Quart aniversari

Quatre anys d'uns fets històrics que varen revolucionar el país i que provocaren repressió i venjança per part de l'Estat espanyol i totes les seves institucions, fins al dia d'avui, i que continuaran en el futur. Quatre anys que han marcat una generació entusiasmada per l'anhel de ser independents, però que ens ha portat a abaixar el cap i rebre moltes plantofades.

Avui es commemoren els quatre anys d'una iniciativa que va sorprendre a propis i a estranys. Ni nosaltres ens ho acabàvem de creure, ni l'Estat espanyol va pensar mai que en fóssim capaços. Tota la maquinària desplegada per evitar la votació en referèndum sobre la independència del nostre país no va ser suficient, i a primera hora del matí hi havia les urnes als col·legis electorals per començar les votacions.

Després ha estat quan des del poder judicial i l'executiu s'ha fet mans i mànigues per venjar l'atreviment del poble català. Una venjança que no ha tingut aturador, i que ha posat un mur entre una part important de catalans i les institucions estatals, amb el rei al capdavant.

L'1 d'octubre passarà a la història com l'intent d'assolir la independència de manera unilateral, atès que l'Estat espanyol mai ha fet res per dialogar al respecte i pactar alguna solució al problema d'encaix de Catalunya. Probablement la independència no era l'única i tal vegada ni la millor solució als problemes, però s'havia de donar resposta a les queixes d'una part de la població que se sentia reprimida i explotada. Aquesta negativa va fer que molts catalans es convertissin en independentistes i que aquest 1 d'octubre acudissin als col·legis electorals a demanar la independència.

No sabem quin serà el futur. Les forces independentistes han mantingut l'aval de la majoria de la població, però caminen separades, barallades entre elles, amb estratègies diferents i opinions diverses. D'aquesta manera es fa difícil aconseguir res, perquè s'hi acudeix debilitat. Entenc que passaran molts anys abans no hi hagi un altre intent de solucionar un problema que existeix, encara que es vulgui amagar des de les forces unionistes. De moment és part de la nostra història, que l'hem viscut personalment, i que la podem explicar. Arribarà un dia que només en quedarà la memòria escrita. Qui sap si amb una Catalunya independent, o amb una dependència cada vegada més repressora per l'amenaça que representa a la sagrada unitat d'Espanya.

Biden sorprèn als mateixos demòcrates

Analistes polítics dels EUA valoren molt positivament la feina d'aquests primers dies de govern del president Biden, amb uns resultats i una opinió molt més favorable del que es podien arribar a pensar. La seva elecció semblava la de mal menor, per fer fora Trump, però està resultant més interessant del previst.

Em fa pensar, salvant les distàncies, en Joan XXIII, el Papa que havia de ser de transició, per l'edat i currículum, i que va arribar a revolucionar el Vaticà. No sé què passarà amb Biden, però sí que semblava que per edat i per tradició conservadora, no provocaria gaires canvis, però s'està veient abans dels seus primers 100 dies, que ha pres iniciatives que han sorprès als mateixos dirigents demòcrates, el més progressistes i que veien en Biden un conservador.

La feina de Biden no és fàcil després de l'herència de Trump, però haurà d'intentar fer aportacions a la política dels EUA i aplanar el camí als demòcrates perquè en les eleccions del 2022 no hi hagi un retorn a postures conservadores i afins a Trump.

A nivell internacional hem vist com gosava posar en dubte la política del govern turc, i titllava de genocidi armeni uns fets que cap altre president americà havia gosat afirmar. També ha criticat la política del president rus, titllant-lo d'assassí, per l'enverinament del líder de l'oposició, i això que podia semblar una ficada de pota, el pot reforçar com a dirigent mundial, recuperant el paper que havia tingut la presidència dels EUA.

Caldrà seguir de prop com va evolucionant tot i com se'n surt de marrons que té instal·lats al seu país, com és ara l'entrada d'immigrants procedents de la frontera amb Mèxic, un fet prou important i complex com per anar-hi treballant i tenir l'encert per no posar en risc la seva reputació i l'acceptació de la seva gestió. 

La fixació d'Elisenda Paluzie

He llegit l'entrevista de l'ARA a l'Elisenda Paluzie, presidenta de l'Associació Nacional Catalana (ANC), perquè el titular es fixava en el risc que l'independentisme no vagi a les urnes. És cert que estem tots molt cansats i desanimats. És molt possible que hi hagi persones que ja no vulguin sentir a parlar més d'eleccions ni manifestacions. Això podria fer que els resultats electorals no fossin els que molts esperen i, sobretot, no s'aconseguís superar el 50% de vots independentistes i justificar la fixació que té la presidenta de l'ANC en la unilateralitat.

No sé perquè aquesta mania de pensar que en superar el 50% s'acaben els problemes, quan tots sabem que per més que pugi aquest percentatge, la part contrària no estarà disposada a negociar un referèndum, i els que s'ho miren en distància, per exemple Europa, haurien d'observar un augment poc creïble en aquests moments i per a molts anys.

Considero que és una pèrdua de temps i d'esforços, però té més sentit en una organització cívica i privada, que no pas quan això passa en el marc públic, en formacions polítiques que ens representen. M'agradaria, però que la senyora Paluzie m'expliqués què pot fer de diferent si els resultats electorals donen un vot independentista per sobre del 50%. Quina estratègia pensa seguir per convèncer els partits polítics elegits que actuïn contra el marc legal, sabent que ells mateixos tenen presos polítics de llarg recorregut. 

Penso que hi ha una feina a fer important, i és la lluita contra la injustícia que es practica a Espanya quan es jutja independentistes. L'ús de la Justícia per escarmentar qui pensa contra la unitat d'Espanya. El diferent tracte rebut si ets independentista o no. Hi ha prou camí per recórrer per solucionar uns problemes que seran sempre letals davant de qualsevol intent de revolucionar el país, de manera pacífica. Una altra cosa, és tornar a caure al mateix parany, i no aconseguir cap pas endavant.

Tota la culpa és del populisme i de qui el practica?

Arran de la victòria de Donald Trump m'he fet un tip de llegir la paraula "populisme" un adjectiu que repetim tant que ja no sabem el seu veritable sentit, ni qui és més culpable qui el practica o qui se sent atret. Crec que hauríem de reflexionar sobre el mot i on l'emprem, i no donar la culpa a qui diem que el practica, tan alegrement.

Trump és populista o practica un discurs populista per atraure la gent que l'escolta. Els diu allò que volen escoltar encara que no hi cregui. Fa les promeses que a la majoria de ciutadans agraden per aconseguir el seu vot. Però per què passa això?

Tot el mal, tots els problemes vénen de l'actitud populista, en aquest cas del nou president nord-americà? No hi tenim tots plegats una mica de culpa? És molt fàcil afirmar que els votants de Trump viuen enganyats i són seduïts per les seves paraules, però és que no hi vivim tots una mica enganyats pels actuals governants? Per què era millor Hillary Clinton? 

Els europeus temem que l'efecte Trump tingui conseqüències al nostre continent, i ara tothom mira què pot passar a França. Si surt escollida presidenta Marine Le Pen, serà per culpa dels ignorants electors francesos? No podria ser que la culpa fos dels actuals dirigents que no han estat a l'alçada de les circumstàncies? No serà que la ciutadania francesa, en aquest cas, no confia en l'actual president i el seu partit, ni amb l'alternativa que pot suposar el retorn de Nicolas Sarkozy?

I podem mirar altres països, també el nostre. És molt fàcil dir que aquell o aquell altre polític i partit fan populisme. Tots ho diem, jo també, però tan baix valorem els nostres conciutadans, o és que ja estem farts del funcionament dels partits tradicionals i dels polítics de sempre, i volem un canvi. Qui ens pot proporcionar el canvi?

Als EUA el canvi el brindava Trump, no pas Clinton, i potser per això els nord-americans han optat per revolucionar la Casa Blanca, i no continuar amb més del mateix, i amb una dirigent molt menys creïble que el president Obama.

Quatre opcions per a la primera alcaldessa d'Arenys de Mar

Si ens limitem a l'estadística pura, Arenys de Mart té un 40% de possibilitats d'escollir la primera alcaldessa de la vila. ERC, PP, ICV i C's presenten una dona com a cap de llista. Dues opcions de dretes i dues d'esquerres, encara que a casa nostra ja estem acostumats que dretes i esquerres pactin governs de consens.

Per especificitats de pactes Arenys de Mar s'emporta la palma. En aquest mandat que s'acaba, no tan sols hi ha hagut un govern de consens de partits de dretes i esquerres, sinó també de partits sobiranistes i unionistes. El Bloc i l'actual alcalde s'han manifestat independentistes i el PSC i el PP hi han votat en contra. Els quatre han governat junts durant una part del mandat, des de l'entrada del PSC fins a la sortida del Bloc per encarar unes noves eleccions.

Avui en Pau Roig, en el seu apartat de Facebook, ens donava unes quantes xifres de la història de les eleccions municipals a la nostra vila i ens avisava que "Arenys de Mar camina amb pes ferm i decidit cap a un ajuntament ingovernable". Parla d'aixecar un monument a les rotondes a aquells caps de llista que aconsegueixin més de tres regidors. Un repte que dies enrere particularment creia impossible d'aconseguir.

Sobre la ingovernabilitat hi podem fer alguns matisos, sobretot tenint en compte els pactes que s'han realitzat al llarg d'aquests anys de democràcia. El PSC ha pactat amb CIU, aquest mandat, i també amb el PP. En alguna ocasió (1987/1991) varen prioritzar el pacte amb el PP deixant ICV a l'oposició. Veient això podem dir que a Arenys qualsevol pacte és possible.

Però sigui quin sigui el pacte, una altra cosa és la governabilitat, i en això tornem a la reflexió d'en Pau. Si per governabilitat entenem el que ha succeït aquests darrers quatre anys, qualsevol entesa entre les diferents opcions polítiques pot servir, però si volem un govern de progrés que de veritat reactivi l'economia de la vila i ens espolsi de sobre aquest inconformisme d'anar fent bullir l'olla i deixar que els nostres veïns creixin més que nosaltres, ho tenim pelut i caldrà que afinem molt bé l'opció de govern que escollim. No ens deixem portar ni per sentimentalismes ni amiguismes. Mirem qui es presenta i quina és la seva capacitat de revolucionar aquest ajuntament que tenim tan adormit.