Fa calor a les aules!

Cada any per aquestes dates llegeixes queixes de professors, alumnes i familiars de les altes temperatures a les aules. La majoria d'edificis escolars tenen els seus anys i no sempre reuneixen les condicions necessàries per fer front a la calor que patim els mesos de maig i juny, quan encara funciona el curs escolar, sobretot els darrers anys, a causa del canvi climàtic.

Quan ho llegeixo recordo que fa més de vint anys, quan gestionava l'antic teatre municipal de Vic, a l'eixample Morató, havia de limitar les actuacions programades, perquè no disposava d'aire condicionat. Sortosament pel públic vigatà, l'edifici de l'Atlàntida que el va substituir no té res a veure amb el vell i la gent pot gaudir de tota la programació sense haver de ventar-se.

Llegia avui el lema "Aules que cremen", referint-se a la campanya que molts instituts s'han adherit reclamant mesures que evitin l'agreujament d'una situació que ja no és insòlita i que caldria resoldre d'una vegada per sempre. La direcció de l'Institut Els Tres Turons d'Arenys de Mar, segons diu la notícia de Ràdio Arenys, ha enviat uns escrits a les famílies dels alumnes recomanant la vestimenta idònia per minorar els efectes d'aquesta calor, en previsió que les temperatures s'alcin encara més abans de Sant Joan, quan arribaran les vacances.

El Departament d'Ensenyament té molta feina a fer i els animem a no defallir. Sembla que de moment han parat el cop de les mobilitzacions dels professors reclamant una sèrie de reivindicacions que porten cua, però caldria vetllar per la salut dels alumnes i del professorat, i estudiar realment què cal fer per combatre aquestes altes temperatures a l'interior dels centres. Mesures a curt termini, però també a mitjà i llarg termini, ja que el que passa aquests mesos de finals de curs no és un fet aïllat que pugui desaparèixer, sinó que tot fa pensar que la cosa anirà a més.

No era això el que es demanava

No valoraré la dimissió del president de la Generalitat valenciana des del punt de vista polític. De si havia simplement de dimitir del càrrec, o també de diputat, o convocar eleccions anticipades... l'estratègia política no m'interessa, sinó la part humana de l'assumpte. Crec sincerament que el ja expresident, o president en funcions, no ha estat a l'altura de les circumstàncies.

No es pot dir que ja en tinc prou i plego, i simplement demanar disculpes pels errors comesos, sinó que calia demanar perdó a les víctimes i familiars dels morts l'any passat a València per haver-los mentit. És una desconsideració greu el fet de no donar la cara. Un es pot equivocar, fins i tot de manera greu, però no mentir ni enganyar els altres.

S'ha acomiadat del càrrec culpant els altres. Fent-se la víctima. No era això el que se li demanava des de fa un any. Havia de demanar disculpes, sí, i acceptar que s'havia equivocat, i dir tota la veritat de com va anar aquell dia. Què va fer i deixar de fer, i no buscar excuses de mal pagador.

Humanament, l'actitud de Mazón és reprovable. No té cap mena de justificació i mereix ser jutjat per dilucidar totes les seves responsabilitats. No només pel que va fer o deixar de fer, sinó per haver mentit des del primer dia. 

Les persones podem cometre errors. De fet, en cometem sovint, però hem de ser justos i sincers. No podem anar enganyant els altres i culpant-los d'allò que nosaltres hem estat incapaços de fer i gestionar. És el desvergonyiment de Mazón el que el fa culpable de totes les desgràcies sofertes pel poble valencià. Tots hem de ser un exemple d'honestedat i sinceritat, però si a més ocupes un càrrec de responsabilitat, encara amb més motius has de comportar-te de manera implacable, i si la falles, donar la cara i acceptar les conseqüències. Això és el que no ha sabut fer el dimitit president del govern valencià.

Massa lentitud

Entenc que les coses s'han de fer bé, no es pot improvisar i això vol dir temps per analitzar a fons totes les circumstàncies, que algunes seran agreujants i d'altres atenuants. S'ha d'estudiar bé la responsabilitat de tots els participants, o d'aquells que hi havien de ser i no s'hi varen presentar. Dit això, però, cal insistir que no ens podem adormir, sobretot si al darrere hi ha més de dues-centes morts.

Aquesta setmana farà un any de la catàstrofe ocorreguda al País Valencià i encara no s'ha depurat responsabilitats. Podem trigar anys a conèixer la veritat, perquè els culpables, no de la pluja, sinó de no haver actuat a temps, amagaran tot el que puguin, i la Justícia és massa lenta.

Els valencians afectats, familiars i amics dels desapareguts i morts en la DANA, es manifesten persistentment als carrers de pobles i ciutats. Bàsicament, demanen responsabilitats i la dimissió del president de la Generalitat valenciana, màxima autoritat del país. 

Si Mazón tingués un mínim de vergonya, ja faria temps que hauria dimitit. No es tracta de no lluitar per a la seva defensa. Si té arguments per justificar el que no va fer, ni va saber el seu govern, que ho exposi, sense contradiccions i canvis de versió, però fer-ho apartat del capdavant del país hauria estat una mostra de sinceritat i ganes d'aclarir els fets com varen succeir.

La pressió popular és molt forta, però el suport que rep el president valencià sembla ser-ho encara més. Si la memòria no fos efímera, el resultat de les pròximes eleccions explicaria la situació. Però els humans no tenim ni memòria ni a vegades vergonya. Exigim fets puntuals, però som incapaços de mantenir la força més enllà de la moguda inicial.

I els responsables d'administrar la justícia tenen una part de culpa. Cal ser més expeditius i àgils en totes les tramitacions. Dic totes, perquè quan ha convingut bé que han actuat precipitadament. I això fa que cada vegada siguem més les persones que desconfiem dels jutges, institucions judicials i, en definitiva, de la Justícia que s'aplica al nostre país.

El poder de la mediació

Al nostre país hi ha molt bons professionals de la mediació i és per això que és de gran risc posar-me a parlar-ne. En tot cas és un tema que m'agrada, valoro i considero que hauria d'interessar a més gent, i els responsables de les institucions públiques haurien d'assumir-ho com una tasca a organitzar i oferir a la població.

Quan em varen comentar que Arenys de Mar disposaria d'un nou servei de mediació, on hi hauria una professional al capdavant, em va semblar tot un encert. Desitjo que aquest servei, que ja està en funcionament, tingui durada en el temps i no sigui cosa d'un impuls efímer com ha passat altres vegades.

La mediació és important, però té com a condició primera, sempre segons al meu entendre, la necessitat de creure-hi. La mediació només es pot practicar entre persones que estiguin disposades a participar-hi i seguir les regles necessàries que puguin permetre arribar a un acord.

Aconseguir que un cas, per problemàtic que sigui, no acabi als jutjats, amb tot el que això representa, sinó que es pugui dilucidar a través d'un procés de mediació, és fantàstic. Caldria informar bé a la gent què es pot aconseguir amb la mediació, quins beneficis en traiem i què ens estalviem.

Durant la meva carrera professional he viscut de prop l'organització d'oficines de mediació i només en puc dir paraules positives. A Mataró, el servei de mediació municipal era un exemple a seguir que recollien molts altres municipis. Dic que era perquè des de fa uns anys n'estic totalment desconnectat.

El món actual, molt polaritzat, va contracorrent del model de mediació. Probablement és el desconeixement que fa que un no se li acudeixi acudir a la mediació. Potser només tenim a la ment, quan parlem de mediació, els grans conflictes internacionals, però hem de saber que en el dia a dia hi ha situacions, entre veïns o familiars, que requereixen la mediació i eviten haver d'entrar els jutjats, un lloc que saps quan hi entres, però no quan en surts.

Proposo que, aprofitant que la nostra vila disposa d'aquest servei, es doni a conèixer perquè les persones que en tinguin necessitat, sàpiguen on i quan hi poden acudir, i els beneficis que en trauran.

Una bona notícia per sortir de la foscor

Avui m'he aturat a llegir una notícia d'aquelles que probablement només et fixes si t'afecta directament o indirecta, perquè ho pateixes o ho vius personalment, o familiars i amics, i, en canvi, són importants de llegir i conèixer, sobretot ara que estem voltats de tantes notícies negatives i decebedores.

Em refereixo a les retines artificials que permeten que persones que pateixen degeneració macular associada a l'edat (DMAE) i que els provoca ceguesa, puguin aconseguir part de la visió. Es tracta d'una malaltia irreversible que afecta a més de cinc milions de persones al món, i ara se'ls obre la possibilitat de recuperar, en part, la visió.

L'implant de la retina artificial, segons diu la notícia, no cura la degeneració macular, però sí que representa una millora. Fins ara només hi havia el recurs d'ajornar la ceguesa total injectant uns fàrmacs a l'ull, periòdicament. El pare, que ens va deixar aviat farà deu anys, va haver de recórrer a aquest procés d'injecció del fàrmac, en un ull, perquè l'altre ja l'havia perdut del tot.

Tot i que els investigadors reconeixen que és un primer pas i que encara hi ha efectes secundaris a resoldre, recalquen la importància al fet que un procés que semblava totalment irreversible, pugui arribar a canviar i permetre la visió. Només qui té dificultats per veure-hi entén perfectament què significa gaudir d'aquest sentit, i aquí ve la reflexió que ens hem de fer: som conscients de tot allò que tenim, de la nostra salut, i n'estem agraïts?

Sovint és manca de sensibilitat, pur egoisme, pensar que allò que és bo per nosaltres és bo per a tothom, i no és així. Quan convius en societat has de ser conscient que no tothom té les mateixes oportunitats, i per això, per exemple, és tan important combatre les barreres arquitectòniques que per alguns pot ser un simple detall, però per altres persones els pot representar un obstacle infranquejable.

Havíem de ser molts més

Vivim uns anys de moltes trifulgues, amb massa guerres en marxa, algunes que són notícia de primera pàgina, però moltes més que tenim mig oblidades o bé oblidades del tot. Només les persones a qui els afecta ho tenen present, perdent familiars i amics, i el seu patrimoni, però també perdent la il·lusió de viure.

I les guerres ho capgiren tot. Ens desfan els nostres plans i són cruels amb les persones. Avui hi havíem de ser més persones. Probablement, la majoria desconeguts, però ens hi hauríem d’haver trobat i hi ha faltat la gran majoria.

L’altre dia em corroboraven que la convivència no és fàcil, i que nosaltres encara ho posem més difícil, però hem d’intentar aprendre’n i estimar.

Quan escolto discursos de personatges com Trump, Aznar o Felipe González, per esmentar-ne només tres i que les seves paraules tenen efectes, em fa vergonya pensar que ho puguin dir i pensar. Amb ells no aconseguirem la bona convivència. Perquè conviure vol dir renunciar, però no deixar-te trepitjar, i mentre el seu discurs sigui present i tingui seguidors, no serem feliços i hi haurà guerres i no ens hi trobarem tots els que hi havíem de ser.

Dimitir, per respecte a les víctimes

Fa més de cinc mesos que sentim a parlar de la DANA del País Valencià, l'octubre passat, i de l'actitud del seu president, cada vegada més acorralat, sense que faci la sensació que hagi d'acabar dimitint. Mazón no és culpable de la DANA ni dels estralls que va provocar. Podríem trobar culpables en les autoritats que varen deixar edificar a llocs inundables, no només al País Valencià, sinó també molt més propers a nosaltres. Se'l pot culpar de tantes víctimes mortals?

Tots els indicis fan suposar que el president no va estar en el lloc que havia de ser, i que el seu govern no va prendre les mesures necessàries per evitar tantes morts. No sabem si mai arribarem a conèixer la veritat ni com va poder ser que no es posés en marxa tot el protocol que cal seguir en casos desgraciats com aquell final d'octubre, però els polítics han d'assumir les responsabilitats, si més no les polítiques, i això no està passant a València, simplement per interessos partidistes, i també personals. 

Per respecte a les víctimes i els seus familiars el president valencià hauria de dimitir i deixar de ser el protagonista diari dels fets lamentables. No pot ser que tot giri al voltant de la seva figura, i encara menys que s'excusi de mala manera, amb contradiccions i traient-se les puces de sobre. 

Avui llegia que un monjo de Montserrat va ser contundent en una homilia, retraient l'actitud del president valencià mentre l'aigua i el fang s'emportava tantes vides. No és gaire normal que l'Església, com a institució, s'enfronti al poder polític d'aquest país. Quan això passa s'anota al llistat de les excepcions, sobretot a l'Espanya profunda i conservadora, com podem incloure-hi el País Valencià. 

Les manifestacions setmanals de familiars, amics i ciutadans indignats per la mort de tantes víctimes, no fan caure la cara de vergonya a qui no va estar a l'altura de les circumstàncies. Jo no m'atreviria a demanar responsabilitat penal per tot el que va succeir. Desconec els detalls amb què basar-me. Sí que manifesto la meva ràbia perquè a hores d'ara el president valencià no hagi fet el pas al costat, i abandonat la presidència, per respecte a les víctimes mortals i els seus familiars.

Què voldries que recordessin de tu?

Aquesta setmana he assistit al funeral d'en Cinto, un meu cosí amb qui vàrem compartir moltes estones durant la nostra adolescència i de qui en guardo un bon record. La seva mort, massa jove, em va sorprendre i afectar, però no va ser només a mi, sinó que això va quedar palès el dia del seu comiat, parlant amb totes les persones que hi varen assistir.

L'acte, molt emotiu, va recollir pensaments, anècdotes i moments de la vida d'en Cinto per part de les persones que el varen tenir més a prop. Era un recull de tot allò que queda en la seva memòria pel qual serà recordat. Això va fer preguntar-me què voldria que recordessin de mi després quan ja no hi sigui.

Ens passem la vida lluitant per anar creixent, però no sempre agafem el camí correcte, o el més oportú, o el que més bé afavoreix els que tenim al costat, la família, els veïns, els companys de treball i del lleure. Segurament que si hi penséssim una mica canviaríem algunes coses de les que fem, sense que això ens obligués a fer cap marrada important.

Oi que és bonic sentir com els amics i parents d'un difunt en parlen amb elogis i, sobretot, afirmen que al seu costat es vivia molt bé, que no tenia un no per a ningú, que estava sempre a punt per ajudar, sense fer gaire soroll? I això no deu ser tan difícil d'aconseguir si ens ho proposem, o sí?

D'aquí la importància de ser conscients en tot moment del que fem, de per a qui ho fem i quin benefici personal i col·lectiu n'obtenim. D'aquí la importància que cada vespre, abans d'anar a dormir, siguem capaços de repassar tot el que hem fet, tot el que ha succeït al nostre costat, i mirar si ho podem millorar l'endemà.

El comiat d'en Cinto va ser tal com es mereixia, i ben segur que n'estarà orgullós, no tant per ell mateix, com per saber que les persones que han compartit la vida amb ell n'han gaudit. 

Al darrere hi ha més de 220 víctimes mortals

De la DANA que va inundar el País Valencià a finals del mes d'octubre passat només hauríem de parlar i estar preocupats per totes les víctimes, més de 220, els seus familiars, i també els efectes al seu patrimoni. Malauradament, sembla que els mitjans de comunicació parlen més del president valencià que no pas dels damnificats, i la culpa no és només dels periodistes, sinó que bona part d'ella se l'ha d'atribuir al mateix president, i al seu partit polític que el defensa.

Es parla molt del president perquè des del primer dia no ha deixat de mentir. La seva incapacitat per afrontar el problema sobrevingut, i m'imagino que la seva mala consciència per no haver estat al lloc ni en el moment oportú per intentar minorar els efectes de la catàstrofe, fan que el seu nom i les seves declaracions apareguin a les primeres pàgines dels diaris, quan ja han passat quatre mesos.

Voldria posar-me a la pell dels familiars dels morts i d'aquelles persones que han perdut la casa i pràcticament tot el seu patrimoni, i observar de què s'està parlant i de com reacciona el senyor Mazón i el Partit Popular, amb Feijóo al capdavant. Voldria imaginar què se sent, però és massa gros i dolorós per comprendre-ho en tota la seva magnitud. 

Es dona el cas que la jutgessa que investiga els fets, reconeix que la majoria de les morts es podien haver evitat si el govern valencià hagués donat l'avís a temps i no quan la majoria de les víctimes ja havien mort. I malgrat això, el president valencià no reconeix la seva responsabilitat i no fa el que seria més just i lògic en aquestes circumstàncies que és dimitir del seu càrrec. 

Els polítics, quan fan el pas de presentar-se a les eleccions i assumeixen responsabilitats, han de donar la cara i si la seva actuació no ha estat la correcta i ha provocat tantes desgràcies i morts, no poden excusar-se en res i han de retirar-se. La justícia seguirà el seu curs i decidirà si hi ha responsabilitat penal per tot el que va passar, però d'entrada el primer pas l'hauria de fer el president i el seu partit polític li hauria de fer veure i no estar aguantant-lo per interès partidista. 

Com podeu veure, el meu article parla més de l'incompetent que no va actuar com calia, que no pas de les morts i els seus familiars. Cal revertir la situació i el PP ens hi ha d'ajudar, si no pren la iniciativa el senyor Mazón.

Escollir els millors!

Si bé hi ha coses que fan mal d'ulls, no ens podem deixar portar per l'anècdota i hem de valorar els fets pel seu fons. Aquests dies ha saltat l'escàndol per dos nomenaments polítics. El nou govern de la Generalitat està escollint els càrrecs de confiança que han de constituir la mà dreta dels consellers i conselleres. És lògic, doncs, que es busqui els millors professionals i coneixedors de cada tema per dirigir els equips de suport. Cal confiar-hi, no només per la seva qualitat professional, sinó també per l'afinitat i disciplina. Les decisions no són fàcils, i acontentar tothom encara menys. 

La consellera i portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha escollit la seva parella per exercir de cap de gabinet del seu departament. També s'ha contractat la germana de l'alcalde de Barcelona per assessorar el conseller de Presidència, i suposo que en vindran més. Són uns nomenaments incompatibles amb l'esperit democràtic del sistema?

Com deia al començament de l'escrit, hi ha fets que fan mal d'ulls, que, d'entrada, sembla que no haurien de ser, però és important anar al fons de la qüestió. No sé si les persones nomenades són les millors ni les més adequades, però cal pensar que deuen ser bons professionals, que entenen del tema que se'ls encomana i que són de la total confiança dels polítics escollits pel president del govern. Si els han escollit simplement per la seva afinitat familiar o d'amistat, i donar-los un sou mentre els duri el càrrec, seria del tot reprovable, però si es tracta d'excel·lents professionals, la cosa ja és més discutible.

En aquests casos hi ha opinions per a tot. Sempre hi haurà qui entendrà que no es pot contractar parents i amics. També hi ha qui no ho farà per no provocar els altres, atès que a ningú se li escapa que aquests nomenaments segur que aixequen polseguera. Jo prefereixo pensar que els polítics escollits han de triar les persones que els han d'acompanyar en la seva tasca i responsabilitats, i han de buscar aquelles persones que consideren que són les millors. Si no som capaços de confiar, d'entrada, en els polítics, ja podem plegar. Després, amb el pas del temps veurem si les persones escollides han estat a l'altura de les circumstàncies i han sabut demostrar que eren les millors. Tindrem temps de valorar-ho i opinar. De moment, els escarafalls ja s'han fet sentir.

Deixem que es vengin!

Les declaracions de l'intendent, subcap dels Mossos d'Esquadra a la regió de Girona, m'han deixat astorat. Segons diu l'intendent, varen permetre que els familiars de les persones assassinades a Girona aquesta setmana destruïssin tres habitatges del presumpte assassí, a Figueres. Es tractava, segons diu el subcap dels Mossos, d'una qüestió d'honor, d'una teatralització. Els familiars anaven amb pals i destrals. És que varen tenir por? Només cal actuar quan els ciutadans violents van desarmats?

    L'intendent diu que si la policia actuava, les conseqüències podien ser pitjors, i per això ell va entendre que era preferible que els violents cremessin els habitatges i se n'anessin tranquils cap a casa, amb els deures fets. A mi, però, em sembla que no és excusa. Seguint aquest criteri hi haurà persones que decidiran armar-se fins a les dents per atacar a aquells altres que els han ofès o molestat, amb la tranquil·litat que la policia els ho deixarà fer. 

    Algú m'ho hauria d'explicar perquè no ho entenc. Suposo que ha de ser el conseller d'Interior en funcions, que ens ha de dir si defensa l'opinió de l'intendent responsable de la no-actuació, o bé el destitueix. 

    Ens queixem de la violència als carrers. Cada dia hi ha imatges d'actes violents, amb morts o ferits, i la gent té por de sortir al carrer. Es demana més policia als carrers, però llegint aquestes declaracions arribes a la conclusió que no et cal policia. Com que aquest col·lectiu té unes normes de comportament, els ho permetem, encara que vagin en contra de les normes que ens guien a tots. És això el que s'ha d'entendre i acceptar?

    Si creieu que vaig equivocat, sisplau ajudeu-me a resoldre els meus dubtes i a entendre el posicionament de la nostra policia. Si volem una societat on es pugui conviure, que es respectin els drets de totes les persones i se'ns protegeixi dels incívics i violents, crec que la millor manera és ensenyar que, a part dels drets, hi ha unes obligacions que tots hem de respectar i complir. Si no és així, no hi sé veure cap solució efectiva.

La guerra a Ucraïna continua

Feia dies que no llegia notícies de Ucraïna, no sé si degut a que tampoc estic tant atent a tot el que passa al món, en època d’estiu, o bé perquè ja ens hem acostumat tant a la guerra que ja res no ens impressiona, res és notícia. Avui, però, he vist la informació de l’atac a nous objectius civils, res militar, encara que els russos ho neguin. Ja no es tracta dels famosos efectes col·laterals, sinó que directament s’ataca als civils, probablement per sembrar la por i el desconcert. Per desanimar la gent. 

La crueltat de la guerra no té límits. Podies entendre que històricament hi havia unes víctimes, els soldats, que patien les conseqüències de les guerres, i els seus familiars ploraven la seva pèrdua. L’evolució de la guerra, i no és pas nou d’ara, ens ha portat a la destrucció i matança de les persones que no hi participen, i no és casualitat, sinó volgut.

No hi ha cap tipus de justificació per a la guerra i la destrucció. Tot el que es pot dir es pot rebatre fàcilment, però malgrat això les guerres continuen i en són moltes les que coincideixen ben entrat el segle XXI.

Nosaltres estem molt entretinguts amb tot el que passarà la setmana entrant quan s’haurà de constituir el nou Congrés de Diputats. No tenim la certesa de res, més enllà que l’actual presidenta no vol repetir, encara que tampoc tenia assegurada la cadira. I tot això passa mentre russos i ucraïnesos continuen en guerra, sense veure-hi un final proper. 

Ni els governs europeus ni les institucions internacionals són capaces d’aturar i fer servir el sentit comú. ¿Com es pot entendre un atac a un restaurant o a un edifici d’habitatges gens a prop de cap instal·lació militar que expliqués una falla en la direcció de l’obús?

Són les víctimes d’una guerra les que ens haurien de demanar responsabilitats. Als que han generat el conflicte i a qui no ha estat capaç de posar-hi remei. Ucraïna no és l’únic país que està patint la guerra. Etiòpia és un altre punt de conflicte, però tenim exemples de morts innecessàries i injustificades sense que s’hi hagi declarat la guerra, com pot ser Israel, que fa massa anys que duren. Fins quan haurem de patir aquesta xacra en algun punt o altre del planeta?

Molt em temo que la guerra forma part del nostre pa de cada dia, i que mentre hi hagi vida en aquest món no ens la traurem de sobre. És important que siguem conscients de la situació que pateixen molts pobles d’aquest món, i que siguem capaços d’aixecar la veu per reclamar un paper determinant als poders polítics i socials que hi poden fer alguna cosa per aturar la barbàrie i la manca de sensibilitat.

Menjar la coca dins del cotxe

Sempre he pensat que val la pena esforçar-se en valorar el lloc on vivim i gaudir-ne plenament. Hi ha persones que sempre voldrien canviar de ciutat perquè no hi acaben de viure bé. Als pobles petits consideren que no poden moure's sense que els veïns se n'assabentin, a les grans ciutats l'anonimat és tan exagerat que pots necessitar algú i trobar-te sol.

Quan en parles amb els amics i familiars no sempre arribes a posar-t'hi d'acord. Defensar que és bo que els veïns et coneguin i sàpiguen si ets per casa, has sortit de vacances, o passes temporades a fora. Si arribes tard del vespre a casa o et lleves de bon matí. Hi ha qui no ho suporta, i ho troba una incomoditat i una manca d'intimitat. Al final, però tot és qüestió d'actitud i saber valorar la part positiva de les coses i separar-ho d'allò que et pot perjudicar. 

Al llarg dels anys he canviat de lloc de residència, tot i que l'actual fa més de vint anys que dura, i no crec que a hores d'ara hagi de canviar. A tot arreu m'hi he trobat bé, encara que pugui tenir les meves preferències. La ciutat on vaig néixer té un pes especial, que fa que ho portis sempre al cor, però al lloc que t'han acollit i que t'has sentit estimat també et dona un valor afegit que te'l fa estimar i defensar de qualsevol crítica.

La gran ciutat, Barcelona, és probablement el tema que genera més discussions. Et trobes posicions totalment contràries entre qui ho defensa i qui t'en diu pestes. Recordo bé les meves temporades vivint a la gran ciutat, i no ho trobo a faltar, malgrat no en guardi un mal record. La gran ciutat més aviat m'embafa, i prefereixo viure en una petita o mitjana població, on coneixes a la majoria de la gent. És on pots dir clarament que a part d'amics i coneguts hi tens els saludats.

La diada d'avui és per a molts barcelonins la jornada de menjar-se la coca a la carretera. La concentració de cotxes que surten de la capital provoca grans retencions a les nostres autopistes, tots desitjosos d'arribar a la segona residència, o a casa dels pares i familiars, i poder celebrar la revetlla més solemne del nostre país. A tots ells els desitjo que els sigui lleu, i que puguin arribar sans i estalvi al lloc de destinació, i celebrar la tradicional revetlla de Sant Joan. Bona festa!

En el comiat de la M. Àngels Tàpias

Avui hem acomiadat a la M. Àngels, acompanyats dels seus amics i amigues del Cor l'Aixa. No podia ser d'una altra manera, ja que la seva passió era el cant coral, i han estat molts anys els que n'ha pogut gaudir, els mateixos que els companys han gaudit de la seva amistat. 

La M. Àngels era una persona discreta. No volia protagonisme. Aquesta senzillesa de cor, feia que te l'estimessis, que t'hi trobessis bé al seu costat. Em sap greu no haver compartit més hores amb ella i en Jordi, a qui estimava i li oferia tot el suport que necessitava.

El record que tinc de la M. Àngels és el d'una persona disposada sempre a estimar, amb senzillesa i amb un gran cor. Hi ha persones que s'han de fer notar per sentir-se realitzades. La M. Àngels, no. Podia passar desapercebuda, però en el fons ella era present, i els seus amics, familiars i estimats n'eren plenament conscients. Gaudia veient com els altres eren feliços, en gran part gràcies al seu suport i saber estar. 

De la mateixa manera que ha viscut, la seva partida ha estat de manera discreta, sense fer soroll, deixant però un buit important a la vida dels que l'han estimat i viscut amb ella, rebent tota la seva gratitud i entrega. 

Tots sabem que tindrem un final, i estem disposats a acceptar-ho, però sempre esperem que arribi el més tard possible. Pensem que aquesta encara no era l'hora de la M. Àngels. Era massa jove i per això el dolor és més gran.

Desconeixia la malaltia de la M. Àngels, probablement perquè en Jordi també és una persona molt discreta, o perquè no coincidíem en les activitats que en aquests moments portem a terme uns i altres, i per això la mort de la M. Àngels m'ha sobtat i colpit al mateix temps.

L'església parroquial estava a vessar per acomiadar la M. Àngels, una mostra més de l'estima que la seva persona produïa entre tots els amics i familiars d'aquesta vila, però també coneguts i saludats. Si estimes seràs correspost, i en això la M. Àngels era un exemple. T'estimarem sempre, i procurarem cuidar el teu estimat Jordi, ara que no podrà gaudir de la teva presència, estima i protecció.

.

Han passat cinc anys

Avui fa exactament cinc anys que iniciàvem les nostres vacances al sud de Noruega amb moltes ganes de veure aigua en abundància. Ja llavors enyoràvem l'aigua al nostre país i això que no estàvem en la situació que ens trobem avui. L'objectiu era veure els fiords noruecs i descobrir noves terres. D'alguna manera trobar allò que no tenim a casa, la qual cosa no vol dir que a casa nostra no hi hagi contrades prou interessants i boniques, i que probablement desconeixem i no arribarem a visitar mai.

Va ser el mateix vespre d'haver arribat a Bergen que ens vàrem assabentar de l'atemptat a les rambles de Barcelona. Ens va cridar l'atenció les imatges que la televisió noruega passava, i que el guia del viatge es va encarregar de notificar-nos. Tot i que en tots els hotels que anem hi ha la televisió preparada, no tenim el costum d'engegar-la. No és aquest el nostre objectiu.

Si bé ens vàrem assabentar dels fets de Barcelona i Cambrils, no va ser fins a la tornada que no ens vam fer realment càrrec de la gran tragèdia, amb moltes víctimes, els familiars de les quals encara reivindiquen el reconeixement.

Potser sí que els fets de setembre i octubre d'aquell 2017 varen treure protagonisme als atemptats del mes d'agost, però sempre he pensat que la policia i també l'estat no van destinar prou energia per esbrinar què va passar realment, i per què no es va poder evitar.

Han passat cinc anys i el recordatori és dolorós, no només per les morts i les persones ferides, sinó perquè molts afectats no han estat atesos com caldria esperar. Som conscients que la mort d'un familiar és irreparable, però sí que esperes consol de qui té la possibilitat de treballar a fons les raons que varen fer possible els atemptats. Em temo que per més temps que passi, el mal record de com s'ha fet tot plegat durarà sempre, i no hi haurà manera de recuperar la pau que és tan necessària per viure feliç.

Diuen que el temps tot ho cura, però quan les ferides no es treballen correctament, aquestes no arriben a cicatritzar mai, i crec que això és el que ha passat i passa amb els atemptats del 17 d'agost de 2017. Un dia que per a la nostra família era motiu de joia i il·lusió, perquè no sempre tens l'oportunitat de fer un llarg viatge i descobrir nous territoris, però que per a moltes famílies va ser l'inici d'un drama que encara perdura, i que els nostres responsables polítics han estat incapaços de resoldre de la millora manera possible. Serveixi aquest meu post d'homenatge a les víctimes i els seus familiars d'aquells tràgics esdeveniments del mes d'agost.

Els petards no es deixen sentir

Els darrers anys havia observat que els sorolls de petards dies abans de la revetlla de Sant Joan eren més escassos que anteriorment. Deduïa que el cost n'era un bon motiu, atès que estàvem en crisi, iniciada el 2008. No sé si era una sensació errònia, però havia arribat a aquesta conclusió. Enguany, que un mes enrere encara no sabíem si podríem celebrar-la, s'ha de dir que pràcticament no n'he sentit a esclatar. 

Demà hi haurà revetlles familiars, de poca volada, però hi haurà petards, segur que en sentirem, però podem assegurar que a la vigília jo no n'he sentit. I s'ha de dir que jo m'hi trobo la mar de bé, perquè a mi no m'agraden els petards. Mai m'han agradat i a casa no n'hem comprat, ni quan era amb els meus pares, ni després amb els meus fills.

No hi he trobat mai cap gust fer petar-los i més aviat m'ha molestat sempre passar pels carrers anant sortejant-los i evitant que no en petés cap gaire a prop. Tampoc sóc amant dels castells de foc, ni de les fogueres, ni els correfocs. L'única excepció podria dir que seria la llar de foc, que no em desagrada, potser perquè no s'hi barreja la disbauxa, tot i que només tinc el record d'infància a Cantonigròs. Sempre he deixat prevista la seva instal·lació, però mai l'he acabat de col·locar.

M'imagino que en qüestió de focs soc força una excepció en un país que el foc és molt present en les festes tradicionals.

Les residències una sortida a la dependència

Ho vaig dir fa unes quantes setmanes que un dia hauríem d'analitzar el sistema de residències de gent gran al nostre país i mirar com s'ha de treballar per canviar-ho, sobretot després d'haver comprovat les mancances arran de l'epidèmia del coronavirus. Són moltes les necessitats que caldrà tenir en compte a l'hora de determinar la manera d'acollir la gent gran, els que tinguin o tinguem la sort de poder arribar a una edat avançada, que cada vegada seran més.

Una primera anàlisi global és si les residències són la millor solució per a les persones que no es valen per elles mateixes i necessiten una cura que no els poden proporcionar els seus familiars més propers. Analitzar si no hi ha altres maneres de viure la vellesa, sense haver de formar part d'un col·lectiu que sovint no esculls.

Si considerem que les residències tenen una raó de ser, caldrà estudiar a fons quines mesures hauran de complir perquè el tracte a les persones grans sigui el correcte, tant a nivell social com sanitari. Encara que no siguin residències de salut, sí que hem d'acceptar que la salut té un protagonisme especial i no es pot oblidar.

La formació del personal i la seva remuneració justa, i també els espais on conviure són molt importants i no tot ha de ser acceptable. La llicència d'activitat de les residències ha de tenir molt en compte que no és un magatzem de vells, sinó un lloc de convivència de persones que tenen com a comú denominador l'edat i la dependència que els fa difícil poder continuar vivint al seu domicili.

Regular l'activitat de les residències i les mesures que s'han de prendre, ha de ser un objectiu prioritari per part de l'administració, siguin residències públiques o privades. Els familiars, però també han de conèixer molt bé on traslladen a viure els seus pares o avis, i no es poden alliberar de la responsabilitat del tracte que aquests reben.

En un post no es pot tractar a fons un tema tant important i que afecta a tanta gent, però sí que serveix com a crit d'alerta que hi ha d'haver un abans i un després en el món de les residències, i que no pot tornar a passar el que el coronavirus ha deixat al descobert.

Demà confinament total a Espanya

Finalment el govern espanyol ha decretat el confinament total a Espanya, després de dies que se li demanava des de Catalunya i altres comunitats autònomes. No és moment de dir qui ha guanyat o perdut en aquesta baralla sobre el confinament, perquè ja hi haurà temps de fer-ho quan s'hagi acabat tot. Ara és hora d'anar junts, malgrat les discrepàncies, per poder afrontar de manera més segura el coronavirus.

Avui es veu el govern català més tranquil i dedicant més esforços a reclamar mesures econòmiques que afavoreixin les empreses i treballadors afectats per la situació de confinament. És clau que el govern espanyol financi la pèrdua d'ingressos i lluiti per evitar el tancament de les empreses que es troben en risc.

Hem de seguir les noves instruccions presentades i les persones que tenim la possibilitat de treballar des de casa, fer tots els esforços per fer més lleu la situació de les persones que es troben a primera línia i aquelles més desfavorides, per recursos econòmics, soledat i edat avançada. És el moment de la solidaritat i aprofitar l'estada a casa per millorar les nostres relacions familiars. 

Animo des d'aquí les persones que treballen en serveis essencials, i agrair-los que són ells els que amb la seva actitud personal podran fer més fàcil la vida de tots, i acabar amb aquest mal són del coronavirus.

L'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura

El trasllat dels presos polítics a presons catalans ha pogut fer pensar que era la millor solució, entenent que aquí serien tractats d'una altra manera, a part de ser a prop dels familiars. Aquesta sensació l'hem mantingut fins que hem conegut l'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la  Tortura (CPT) del Consell d'Europa, on es denuncia que a les presons catalans es maltracta els presoners.

L'ambient que respirem contra l'estat espanyol pel procés ens pot fer pensar que a casa nostra tot ho fem bé, però ens adonem que no és així, sinó que hi ha molt a aprendre i moltes actituds a canviar. Segons diu l'informe hi ha proves evidents de tortures a presoners que no es poden admetre i són totalment denunciables.

De ben segur que els nostres presos polítics no les hauran sofert, en primer lloc pel seu comportament, però també per la repercussió que això tindria. En casos de tortura sempre hi ha aquelles víctimes que fàcilment se'ls pot aplicar perquè tenen poques defenses. 

Aquest exemple ens ha de servir per no adormir-nos i, paral·lelament a les nostres reivindicacions sobiranistes, hem de ser capaços d'exigir un estricte compliment del respecte als drets humans a totes les institucions públiques del país, també a les presons. Durant anys hem defensat els Mossos d'Esquadra com els bons, fins que hem observat comportaments no prou dignes. Hem de continuar defensant els Mossos com la nostra policia, però exigint un tracte exquisit de respecte a les persones, encara que sigui en enfrontaments. No tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present.

Negar la paraula i el diàleg no és democràcia

Aquest ha estat un cap de setmana que m'he dedicat bàsicament a temes familiars, gestions que a vegades s'acumulen i que et calen hores lliures, i també ganes o necessitat, per poder-ho fer amb calma i evitar que tot s'endarrereixi. He aprofitat un cap de setmana de mobilització unionista que, segons sembla ha funcionat prou bé, vull dir que han vingut molts turistes espanyols a manifestar-s'hi.

Ho dic sense coneixement de causa perquè des de divendres la televisió l'hem tingut apagada i com a molt he rebut informacions a través de les xarxes socials, i aquestes acostumen a ser força esbiaixades.

Ho vaig deixar divendres quan es va donar per fet que el President compareixeria dimarts al Parlament per explicar la situació. Entenc que explicarà més enllà de què ha passat, que tots ho hem vist, què passarà o pretén que passi els propers dies.

Sí que he llegit la premsa escrita i he vist que ara més que mai tothom demana diàleg. Crec que és en Toni Soler qui escriu que molts contraris al referèndum i al procés, ara es voldran posar la medalla i pretendre donar lliçons perquè ells ja deien que calia diàleg, però no reconeixeran mai que, si aquest arriba, haurà estat gràcies als valents que s'han enfrontat a l'Estat, el Constitucional i Fiscalia, sense els quals el diàleg no hauria arribat. Permeteu-me, però, que encara dubti que l'orgullós Rajoy cedeixi a dialogar.

De fet ho hem escrit molts, sense necessitat de postular-nos, si no ho hem volgut, perquè això passa sempre: els canvis sempre són fruit de trencaments, després les lleis s'adapten a la realitat, i tot gràcies als provocadors que s'han mullat. És una demostració que la llei no està per sobre del bé i del mal, i valdre's de majories absolutes per negar la paraula, no és voluntat democràtica, sinó autoritarisme.