La toponímia d'Eivissa

A la nostra visita a l'illa d'Eivissa em va cridar l'atenció que la gran majoria de pobles tenien el nom d'un sant o santa. De fet, la capital és una de les poques excepcions. Els grans municipis són, a part d'Eivissa, Santa Eulària, Sant Antoni, Sant Josep i Sant Joan. A més, aquestes poblacions tenen dins del seu terme municipal altres petits pobles que també amb nom de sants o santes: Sant Rafel, Sant Miquel, Sant Jordi, Sant Josep, Santa Agnès, Santa Gertrudis, Sant Llorenç, Sant Agustí, Sant Carles, Sant Mateu... 

És per això que un cop a casa he volgut conèixer la raó d'aquesta proliferació de sants i santes, que també passa a la petita illa de Formentera, amb Sant Francesc Xavier, el meu patró, i Sant Ferran. 

L'explicació rau en el fet que antigament hi havia una gran dispersió a l'illa i amb la construcció de les parròquies, els pobles es varen anar formant al seu voltant i adoptant els noms d'aquestes esglésies. De fet, a casa nostra tampoc no ens ha de venir de nou. Si gratem una miqueta i anem enrere, ens adonarem que moltes poblacions es varen constituir al voltant d'una parròquia. Arenys de Mar en seria un bon exemple.

Potser Catalunya ha corregut a secularitzar-se, tot traient el nom del sant de les seves poblacions. Segur que tots en tenim algun exemple al cap. A mi, el que em ve a la memòria de seguida és el cas de l'Esquirol, que sempre s'escrivia entre parèntesis, després del nom oficial de Santa Maria de Corcó. Al Maresme tenim els exemples de Vilassar de Dalt i de Mar, i també de Premià de Dalt i de Mar, tots ells amb noms de sants. D'altres són Ripoll, La Ràpita, Besalú, i podríem seguir.

És important conèixer la història perquè a vegades volgudament o inconscientment en reneguem. Em sembla molt bé que es vulgui secularitzar, però això no ens pot fer oblidar que històricament la religió, i en el nostre cas la catòlica, ha tingut un pes molt important i decisiu, i que no ens ha de fer vergonya reconèixer. És per això que dol tant quan s'utilitzen les creences religioses per insultar o menystenir les persones. Tothom és lliure de creure o deixar de creure, però s'ha de ser molt ignorant no conèixer d'on venim. 

Abans, cal millorar el transport públic

Trobo interessant que els governs estudiïn models de reducció del transport privat de vehicles, sobretot a les grans ciutats i les seves àrees metropolitanes. Cada vegada hi ha més embussos a les carreteres i a les grans vies de les ciutats, i probablement es tracta d'un abús en l'ús del vehicle propi, tenint l'alternativa del transport públic. Totes les conclusions a què arribin seran benvingudes. A l'hora de posar en pràctica nous models i directrius, però cal assegurar que el transport públic funcioni eficientment.

La xarxa de Rodalies és un niu de problemes. Si el seu funcionament fos l'esperat, segur que eliminaria molts cotxes de les carreteres. No recordo les vegades que he hagut d'anar a socórrer la meva filla a la sortida de la feina per culpa de retards o cancel·lacions del trajecte ferroviari. Això s'ha de tenir en compte, perquè és el pa de cada dia.

La connexió entre pobles i ciutats que no disposen d'estacions de tren s'ha de suplir amb autobusos i aquestes línies també necessiten millorar. Hi ha pobles incomunicats amb transport públic i ciutats que el transport per carretera es fa a peu dret, i això tampoc no s'hauria de permetre. Ciutats com Mataró que no disposen d'una estació central d'autobusos, obligant-los a circular per carrers més o menys estrets provocant aglomeracions.

El transport a casa nostra és massa radial, tot dirigit cap a la gran capital. La manca de transversalitat, amb molt rares excepcions, provoca la concentració de vehicles a l'àrea metropolitana i una gran quantitat d'hores per desplaçar-te d'una ciutat a una altra. Paral·lelament a l'estudi de com reduir l'ús del vehicle, caldria un estudi de nous itineraris i infraestructures del transport.

Hi ha molta feina a fer, i això no es pot fer alegrament amb pocs anys. Cal una planificació a mitjà i llarg termini que trobem a faltar des de fa molts anys i molts governs. De la mateixa manera que calen mesures preventives contra els efectes del canvi climàtic, també cal estudiar i planificar el futur de la mobilitat al nostre país. Si es manté l'èxode dels municipis petits, el transport cada vegada resultarà més car i necessari, si no volem que aquests es buidin del tot. 

Qui tenim de veí?

Hi ha dies que apareixen notícies que et semblen increïbles. Com pot haver passat? Ahir coneixíem que en una població del nord d'Espanya varen alliberar tres germans, de 8 a 10 anys, que havien passat quatre anys tancats en una casa en condicions insalubres. Els segrestadors, per dir-ho d'una manera, han estat els seus pares.

No és la primera vegada que sentim un fet com aquest i malgrat això, ens estranya que sigui possible. D'entrada semblaria que els veïns més propers han de conèixer qui viu en una casa. No es tracta pas de xafarderia, i la intimitat és important i s'ha de respectar, però d'aquí a desconèixer que en un habitatge del veïnat hi viuen o no tres germans, hi ha una gran diferència.

Em venen a la memòria, converses on comparàvem viure en una gran ciutat o en un poble. Els defensors de les ciutats grans acostumen a destacar el fet que no et sents controlat, cosa que en un petit poble és difícil de passar desapercebut. No sé exactament la ubicació de l'habitatge en qüestió, però en tot cas crec que si tots plegats tinguéssim més consciència de col·lectivitat i de compartir serveis i espais, potser això no passaria, o si més no seria més complicat.

I també em ve al cap aquella campanya de saludats on es convidava la gent a desitjar-se el bon dia, en coincidir al carrer, encara que no tinguessin lligams ni coneixença. Crec que actituds com aquesta no ens han de condicionar ni fer perdre la llibertat de moviments i, en canvi, són punts de millora a la convivència. No saps mai de qui t'hauràs de refiar, i no em direu que no us sentiu satisfets quan heu tingut l'oportunitat de fer una petita ajuda a un veí o veïna?

Ens saludem?

L'altre dia, navegant per Internet, vaig veure una notícia sobre Manlleu, on hi ha endegada una campanya perquè els veïns es saludin. La notícia va sortir a TV3, i per tant m'imagino que moltes persones n'estan al cas, però m'agradaria saber l'opinió de la gent, ja que no tothom té el costum de saludar, quan es va pel carrer, i fins i tot a algunes persones els hi estranya.

    Sempre que hem parlat de viure en ciutats grans o pobles petits, m'ha cridat l'atenció el fet que moltes persones opinen que prefereixen la gran ciutat perquè facilita l'anonimat. En una gran ciutat pots estar caminant una bona estona pels seus carrers sense trobar-te cap persona coneguda, i per a la majoria això vol dir no haver de saludar a ningú. Quan vius en una població més petita passa tot el contrari. La majoria de la gent que et trobes són amics, coneguts o saludats.

    Ja sigui perquè gairebé sempre he viscut en pobles i ciutats petites o mitjanes, o per costum familiar, a mi sempre m'ha agradat saludar pel carrer, i em resulta estrany quan passo pel costat d'una persona i no ens saludem. Una campanya com la de Manlleu ajuda a trencar el gel, i afavorir que tothom agafi el costum de desitjar el bon dia a la resta de convilatans. 

    És cert que no pel fet de saludar, com d'inèrcia, ja millorarem la convivència a la vila, però estic segur que acostumar la gent a saludar-se hi pot contribuir. Com totes les coses, es pot fer amb més o menys gràcia, i si el que s'acaba aconseguint és que es tracti simplement d'un ritual sense cap sentiment afegit, potser no aconseguirem l'objectiu que un principi podríem pretendre.

    Crec que podríem apuntar-nos a la iniciativa manlleuenca i fer-ho també a la nostra vila, sobretot quan entrem en un local o una botiga. No sé si us hi heu fixat, però hi ha persones que són capaces d'entrar en un establiment sense dir ni piu, ni saludar els que hi ha dins. A casa dèiem que era qüestió d'educació. Podem entendre que en una ciutat com Barcelona la gent no se saludi pel carrer, però en entrar a la botiga... Podem començar pels carrers estrets, aquells on amb prou feines pot passar més d'una persona per la vorera, cedint el pas a les persones més grans, i després anar-ho ampliant a vies més grans. Totes les campanyes que ens facin més amables seran benvingudes. El món ja està prou carregat de problemes com per no intentar viure una vida més agradable.

La nostra cara bruta

Quan surto de viatge i visito pobles i ciutats haig de fer un esforç per no deprimir-me. Em pregunto moltes vegades per què ells ho poden fer i nosaltres no. Com és possible que ho tinguem tan mal organitzat si pots comprovar que n’hi ha d’altres que ho apliquen tan fàcilment. I el resultat és evident, i la pregunta no té resposta, a no ser que no et sàpiga greu d’enfadar-te amb tu mateix i amb tothom.

Aquesta vegada també em vaig fixar en la neteja dels carrers i com la majoria de la gent es comportava cívicament, una assignatura pendent a casa nostra. Però la meva observació preferent va ser una altra. Em preguntava si el país que visitava no tenien llum a les cases, ni gas, ni telèfon, ni fibra òptica. Tot el que es podia observar a les façanes de les cases eren els pluvials, la majoria d’ells, per no dir tots, soterrat el desaigüe. I això no passava en un poble, dos o tres, sinó en tots. Pobles i ciutats, fos quin fos el nombre d’habitants.

A casa nostra és una vergonya! Ni les companyies s’encarreguen de mantenir bé el cablejat, ni es posen d’acord amb els ajuntaments per soterrar-ho, ni els ajuntaments aprofiten la urbanització dels carrers per preveure’n el soterrament. Si no arreu del país a la majoria de pobles i ciutats, i a tots els carrers.

Sé que la solució no és fàcil, ni econòmicament ni conceptualment. I és llavors quan veiem uns carrers amb unes façanes que fan fàstic, per més bona voluntat dels seus propietaris.

Suposo que enteneu la meva desesperació. Gaudeixo de la visita. Em meravella la manera com cuiden les cases, pobles i ciutats, i procuro oblidar-me de com ho tenim a casa. Jo continuaré denunciant aquesta manca de sensibilitat, però soc conscient que és picar ferro fred. 

Menjar la coca dins del cotxe

Sempre he pensat que val la pena esforçar-se en valorar el lloc on vivim i gaudir-ne plenament. Hi ha persones que sempre voldrien canviar de ciutat perquè no hi acaben de viure bé. Als pobles petits consideren que no poden moure's sense que els veïns se n'assabentin, a les grans ciutats l'anonimat és tan exagerat que pots necessitar algú i trobar-te sol.

Quan en parles amb els amics i familiars no sempre arribes a posar-t'hi d'acord. Defensar que és bo que els veïns et coneguin i sàpiguen si ets per casa, has sortit de vacances, o passes temporades a fora. Si arribes tard del vespre a casa o et lleves de bon matí. Hi ha qui no ho suporta, i ho troba una incomoditat i una manca d'intimitat. Al final, però tot és qüestió d'actitud i saber valorar la part positiva de les coses i separar-ho d'allò que et pot perjudicar. 

Al llarg dels anys he canviat de lloc de residència, tot i que l'actual fa més de vint anys que dura, i no crec que a hores d'ara hagi de canviar. A tot arreu m'hi he trobat bé, encara que pugui tenir les meves preferències. La ciutat on vaig néixer té un pes especial, que fa que ho portis sempre al cor, però al lloc que t'han acollit i que t'has sentit estimat també et dona un valor afegit que te'l fa estimar i defensar de qualsevol crítica.

La gran ciutat, Barcelona, és probablement el tema que genera més discussions. Et trobes posicions totalment contràries entre qui ho defensa i qui t'en diu pestes. Recordo bé les meves temporades vivint a la gran ciutat, i no ho trobo a faltar, malgrat no en guardi un mal record. La gran ciutat més aviat m'embafa, i prefereixo viure en una petita o mitjana població, on coneixes a la majoria de la gent. És on pots dir clarament que a part d'amics i coneguts hi tens els saludats.

La diada d'avui és per a molts barcelonins la jornada de menjar-se la coca a la carretera. La concentració de cotxes que surten de la capital provoca grans retencions a les nostres autopistes, tots desitjosos d'arribar a la segona residència, o a casa dels pares i familiars, i poder celebrar la revetlla més solemne del nostre país. A tots ells els desitjo que els sigui lleu, i que puguin arribar sans i estalvi al lloc de destinació, i celebrar la tradicional revetlla de Sant Joan. Bona festa!

L’estètica que ens obliga Ports de la Generalitat

Els pobles de la costa tenen unes servituds afegides degudes a la seva dependència d'institucions supramunicipals que fan i desfan sense haver de demanar permís a ningú. Per més que una vila com la d'Arenys de Mar tingués un gust exquisit i mantingués l'espai de la seva competència ben endreçat, polit i net, ens podríem trobar, i ens hi trobem, que les altres administracions ens deixessin un poble lleig, brut i mal cuidat.

Què passa a Arenys i a altres pobles de la costa? Que tenim uns espais on l'Ajuntament no hi té res a dir, o si diu, li fan el cas que volen. L'Estat espanyol i la Generalitat es reparteixen les direccions generals de Costes, Ports, Carreteres, Renfe-Adif, i també hi ha l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA). Tots aquests organismes tenen competències per sobre de l'Ajuntament i si ens fan una desgràcia, se'n desentenen i nosaltres som els que en paguem les conseqüències.

Trobaríem molts exemples a comentar, però avui em centro en les obres de millora i arranjament del port. Podeu comprovar a les fotografies que adjunto al post, quina perspectiva més bonica que queda del port, amb aquests xiringuitos que ens hi estan construint, amb xemeneies i aires condicionats a la teulada. Preciós!

Ens queixàvem que haguessin aixecat aquest pis de més, però ara observem que ho rematen amb l'ornament de la teulada. Molt bon gust! Què més ens hi faran? Mantindran l'espai net de brutícia? Els visitants quan arriben a Arenys de Mar i observen tota aquesta disbauxa, només poden pensar que el nostre Ajuntament i els vilatans som uns desmanegats i amb molt mal gust. Ells ho veuen el cap de setmana que apareixen per Arenys, però nosaltres ho patim cada dia i no podem fer-hi res més que queixar-nos i criticar-ho, sabent que no aconseguirem que canviï res.