Separar els pobres dels rics

L'Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE) s'ha desmarcat del que va dir la seva vicepresidenta primera, la senyora Elena Massot, parlant de la reserva del 30% per habitatges socials. Massot afirmava que el que s'hauria de fer, en els edificis que tinguessin aquesta reserva, seria dues porteries. Una per entrar-hi els veïns pobres i l'altra per a la resta de veïns de l'immoble.

La notícia em va semblar fora de lloc, però haig de confessar que no em va venir de nou, ja que em va recordar una experiència viscuda en el passat. L'empresa on treballava fa una pila d'anys, va traslladar les oficines a un immoble de l'avinguda Pau Casals de Barcelona, al pis de dalt de tot. Un edifici on habitaven dues celebritats, que no descobriré, perquè sempre se m'ha dit que es diu el pecat, però no el pecador.

Aquest edifici disposava de dos ascensors. L'ascensor de la porta principal, i l'ascensor de la porta de servei. Nosaltres, els treballadors de l'empresa recentment instal·lada, teníem l'avís que el nostre accés havia de ser sempre per la porta de servei. No fos cas que coincidíssim amb aquestes celebritats!

Es veu que algú de nosaltres, no ho complia escrupolosament i això va fer que la senyora d'una d'aquestes celebritats, es dignés a parlar amb el nostre CEO, per recordar-li que ens estava prohibit entrar per la porta principal i utilitzar el seu ascensor.

La manca d'habitatge social és evident i comporta moltes converses, crítiques i discussions. No és un fet d'ara, sinó que l'arrosseguem de fa molts anys i ara en patim les conseqüències. La mesura de reservar un 30% en habitatges socials, quan els promotors construïen de nou, o rehabilitaven edificis, semblava una bona mesura, no pas per resoldre el problema, però almenys intentar sumar-hi algun habitatge. L'alcalde de Barcelona, tot i que el seu partit hi va votar a favor, no ho ha vist bé i ho vol canviar, i a més, ha condonat les multes als promotors que varen incomplir la normativa. La cosa té delicte!

Necessitem solucions pràctiques, i m'atreviria a afegir, èticament acceptables. La proposta de la senyora Massot potser salvava la reserva d'habitatge social, però a costa de separar rics i pobres, no fos cas que aquests molestessin als primers.

Per què els actes incívics es repeteixen tan sovint?

Resulta força decebedor llegir dia rere dia notícies sobre actes vandàlics, incivisme i estafes a persones grans, per posar només tres exemples del que ja ha esdevingut una rutina a la nostra societat. No vull parlar gaire de si això abans no passava i si la culpa és de l'educació dels nostres joves, del que veuen a les xarxes socials, o amb el que es troben els caps de setmana quan surten de gresca. Més que tot perquè tampoc no serveix de gaire res. El que convé és analitzar la situació actual i intentar trobar la manera de reduir aquests comportaments que no fan altra cosa que generar por i desconfiança, i en certa manera una frustració en veure que som incapaços de conviure amb un mínim de dignitat.

Si bé és cert que sovint creiem que no és cosa nostra i que nosaltres ja ens comportem educadament i respectuosa, sí que és important que aprofitem tots els espais i contactes que tenim per insistir en la necessitat de lluitar perquè la gent sigui més respectuosa amb el mobiliari urbà, la cosa pública, però sobretot amb les persones. 

La família és un bon lloc per treballar-ho, i no pensar que només cal fer-ho quan tens fills adolescents, sinó que això ha de continuar sempre. També quan els fills ja són adults o amb la mateixa parella, és important tenir sempre a punt els recursos per lloar el comportament cívic de les persones i rebutjar aquelles actuacions que no porten res més que violència i malestar.

Estic segur que en la majoria dels casos, quan es posa a debat segons quines conductes, hi ha consens total a l'hora de fer una crítica a l'incivisme i el mal comportament, però també és cert que acostumem a evitar situacions polèmiques i a vegades girem la cara per tal de no haver de veure allò que ens desagrada.

Avui llegia al web de Ràdio Arenys la notícia sobre els desperfectes produïts a les instal·lacions del camp de futbol de la nostra vila, després del partit jugat aquest cap de setmana. A part del cost de la seva reparació, que és una despesa no prevista i evitable, és molt trist pensar que uns joves que representa que fan de l'esport una manera de viure, caiguin en la temptació de destruir per destruir, encara que sigui fruit d'un disgust per un resultat esportiu que no volien. La culpa ningú no la vol assumir, però tots plegats hauríem de reflexionar sobre què estem fent malament perquè coses com aquestes passin tan sovint.

Com a apunt final, penseu un moment en la retirada de l'ascensor de la part baixa de la Riera, que va tenir lloc fa poques setmanes. Un ascensor que no ha funcionat mai, per culpa de l'incivisme. Trist, no?

L'obra pública a Arenys és la cançó de l'enfadós

Les notícies arriben a ser avorrides quan es repeteixen cíclicament, sense que s'avanci en res. A Arenys resulta tradicional que es vagin anunciant obres públiques en un termini més o menys curt sense que s'arribin a realitzar mai. Això crea desconfiança i incredulitat entre els veïns.

Si fem una mica de memòria tots recordarem una colla de promeses en inversió pública que han anat apareixent de tant en tant, sense que les haguem vist començar: La canalització del rial del Bareu, el cobriment d'una part de la Riera, la rampa del capdavall de la Riera on hi ha l'ascensor que no funciona, l'ampliació del CAP (aquesta fa temps que no se'n parla), el camí cap a Caldetes, el passeig marítim cap a Canet, l'espigó davant la platja de la Picòrdia, la carretera de circumval·lació d'Arenys, des del giratori del Caprabo, el pas subterrani a la platja, al costat de l'estació del tren...

Me'n deixo més que tots podríem anar-hi afegint, i l'excusa sempre és la mateixa: manca de diners, però passa ara que estem en una crisi financera, i ha passat abans quan el diner encara corria. Perquè hi ha altres raons, una de les quals és la manca d'ambició dels nostres polítics, que s'han entretingut en els petits detalls i s'han oblidat de les grans obres.

Busqueu en el mapa algun poble o ciutat que hagi experimentat millores urbanístiques en els deu darrers anys, jo en tinc un al cap, i analitzeu per què ha succeït. No tothom serveix per governar, ni tothom és eficient en el treball. N'hi ha que hi tenen traça i deu ser que a Arenys no hem estat de sort o bé no ens ho hem merescut. A veure si el maig vinent els partits polítics a Arenys ens presentaran un bon ventall de persones competents i tindrem l'encert d'escollir els millors, al marge del seu color polític.