Dolors Montserrat, falsa i carregada d'odi

Escoltar l'exministra Dolors Montserrat resulta indignant i al mateix temps et produeix una sensació de vergonya aliena. Creies que no era possible veure actuar una persona tan mentidera, guiada per l'odi que l'ofega i la ràbia d'haver-se convertit en una simple diputada de l'oposició.

Es poden defensar els ideals i els principis de cadascú, però no es pot fer a base d'intoxicar la societat amb mentides, una rere l'altra, i amb aquest odi cap a Catalunya. Si algú dels que em llegiu aquest post no ho feu per primera vegada, sabreu que sempre havia desitjat que el PP català s'assemblés una mica amb el PP basc. Aquests sempre havien defensat el País Basc en les seves negociacions amb Madrid. Contràriament, el PP català, mai ha defensat els interessos de Catalunya per davant dels interessos del partit.

Observem que això no ha canviat i el PP català continua prioritzant el partit, espanyol perquè el català gairebé ha desaparegut del mapa, abans que defensar Catalunya. Ens trobem amb un discurs curiós en què des de C's i PP s'acusa al govern de la Generalitat de defensar només a una part dels catalans, però no accepten que ells no defensen el país, sinó que lluiten i criden a favor que sigui el govern de Madrid qui mani directament a Catalunya. Què passaria si sumessin majoria absoluta? Desapareixeria el país? Potser l'autonomia continuaria, però la capacitat i autonomia que ens deixarien la convertiria en testimonial, sense poder efectiu. Aquesta és la Catalunya que C's i PP defensen, i aquesta és la Catalunya que molts catalans no desitgem, fins i tot catalans que no volen la independència.

Memòries no autoritzades de Josep Borrell

El ministre socialista més proper al PP, el senyor Borrell, continua com sempre menystenint els catalans i llurs institucions. Des de sempre, tot i haver nascut a Catalunya, ha odiat qualsevol actuació i expressió que d'alguna manera subratllés el caràcter, el costum o la llengua catalana, i ha procedit a fer-nos la punyeta de la millor manera que ha sabut.

Quan Pedro Sánchez el va nomenar ministre ja vaig comentar que era la pitjor notícia que ens podia proporcionar. La seva actitud vers Catalunya no ha canviat mai, i qui vulgui confeccionar les seves memòries com a personatge públic, comprovarà que sempre ha destacat per desacreditar-nos. Si és més espanyol és perquè quedi clar que la seva catalanitat és purament accidental.

Des del seu darrer nomenament, com a ministre d'exteriors, s'ha dedicat a malparlar de Catalunya, les seves institucions i els seus polítics. S'ha esforçat per donar una imatge falsa i grollera de com som i què pretenem. Si a Espanya existís Justícia de veritat, se l'hauria d'acusar de malversació de fons públic, per haver-lo dedicat a criticar Catalunya.

Borrell fa tancar les delegacions exteriors de la Generalitat; obliga que dimiteixin cònsols honoraris a Catalunya; s'enfronta als països que denuncien què està passant a Catalunya per culpa de l'Estat espanyol, i retira l'estatus diplomàtic del delegat del govern flamenc.

El senyor Josep Borrell és l'Alfonso Guerra català. Aquella persona que va gaudir comentant que ens havien triturat l'Estatut. No són conscients que són ells qui provoquen situacions com les que estem vivint a Catalunya, perquè han volgut enfrontar-nos als espanyols, contribuint a marcar diferències de tracte. No saben estimar, sinó sotmetre. L'ànsia de poder del senyor Borrell ha quedat demostrada des del primer dia, malgrat els fracassos obtinguts i les acusacions de beneficiar-se personalment dels seus càrrecs. Ara també hem sabut que és el ministre amb el patrimoni personal més elevat. Les seves memòries poden resultar interessants, però hauran de ser les memòries no autoritzades, perquè les que ell pugui escriure no descriuran el polític que nosaltres hem conegut. 

Avergonyits d'Aznar

Se'm fa molt difícil de creure que hi pugui haver persones tan hipòcrites que gosin anar amb la cara alçada sense sentir vergonya per tots els mals provocats. Digueu-me innocent, però me'n faig creus! És ben cert que la millor defensa és un bon atac i, sobretot, esquitxar merda, o engegar el ventilador, per dir-ho més suau.

Aznar mai reconeixerà tenir cap culpa de res, encara que hagi provocat que la situació d'Espanya sigui la que és, per la seva culpa i per la culpa del seu hereu a dit, M. Rajoy. És impossible pensar que Aznar en sa punyetera vida pugui demanar disculpes de res. És tan orgullós que estic convençut que es creu perfecte i això el fa fort davant de qualsevol acusació, que ell sempre considerarà falsa i provocadora.

Aznar és la imatge de l'espanyol amb excés d'orgull que creu que tots els altres estan equivocats, que només ell està en possessió de la veritat i és capaç de mentir descaradament i culpar els altres de tots aquells mals que han esdevingut, no només a Espanya, sinó també al món, com pot ser la guerra d'Iraq.

Ahir tocava escriure sobre Aznar, com a primícia recent a les seves declaracions, però al final de tot penses que no hi ha cap novetat, que Aznar continua essent el mateix orgullós i prepotent que la societat espanyola ha creat i conreat. Miquel Puig diu que les seves declaracions li recorden les de Jordi Pujol, amb la diferència que els convergents n'estan avergonyits.