors opinen i se’ls ha de respectar, no pas moltes de les coses que comenten. Quan es tracta d’un bon articulista el to i contingut de les intervencions és totalment diferent de quan qui escriu no et motiva ni t’aporta gairebé res de nou.

Gaudir del diari

Fa massa temps que enyoro aquell temps en què llegir el diari era una delícia. Gaudies d'asseure't a l'estudi i fullejar el diari. Llavors no hi havia la premsa digital, que és la que ara predomina. Articles interessants  d'on sempre n'aprenies alguna cosa. No vull dir que això hagi desaparegut del tot. Seria injust de la meva part, però costa trobar bons articulistes sobre temes interessants, treballats i ben explicats.

Em comporto una mica com la gent gran, que ja en formo part, que troben que abans les coses funcionaven millor. No és així. Hem millorat en moltes coses, però segurament que no hem aprofitat els avenços per treure'n millor profit. 

Mentiria si digués que en algun racó o altre de la premsa que llegeixo no hi ha cap cosa interessant. I probablement ho hauríem de fer constar i agrair-ho, perquè no tot sigui negatiu, però en necessito més. Què està passant?

La informació internacional, i també la més propera, ens arriba a l'instant, fins i tot a través de diaris de poca volada o amb recursos escassos, i probablement fa que els articles de fons, aquells que no són de rigorosa actualitat quedin amagats. Potser, fins i tot, es deixen d'escriure i publicar, perquè ja no interessen. Si ens informen que Trump ha segrestat Maduro poques hores després que hagi succeït, per què ens ha d'interessar llegir un article sobre l'històric comportament dels EUA al continent americà?

Estic convençut que la formació dels periodistes avui és millor que abans, però per què no es veu reflectit als diaris? Tenim un problema de titulars. Jo ho porto molt malament. Avui cal redactar uns titulars que cridin l'atenció, encara que tinguin poc a veure amb el contingut real de l'article. 

I les xarxes socials, que tampoc hi ajuden. No podem menystenir-les, però hem de ser capaços de valorar-les a la distància, procurant contrastar tot allò que hi veiem, abans de no creure'ns-ho cegament.

Fa temps que no gaudeixo de la lectura del diari, tot i que en soc subscriptor i el consulto diàriament. Necessito un secret que em faci recuperar les ganes de llegir-lo i passar-m'ho bé. Algú m'hi pot ajudar?

El Duo Dinámico i el canvi climàtic

A veure si ho he entès bé. Resulta que un membre del Duo Dinámico declara que això del canvi climàtic és una bajanada sense sentit, i hi ha un diari espanyol que se'n fa ressò, i com ho hem de valorar? El fet que el cantant sigui famós per la seva història musical, li dona autoritat per parlar del canvi climàtic? És així com funcionen les teories al nostre país?

    Suposo que al darrere d'això hi ha un interès partidista. M'imagino que la ultradreta, de la mà d'aquest diari, va furgant per sembrar el caos en el pensament de la gent, sobretot de les persones que cauen més fàcilment en l'engany, mogudes per uns interessos que resulten prou amagats.

    No hi ha dubte que Espanya és un país de pandereta. Ens queixem dels polítics que tenim, però t'adones que el nivell de tots plegats és baixíssim. Si som així tampoc no hem d'esperar grans patums com a governants.

    La notícia l'he agafat molt d'esquitllada i, per tant, no sé la profunditat de la mateixa. No voldria carregar-me un famós cantant sense tenir prou informació al respecte, però en tot cas em serveix per comentar que la ignorància és atrevida. Sigui en aquest cas o en altres. I només així es pot entendre que postulats com els de Vox o Ciudadanos, per posar dos exemples, tinguin els seus seguidors.

    Ara Ciudadanos potser acabaran desapareixen del dos llocs on encara es belluguen, els parlaments català i europeu, però han tingut la seva història i no podem oblidar-nos que varen guanyar unes eleccions catalans, essent la força més votada. Això ens fa veure quina és la nostra realitat, i tota la feina que ens fa falta per arribar a ser un país seriós.

    Jo no hi entenc i per tant no puc defensar el canvi climàtic, però tampoc no tinc cap argument per manifestar que no existeix. Sí que puc afirmar que en els darrers anys he passat més calor que no pas abans. Que he vist ploure menys del compte i que la sensació que tinc és que la primavera i la tardor han pràcticament desaparegut. Potser això no ha notat el cantant esmentat, o és que segueix fervorosament els postulats de Vox, i no li toca cap altre remei que creure-s'ho, encara que no tinc cap argument per defensar-ho. I el diari?

No ho mireu a l'ARA!!!

Em molesta molt que es facin malament les coses, i encara més si això pot arribar a perjudicar a algú. Malauradament són massa les ocasions en què t'adones que no es fa la feina ben feta i això d'alguna manera s'ha de denunciar.

    El diari ARA ha fet el seguiment del sorteig de la loteria de Nadal i ha donat l'opció de mirar si el teu número tenia premi o no. Tot i que enguany no he comprat ni una participació he fet la prova de si funcionava o no aquesta comprovació i he vist que no ho feia bé. És per això que aviso a tothom que en un primer moment hagi fet la comprovació, que no estripi el dècim i ho torni a mirar en un altre mitjà de comunicació, o al mateix diari ARA una vegada ha canviat l'aplicació.

    Fa massa temps que l'ARA no em mereix la confiança dels primers anys. Jo diria que amb la mort del seu director i fundador Carles Capdevila, el diari va començar a anar de baixa. Hem perdut a bons col·laboradors, i en tenim uns quants amb escrits que no interessen, amb afirmacions que no sempre són contrastades, i una direcció que potser no és la millor a que podríem aspirar.

    És una llàstima que a Catalunya no tinguem uns mitjans de comunicació amb qui confiar. Ja veiem què passa a la resta d'Espanya, amb una premsa que desinforma, totalment anticatalana i amb moltes ganes de perjudicar-nos. Si a casa no som capaços de crear i mantenir uns mitjans de comunicació potents i professionals, potser que ens ho fem mirar.

    L'exemple d'avui de la comprovació dels premis és això, un exemple, però se suma a tot el que dia rere dia observes en aquest diari, que en lloc de millorar, més aviat empitjora. Dit això, haig de reconèixer que encara no he perdut la paciència ni la confiança en que la cosa pugui millorar. És per això que mantinc la subscripció i aprofito allò que és aprofitable, que alguna cosa hi trobes, però et sap molt greu veure errors com el d'avui, o escrits de col·laboradors que són infumables. Els intento llegir tots, però... a vegades requereixen molta paciència i bona voluntat.

    Mentre escrivia el post, l'ARA ha canviat l'aplicació per comprovar el resultat del sorteig, suposo que incorporant l'eina de Loterias y Apuestas del Estado, i d'aquesta manera serà més fiable. Seria bo que analitzessin per què abans no funcionava, i mirar de no improvisar tant i fer bé les coses des del començament.

Articulistes poc honrats

Sempre havia pensat que els articulistes amb una certa solera escrivien els seus articles amb ganes de fer reflexionar els electors a partir, això sí, d’unes idees i creences particulars, i per tant subjectives, sense caure a l’extrem de voler adoctrinar o simplement fer l’arenga partidista en què només ells són els que ho fan i pensen bé i els altres els equivocats i dolents de la pel·lícula. Amb el temps m’he adonat que n’hi ha molts que aprofiten l’oportunitat per tirar l’aigua al seu molí, carregant-se, de la manera més natural, els que pensen diferent que ells. 

Al diari ARA, que hi estic subscrit, darrerament compta amb algun col·laborador que és d’aquesta corda, intentant fer-nos creure que és un gran analista, quan el que realment és un militant o simpatitzant d’un partit polític que només es dedica a carregar contra els adversaris polítics, facin el que facin. 

Entenc que els articulistes són lliures d’expressar la seva opinió de la manera que els sembli millor, i que els responsables dels mitjans de comunicació així ho han d’acceptar. No sé, però, si caldria que un director d’un diari hi pensés una mica i intentés valorar si aquesta manera d’escriure i expressar-se és el que més li convé, encara que només sigui per mantenir fidels els lectors, si és que demanar professionalitat i rigor no és demanar massa.

No vull aprofitar l’escrit per anar contra uns articulistes concrets. Penso que tothom ho podrà comprovar si segueix algun periòdic. Cal que siguem crítics i deixem constància d’aquesta mala praxis periodística.

M’he passat al digital

Digueu-me antiquat, però us asseguro que m’està costant acostumar-me a la lectura diària de les notícies i articles periodístics en digital. Són molts anys de llegir el diari en paper. De reservar els diaris quan marxo de vacances per recuperar-los a la tornada. Fins i tot de resoldre el sudoku del dia. Tot això paral·lelament a les entrades a internet i el seguiment de les últimes notícies i tot el que se’n deriva a les xarxes socials.

M’està constant com ja em va passar amb la lectura de llibres digitals, i que vaig haver de tornar al paper. Estic acostumat a treballar amb l’ordinador, i a utilitzar potser excessivament el telèfon mòbil, però tenir un diari a les mans i anar passant fulls em genera una espècie de plaer que ara, sense premsa escrita, em resulta estrany. Estic convençut que me’n sortiré. Es tracta, com amb tot, de voler-ho i te’n surts, com amb tantes altres coses a la vida, des del petit detall de deixar de fumar, o de fer exercici diari per trobar-te millor. 

Un dia algú em preguntava com organitzaríem les calçotades si no teníem diaris. També podríem pensar en la manera d’encendre el foc a la llar, o bé el sistema que utilitzarem quan acabem de fregar el terra i necessitem passar. Els diaris han jugat un paper important a la nostra vida, no només a l’hora d’informar-nos, sinó també després quan les notícies queden obsoletes.

El diari digital té l’avantatge de ser més ràpid a l’hora d’informar-te. Tens sempre a punt les últimes notícies, i t’arriba a casa a l’instant. No has de sortir a la llibreria a comprar-lo. Malgrat tot, el paper ha format part de la nostra vida des de sempre. Ja no recordo els anys que fa que em vaig subscriure per primera vegada a un diari i no he deixat de llegir-ne.

El repte que tenim, però, sigui amb paper o digital, és aconseguir tornar a la bona premsa, a aquella que t’informava sense gaires manipulacions. No exigim objectivitat, perquè això no és el que busquem. Ja sabem que les persones pensem d’una manera, tenim una ideologia, veiem les coses des d’una perspectiva, però sí que exigim honestedat. Que no ens enganyin conscientment. I això, malauradament, és el que passa en el món de la comunicació. S’utilitza la premsa per manipular la gent, per confondre-la, i això no ho hauríem de permetre.

M’hi estic esforçant i ja he trobat l’alternativa digital del sudoku. Crec que en poc temps podré afirmar que ja no tinc necessitat de llegir la premsa en paper. Potser només de tant en tant, per recordar com ho he fet tota la vida, dedicant-hi moltes hores, reflexionant sobre l’opinió dels altres, que m’arribava a primeres hores del dia.

Un dia trist per als subscriptors de l'ARA

Avui em fa vergonya reconèixer que soc subscriptor del diari ARA des del primer exemplar, quan el director n'era en Carles Capdevila i el projecte molt més ambiciós i interessant del que pugui ser avui. Ahir opinava sobre el descens del nivell dels col·laboradors actuals de la secció d'opinió, i avui hi haig d'afegir a tota la direcció.

M'ha sabut molt greu veure que a la portada del diari, de manera prou manifesta i contundent, sortia la notícia de la nova cançó de la Shakira. No l'he escoltat ni hi tinc cap interès per fer-ho. Només sabent de què va ja en tinc prou com per deixar-ho de banda. Però, a més, em fa ràbia que se'n faci tant de ressò, i que sigui el diari on hi estic subscrit, que en parli a primera pàgina, encara em sap més greu.

Ja fa temps que observo un empobriment dels continguts del diari ARA, i em fa replantejar si continuo donant-li suport econòmic, amb la meva subscripció. La veritat és que no trobo cap alternativa clara que em faci donar-me de baixa, però és cert que ho tinc present molt sovint, sobretot quan estic llegint tot el seu contingut diari.

Avui, fins i tot l'Antoni Bassas, que juga un paper important al diari, ha utilitzat la seva columna per parlar del mateix tema. Sembla que no hi hagi coses més importants de què parlar, com per estar malgastant temps i recursos amb notícies d'aquest nivell i interès. Potser és que calculen que els lectors de l'ARA tenen ganes de conèixer més detalls de la popular cantant, però sobretot de les disputes i rancúnies amb el seu ex. Si és així, jo dec ser dels pocs lectors que no hi vull dedicar ni un segon.

Ens queixem molt dels nostres polítics, però potser caldria analitzar què més hi ha al nostre país que valgui la pena canviar i millorar. La premsa, per exemple, cada vegada és menys interessant, i no crec que sigui per manca de bons periodistes, però sí per una mala orientació i assessorament.

Tant de bo que les coses canviïn, i que tots siguem més crítics i donem a conèixer la nostra opinió, per veure si els responsables, en aquest cas del diari ARA, s'adonen que potser no ho estan fent tan bé com caldria i suposen. Avui és un dia trist per a la comunitat de lectors i subscriptors del diari ARA.

Més sobre el diari ARA

Avui m'he entretingut a llegir els comentaris que han aparegut a les xarxes socials sobre la censura, per part del diari ARA, de l'article de qui era col·laborador seu, en Xavier Roig. Abans d'ahir ja vaig escriure sobre el tema, però no en tenia prou coneixement. Només sabia l'opinió d'una banda. Avui no és que sàpiga gaire més, però almenys he pogut constatar que realment el diari ARA havia censurat l'escrit.

Personalment em sap greu, perquè tal com deia en l'altre escrit, en sóc subscriptor des del primer número, però també deia que no em va agradar el nomenament de l'actual directora, i així vaig intentar manifestar-ho a en Carles Capdevila, encara que probablement no li va arribar el missatge.

La censura no és bona i en aquest cas considero que no ha estat encertada. No hi he trobat la gravetat dels insults que manifesta la directora de l'ARA, i en tot cas sempre queda clar que és l'opinió de qui signa l'escrit.

També em sap greu que Xavier Roig deixi de col·laborar al diari, perquè els seus escrits m'acostumaven a agradar i els podia subscriure gairebé tots. Tots sabíem que l'articulista era molt apassionat amb els seus judicis i opinions, i que era molt coherent amb tot el que deia. Qui no hi estava d'acord podia discrepar-ne o bé deixar de llegir-lo, però censurar mai és bo.

Tot i la meva opinió sobre qui està al capdavant del diari, no he pres la decisió de donar-me de baixa, i confio no equivocar-me. Hi ha bons col·laboradors encara, i tampoc tenim tanta premsa alternativa que poguem canviar fàcilment. Sí que m'agradaria, però, que els fets ocorreguts servissin per fer una reflexió i canviar la manera d'actuar. Si la tònica és la mateixa amb la resta de col·laboradors, ens trobarem amb més desercions, o bé amb articles superficials i poc crítics amb la situació política actual. 

Què ha passat amb en Xavier Roig i el diari ARA?

M'ha sobtat la informació sobre la censura del diari ARA a un article de Xavier Roig, a qui sempre he llegit. Sóc subscriptor del diari des del primer dia i em sap greu que passin coses com aquesta. Vull esperar a conèixer l'opinió i versió de la directora de l'ARA abans de pronunciar-me en un sentit o altra, però d'entrada qualsevol censura no és una bona opció i deixa en evidència el censurador.

Recordo que en vida d'en Carles Capdevila, em vaig manifestar en contra de la decisió de nomenar Esther Vera com a nova directora de l'ARA. L'opinió que jo tenia d'ella, potser errònia, no era gaire favorable a aplaudir la decisió. No sé si ara es confirmaran els meus dubtes sobre l'encert d'aquella decisió.

En els primers anys de la meva subscripció a l'ARA la vaig compartir amb La Vanguardia, un diari que només llegia gràcies a alguns dels seus col·laboradors, però que al final ja no ho vaig poder aguantar més i em vaig donar de baixa, sobretot pel nomenament de qui en va ser director, el senyor Màrius Carol.

Cada vegada és més difícil llegir un diari amb garantia de la seva transparència. Mai he exigit objectivitat, sinó veritat. Ningú és prou objectiu com per convèncer els altres. Tots actuem amb subjectivitat, però ho hem de manifestar i no enganyar ningú. 

Em sap greu la notícia que avui llegia, i encara més després de llegir l'article de Xavier Roig, suposadament censurat per la direcció de l'empresa. Sí que és cert que em va sorprendre desagradablement l'escrit que vaig rebre com a subscriptor des de l'inici. Vaig considerar-lo com un insult a la intel·ligència. No voldria sumar això al fet de la censura periodística.

Si es confirma la censura, i això ens ho ha dir la direcció del diari, haurem de posar en dubte tot el que passa al voltant del diari ARA, i a partir d'aquí decidir què cal fer per donar o no suport a uns periodistes que se'ls espera honestos i transparents en la informació que traslladen als seus lectors.

Avergonyit tot llegint la premsa

No sé si us passa, però llegint els titulars dels diaris passo vergonya i considero que entre tots estem desprestigiant el món on vivim. Ja no és només a casa nostra amb la polèmica dels llaços grocs, sinó que és extensiu a tot el món. El problema és que al darrere de l'anècdota hi ha situacions injustes que passen a segon pla, ja sigui els presos polítics o els immigrants a Europa.

"Trump acusa Google i Twitter de castigar-lo amagant les notícies que li són favorables". Estem parlant del president del primer país del món!

"Vox es querella per rebel·lió contra el jutge belga que estudia la demanda contra Llarena". Això ho diu un grup ultradretà i extraparlamentari, però que té més ressò que molts partits del Congrés de Diputats.

Hisenda autoritza la contractació d'un advocat belga per defensar Llarena i l'Estat". Llavors parlen d'independència del poder judicial. Ho entén algú?

"Casado considera absurd que Sánchez es preocupi d'un mort de fa 43 anys". Es refereix al dictador Franco!

"El govern birmà rebutja les acusacions de l'ONU d'haver protagonitzat un genocidi contra els rohingyes". I totes les imatges que hem pogut veure què demostren? S'ha de ser molt cec per no veure-hi genocidi, i això que nosaltres ho veiem lluny i molt de passada!

"Rivera i Arrimadas retiren llaços grocs a Alella". És una manera de mantenir-se a primera pàgina dels diaris en la seva rivalitat amb el PP per no perdre el lideratge de la dreta més extrema, encara que sigui fent el ridícul.

"Esperem que el govern faci efectiva la república en nou mesos". Això ho diu la Carles Riera (CUP).

Aquests només són alguns titulars dels diaris que jo considero més "normals", en el sentit que transmeten allò que passa, i que es llegeixen a casa nostra. Evidentment no he llegit ni ABC, ni La Razón, ni El Mundo, que tenen molts lectors a Espanya, però que en el seu cas no hi ha titular sense polèmica, la majoria mentint i tergiversant la realitat. Perquè una cosa és barrejar opinió amb notícia i una altra de molt pitjor és mentir i enganyar el lector.

La llista dels més venuts i el groc reivindicatiu

Sembla ser que, després d'uns anys d'autors mediàtics, el món del llibre ha tornat a la normalitat. Enguany, deixant de banda el tema del procés, podríem dir que els catalans han optat per comprar llibres al marge de si l'autor o autora fos més o menys mediàtica. El fet que el llibre de Martí Gironell fos el més venut ho vindria a corroborar. 

A casa hem optat per Pep Coll i Sergi Vicente, amb les obres "Al mateix riu d'Heràclit" i "Xina fast forward". Dos llibres que no he vist entre els més venuts, però que estic segur que ens agradaran. S'ha de dir que el llibre "Operació Urnes" ja el vàrem adquirir en la promoció del diari ARA, i que està molt ben escrit.

M'ha cridat l'atenció el fort component polític de la diada, amb la presència de gairebé totes les forces polítiques que l'any vinent estaran ultimant els detalls de la campanya per a les eleccions del mes de maig. Enguany deu haver estat un tastet, per anar engreixant la maquinària i preparant el camí que hauran de prendre per aconseguir els desitjats escons municipals.

A Arenys també hi eren tots, o gairebé tots. Els que hi faltaven, però, segur que l'any vinent hi seran, i la gama de colors que podrem veure en els globus i souvenirs de la campanya serà ben extensa. Taronges, liles, blaus, vermells, grocs... Enguany el color ha estat el groc, per reivindicar la llibertat dels nostres presos polítics.

Als 50 anys de l'assassinat de Martin Luther King el racisme continua viu

Aquest dimecres 4 d'abril es compliran 50 anys de l'assassinat del líder nord-americà Martin Luther King. Un assassinat que a molts ens va colpí. En pocs anys ens varen venir notícies d'Amèrica sobre assassinats de personatges reconeguts mundialment, els dos Kennedy i Martin Luther King. 

El cas de líder afroamericà recordo que em va doldre molt i no sabia perquè caram existia el racisme. Com podia ser? A la meva ciutat natal ho desconeixia, ho estudiàvem, però no havia viscut cap situació que pogués fer-me pensar què suposava patir aquest mal. Reconec que abans érem molt més innocents. Ha estat després que he anat veient que el racisme no és exclusiu d'aquells anys a Nord-Amèrica, sinó que t'ho trobes arreu, abans i també ara.

Avui a casa nostra queda molt malament que et tatxin de racista, i ens costa molt acceptar que no sempre actuem ni pensem de la mateixa manera si tractem a unes persones o a unes altres. A Occident potser encara queda alguna llei racista mig camuflada, però no té res a veure amb la situació del temps de Luther King. Si mires però la societat, ja no està tan clar. Hi ha actes racistes que no reben el càstig que els correspondria, però també hi ha actituds que són criticables que passen desapercebudes per qui hauria de prendre mesures. També nosaltres fem la vista grossa en segons quines situacions.

És bo recordar una de les persones que varen lluitar més pels drets de la població de color als Estats Units, però també ho és recordar que nosaltres encara tenim lliçons per aprendre i que no podem deixar-nos-hi anar. Avui el racisme impera en les nostres poblacions, i molts polítics no fan res per evitar-ho. No cal donar exemples perquè cada dia en podem trobar en qualsevol racó del nostre diari.

Un abans i un després del diari ARA?

Cada dia hi ha un o dos actes relacionats amb el procés català que mereixen ser seguits a no ser que passis de tot i te'n decantis tant com puguis. No és fàcil, però, sobretot quan fas la vida normal compartint temps i espai amb altres persones. No hi ha moment que no surti el tema i no te'n pots desenganxar.

Avui seguim els veredictes judicials a les compareixences del major dels mossos d'esquadra i els presidents de l'ANC i Òmnium Cultural, tots ells acusats, entre altres coses, de desobediència i sedició. De moment sembla que els van deixant en llibertat, encara que s'hagin de presentar cada quinze dies al jutjat. Si més no això és el que li ha passat a la intendenta dels mossos i al seu cap, el senyor Trapero. Veurem els altres dos com se'n surten.

Deia al començament que avui hi havia dues notícies a seguir sobre el procés. La segona és la resposta que el president Puigdemont ha donat al president Rajoy sobre què carai va fer l'altre dia al Parlament. Rajoy esperava un sí o un no, però s'ha quedat amb les ganes i ara li insisteix que té temps fins dijous per sortir de l'embolic que, segons Rajoy, el president Puigdemont ens ha ficat als catalans. No han entès res!

La situació és complexa i cada dia hi ha més gent que es declara a favor o en contra del procés o dels diferents passos que realitza el nostre president. Avui llegia l'escrit de l'ARA de l'empresari president del Consell d'Administració del mateix diari, el senyor Ferran Rodés. Ha estat molt clar, i d'una manera aparentment decantada del que es pot desprendre de l'editorial i de diferents articles que dia rere dia pots llegir al diari. 

He llegit l'escrit fa estona i encara em pregunto què ha pretès fer. Hi haurà un abans i un després de l'ARA? Jo creia que amb la mort d'en Carles Capdevila el diari ARA no seria el mateix, però poc em pensava que pogués canviar tant. Probablement ho he llegit malament i em cal una relectura. No pot ser que sigui cert el primer que m'ha vingut al cap.

Articulistes valencians abandonen El País

Tal com s'anunciava la setmana passada en el cas de Joan B Culla i Francesc Serés, ara són articulistes valencians, entre els quals destaco Joan Francesc Mira, els que han pres la mateixa determinació i deixaran d'escriure articles al diari El País, molestos pel tractament de les notícies sobre l'actualitat catalana.

Una cosa és ser partidista i subjectiu, i l'altra, molt diferent, amagar la veritat i fins i tot mentir. Quan un diari com El País, que sempre hem vist lluny d'altres rotatius com El Mundo, La Razón o ABC, per posar tres exemples, cau en el mateix vici de desinformar els seus lectors, és lògic i normal que persones amb sensibilitat vers Catalunya i comunicadors professionals se'n vulguin desentendre.

Els dos primers han estat acollits pel diari ARA, i no sé si en el cas dels articulistes valencians també passarà el mateix. M'imagino que subscriptors i lectors del diari El País, pensaran que aquests escriptors desentonaven amb la línia editorial que s'ha anat definint darrerament, però jo crec que és bo que els diaris conservin articulistes que no sintonitzen amb l'editorial, però que aporten idees i pensaments diferents que cal valorar positivament per part dels lectors. Hem arribat, però a una situació en què la intransigència s'ha fet mestressa de la nostra societat i de tots nosaltres, i cada vegada serà més difícil dialogar i discutir en normalitat i sense crits ni esveraments.

El que ha passat aquestes setmanes amb la premsa escrita i les televisions espanyoles ha estat molt greu i convindria fer una reflexió sincera i procurar tallar aquesta tendència adoctrinadora que tant ens han criticat als catalans.

TV3 necessita millorar

La Mònica Planas és una periodista que escriu a la secció CríticaTV del diari ARA, i que acostumo a llegir per assabentar-me una mica de què passa pel món de la televisió i també què en pensa dels programes que he tingut ocasió de veure.

Aquesta setmana ha escrit dos articles sobre dos nous programes de TV3 i 8TV que no he tingut ocasió de veure, però que una vegada llegits, no em vénen gens de ganes de fer-ho. Es tracta de l'article dedicat al programa Tarda oberta, que substitueix Divendres, les tardes de TV3, i el programa  Catalunya directe, també en horari de tarda, però a 8TV.

Confesso que no segueixo el canal 8TV, però sí TV3, i haig de dir que no em ve de nou que es pugui fer un programa tan dolent, com comenta la Mònica, tenint en compte la davallada general en la qualitat de la nostra televisió pública. No sé si es tracta d'una casualitat, però coincideix amb el nomenament del nou director, el senyor Vicent Sanchis, que ni va entrar en bon peu, per la manera que es va nomenar, ni genera la suficient empatia per estar al capdavant d'una entitat com la televisió pública.

Tampoc li atribuiré tota la culpa, encara que quan una empresa no rutlla bé, qui en té responsabilitat és la direcció. Potser es creia que arribant i modificant quatre coses la nostra televisió faria un gir, que darrerament consideràvem tan necessari, però això no és com bufar i fer ampolles.

El programa Divendres havia acabat amb la paciència de molts des de feia molt temps, i els seus presentadors se'ns havien arribat a fer molt pesats, però si la substitució és tan dolenta com ens pinta la Mònica, potser encara trobarem a faltar l'Helena García Melero i en Tian Riba. Pel que pugui ser, trigaré uns dies a sintonitzar el programa, a veure si l'acaben de polir i no l'han de clausurar abans d'hora. 

La Vanguardia rescindeix el contracte amb Gregorio Morán

Crec que era ahir que vaig llegir la notícia sobre la rescissió del contracte per part de La Vanguardia a l'articulista Gregorio Morán, que cada dissabte publicava un conjunt d'improperis en la secció titulada "Sabatinas Intempestivas". Abans de marxar de vacances tenia coneixement que li havien censurat un  article, que vaig poder llegir al web d'Internet del diari El Periódico, però no sabia com havia acabat.

Durant els anys que vaig ser subscriptor de La Vanguardia acostumava a llegir els seus articles, encara que en més d'una ocasió m'ofenien, i el que quedava clar era que Gregorio Morán és un xulo i un cregut, però això no treu que et puguin interessar certes reflexions i referències històriques.

Molestava el to, encara que estiguessis d'acord en el fons, sobretot quan es dedicava a ridiculitzar els altres, la qual cosa feia setmana rere setmana. Quedava clar que era un fanàtic unionista i qualsevol persona que fes olor sobiranista era insultat fins a deixar-lo com un drap brut.

Jo, que acostumo a escriure diàriament en el meu blog, i que em trobo molt lluny del senyor Morán, per discurs, dialèctica, coneixement i intel·ligència, em sorprèn com hi pot haver persones tan segures d'elles mateixes, que no comenten, sinó que sentencien, i a més insulten sense parar. Jo sempre he cregut que la modèstia és un do, i que quan escrius o opines, ets conscient que allò és el que tu penses, i que probablement hi ha qui ho té més clar que tu. 

Vull pensar que la rescissió del contracte no va venir només per l'article censurat, sinó per la trajectòria. Gregorio Morán estava acostumat a que ningú li censurés res i m'imagino que es va anar animant fins al punt d'ofendre directament. Després d'uns anys d'estar subscrit a dos diaris, amb la sortida de l'ARA, vaig decidir deixar La Vanguardia i ja no l'he llegit més. Suposo que buscarà un altre mitjà per poder esplaiar-se i treure tot el fel, que a dins no pot ser bo.

Hi haurà referèndum

És interessant l'article de Suso del Toro, aquest diumenge al diari ARA, que titula "Espanya creu que té lumbàlgia". De fet m'agrada llegir diferents opinions respecte a la situació de Catalunya i concretament pensant en el referèndum del dia 1-O. És evident que cadascú manifesta què pensa i per tant simplement es tracta de llegir els arguments i fer-ne el cas que vulguis.

No m'agraden les persones que rebutgen qualsevol opinió que no els sigui favorable pel simple fet de defensar coses diferents. Una altra cosa és que puguin opinar-hi en contra i argumentar-ne els motius. Hi ha alguns habituals de les xarxes que es dediquen a insultar els que pensen de manera diferent, i això potser els alleugereix la consciència, però haurien de saber que els fa menors i prescindibles.

Em sap greu que en aquests moments transcendents per a Catalunya, l'esquerra estigui tan desdibuixada i dubtosa. Voldria veure com es defensa el país des d'una posició realment progressista, amb el permís de la CUP que a vegades surt amb ciris trencats.

L'escrit de Suso del Toro ajuda a reflexionar sobre les dificultats d'entendre'ns, des de dintre, amb l'Espanya més casposa, que és la que ens governa. Hi ha una altra Espanya que encara no ha despertat, o bé es troba massa pressionada com per reeixir i exigir ments obertes als seus dirigents.

És per tot això que tan sovint comento el meu disgust per l'actitud del PSC, que s'ha deixat portar per la mentalitat del PSOE, que no és una veritable esquerra, i no té cap sentit federalista, com ens volen fer creure. L'experiència, en temps de majoria absoluta, ens ho ha demostrat.

Irse a tomar viento

No sé com ho ha dit el ministre d'assumptes exteriors britànic, el senyor Boris Johnson, però el diari La Vanguardia ho ha traduït com "irse a tomar viento", referint-se a la Unió Europea que, segons ell, els presentem una factura massa elevada pel Brexit. Segons el diari, Johnson considera que l'import que Brussel·les vol fer pagar a la Gran Bretanya per anar-se'n de la Unió Europea és abusiu.

No tinc ni idea dels números que cal fer per saldar la liquidació, però entenc que tothom procuri per casa, uns per marxar el més aviat sense massa cost i els altres per fer-los pagar la decisió de deixar de formar part de la UE.

De totes maneres cal tenir en compte que el ministre en qüestió és una mica excèntric, i aquestes expressions no ens resulten estranyes venint d'ell. Potser és una manera de cridar l'atenció i intentar rebaixar les condicions imposades. Caldrà veure si Merkel serà prou forta, i si tindrà el suport de Macron. La resta són per anar fent bullir l'olla.

El paper de la premsa en el procés sobiranista

Si una cosa ha deixat clara el procés sobiranista ha estat situar cada empresa editorial al seu lloc i, per si algú en tenia algun dubte, definir quina és la seva línia política. A Espanya no hi ha cap diari que defensi no ja la independència, sinó el dret a decidir dels catalans. Això no és un problema si tothom actués seriosament i amb coherència. El problema sorgeix quan es menteix per defensar o, en aquest cas, atacar les idees dels altres.

A casa nostra ens hem de quedar amb l'ARA, que ha estat molt transparent i amb el Punt/Avui. Ambdós diaris no només defensen el dret a decidir, sinó que també s'han manifestat molt clarament a favor de la independència. 

Ningú, doncs, es pot lamentar ni queixar-se de la subjectivitat en la comunicació escrita, perquè ningú se n'ha amagat. 

Un altre tema seria parlar de la televisió. La nostra, la pública a Catalunya, ha estat sempre arrenglerada a favor del referèndum, encara que hagi pogut convidar defensors de l'unionisme, sempre en desavantatge. Per què passa això?

Hi haurà qui ho defensarà comparant-ho amb la força amb què arriben les emissores privades espanyoles, totes elles molt contundents a la contra i, en aquest cas, sense buscar ningú que els hi pugui rebatre els arguments, si és que podem parlar d'arguments.

Aquest voler equilibrar la balança ha fet que la televisió pública catalana s'hagi decantat descaradament cap a un bàndol. El majoritari? També és cert que hi ha un bon nombre de catalans que la té vetada des del primer dia.

La mitjana no ens serveix en un món injust

Us recomano la lectura de l'article de Xavier Antich al diari Ara "Com ens ho hem de fer, plegats?". De què depèn que una comunitat se'n surti o no? A partir de quin moment un esdeveniment pot esguerrar una vida? Estadísticament es pot fer la mitjana de moltes coses, però, ¿com pot fer-se la mitjana de les aspiracions socials i polítiques d'una comunitat? Què dóna la mitjana de les aspiracions socials?

M'agrada l'anècdota d'un músic que li va dir que el so d'una orquestra no el donava la mitjana de la qualitat dels seus millors professionals, sinó el pitjor dels seus músics, perquè d'ell se'n deriva la qualitat que finalment surt del conjunt.

He intentat visionar la situació de la nostra societat, amb tots els avantatges, amb tot allò que hem aconseguit amb treball i esforç, amb els grans esdeveniments i descobriments, i he arribat a la mateixa conclusió, que és la injustícia social, la corrupció i la degradació del medi allò que determina la visió que tenim de la nostra societat. Hem fet grans progressos, sí, però no hem aconseguit eradicar la pobresa ni les grans desigualtats socials.

Només ignorant les persones, ignorant els altres i només pensant en nosaltres mateixos, en l'anar bé personal i egoista, podem fer un balanç positiu de la nostra societat, altrament arribarem a la conclusió que vivim en un món injust.