Cal mirar bé el retrovisor

Quan analitzes la situació del món actual i mires enrere et venen ganes de fer comparacions, però en defuges ràpidament com si et cremessis els dits. Tens por. L'article de Joaquim Coello, avui a l'ARA, resulta interessant, però també et fa certa angúnia, i et preguntes: què estem fent?

Fa molt temps que diem que no anem bé. Que no s'estan fent les coses com caldria, i que l'auge de l'extrema dreta arreu és un perill per al futur del planeta. I ens adonem que no fa tant, un segle enrere, passaven coses semblants, i recordem què va succeir. Ens espanta!

Els humans no tenim remei i repetim els mateixos errors. No escarmentem ni aprenem dels sofriments viscuts pels nostres avantpassats. Tenim prou coneixement de la història. No podem dir que ningú no ens ho hagi explicat. Els personatges sinistres reapareixen amb noms nous, i les masses responen de la mateixa manera.

El sistema democràtic que semblava l'única solució possible per regir-nos políticament, està fent aigües i permetent que els seus detractors se n'aprofitin per arribar al poder i capgirar-ho tot. Està passant ara, però també va passar fa cent anys. 

I com insinua l'articulista i també ho he dit en aquest blog, la resposta d'Europa és deplorable. Ens trobem tota una colla d'estats agrupats sense tenir clar què volem en un futur. Incapaços d'avançar plegats i cada vegada amb més candidats a bloquejar el projecte. Preferim la singularitat al treball conjunt, convertint-nos en més febles i insignificants.

És per això que tinc la impressió que amaguem el cap sota l'ala, davant la nostra impotència i inseguretat. No volem afrontar la realitat ni els grans reptes que tenim si volem liderar un projecte fort i democràticament saludable. Anys grisos a l'espera de veure la llum al final del túnel.

Defensant el català tota la vida

Avui a les xarxes socials circulava un vídeo on una infermera de la Vall d'Hebron menyspreava el fet que per presentar-se a unes oposicions d'infermer s'exigís el títol C1 de català. Una vegada més la nostra llengua ridiculitzada i acusats d'exigir allò que no és exigible, sempre segons els detractors de la nostra llengua.

Com ja he repetit mil vegades, els catalanoparlants ens veiem obligats a posicionar-nos de manera antipàtica i violent en defensa de la nostra llengua, amb una sensació de culpables per no poder viure amb normalitat, sense que ningú no ens acusi d'imposar res als altres. 

Demanar el nivell C1 de català avui no suposa gairebé res, tenint en compte que les persones que acaben els seus estudis l'assoleixen al marge de l'ús que en fan i de la comprensió que tenen. Els de la meva generació vàrem haver d'examinar-nos per aconseguir el títol, encara que el català era la nostra llengua materna, l'havíem emprat sempre i ho continuàvem fent. És cert que ho vam poder superar sense gaire esforç, però el repte el vàrem tenir. Avui això ja no cal.

Demanar un nivell de català és el mínim que es pot fer en un país demòcrata amb cultura i llengua pròpia. Després, el que et pots trobar quan et dirigeixes als treballadors d'un hospital o un jutjat, ja és tota una altra cosa, però entenc que l'exigència és totalment raonable i no podem caure en el parany d'abaixar el cap un cop més i claudicar davant d'actituds com la d'aquesta infermera a les xarxes socials.

Però el problema no s'acaba amb un possible expedient disciplinari que li puguin obrir a l'infermera en qüestió. Ara vindrà tota la colla espanyolista defensant la dissortada infermera, criticant-nos a nosaltres i a les institucions que s'atreveixin a sancionar-la, cosa que estic segur que no passarà, i tampoc tinc cap interès especial que això passi. Un toc d'alerta, però, sí que seria bo, per fer veure que no ens poden estar tot el dia atacant per culpa de la llengua.

Han passat més de quaranta anys i les reminiscències feixistes continuen ben presents a casa nostra. Els nostres governants no han aconseguit fer foc nou i entrar plenament en un sistema democràtic de respecte a la cultura de tothom. Em fa molt l'efecte que aquesta situació perdurarà en el temps, i estem condemnats a aguantar-la tota la vida.

A la mort de Mikhaïl Gorbatxov

Ahir vaig conèixer la mort de qui fou professor meu a la facultat d'Econòmiques, el senyor Francesc Granell, de qui no en guardava gaire bon record d'aquella etapa acadèmica. De fet llavors era com el segon professor, a l'ombra del doctor Joaquim Muns, a l'assignatura d'Organització Econòmica Internacional, si no recordo malament. Han passat gairebé cinquanta anys.

Ambdós professors eren molt diferents. Mentre Joaquim Muns es feia apreciar, Francesc Granell més aviat resultava un xic antipàtic. Va ser el meu únic contacte amb ells dos, i tots dos han estat uns referents en economia internacional, amb molts reconeixements acadèmics i professionals.

Però la mort que ha causat més impacte, no pas perquè hagi vingut de nou, sinó per la importància mundial de la seva figura, és la de l'expresident de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov. Com tota persona pública té els seus defensors i els seus detractors. Només els que no fan res poden presumir de no tenir enemics. L'altra cosa és saber valorar què pesa més a la balança, i sobre això també hi ha divisió d'opinions.

No és estrany que als ulls dels actuals dirigents russos, i els seus simpatitzants, la figura de Gorbatxov generi tanta controvèrsia i hagi passat com un personatge indesitjable. Ell va ser el darrer dirigent de la Unió Soviètica i per això el culpable dels que enyoren l'imperi soviètic. Sembla ser que no rebrà els honors d'estat com caldria esperar, però això tampoc no ens ve de nou.

Negar la importància i la repercussió del seu paper a la política mundial seria una estupidesa, tant si t'està bé com no, i som moltes les persones que pensem que va ser un bon polític i que va actuar d'una manera coherent. Probablement va fracassar per un excés de confiança en els dirigents occidentals que d'alguna manera li varen fer el llit.

Si una cosa és certa és que sense ell el món seria molt diferent a com és ara, i davant dels problemes actuals, és lògic que hi hagi qui pensi que es va equivocar. M'imagino que els darrers anys ha viscut compungit en veure l'actuació de l'actual president rus, adonant-se potser que tot el seu esforç no ha servit de gaire, sobretot en benefici de les persones més humils i obedients del seu país.

Aquests dies tindrem l'oportunitat de llegir molt sobre la seva vida i les decisions que va prendre com a president de la Unió Soviètica, i potser ens assabentarem de fets que desconeixíem i que probablement expliquen moltes de les preguntes que alguna vegada ens hem fet. Sigui com sigui, però, Gorbatxov ha estat un personatge important de la política mundial, amb qui hem compartit un món cada vegada més desorientat i amb més interrogants pendents per resoldre.

Taula, sí o no?

Tot i que les negociacions per aprovar el pressupost de l'any vinent, a l'Estat, són notícia de primera pàgina, hi ha un altre tema que a Catalunya ocupa un bon espai, i és la famosa taula de negociació i la picabaralla entre JxCat i ERC. Els primers s'han negat a formar-hi part, amb l'excusa que no volien que només hi poguessin ser consellers del govern, però a més li treuen importància i consideren que la taula de diàleg no aconseguirà res.

Aquests diferents criteris i maneres de pensar entre els dos partits del govern, no afavoreixen en res al país. Necessitem un govern fort per prendre decisions importants i sortir de l'atzucac on ens trobàvem, i barallant-se d'aquesta manera no s'aconseguirà res.

A les xarxes socials hi ha una discussió important i molts insults per ambdues bandes, per part de detractors d'un i altre partit polític. D'alguna manera els unionistes ja no són notícia, sinó que tot queda del bàndol independentista, amb un futur incert. De la mateixa manera que s'ha demostrat que la distribució entre independentistes i unionistes es mantenia en el temps, sense gaires canvis, el mateix es pot dir entre els votants de JxCat i ERC.

La CUP entretant s'ho mira per sobre les espatlles, i manté el seu perfil esperant-los venir. És molt conscient que necessiten d'ells, perquè difícilment el PSC entrarà en joc. Tot això crea molta incertesa, i cansa la gent. També a Catalunya s'han d'aprovar els pressupostos i el més calent és a l'aigüera.

La immersió lingüística

Les discussions i crítiques que rep la immersió lingüística no tenen res a veure amb les raons que s'exposen, de protecció del castellà en front d'un model que el discrimina, sinó de l'objectiu de aparcar el català i deixar com a llengua el castellà.

S'entén, oi? Els detractors del model d'immersió lingüística el que volen és que la llengua a Catalunya sigui el castellà i que en tot cas el català sigui d'ús restringit a les famílies. És mentida que els crítics busquin l'equilibri de les dues llengües perquè són conscients que el castellà no té cap perill i en canvi el català, si no es protegeix, té les de perdre.

És per això que és tan odiós escoltar les paraules dels detractors, malgrat tinguis clar qui les expressa, però el que em preocupa i em sap més greu és que l'actual cúpula del PSC també caigui en l'error de posar en dubte el bon funcionament de la immersió lingüística i que si algun problema té és que el català encara es troba en inferioritat de condicions.

Em fa ràbia el paper que juga el senyor Iceta, que tots sabem que diu allò que li interessa dir en el moment que toca, per quedar bé i fer contents els dirigents del PSOE. No és només amb el cas de llengua catalana, sinó en tots els temes, sobretot aquells que procuren millorar la situació de Catalunya. És lògic que els socialistes que continuen sentint-se catalans, puguin estar en contra de l'actual dirigent, però la llàstima és que la seva veu no arriba gaire enllà.

Felip VI amaga les reivindicacions catalanes sota l'estora

Ahir el rei es va estrenar i, per a molts, va errar el missatge, tant en el contingut com en el to. Ningú podia esperar-se que felicités el govern de la Generalitat, però sí que pensàvem que demanaria diàleg i, fins i tot, l'exigiria. Per contra es va dedicar a renyar una part dels seus súbdits no pas amb la intenció de fer-se'ls seus, sinó de posar-los més en contra. Ahir el rei va perdre súbdits i en tot cas va guanyar detractors i republicans.

El paper del rei no pot ser el d'un Rajoy qualsevol. El rei no el vota ningú i per tant ha d'actuar com el rei de tots els espanyols, també d'aquells del nord que clamen per una república. El discurs d'ahir no és el que cal esperar d'un cap d'Estat, sinó d'un líder d'un partit polític que governa el país. Un líder que l'han votat uns quants (molts), però que n'hi ha d'altres que només l'han d'aguantar.

Al marge d'aquestes consideracions, crec que ahir el rei va llegir el text de l'amenaça que el seu antecessor Felip Vè hauria fet el segle XXI, i va posar en safata l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i la repressió contra els líders del procés. 

L'Estat espanyol podrà aconseguir adormir el 'problema', ajornar-lo, però en cap cas solucionar-lo. Han col·locat les reivindicacions d'una part de la ciutadania de Catalunya sota l'estora, però més tard o més aviat, vindrà qui l'aixecarà i el 'problema' tornarà a sorgir, i de ben segur amb més fermesa.

Què passa amb els Comuns?

Per què és tan difícil mantenir-se al marge, quan es vol guanyar vots? La indefinició és una temptació en què cauen molts polítics i també partits sencers, per evitar crítiques i opinions en contra, però al final s'adonen, a vegades massa tard, que la pitjor elecció és quedar-se en el dubte, en no ensenyar la veritat.

Sempre he defensat anar amb la veritat per davant, acceptant que no agradarà a tothom, però que els fidels sabran que hi podran confiar. Els Comuns, com passava els darrers anys d'ICV sola, han optat per no acabar de definir-se, pensant que d'aquesta manera no tindrien detractors fàcils i podrien aspirar a obtenir vots d'una i altra part. Això, però és un error que al final s'acaba pagant.

La història ens ho ensenyat i tots aquells partits que han treballat a l'ombra i amagant la cara, al final han fracassat, alguns d'ells desapareguts, com UDC, encara que no els seus líders i principals culpables.

Aquests dies a les xarxes socials hi ha un debat obert sobre l'actitud dels Comuns que espero els farà replantejar aquesta ambigua posició. N'hi ha que ho barregen tot, com Coscubiela, i la seva aberració a la dreta -no hi tinc res en contra- no li permet veure que ara es demana una altra cosa i li han de donar suport o negar-li, però no sortir per peteneres.

Tinc l'esperança que el seny i categoria política de Xavier Domènech acabarà imposant una actitud clara respecte el referèndum, i definirà davant dels seus electors i simpatitzants quina és la seva posició davant de l'1 d'octubre. Que no esperi a veure tota la jugada, que llavors serà massa tard!

Marxa enrere a l'hotel de la plaça Lloveras

Feia molt temps que no em trobava malament com avui, amb mal de cap i poques ganes de no fer res. Penso en les persones que s'hi troben sovint. A mi em serveix d'alguna manera per pensar en el bé que ens trobem i la sort que tenim, perquè la feina la fas igualment, però se't fa més carregosa i vas veient que perds energies.

He llegit la notícia de Ràdio Arenys, sobre el Ple municipal d'avui, que aprovarà tirar enrere el Pla Especial Urbanístic que permetia la construcció d'un hotel a la plaça Lloveras. El motiu que dóna el govern municipal és que ara ja tenim un hotel a la Riera i altres allotjaments. 

La idea inicial tenia el seu interès, encara que tingués els seus detractors, sobretot per qüestió d'imatge. Esclar que no podem pas dir que la imatge de la primera línia de la vila sigui fantàstica. Suposo que ens hi hem acostumat, però mirem de no fixar-nos-hi gaire. La façana de l'Ateneu, que no sé si hauríem de parlar de façana, és molt trista i els diferents blocs intercalats amb cases baixes...

Sempre he pensat que, amb algunes excepcions, les poblacions de la nostra costa han patit una malaltia urbanística que les ha destrossat, si més no estèticament, a diferència dels pobles de l'interior, on l'especulació urbanística no els ha fet tan mal. Som una mica destralers.

Doncs, bé, la plaça Lloveras continuarà com ara (?) amb una sala d'exposicions que es va tancar perquè amenaçava de caure (?), i així van passant els anys. I l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, amb finestres i portes tapiades, també continua igual, com la Raureta, o l'antiga Casa de les Aigües, l'Stella Maris... i ara comprarem les Clarisses.

Passaran dos anys més i arribarà un nou govern, i al cap de quatre anys un altre... i res no es mourà, i recordarem el tema dels equipaments com ara recordem el desviament per Valldegata, i no ens adonarem que després de molts anys no hem sabut solucionar cap dels problemes que venim patint, i que ens fan perdre posicions respecte a d'altres municipis que sí que han tingut l'encert de posar-se a treballar més enllà dels records del passat. Tot plegat és molt trist.

Consultar o decidir. Què toca fer?

Han passat quaranta anys de la mort, al llit, del dictador Franco i ara sembla que toca retirar tots els monuments commemoratius del cop d'estat d'ara fa 80 anys. Patrimoni o culte al franquisme? El darrer cap de setmana va ser Tortosa qui va decidir mantenir el monument del mig de l'Ebre, reinterpretant-lo, i ara sembla que s'hagi obert la veda i tothom a buscar referències franquistes i falangistes.

Però la polèmica de Tortosa no ha estat pel resultat de la consulta, sinó per haver-la convocat. Els detractors opinen que l'ajuntament havia de retirar el monument d'acord amb la llei de la memòria històrica, i això em fa pensar en la conveniència o no d'organitzar consultes sobre qualsevol tema.

I en ve al cap el rial del Bareu. Té sentit convocar una consulta per decidir si es canalitza o no, i com s'ha de fer? Jo penso que no. Crec que s'ha de treballar amb els principals afectats, i informar dels diferents passos als vilatans, però hi ha un component molt tècnic que està a les mans dels professionals, els que hi entenen.

S'ha de convocar una consulta per decidir on traslladem la biblioteca? La meva resposta és que si s'organitza s'ha de fer molt bé. Cal explicar amb detalls les diferents possibilitats, els costos i les repercussions. Continuo pensant que a la vila cal un pla d'equipaments seriós i que els polítics el consensuïn. Quan s'ha intentat s'ha volgut polititzar, i això és el que fa mal. Decidir on col·loquem la nova biblioteca hauria d'anar de la mà d'un estudi global dels equipaments de què disposem. Si no en som capaços, votem, però que no organitzem un nou hospital al Xifré.

La legalitat vigent no és necessàriament democràtica

La insistència del PP i també el PSOE que en base a la Constitució i la legalitat no es pot celebrar la consulta, arriba a cansar. Hauríem de recordar-li a la vicepresidenta Sáenz de Santamaría que tots tenim molt clar que utilitzen la legalitat vigent per no deixar-nos votar, però nosaltres el que demanem és que, si creuen en la democràcia, per sobre de qualsevol llei, que canviïn aquesta legalitat perquè puguem votar. Això ho demanen els 106 representants dels catalans, encara que n'hi hagi uns quants que tenen més pressa que uns pocs.

El problema no és la legalitat o no de la consulta, el problema és que el govern espanyol i el PSOE no respecten el dret a decidir dels catalans. Defensen una democràcia en fals. El Tribunal Constitucional, format per 12 persones, com ja va fer amb l'Estatut, sentenciarà en contra de la gran majoria de catalans, i això no és democràcia, això és utilitzar la majoria que nomena les 12 persones, perquè es carreguin la voluntat del poble.

No m'ha agradat mai la desobediència, i no hi tenim cap dret a exigir-la a qui en pot rebre greus conseqüències. Les manifestacions de la número dos d'ERC són clarificadores i treuen qualsevol dubte sorgit arran de les declaracions d'Oriol Junqueras. La societat civil, que en tot moment dóna suport als representants polítics, hi té un paper important a jugar. De moment el Parlament ha actuat amb correcció i ha aprovat una llei de consultes que, segons sembla, jurídicament és constitucional, encara que els detractors de la democràcia li trobin tots els mals. Una altra cosa és la seva utilització per demanar què volem ser els catalans. Aquesta pregunta ens l'hauria de fer el govern espanyol i permetre'ns que els hi responguem en una consulta "legal", que tant els agrada.