Abans de dormir

Avui dilluns ha estat un dia de contrastos i això és interessant perquè surts de la monotonia i et trobes dins d’un garbuix que et fa estar amb els ulls oberts. També et cansa més del compte, i per això, al final del dia, et resulta estressant escriure alguna idea interessant al blog.

No m’estendré i simplement diré que val la pena viure dies intensos com el que avui he viscut, per adonar-te que la vida és bella, malgrat tot. Som nosaltres que ho embrutem tot i ho fem, sovint, irresistible. Si ens hi fixéssim una mica i valoréssim tot el que tenim, potser seríem més feliços i no ens queixaríem tant. Hi ha persones que tenen motius per protestar. Han vingut amb una motxilla molt pesant i tenen a poca gent que els puguin ajudar. 

Valorem allò que tenim. Estiguem-ne agraïts. Desitgem que els altres també puguin gaudir-ne. Bona nit!

Exercir de català no és fàcil!

Avui ho he experimentat. Una vegada més. Haig de dir que tothom ha estat molt amable i que algú, des de fora, podia pensar que l’impertinent era jo. Si vols defensar el teu dret a expressar-te en la teva llengua sempre t’has d’enfrontar amb mil obstacles. No és estrany que moltes persones cedeixin i es passin al castellà. No és el meu cas.

Necessitava contactar amb una empresa de serveis, que en soc client. Tot i que l'app que tinc d'ells et permet utilitzar el català, quan t'hi poses en contacte no és tan fàcil que t'entenguin. Si, com és el meu cas, no canvies de llengua, la comunicació es complica i necessites més temps. Val la pena? Sí!

He començat escrivint en un xat de l'empresa, però el meu interlocutor s'ha excusat. No m'entenia. M'ha demanat que li confirmés el meu número de telèfon i m'ha comentat que en pocs minuts es posarien en contacte amb mi. Ha trigat una mica, però al cap d'una estona una noia, molt amable, m'ha trucat per dir-me que em transferia a un seu company, que m'atendria en català. 

Crec que aquesta és la manera d'actuar. Amb amabilitat i empatia, però sense claudicar. Sense passar-se al castellà, perquè si no defensem la nostra llengua nosaltres, està vist i comprovat que els altres no ho faran. Alguns per odi i ganes de perjudicar-nos. D'altres, per ignorància o poca voluntat.

Aquesta empresa, que té un abast internacional, instal·la unes plaques informatives a les façanes dels seus clients. N'he vist a Suècia, en suec. També a Alemanya, en alemany. I al nostre país acostumen a ser totes en castellà. A casa nostra, però, no! A casa la tenim en català, perquè en tenen disponibles, però l'has de demanar expressament. Malauradament, he pogut comprovar que la majoria, per no dir totes les plaques que he vist, són en castellà. Per què no demanem que les volem en català? Varen trigar uns dies més del compte, però ens les varen proporcionar.

Aquesta constància i insistència és l'única manera d'aconseguir que el català sigui present al nostre país. Cal tenir-ne consciència i no defallir. Ens constarà un mica, i potser algú ens dirà talibans, però hi tenim tot el dret. No us desanimeu. És molt el que podem aconseguir!

Asil polític per a l'opositor veneçolà

Els líders dels partits polítics no acaben d’entendre que la ciutadania està molt cansada d’ells. És lògic que cada partit polític intenti desgastar l’adversari per fer-se un lloc, per aconseguir el poder i poder implantar el seu programa polític, que hem d’entendre s’emmarca sota una ideologia concreta. El que no s’hi val és criticar l’altre faci el que faci, que probablement seria el mateix que ells farien, si poguessin.

Avui ha estat notícia la fugida de l’opositor veneçolà, que demanarà asil polític a Espanya. El govern socialista l’ha traslladat en un avió militar i, en aquests moments que escric el post, està volant cap a la base militar de Torrejón de Ardoz.

El partit popular, que hauria fet el mateix, s’ha afanyat a buscar un motiu per criticar el govern. No podia protestar contra el trasllat i ha buscat l’excusa que el govern espanyol no ha reconegut la victòria de l’opositor. Ho havia de fer?

Entenc que es posi en dubte els resultats electorals veneçolans i que es reclami les paperetes de l’escrutini per confirmar o no la victòria de l’actual mandatari. I això ho ha fet el govern socialista. Però penso que si no es pot demostrar la trampa del govern actual veneçolà, tampoc es deu poder demostrar la seva derrota, oi? Si no hi ha llum, com es pot decidir que la victòria va ser de l’oposició?

Probablement, el govern de Maduro va fer trampa, però es pot proclamar alegrament la victòria de l’oposició? Té, el PP proves que demostrin la trampa del govern de Maduro? Si no té proves, com pot exigir que el govern espanyol proclami la victòria de l’oponent?

Sense posicionar-me de cap manera, crec que la decisió del govern espanyol és prou definitòria. Exigir en aquests moments un pas més és, simplement, embolicar la troca. Criticar per desgastar l’adversari, i això és el que ens cansa, i per això l’abstenció o l’auge de partits populistes a l’extrem dret.

Ens pot agradar més o menys el govern socialista de Pedro Sánchez. Als catalans ens ha portat a l’hort més d’una vegada, i hi tornarà, si pot. Ha enredat als partits independentistes en totes les negociacions fetes. Ha incomplert pactes i terminis. Això ningú no ho pot negar, però és evident que en aquests moments no hi ha, a Espanya, una alternativa de govern que tingui un mínim de garanties de procés i gestió democràtica. De moment ens hem de refiar que l’actual govern no disposa de majoria absoluta i necessita pactar, no gran cosa més. Tampoc cal ser innocents, que déu-n'hi-do el que n'hem estat!

A les urnes sense entusiasme

Portem moltes eleccions des que vàrem poder començar a celebrar-ne després de quaranta anys de dictadura. Només el fet de tenir llicència per votar ja ens animava a acudir a les urnes. També, i penso que és un element molt important, hi havia moltes ganes de canviar el món, de començar uns camins que fins aquell moment teníem prohibits. Aquesta actitud positiva engrescava i segurament va ser la clau d'una gran participació.

    Han passat gairebé cinquanta anys de democràcia i sembla com si estiguéssim cansats. El nivell d'abstenció és elevat i la confiança en els resultats i en aconseguir un govern fort que lideri el nostre país és cada vegada més baixa. Tenim la sensació d'anar en contra de, i no tant a favor de projectes, partits i propostes engrescadores. Ens movem per evitar el pitjor, i això no acaba d'engrescar, sobretot als més joves, aquells que sempre han pogut votar, sense tenir-ne gaires ganes.

    Si ens fixem en els discursos de la campanya electoral hi trobem a faltar propostes concretes i clares de quin han de ser el futur. La majoria de proclames són alarmistes davant la possibilitat que l'adversari aconsegueixi un bon resultat. Costa de trobar un partit polític que vengui propostes positives i prou argumentades com per dipositar-hi la nostra confiança i donar-los el nostre vot.

    Després de tants anys intentant consolidar el sistema democràtic al nostre país, podríem dir que només hem aconseguit cansar a la gent i perdre tota la credibilitat. Avui ens preparem per a unes eleccions amb l'avís que molt probablement haurem de tornar-hi abans d'acabar l'any. No es veu un candidat que pugui aconseguir la majoria necessària per governar, ni la possibilitat de sumar dos o tres partits polítics per assolir aquesta majoria absoluta que cal per formar govern.

    Hi ha tot un seguit de temes que no hem sabut resoldre i que s'arrosseguen des del primer dia. Parlem molt de drets, però no hem establert cap tipus de garantia perquè aquests es protegeixin. Parlem del dret a l'habitatge digne i ens trobem amb problemes diaris de desnonaments i de manca d'habitatge protegit. Parlem d'immigració i hem estat incapaços d'escriure una llei coherent que defensi els drets dels més vulnerables. Parlem d'educació i només fem que canviar les lleis sense establir cap normativa estable i eficaç per evitar l'abandonament escolar i apujar el nivell. I aquí hi podríem anar afegint seccions, sense acabar mai. 

    El desencís de la població ve donat per la ineficiència de les polítiques emprades pels nostres governants. I aquesta desmotivació fa que ens allunyem de les urnes, i que el nostre país es trobi en un atzucac de difícil sortida. Diumenge votarem, però què passarà dilluns?

Grollers fent de polítics

Trobem a faltar entre els polítics uns bons oradors. També a persones amb arguments, convincents, honestes i educades. Més aviat el que tenim són xarlatans, que sabem que ens enganyen, que no ens convencen i a sobre n'hi ha de grollers i maleducats. Això podria ser una mica la causa del desencís i el cansament de la majoria de la població a l'hora d'implicar-se políticament, encara que només sigui per exercir el dret a vot.

    Suposo que tots heu llegit o, encara pitjor, escoltat les paraules d'un militant del PSC i al mateix temps sindicalista. No sé què us ha semblat. Voldria pensar que, al marge de la vostra ideologia i simpatia cap a un partit polític, les seves paraules us han ofès i avergonyit. Si no és així vol dir que alguna cosa us està passant i que convindria reflexionar-hi.

    Si als nostres adversaris polítics els podem insultar i ridiculitzar per sentir-nos més forts, vol dir que no hem entès res i, el que encara és pitjor, no sabem viure en societat d'una manera democràtica, respectant els altres, encara que no ens agradi com pensin. Si aquesta persona pot anar a una llista electoral, també vol dir que els recursos són escassos i que en política tot s'hi val, també la ignorància, la mediocritat i l'arrogància.

    Aplaudir segons quins discursos ens deixa en evidència. Som culpables, com l'orador, de contribuir a una grolleria innecessària i inútil. A haver d'aguantar unes paraules d'un maleducat que la història ignorarà, per sort d'ell, perquè si algú se'n recorda, serà per la vergonya provocada i el seu mal gust.

    No cal simpatitzar amb la víctima de la grolleria. Se'n pot estar molt decantat i trobar-li molts defectes, sense necessitat d'acceptar el maleducat. Ja sé que hi estic donant moltes voltes, però el seu discurs, que només n'he retingut una frase, em provoca fàstic i enuig, i espero que la seva consciència, si és que en té, li provoqui malestar.

    Quin panorama tan trist! No només hi ha promeses que no s'acaben complint, i enganys per aconseguir el vot dels pobres innocents, sinó que a més hem de veure com la ignorància va prenent terreny entre els aprenents de polític. Amb aquesta gent no anirem gaire lluny!

JxCat ja no sap què dir ni què fer

Ahir parlava en aquest blog de l'acord a què havien arribat quatre partits catalans sobre una proposta de modificació de la llei de Política Lingüística, i els efectes que havia tingut a les xarxes socials. Reconeixia que calia analitzar a fons la proposta, però que d'entrada semblava que era una marxa enrere en la defensa del català. Aquesta no és l'opinió d'ERC, que ho defensa com una manera de consolidar la immersió lingüística. Jo tinc els meus dubtes.

No vull insistir tant en la proposta com en la reacció de JxCat, que va signar l'acord, però que veiem com ho rebia el poble català ha fet enrere i demana modificar l'acord. El fet és insòlit, però veient els polítics que tenim, ja res no ens ve de nou. Com pot ser que es prenguin decisions tan importants i amb tan poc convenciment, per acabar desdient-se'n a la primera de canvi?

Aquesta actitud de JxCat demostra la ineptitud dels seus responsables polítics, i explica la situació en què ens trobem des de l'octubre de 2017. Portem gairebé cinc anys de paràlisi, i molt més temps haurà de passar abans no aconseguim avançar, a no ser que tota aquesta colla d'inútils facin un pas al costat i surtin nous polítics que sàpiguen liderar el camí cap a la sobirania.

De fet ja no es tracta tant de veure si els nostres polítics són capaços de liderar el procés independentista, sinó que ja només els demanem que sàpiguen liderar un govern d'un país, amb moltes inquietuds, però amb uns governs que fan figa davant de qualsevol obstacle.

ERC continua amb la idea que es pot pactar tot amb el govern espanyol, encara que fins al dia d'avui s'hagi demostrat que no serveix de res, malgrat les seves decisions de donar-li suport en tot. Ara, però veiem que JxCat no només no té clar quin és el camí a seguir, sinó que pren decisions sense cap mena de convenciment, dubtant de tot i donant una imatge pèssima. 

La societat civil està molt cansada a Catalunya, i molt fastiguejada dels polítics que hem d'aguantar. No se'ns pot demanar gaire res més. Penso que seria bo un canvi de dirigents i per això recordo les paraules de Jordi Cuixart quan va plegar d'Òmnium Cultural. No només ell havia de fer el gest, sinó totes aquelles persones que han viscut un procés complicat, i que han quedat tocats, però també aquells que els han substituït, sense tenir la talla.

Xiulada a polítics catalans

Hi ha qui es lamenta de les xiulades que varen rebre alguns polítics catalans, ahir durant els actes institucionals de l'onze de setembre. Estaria molt bé que tot funcionés i que la gent pogués manifestar la seva simpatia i gratitud als polítics de torn, però s'ha d'entendre que tothom és lliure d'expressar els seus sentiments i una xiulada és més que lògica en segons quins moments.

El funcionament polític a Catalunya des de fa uns quants anys té molt que desitjar, i és lògic que hi hagi gent enfadada en com s'està gestionant políticament el país i ho vulgui manifestar públicament. No entenc ni m'agrada xiulades en els recintes institucionals, i encara menys si venen de representants polítics que tenen el seu espai de debat i argumentació de la seva opinió, però sí que entenc que en manifestacions públiques de ciutadans hi pugui haver aquesta reacció. Les manifestacions acostumen a ser organitzades per reclamar o reivindicar drets, molt diferent del que passa en països autoritaris, governats per dictadors, i que a casa nostra podem recordar de no fa tants anys (els que ja tenim una edat).

La gent està cansada i vol que els governants preguin la iniciativa i no es dediquin només a queixar-se de què fan a Madrid. Vol veure un projecte de futur clar per al país, i una entesa entre els governants catalans, que ho faci possible, i no pas unes baralles continuades. Aquest cansament és el que fa que la gent es revolti i l'única manera que tingui d'expressar-ho sigui xiulant als polítics que hem escollit perquè ens treguin d'aquest atzucac.

Els independentistes catalans estan molt farts de les baralles d'ERC i Junts per Catalunya, i segur que aprofitaran qualsevol oportunitat per manifestar-ho. No ens estranyi, doncs, aquesta reacció i en tot cas treballem perquè les circumstàncies siguin diferents. La sensació de deixadesa, d'incapacitat de liderar un projecte positiu i engrescador, provoca aquest desencís, ràbia i impotència, que explica les xiulades als que fan molts discursos, però no arriben a fer res.

Catalunya no es mereix aquests polítics

L'impàs en la investidura del president de la Generalitat es manifesta a les xarxes socials amb molta crispació entre simpatitzants d'ERC i JxCat, també en escrits de col·laboradors a la premsa, amb referències a aquesta situació, algun d'ells molt interessants. Una menció especial l'escrit de Joan B. Culla, a l'ARA, que acaba referint-se al Consell per la República, donant-li el sentit i valor que té i no més.

Resulta força desagradable viure la situació que estem vivint aquests dies, després de tants mesos de desgovern i amb un futur gens clar. No hi ha cap garantia que una vegada constituït el govern entre ERC i JxCat hi hagi prou sintonia per avançar, i això encara ens desespera més.

Avui hi ha hagut el segon debat i intent d'investidura i el resultat ha estat el mateix. No l'he seguit, perquè no em dona la gana de perdre el temps escoltant polítics amb tan poc respecte als que els han votat. Això no és el que volem, i el problema és el de sempre: ens fa falta polítics competents.

La picabaralla entre uns i altres no va més enllà de les ganes de protagonisme de les dues parts, però algú s'oblida que les urnes varen parlar i ara no és JxCat qui està per davant, sinó ERC. Crec que m'hi referia ahir mateix, quan deia que JxCat encara no ha paït haver quedat per sota d'ERC, i això és un signe de debilitat i poca maduresa política. No em mereixen més respecte del que demostren envers nosaltres, i espero que el temps els situï al seu lloc.

No ens toca res més que esperar més intents, però el que han de saber és que la gent està molt cansada d'ells, i que el dia menys pensat es poden trobar amb un disgust no esperat. És una llàstima que es perdin tantes oportunitats per avançar i aprofitar el talent que la nostra societat té i que ara es troba adormit. Ho demanàvem abans de les darreres eleccions, però els polítics són els mateixos i la seva mediocritat també.

A veure qui presenta més recursos!

Avui el que es porta són els recursos a la decisió del govern català d'ajornar les eleccions al Parlament, després de l'acord majoritari dels partits parlamentaris. Ens queixem que la política la portem als jutjats, però no ens cansem de fer-ho, aprofitant qualsevol excusa.

És curiós que siguin partits que no es presenten a les eleccions, com la Lliga Democràtica, els que presentin aquests recursos, no sé si per fer veure a la gent que ells són molt legalistes, encara que no tinguin el suport popular per poder optar a ser presents al Parlament.

Ja fa temps que diem que estem molt cansats de tot i de tothom. Estem farts de la inoperància dels partits que governen i els que fan oposició, i ara hi haurem d'afegir els partits que ni tan sols hi són presents. Què en treuen de tot plegat?

Ja he dit en alguna ocasió, i sinó ho faig ara, que d'entrada m'és igual que es facin les eleccions ara que suara. Sí que és cert que tinc moltes ganes que es canviï el govern, però tampoc tinc gaires esperances d'aconseguir un canvi substancial, un canvi que ens porti a millorar la situació, no només econòmica o política, sinó també social. El que ja m'atabala més és el conjunt d'estratègies que utilitzen alguns partits per sembrar la confusió i intentar treure'n rèdit.

Ara resulta que haurem d'esperar què hi diu el TSJC, i encara ens confondran més, perquè ja no sabem com queda el calendari de la campanya electoral, si haurem de tornar a comprovar si som al Cens, si hem de tornar a Correus per demanar el vot anticipat, ni si els partits hauran de tornar a demanar avals per presentar-se. Aquest desori és desencoratjador i probablement el que en sortirà serà una disminució de la participació, perquè tots plegats els direm que s'ho facin ells!

Un 2021 esperançador

Acomiadem l'any més pesat dels que probablement hem viscut tots nosaltres, amb moltes ganes que el proper sigui millor i que tinguem encarrilada la solució per fer fora l'epidèmia. Un cansament que es pot notar a les cares de les persones quan desitgem una bona entrada d'any, i ens ve al cap tot el que hem viscut des de mitjans de març.

Li diem adéu d'una manera diferent, ja sigui pel confinament o les mesures restrictives que el govern ens recomana, o bé perquè tampoc ens queden gaires ganes de celebrar res. Ho farem a casa, recollits i una mica en silenci, però pensant molt en el demà, amb moltes ganes que sigui cert que la vacunació ens traurà del pou.

Volem pensar que aquest cap d'any serà diferent de tots els viscuts, però també dels que vindran. No volem imaginar-nos una situació semblant a finals del proper any. Creiem fermament que és qüestió d'uns pocs mesos, d'acabar el curs i que vingui un estiu alliberador. Que puguem tornar a sortir de vacances, i fer vida normal.

L'any 2020 el recordarem molt temps, i sortirà als llibres d'història. L'explicarem als nostres nets i no es podran imaginar què ha suposat per a nosaltres. Com ens ha canviat la vida, els costums i les tradicions. Nosaltres mateixos, quan ens parlaven de la grip del 1918, no podíem entendre què representava. Ha estat a partir de viure l'experiència del coronavirus que hem pogut saber què és una epidèmia i què comporta.

Li diem adéu a l'any transcorregut, amb més intensitat que altres vegades, i esperem de l'any entrant, un canvi total, perquè no ens veiem capaços de patir un altre any, amb les condicions que hem hagut de viure el present. Us desitjo a tots i a totes, una bona entrada d'any, i molta sort en aquest 2021 en qui tots hem dipositat moltes esperances.

Laura Borràs satisfà els militants de JxCat

La victòria de Laura Borràs a les primàries de JxCat no sé com catalogar-la. Estava cantat que aquesta seria l'opció de la majoria dels militants amb dret a vot, però no està tan clar que sigui la millor opció per la majoria de l'electorat. Una cosa és agradar a tres mil persones, els que l'han votat, i una altra aconseguir el vot d'un milió de persones a les eleccions al Parlament.

El posicionament de Laura Borràs és molt clar. Tot el seu discurs gira al voltant de la independència, però no ens explica com hi vol arribar, i els catalans estem escarmentats. A part de la trencadissa al partit, i l'aparició d'una colla de partits força semblants i competitius, fa massa temps que ens trobem encallats, i no sembla que la independència sigui el camí més fàcil en aquests moments.

Presentar-se una vegada més amb l'únic objectiu de ser independents, no sembla la millor manera d'augurar bons resultats, sobretot si es pretén una gran majoria. És cert que l'alternativa a Borràs estava abocada al fracàs, però el seu discurs, no tan radical, podia engrescar més votants el dia 14 de febrer.

Penso que aquestes primàries no comportaven cap novetat, i que a Puigdemont, qui continua liderant el partit, era el resultat que volia. Però la força del president a l'exili crec que ha anat a la baixa. Potser m'equivoco, però el cansament de la majoria d'electors, a mesura que passa el temps, l'ha començat a deixar una mica de banda. Un cansament que ha estat provocat també per la mala gestió del president Torra i dels que l'han acompanyat i que ara el substitueixen.

Encara falten dies per a les eleccions i poden passar moltes coses, entre elles que tinguem problemes per celebrar-les per culpa del COVID-19. De totes maneres si no hi ha canvis en el discurs, em fa l'efecte que JxCat ho té molt complicat per revalidar la victòria i encara més difícil aconseguir un govern fort després de les eleccions.

El procés supera l'embaràs de l'elefant

Podem deixar que els partits independentistes discuteixin quina és la millor opció per continuar endavant, però els hi hem de dir que ens cansen, i entenc perfectament el cansament dels contraris al procés. Cada dos per tres hi ha un motiu o altre per discutir i a més es fa amb ressò i atabalament per a les persones que ja hem fet prou votant i sortint a manifestar-nos, i el que faci falta.

No vull pas dir que sigui fàcil prendre acords, però voldria aprofitar per recordar-los que no hi ha ningú imprescindible i que la feina hem d'acostumar-nos a fer-la entre tots. Valoro la feina que ha fet el president Puigdemont i la de Junqueras i altres polítics que ara es troben exiliats o presos, però sense oblidar-nos d'ells i continuar lluitant perquè la Justícia aparegui després de tant de temps adormida, hem de resoldre el més immediat amb les persones que hi poden ser.

No podem començar de zero, però tampoc encallar-nos cada vegada i actuar com el dia de la marmota. Sortosament hi ha una data fixada, el 17 de gener, per fer el següent pas, i això evitarà que per Setmana Santa estiguéssim igual. Cal ser conscients de què pot passar si no hi ha acord a temps, i a més un bon acord. Sabem que el govern espanyol té molts recursos per posar pals a les rodes, i tenen la conxorxa de partits de Catalunya: C's, PP i PSC. Aquests darrers amb ganes de donar la presidència del Parlament al C's. 

Per tot això no cal badar i, sobretot, no cansar-nos més. Ens vàrem creure que tot estava previst, i ara ens adonem que a cada pas hi ha milers de dubtes, i en certs casos poc encert. Sisplau, anem per feina i ja tindrem temps de buscar simbolismes.

Tot això, però, sense oblidar que tenim un deute vers els polítics que vàrem empènyer a prendre decisions que els han portat a Brussel·les, Estremera o Soto del Real. Al marge del que es faci d'aquí a deu dies, no podem oblidar-los. No s'ho mereixen.

Una alenada d'aire fresc del Collsacabra per continuar endavant

No sé si és per l'edat o el cansament que arrossego darrerament, cada vegada em va millor desconnectar de la civilització, de la societat que entre tots hem desmanegat i contribuït a que resulti insuportable. Aquest matí he tingut la sort de deixar-me caure per Cantonigròs i Tavertet, i la veritat és que resulta molt saludable. Poca gent, aire molt més pur, silenci assegurat, bones persones...

A vegades no es tracta d'anar gaire lluny, sinó només de canviar l'hàbit, canviar el paisatge i les persones, que ni seran millors ni pitjors, però t'ajudarà sortir de l'encasellament en què ens fiquem si no fem res per evitar-ho.

No he parlat ni pensat sobre les declaracions, sembla ser llastimoses, del president espanyol ahir davant d'un escenari arreglat, ni dels problemes de l'aeroport del Prat, o les citacions de càrrecs públics catalans per part de la Guàrdia Civil. Tot aquest entramat que ens podíem imaginar i que encara no ens ha sorprès del tot. 

Si el govern català, les forces majoritàries del Parlament i la ciutadania que vol votar en referèndum es mantenen unides, de més grosses en passaran, perquè qui ostenta el poder de veritat, hi està en contra, i farà servir tot el que està a les seves mans per evitar-ho. Si no ho aconseguís seria un ridícul que el deixaria fora de combat, i això Madrid, els socialistes i els populars no s'ho poden permetre.

Demostrar que el PP ha estat el partit més corrupte de la història espanyola no té cap mena d'importància ni conseqüències, però que quedés en evidència un govern espanyol davant l'intent de celebrar un referèndum d'autodeterminació, això no ho perdonaria ningú.

Us adoneu que... acabo d'aterrar i ja hi torno?

Convivint amb la corrupció

Aquests dies, si no et vols deprimir, el millor que pots fer és sintonitzar emissores musicals, perquè amb la resta tens la impressió que no hi ha vida més enllà de la corrupció.

Corruptes i presumptes corruptes envaeixen la nostra societat des del punt més amagat fins a la presidència del govern espanyol. Encara que al final tot quedés en res, l'experiència viscuda ens ha envellit una colla d'anys i, en molts casos, ha comportat avorriment, cansament i patiment.

Paral·lelament, les notícies que ens arriben de les decisions polítiques a Madrid, no són pas millors, i provoquen més aversió al sentiment identitari espanyol. Avui, esmorzant amb un socialista espanyol, quedava ben clar què ens provoquen uns polítics irresponsables, prepotents i fatxes. La seva actuació ens encomana un rebuig al més feble, el que no hi té cap responsabilitat, sinó que simplement pensa diferent a nosaltres.

De tot plegat el més trist és pensar que ens acostumarem a conviure amb la corrupció, i ja no ens sorprendrà res. Sense arribar a l'extrem de justificar-la, sí que ho trobarem la cosa més normal del món, un dany col·lateral necessari i inevitable.