L'extrema dreta s'envalenteix

Ja ho he comentat altres vegades i per tant no és novetat, i aquests dies ho podem observar més que mai. Els extremismes es retoalimenten i no neixen mai sols. Pensar que l'extrema dreta ha sorgit ara del no-res seria un error. L'extrema dreta s'ha mantingut durant tota la transició, apareixent en dates senyalades, però ha anat treballant per sota.

L'hem notat a la premsa amb uns diaris que cada vegada han dissimulat menys la seva posició, i en partits com Vox, C's i el propi PP. Arran del procés d'independència l'extrema dreta s'ha col·locat en situació d'alerta i ha aprofitat qualsevol excusa per sortir al carrer, no pas a manifestar-se verbalment i amb simbologia franquista o fins i tot nazi, sinó atacant les persones que han considerat rivals.

L'article d'avui de David Fernàndez a l'ARA, a part de ser molt interessant, treu una frase de Xavier Vinader que és molt aclaridora: "L'Estat mai ha vist l'extrema dreta com un perill, sinó com una col·laboradora. Arriba allà on la gent d'uniforme no pot arribar". Podríem afegir que molts es treuen l'uniforme, però ensenyen la placa impunement.

Demanar l'actuació contra la violència d'aquests grups feixistes és picar ferro fred. Políticament també resulta difícil perquè els partits polítics espanyolistes han titllat de feixisme el procés, i sota aquest prisma es justifica qualsevol actuació de l'extrema dreta.

És per això que resulta tan trist veure perdre el temps i discutir-se entre partits independentistes quan el que caldria és anar junts per fer front els atacs extremistes amb arguments i pas fer. Demanar això ja sé que també és demanar massa, i així som on som.

No és bo per a Catalunya que el C's substitueixi el PSC

Definitivament el PSC ha llançat la tovallola i dóna tot el protagonisme contrari al procés a C's. L'única esperança en positiu que teníem els catalans era que l'alternativa a la independència la liderés el PSC, lluny dels extremismes de PP i C's, però això no ha estat així. Les veus que podien acostar al diàleg intern a Catalunya, PSC i els Comuns, han perdut protagonisme i l'han lliurat a C's.

És una llàstima aquest abandonament del paper d'interlocució per posar ordre al nostre país, que ha fet el PSC, perquè ells saben que amb C's no es podrà mai resoldre la situació política a Catalunya. El PSC és un partit polític que ha defensat les institucions catalanes, agradant més o menys, però respectant-les, cosa que no ha fet ni el PP ni C's. Sense respecte, doncs, no hi ha possibilitat d'entesa.

Els Comuns, han preferit conviure en l'ambigüitat i això està demostrat en política que només condueix al fracàs. Els porta a quedar per sempre com a força política residual amb l'única esperança de poder arribar a desempatar en funció de l'equilibri de les altres forces polítiques.

La primera derrota del PSC ha estat el perdre força i independència dins del PSOE, i això probablement és la causa que en el dia a dia a Catalunya hagin desaparegut com a força referent. Un partit que va poder governar el país, ara es baralla per aconseguir tenir un mínim de representació política al Parlament, i no li pugui acabar passant com al PP que ni tan sols disposa de grup parlamentari.

No és bo per Catalunya que l'alternativa al procés independentista sigui el C's, i és una llàstima immensa que el posicionament del PSC sigui tan proper al xavacanisme i als hooligans de C's que, per comportament i manera de ser, no es mereixerien estar representats al Parlament de Catalunya, a no ser que acceptem que aquesta és la trista realitat del nostre país.