Què ens passa?

Les notícies que ens arriben de fora són alarmants i, malgrat la distància, ens colpeixen. Potser no tindrà uns efectes directes, o sí?, però en tot cas és molt desagradable i trist veure com ens comportem els humans. Israel ha atacat aquesta matinada l'Iran i no sabem quines represàlies hi haurà. Es quedaran quiets o es venjaran? 

Per altra banda, observava a les xarxes socials com agents federals dels EUA s'abraonaven sobre un senador demòcrata que s'havia atrevit a demanar explicacions a la secretària del departament de Seguretat Nacional, per les deportacions d'immigrants impulsades pel president Trump. No recordo qui comentava fa uns dies sobre la possibilitat d'una guerra civil als EUA. Li agradaria a Trump? Què pretén?

Al Pròxim Orient les coses no estan bé. No és només el genocidi que Israel està exercint a Gaza, sinó que s'està tensant la corda de les relacions internacionals dels estats d'aquella zona amb unes conseqüències difícils de quantificar, però no pas menors.

I entretant a casa nostra (ja en parlava ahir), van mal dades. Serà capaç, el president Pedro Sánchez, d'aguantar els dos anys que queden de legislatura o avançarà les eleccions? Ha demanat perdó, i no és pas la primera vegada, però les coses no s'arreglen només cessant els corruptes. La responsabilitat política va més enllà de la comissió del delicte. El mal que es produeix a la societat quan es descobreixen actes de corrupció no es resol demanant disculpes i cessant els culpables. El problema és que l'alternativa de govern té un currículum tant o més extens en corrupció i indecència.

Em pregunto moltes vegades, de què serveix tanta burocràcia i tants bastons a les rodes a l'hora de confeccionar els expedients per a la licitació de l'obra pública i subministraments, si no s'aconsegueix eliminar la corrupció? Ho he dit en alguna ocasió, abans. Cal agilitzar la maquinària administrativa i reforçar la inspecció i seguiment de tots els processos. No podem continuar a mercè dels corruptes. I encara que només siguin uns quants, podreixen tot el sector públic i provoquen que la política faci pudor de veritat.

Què podem esperar d’Europa?

La meva generació somiava amb Europa. Teníem clar que l’única manera d’alliberar-nos de la dictadura franquista era entrar a Europa per poder esdevenir un país democràtic, recuperant la llibertat i els drets més essencials que amb la guerra civil i la victòria feixista vàrem perdre. Després ha passat el que ha passat.

    De la mateixa manera que arriba un moment que els fills s’adonen que els seus pares no són perfectes ni els millors del món, nosaltres també hem descobert les vergonyes d’Europa, les seves imperfeccions, les servituds i debilitats. Somiàvem amb un espai idíl·lic i hem constatat que no és així. Ens hem sentit protegits d’alguna manera, perquè hi ha hagut intents de desestabilitzar el país, però no n’hi ha prou.

    El món ha canviat i la posició europea també, no només per l’ampliació dels països membres, cada vegada més diversos, sinó també en relació amb la resta de potències mundials. El paper dels EUA no és el mateix, i la Xina ha esdevingut una potència de primer ordre. I Europa? El model ha quedat obsolet i caldria una revisió a fons per evitar caure en un pou, un estancament econòmic i polític que més aviat ens ofegui.

    Se’m fa molt difícil imaginar l’Europa del futur, però tinc molt clar que si no hi ha un canvi radical en la seva organització i la interrelació dels països membres, cada vegada ens servirà menys, i la nostra dependència de fora serà més gran i costosa. Continuo pensant que formar part d’Europa és un sort, veient com funciona Espanya, en tots els àmbits i aspectes, i també en relació al tracte que dispensa a Catalunya, però això no treu que no haguem d’asseure’ns a estudiar de quina manera sortim d’aquesta situació d’impàs i feblesa que no ens deixa avançar i que pot hipotecar-nos per al futur.

    Hem de preguntar-nos què podem esperar d’Europa, però només som a dins i per tant també ens hem de preguntar què podem fer per millorar aquesta Europa, que ens va ajudar a sortir de la repressió franquista, però que necessita un nou impuls.

Detectat un descens en l'esperança de vida

Avui m'ha cridat l'atenció un estudi que ha fet un grup d'investigadors que relaciona la caiguda de l'esperança de vida amb la pandèmia del coronavirus. On aquesta ha tingut més incidència és on l'esperança de vida ha disminuït més. La notícia, que podeu trobar al diari ARA, explica que aquest fet no passava des de la guerra civil.

Se'ns dubte seran moltes les coses que aprendrem d'aquesta pandèmia, la primera d'elles ha estat el fet d'adonar-nos de la nostra fragilitat i les conseqüències d'una política sanitària poc curosa, amb pocs recursos i efectius, alguns d'ells obsolets.

També és cert que la rapidesa amb què s'ha actuat a l'hora de trobar unes vacunes per fer front al virus ha estat sorprenent, i ha superat de llarg l'experiència que fins ara tenia el món científic. Això també s'ha de tenir en compte.

De la mateixa manera s'ha de considerar que el primer atac ens va deixar a tots desprevinguts i amb un total desconeixement de com fer-li front. S'ha de tenir present a l'hora de valorar els nostres metges i infermers, que es varen saber sobreposar davant la novetat, i que gràcies al seu esforç. amb moltes hores de dedicació i concentració, es va poder salvar els mobles, encara que hi hagués moltes morts que s'haurien d'haver evitat.

No sé si la lliçó l'haurem après i ens pot servir davant de noves sorpreses. S'ha demostrat la importància de la salut, i la necessitat d'una bona política sanitària pública, amb uns governs forts que hi puguin fer front, i una formació i esforç en la investigació que estan lluny encara del model que caldria seguir a un país com el nostre, que pretén estar en primera línia en el món occidental.

Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i em pregunto com pot ser que hi hagi tants nostàlgics, i encara més, com pot ser que n'hi hagi tants que varen néixer després de la mort del dictador. Què els fa recordar-lo i enyorar-lo? Tan bé ho han sabut fer els nostàlgics, els seus hereus?

És cert que qui surt al carrer acostuma ser una persona jove i que la gent gran es queda a casa, sobretot quan es tracta de manifestacions que fan preveure violència, però estranya que qui surt amb banderes franquistes, preconstitucionals, siguin joves que no han coincidit mai amb el dictador, i no tots són joves benestants. A què es deu?

Pots entendre que partits polítics com el PP, i ja no diguem Vox, enyorin temps passats, quan tothom havia de passar per l'adreçador. Els dirigents actuals no han viscut la dictadura, però n'han sentit a parlar, i bategen els altres com a comunistes i causants de la guerra civil, i veuen amb Franco la persona que els va alliberar. 

Probablement la culpa de tot és que el dictador va morir al llit i amb tots els honors, i que la normalitat democràtica ha estat supeditada a la voluntat dels hereus, de la dreta més dura, la més radical d'Europa. A diferència d'Alemanya, aquí va guanyar el dictador i ho va col·locar tot al seu favor. Vàrem entrar a Europa i vàrem passar la transició disculpant el mal de la dictadura, i demanant permís per canviar les coses, a la mínima expressió, just per sortir del pas.

A l'aniversari de la mort del dictador no hi ha copa de cava que hi valgui, perquè no hi ha res a celebrar. La transició democràtica no va ser cap trencament amb res del que estava imposat, sinó un acolorir l'Estat perquè des de fora ens deixessin jugar a la democràcia, una democràcia feble amb molts defectes, corrupció i poc penediment. I així ens va. Fins i tot els socialistes de la transició, s'escandalitzen davant fets tan normals com el pacte amb un partit polític democràtic, o el respecte a la llengua d'un país sobirà.

La beatificació de Joan Roig al punt de mira

La celebració avui de la beatificació de Joan Roig, assassinat pels anarquistes durant la guerra civil, ha estat al punt de mira de molta gent que no acaba d'entendre perquè aquest acte és permès i l'assistència a una obra teatral o a un concert, no. La raó que els nostres polítics donen és que la celebració eucarística és un dret fonamental i que no es pot privar, però en canvi assistir a un concert, sí.

Des del punt de vista sanitari no s'acaba d'entendre. Si a l'hora de programar una i altra trobada es prenen totes les mesures de seguretat per evitar la propagació del coronavirus, per què en un cas es pot organitzar i en l'altre no? No estem fem tots aquests sacrificis només per evitar contaminar-nos? Si arran de la celebració de la beatificació es produeixen contagis, qui en serà el responsable?

La impressió que molts tenen és que el govern no s'atreveix prohibir un acte a l'Església, però en canvi no li fa cap por enfrontar-se al sector cultural, per posar un exemple. I davant d'aquesta creença, ni s'entén ni s'accepta.

Quan es prenen decisions radicals una de les qüestions a tenir en compte és la coherència. Actuar de manera incoherent comporta conflictes i manca de credibilitat. Una beatificació no és una urgència que no es pugui ajornar i per tant, no s'acaba d'entendre aquesta permissivitat, quan els teatres estan tancats i moltes persones en surten perjudicades econòmicament. Només el dret a la salut pot justificar la prohibició d'obrir un teatre, i quan es fan diferències és quan no s'entén el criteri, per més que es vulgui explicar.

Entenc que també és fonamental el dret de moviment i d'assistència als actes culturals i socials, i que s'accepta que aquest dret se supediti al dret a la salut i a la vida, però posem tothom al mateix sac, sinó el que fem és perjudicar encara més la imatge de l'Església i confonem la ciutadania.

Cent un anys enrere

Avui és un dia especial a la família. Avui és Santa Llúcia, el dia que es lliura el premi Sant Jordi de les lletres catalanes, però a casa avui celebràvem l'aniversari de la mare. Ella va néixer el dia 13 de desembre de 1918, és a dir, ara fa cent un anys. Malgrat ens va deixar fa disset anys, durant tot el dia l'he tingut molt present. La mare és una persona que mai oblides, per anys que passin.

Han estat moltes les anècdotes i experiències viscudes que m'han vingut a la memòria. La mare que va viure la guerra, amb molta pressió a la família, sense pares i per tant sense el caliu familiar que la majoria de nosaltres hem pogut gaudir. Una infància dura i una adolescència traumàtica amb l'esclat de la guerra civil. Això s'impregna a la pell i no et deixa indiferent. 

A casa només vàrem conèixer episodis concrets de la revolució, però l'objectiu era passar pàgina i, malgrat viure sota la dictadura, procurar ser feliç i gaudir de la vida. Potser per això costava d'entendre el nostre rebuig al sistema polític impulsat, i les ganes de desempallegar-nos de les cadenes que ens imposava el dictador.

Però el record de la mare va més enllà i s'endinsa en les anècdotes del dia a dia, dels petits plaers de la vida, de les aficions i traça. I analitzant la pròpia vida, que et porta a prendre decisions, sovint difícils, renunciant a coses que no sempre hi estàs disposat, valores molt més l'esforç dels teus pares en uns anys sense tantes comoditats com ara, però també amb menys ambicions desproporcionades. 

Avui la mare ha estat la protagonista del meu dia. Un dia que he intentat viure plenament i en record d'aquells anys que vàrem compartir i que un set de gener va posar fi.

El virrei destronat

S'havia anat fent fort. Cada vegada se sentia més valent i esperonat. S'havia arribat a creure el poder que tenia i això se li reflectia a la cara. Havia canviat la manera de ser, la seva actitud ratllava la supèrbia i començava a mirar-se els altres per sobre les espatlles.

Ell no era així. En un principi havia assumit el seu càrrec amb il·lusió i amb ganes de fer-ho bé. La seva antecessora havia mal utilitzat les seves responsabilitats i ell ho volia fer millor. Parlava del diàleg i no es volia ficar en tonteries en contra dels ajuntaments. Pensava que ho podia fer molt millor.

Les circumstàncies en què l'ha tocat viure, l'han transformat. El to pervers i prepotent dels seus superiors de Madrid, l'ha canviat. Potser fins i tot en contra de la seva voluntat, però l'ha fet impopular, no només per pertànyer al partit en el govern d'Espanya, sinó perquè li ha canviat el caràcter.

La imposició del 155 l'ha assumit com la gran victòria personal. Ara era ell qui tallava el bacallà. Un somni erroni que l'ha acabat de malmetre i de fer-se odiar per aquells que com a molt l'ignoraven. 

El seu regne s'ha acabat. S'haurà de veure on el portarà aquest reset de la seva trajectòria. No ho tindrà fàcil, malgrat que en política hi ha regals, alguns d'ells enverinats, però d'altres que immerescudament es reben. Ha desenvolupat el paper de dolent davant del sobiranisme, davant dels catalans que han lluitat contra les prevaricacions del PP i la injustícia dels tribunals judicials que no han actuat amb parcialitat, sinó en ànim de venjança contra els catalans independentistes.

Millo deixa el seu despatx a les ordres del govern del PP, i haurà de buscar un lloc on poder continuar lluitant per no quedar a la cuneta de la història. La mateixa cuneta que la guerra civil va deixar-hi molts republicans, i que feren plorar Pablo Iglesias, donant lloc a la imatge real d'un fanàtic del feixisme que aspira un dia governar Espanya.

Encara no t'han denunciat?

Aquests dies he recordat anècdotes que la meva mare m'explicava del temps de la guerra civil. Va esclatar quan ma mare tenia 18 anys i no ho va tenir fàcil. Em comentava com funcionava el tema de les denúncies. Persones sense escrúpols que denunciaven els seus veïns per obtenir alguna cosa a canvi, fins i tot menjar. 

En aquests moments de tensió a Catalunya i amb el poder judicial pendent de què fem i deixem de fer els catalans, les entitats i partits polítics unionistes han vist l'ocasió per denunciar qualsevol persona a qui se li pugui penjar l'etiqueta d'independentista, encara que sigui a base de calúmnies i invencions. Ara creuen que és el moment de ser escoltats per aquests jutges i fiscals que només tenen la dèria d'humiliar els catalans que posen en qüestió la nostra submissió a l'Estat espanyol.

Cada dia llegeixes notícies de noves persones, institucions i els responsable, investigats i citats a declarar per qualsevol cosa que pugui semblar que va en contra dels interessos de la indissolubilitat d'Espanya.

És per això que la pregunta que plantejo en el títol d'aquest escrit no resulta tan sorprenent. No sabem si trobaran qualsevol excusa per acusar-nos i portar-nos davant del jutge a donar compte de les nostres actuacions. Tots hi estem exposats, professors que adoctrinen, pares que porten els nadons a tallar carreteres... i el que més greu em sap és que alguns dels denunciants són militants i càrrecs polítics del PP, quan s'està demostrant que és el partit polític més corrupte de la democràcia occidental.

Qualitat democràtica sota mínims

En els pocs moments que les notícies sobre el procés sobiranista ens deixen una mica tranquils ens adonem que la qualitat democràtica al nostre país ha baixat estrepitosament. Poc ens imaginàvem, sortint del franquisme que al cap de quaranta anys hauríem de manifestar-nos a favor de la llibertat d'expressió, i autocensurar-nos per no ser perseguits i empresonats per dir allò que pensem i defensar-ho.

Durant molt temps hem comentat que el PP, en el govern, és el garant dels principis franquistes mal dissimulats per una lleu capa de pintura democràtica. Cada vegada ha estat més evident i darrerament veient què fa el govern del PP quan tota l'oposició política li treu els colors vermells de la cara, resulta esperpèntic i trist.

El pitjor de tot, però és que no confiem en l'alternativa. El PSOE no és avui cap garantia de canvi ni de millora de la qualitat democràtica, i la prova ens la va donar la seva abstenció al Congrés de Diputats, que entronava Rajoy a la Moncloa. El PSOE fa molts anys que el tenim travessant el desert, sense rumb ni programa. No és una alternativa capaç de trencar amb els nostàlgics i fer canviar la sort dels perdedors de la guerra civil. 

En honor a la veritat s'ha de dir que la sort dels socialistes espanyols segueix els mateixos camins de la resta de països europeus, la pega nostra, però és que aquí la dreta satisfà els anhels de l'extrema dreta, cosa que no succeeix en els altres estats.

Vela y Ancla de Eugenio de Bustos

Endreçant els nous llibres incorporats a la biblioteca, no sé per quant de temps, m'he trobat amb l'obra d'Eugenio de Bustos, Madrid 1958 - VELA y ANCLA. Es tracta de la primera edició a càrrec de la Delegación Nacional de Juventudes.

La introducció de l'autor ve precedida d'una cita de José Antonio que diu: "Estudiar es ya servir a España - En cada uno de nuestros actos, en el más familiar de nuestros actos, en la más humilde de nuestras tareas diarias, estamos sirviendo, al par que nuestro modesto destino individual, el destino de España y de Europa, y del mundo, el destino total y armonioso de la Creación." A sota de la signatura de José Antonio hi ha dibuixades les fletxes i el jou.

Pel que he pogut veure, en diagonal, es tracta d'un recull de fets, històries i contes per ajudar a caminar a la persona que comença a obrir els ulls a la vida, en un món, això sí, sota el franquisme més sectari i adoctrinador.

No pretenc fer cap anàlisi de per què ha escollit els textos que hi figuren ni la versió que en dóna. Caldria llegir-lo i ara no és el que més m'apassiona. L'inici de la introducció de l'autor explica per on va, tot dient: " Tu eres una promesa de hombre; has empezado a ser eso tan dificil y maravilloso que llamamos hombre. Yo quisiera ayudar-te a ser-lo, como un padre que lleva de la mano al hijo en sus primeros pasos, o como la madre que le enseña - cuando apenas sabe hablar - las primeras oraciones..."

La meva generació ha viscut uns anys de dictadura que volem oblidar, però els nostres pares ho varen patir en extrem, i per més que ens ho expliquessin mai ens ho hem arribat a imaginar. Quan penso en els meus avis materns, que no vaig conèixer i que moriren molt abans del 36, se'm fa molt difícil saber com pensaven i com veien el futur. Mai s'haurien imaginat que les seves filles patirien una guerra cruel i una dictadura tan llarga.

Els franquistes simpatitzen amb C's

Les declaracions de l'exministre franquista Utrera Molina, sogre de l'exministre Ruiz-Gallardón, confirmen la meva opinió sobre el tarannà de Rivera i el seu partit polític, i la del columnista de l'ARA, en Sebastià Alzamora, ell molt més exagerat que no pas jo.

S'ha de dir que en les mateixes declaracions, l'exministre afirma que el seu gendre és el millor polític d'Espanya i que és qui hauria de governar a l'Estat. Amb això vull dir que... una certa subjectivitat sí que hi ha en les seves paraules. El punt fort és quan afirma que amb Podemos al govern aniríem a una nova guerra civil.

No us penseu que aquesta persona sigui l'única que té un pensament semblant. A Espanya la dictadura encara està molt arrelada entre les ments hispàniques. Hi ha molta incultura social i política, i estem tots molt manipulats per quatre que remenen les cireres. 

Si algú creia que entrant a Europa resolíem tots els nostres problemes, haurà comprovat que no és ben be això. Sens dubte no podem comparar la situació actual amb la d'ara fa quaranta anys, però sí que podíem haver avançat molt més. Pablo Iglesias, contestant Otegui, deia que ell se sentia orgullós de ser espanyol. En això tampoc coincidim. Probablement tampoc m'hi he esforçat suficientment per assolir aquest sentiment. Les vivències del passat tampoc m'ho han posat fàcil.