Conversar sense obsessionar-nos

Més d'una vegada he pensat que havia de canviar el nom del meu blog. Probablement, la idea que tenia fa vint anys, quan vaig decidir començar a escriure en aquest racó obert, no ha reeixit o fins i tot no tenia raó de ser i calia batejar-lo de manera diferent. La veritat és que, tret de raríssimes excepcions, el meu espai ha resultat un monòleg i no pas una tertúlia.

A Arenys de Mar, una colla d'amics i coneguts vàrem iniciar un projecte que es basava en la tertúlia. El model va canviar amb els anys, amb més o menys presència d'experts i coneixedors de diferents matèries, però en el fons el que ens interessava era precisament la tertúlia. Un espai de conversa i d'aportació d'opinions i idees. A vegades amb molt de coneixement de les temàtiques que escollíem, i en altres ocasions érem uns autèntics neòfits. 

Hi he pensat moltes vegades i, malgrat que hi hauria coses que canviaria i intentaria corregir, en faig una valoració positiva. Vaig adquirir coneixements i també aprendre a conversar, amb una idea bàsica que m'agradaria saber transmetre. En una conversa, que és l'essència d'una tertúlia, no has de pretendre mai convèncer a ningú. L'objectiu ha de ser aportar les teves idees, reflexions i opinions, defensant-les, però amb les orelles ben obertes per escoltar què hi diuen els altres.

Sovint el fracàs d'una conversa o tertúlia rau en el fet que hi ha algú que no escolta i que té per objectiu convèncer els altres de les seves raons. I malgrat que pugui tenir-les, no és el lloc per obsessionar-s'hi. Aconsegueixes arruïnar la tertúlia i, el que encara és pitjor, provocar que hi hagi qui abandoni el grup.

Això, segur que ho podem aplicar a molts llocs i circumstàncies. La capacitat d'expressar les teves opinions, amb arguments, sense pretendre convèncer els altres, és la clau de l'èxit. Si realment tenies raó, tard o d'hora es reconeixerà. Si t'obsessiones, només aconseguiràs el rebuig i l'avorriment.

Continuaré pensant si canvio el nom del meu espai. Seria bo que més persones hi intervinguessin, però no vull pecar de pretensiós. Em sento prou satisfet de donar la meva opinió en obert.

Cop d'estat a Guinea Conakry

Acabem de conèixer el cop d'estat a Guinea Conakry per part de forces especials de l'exèrcit, que haurien detingut el president Condé. Hi ha de moment una mica de confusió ja que des del ministeri de defensa s'ha manifestat que el cop havia fallat i que es mantenia el control del govern. Haurem d'esperar unes hores per saber què hi ha de cert en la notícia.

De fet, arran dels fets d'avui, ens han recordat que Guinea Conakry és un dels països més pobres de l'Àfrica i, com acostuma a passar, el govern es manté amb molta resistència, en un tercer mandat agafat en pinces, ja que la Constitució només en permetia dos de seguits. Aquesta resistència a deixar el poder, que és molt típic a molts països, afavoreix conflictes com l'actual.

També ens informen que el líder de la revolta s'havia anat distanciant del govern, la qual cosa també són punts a favor perquè pugui acabar passant una cosa com aquesta. Els personalismes pesen molt i a vegades ens pensem que les circumstàncies són casuals, però en el fons hi ha els interessos d'uns personatges que es posen per davant dels interessos de tota una nació. Això no treu que les proclames siguin en defensa del benestar de tothom.

És una llàstima que el coneixement que tenim de la realitat de molts països del món sigui a través de fets com l'actual de Guinea Conakry. La injustícia i desigualtat arreu del món és massa tràgica com perquè puguem viure sense perdre-hi ni un moment. Estem molt entretinguts amb els problemes propis, que no sempre tenen la magnitud d'altres, però que ens absorbeixen. Ara a casa nostra la principal obsessió és com afrontarem un 11 de setembre sense la feina feta, i amb molts interrogants presents.

Manuel Valls se'n va

Diuen que l'atac és la millor defensa i Manuel Valls, davant del fracàs del seu aterratge a Barcelona, se'n va carregant-se l'independentisme com a font de tots els mals. Ha fracassat estrepitosament perquè va voler arribar com el gran triomfador, qui havia de solucionar tots els problemes de Catalunya a través de l'alcaldia de la seva capital. El resultat no va ser el que s'esperava ni la seva actuació va rebre el suport que podia imaginar.

Va aconseguir que ERC no obtingués l'alcaldia, encara que fos donant el seu suport a Ada Colau, qui es trobava lluny del seu món. Ara ha vist com ERC es feia amb la presidència del país, i manifesta que no se sent català, sinó francès. Torna a la França per fer política, encara que no sap des d'on. Ha tingut molts enemics i no sé si encara hi ha algú que l'espera amb els braços oberts.

Manuel Valls ha tingut una obsessió des del primer dia i és la de combatre l'independentisme. En això és molt francès. Totalment centralista i gens amant de la divisió territorial. A França es trobarà com peix a l'aigua. Aquí no podria suportar una recuperació de l'aire del govern català.

Celebro que desaparegui del mapa, tot i que fa molt temps que no compta per a res. Va ser donar el seu vot a Colau i deixar de fer-se notar. La prepotència i excés d'orgull l'ha portat a fracassar en el seu intent de donar lliçons als barcelonins i els catalans en general. Personatges com ell no ens convenen. Ja en tenim prou i ens calen més braços per treballar amb esperit de servei i sense tant egoisme. 

Els darrers espeternecs de Trump

Feia dies que no em parlàvem, però Trump ha tornat a ser notícia pels seus esforços per no marxar de la Casa Blanca, tot i que ha quedat clar d'anada i tornada que va perdre les eleccions, i que no s'ha pogut demostrar que hi hagués hagut frau. Ara són unes converses telefòniques on pressiona i fins i tot amenaça perquè li trobin els vots que li fan falta per guanyar a Georgia. Vergonyós!

He arribat a pensar que l'home no es troba bé del cap, ja no es tracta d'una obsessió per mantenir-se al poder, sinó que es tracta d'una malaltia que el fa desvariejar. Sembla estrany que els seus propers no siguin capaços de fer-li veure que no hi té res a fer, i que està fent el ridícul, posant a prova la qualitat democràtica dels EUA.

Algú ha comentat per la xarxa que li resulta fastigós, i en certa manera entenc el sentiment. No es pot ser d'aquesta manera, quan s'ha ocupat un càrrec de tanta responsabilitat. Sembla impossible que un home d'aquesta poca qualitat, hagi pogut estar quatre anys al capdavant de la potència mundial dels EUA. Ho podries entendre d'una persona amb poca cultura i recursos, però no d'una persona que ho ha tingut tot, potser tot menys l'educació...

Fa molt temps que els EUA necessiten passar pàgina, i crec que els que més ho desitgen són la majoria de republicans, que els ha fet quedar molt en evidència. La incapacitat de tenir una persona que els pogués representar de manera brillant i democràtica. No sé si la salut de Joe Biden li permetrà presentar-se a la reelecció, però en tot cas els republicans tenen quatre anys per treballar a fons com recuperar el seu posicionament i tenir alguna opció a recuperar la presidència dels EUA.

L'obsessió per Catalunya empobreix el discurs electoral

Degut a l'obsessió per xafar la Catalunya sobirana la campanya electoral d'aquestes generals resulta patètica des del punt de vista d'oralitat. Els discursos que es pronuncien fan vergonya, a part de ràbia i por. Sobretot els discursos del senyor Casado, el candidat del PP que fa l'efecte que cada dia quan es lleva se'n pensa alguna per poder sortir als diaris. És igual que les actuacions promeses siguin factibles o no, siguin legals o no. Ell és la llei i si guanya l'aplicarà a la seva conveniència. Té la sort que l'aparell de l'Estat li va a favor.

Enyorem polítics intel·ligents i correctes. La política dels darrers temps s'ha embrutat i la majoria dels nous polítics no tenen la preparació tècnica ni humana per estar liderant els partits polítics que decideixen el futur del país. Ens hi trobem a Espanya, però també a Catalunya. No hi ha ningú millor?

M'he proposat escoltar el mínim possible per no ferir-me. És insuportable, no només el que diuen, sinó també el que estan fent. L'estratègia de tots ells és enredar tant com puguin els electors per portar l'aigua al seu molí. Estan massa acostumats a rebre vots sense merèixer-los. No ho tenim fàcil, hem de votar i jo sóc dels que creuen que hem de barrar el pas a la dreta espanyola, nostàlgica del franquisme. Ara no és un partit polític, sinó que en són tres. No val a badar.

L'obsessió malaltissa d'Albert Rivera

Segur que tots coneixeu alguna persona que porta tanta ràbia a dins que és impossible tractar-la amb la mínima consideració que es mereix tot ésser humà. Una cosa és defensar amb totes les teves energies els teus pensaments, ideologia i conviccions, i l'altra és comportar-te com un ser irracional i desitjar tots els mals possibles a l'adversari.

Hi ha personatges públics, un dels quals seria Rivera, que només viuen per fer mal i, si no poden, per desitjar-lo i animar els altres  que ho facin. Si has tingut la sort de créixer en una família amb principis i a la recerca dels valors més sublims, amb moralitat alta, se't fa gairebé impossible pensar que hi hagi persones que es comportin com el senyor Rivera, i alguns més.

Desconec l'origen familiar del senyor Rivera i desitjaria que hagués tingut una infància feliç, però la sensació que et donen les seves paraules i les seves reaccions, et fa pensar que es tracta d'una persona que ha patit molt, que no li han inculcat bons sentiments i que està posseït per l'odi. Només així podries arribar a entendre la seva obsessió malaltissa de fer mal a unes persones empresonades o a l'exili que es poden haver equivocat, però que no es mereixen ni la seva ràbia ni la injustícia que regne a l'Estat espanyol.

C's obsessionats en trencar Catalunya

Avui C's és força present a les pàgines dels diaris, tant per les ganes que tenen que els sobiranistes provoquin alguna actuació en contra del rei, el proper divendres, i no paren d'anunciar-ho amb gran interès, com per la proposta que l'exprimer ministre francès, Manuel Valls, encapçali la seva llista a les municipals per Barcelona.

No és només el comportament de mal educats als seients del Parlament català, sinó també la seva obsessió per trencar la societat catalana, que es fan antipàtics i t'obliguen a moderar el llenguatge per no passar-te. Realment el paper el juguen molt bé i ha estat un cert per part dels fundadors del partit de posar-hi aquests impresentables que en una situació normalitzada passarien inadvertits en la més profunda ignorància.

C's desitja que els independentistes fracturin la societat, però saben que sense la seva complicitat serà difícil. És per això que es comporten com ho fan, que contracten gent sense escrúpols per enfrontar-se als ciutadans de viles i ciutats, que organitzen la retirada de llaços grocs, pancartes i estelades, i fins i tot la senyera, que és cert que no s'hi senten representats.

Confio amb la intel·ligència de la gent i que en les eleccions que es vagin succeint deixin els representants de C's al lloc que es mereixen. El seu èxit és un perill, no només per a Catalunya, sinó per a tot l'Estat, per a tots els demòcrates que el radicalisme de l'extrema dreta ens preocupa.

L'obsessió d'Arrimadas contra l'acostament dels presos

Parlar d'Arrimadas i de C's és perdre el temps. No es mereixen que els dediquem gaires pàgines perquè no tenen remei, però per altra part és bo que tinguem clar qui són i com pensen i, sobretot, ser conscients del perill d'una victòria seva. Només per tal d'evitar que gent sense mala voluntat els acabi votant, val la pena comentar tot allò que diuen i també allò que fan.

La seva obsessió provoca que no s'adonin de l'ús que fan de les lleis segons siguin les seves conveniències i interessos. Quan els convé deixen molt clar que la llei està per sobre de tot, però quan no els agrada, llavors se n'obliden i la marginen.

Al marge de les consideracions personals, que els nostres presos polítics haurien d'estar lliures i no haver entrat mai a la presó, l'acostament dels presos és un compliment de la llei. Ja sé que no els agrada que Catalunya tingui traspassada la competència sobre el règim penitenciari, però aquest també està regulat.

Malparlar de Pedro Sánchez perquè permet el trasllat dels presos polítics a presons catalanes és la millor imatge de l'ús particular i interessat que fa C's de la llei.

Un partit que neix per anar en contra de, no pot ser mai una bona opció. Et pot agradar més o menys un partit polític per les idees que defensa i predica. Tothom té dret a defensar allò que creu, sobretot si és per a bé de la ciutadania a qui es dirigeix i demana el vot. Emergir per atacar el treball de molts anys d'un poble en defensa de la seva llengua, cultura, tradicions i jurisprudència, no té més sentit que sembrar la discòrdia. Són ells que acusen els altres de trencar la societat, però caldria que reflexionessin a fons, i no cal que ens diguin el resultat a què arriben, sinó simplement que hi pensin.

Entretinguts amb la possible nevada, aparquem el Procés

Parlar del Procés avui seria repetir més del mateix. Ho deia en Serrat, marejant la perdiu es maregen ells mateixos. M'agradaria que tot plegat estigués resolt, però no entraré a parlar del mateix. Tenim la sort que avui ens hem entretingut amb la possibilitat de nevades al costat del mar i, com passa a la meva vila, ens hem quedat amb les ganes.

Ahir havent dinat, a Tavertet, parlàvem amb un pagès de fora vila que manifestava ser contrari a la neu. El dilluns el va deixar incomunicat a casa i va haver de tornar al llit. Ens parlava de quan treballava al bosc i la neu el podia deixar uns dies sense poder-hi entrar i, per tant, sense sou. 

Als urbanites de vora mar ens fa gràcia veure nevar i desitjaríem que això passés cada hivern, perquè no em patim les conseqüències. Veure nevar és tota una festa, i fins i tot acceptem quedar atrapats a la carretera perquè ho vivim com una experiència divertida. Quan la neu t'afecta el dia a dia i et pot deixar sense feina o amb problemes de comunicació, ja no és el mateix. No és estrany, doncs, que la visió de les nevades, a cotes baixes, no es rebin de la mateixa manera per part de tothom.

Avui, doncs, llegint les peripècies d'alguns dels afectats per les nevades ens ha entretingut i hem deixat de pensar per una estona en el ditxós procés, si em permeteu que així el qualifiqui. També podríem passar l'estona mirant el bufó del regne com actua de president de Tabàrnia, sinó fos que ho fa amb la mala llet que el caracteritza des de que va haver de marxar derrotat de Catalunya. La seva obsessió contra Jordi Pujol el va fer embogir i l'odi el va estendre a tots els catalans.

Les plantes guanyen a les persones

He fullejat per alt la revista L'Agenda d'aquest mes de setembre i m'han cridat l'atenció dos articles: la zona protegida de la platja per a plantes i animals, que és en portada, i la investigació de Fors i Masgrau per uns decrets no signats, que multaven unes obres il·legals. 

No m'he cansat de repetir que a Arenys de Mar hi ha, entre altres, un problema en la interpretació de l'ecologia, el respecte a les plantes (arbres inclosos) i animals. No seré jo qui en culpi al tècnic de Medi Ambient, però que sí fa l'alcaldessa, segons el redactat de l'Agenda. En els meus escrits deia que es respectava més els arbres que no pas les persones que en rebien les conseqüències. Ara veig que no sóc sol en pensar-ho.

No sé si la paraula és obsessió, però sí que és cert que el nostre ajuntament ha destinat molts recursos en tot el que fa a la fauna i la flora, i potser seria interessant que ho posés sobre la taula i, si són tan participatius, demanés l'opinió als vilatans i escoltés les seves queixes. La llàstima que tenim els arenyencs és que l'oposició és molt benèvola i ningú diria que el govern actual està en majoria. Molt haurien de canviar les coses per començar a treure'n profit.

Quant a la investigació a l'ex-alcalde i ex-regidor d'Urbanisme cal tenir en compte la presumpció d'innocència i no acusar-los abans que el jutge. En tot cas, però, no és un tema menor i si es confirmessin els fets seria greu, no tant per sortir als diaris com per desconfiar dels polítics que obren d'una manera o altra en funció de les persones que tracten, i això no es pot permetre. Deixarem, doncs que coneguem el resultat de la investigació per opinar al respecte.

Albert Boadella mai no ens ha deixat indiferents

Podria dir que m'ha sorprès la reacció de Boadella a l'obra UBÚadella, de Víctor Álvaro, però no és cert. Fa molt temps que Albert Boadella em va deixar de sorprendre'm. No he vist l'obra que ha desesperat Boadella i per tant no puc opinar al respecte, però sí que puc parlar de les paraules que Boadella ha dedicat a l'autor de l'obra i de passada a tots els catalans que no pensen com ell.

Fa temps que Albert Boadella va perdre els papers. Va ser una autor brillant mentre els espectadors li vàrem riure les gràcies. Típic dels bufons. Els de la meva generació li vàrem seguir moltes de les seves obres, per no dir totes. Quan la seva obsessió contra el president de la Generalitat el va perdre i li va provocar les primeres reaccions en contra, es va enfollir i va confondre la persona amb el país i es va auto exiliar.

Resulta irònic que, referint-se al teatre, digui que s'ha perdut "la dignitat i la tradició d'enfrontar-se al poderós o com a mínim de servir al pensament lliure i independent", quan ell el que va fer va ser anar a aixoplugar-se a l'empara de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre. Com ens pot descriure el seu pas? No va ser una renúncia a l'enfrontament al poderós? No va ser una claudicació i apuntar-se al carro del poderós, el PP?

Haig de confessar que admirava Boadella, encara que en alguna obra i en alguns moments em podia sentir malament. La crítica ens desvetllava i evitava que diguéssim amén de tot. Plàsticament i amb un diàleg intel·ligent i molt ben interpretat, vàrem gaudir durant uns anys d'unes obres interessants que no ens deixaven indiferents. 

Podia entendre la seva dèria contra Pujol i el que representava. La podia acceptar o no, però entenia que es tractava, com passa amb la premsa, de criticar l'ordre establert perquè ningú pensés que allò no podia canviar. Quan passa, però, a la categoria d'obsessió malaltissa, com també passa en el món de la premsa, llavors ja no es pot salvar ni justificar.

El pitjor de tot, però, és que va marxar d'un país, Catalunya, que sempre més ha criticat i menyspreat, per anar a parar als braços d'un partit polític que ha governat en majoria absoluta a Espanya. No podem creure que sempre tenim la raó i que els altres són uns desgraciats i dements. Aquesta manera de pensar i obrar sí que és pròpia d'una persona amb les seves facultats deteriorades.

Al Tribunal Constitucional no li donen descans

Com que l'agenda del president del govern espanyol està molt lliure, això li permet mantenir el pols de força amb el govern català i avui, segons he pogut llegir, ha decidit portar al Tribunal Constitucional la creació de la conselleria d'exteriors i també la comissió d'estudi del procés constituent. La pel·lícula és la de sempre i l'objectiu és evitar cap pas en fals perquè Catalunya pugui esdevenir un país independent.

El que no sap el govern espanyol, el govern del PP, és que amb aquesta política no podrà evitar, com molt bé diu el representant de Catalunya sí que es pot, en Joan Coscubiela, el debat sobre el procés constituent, i jo afegiria que està donant més ales als líders de l'independentisme.

Continuo pensant que si el govern espanyol donés plena llibertat per al debat i també pel referèndum, el resultat no seria el que temen, sinó que es trobarien fórmules alternatives per definir un estat i evitar la sortida de Catalunya. Només l'obsessió de Rajoy i els seus pot engrandir la força de l'independentisme i aconseguir superar el 48% del 27 de març passat.

És una llàstima que el PSC no s'apunti al carro de Catalunya sí que es pot i els partits independentistes, sobretot després de veure com aquests han rebaixat el seu discurs per permetre afegir-s'hi els primers. Em sap greu perquè això situa el PSC en el mateix bàndol del PP i C's, i sincerament crec que no és just, ni per la història i tarannà, ni per moltes de les persones que en són militants i càrrecs polítics.

Anem passant pàgines de la història de Catalunya, en uns moments especials per a Espanya, on la continuïtat del PP en el govern està en perill, però no es disposa d'una alternativa clara que pugui prendre el timó d'un vaixell que, en relació a Catalunya, fa aigües des de fa força temps.

Qui és més constitucionalista?

Avui a Madrid es tractava de veure qui és més constitucionalista. Tothom parla de modificar la Constitució, encara que no tinguin ni idea de què haurien de canviar, perquè en el fons a la majoria de partits espanyols no els interessa. Modificar vol dir diàleg i consens, i això fa molta mandra, sobretot al PP, que sempre ha defensat que no calia fer canvis.

I com que avui és el dia de la Constitució, també tothom criticava els catalans que es volen independitzar i que proclamen que no l'acataran. Qui ho té més clar és C's, que com ja he anat dient en aquest bloc, té com a obsessió bàsica uniformar l'Estat i deixar, amb prou feines, el folklorisme de les autonomies.

És per tot això que avui les notícies que circulen per Internet, i que demà llegirem en paper, parlen del gran discurs del president del Congrés, i de les declaracions dels líders dels partits polítics que estan en campanya. Algú va dir que Catalunya no seria motiu de campanya, però entenc que volia dir que tothom parlaria de Catalunya, en campanya.

Les campanyes electorals serveixen per veure les tripes dels partits polítics. Adonar-nos de la seva incoherència i demagògia, i la manera com enganyen tothom qui es deixa. Els més esperpèntics aquesta vegada són en Duran i Lleida i la Camacho. El primer amb molts problemes per poder entrar, i la segona, a qui se li ha assegurat la cadira a Madrid, dissimulant el fracàs que es pronostica al PP català, la qual cosa, s'ha de dir, que tampoc li importa massa, perquè els seus ulls són a Madrid.

El més coherent és Rivera i el més fals Rajoy, i els socialistes amb la incògnita de si aconseguiran reduir la tendència a la baixa, per evitar que sigui massa dramàtica.

Procés constituent s'ho pensa

El problema del Procés Constituent és que se'ls covarà l'arròs. La Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres fa temps que ho intenten, però jo penso que no saben ben bé on són. Crec que les circumstàncies els han superat i ja no saben a quin cantó s'han de situar.

Els aniria molt bé llegir l'article que escrivia ahir en Vicent Partal "contra la revolució". De fet no va dirigit a ells, sinó a ICV, però els és totalment aplicable, sobretot quan es refereix a l'obsessió vers el president Mas.

Forcades va sobreestimar la seva capacitat de lideratge, a cap preu, i tard s'adona que ha estat un error, que sovint l'excés de supèrbia es paga car. Podria ser que al final acabés atacant allò que en un principi defensava. No sé si la CUP els acceptaria de socis de campanya, però en tot cas seria una bona opció si de veritat estan per la independència de Catalunya i d'un canvi social radical. Afegint-se al grup de Podemos i ICV traeixen els seus principis programàtics, o així em sembla a mi.

De moment sembla ser que aparquen la seva decisió. Haig de ser franc i dir que en aquests moments no sé qui està al darrere del Procés Constituent, quina relació tenen amb l'ANC, ni de quin volum de persones estem parlant. Podria ser que es tractés de la xocolata del lloro i estiguéssim aquí parlant i parlant per a no-res. 

Em comprometo a estudiar-ho i d'aquesta manera entendre si el que pugui dir avui la Teresa Forcades o l'Arcadi fa moure alguna cosa i cap on ho fa. Entretant penso que la CUP ha fet un pas important per acabar sent el gran referent de l'esquerra transformadora catalana.

Un Euro mal planificat pot suposar el caos a la UE

Diversos temes són notícia, però potser la situació de Grècia ocupa el lloc destacat. Es parla molt de la seva situació econòmica i de la possibilitat de que deixin l'euro. Molts internautes preocupats, però... són solidaris o tenen por dels efectes que ens pugui ocasionar la seva sortida de la moneda europea?

¿Tenim prou coneixement del què passa a Grècia, de per què s'ha arribat fins aquí i quines són les millors eines per resoldre el tema amb el mínim cost? Penso que desconeixem el fons. Tenim informacions superficials i esbiaixades, depenent dels mitjans que consultem. És bo per a Grècia, i els grecs, sortir de l'euro? És aquesta l'única sortida possible? Per què la troica no ho vol?

El Nobel d'Economia Paul Krugman anima els grecs a votar 'no' en el referèndum, i el seu govern a preparar la sortida de l'euro. Segons l'economista, l'euro és la causa de tota aquesta situació, perquè es va unificar monetàriament els països europeus sense unificar la política fiscal i bancària. A més acusa les autoritats europees de continuar en una política equivocada d'austeritat que en el cas de Grècia no tindrà fi i la situarà en una depressió sense que se'n pugui sortir mai més.

Fa anys, sí, anys que uns quants economistes de reconegut prestigi han predicat que la política d'austeritat imposada als estats europeus era un greu error, i encara continua aquesta dèria. No és estrany que Paul Krugman sigui mal vist pels polítics que marquen les directrius econòmiques de la Unió Europea, i se'm fa difícil entendre la seva obsessió per continuar predicant l'austeritat, a no ser que hi hagi uns interessos molts clars que no se'ns expliquen.

No diré mai que la situació de crisi europea sigui fàcil de resoldre, però continuaré pensant que la política de l'austeritat no és el millor camí per trobar la solució. Des dels meus petits coneixements d'economia, defenso clarament la posició del Nobel Pau Krugman.

Un any de decadència popular fins a les generals

Cada dia apareixen nous col·lectius en defensa del diàleg i de rebuig a la independència de Catalunya. És clar que la bona acollida del dret a decidir i de la independència va agafar amb els pixats al ventre a molta gent, a persones que mai havien pensat en demanar ser independents i que s'ha apuntat al carro, i a persones que continuen creient que la independència no és una bona sortida, sinó que cal fer canvis i dialogar.

Us asseguro que faig l'esforç per buscar alternatives a la independència, tenint molt clar que la situació actual és insostenible i que cada vegada som tractats amb més menyspreu. Ja sé que els unionistes i simpatitzants del PP i PSOE no ho veuen de la mateixa manera, però m'agradaria que s'esforcessin per valorar, amb els prejudicis mínims, què està fent el govern del PP i de quina manera retallen fins al punt de treure-li qualsevol valor les lleis catalans emparades per l'Estatut i aprovades pel nostre Parlament. 

Si acceptem que el Parlament és la representació política de la veu del poble català, tenir sempre un poder superior que trepitja i deixa sense efecte tots els acords i lleis que hi són aprovades, ja sigui per denúncia al Tribunal Constitucional, o bé redactant noves lleis contràries a l'esperit de les lleis catalanes, és una càrrega insuportable que només provoca ganes de marxar ben lluny.

Ahir comentava l'aprovació de dues lleis amb repercussions distintes, que retraten dues coses del govern del PP. En primer lloc la seva ideologia de dreta extrema, amb la voluntat d'afavorir les classes altes en detriment de la classe mitjana i arraconant els menys afavorits, i en segon lloc la seva obsessió per anul·lar Catalunya, les seves institucions, reglaments i les mateixes persones.

I tot això ho fa un govern, que gràcies a la majoria absoluta, es pot permetre el luxe de mantenir uns ministres fastigosament impresentables com és el cas de Jorge Fernández Díaz, inútils com José Manuel Soria, cínics com Wert, o cregudes com la seva vicepresidenta.

Som molts els que, malgrat la incògnita que suposa l'aparició de Podemos, esperem el moment en què PP i PSOE deixin de ser les úniques forces polítiques que es reparteixen el poder, i caiguin vicis de govern i corruptes, i que la ciutadania recuperi el protagonisme que els dos partits polítics esmentats li han pres.

El PP ha trepitjat m...

Quan diem que sembla que hagin trepitjat merda ens referim a la mala sort que afecta a les persones que cauen d'una desgràcia a l'altra. Acostuma a passar, però no sempre és casual. Jo diria, fins i tot, que té una certa lògica, sobretot quan no s'estan fent bé les coses.

Podríem pensar en el PP que se les prometia molt felices quan va guanyar les eleccions generals amb una àmplia majoria absoluta. Això, a la seva manera d'entendre la política, els donava dret a fer i desfer segons els convenia, sense tenir en compte a ningú. Els espanyols els havien votat i ho havien fet de manera majoritària a favor d'ells, per tant... no calia patir, tenien quatre anys de tranquil·litat per anul·lar les lleis que volguessin i aprovar totes aquelles que els beneficiés.

Amb l'excusa de la crisi, que és real, han procurat deixar sense contingut l'Estatut, que ja ens havien retallat, reduït les inversions a Catalunya, boicotejant la immersió lingüística, portant al Tribunal Constitucional qualsevol llei aprovada pel Parlament català... i després diuen, amb tot el cinisme del món, que ens estimen i ens volen el bé. Mentida! el que volen és que els mantinguem, perquè governs com el d'Extremadura puguin reduir impostos, ja que compten amb els nostres diners.

Ara que la societat civil i el govern de Catalunya els han plantat cara i es mantenen ferms, no s'ho acaben de creure. Ens han estat amenaçant, atemorint-nos perquè claudiquéssim, però no ho han aconseguit. Ara repeteixen mil vegades que tot ho fan per a nosaltres, perquè estem patint l'obsessió d'una minoria d'independentistes, que són uns il·lusos i que només ens poden portar al desastre.

Tant ens estimen? o ens necessiten?

El PP s'ha trobat que la majoria absoluta no els ha estalviat la crisi, ni que descobríssim la corrupció tan enraigada dins del partit, ni l'aparició d'un moviment que pot tirar per terra el bipartidisme que tan bé els ha anat com també al PSOE, i per acabar-ho d'adobar, el 'problema català'.

El PP ha trepitjat merda, sí, però ens ha esquitxat i si no estem alerta ens pot arrastrar al fons del clot. No és un joc i per això cal caminar amb molt de compte. Si no anem junts no ens en sortirem.

Si el poble vol els governs corruptes s'ensorren

Actuant pacíficament però amb contundència, el poble unit no troba murs que se li resisteixin. És el seny, l'actuació serena i els arguments pensats i clars el que aconsegueix franquejar totes les traves i dificultats. És per això que la ciutadania catalana ha demostrat a tort i a dret que res mesquí pot resistir l'esforç per assolir una veritable democràcia, on els drets fonamentals de les persones són respectats. No és el terror el que destrueix les muralles, sinó la raó de les paraules. 

Avui llegia que s'ha practicat una vintena de detencions per enaltir el terrorisme per Interent, i jo em pregunto: què en treuen de manifestar aquestes ofenses contra les víctimes del terrorisme? en canvi, què passa quan defenses les víctimes de la prepotència, quan defenses els teus drets com a individu lliure?

Ningú s'adona del ridícul del discurs del PP o C's, presentant tot tipus de recursos per evitar que el poble català expressi lliurament quin futur vol per al seu país? Sàpiguen que, passi el que passi i acabi com acabi, la història els condemnarà per la seva miopia i actitud antidemocràtica.

Avui he vist d'esquitllada les reflexions de la vicepresidenta espanyola, lamentant-se de l'actitud del president català, i de bon primer m'ha fet gràcia, però de seguida s'ha convertit en vergonya i llàstima. Quina pena tenir uns polítics com els actuals en el govern d'Espanya. Aquesta obsessió per la Constitució i per acusar-nos d'il·legals, sense adonar-se que la història ens ensenya que els canvis són sempre trencadors, la qual cosa ha permès que no ens trobem en l'Edat mitjana, com ens acusen de voler retrocedir, ni en l'època franquista on molts d'ells i elles voldrien retornar.

Si alguna persona o col·lectiu farà el ridícul aquest diumenge, aquests seran els que continuïn entestats en prohibir que puguem participar en aquesta festa de la democràcia. Per cert, no només Jordi Savall ha renunciat al Premio Nacional, sinó que també la fotògrafa Colita ho ha fet. No han estat els primers. També ho va fer l'any 1993 Albert Boadella, per exemple, encara que en aquests moments l'acceptaria, perquè amb l'actual govern del PP són com 'cul i merda'.

Una majoria absoluta que ens ofega

El ministre d'Interior, el català Jorge Fernández Díaz, va acumulant mèrits perquè la seva terra d'acollida el declari persona non grata. Al marge de la seva ineptitud i incapacitat per estar al davant d'un ministeri, la seva obsessió per anar en contra de Catalunya el desacredita i demostra que el PP, sigui català o espanyol, no fa res per a Catalunya. No ens ha defensat mai, i sempre ha estat una pedra a la nostra sabata.

La notícia que publicava l'ARA en la seva portada ho diu tot. Els que no som tan joves recordem perfectament la campanya "volem bisbes catalans". El senyor ministre ha treballat a fons per aconseguir col·locar un bisbe que no fos català i políticament proper al PP. Les majories absolutes comporten aquestes anomalies, que jo anomenaria immoralitats. En aquest cas una immoralitat d'un ministre catòlic. El ministre Fernández Díaz ens recorda temps passats.

El govern de Rajoy ens ha donat suficients proves de com es pot prostituir la democràcia amb majoria absoluta. Recordem diferents accions que no tindrien lloc en una democràcia real. La recentralització, la modificació de les lleis per restringir drets, l'asfíxia econòmica per afavorir els seus, són polítiques que acompanyen la corrupció, els indults dels amics, com ha passat darrerament amb el guàrdia civil fill d'un regidor del PP, o l'encobriment del fill gran del ministre Gallardón, fugint del lloc de l'accident...

La Justícia a Espanya està al servei de la dreta, del PP. Es fa tot el que vol el partit, aprofitant la seva majoria absoluta ara, i abans la incapacitat del PSOE de governar el país. La impotència que sentim la gran majoria, s'agreuja quan no saps veure-hi un final, una alternativa. No és estrany que molts demanem la consulta, i la majoria sigui per poder marxar d'un estat que només ens té per agredir-nos culturalment, econòmicament i socialment.

Trobo a faltar un PSC que em defensi dels atacs diaris del PP. Que denunciï les injustícies que es produeixen dia rere dia. Mai uns corruptes, uns prepotents, uns prevaricadors han pogut anar amb el cap tan alt, segurs que res els passarà. Ens queixem de la transició que no ha fet net. Més ens hem de queixar dels polítics que tenim a Espanya, que aprofiten la majoria absoluta per sotmetre'ns a la seva conveniència. Una mala interpretació del sistema democràtic.

Pels segles, dels segles. Amén

Atenció! Ho ha dit el ministre d'Exteriors, el senyor García-Margallo, i jo he començat a tremolar. Com pot ser que tot un president d'un país que vol ser independent, vulgui posar-lo en perill per la seva obsessió en la independència? Quina frivolitat!

És cert que tothom diu el que millor li sembla per guanyar adeptes. Avui Borrell ens explicava a TV3 que els 16 mil milions que ens promet Mas en una Catalunya independent, es converteixen en poc més de 700 milions, i una despesa a cobrir de més de 13 mil milions d'euros. Tot plegat una ruïna.

El senyor García-Margallo no entén que el que demanem es poder decidir. Si ens deixen decidir, llavors que ens expliquin les conseqüències del sí i del no, però el problema que tenim ara no és si volem la independència o no, sinó que volem votar.

Tot plegat fa una mica de riure, però seria bo que regnés la serietat i no frivolitzéssim tant. A la xarxa social es poden llegir moltes ximpleries, deduccions simplistes i molt fanatisme. Això no és bo. Tan ridícul fa el senyor ministre afirmant coses que no són, perquè el futur no el coneix ningú, i menys quan es tracta de política, on tothom tira l'aigua al seu molí, com aquelles persones que només tenen ulls per una decisió massa important com per prendre-se-la a la lleugera.

Hem d'animar tothom a prendre partit, però sense enganyar, ni fer somiar paradisos idíl·lics. En tot cas la primera fita és aconseguir exercir el nostre dret a decidir.