Els partits independentistes a capítol

Després del fracàs dels partits independentistes en les darreres eleccions al Parlament i amb la constitució d'un nou govern unionista, amb alguna pinzellada autonomista, ha arribat l'hora de recapitular i mirar de saber què volen ser de grans. És per això que els tres partits tenen previst celebrar el respectiu congrés per definir com han de continuar. Ho va anunciar ERC fa setmanes, amb Junqueras esperant que el proclamin com el gran defensor i avalador d'un partit renovat (?), i ara ho comunica Junts, com no podia ser d'una altra manera. La CUP, que els varen enganxar amb els pixats al ventre, suposo que reprendrà el camí iniciat i estroncat. 

L'objectiu dels tres partits no és fàcil de definir. Fins fa pocs mesos parlàvem de sumar majoria al Parlament, però després de les baralles entre ells, la suma té molt poca importància. De tots és sabut que no té cap sentit sumar peres i pomes. Davant d'això, els tres partits han de valorar quina ha de ser la seva estratègia per tornar a ser alguna cosa més o menys decisiva, però el més important és descobrir quins són els seus objectius. Hem enterrat el Procés? Es pot tornar a parlar del dret a l'autodeterminació? Ens quedem amb la millora del finançament i aconseguir el principi d'ordinalitat, per posar un exemple?

Junts, que no podia sumar amb ningú més, però no tenia prou força per erigir-se en partit de govern, recordant les millors èpoques de CIU, va optar per aferrar-se a la idea de la independència. Amb això aconseguia els aliats per sumar majoria al Parlament. Ara no hi pot comptar. Les ferides en la relació amb ERC són massa profundes i recents i, en tot cas, han de passar moltes persones i temps per aconseguir recuperar certa sintonia. 

Davant de la situació actual, amb la recuperació del tripartit, gràcies a la renúncia d'ERC a la independència del país, caldrà treballar molt bé les bases per aconseguir un canvi d'objectius i estratègia per d'aquí a quatre anys. Entretant hauran d'anar refent ponts de diàleg, rectificar dels errors comesos, i aconseguir noves cares, que no portin la motxilla dels dirigents actuals. I la pregunta que ens fem és si els líders actuals tindran el valor, l'honestedat, generositat i intel·ligència de fer un pas al costat i amb aquest gest, si voleu amb una part important de sacrifici, prioritzar els interessos del país als propis. Si tots ells s'encaparren, com ho fa Junqueras, en no baixar del burro, tenim debat i paràlisi per temps. Estarem a l'aguait.

Han passat cinc anys

Avui fa exactament cinc anys que iniciàvem les nostres vacances al sud de Noruega amb moltes ganes de veure aigua en abundància. Ja llavors enyoràvem l'aigua al nostre país i això que no estàvem en la situació que ens trobem avui. L'objectiu era veure els fiords noruecs i descobrir noves terres. D'alguna manera trobar allò que no tenim a casa, la qual cosa no vol dir que a casa nostra no hi hagi contrades prou interessants i boniques, i que probablement desconeixem i no arribarem a visitar mai.

Va ser el mateix vespre d'haver arribat a Bergen que ens vàrem assabentar de l'atemptat a les rambles de Barcelona. Ens va cridar l'atenció les imatges que la televisió noruega passava, i que el guia del viatge es va encarregar de notificar-nos. Tot i que en tots els hotels que anem hi ha la televisió preparada, no tenim el costum d'engegar-la. No és aquest el nostre objectiu.

Si bé ens vàrem assabentar dels fets de Barcelona i Cambrils, no va ser fins a la tornada que no ens vam fer realment càrrec de la gran tragèdia, amb moltes víctimes, els familiars de les quals encara reivindiquen el reconeixement.

Potser sí que els fets de setembre i octubre d'aquell 2017 varen treure protagonisme als atemptats del mes d'agost, però sempre he pensat que la policia i també l'estat no van destinar prou energia per esbrinar què va passar realment, i per què no es va poder evitar.

Han passat cinc anys i el recordatori és dolorós, no només per les morts i les persones ferides, sinó perquè molts afectats no han estat atesos com caldria esperar. Som conscients que la mort d'un familiar és irreparable, però sí que esperes consol de qui té la possibilitat de treballar a fons les raons que varen fer possible els atemptats. Em temo que per més temps que passi, el mal record de com s'ha fet tot plegat durarà sempre, i no hi haurà manera de recuperar la pau que és tan necessària per viure feliç.

Diuen que el temps tot ho cura, però quan les ferides no es treballen correctament, aquestes no arriben a cicatritzar mai, i crec que això és el que ha passat i passa amb els atemptats del 17 d'agost de 2017. Un dia que per a la nostra família era motiu de joia i il·lusió, perquè no sempre tens l'oportunitat de fer un llarg viatge i descobrir nous territoris, però que per a moltes famílies va ser l'inici d'un drama que encara perdura, i que els nostres responsables polítics han estat incapaços de resoldre de la millora manera possible. Serveixi aquest meu post d'homenatge a les víctimes i els seus familiars d'aquells tràgics esdeveniments del mes d'agost.

Preocupats per Europa

Les trifulgues dins del PP ens han fet oblidar massa estona el greu problema que travessa Europa, amb un president rus molt decidit a protegir els seus interessos més enllà de les seves fronteres. Cada minut que passa és un minut més d'angoixa per al futur del poble ucraïnès. La decisió del Senat rus de permetre la invasió d'estats estrangers, en aquest cas Ucraïna, agreuja la situació d'aquest país i la pau del continent europeu.

Tot el que podem dir en un moment donat pot quedar obsolet al cap d'uns minuts. La tensió és màxima i la decisió final d'envair Ucraïna està penjant d'un fil. El reconeixement de les repúbliques autoproclamades independents, de l'est d'Ucraïna, per part de Rússia, és una bona excusa per envair el país. Qualsevol mentida és bona per iniciar l'atac, i en això els països de l'OTAN estan molt a l'aguait.

Han començat a sonar les sancions que Europa i els EUA volen aplicar a Rússia, més que res per intentar evitar aquesta invasió temuda. Putin, però, se sent molt valent i amenaça amb represàlies encara més dures. 

És per això que la distracció dels assumptes interns del PP, que certament tenen repercussió de cara a fora, impedeix mantenir tota l'atenció a uns fets crucials per a la pau a Europa, i la possible desestabilització econòmica de tots els països occidentals.

La situació de crisi amb ambient prebèl·lic, ha fet que se'ns recordi la història que va des de la caiguda del mur de Berlín, amb la provocació d'unes ferides que no han cicatritzat. Putin d'alguna manera pretén recuperar l'orgull perdut amb la claudicació gairebé humiliant de la Unió Soviètica, i no vol que amb Ucraïna passi el mateix que va passar amb les repúbliques bàltiques.

El serial del PP no ha acabat, malgrat sembla que Casado ja no té els avals necessaris per continuar al capdavant del partit, però la nostra vista i preocupacions estan posades en el desenllaç de la situació de l'est europeu, amb la por al cos per l'esclat d'una guerra que no tindria guanyadors.

Recordant les víctimes d'ara fa dos anys

Tots, en algun o altre moment del dia, hem tingut un record pels fets d'ara fa dos anys a Barcelona i Cambrils. Va ser un cop que va colpir a molta gent i que encara ens manté d'alguna manera afectats. El fet en sí és suficient per trasbalsar-nos, al marge de tenir en compte les circumstàncies i tot allò que encara no hem pogut saber, ni nosaltres ni les persones més properes a les víctimes mortals i les ferides.

Avui calia fer un acte de manifestació de dolor per la mort de persones innocents, víctimes d'un atac terrorista que no havia de succeir. Que no es justifica, per més cridòria que vulguin fer, aquelles persones malaltes mentalment, ofuscades i manipulades. Avui no era dia de reivindicacions, encara que les tinguem presents perquè la nostra societat necessita explicacions, necessita respostes d'aquestes institucions, d'aquest Estat que diu fer tan bé les coses.

Han passat dos anys i encara cueja el mal afegit per interessos. La premsa espanyola, la policia espanyola i el mateix Estat es varen preocupar per trobar culpables més enllà de la seva responsabilitat. Els mossos varen estar al punt de mira. Tot per justificar que no estaven preparats i que la millor sortida era la gestió central de la policia. Qualsevol excusa és bona per voler recentralitzar el poder. Vergonya!

Avui recordem l'atac d'uns nois venuts, enganyats i manipulats per qui només s'alimenta d'odi vers els altres, vers aquells que són diferents. Hem de continuar creient que no tothom és igual, i que només en són uns quants els que estan afectats i impregnats d'aquest odi que els fa actuar d'aquesta manera. Hem de continuar lluitant per aconseguir una convivència rica en la diversitat.

Muriel Casals i Esperanza Aguirre són notícia

Dues dones són notícia avui a la premsa. Es tracta de l'expresidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, i de la ja expresidenta del PP madrileny, Esperanza Aguirre. Muriel ens ha deixat després de l'accident que va patir a finals de gener, i que no ha pogut superar les ferides. El cas d'Esperanza Aguirre és diferent i té a veure, o no, amb la corrupció del PP.

Muriel es va pronunciar clarament a favor del procés constituent i la independència de Catalunya, essent presidenta d'Òmnium Cultural, una entitat amb socis favorables a la independència, però també d'altres que no pensaven el mateix. No sé què ha passat amb aquests darrers, però em consta que alguns han estripat el carnet de soci, contraris al posicionament de la seva presidenta.

Sempre he entès la posició de l'ANC, però no tant la d'Òmnium. Em passa una mica com en el cas del Barça. Aquest club també té socis que no estan a favor de la independència, i això ha de fer pensar els seus responsables de junta.

Ens hagi agradat més o menys, hem de ser capaços de reflexionar sobre el paper de les entitats i els límits dels seus pronunciaments. Com és obvi Òmnium Cultural no tindria raó de ser si no es posicionés clarament a favor del país, del dret a decidir, però de la independència també? Aquí jo hi tinc els meus dubtes.

Tot això, però, no voldria que servís per qüestionar el paper de Muriel Casals, ara que ens ha deixat víctima d'un desgraciat accident. Muriel va lluitar per tot allò que creia sincerament, i és un exemple per a moltes persones, que a vegades ens limitem a jutjar des de l'altra banda de la plaça. L'exemple de Muriel Casals ens ha de servir per treballar intensament per trobar una sortida positiva per a Catalunya. S'ho mereix, i a ella li hem de dedicar.

D'Esperanza Aguirre no sabria dir-ne gaires coses positives, tot i que segur que en té. Sempre l'he considerat una persona que actuava per interès personal, i que el servei a la població era una excusa per estar a dalt i viure de la política. I amb això no vull dir que Aguirre hagi actuat de manera corrupta, simplement sospito que ha viscut de la política sense importar-li gaire el servei als altres. Segur que la seva dimissió amaga uns objectius que no trigarem a conèixer.