Com recuperar el prestigi perdut?

Han estat molts els factors que han provocat una pèrdua del prestigi del nostre país els darrers anys. Tothom és lliure de carregar les culpes segons més li convingui o interessi, però el cert que avui estem en hores baixes en molts aspectes, i em sembla que hauríem de treballar la manera de recuperar una normalitat que ens distingia tan a nivell econòmic com polític i social.

És evident que molta gent carrega la culpa al Procés, amb un resultat de fracàs per no haver aconseguit l'objectiu: la independència, i amb unes represàlies que han deixat en estat de xoc tot el país. Uns líders polítics a l'exili o empresonats que no se n'han recuperat, i uns hereus que no acaben de resoldre tots els problemes creats.

La primera repressió va ser política, amb la pèrdua de drets i llibertat, però també econòmica, amb la marxa d'empreses i la inestabilitat davant la incertesa. La imatge que Catalunya i Barcelona, en concret, havien aconseguit, ha sofert una patacada i ha ajudat que altres ciutats i regions espanyoles agafessin força. No només amb visió interna, sinó internacional.

Insisteixo que tothom ho mira des del seu prisma, però em sembla que no hi ha cap mena de dubte que ens cal recuperar la imatge perduda i en això hi hem de col·laborar tothom. En primer lloc els polítics que han de resoldre els problemes també ocasionats per la pandèmia i els efectes de la guerra d'Ucraïna, però també tots nosaltres amb la nostra actitud i responsabilitat. 

No tot s'acaba amb el Procés fallit, sinó que hi ha mesures econòmiques que s'han de reconsiderar i que no només depenen del govern estatal i les institucions que s'han acarnissat amb nosaltres, sinó que han de ser fruit de la iniciativa de les nostres institucions i polítics. Cal, però en primer lloc obrir els ulls i reconèixer on som i què cal fer per reconduir la situació. No podem viure de la nostàlgia ni donar tota la culpa als altres de les nostres desgràcies.

És per això que, sense oblidar ni renegar dels nostres drets com a poble sobirà, cal que els nostres polítics es posin a treballar d'una vegada per recuperar tot el que hem perdut, situar el nostre país a l'avantguarda de la recerca, la inversió i el treball, amb lideratge polític i suport a les iniciatives privades. Hem de treballar perquè el futur dels nostres joves no sigui tan descoratjador com a vegades veiem, sinó que els puguem animar a recuperar la il·lusió que entre tots hem perdut i que fa que no sapiguem cap on hem d'anar i quan ens hem de posar en marxa.

Hem de reconèixer que no ho hem fet tot bé, que tot i acceptar que ens ho han estat posant molt difícil, la nostra actitud tampoc no ha estat sempre la millor resposta per tornar a arrencar després de la sotragada.

Rajoy i Sánchez pacten mantenir intervingudes les nostres finances

Quin diàleg podem esperar d'un govern que pacta amb l'oposició mantenir la mà a la caixa catalana? Sembla una mica absurd pretendre dialogar amb qui et manté la intervenció de l'economia. Si no podem exercir les poques competències que ens queden, què podem esperar del govern espanyol? 

Sembla ser que l'acord a què han arribat el PP i el PSOE, en boca dels seus màxims dirigents, és mantenir la intervenció de les finances de la Generalitat, i algú que m'expliqui quina política pots exercir si no disposes de diner, o bé tens marcat en què te'l pots gastar.

Que s'ho faci mirar aquell que critica al govern català de fracturar Espanya. No serà l'actitud de l'Estat la que provoca el trencament? Jo particularment ho tinc molt clar, i qui vulgui que em vingui a convèncer que estic equivocat.

Ja no es tracta d'independència o de procés, ni tan sols del dret a l'autodeterminació, sinó de mesures tan bàsiques com l'assistència sanitària universal, o la llei de la pobresa energètica, per posar només dos exemples. Suposo que en aquests casos, com a mínim els Comuns estaran d'acord en afirmar que l'Estat ens limita la nostra voluntat de governar-nos. Doncs, lluitar contra això és construir la República catalana, i en aquesta tasca ens hi han d'ajudar.

El nou govern també ha d'aprendre dels errors anteriors i canviar la manera de fer. Els independentistes no superen el 50% i això obliga a aplicar una política diferent a la de fins ara. Això no vol dir que no haguem de reconèixer el resultat de l'1-O, el fet d'haver-ho celebrat i el resultat obtingut, ni tampoc deixar de tenir en compte els resultats del 21-D, que donen una majoria parlamentària als partits independentistes. I encara menys ens hem d'oblidar dels polítics empresonats o a l'exili, i també dels jordis, que porten massa mesos sense llibertat. Tot això ho hem de tenir en compte i lluitar per restablir l'ordre, fent-los retornar i avançar en la recuperació dels nostres drets, però ho hem de fer de manera que tots o la màxima gent possible vegi clar quins són els nostres objectius com a país, i que no hi ha res en contra de, sinó a favor d'una societat més justa i lliure, cosa que des de l'Estat espanyol es fa molt difícil.

Menys violència al carrer i més rigor als partits polítics

Aquests dies estem demanant a tothom que estimi el país, que per més ràbia que senti, per més preocupació que tingui per tot el que està passant, no caiem en la trampa de comportar-nos violentament. La violència no porta enlloc. És per això que no podem cansar-nos de repetir-ho a tort i a dret, fins que tothom ens faci cas.

De la mateixa manera que demanem un comportament de no violència, molts també reclamem als nostres polítics que tinguin seny, que no facin més passos en fals, però que decideixin d'una vegada per totes quin és el futur que volem per al nostre país.

No sé si a hores d'ara ha canviat molt, però les darreres notícies que m'arribaven parlaven de tornar a proposar Puigdemont com a president. Permeteu-me que us digui el que penso. Per més símbol que sigui el nostre 130è president de la Generalitat, ara és el moment de caminar endavant i intentar evitar més retrocessos. No ens podem oblidar del nostres presos polítics, però hem d'avançar, formant govern, amb el ventall més ampli possible.

Sabem que amb el PP i C's no hi podem comptar, perquè són part important del problema, i que amb el PSC és pràcticament impossible, ja que cada vegada que mouen una passa més enllà del 155 els renyen des del PSOE i han de fer marxa enrere.

La situació és la que és i només ens queda el recurs de comptar amb els comuns. Es tracta d'un partit o d'una agrupació de partits molt divers. Hi trobem gent de tot. Des dels més sobiranistes als que ho són menys, però ara el més urgent és formar govern amb les persones que estimen Catalunya, i els comuns ho han demostrat. Deixem per a més endavant la recuperació de les lliçons suspeses i aprofitem allò que encara tenim en positiu. Seny!

La salut de Jorge Fernández Díaz

Segons he pogut llegir a la premsa digital d'avui, l'ex-ministre d'Interior patiria un càncer de fetge. No cal dir que és una mala notícia i que només puc desitjar-li una bona recuperació i que superi la malaltia.

Qui m'hagi seguit en aquest bloc sabrà que a l'ex-ministre Jorge Fernández Díaz no l'he deixat massa bé i l'he criticat fins al punt d'afirmar que ha estat el pitjor ministre de la història de la democràcia espanyola. Això no treu, però que em dolgui la seva malaltia i que li desitgi tota la sort del món per superar-la.

Una cosa és la persona i l'altra el càrrec que ocupa. Com a persona no hi tinc res a dir, encara que pugui pensar que hi té molt a veure amb la seva manera d'actuar. Com a polític sí que està a mercè dels comentaris crítics i en el seu cas se'ls ha merescut.

Jorge Fernández Díaz no només forma part d'un partit polític corrupte; no només ha estat descobert conspirant contra polítics catalans, aprofitant el seu càrrec, sinó que a més ha pres moltes decisions errònies, algunes d'elles força patètiques. Potser ara que sembla que el PP vol canviar les formes, li resultaria més còmode actuar, però jo sempre he pensat que l'ex-ministre compleix tots els estàndards de ministre franquista, com va ser, per exemple, el senyor Rodolfo Martín Villa.

L'esquerra que no és capaç d'arraconar Rajoy

És una llàstima que fets com la corrupció no generin càstig als culpables ni als seus partits polítics. És així perquè sinó no s'entendria que amb l'acumulació de causes per corrupció, les expectatives del PP en uns hipotètiques noves eleccions li siguin favorables.

Estem vivint una experiència totalment nova en el marc espanyol des de la recuperació de la democràcia i no tenim gens clar com acabarà. Una situació que ha deixat descol·locat a tothom, als anomenats partits polítics tradicionals i als nous partits. Els primers perquè no es creien que els nouvinguts poguessin aguantar la pressió, i els altres perquè no s'acabaven de creure que podien fer forat.

Probablement el fet que jo no sigui home de partit, em dolen les declaracions d'uns polítics que han viscut de la política i l'han utilitzat per al seu propi benefici, com són els expresidents espanyols González i Aznar. No m'agrada la seva pressió contra els polítics actuals, per interessos personals, perquè no volen un canvi que en tot cas seria per empitjorar el seu estatus. 

Al meu entendre el PSOE té un paper clau a exercir, perquè el PP ja ho deixat clar i només espera que els altres prenguin mal. El temps els beneficia i unes noves eleccions sembla ser que també. El PSOE ha de resoldre les seves lluites internes i en funció de qui sigui el guanyador, decidirà si renuncia a governar o l'ofereix al PP. 

L'expresident socialista i la presidenta andalusa pressionen Pedro Sánchez perquè faci un pas en fals i el problema està en què les conseqüències no afectaran únicament als socialistes, sinó a tot l'Estat. Molts hem estat esperant que el mal son del govern de Rajoy s'acabés en quatre anys i ara ens malfiem d'aquells que ens han promès que ens el traurien de sobre. 

El que acabi passant serà una declaració molt clara del paper de l'esquerra espanyola. Si després del despotisme del govern Rajoy, que ha governat a cop de decret com si es tractés d'una dictadura, els partits d'esquerra, que sumen, no són capaços de pactar, per perjudicis, que es retirin i nosaltres sabrem que estem condemnats a seguir governats per la dreta més rància d'Europa.

Des de l'Hospital Universitari de Vic

Avui el post el redacto des de l'hospital de Vic, esperant que la meva germana es recuperi de l'operació quirúrgica d'aquest migdia. La vida hospitalària és un món molt desconegut per a la majoria de mortals, que en un moment o altre de la vida vivim escenes que desitgem oblidar. Tot això anant bé, com sembla que és el cas que ens ocupa.

Avui dia es limiten molt els ingressos, procurant que el pacient entri i surti el mateix dia. Això fa que en lloc de disposar d'una habitació, comparteixis una sala separada per cortines, i assabentant-te de tot. També dels familiars absents a través dels telèfons mòbils.

Fa una estona, doncs, hem viscut unes corredisses per una dona que no s'acabava de trobar bé i refer-se de l'operació, amb risc per un passat amb problemes de cor. Tot plegat una mica com en les sèries televisives d'hospitals, que ara sembla que no estan tant de moda.

Esperarem que la germana s'acabi de recuperar i ens donin l'alta. El post operatori el viurà a casa, amb una llista d'instruccions i calmants. Demà vindran uns altres pacients a ocupar aquests compartiments tan poc discrets.

Planeta, el dossier setmanal de l'#ARA

Aconseguir un diari català el 23 d'abril de 1976 va ser una gran fita que sempre més haurem de lloar. Durant massa temps el català va ser prohibit, i amb la recuperació de la premsa diària en català, com després amb TV3, vàrem iniciar la normalització que encara no hem aconseguit del tot.

Durant tots aquests anys l'AVUI va ser un fet aïllat, reflex d'una anormalitat cultural i lingüística. No ha estat fins als darrers anys que la premsa en català es va ampliar amb edicions en la nostra llengua dels diaris El Periodico i La Vanguardia, sense menystenir la tasca realitzada per la premsa comarcal, i finalment amb el diari català ARA.

Sense entrar a fons a valorar la qualitat periodística d'un i altre diaris, confesso que l'ARA em provoca una sensació molt diferent de la que vaig viure amb l'AVUI. No sé si és el temps històric, la professionalitat d'uns i altres periodistes, o la direcció de l'empresa, el cas és que comprar l'ARA no és una opció lingüística, sinó una opció periodística.

No busquem l'objectivitat, sinó la serietat i honradesa. Esperar que totes les ideologies pensin el mateix de l'editorial de l'ARA o de La Vanguardia és una absurditat. Cadascú escull la que considera més propera. L'ARA, amb els pocs anys de vida, ha construït un nou model de periodisme, proper, seriós i gens sensacionalista. El diari compta amb uns bons articulistes i s'adapta a la notícia, a l'actualitat i a les necessitats informatives de cada moment. El dossier setmanal Planeta és una mostra de la qualitat periodística del diari i el monogràfic d'avui diumenge sobre el català del segle XXI, un regal per als que estimem la nostra llengua.