El Teatre Principal a vessar!

Aquest dissabte el Teatre Principal es va omplir de gom a gom per escoltar i gaudir de la música de dos grans professionals arenyencs, la Mireia Fornells Roselló i en Joan Miquel Hernández Sagrera. Feia, realment goig veure aquella sala tan plena, però sobretot observar la cara del públic xalant amb un concert de primera.

El Nexus Piano Duo ja no ens sorprenen per la seva professionalitat i sensibilitat musical, però en tot cas cada vegada ens presenten un programa nou, escollit amb molt de gust i executat amb una gran perfecció. Per poc que t'agradi la música clàssica, et fan aixecar de la butaca, com va passar al final del concert.

És d'agrair les explicacions que ambdós pianistes fan de cada obra, tant pel que fa a la seva contextualització, com els detalls que incorporen les peces, i les sensacions que desperten. Aquest fet és ara més normal que no pas abans, quan anaves a un concert i no hi havia cap mena de comunicació entre el públic i els intèrprets, tret de la música, que no és poc!

Abans de l'estiu vaig comentar que a Arenys teníem unes joves promeses musicals, que ens varen oferir bonics concerts, amb interpretacions de qualitat. Avui haig de parlar de dos grans professionals, que estimen i et fan estimar la música, que és la seva vida.

El programa, que portava per títol "Un sol piano, mil veus", et demostrava el poder del piano i la seva capacitat per convertir-se en tota una orquestra. Estava format per peces de Ravel, Mozart, Rakhmàninov, Narcís Bonet, Granados, Albéniz i Brahms, amb un bis d'un fragment de la rapsòdia hongaresa número 2 de Liszt.

Si bé aquest concert havia d'inaugurar el 19è festival de música a la gruta, que organitza l'Escola de Música de la nostra vila, va acabar sent la gran cloenda que premiava el treball i esforç dels actuals responsables de l'escola, que ens permeten gaudir de la bona música sense haver de desplaçar-nos de la vila. Moltes gràcies a tots i totes, i com no, moltes felicitats a la Mireia i a en Joan Miquel!

Suport a la ciutadania

El dia a dia és prou complicat perquè, a més, t'apareguin problemes inesperats i que et poden fer anar de corcoll. No sempre estàs preparat per afrontar segons quins conflictes i necessites algun professional que t'ajudi a resoldre'ls. L'Administració t'ofereix el suport en temes com l'habitatge, el consum, o la mediació, que no sempre es coneixen. El recurs d'acudir a un advocat o directament als Jutjats sempre hi és, però a vegades es pot evitar acudint a serveis de competència municipal o supramunicipal.

A Arenys de Mar, com a la majoria de poblacions de dimensions semblants, tenim dos serveis que treuen fum, però que, tot i això, són desconeguts per una part de la població. Em refereixo a l'Oficina Municipal d'Informació al Consumidor (OMIC), que es troba a l'edifici del Xifré, i el Servei de Mediació Ciutadana, que atent des de l'edifici del Calisay.

Segurament que en alguna ocasió ens hem trobat davant de problemes relacionats amb empreses dels subministraments de gas, llum o aigua, o amb comerços o industrials del mateix Arenys o de fora. L'experiència i professionalitat de les persones que estan a l'OMIC et faciliten tots els tràmits i t'ajuden a resoldre aquells dubtes que t'hagin pogut sorgir.

La convivència no és fàcil i en alguna ocasió hem pogut patir algun conflicte amb els veïns. La mediació és una manera fàcil, sempre que l'acceptem, de resoldre aquelles discussions que no cal portar als Jutjats, possibilitant arribar a acords. És també un o una professional de la mediació la que aconsegueix simplificar la situació i estalviar-te diners i temps.

Aquests són dos exemples de serveis municipals que tenim a l'abast, però n'hi ha d'altres. És bo que se'n tingui un coneixement, encara que puguem desitjar no haver-los de menester. 

Com podem veure, no tot és negatiu. També hi ha aspectes positius que cal considerar i fer públic. No podem estar tota la vida veient només les coses negatives, que n'hi ha, perquè viure són quatre dies i cal gaudir-ne.

Formació contínua

Cada vegada és més evident la necessitat de la formació contínua. Assolir un lloc professional, pels mèrits adquirits i la formació rebuda no és una meta, sinó que ha de ser un final d'etapa. Un objectiu assolit que et compromet per al futur.

Segurament que tots hem caigut en la trampa de pensar que guanyades unes oposicions a l'administració pública o bé aconseguit un lloc de treball a la privada ja et permet descansar i imaginar-te que tens la vida resolta. Sortosament, el món evoluciona i cada vegada hi ha més reptes a assolir. I si hi ha més reptes vol dir que cal perfeccionar coneixements i eines, i això no es fa per generació espontània.

Em preocupa tot el que sento sobre l'ensenyament d'avui dia als instituts. Sembla que tothom, pares i educadors, s'hagin de compadir dels pobres alumnes i posar-los les coses fàcils. No els podem frustrar i els hem de permetre superar cursos, per arribar on? És que tot s'acaba amb el títol de batxillerat o una llicenciatura? 

Si l'aprenentatge es reduís a la memorització de textos, potser sí que diria que cal facilitar el pas als cursos superiors, però si del que es tracta és d'aprendre a comprendre bé les coses, i saber donar resposta a tot el que es presenta, segurament que cal anar avançant a poc a poc i demostrar que s'adquireix aquesta tècnica que haurà de servir després a la vida professional, sigui quina sigui la branca escollida.

Potser estic equivocat i poc informat, o se m'ha perdut alguna cosa, però l'opinió que tinc és que avui encara es treballa poc per exigir als nostres professionals la formació contínua. No té cap mena de sentit que un funcionari, després de passar unes oposicions, per més bé que se les hagi preparat, deixi de formar-se i d'adquirir nous coneixements. El mateix s'ha de dir d'un treballador d'una empresa privada, sigui quina sigui la seva especialització.

Probablement, tot està lligat en la línia, massa freqüent, avui, d'anar pel més fàcil. No trencar-se el cap, i gaudir de la vida, encara que sigui amb un grau d'inconsciència important. O m'equivoco?

No m'agrada, però...

No sé si a vosaltres us passa el mateix, però cada dia trobo més coses que faig, segueixo o em subscric, que no m'agraden, però no sé trobar una alternativa que em faci canviar. És una mica el mateix que li passa a l'Estat espanyol: un govern socialista que decep, però que l'alternativa fa por. 

Avui llegia un escrit sobre TV3 que sembla ser darrerament no acaba de rodar fina. Haig de reconèixer que gairebé no la miro, però com que no veig que hi hagi una alternativa saludable, l'opció que em queda és mantenir la televisió apagada.

Una cosa semblant ho trobo amb la premsa. Des de sempre he llegit diàriament les notícies. Abans en paper, que m'agrada més, i ara digitalment. Fa molts anys que soc subscriptor de la premsa diària, durant uns anys de més d'un diari. Actualment, des del seu naixement, estic subscrit al diari ARA, però... 

No puc dir que no hi hagi bons articulistes, crec que menys que abans, i soc molt crític amb l'editorial. Més d'una vegada m'he plantejat la possibilitat de desapuntar-me, però m'agradaria trobar una alternativa per continuar llegint la premsa, sobretot tenint en compte que cada vegada estem més bombardejats de notícies falses. 

És una llàstima viure en un món mediocre, amb professionals que no es poden comparar amb èpoques passades. També passa un mica el mateix al món de la política. És allò d'haver perdut el gust per excel·lir. Ens acontentem a anar fent, evitant grans disbarats, però no voler ser els millors, els més productius, els més honestos i transparents, els millors.

Ens queixem dels serveis, de l'educació, la sanitat... no estàvem tan malament, però estem perdent qualitat. Ahir parlava d'Europa i del to positiu de la conferència que vaig seguir en línia. Potser sí que tot canviarà, però avui també hem reculat força i ens cal arremangar-nos i aspirar a més. Buscar l'excel·lència, treballar i no viure només dels records.

Tenim dret a queixar-nos?

Em pregunto si els espectadors o radiooients tenim dret a queixar-nos de les anomalies dels serveis públics de televisió o ràdio. Si estem parlant d'emissores públiques vol dir que el cost de funcionament i les inversions que s'hi destinen les paguem tots. Potser, doncs, que hi diguem alguna cosa.

Aquests dies la televisió catalana ha canviat d'imatge i continguts. No en puc parlar gaire, ja que fa temps que gairebé no la miro. Sí que he pogut llegir algunes crítiques on es diu que el resultat no és prou satisfactori. També és cert que el més important és el contingut i aquí caldria veure si ha millorat o s'ha quedat amb les ganes.

Acostumo a escoltar l'emissora de música clàssica de la mateixa corporació i en aquest cas sí que he patit, si ho puc dir d'aquesta manera, canvis en un dels programes que segueixo habitualment. Em refereixo a Tots els matins del món, que fins al curs passat conduïen en Joan Vives i l'Esther Pinart. Ara en Joan ha deixat el programa, si més no la seva conducció, i han canviat força el seu contingut.

Contra gustos no hi ha res escrit, però haig de dir que el nou format no m'agrada. Puc presentar una queixa o simplement haig de sintonitzar una altra emissora? Aquesta qüestió no és menor, ja que els costos de la seva realització també els pago amb els meus impostos, encara que apagui l'aparell de ràdio.

La pregunta que em faig és si els canvis, en el disseny i format de la televisió catalana, o d'aquest programa de ràdio, es pensen prou, o bé s'improvisen? Haig de suposar que al darrere hi ha un conjunt de professionals que ho han estudiat a fons. Sobretot pel que fa a la televisió. Quant al programa de ràdio esmentat, m'imagino que també s'ha treballat el canvi, potser amb no tant deteniment i, estic segur, sense consultar els radiooients. Esclar que, potser només soc jo que no m'agraden els canvis, però en tot cas sí que deixo la pregunta a l'aire: En què s'ha millorat quant a propostes musicals? No hi ha un excés de xerrameca de temes poc relacionats amb una emissora de música clàssica? 

Tant de bo que ho vagin polint, a mesura que s'adonin de la reacció de la gent. En tot cas, considero que els contribuents hi tenim alguna cosa a dir.

Un servei necessari a la nostra vila

Arran de la notícia que apareix avui al web de Ràdio Arenys m'ha semblat interessat comentar la importància de disposar, a la nostra vila, dels serveis del centre de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP). Acostumem a ser molt crítics i reivindicatius, demanant més serveis pròxims, però, en canvi, no apreciem bé allò que tenim, i és bo aturar-nos-hi i parlar-ne.

Les famílies que tenen necessitat d'aquest servei tenen la sort de no haver de desplaçar-se fora de la vila per dur-hi els seus fills. Si ja és un esforç tenir cura d'un fill amb aquestes necessitats, i a més li afegeixes la necessitat de sortir a fora, la cosa es complica. És per això que, en primer lloc, s'ha d'agrair que a casa nostra tinguem la sort de gaudir d'aquesta atenció.

Per altra banda, i per les referències que en tinc, no només hem de parlar de disposar d'aquest servei a prop nostre, sinó que l'atenció que reben els nostres infants és excel·lent. Les professionals que en tenen cura són expertes i molt empàtiques, tant amb les criatures com amb els seus familiars.

Encara que a la notícia de Ràdio Arenys no s'esmenta, des de fa un temps els responsables del servei demanen millores en l'equipament cedit per l'Ajuntament. Tenen la promesa d'una nova ubicació, ja que sabem que aquestes instal·lacions han d'anar a fora, i entretant els han resolt alguns temes que eren urgents.

En un principi la nova ubicació estava pensada al Casal Sant Vicenç, que l'Ajuntament tenia previst adquirir. De moment tot s'ha encallat, i la situació en què ens trobem del pla econòmic financer, fa pensar que pot anar per llarg si, finalment, es manté la voluntat d'adquirir aquesta instal·lació. Com en moltes altres coses, la manca de planificació del govern municipal ens deixa sempre en el dubte. Tot depèn de les circumstàncies que es van presentant, vivint de la sorpresa constant. 

Desitgem que aquest impàs en el possible trasllat del servei no sigui en detriment de la seva continuïtat a la nostra vila, i esperem poder-ne gaudir molts anys.

Formació permanent

Un dels temes que surt a les converses quan es parla de professionals, empreses, administració pública o funcionaris és la necessitat que els nostres professionals estiguin al dia i no es valguin només dels coneixements obtinguts durant l'època dels estudis. És cert que hi ha professions que encara que no vulguis estàs obligat a reciclar-te contínuament. També hi ha persones que, pel seu tarannà, tenen molt clar que els cal posar-se al dia i no viure del passat. Però no sempre és així.

Hem parlat de baixa productivitat, però sovint oblidem de la manca de formació permanent de molts professionals que, una vegada assolit un lloc de treball, s'estanquen i no evolucionen més. La ciència proporciona nous coneixements i nous mètodes d'aplicar-los al dia a dia, i es fa necessari que els professionals se n'assabentin i els puguin adaptar. 

Hi ha una feina per part de l'empresa, sigui pública o privada, però també hi ha la voluntat dels treballadors per saber més de la seva feina o d'altres. L'aprenentatge no té fi. Durant tota la vida has d'estar obert a aprendre, sigui en temes professionals, o també relacionals i de convivència. El món ha canviat i no és el mateix ara que fa seixanta anys. Si no n'ets conscient, et pots quedar aturat en un punt i ser incapaç d'entendre què està passant al teu voltant. En el món laboral pots provocar que la teva empresa, siguis autònom o assalariat, es vegi perjudicada.

En el món de la salut, ara que he passat per una experiència propera i delicada, és important adquirir l'hàbit de voler aprendre més i més, i no oblidar un tema important que ha de ser present arreu on s'interactuï amb les persones, però en el cas de la salut, encara més, i és assolir un grau d'empatia que ajudi la persona atesa a sentir-se millor, no només de salut, sinó també de tracte, confiança i seguretat.

Avui llegia que falten 20.000 infermers i infermeres, i que una bona part d'elles pateixen malestar emocional. Si les professionals no treballen en condicions laborals adequades és molt difícil que puguin transmetre bones vibracions als seus pacients, oferint una bona atenció, com es mereixen.

No n'aprenem!

En clau local hauria de parlar de la commemoració de l'1 d'octubre a la nostra vila, el passat 28 de setembre. N'hauria de parlar, però només ho puc fer a partir de les informacions que han anat apareixent, i també dels comentaris que feien els assistents als actes, ja que no vaig poder ser-hi per un compromís contret, per aquell dia, des de feia uns quants mesos abans. Parlar de la festa i de l'enrenou que ha provocat l'impagament als professionals que varen treballar aquell dia o en la seva preparació, no em ve de gust, encara que d'alguna manera n'ha de quedar constància.

No em ve de gust quan veus que tothom s'expulsa responsabilitats i culpa els altres. Al final sembla que ningú no és culpable de res, però hi ha persones i empreses afectades que, de moment, no han cobrat pels serveis prestats.

No és agradable perquè t'adones que tot estava penjant d'un fil, sense un guió prou clar, i, en canvi, cap administració va fer servir els filtres i controls per assegurar-se que aquells actes es podien celebrar amb un mínim de garanties, en seguretat i bons serveis. Potser qui no va donar permís als actes a programar a la tercera platja ho va veure més bé.

Ara tothom intenta eludir responsabilitats i mira de carregar les culpes a l'altre, però seria bo que cadascú assumís els seus errors, la inconsciència o la mala fe, segons els casos. Jugar amb els diners dels altres és molt fàcil, i encara més si després no n'ets responsable, ni que sigui subsidiàriament.

Tenia escrit un text que he deixat al calaix. Hi ha massa desinformació i no és bo posar més llenya al foc quan no disposes de la certesa que allò que t'han explicat s'ajusta a la realitat. 

Al davant de tot això hi ha un organitzador que va moure cel i terra per celebrar una festa que molt probablement no tenia futur, ni possibilitats d'èxit, no tant en el resultat artístic, que tothom ha valorat positivament, com en l'econòmic. Els costos que es deriven s'han de poder satisfer. També hi ha unes entitats i uns partits polítics que es varen apuntar al joc, potser massa alegrament, sense analitzar a fons tots els preparatius. I també hi ha unes administracions locals que varen permetre que els actes programats no anessin acompanyats d'un pla de seguretat, d'una assegurança de responsabilitat civil, i d'uns serveis mínims d'higiene i atenció personal. 

És per tot això que reclamo l'assumpció de responsabilitats, i no tants esforços per treure's les puces de sobre. No en volia parlar, però és massa important per deixar-ho de banda, i ens ha de servir de lliçó per al futur. No tornem a ensopegar amb la mateixa pedra!

Professionals de les tertúlies

Cada vegada, quan començo a escriure un post en aquest blog, i ja en porto gairebé set mil, tinc molt present que tot el que pugui dir i opinar són idees pròpies que he anat adquirint a base de la lectura d'opinions i notícies, amb total consciència que puc estar equivocat, per la qual cosa intento no sentenciar mai res i, sense fer-me pesat, recordar que hi ha molts temes que em preocupen i que no tinc prou coneixement per aferrar-me en res, més enllà dels meus sentiments i creences. 

Tot això ho dic perquè passa massa sovint que hi ha persones que surten a la llum pública, fent sentències sobre temes que no coneixen ben bé prou, i no ho reconeixen. Si això passa en un blog particular perdut a la selva de l'Internet, que hi vas a parar si t'interessa, però que pot passar molt desapercebut, la repercussió és escassa. En canvi, si això succeeix a una televisió pública o un mitjà de comunicació de gran abast, els efectes són diferents.

Des de fa molts anys les televisions s'han especialitzat en les tertúlies, amb uns opinadors clàssics i gairebé permanents, alguns dels quals opinen sobre totes les coses, independentment que en tinguin coneixement. Són els professionals de la tertúlia. Els homes i dones que ho saben tot, i que pretenen que els oients els segueixin sense crítica. Com en totes les coses, hi ha exageracions que clamen el cel, i d'altres que simplement justegen. 

El problema no rau només sobre els convidats, ja fixes, sinó que moltes vegades hi hem de sumar els moderadors o conductors del programa. Presentadors que també s'han arribat a creure que saben de tot. I això no ens fa cap bé. Probablement és per això que he renunciat a seguir els debats i tertúlies, i només arribo a veure moments puntuals, quan em trobo a prop d'un aparell de televisió. A vegades, amb pocs segons en tinc prou per canviar d'espai i oblidar-me del que estan dient.

Sempre s'aprèn dels altres, encara que només sigui per decidir-te a no fer cas d'allò que t'estan comentant. Hi ha molta saviesa escampada arreu, però també hi ha molta mesquinesa i aquesta fa mal, i fa perdre la confiança en mitjans que potser s'ho estan treballant prou bé. 

Per als meus lectors més fidels, us recordo una vegada més que aquest espai intenta expressar públicament pensaments que em venen al cap arran de notícies i fets que passen pel món. Més enllà d'això, és bo que cadascú pensi per ell mateix i tregui les seves conclusions, que poden ser totalment contràries a les expressades en aquest espai.

Escollir els millors!

Si bé hi ha coses que fan mal d'ulls, no ens podem deixar portar per l'anècdota i hem de valorar els fets pel seu fons. Aquests dies ha saltat l'escàndol per dos nomenaments polítics. El nou govern de la Generalitat està escollint els càrrecs de confiança que han de constituir la mà dreta dels consellers i conselleres. És lògic, doncs, que es busqui els millors professionals i coneixedors de cada tema per dirigir els equips de suport. Cal confiar-hi, no només per la seva qualitat professional, sinó també per l'afinitat i disciplina. Les decisions no són fàcils, i acontentar tothom encara menys. 

La consellera i portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha escollit la seva parella per exercir de cap de gabinet del seu departament. També s'ha contractat la germana de l'alcalde de Barcelona per assessorar el conseller de Presidència, i suposo que en vindran més. Són uns nomenaments incompatibles amb l'esperit democràtic del sistema?

Com deia al començament de l'escrit, hi ha fets que fan mal d'ulls, que, d'entrada, sembla que no haurien de ser, però és important anar al fons de la qüestió. No sé si les persones nomenades són les millors ni les més adequades, però cal pensar que deuen ser bons professionals, que entenen del tema que se'ls encomana i que són de la total confiança dels polítics escollits pel president del govern. Si els han escollit simplement per la seva afinitat familiar o d'amistat, i donar-los un sou mentre els duri el càrrec, seria del tot reprovable, però si es tracta d'excel·lents professionals, la cosa ja és més discutible.

En aquests casos hi ha opinions per a tot. Sempre hi haurà qui entendrà que no es pot contractar parents i amics. També hi ha qui no ho farà per no provocar els altres, atès que a ningú se li escapa que aquests nomenaments segur que aixequen polseguera. Jo prefereixo pensar que els polítics escollits han de triar les persones que els han d'acompanyar en la seva tasca i responsabilitats, i han de buscar aquelles persones que consideren que són les millors. Si no som capaços de confiar, d'entrada, en els polítics, ja podem plegar. Després, amb el pas del temps veurem si les persones escollides han estat a l'altura de les circumstàncies i han sabut demostrar que eren les millors. Tindrem temps de valorar-ho i opinar. De moment, els escarafalls ja s'han fet sentir.

L'excel·lència

Una de les coses que trobo a faltar és la capacitat de les persones per excel·lir. Potser són imaginacions meves, o el fet d'anar-me fent gran i caure en la trampa de pensar que abans es feia tot millor, però en aquests moments no sé veure gaire interès per fer bé les coses. Anem molt ràpids i de seguida ho volem tenir llest. Hem perdut la cultura de l'esforç i tot ens ha de venir rodat, sense gaires entrebancs. I d'aquesta manera l'objectiu prioritari és tirar endavant, de la manera que sigui.

    A mi sempre m'ha agradat i he lloat les persones que són capaces de fer bé les coses. Quan veus que aquella persona ha aconseguit l'excel·lència en els seus objectius. No només en els resultats, sinó també en les maneres. Parlar bé, amb arguments i coneixement. Saber debatre i acceptar allò que potser no tens tan clar com un altre, i rectificar a temps, i sempre amb les ganes de fer-ho el millor possible.

    Podríem parlar de molts àmbits i encara ens quedaríem curts. Limitar-ho en alguns pot semblar que només són aquests els que ho estan fent malament. Quan poses exemples, però, sempre hi ha el perill de creure que tot passa allà, i no és així. Si parlem de política veiem com els nostres representants no són els més encertats a l'hora d'actuar. Escoltes els discursos que fan a les institucions i t'adones que el nivell no és l'ideal per exel·lir, sinó que passen molt justets.

    Però no tot s'acaba en la política. La manera que molts professionals treballen, ja sigui al comerç, la restauració, o a les empreses, tampoc hi veus aquell punt d'excel·lència, si més no buscada, perquè no sempre s'aconsegueix. Aconseguir uns bons resultats en qualsevol dels àmbits en què ens belluguem, no és fàcil, i el que em preocupa més és la manca de voluntat perquè allò que es faci sigui el millor possible.

    Penso que si cada dia dediquéssim una estona a pensar en tot el que fem i la manera de millorar-ho, en gaudiríem més i tothom hi sortiria guanyant. No es tracta només de veure allò que fan els altres, sinó començar per nosaltres mateixos. Creieu que és més important acabar un projecte que executar-lo buscant la perfecció? Diuen que els perfeccionistes hi pateixen molt. Jo crec que, malgrat tot, hauríem de trencar una llança al seu favor i intentar que la nostra societat fos més perfeccionista i no tan desmanegada o insensible. El tema donaria per a molt, però ho deixo aquí.

Cal ser agraïts

De la mateixa manera que hem de ser crítics quan les coses no van bé, no pas per ensorrar-les més, sinó per intentar fer veure que s'han de millorar, quan funcionen hem d'estar agraïts i fer-ho explícit. No s'hi val només ensenyar unes cartes. 

    La sanitat al nostre país fa temps que trontolla. No sé si s'han fet bé les coses, ni tinc prou coneixement de la política sanitària actual. En el seu dia es varen fer moltes retallades i vivíem d'aquella sensació que al nostre país es feien bé les coses i que teníem un sanitat que era enveja de la resta del món. Tot es va anar deteriorant, i cada vegada hi havia més crítiques dels usuaris, però també dels professionals, metges i infermers. 

    Amb la pandèmia va destacar l'esforç i sacrificis de totes els professionals implicats en hospitals i centres de salut, també a les residències, i varen rebre l'aplaudiment de tothom. Era una emergència i ningú pensava en els problemes de funcionament. Tot anava dirigit a resoldre la problemàtica que ens havia caigut a sobre, i evitar el màxim de víctimes possible.

    Els nostres sanitaris no estan ben pagats, i això es pot entendre quan veus que molts d'ells, quan acaben els estudis se'n van a l'estranger, perquè se'ls reconeix la preparació i se'ls compensa econòmicament molt millor. L'esforç del nostre país per formar aquests professionals no es compensa amb el servei que podrien donar, perquè ho fan a fora.

    He tingut la sort que sempre m'he sentit molt ben tractat en els centres on m'han atès dels petits problemes que he tingut. La sort, probablement, ha estat no haver necessitat de figurar a cap llista per fer algun tractament o intervenció. Tot sovint sentim a dir que l'espera es fa interminable, si no es tracta d'una emergència. Sigui com sigui, però, la meva experiència és positiva. I avui, una vegada més, i gràcies al bon fer de metges i infermers que m'han atès, haig d'agrair la rapidesa i bon tracte, i defensar que a casa nostra hi tenim molt bons professionals, que no només tenen coneixements de la matèria especialitzada, sinó que saben com tractar les persones, i busquen la manera d'atendre-les amb celeritat, eficàcia i bon tracte. Gràcies.

Què passa amb la ràdio i la televisió?

Diuen que els mals no venen mai sols i et trobes amb una confluència d'elements, tots força negatius, que et deixen una mica fora de joc. Des de fa uns anys hem vist com les nostres institucions han anat perdent reconeixement i, fins i tot, respecte. El Parlament català, potser perquè l'havíem desitjat i somiat tant, ens semblava una gran institució. Valoràvem tota la feina que s'hi feia, i potser ara, quan hem vist algunes pràctiques no gaire recomanables, hem obert els ulls i ja no ho veiem de la mateixa manera.

El govern autònom, que volia ser independent, també ha perdut pistonades i hem pogut observar la baixada de nivell dels seus membres. Tot allò que valoràvem i apreciàvem dels nostres polítics, ara ho trobem a faltar.

I des de fa un temps també observem un deteriorament del funcionament i servei que ofereixen els mitjans de comunicació de ràdio i televisió. Ens havíem cregut que teníem la millor ràdio i la millor televisió, malgrat ser un país tan petit. Consideràvem els seus directors i tot el personal en general, d'un nivell alt i ens en sentíem orgullosos. Ara no sabria què dir.

Probablement desconec les causes de fons que han fet que ni la programació ni els seus conductors i directors tinguin la categoria que seria exigible, i que d'alguna manera ens semblava que tenien fins ara. Ja sé que és molt fàcil criticar, i encara més si ho pots fer ben assegut des de casa, i no diguem si a sobre ho pots fer de manera anònima. Sigui com sigui, la crítica sobre el nivell de la programació, i el reconeixement dels periodistes i professionals dels mitjans de comunicació és ferotge. 

A casa no hem tancat definitivament la televisió, però s'ha de dir que gairebé és anecdòtic el nombre d'hores a la setmana que arriba a funcionar, la majoria de vegades de manera puntual, sense buscar cap programa concret, només xafardejant què estan fent o dient en aquell moment. Hem perdut l'interès per la televisió, la nostra. La televisió que tant ha contribuït a l'ús del català, i que ara ha canviat els seus plantejaments.

Diuen que la televisió, o la ràdio, són el reflex de la realitat del carrer. I és aquí on em deprimeixo, perquè no vull acceptar que estiguem tan malament. No em resigno a pensar que no podem trobar millors conductors de programes, millors redactors de notícies, millors directors de sèries i documentals, millors directors de televisió i ràdio. No m'hi resigno, però m'ho han de demostrar. Entretant la televisió, a casa, tindrà molt poques hores d'emissió. 

Els nostres diaris

Al llarg dels anys he estat lector i subscriptor de diferents diaris. Si bé és cert que no és la mateixa situació la d’ara si ho comparem amb quaranta anys enrere, en tot moment he volgut valorar el contingut dels diaris que llegia, la seva intencionalitat, la transparència i la riquesa de les aportacions dels seus professionals i col·laboradors. La pressió que reben avui els diaris amb l’existència de les xarxes socials i la facilitat que tens de rebre informació immediata des de l’altra punta del món, fa que els actuals periodistes no ho visquin de la mateixa manera que els seus antecessors.

Com totes les coses de la vida, els diaris passen èpoques i no sempre assimilen els canvis ni s’hi saben adaptar amb la mateixa facilitat i professionalitat. Sempre hem dit que la premsa espanyola està molt esbiaixada a la dreta, i una dreta molt extrema amb serrells poc democràtics, amb una tendència a l’engany interessat ja sigui políticament o econòmicament. Catalunya ens semblava una excepcionalitat i que teníem un ventall més ric de periòdics. 

Actualment soc subscriptor del diari ARA, després de deixar-ne alguna altra i també de deixar de llegir de manera sistemàtica altres periòdics. M’hi vaig subscriure en el moment que va néixer, amb l’esperança que la dinàmica i tarannà del seu director ens oferiria un diari proper i voltat de bons professionals i col·laboradors. 

Darrerament, i això no és de fa quatre dies, sinó d’uns quants mesos, he tingut molts dubtes a l’hora de mantenir la meva subscripció, també per la inexistència d’una alternativa que m’il·lusionés. Cada dia que passa tinc més dubtes, per la línia que ha pres últimament i els articles de periodistes de plantilla i amb càrrec al diari. Només la qualitat d’escrits d’alguns dels seus col·laboradors ha frenat la meva intenció de deixar la meva subscripció. 

Potser el que demano a un diari avui no es pot exigir a cap editorial, i m’hagi de conformar en una lectura amb moltes suspicàcies, marcant distància i sense esperar grans treballs periodístics. Potser és això, però en tot cas no sé si hi estic prou disposat. Permeteu-me, per acabar, que us recomani la lectura dels articles d’avui de Ferran Sáez i Josep Ramoneda, i en canvi ometre el d’Ignasi Aragay, una vegada més prescindible.

Cessats els directors de TV3 i Catalunya Ràdio

Des d'aquesta setmana ni Catalunya Ràdio ni TV3 tenen directors, i els que exerceixen com a tals ho fan en funcions fins que es proveeixi la plaça respectiva, a través d'un concurs que podria resoldre's a la tardor. A molts ha estranyat no tant el relleu, perquè ambdós directors feia temps que dirigien el mitjà de comunicació, sinó pel fet que no s'hagi esperat a conèixer qui els ha de substituir.

Els dos càrrecs públics són i han estat molt polèmics perquè s'ha polititzat, o millor dit, s'ha emmarcat en la lluita entre partits polítics per col·locar-hi els seus. La impressió que fa des de fora és que s'han repartit el pastís, i per això sembla que no es tracti tant de professionals com de representants polítics. Això resulta negatiu i provoca molta crítica interessada.

Ara la solució passa per un concurs públic on cal esperar que es valori la capacitat i mèrits dels aspirants i no s'utilitzi una vegada més per repartir càrrecs a conveniència. El país necessita bons professionals, però també independència respecte als partits polítics, de manera que puguin actuar per criteris professionals i no per simpatia de color polític.

No cal insistir en la importància dels dos mitjans de comunicació per al nostre país, en la seva defensa i difusió de la llengua i la cultura catalanes. Els necessitem com el pa que mengem, i no cal oblidar que, en el cas de TV3, ha estat cabdal per recuperar la llengua tan mal tractada pel franquisme.

Desitjo, doncs, que el futur dels dos mitjans de comunicació continuï en la línia de promoció de la nostra llengua i cultura, conscients de la realitat del país, però insistint en la idea que el català té les de perdre i per tant necessita una protecció especial. Negar aquesta evidència només es pot entendre com un atac a la llengua pròpia del país, per part d'aquells que voldrien convertir-nos en monolingües.

Caldrà vetllar pel tracte que facin de la llengua i cultura, però sense oblidar que avui hi ha altres maneres de comunicar que, sobretot els joves, utilitzen amb molta més freqüència. No es pot treballar la ràdio i la televisió del segle XX, sinó que cal adaptar-ho a la realitat actual, a la demanda real i les necessitats del país d'avui.

El turisme es recupera després de dos anys de pandèmia

Al marge de les notícies habituals d'aquests dies, entre les quals dissortadament hi ha Ucraïna a primera pàgina, ens trobem amb dades sobre turisme i la recuperació després de la pandèmia. Han estat dos anys que han afectat molt el turisme, tant a nivell de viatges com de despesa hotelera, i ara sembla ser que de mica en mica es va tornant a la normalitat.

Avui ens deien que a Barcelona, sense oblidar que hi ha un 17% dels hotels tancats, l'ocupació es calculava de l'ordre del 85%, unes dades força optimistes després d'aquests dos anys de pandèmia, que ha obligat a molta gent a quedar-se a casa. També ens diuen que a altres poblacions de Catalunya l'ocupació fregaria el 100%.

Sense entrar a valorar, de manera exhaustiva, la indústria del turisme a casa nostra, amb totes les mancances i, sobretot, l'especulació i la contractació precària, és bo veure que es recupera una de les fonts d'ingressos de bona part dels nostres empresaris, ja sigui hotelers o residències rurals, càmpings...

Seria bo no defugir la necessitat de reconsiderar com es treballa en el món del turisme, i intentar guanyar en qualitat i tracte, tant al client com al treballador. La poca qualitat de molts dels serveis turístics, fa que el concepte que es té del nostre turisme sigui tan baix. 

Hi ha molt camí a recórrer, i seria bo que ara que torna a haver-hi demanda, els professionals del turisme no es descuidessin d'estudiar la manera de millorar els serveis que ofereixen, aportant més creativitat i qualitat a les seves empreses.

Aquesta Setmana Santa serà probablement reconeguda que la tornada a la normalitat, i permetrà els desplaçaments a molts que no s'han pogut moure de casa durant molts mesos. D'alguna manera és important que la gent recuperi la llibertat de moviments, i que ho pugui fer de la millor manera possible. Seria bo que la situació pandèmica, amb les conseqüències que ha comportat de tot tipus, sigui, en el cas del turisme, motiu de reflexió per millorar l'oferta i afavorir una millora de la qualitat també dels clients que s'acosten al nostre país per gaudir de les seves vacances.

Els sindicats dels mestres anuncien una vaga el mes de març

Em fa l'efecte que la discussió entre els sindicats de mestres i el Departament d'Ensenyament es basa en la forma més que no pas en el contingut. No crec que els representants dels mestres estiguin qüestionant l'avançament de cinc dies de l'inici escolar, pel que això representa, sinó més aviat per com s'ha decidit i l'excusa que ha fet servir el conseller d'Ensenyament.

Dir que es prenia la decisió al marge dels sindicats, perquè era l'única manera d'aconseguir tirar-ho endavant, no crec que sigui la millor manera d'argumentar una decisió de la conselleria. Puc entendre les dificultats que comporta la negociació amb els sindicats, però d'alguna manera és lògic que això sigui així. És a partir del diàleg i les discussions que s'aconsegueix prendre decisions, amb més o menys consens.

És per això que opino que el conseller s'ha equivocat en la forma, però no estic tan convençut que la decisió presa sigui tan perjudicial. Laboralment els professionals de l'ensenyament no els representa més feina, sinó reestructurar-la. Tampoc penso que ara els sindicats decideixin declarar-se en vaga en defensa de les famílies i els alumnes. Pensar que no estan d'acord perquè complica la vida a les famílies és força naïf.

No penso que deixi en gaire bona posició els representants dels mestres, i m'agradaria recollir l'opinió d'aquests, davant la postura dels sindicats. El calendari escolar necessita ser revisat, perquè hi ha molts elements discutibles. El repartiment de les vacances durant l'any i la jornada intensiva són aspectes que es poden posar sobre la taula i ser discutits. Segur que no tenen una solució fàcil, però és així com es demostra la capacitat dels responsables d'ambdues parts, de saber negociar i trobar la millor solució per a tothom.

La vaga anunciada per a començaments del mes de març no crec que sigui beneficiosa per a ningú. Tothom té dret a fer vaga, però és bo que es faci de manera responsable i amb motius suficients com per convocar-la. La manera com els sindicats han anunciat la seva convocatòria, m'ha semblat també molt infantil i poc seriosa. Si volem un país avançat, cal que tothom hi posi de la seva part. Més seriositat a l'hora de prendre decisions, i més tocar de peus a terra. No podem jugar amb l'Educació.

La corrupció que ens emmetzina

Llegint les notícies d'avui he arribat al punt de pensar que trobem tanta corrupció per tot arreu, que ja gairebé n'estem immunitzats. Resulta tan familiar que no ens ve de nou. Fa temps que ens hauríem escandalitzat en descobrir corruptes en llocs públics, també entre artistes i grans professionals, però avui ja ho normalitzem.

Cada dia que passa anem descobrint més sistemes de corrupció, i més personatges implicats. Però el més greu de tot això és que els culpables no reben el càstig que entenc caldria aplicar. Arribes a pensar que els corruptes ho tenen tot de cara i els babaus som la resta. 

També és cert que si gratem una miqueta i reflexionem sobre el nostre dia a dia, podríem trobar actuacions que no són del tot lícites, i que arribem a justificar enfrontant-ho amb altres que es passen de llarg. Arribo, doncs, a la conclusió que la nostra societat està sempre a punt d'enredar i ocultar coses, i que quant més poder tens, més alta és la corrupció que practiques.

Un reconeixement general estaria bé per posar-hi ordre, i sobretot per no permetre que el sistema es retroalimenti amb la corrupció accelerada. Cada vegada hi ha més mecanismes per controlar les persones en les seves actuacions públiques i privades, i potser és per això que ara ens adonem de més casos que abans. Sigui com sigui, però, no a tot arreu passa el mateix, si més no en la mateixa mesura. Hi ha exemples de comportament que són de lloar i a casa nostra n'anem escassos.

Els polítics tampoc hi ajuden, i no tenen prou valentia per encarar el problema, ja sigui perquè també tenen coses a amagar, o bé perquè ho consideren massa greu com per denunciar-ho i posar-hi remei. Penso en el rei emèrit i en molts dirigents del PP, que són els que em venen primer a la memòria. 

La importància del servei d'atenció primària

Encara no hem sortit de la pandèmia que ens afecta des de fa més d'un any, però sí que podem ja afirmar que una de les coses a resoldre és l'atenció primària que ha resultat bàsica i per altra banda molt mancada de recursos i professionals. No calia la pandèmia per adonar-nos-en, però sí que ha servit per cridar l'atenció i, confiem, per intentar resoldre-ho d'ara endavant.

Els que tenim ja una edat recordem el metge de família com a gran recurs per al seguiment de la nostra salut i de totes aquelles malalties que anaven sorgint, la majoria d'elles poc importants, però que ens proporcionava seguretat i confiança. L'aparició dels centres d'atenció primària va ser l'alternativa pública al metge de família. Era el centre de proximitat on acudir, amb el metge que et podia fer un cert seguiment. 

La saturació d'aquests centres va en contra de la idea inicial de coneixença dels malalts, com és el cas del metge de família, i de la interelació entre metge i pacient. Els canvis sovintejats de metges i metgesses també és un obstacle per aquesta relació necessària.

Els centres d'atenció primària actuen de fre a la tendència de moltes persones d'acudir als centres hospitalaris via urgència, on el tracte no pot ser mai familiar, bàsicament pel volum d'atencions i diversitat de procedències, però una mala gestió i funcionament dels centres d'atenció primària provoquen que les visites als hospitals s'incrementin.

La Sanitat s'ha de reinventar i donar solució als molts problemes que s'han originat arran de la pandèmia, però una cosa ha quedat clara i és que s'ha d'incrementar la inversió als centres d'atenció primària perquè puguin desenvolupar satisfactòriament la seva funció i generin o recuperin la confiança de la ciutadania que des de fa uns anys s'ha perdut.

Ha durat vuit minuts

Vuit, han estat els minuts que ha trigat el coet a desaparèixer de l'òrbita amb el satèl·lit espanyol que havia d'enviar dades a la terra. Un cost de dos-cents milions d'euros i molts anys de feina que s'han perdut de cop i que treu la il·lusió dels científics espanyols que confiaven en l'èxit de la proposta.

No cal dir que és una mala notícia i seria absurd fer-ne conya, que no porta enlloc. M'agradaria saber, però, si l'operació estava assegurada i es pot recuperar una part de la despesa invertida. Segons el redactat de la notícia, no hi ha resposta a la pregunta i a més dona la sensació que en cap moment preveien la possibilitat que això pogués passar.

Em ve a la memòria el projecte espacial català que l'altre dia s'anunciava, i em pregunto si estem prou preparats per invertir-hi, amb un mínim de garanties d'èxit. És clar que no podem renunciar a res, sempre i quan toquem de peus a terra. De la mateixa manera que fa uns anys es posava en dubte la capacitat del català d'utilitzar mots científics, ara també ens qüestionen la possibilitat d'investigar a l'espai.

Estic convençut que, a diferència de la política, el nostre país té grans professionals i investigadors en molts àmbits, i això s'ha pogut demostrar en medicina, per posar un exemple. El problema és que no sempre es tenen recursos per solucionar-ho, si més no amb la rapidesa que caldria, i sinó fixem-nos en què està passant amb el coronavirus, i les dificultats per fer-hi front amb una mica d'èxit.