Alejandro Fernández tensa la corda

Tot i que no acostumo a seguir les interioritats dels partits polítics és cert que en el moment que la premsa se'n fa ressò, mires què carai hi passa. Aquesta setmana em va sorprendre la conferència que va muntar el líder del PP català, el senyor Alejandro Fernández, rebel·lant-se contra Madrid, i concretament contra el candidat a la presidència del govern espanyol, el senyor Alberto Núñez Feijóo.

Si repassem la història del PP català durant tota la transició democràtica, comprovarem que sempre ha tingut una dependència absoluta de Madrid, i si algun dirigent català ha gosat encarar-s'hi ha hagut de plegar i marxar amb la cua entre cames. Només s'han salvat aquells dirigents que han dit Amén a tot. És per això que en veure el senyor Fernández posicionar-se de la manera que ho va fer, només et ve al cap una sortida, i aquesta és la seva sortida del partit.

Desconec si el líder català ha volgut marxar esbombant el seu descontentament més absolut amb les directrius que venen de Madrid, o si ha cregut en algun moment que seria capaç de capgirar la troca i aconseguir ser escoltat i beneït per la capital. Ho dubto.

Si bé el PP està en mans del posicionament dretà més extrem, al llarg de la història no sempre ha estat així. Però si alguna cosa no ha variat mai, a Catalunya, és que en cap moment s'ha prioritzat l'anar bé dels catalans, preferint ser obedients a Madrid, probablement per mantenir la cadira i el sou. Això ens ho haurien d'explicar bé. 

A Catalunya els populars han tingut durant molts anys la competència de la dreta pujolista que no els deixava gaire marge de maniobra, i quan aquesta dreta nacionalista s'ha esquerdat i derivat cap a l'independentisme, no han estat capaços d'aglutinar el descontentament. Penso que degut a la seva manca d'empatia cap als catalans de peu. Ells sempre s'han vist com a forasters en una terra hostil. El PP, tret d'algun període excepcional, ha estat un partit força residual, a diferència del que ha passat a la resta d'Espanya.

El radicalisme amb què s'ha manifestat Alejandro Fernández, més proper a Ayuso que no pas al dubtós Feijóo, no crec que li doni gaire rèdit. Probablement tindrà seguidors, entre els radicals anticatalans que tenim a casa nostra, però tots els dirigents que aspiren a mantenir la cadira, segur que li giraran l'esquena. Tots volem anar amb els guanyadors, i en aquests moments el senyor Fernández és un clar perdedor, si més no mentre Feijóo aguanti el pols.

En defensa del català

Els que ataquen el català a l'escola els molesta que existeixi la llengua, més que no pas quin ús es fa d'una o altra. S'ha constatat que si alguna de les dues llengües s'ha de protegir és el català, i ells ho saben, però no els importa. Els molesta que parlem català, com els molesta totes les institucions catalanes. Ells voldrien centralitzar-ho tot des de Madrid, siguin del color que siguin.

Aquests dies hem llegit la sentència del Tribunal Suprem, on queda clar que es menysté la immersió lingüística i s'obliga a ensenyar en castellà amb un mínim del 25%. Els partits de la dreta espanyola van de bracet amb els tribunals de justícia, per atacar tot allò que faci olor de catalanisme. Tot allò que singularitza el nostre poble, perquè no volen diferències, malgrat siguin evidents.

L'altra dia parlava de la democràcia espanyola, que comportava molts dubtes, però no hi queda enrere el poder judicial. Els magistrats i jutges són majoritàriament hereus del franquisme i mai defensaran els interessos catalans. No seran mai objectius, sinó que la seva ideologia primarà per sobre de tot. No és estrany, doncs, que les sentències siguin sempre contràries a nosaltres.

És una llàstima que el poble que se sent català, no sigui capaç d'anar junt a l'hora de defensar-se. I d'això se n'aprofiten els partits de la dreta, que cada vegada són més radicals, perquè competeixen entre ells per veure qui ho és més.

Preocupa la situació del català, perquè cada vegada té més dificultats per desenvolupar-se. En part és culpa nostra que no som prou valents a l'hora de mantenir-nos ferms a parlar-lo i també per la influència externa que és més forta. Cal discriminar el català en positiu, perquè és l'única manera de protegir-lo i que no quedi en desús. Tot el que puguin dir els jutges o els partits polítics de dretes, no pot desmotivar el nostre interès per defensar la nostra llengua.

C's, buscant un lloc on agafar-s'hi

C's té feina a retrobar el seu camí per evitar la seva total desaparició de l'espectre polític. Després del fracàs a les eleccions catalanes, on va passar de 36 a 6 escons, ara ha de mirar de situar-se i veure què queda més penjat que pugui atendre i agafar-s'hi per aguantar el tipus.

Avui llegia una anàlisi interessant, aprofitant la informació que hi ha sobre unes reunions dels dirigents catalans de C's amb membres de la societat civil que no és independentista. S'ha de tenir en compte que el fet que el PSOE hagi concedit els indults als presos polítics, fa que el PSC quedi una mica al marge del bloc constitucionalista. Això fa que C's es pugui desmarcar i agafar protagonisme, sobretot tenint en compte els discursos radicals de Vox i l'actual PP.

Semblaria que l'actitud d'aquests partits constitucionalistes, li deixarien un lloc al pensament serè de qui ataca l'independentisme, sense ser estrafolari. No hem d'oblidar que el discurs de Casado, i de retruc de tot el PP, ha derivat cap a posicions més típiques de Vox, amb els empresaris i els bisbes en contra, una cosa mai vista.

L'hereu d'Aznar ha de suportar el revés i la lluita interna que lidera la presidenta de la comunitat de Madrid, la senyora Ayuso. No ho té fàcil i l'única cosa que el pot salvar és el temps que falta per arribar a les noves eleccions, i el fet que té moltes forces a favor, com són els jutges, els militars i la premsa espanyola.

Si C's són intel·ligents, podran trobar la manera de fer-se un lloc a la política catalana, i evitar el que seria la seva desaparició del Parlament i per tant de la vida política catalana. Caldrà veure els favors que hauran de fer a entitats com Societat Civil Catalana, perquè els donin el suport que necessitaran el dia que es convoquin eleccions. Els interessa que tant Vox com el PP continuïn desbarrant, i d'aqueta manera assegurar una base de futurs votants que els doni suport.

Múrcia i el pin parental

He llegit la notícia sobre el pacte a tres per als pressupostos de la Comunitat de Múrcia. El PP i C's necessiten un vot de Vox per poder tirar endavant els pressupostos, i per això han acceptat l'obligatorietat d'instaurar el pin parental.

Què és el pin parental? És el sistema que volen implantar a les escoles de Múrcia perquè els pares puguin vetar segons quines activitats complementàries a l'ensenyament. Està pensat, bàsicament per evitar xerrades sobre vida sexual que no agraden al partit ultraconservador i feixista, Vox.

És bo tenir l'exemple d'una comunitat autònoma on Vox és necessari al govern de dretes, per veure què ens podria passar a tots plegats si això passés a la nostra comunitat, que és complicat, però sobretot si passés a nivell espanyol, que no és tan rar. A Catalunya no serien els temes de sexe, només, sinó que s'hi afegiria tot allò relacionat amb la llengua i la cultura catalana.

Crec que és prou evident que no és el mateix suportar un govern socialista que un govern format per les tres dretes, com passa a Múrcia, Andalusia i a Madrid, per posar tres exemples significatius. El primer perquè són els més radicals, segons hem pogut observar fins ara. Les aspiracions dels independentistes són una utopia governi qui governi a Madrid, però com a mínim, amb els socialistes la política social no està en perill, encara que voldríem avançar més.

La premsa espanyola es felicita per l'èxit de Colon

Quan llegeixes les portades dels diaris espanyols t'adones que la premsa està molt malament i que cada vegada és més difícil rebre les notícies de més enllà del teu poble, amb plena garantia que no estan contaminades. Una cosa són les opinions, que ja sabem que sempre són interessades i només et cal saber qui les dóna. L'altra ben diferent és la notícia pura i dura. Aquesta ha desaparegut de molts diaris i televisions, i es ven prostituïda i mal intencionada.

Les portades de diaris com La Razón o ABC ja no enganyen, són massa evidents, però sí que fan forat entremig de la gent més innocent i també els més radicals. Veure com et planten un "Pinchazo de Sánchez" per haver convocat 45.000 persones de tot Espanya, amb viatges pagats, no sé si es fotre's del públic o viure encegat.

Et pares, però, a pensar sobre el director de La Razón i et costa imaginar quina mena de personatge és. Estem parlant d'un professional del periodisme? Si així fos, què entendríem per periodisme? Pots arribar a imaginar-te que aquest senyor es cregui que aglutinar 45.000 persones contra Sánchez és un gran èxit, o més aviat és el que voldria creure's?

Aquest mateix senyor, quan valora la resposta ciutadana en un onze de setembre, amb més d'un milió de catalans manifestant-se al carrer, any rere any, li treu tota mena d'importància. Això és el que delata que la premsa espanyola està prostituïda, no té reputació i és simplement una màquina propagandista de l'extrema dreta més casposa del nostre planeta.

Trist, molt trist també, quan penses que fa uns anys hi havia un moviment progressista en el món de la cultura espanyola, que en aquests moments està adormida i els pocs que es mouen estan imbuïts d'aquesta casposa realitat de l'extrema dreta nostàlgica del franquisme.

Un tuf en les exigències de Vox a Andalusia

Davant l'auge de l'extrema dreta a Espanya, que ha començat a Andalusia i tot fa pensar que continuarà, el mes de maig, en municipis i autonomies, cal ser molt prudents en l'anàlisi que en fem, que no sigui massa a la lleugera, ni els considerem quatre beneits. Una cosa és el que es veu i una altra el que hi ha al darrere.

Avui, llegint les 19 exigències de Vox per donar suport a la presidència del PP a Andalusia, per un moment he pensat que dins de la desgràcia podríem estar una mica de sort que siguin tan animals. Fins i tot han escandalitzat el PP, al mateix Casado!
Dels moviments, els grups radicals, els extrems d'un signe o altre, cal témer aquells que no fan gaire soroll, però piquen pedra. No són sempre els pitjors aquells que més criden, la qual cosa no vol dir que no haguem d'estar alerta, perquè bé no en fan.
Ha estat una sort que l'experiment de Vox en un parlament no hagi estat a casa nostra, sinó en una comunitat fins ara governada pel PP. No els desitjo cap mal als andalusos, i hauria preferit que Vox no hagués obtingut tants vots, però una vegada passat, els haurem d'observar per veure cap on van i com hi van, i d'aquesta manera evitar més mals a la resta d'Espanya i Catalunya. No sé si el document de Vox se'l creuen seriosament o volen espantar la gent. Potser és una presa de pèl al PP, però sigui el que sigui, no ens ho agafem en broma, que les bromes porten aigua.

Ara ens volen regalar un referèndum d'autogovern

A Pedro Sánchez, president del govern espanyol, se li veuen ganes i també la necessitat de quedar bé amb tothom, i és per això que va trampejant la situació com pot. Mentre PP i C's es mantinguin radicals Pedro Sánchez ho tindrà més fàcil. De fet, en aquests moments, és una sort que a Espanya no hi hagi només dos partits, sinó que el PP s'hagi de preocupar de C's i deixi una mica més tranquil el PSOE.

Ara Pedro Sánchez diu que als catalans en convé un referèndum d'autogovern i no pas d'autodeterminació. La veritat és que no sé exactament què és un referèndum d'autogovern. M'imagino que vol que redactem un nou Estatut, perquè accepta que la retallada que ens varen fer, i que tant va agrada al seu amic Alfonso Guerra ("Nos cepillamos el Estatut de Catalunya"), i la posterior destrossa del Tribunal Constitucional, l'Estatut que nosaltres vàrem votar no té res a veure amb el que va quedar. Una majoria de la població n'està farta de jugar a la puta i la ramoneta. Sembla ser que al voltant d'un 80% dels catalans volia un referèndum d'autodeterminació. Si és així, per què s'inventen altres coses quan ja se sap que vol la majoria?

També diu que ens convé millorar la convivència, però a vegades sembla que només ho exigeixi a uns i no a tots els altres. Reclamar l'alliberament dels presos polítics que no han estat jutjats i que són acusats de delictes inversemblants no produeix ni violència ni discòrdia. Si algú provoca violència i la practica, és qui arrenca els símbols que ens hem donat per reclamar l'alliberament dels presos. Qui no vulgui entendre això, o bé és un ignorant, o va de mala fe.

A C's cada vegada se'ls veu més el llautó

Un tuit d'aquest diumenge, després de conèixer els resultats electorals de Galícia i el País Basc, on C's no ha obtingut representació, deia que C's havia nascut per anar en contra de Catalunya i que potser seria cert que només servia per això.

La història i la raó de ser de C's només la coneixem bé els catalans, perquè va ser aquí on varen néixer i ho varen fer en un moment que es començava a veure certs moviments radicals a favor de la sobirania del nostre país. Uns intel·lectuals catalans, només de nom, però no de sentiment, varen engrescar uns joves de passat falangista perquè encapçalessin una candidatura per fer front als catalanistes que cada vegada cridaven més fort. 

Els promotors es situaven a segona fila perquè no volien assumir el fracàs en el cas que el seu projecte no funcionés, però va funcionar millor del que havien sospitat. Després ha vingut la propagació a Espanya i aquí no ho han tingut tan bé com s'esperaven. Fet i fet, però, tot el que sigui posar pals a les rodes a les aspiracions de Catalunya són un èxit a les seves vitrines.

Avui llegia que aquest partit que a Espanya s'ha presentat com a regeneracionista ha quedat en evidència amb el suport que dos dels seus senadors del grup mixt han avalat que Rita Barberá fos nomenada portaveu en una de les comissions. La cosa no ha anat més enllà pels vots contraris de la resta de senadors.

A C's ja se li ha vist el llautó i molt probablement el seu futur és anar a la baixa a l'estil de UPyD, encara que Ciudadanos vénen de més amunt. L'únic que pot esmorteir la caiguda és la trencadissa que hi ha dins del PSOE, fins fa pocs anys els únics amb capacitat per fer front al PP i succedanis. 

C's es desemmascara

Em sorprenen certes reaccions de persones que tenen un bagatge important en política, com si s'adonessin tard d'allò que els més neòfits hem entès des del primer dia. Em refereixo a aquells que ara semblen adonar-se de qui són realment Ciudadanos.

Amb tots els meus respectes als simpatitzants i militants de C's de la meva vila, les persones que mouen els fils per sobre de Rivera saben molt bé el que volen, a Catalunya i a Espanya. Suposo que tothom recordarà com va néixer C's. Al darrere hi havia uns quants intel·lectuals i professors universitaris espanyolistes que es varen valdre de desconeguts perquè els fessin la feina bruta. 

S'ha de reconèixer que ho varen saber fer, amb l'ajuda d'uns inofensius radicals catalans que els varen popularitzar. Albert Boadella va trobar-hi també l'eina per continuar la seva guerra personal contra Pujol i, en aquells moments, el moviment autonomista. Va trobar dins de Catalunya allò que havia anat a buscar a Madrid.

En alguna ocasió ja he dit que C's eren molt més radicals contra el fet català que el mateix PP, perquè C's va néixer per portar la contrària, no pas als independentistes, que en aquells moments n'eren quatre, sinó als defensors de la llengua i cultura catalana. El gran dilema dels seus seguidors era saber si eren de dretes o d'esquerres. 

El creixement de C's no és bo per als interessos de Catalunya, perquè no creuen ni en federalismes ni en autonomies. C's creuen en una grande y libre Espanya. Resultarà que el bipartidisme espanyol era millor per als interessos independentistes, que no pas ara que en són quatre, també Podemos, a la contra.

Ens pot preocupar i fer témer el pitjor, però mai sorprendre'ns, perquè si una cosa ha deixat clara C's ha estat el seu posicionament sobre Catalunya, exercint una pressió sobre el PP que l'ha radicalitzat, com també en el tema xenòfob li ha fet PxC.