Llibertat d'expressió i d'opinió

Amb tantes històries de pancartes no sé si riure o plorar. Ja entenc que el missatge és clar i l'interès per penjar-les o fer-les despenjar també, però el problema és que a part d'aquest moviment de pancartes no hi ha res més, sobretot res d'important. Ens quedem en les formes, però no tenim contingut.

Ja estic d'acord que tot s'ha d'il·lustrar i que les formes són importants, però no més que els continguts, i ara estem buits de contingut. No sabem on som ni on volem anar, si més no com ho podem fer amb un mínim de garanties i no tornar a caure en la mateixa pedra.

Si tinguéssim tots plegats una mica més del sentit de la decència, ningú s'hauria d'oposar a reclamar explícitament la llibertat dels presos polítics, dient-ne el nom que més els agradés. No és just tenir els presos tant temps en presó preventiva i per això estiguis d'acord amb la seva actuació o no, no hauries de permetre-ho. En aquest cas a ningú li faria nosa la pancarta ni el llacet groc. 

Concloure que manifestar-se amb un llaç groc és partidista i per això, en precampanya electoral, l'obliguen a despenjar, és una mica de cinisme i interpretar interessadament la Justícia. No és estrany, doncs, que malfiem de la justícia espanyola i no esperem res de bo de la sentència. 

Veurem què passa amb la pancarta penjada ara reclamant el dret d'opinió i d'expressió. En una situació normal, i un país normal, només els antidemocràtics hi haurien d'estar en contra, però coneixent com actua la justícia a Espanya, és probable que també es consideri partidista i la facin treure. En tot cas, si aquesta és la raó, hauríem de concloure que els partits unionistes, en aquest cas, no són partits demòcrates, perquè no estarien defensant la llibertat d'expressió i opinió.

El temps no ho cura tot

Aquest mes de juliol es commemora el cinquantè aniversari de l'arribada de l'home a la lluna. Els que tenim una edat ho recordem. S'havia assolit un repte que feia anys que era un objectiu perseguit. Semblava que s'obrien les portes a molts més descobriments i aventures. Ens ho miràvem en blanc i negre, a través d'uns televisors que tenien pocs anys d'història. Començava una nova època?

Vivíem en la grisor del franquisme, amb moltes ganes de sortir d'aquest reducte autoritari, somiant poder entrar a Europa i deslliurar-nos de la dictadura del general Franco. Amèrica arribava a la lluna i nosaltres continuàvem sotmesos en la censura política, social i cultural.

Han passat cinquanta anys i es parla de Mart, però llavors, quan s'arribà a la lluna semblava que era l'inici d'un no acabar. Anys més tard vàrem deixar de sentir-ne a parlar. No és que desaparegués la NASA, però sí de les portades dels diaris. Fins fa poc, quan ha sortit la notícia de l'anada a Mart. Ho veurem?

Contrastar aquesta notícia amb la realitat política que vivim a casa nostra t'entristeix. Estem perdent el temps miserablement, només per l'ambició d'uns quants. Què hem fet malament que ens toqui aguantar aquest govern? Ens adonem suficientment que les nostres converses giren sempre sobre el mateix tema. És això una vida agradable i interessant? Quina importància té si el president el jutgen per haver mantingut el llaç groc al seu balcó? 

El més trist de tot plegat és que creiem que el temps ho cura tot, però no és del tot cert. Quina cara li queda a qui va ser president del Barça, en ser alliberat sense condemna després de gairebé dos anys de presó preventiva? Quina cara els queda als mestres de l'institut de Sant Andreu de la Barca quan s'arxiven les seves causes, després d'haver passat la vergonya de veure les seves fotografies a les primeres pàgines dels diaris grocs espanyols? Què passarà amb els nostres presos polítics i exiliats? Respondrem que el temps ho cura tot?

Un desprestigi buscat o no, però trobat

La Fiscalia demana vint mesos d'inhabilitació al president Torra, per haver desobeït l'ordre de la Junta Electoral Central, de retirar la pancarta amb el llaç groc, de la façana de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume. Si tot plegat no fos tan seriós hi podríem fer-hi broma, contents d'aparcar un temps el nostre president, i esperar més sort amb el substitut.

No sé si hi ha prou delicte com per inhabilitar el president, però en tot cas a mi no em va semblar bé tot el tripijoc amb les pancartes, i encara menys l'argument final per treure-les. Ho vaig trobar molt infantil. Potser és un fet més que se m'ajunta a l'hora de valorar tant negativament la gestió de Torra, i les ganes que es convoquin eleccions per treure'l de Palau.

Si a tot això hi afegim que avui la Guàrdia Civil ha tornat a entrar a la Generalitat buscant més proves del dia 1 d'octubre, podem afirmar que el prestigi de les nostres institucions, per culpa nostra i dels altres, està sota mínims. Tothom s'hi atreveix i si a més els nostres polítics tenen les institucions paralitzades, arribarà un moment que no tindran credibilitat per fer res. És molt trist.

Prohibir l'estelada

Llegeixo que el PP vol presentar una proposta de llei per prohibir llaços grocs i estelades a l'espai públic i fer-ne responsable qui ho permeti, amb penes de fins a la inhabilitació per a càrrecs públics. No em ve de nou perquè tots coneixem què hi ha al darrere i qui hi ha també. En una societat democràtica aquesta llei no hi tindria cabuda, però ja sabem que la nostra societat està malalta i encara hi ha massa hereus del franquisme, un sistema dictatorial on les prohibicions estan a l'ordre del dia.

Algú que m'expliqui què hi ha més democràtic que poder expressar els teus sentiments, ja sigui a través d'una estelada o d'una espanyola amb el pollastre. Per què no els podem permetre manifestar-se tal com són i pensen? La notícia deixa clar que el PP es refereix en tot moment a l'espai públic i no pas el privat. O sigui que al balcó podrem posar allò que ens doni la gana, i a dins de casa també. No em deixaran anar pel carrer amb el llaç groc a la solapa?

Tinc l'esperança que la proposta no avançarà perquè en aquesta ocasió el PSOE no es posarà al bàndol de l'extrema dreta espanyola, però no poso la mà al foc, perquè els socialistes des de fa temps no paren de sorprendre'ns.

Sincerament crec que el nivell polític espanyol és molt mediocre i no aconseguirem repuntar fins que no arribin polítics dialogants, amb un mínim de serietat per tractar els temes i no deixar-se portar per instints primaris i irracionals.

Sobra violència i falta sentit comú

Força desconnectat de l'actualitat política del nostre país, i d'arreu, he arribat a Arenys amb ganes de posar-me al dia el més aviat possible. Haig de dir que encara em falta estona per recollir tot allò que ha passat durant aquests dies que he estat fora, i que ho acabaré de fer entre avui i demà. De totes maneres m'ha semblat veure que les coses continuen bastant iguals, amb un agreujament del conflicte dels llaços grocs.

Em sap greu que a vegades s'estigui lluitant més pels símbols que no pas pel fons de les coses. Penjar llaços grocs és una manera d'expressar la nostra ràbia per una situació injusta, la dels presos polítics, i despenjar-los és la manera de manifestar que es veu bé que els nostres polítics estiguin empresonats. A partir d'aquí les lluites entre uns i altres són estúpides. Jo també crec que tothom és lliure d'expressar-se com és i pensa, però el que no em sembla tan bé és que es faci amb violència, sigui del bàndol que sigui.

A part de la violència, el que també em preocupa, i molt, és l'actitud dels diputats, que com a mínim haurien de saber comportar-se i defensar la seva opinió d'una manera decent, sense insults ni actituds barroeres. No em cansaré de repetir que el comportament de la bancada de C's al Parlament català no és el que s'espera d'un diputat electe, sigui quina sigui la seva manera de ser i pensar. C's està protagonitzant una etapa grisa i trista de la història del Parlament de Catalunya, i en conec els motius. C's com el PP no han cregut mai en el Parlament. Ells pensen només en les institucions espanyols, les centrals, i la resta és perdre el temps. És per això que volen treure-li competències.

Prohibir per llei els llaços grocs

Ja em perdonareu els que hi estigueu d'acord, però ho trobo ridícul i preocupant al mateix temps. Ridícul perquè reglamentar per llei una cosa així és una bajanada que la resta del món civilitzat no pot entendre, però és encara més preocupant perquè es tracta de limitar la llibertat d'expressió.

I això podria arribar a passar en un país, Espanya, on no es prohibeix l'exaltació del nazisme ni tota la seva simbologia, ni tampoc el falangisme o el franquisme, quan són moviments històrics que han destrossat la vida a moltes persones. Com es pot interpretar?

Personalment no m'afecta veure qui enarbora una bandera espanyola amb el toro dibuixat al mig o l'àguila franquista. Més aviat em fa pena qui ho fa, però defenso que tothom expressi allò que sent i vol demostrar. Una altra cosa és la violència que aquests grups puguin emprar. Això ja no és llibertat d'expressió, sinó atac a les persones i, per tant, delinqüència i motiu d'arrest i condemna.

Si jo vull expressar el meu desacord perquè hi ha nou polítics empresonats sense sentència judicial, per què no ho puc fer? Si ens hem posat d'acord que la seva defensa l'expressem amb llaços grocs, per què no puc manifestar allò que penso?

La posició de C's i PP, sobretot d'ells, és esperpèntica i només es pot explicar perquè els fa vergonya com s'ha tractat el procés, i el volen silenciar fins a l'absurditat de prohibir llaços grocs. No és qüestió només de llibertat d'expressió, sinó d'intel·ligència, i una cosa encara més greu: voler imposar via llei allò que no ens agrada. Confio que Espanya no augmenti el descrèdit que ha aconseguit la política del govern del PP i avaladors.

El groc no és independència, sinó llibertat!

A veure si ho entenem tots. Els llaços de color groc i tots els altres elements, de color groc, utilitzats aquests dies, no són una reivindicació de la independència, sinó l'exigència que es faci justícia i es tregui de les presons uns polítics que encara no han estat jutjats, i que estan en presó preventiva simplement com a venjança de l'Estat (poders polític i judicial) pel referèndum del dia 1 d'octubre, que és la vergonya d'Espanya arreu.

Podem entendre que s'està demanant que deixin d'estar empresonades unes persones que no han estat jutjades? Sobretot tenint en compte que a Espanya hi ha persones condemnades a presó i que en no ser sentència ferma, es troben lliures pel país o fins i tot a Suïssa.

Qui no vulgui entendre que es tracta d'una injustícia que tard o d'hora es reconeixerà arreu, fins i tot a Espanya, és que pensa com aquells polítics i jutges que s'han venjat dels nostres polítics independentistes. D'aquí es pot endevinar per què hi ha tants catalans que volen independitzar-se d'Espanya, mani el PP, el PSOE o C's. 

Hem fet fora uns polítics que no qualifico, però no estem contents dels que vénen ara. Ens agradaria pensar que seran millors, però com a mínim no són els que hem hagut d'aguantar durant els darrers set anys.

El groc no és independència, sinó llibertat. També llibertat d'expressió, que avui es troba assetjada per l'Estat espanyol.

Cada dia tenim més limitada la llibertat d’expressió

Amb tot aquest anar amunt i avall amb creus grogues i l'intent de retirar-les, ens hem perdut la substància, i uns i altres sembla que anem una mica despistats. Els llaços grocs, les creus i les tovalloles o bufandes grogues no s'utilitzen per reclamar la independència de Catalunya. El groc s'ha agafat per exigir la llibertat d'unes persones que no han estat jutjades i se les ha empresonat injustament.

I als nostres polítics empresonats i exiliats, hi sumem els jordis a qui s'acusa de violents quan les imatges han demostrat tot el contrari, i els cantants de qui se senten ofesos per les seves lletres, i totes aquelles persones que veuen censurada la seva llibertat d'expressió, per culpa d'uns jutges que utilitzen erròniament i també interessadament la justícia. El color groc de l'exigència perquè es faci justícia i que aquesta no depengui de la voluntat política. Volem una justícia imparcial, com se la suposa, però que de moment no actua com a tal.

El tripijoc entre jutges i polítics ja no es porta a terme de manera dissimulada, sinó que ho fan a cara descoberta, segurs que ningú no els en demanarà comptes, perquè tenen tot el poder controlat. Aquesta és la gran misèria que domina el nostre país, més enllà de passejar símbols per carrers i ciutats. La nostra societat ha sofert una involució dramàtica, de la qual ens costarà sortir-nos-nos.

No es pot permetre l'empresonament de persones pel simple fet de criticar les forces armades, el rei o la sagrada Constitució. I això encara és més descarat, quan paral·lelament es fomenta i no es castiga l'atac a les nostres institucions i els seus representants legítims. Amb aquest model de país, no podem anar bé, i es fa molt difícil creure que es pugui solucionar a curt i mitjà termini. L'improbable èxit de la moció de censura a M. Rajoy no és cap garantia, tampoc, per aconseguir un país just i respectuós amb les nostres institucions.

La llista dels més venuts i el groc reivindicatiu

Sembla ser que, després d'uns anys d'autors mediàtics, el món del llibre ha tornat a la normalitat. Enguany, deixant de banda el tema del procés, podríem dir que els catalans han optat per comprar llibres al marge de si l'autor o autora fos més o menys mediàtica. El fet que el llibre de Martí Gironell fos el més venut ho vindria a corroborar. 

A casa hem optat per Pep Coll i Sergi Vicente, amb les obres "Al mateix riu d'Heràclit" i "Xina fast forward". Dos llibres que no he vist entre els més venuts, però que estic segur que ens agradaran. S'ha de dir que el llibre "Operació Urnes" ja el vàrem adquirir en la promoció del diari ARA, i que està molt ben escrit.

M'ha cridat l'atenció el fort component polític de la diada, amb la presència de gairebé totes les forces polítiques que l'any vinent estaran ultimant els detalls de la campanya per a les eleccions del mes de maig. Enguany deu haver estat un tastet, per anar engreixant la maquinària i preparant el camí que hauran de prendre per aconseguir els desitjats escons municipals.

A Arenys també hi eren tots, o gairebé tots. Els que hi faltaven, però, segur que l'any vinent hi seran, i la gama de colors que podrem veure en els globus i souvenirs de la campanya serà ben extensa. Taronges, liles, blaus, vermells, grocs... Enguany el color ha estat el groc, per reivindicar la llibertat dels nostres presos polítics.

Es prohibeix el groc i es castiga la llibertat d’expressió

Avui és d'aquells dies que hauria de deixar d'escriure perquè no puc expressar tot el que sento. La llibertat d'expressió al nostre país torna a estar suspesa per qui mana des d'Espanya i les seves instàncies judicials. No podem dir res els que pensem més o menys igual, però això no els passa als feixistes i ultradretans, que tenen l'empara del PP i els seus jutges.

És molt gros i no puc entendre aquelles persones que ja s'ho imaginaven, que el govern espanyol seria capaç d'arribar als extrems on ha arribat. Digueu-me innocent. No puc entendre tampoc que ments recargolades com la del senyor Albiol es trobin emparats per la Justícia i siguin la cara visible, a casa nostra, del govern de l'Estat. És cert que les enquestes li donen els pitjors resultats, però en tot cas és per culpa de la pujada que preveuen a l'extrema dreta de C's.

He acabat de llegir el llibre de Naomi Klein, "No n'hi ha prou amb dir No", i l'emprenyament que tens per haver de reconèixer la perversitat de la societat occidental del segle XXI, et fa veure que Espanya no estem millor en mans del PP, amb suport de C's i el PSOE, del Capital i de l'statu quo. Quan sortíem de les urpes del franquisme, poc ens imaginàvem que podíem arribar a la situació actual.

Continuo ocultant els meus pensaments d'avui, després de conèixer la decisió del jutge del Tribunal Suprem. No ho diré, no els revelaré, només dir-vos que la ràbia va per dins i que tot allò que em diferencia de les bandes feixistes de la ultradreta espanyola em permet actuar com a persona responsable dels meus actes i respectuós amb aquells que pensen diferent.

Estic convençut que la història posarà cadascú en el lloc que li correspon. Només desitjo que no sigui massa tard. Tal com en Toni Soler ha escrit, "Per damunt de tot, guanyar".

Què entén Rajoy per normalitat?

Si això que estem vivint des de fa un mes és normalitat, visqui l'anormalitat! Què entén el president del PP per normalitat? Prohibir portar llacets de color groc? Prohibir penjar en edificis públics cartells  que demanen democràcia? o llibertat? Això és normal? És normal que els feixistes puguin manifestar-se i nosaltres no puguem anar de groc? Això és la normalitat que ens garanteix Rajoy?

Jo no vull ser normal, tal com ens presenta Rajoy o bé García Albiol. Aquesta normalitat és d'acceptació de l'autoritarisme, de les prohibicions de la dreta ultranacionalista i de la manca de llibertats del poble. Aquesta és la normalitat que vàrem viure durant el franquisme i que aquests dies ens retorna a la memòria molts passatges i successos que ja teníem mig oblidats.

Fàstic és el que em produeix llegir declaracions de Millo, Rajoy, Albiol... Com pot ser que Iceta estigui al seu costat? No li pesa la història del socialisme català? És denigrant i denunciable tot el que està passant aquests dies. No es tracta de guerra bruta a les clavegueres de l'Estat, sinó d'una guerra oberta i visible, sense escrúpols d'uns autoritaris que hem permès que estiguin governant Espanya. No és que els catalans no ens els mereixem, sinó que tampoc els espanyols es mereixen ser governats per uns corruptes i dictadors com són la majoria de dirigents del PP. Em sap greu per la gent que aprecio i que són militants d'aquest partit. Les seves raons tindran, però no es pot permetre que les coses no canviïn. El dia 21 de desembre els catalans tenim l'oportunitat de referendar els nostres plans de futur, de treure'ns aquest mal son i recuperar les llibertats perdudes.

Prohibit el color groc

No és un acudit, sinó una cosa molt seriosa. El color groc és prohibit perquè condiciona el vot. Quin país!!! No només els llaços de color groc, sinó també il·luminar edificis oficials de color groc, o les fonts públiques, i tot allò que tiri a groc serà prohibit per la Junta Electoral de torn. I jo que em pensava que el fet de tenir mig govern a la presó i la resta a l'exili (això TV3 no ho pot dir), seria motiu suficient per influir el vot, ara resulta que és el color groc.

M'imagino que el dia 21 de desembre el sol no apareixerà, doncs el seu groc esplendorós condicionaria el vot dels electors. Caldrà tapar tot allò que groguegi, no fos cas que ens servís per decantar el vot. ¿Hi ha alguna persona sensible que a hores d'ara no tingui el vot condicionat per la injustícia de tenir els nostres polítics presoners sense ser jutjats, i els fatxes condemnats, al carrer per decisió dels 12 jutges del Tribunal Constitucional?

Quina vergonya de país! Quina vergonya de club d'estats europeus, que es protegeixen les misèries perquè no es descobreixi la corrupció que els enfanga. I ara surt l'Audiència Nacional, eximint el president del govern espanyol d'anar a declarar, no fos cas que el seu delicte fos encara més vist!

Que ningú em vingui a explicar mai més que la Justícia en aquest Estat es practica de manera independent dels altres poders, ni de la mateixa manera per a tothom. Tenim condemnats a Suïssa que no saben què és estar en una presó, i polítics de PP amb no se quantes sentències condemnatòries i viuen tan tranquils. Siguem francs i acceptem que els jutges són humans i... molt del PP!

Proliferació de periodistes grocs

Avui en parlava l'Empar Moliner a la seva columna del diari ARA, l'absolució. "No fas periodisme groc per vocació, el fas perquè no en saps més". Tot això ho comentava arran de l'allau de periodistes desplaçats al lloc de l'accident d'avió d'aquest dimarts passat, i dels programes de televisió al voltant de la notícia, intentant entrevistar familiars de les víctimes.

El tema del periodisme groc sempre m'ha interessat, pel simple fet que el detesto i, malauradament, en tenim força al nostre voltant. Sempre m'ho mirava, però, tenint en compte els diaris i classificant-los com a tals, però llegint a la Moliner m'he adonat que cal pensar en els periodistes més que no pas en les empreses i diaris.

I és cert que en la mateixa Vanguardia, un diari que no definiria com a groc, hi trobes periodistes o col·laboradors que fàcilment classifiques com a grocs, i probablement, tal com diu l'Empar Moliner, no és que sigui vocacional, sinó que no en saben més.

En alguna altra ocasió ja he comentat la meva estranyesa en què un diari de prestigi no sigui capaç de fer un filtratge més correcte i eliminar aquells col·laboradors que no es mereixen escriure-hi. Llavors és quan m'entra el dubte de si és un error del diari, que no se n'adona i li 'colen' qualsevol tipus de notícia, o bé és que al diari ja li va bé.

Normalment la notícia més propera és la més susceptible de ser tractada per un periodista groc, i no estranya doncs que en el cas d'un accident que ens toca tan de prop, el perill sigui més alt. En el cas de la premsa escrita estaríem parlant de les seccions locals o comarcals, perquè és on el sensacionalisme deixa més petja i causa més rebombori. Quan això passa, i dóna diners, el perill és no moure's de l'estil i acabar prostituint la premsa diària. Una bona part de culpa és nostra per no denunciar-ho i fins i tot per caure-hi de quatre potes. Caldria ser més reivindicatius i rebutjar el mal periodisme.