Diàleg i consens

En els moments caòtics és quan es fa més evident la necessitat del diàleg i el consens. Quan estem ben esvalotats i que sembla que tot trontolla no podem deixar-nos portar per la inèrcia del terrabastall, sinó que hem de fer prevaldre el seny i la sang freda. Una actitud que han de tenir en compte els nostres dirigents, però també tots nosaltres. És en el desori quan es poden prendre decisions errònies, i qui sap sinó també irreversibles o difícils de reparar.

El caos circulatori dels trens de Rodalies, a escala de país, o la novetat del sistema de recollida de la brossa, en clau local, ens fa estar neguitosos. Tenim prou raons per estar preocupats, però no podem esverar-nos més del compte, i encara menys posar més llenya al foc. No cal atiar el foc, sinó intentar apagar-lo. Diàleg i raonaments són dues bones eines per posar sobre la taula.

En un acte d'aquesta setmana a algú se li havia d'explicar què vol dir consensuar un projecte entre persones amb diferent manera de pensar. La capacitat d'arribar a consens és la garantia per resoldre bona part dels conflictes. Voler fer passar per l'adreçador els altres simplement perquè tens més poder és un greu error que et pot beneficiar en un primer moment, però que a la llarga es paga.

Governar no és fàcil. No ho ha estat mai i si en alguna cosa es fa notar la capacitat de gestió és davant les adversitats, sobretot si et venen de cop sense possibilitat de preveure-les. Si a tot això hi afegeixes un dèficit de recursos que arrosseguem de fa temps, el resultat esdevé un caos absolut, i això és el que ha passat amb la supressió de la circulació de trens de Rodalies aquest dijous.

Asseguem-nos i reflexionem sobre quina és la millor solució per a tots. No vulguem fer passar la nostra raó sense escoltar la dels altres. No ens posem nerviosos, però no deixem d'actuar. No és fàcil ser optimistes, i encara menys quan veus el que està passant al món occidental, amb un prepotent amb tics feixistes que es creu l'amo del món i que tothom ha de fer el que ell vol. És complicat ser optimistes, però no podem llançar la tovallola. Ara, més que mai, se'ns necessita amb el cap ben clar i amb ganes d'arribar a acords, encara que hàgim de fer concessions.

Carrers plens de bosses

Arran de la notícia de la dissolució de l'Observatori Ciutadà Municipal d'Arenys de Mar que sortia a la premsa fa pocs dies, comentava en aquest mateix blog la poca transparència que practicava l'actual govern municipal. Resulta xocant que formant-ne part dos dels partits que tradicionalment parlen i reivindiquen més la transparència i la participació ciutadana, sigui aquesta mancança tan accentuada.

Resulta massa habitual que des de l'oposició es vegin les coses tan clares i es tingui un sentit crític tan afinat, i que una vegada aconsegueixen ser a l'altra banda tot quedi en bones intencions i prou. Malauradament això és massa corrent i els vilatans ens mereixeríem una explicació oportuna i sovintejada.

Darrerament, una de les responsabilitats assumides per la CUP està sent notícia pel desori que s'hi observa. Em refereixo a la situació de la recollida selectiva de la brossa i el mal ús que se'n fa i la poca resposta, per no dir nul·la per part de l'equip de govern. Resulta molt vergonyós veure com es troben de bruts i deixats els carrers de la nostra vila, i que no es fa res per solucionar-ho.

L'excusa de la nova licitació de la gestió de recollida de la brossa ja fa massa temps que dura, i a més tampoc no s'ha fet res per rentar la cara de la vila. He dit sempre que els principals culpables són els vilatans que no es comporten com caldria, però això no allibera de responsabilitat a l'equip de govern a l'hora de buscar solucions. Ja fa massa temps que això dura i no serveixen les bones paraules, sinó que cal exigir fets.

Hem dit per activa i passiva que hi ha d'haver una normativa sobre com s'ha de deixar la brossa a la via pública, i també un règim sancionador per qui s'entesta a no fer-ho correctament. Girar-s'hi d'esquena com sembla que fa el govern local no és una bona solució, i significa un rentar-se les mans i no assumir la responsabilitat per la qual han estat escollits per governar la vila. S'ha de demostrar capacitat per governar i gestionar una població i si no se'n sap més, la dimissió és una sortida.

El rei o els sindicats acosten Sánchez a Podemos

No sé si ha estat el rei o els líders sindicalistes que han fet canviar d'opinió a Pedro Sánchez a l'hora d'iniciar una nova tanda de converses i un acostament a Unides Podem. O potser forma part del joc orquestrat pel PSOE per anar donant voltes sobre el mateix tema i anar fent perdre el temps. 

Queda clar que ni PP ni C's estan per la labor d'abstenir-se i d'aquesta manera fer-lo president. S'ha vist molt clar que es troben més a gust amb els feixistes de Vox. Suposo que tenen més trets en comú. Vénen de les mateixes famílies franquistes, amb evolucions una mica diferents, però no tant!

Ara Sánchez diu que sí que parlarà amb els independentistes catalans. Suposo que ja no ve d'aquí, i tancant-se en banda PP i C's, és l'única possibilitat per fer cas al rei, que té corda per estona, encara que molts li desitjaríem una jubilació anticipadíssima.

No sé si la trobada amb ERC i JxCat li ve gaire de gust, però en tot cas haurem de veure què passa, ja que ambdós partits els veig força desorientats. Amb un Tardà canviant de discurs, no sé si li afecta l'edat o la jubilació, i amb el desori a què ens tenen acostumats els hereus de CIU. Un president que no funciona i un altre esgargamellant-se des de Brussel·les. Entre els dos no em fem ni un de sencer.

La societat civil representada per l'ANC també la veig desorientada, enfrontada amb els partits independentistes i volent fer una manifestació apartidista. No sé si compten en què molts comencem a estar-ne ben tips.

Continuarem vivim de vacances un mes d'agost molt tranquil, amb corregudes a última hora perquè la diada de l'onze de setembre no sigui un fracàs, i les negociacions un altre.

És el moment del PSC

Ha passat el que estava cantat i la dona forta d'un PSOE afeblit ha aconseguit que Rajoy sigui novament president del govern espanyol. A canvi de què? Jo crec que a canvi de més desori dins del partit socialista, potser més baixes, però sobretot de viure uns quants anys més en la travessia del desert. 

La pregunta que ens fem molts és de si arribarà un dia en que el PSOE tindrà possibilitats de governar a Espanya, i quants líders actuals mantindran els seus càrrecs. Els que pensàvem que a Espanya hi podia haver un gran partit d'esquerres hem passat molta vergonya des de fa temps. El gran símbol del socialisme espanyol, Felipe González, es va prostituir políticament fa molts anys, i Zapatero no va estar mai a l'alçada del que s'esperava d'un bon dirigent d'esquerres.

Amb els successos d'aquests darrers mesos, el socialisme espanyol ha donat la pitjor cara que es podia esperar d'ells i s'ha materialitzat avui amb l'acord majoritari per fer possible que Rajoy governi novament. El PSOE, en mans d'una andalusa ansiosa de poder es va carregar el primer líder votat per la militància, demostrant que no creuen en els militants de base, sinó que simplement se n'aprofiten, i quan els interessa els deixen de banda.

Estic convençut que tot això els passarà factura, i és per això que m'agradaria que el PSC respongués amb dignitat i coherència, per demostrar que ha estat el PSOE qui ha incomplert els seus compromisos. Diuen que dimarts es pronunciaran. Espero i desitjo que no es deixin portar per l'arrogància i amenaces d'uns dirigents socialistes que han demostrat que ho són tot menys responsables d'una força política d'esquerres.

De què serveixen els consells comarcals?

Quina funció tenen els consells comarcals? Si no existissin els hauríem de crear? Ens els podríem estalviar? La resposta hauria de servir per entendre com estem organitzats i quines són les funcions de cadascú. A vegades els ciutadans tenim la impressió que hi ha un desori important i que tot plegat podria ser molt més fàcil i més efectiu.

Aquesta setmana hem sabut que un pacte entre CIU i PSC han fet fora del govern comarcal ERC. En el cas d'Arenys de Mar això ha afectat dues conselleres, l'alcaldessa, l'Annabel Moreno, i la Laia Martín. I això per què?

Diuen les males llengües que hi té molt a veure l'exalcalde de la nostra vila que va patir una moció de censura i ERC li va prendre l'alcaldia. Potser és això, però llavors hi ha una cosa que no entenc: quin paper hi ha jugat el PSC? A Arenys va fer possible que ERC obtingués l'alcaldia, i al Consell Comarcal ha possibilitat que ERC quedés fora del govern. És que el PSC juga diferent en un lloc i en l'altre?

Diuen, n'he parlat amb algun polític actual, que el Consell Comarcal ha actuat al marge dels ajuntaments a qui suposadament representen. Que ni els regidors i alcaldes del PSC i de CIU no en sabien res, i que ERC se n'ha assabentat pels diaris.

Si això és cert, algú em pot contestar les preguntes de l'inici d'aquest escrit? Jo donava per entès que el Consell Comarcal coordinava els ajuntaments de la comarca, però si actua al marge, llavors què fa? Distribueix les beques dels menjadors escolars, que podrien rebre directament els ajuntaments?

Segur que alguna cosa o altra fan, perquè s'avorririen, però continuo preguntant-me la seva utilitat. Si només és per justificar l'existència de les comarques, segur que trobaríem altres maneres d'administrar que tinguessin més sentit i fossin més aprofitables.

La nostra responsabilitat en la mort de 126 persones avui a Sanà

La mort d'almenys 126 persones a Sanà per l'atac d'Estat Islàmic a dues mesquites xiïtes és una nova tragèdia provocada per aquest grup terrorista que no respecta la vida de la població innocent, amb l'excusa d'instaurar un sistema polític radical i gens d'acord amb l'esperit i la lletra de l'Islam.

Ahir llegíem la notícia de l'atac a Tunis, amb la mort d'una vintena de persones, la majoria turistes, passavolants, en un dels països del Magrib més occidentalitzats, on va néixer la primavera àrab. Avui, a la capital de l'Iemen la xifra provisional de morts és de 126, unes víctimes que es trobaven pregant.

Aquesta magnitud de víctimes només l'entenem després d'haver viscut experiències en el nostre món. La repercussió mediàtica és més forta si els atacs es produeixen a casa nostra, com si el que pugui passar en un país del món islamista no tingui la mateixa importància, potser perquè la freqüència d'aquests atacs ens deixa a tots insensibles, ja no ens sorprèn.

Por, impotència i molta ràbia s'acumula en tots nosaltres, sense saber què hi podem fer. Es tracta d'una situació nova en què els espavilats de sempre encara no hi hem sabut trobar remei. Les desigualtats del món han estat una de les principals causes del desori, però també l'error de tancar-nos en nosaltres mateixos i oblidar-nos que no estem sols. El fanatisme religiós ha existit sempre, i les conseqüències han anat de la mà i de la força i capacitat destructiva de les armes del moment.

Algú com Bush, Aznar o Blair es creia que tenia la solució per mantenir a ratlla els malvats terroristes que gosaven encarar-se a les grans potències mundials. És impossible saber què hauria passat si en lloc de decidir atacar Iraq s'ho haguessin pensat dues vegades, però el que sí que sabem és que l'atac va ser un nyap i que ho estem pagant i no sabem fins on ens portarà. És per això que no suporto el fatxenda del senyor Aznar, el més proper a nosaltres, que ha estat incapaç de reconèixer que el seu exercici de xuleria i orgull ens ha perjudicat enormement.