S'ha d'estar molt malament del cap!

Han detingut un home acusat del darrer incendi de Collserola. La Guàrdia Urbana de Barcelona el va enxampar cremant contenidors en un carrer molt proper al lloc de l'incendi. Segurament que tenen prou proves per acusar-lo, però en tot cas, el simple fet d'incendiar contenidors ja demostra que estem parlant d'una persona que no carbura bé.

Aquest estiu hem viscut molts incendis i m'imagino que ja ens explicaran quines n'han estat les causes, encara que sabem que si més no uns quants d'ells han estat provocats intencionadament, i això és preocupant. Qualsevol beneit et pot desgraciar la vida, i una vegada fet el mal, poca cosa més es pot fer.

Hi ha comportaments que no entenc. Alguns els podem considerar de criminals, com seria el cas d'un incendiari, però n'hi ha d'altres que tenen menys conseqüències, però que demostren una falta de civisme i de saber conviure que et pot fastiguejar. 

Només cal donar un tomb per la vila i segur que trobarem mostres suficients d'incivisme i menyspreu cap a la cosa pública, allò que és de tots i que tenim l'obligació de respectar, però que no tothom ho té entès. Després reclamem els nostres drets! Cal que entenguem que amb diners no solucionem els problemes. No perquè paguem unes taxes ja ens dona dret a embrutar o fer malbé el mobiliari. Tenim unes normes de conducta, uns reglaments que ens han de permetre conviure sense més problemes dels inevitables, i qui no entengui això, que s'ho faci mirar.

No podem posar en el mateix sac aquella persona que deixa la brossa en una paperera de qui cala foc a un contenidor, però ni una cosa ni l'altra les hauríem de tolerar, i ens hauríem de comprometre a comportar-nos. No hem d'esperar que ens vingui algú a solucionar els nostres problemes quan aquests els provoquem de manera innecessària, per comoditat o menyspreu a l'altre. Conviure vol dir, bàsicament, respectar-nos.

Que ningú sàpiga la veritat!

Aquests dies he seguit les notícies de la guerra entre Gaza i Israel a través de l’agència Al-Jazeera, en llengua anglesa. S’ha de dir que han estat fent una gran cobertura de tot el conflicte, amb imatges i cròniques en viu. Ho he seguit a estones, per temps, però també per l’impacte, que és molt fort. 

Acabo de llegir que el govern israelià vol tallar en sec aquesta informació, si més no prohibint l’accés dels corresponsals al seu país i evitant que puguin transmetre la informació, que segons Israel és esbiaixada i tendenciosa contra els interessos de la seva nació.

Quan seguim la informació a través d’uns canals informatius hem de saber qui són i imaginar-nos els seus interessos ideològics. Feta aquesta consideració pots continuar seguint-los, sobretot si ho contrastes amb altres canals informatius. Al final sempre has de tenir en compte que les notícies passen uns filtres, i a partir d’aquí creure’t allò que consideris creïble.

Que el govern d’Israel vulgui fer callar Al-Jazeera té tot el sentit del món, sobretot quan ets conscient que estàs incomplint tots els tractats internacionals, amb accions immorals i criminals. En una situació així no voldràs que ningú dir res, perquè se n’assabentin el nombre més reduït de persones, i en tot cas que ho sàpiguen per tu, que ja t’encarregaràs de tergiversar-ho perquè t’afavoreixi.

Les notícies falses són arreu i la feinada està en intentar desxifrar què és veritat i què no. Aquest és el motiu pel qual hem de ser molt curosos a l’hora de transmetre informacions que no sabem del cert si són verídiques.

Ens vingui d’on ens vingui la informació de tot el que passa a Gaza, encara que no em puguem tenir la certesa absoluta, sabem que s’està perpetrant un genocidi, amb la complicitat d’Occident, i amb un resultat incert, però que de moment està torturant milers de persones que els és impossible viure amb dignitat, ni gairebé viure.

75 anys de l'alliberament de Mauthausen

Avui, 75 anys després de l'alliberament de Mauthausen et fa ràbia comprovar que perduren sentiments feixistes de la ultradreta espanyola. Com pot ser que amb l'exemple nefast del nazisme no n'hi hagi prou per fer fora qualsevol arrel tòxica com la perdura en persones i partits de la ultradreta? Què ho fa que la raça humana sigui tan dèbil per caure en la provocació d'una immoralitat que no té nom? Per què en el segle XXI reproduïm errors que es varen cometre ara fa cent anys?

L'aniversari de l'alliberament de diferents camps de concentració nazis d'aquests dies queda una mica a l'ombra del període de pandèmia que estem vivint, però és bo fer-hi un lloc per valorar què varen significar i què es podria fer perquè la història no es repetís. Estic convençut que perduren sentiments xenòfobs i criminals que serien capaços de reproduir els fets esmentats, i només de pensar-hi se'm regiren els budells.

Els sentiments de solidaritat i empatia que han sorgit aquests dies arran de l'epidèmia del coronavirus, s'acompanyen de discursos provocatius d'una minoria, però malauradament prou important, de veus malaltes, que confonen la societat, amb una actitud i manera de fer populista que amaga l'engany més sinistre. 

És una llàstima que els partits demòcrates espanyols no vegin el perill de l'existència de partits polítics com Vox, amb qui arriben a pactar-hi, sense el més mínim sentiment de moralitat ni ètica, només per les ànsies de poder. Hauríem de rebutjar aquells que hi pacten, perquè els fan grans i poderosos, i fan possible que vagin creixent, amb les conseqüències que se'n poden derivar.

Tant de bo que el record de l'horror dels camps de concentració alliberats ara fa 75 anys, permeti obrir els ulls de la nostra comunitat, i reaccionar amb fermesa contra el perill de l'existència de gent que només pot ocasionar-nos dolor i neguit.

La degradació social ve de lluny

La inseguretat de viure a Barcelona de què es parla aquests dies, arran dels diferents actes criminals succeïts, no és un fet aïllat que sorgeixi del no-res, sinó que és fruit d'una situació de deteriorament de la vida social de la ciutat, i també del país, que ve de lluny. La marginalitat en què viuen moltes persones afavoreix que s'acabin succeint accions criminals. La pèrdua de valors, el poc respecte als altres, la manca d'educació familiar... tot això contribueix a què la vida no sigui tranquil·la i que cada vegada tinguis més sensació que a fora al carrer no s'hi està segur.

La solució a la situació a què s'ha arribat no és fàcil, i encara menys només policial, perquè cal canviar el sistema de vida a què hem arribat. S'ha de detectar les bosses de pobresa i marginalitat i treballar per reduir-les i intentar eliminar-les. No és normal que tinguem persones dormint al carrer en pèssimes condicions. Persones sense llar i sense feina, siguin autòctons o immigrants.

El fet que hi hagi persones que necessitin delinquir per poder subsistir, és un motiu de preocupació perquè genera violència i a vegades la mort. Hem de tenir clar que les coses no s'arreglen a cops de porra o dissimulant la realitat, amagant-la sota l'estora. Cal resoldre les situacions que poden generar violència i aconseguir un món més just. Si no és així, i només amb mesures policials no ho aconseguirem, i haurem de continuar lamentant la mort de víctimes innocents.

Qui són els criminals per a Vox?

Ens hem d'anar acostumant a sentir barbaritats de la boca de Vox. Fins ara només teníem a Ciutadans i darrerament el PP de Casado, però els nous que han arribat els passen la mà per la cara. Ahir llegia que Abascal s'esgarrifava pel fet que el rei hagués de rebre a criminals. I ho deia tan tranquil. Jo més aviat diria que si algú s'ha de considerar criminal, encara que només sigui per simpatia, serien aquells que enyoren el franquisme, el dictador, el criminal que executava sense judici just tothom que li feia nosa.

Sempre ho veurem així, els que més insulten no són les víctimes, sinó els botxins, els acusats de criminals són les seves víctimes i la Justícia espanyola els riu les gràcies perquè provenen de les mateixes famílies, no han fet el canvi, se'ls ha permès continuar remenant l'olla mentre ens feien creure que vivíem una transició. El procés català ha obert els ulls a molta gent. No ha estat la causa dels mals actuals, sinó el responsable d'ensenyar on som, on hem arribat i la distància que encara hem de salvar per arribar a constituir una societat realment democràtica.

Hipocresia política

Sovint ens entretenim a criticar actuacions polítiques que ens semblen injustes i que tenen un abast reduït i deixem d'entrar a valorar-ne d'altres més globals que tenen més incidència, però que ens resulta massa difícil de precisar o bé que ens considerem incapaços d'influir-hi. Em refereixo a la política dels estats, a nivell mundial, que en el fons condiciona la petita política que es pot fer en un ajuntament, una comunitat autònoma o fins i tot un estat com l'espanyol.

Llegia la notícia de la carta enviada pel rei saudita Salman als líders europeus. No li agrada figurar a la llista negra de països amb grau risc de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme. Sembla ser que dels 28 estats europeus, només Bèlgica, que té govern provisional, no va presentar al·legacions a l'elaboració de la llista i per tant s'ha bloquejat la iniciativa.

Aquests són els estats que practiquen la política que regeix a Europa. Uns estats que no fan res per combatre l'atac als drets fonamentals de països del món, com pot ser l'Aràbia Saudita, i que permeten el finançament d'activitats criminals. 

La responsabilitat és de tots i nosaltres només podem sortir al carrer. Nosaltres deleguem a uns representants polítics que s'acolloneixen davant l'amenaça d'estats més potents i claudiquen, ja siguin governants de dreta com d'esquerra. Llavors ens escandalitzem en veure que l'extrema dreta puja!

L'exemple del triomf de Trump als EUA és el més clar. La població està tan farta del sistema, que vota l'opció que hi va en contra, encara que no s'adoni que hi sortirà perdent. La teoria de més val boig conegut que savi per conèixer ja no és útil. Europa i tot el món occidental està farta dels bojos actuals i espera aconseguir un savi desconegut, encara que l'experiència ens ensenya que sortim del foc per caure a les brases.

D'injustícia n'hi ha a Catalunya, però no només

Entre ahir i avui hem parlat molt de la reacció dels polítics espanyols a la decisió del tribunal alemany (de províncies, segons ells) de no extradir el president català per rebel·lió. No hem rigut més perquè la cosa és massa seriosa. Com volen que no desitgem sortir d'aquest Estat tan estrafolari que encara no ha entès què vol dir democràcia!

Entretant, però el món continua i hi continuen havent morts injustes sense que ningú faci res per evitar-ho. Morts que probablement poden responsabilitzar el món occidental, que només obrim els ulls quan ens toquen de prop. 

He llegit que en un atac suïcida, al Pakistan, almenys han mort unes 85 persones. Aviat és dit! Parlem de persones, eh! De famílies destruïdes, de pares que han perdut els seus fills, i fills que hauran perdut els seus pares. És molt fort!

No es tracta de deixar de fer tot allò que correspon a casa nostra, però sí que hem de pensar-hi i exigir que les autoritats del nostre món siguin conscients del mal provocat en el passat, per culpa de decisions estúpides i criminals, amb els peus sobre la taula? Dividint els estats asiàtics des d'un despatx?

És molt important saber que les famílies de l'Alguer podran escolaritzar els seus fills en català, però no podem deixar de pensar què passa amb els nois i noies que no estan escolaritzats per culpa de la guerra. Hem de ser conscients que no massa lluny de casa nostra hi ha persones que viuen amb moltes dificultats. Que la ràbia contra la injustícia que pateixen els nostres presos polítics no ens faci oblidar les penes de la resta del món.

No podem girar l'esquena al Pakistan

La crueltat de la guerra permanent a qualsevol racó del món fa que perdem la nostra sensibilitat. Només les morts properes ens fan trontollar, però voldria saber quantes persones del nostre món occidental s'han estremit al conèixer que un atemptat al Pakistan havia causat un mínim de 72 víctimes.

També és cert que no n'hi ha prou amb compartir el dolor de les víctimes i familiars, sinó que hi podem fer alguna cosa més. Som molt eloqüents lamentant les morts del terrorisme i molt callats a l'hora de denunciar els governs d'arreu del món que contribueixen a mantenir la flama de la guerra, venent armes o donant suport d'amagat als criminals.

És evident que un continent com el nostre, incapaç de donar una sortida al conflicte dels refugiats, és impotent o no fa res per evitar la guerra en els països dels desplaçats. Lloem les iniciatives de voluntaris acudint a l'illa de Lesbos, però no denunciem de manera suficient la impassibilitat del nostre govern. 

Recordeu la moguda al voltant de l'acollida de refugiats? Quants n'han acabat arribant? Per què no n'hem vist ni un? 

Aquests dies he pensat molt en el paper dels dirigents polítics, tant a escala municipal com estatal, i no em serveixen les excuses d'alguns d'ells, sobretot quan afirmen desconèixer la realitat. Un polític amb responsabilitat de govern ha de conèixer l'administració que controla i és responsable de tot allò que allà hi passa, si més no responsable polític i això té un preu que ningú pot defugir-ne.

L'exemple que ens ha donat l'actual president en funcions espanyol és la demostració més evident del que no pot fer ni ser un polític responsable. No cal defensar o excusar-se en que l'alternativa pot ser igual o pitjor, ja que el sol fet de treure's de sobre la responsabilitat d'una mala gestió és motiu suficient per renunciar a continuar governant.

Vivim uns anys difícils i ens falten bons polítics, però la resta d'humans no ens en podem rentar les mans. La nostra actuació també ha de ser analitzada amb la prova del cotó.