Investigant qui filtra informació

M'agradaria que algú m'ho expliqués bé, perquè no ho acabo d'entendre. Sembla que avui és més important i més perseguit, com a delicte, la filtració de dades que no pas les actuacions corruptes que es donen a conèixer, potser no de la manera més correcta.

Ho veiem en el cas del fiscal general a qui s'acusa d'haver filtrat la notícia del reconeixement de frau de la parella de la presidenta de Madrid. No vull dir que no s'hagi d'aclarir l'actuació del fiscal, per la confiança que ens hauria de merèixer, ocupant un alt càrrec, però no creieu que és més important el frau de la parella de la presidenta? Hi va haver moltes morts, que la presidenta ha menystingut.

Avui també llegia que el cap del gabinet de la presidenta, el senyor Miguel Ángel Rodríguez, amb un llarg currículum no gaire favorable, també se l'està investigant per haver filtrat dades de periodistes. Segurament és important això que ha fet i s'ha de saber com i per què ho ha fet, però no us sembla que el personatge en qüestió no hauria de ser investigat per moltes altres coses?

És cert que, si rasques una mica la informació que et donen veus que l'actuació del senyor Rodríguez pot tenir com a objectiu espantar aquells periodistes que han tingut la mala idea d'investigar sobre la parella de la seva presidenta. És que no hi ha ni un pam de net!

M'imagino que els mètodes per investigar i detectar corruptes han de ser legals i no tot s'hi val, però és evident que en una societat on els corruptes que tenen un suport polític o econòmic important no entren mai a la presó, tret d'algun boc expiatori, semblaria que el menys important hauria de ser com ens n'hem assabentat. Quan el presumpte delinqüent és pobre desgraciat, de seguida se sap tot, però quan és un personatge amb diners i poder, la cosa canvia.

És ben bé que aquella frase del rei emèrit que tan sovint ens ve a la memòria, que la justícia és igual per a tothom, és una enganyifa que ja no es creu ningú.

La hipocresia dels polítics

 El món de la política és un món d'hipocresia palpable que ens avergoneix. Tots coneixem exemples que ens porten a aquesta afirmació, però us en refereixo un que és novetat d'aquestes últimes hores. Estic parlant de la demanda al Tribunal Suprem del PP en contra del nomenament de Dolores Delgado, com a fiscal general, a qui considera parcial, havent estat ministra del govern pel PSOE i haver expressat opinions contràries al PP. I per què ho dic?

No defenso la imparcialitat de la nova fiscal general ni considero estrany que puguin considerar-la parcial des del PP, sinó que aquesta denúncia es faci només quan interessa i no es tingui en compte quan s'és part beneficiada. Cal que parlem de la representativitat dels membres del Tribunal Suprem, o del mateix Tribunal Constitucional? Oi que tenim exemples clars de la dependència, dels partits polítics que els han proposat?

Si d'una cosa ens queixem la majoria de mortals és de la manca de separació entre els poders judicial i legislatiu. El fet que els jutges que formen part d'un tribunal o altre siguin proposats i votats pels polítics de torn, ja és una sospita que no seran imparcials. Jo penso que podrien ser-ho igualment, si exercissin professionalment segons els seus coneixements, però sent on som, amb la corrupció manifesta i els interessos personals ben reforçats, és lògic que no hi sapiguem veure la imparcialitat necessària.

Tenim massa exemples per justificar els nostres temors. El cas del Procés català, però no només aquest, és una bona mostra de la parcialitat dels jutges a l'hora de dictar els seus veredictes. Europa ho ha estat observant i constatant també.

Hipocresia és quan es defensa una cosa saben que en altres casos no s'accepta la mateixa hipòtesi, perquè llavors no els interessa. Dieu-ne demagògia, però a mi em surt més hipocresia, perquè hi ha massa maldat camuflada i em provoca massa ràbia i impotència. El nostre model democràtic està corromput, i ho veig molt difícil de canviar.

La politització de la Justícia

Resulta curiosa la indignació de la dreta espanyola amb el nomenament de la nova fiscal general de l'Estat. Diuen que no és imparcial perquè ha estat ministra del govern socialista anterior. Dic que és curiós perquè resulta que els tribunals judicials espanyols estan plens de simpatitzants i exmilitants del PP, i no passa res.

No em ficaré en què diu la Llei i si aquest nomenament s'ajusta a dret o no, però sí que em crida l'atenció, i per això ho escric, que s'estripin les vestidures els que més influència han practicat a l'hora de nomenar càrrecs de magistrats dels diferents tribunals espanyols.

No és estrany que siguem tants els que hem perdut la confiança en la justícia, perquè està totalment polititzada. Ho ha estat sempre, però ara hi ha una pressió política molt forta que agreuja la situació i la parcialitat dels jutges.

Entenc que el fiscal general ha de defensar l'Estat i les seves institucions, i que això es pot regular molt fàcilment, i si es fa amb transparència, no ha de ser cap obstacle que hagi estat membre d'un govern i d'un partit polític concret. No defensen que el senyor Carlos Lesmes és imparcial i com a tal es comporta? I quin és el seu passat?

He parlat d'un jutge en concret, però a la llista n'hi podem posar molts més. ¿No és normal sentir a dir que tal o tal altre magistrat ha estat col·locat per tal o tal altre partit polític? Ho tenim assumit i no hauria de ser problema, sempre i quan actuessin al marge de la seva ideologia. Quan veus que no es limiten a jutjar, sinó que es fan trampes al solitari per aconseguir allò que políticament persegueixen, és quan no s'està actuant correctament, i és quan pots parlar de la politització de la justícia.

El fiscal general entretingut amb el president català

No hi ha dubte que el fet que el president sigui a Brussel·les i no a la presó, amb Oriol Junqueras, li permet fer-se veure i sentir per Europa. En canvi, el vicepresident ha quedat silenciat i només nosaltres podem fer possible que la seva veu es faci sentir. Si la decisió va ser presa de manera individual i personal, hi ha prou motius per defensar-ne una o l'altra posició, i en cap cas podem criticar-los a la lleugera.

No sabem com acabarà tot plegat i no podem oblidar que la paraula la té Europa. Si la resposta ha de venir pel cantó espanyol ja podem llogar-hi cadira. L'orgull del president Rajoy és massa fort i pervers com per reconèixer que cal dialogar. La seva solució, convocant noves eleccions, no l'hi ha servit per canviar l'equilibri de forces del Parlament, i la possibilitat que novament sigui Puigdemont qui presideixi el govern català no està gens descabellada o, com a mínim, li farà prendre més mesures judicials.

Sóc dels que opinen que caldria buscar una solució a curt termini, sense renegar dels polítics que han donat la cara per defensar el que molts catalans els han demanat, cal nomenar un govern perquè recuperi les institucions catalanes i defensi els nostres drets com a poble, per fer front a l'embranzida que ha pres C's en el seu camí cap a la recentralització d'Espanya i la pràctica desaparició de les comunitats i nacions d'Espanya.

No sé si la decisió del jutge Llarena de no plantejar una nova euroordre contra Puigdemont, tal com li demanava el fiscal general de l'Estat, és una mesura tàctica o simplement evitar fer el ridícul una vegada més. Sap greu que tot això es fa jugant amb les persones i, sobretot, jugant amb tot el poble català. Fa temps que reclamàvem estimació per part del govern espanyol per treure'ns la idea de sortir d'Espanya, ara veiem que això és impossible. Ens volen per la força.

Sobtada mort del Fiscal General de l'Estat

Mentre repassem els noms a les diferents candidatures electorals, aquest cap de setmana ha tingut com a notícia destacada la mort sobtada del Fiscal General de l'Estat, el senyor José Manuel Maza, el fiscal que volia empresonar el president Puigdemont.

La mort d'una persona no pot ser mai motiu de burla, i per més que haguem criticat la seva manera d'obrar, hem de ser capaços de diferenciar l'ofici, de la persona, i en aquest cas el fiscal de l'Estat i la seva família es mereixen tot el respecte i ningú té dret a fer cap tipus de comentari despectiu. Una altra cosa és si considerem que va fer bé la seva feina o no, i a partir d'aquí fer la crítica que considerem oportuna. És cert que la seva tasca i formació ha estat reconeguda per la majoria dels professionals del dret. 

Se l'ha acusat de partidista, però aquesta era la seva feina, qui no ho pot ser és un jutge. Esclar que podem pensar que es va obsessionar contra Catalunya i les seves institucions i sembla ser que no tot el que va fer és correcte. Ni els motius de les querelles ni la competència de l'Audiència Nacional serien decisions encertades, però ja se sap que qui ostenta el poder se salta tots els límits sense problemes. Si això ho fa la part contrària, llavors els cau tot el pes de la Llei.

He vist que algun ministre, per twitter, amenaçava qui es burlés de la seva mort per les xarxes socials. Crec que no calia perquè és de sentit comú i de gent civilitzada i no hauria de passar ni en aquest cas ni en tots els altres que hem pogut llegir més d'una vegada a les xarxes i que no s'han pres mesures. El problema del nostre país és que no s'actua de la mateixa manera en tots els casos. La llei no s'aplica de la mateixa manera i la repressió de l'Estat no és la mateixa si es tracta d'un independentista passiu que d'un ultranacionalista espanyol que agredeix, i això els treu credibilitat.

Activitat frenètica per avortar el referèndum

L'altre dia vaig estar a punt d'escriure un tuit sobre la semblança entre la imatge del fiscal general amenaçant els ajuntaments favorables a la celebració del referèndum i la que ens va oferir Carlos Arias Navarro anunciant la mort del dictador.

Avui hi ha massa coses que ens recorden els temps del franquisme i això vol dir que la nostra democràcia no ha avançat tant de com ens volen fer creure. De fet els governants espanyols actuals, amb el suport de C's, són els hereus d'aquells anys que alguns crèiem superats, però no.

Arran de la tenacitat del govern català, amb el president Puigdemont al capdavant, les mesures que va prenent el govern espanyol i el fiscal general resulten patètiques, i farien riure si no fos que ho pensen de veritat i han perdut el seny. Només el seu orgull els permet anar buscant la manera de posar impediments. Crec que mai s'havien imaginat que els costaria tant i a costa de deixar la seva reputació molt tocada, tant a nivell espanyol com internacional.

Independentment del que arribi a succeir el dia 1 d'octubre, l'endemà la situació no tornarà a la normalitat que voldria el govern espanyol. Els deures quedaran per fer i ningú no podrà abaixar la guàrdia, perquè el procés no haurà mort.

Sembla estrany que el PSOE, i evidentment el PSC, no s'adonin que han equivocat el camí. I amb això no vull dir que haguessin de defensar el referèndum, que ja m'agradaria, sinó simplement haver marcat distàncies amb el PP i C's. D'ara en endavant, tot el que puguin fer serà a remolc del lideratge del PP i la possibilitat de ser una alternativa de govern a Espanya, encara s'allunyarà més. És una llàstima!

Se'n va Moix, però en vindrà un altre

Qui ho diu que a Espanya no hi ha dimissions? Avui en tenim un exemple, amb la dimissió del Fiscal Anticorrupció, el senyor Moix, però no ens enganyem! Ha dimitit perquè tots nosaltres callem, però no havia fet res de malament, i el Fiscal General no el pensava dimitir!

Teníem un fiscal anticorrupció amic i aliat del partit més corrupte de la història de l'Espanya democràtica. Insòlit! Estava tot preparat i ben lligat, però sempre hi ha aquell periodista que veu més enllà del necessari i aconsegueix crear problemes al govern. Són periodistes que s'escapen del control del govern i dels grans mitjans de comunicació, tots ells conxorxats.

I ara vindrà el relleu. Es barregen diferents noms, però no tingueu por que nomenin ningú que pugui fer témer conseqüències negatives als corruptes del PP. Serà simplement un canvi de cromos, per anar avançant. Sacrifiquen personatges, però els beneficiats són sempre els mateixos.

N'hem vist unes quantes, però encara en vindran de més grans. Han estat molts anys d'acumulació de poder, beneficis i preferències. No hem tingut uns polítics entregats al servei del poble, sinó al poder personal i el diner, i la taca s'ha anat escampant per abastar el poder judicial. La justícia és administrada en funció dels que ostenten el poder, sigui econòmic o polític. La dimissió d'avui és una anècdota que no soluciona en res la corrupció que ho domina tot. Moix no dimiteix pel què ha fet, sinó pel que té.

Guerra de fiscals

El fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, atura la decisió del fiscal en cap d'Anticorrupció, Manuel Moix, d'apartar els fiscals del cas 3%, una manera de deixar en evidència la mala situació en què es troba el món judicial, qüestionat per una bona part de la població espanyola.

Penso, tot i que reconec que no hi entenc gens, que és una manera que té el fiscal Maza, de defensar-se de tots els atacs al poder judicial, carregant les culpes a Moix. No sé si al final acabarà donant la raó al fiscal, però en tot cas el deixa una mica tocat, ja que de ben segur Moix creia que rebria tot el suport de Maza.

Nosaltres, com que ja estem vacunats contra tot el que fa referència a la Justícia i el seu obscur món, ja no ens ve res de nou, i ho veiem com un sainet per entretenir el personal i deixar passar el temps, que tot es vagi refredant.

Passi el que passi, les acusacions a Moix són prou importants com per conèixer-ne la seva veracitat. Són massa les coses que es deixen anar i no acabem de saber què hi ha de veritat, com per continuar sense tenir proves suficients i convincents de la possible corrupció dins del món judicial. Segur que tenim prou elements com per esperar-ne més notícies transcendents.

Noves eleccions i majoria absoluta del PP

El millor que li pot passar a Rajoy és que el facin plegar, convoqui noves eleccions i guanyi per majoria absoluta. Està vist i comprovat que a Espanya la corrupció del PP li dóna vots. L'oposició és tan dolenta que no se'n sap aprofitar. El futur d'Espanya són més anys de PP i més anys de corrupció, d'amiguisme amb jutges i fiscals i una oposició sense poder dir ni 'mu'.

Es fa difícil deixar de parlar de la corrupció quan dia rere dia surten nous casos i noves informacions sobre actuacions il·legals i col·laboracions judicials per amagar la corrupció del partit polític en el govern. Fa una estona enviava un twit demanant si anticorrupció volia dir combatre la corrupció o amagar-la. Segons les informacions que rebem, l'actual jutge anticorrupció hauria estat escollit per defensar els interessos del PP, tot bloquejant les actuacions dels fiscals que treballaven honestament.

He llegit també que PSOE i C's demanen al Congrés reprovar el fiscal general de l'Estat i el jutge Anticorrupció, i exigir-ne el cessament. Ho faran?

Podemos demana un ple monogràfic que difícilment li donaran suport els altres partits i Compromís va més enllà i reclama una moció de censura.

No és estrany que puguem veure grups de persones fen sonar les cassoles davant de les seus del PP, els ciutadans estem tips del PP i de la corrupció, i davant els cagadubtes dels partits polítics de l'oposició, alguns decideixen sortir al carrer reclamant justícia i dimissió per als corruptes. Tot i així, però, la majoria absoluta del PP ningú no la descarta.

La Fiscalia en un món farcit de corrupció

D'entrada em disculpo si en la meva argumentació dic alguna cosa que no és, però m'atreveixo a parlar de fiscals, ara que estan a la boca de tothom. Sempre he entès que els fiscals hi són per defensar els interessos de tothom, davant d'accions que ens perjudiquen en benefici dels causants. Em costa entendre que la fiscalia funcioni jeràrquicament i pengin del Govern, perquè si els fiscals juguen un paper en els judicis, resulta difícil suposar-los independència quan entremig hi ha interessos del govern en perill.

Digueu-me mal pensat, però si el càrrec depèn d'un amo, qui s'atrevirà a perjudicar-lo i anar-hi en contra? Evident, oi?

Però vaig més enllà perquè, una cosa és que el fiscal s'entretingui a indagar i descobrir qui actua contra els interessos del govern, però una altra de molt forta és que defensi el partit en el govern fins a l'extrem de prohibir que se li descobreixin casos de corrupció. S'entén, oi? No és que vagi a totes per deixar bé el govern, sinó que s'encarrega de protegir-lo pels casos de corrupció.

Tot això arran de les notícies aparegudes a la premsa sobre l'indici d'actuació il·lícita de ministres del govern i del Fiscal General de l'Estat, per impedir o posar difícil la investigació de casos de corrupció del PP.

Em direu que em repeteixo molt i que parlo tot sovint de corrupció, però no em negareu que no estiguem colgats per tot arreu de corruptes, molts dels quals ens governen i pretenen donar-nos lliçons. Fins i tot la Santa Inquisició de La Razón ha posat la barba a remullar.

Els fiscals a l'Estat espanyol

La judicialització de la política a Espanya ha ajudat a entendre molt bé què passa amb la Justícia i quin grau d'independència té respecte al poder executiu. Ens venim queixant fa molts mesos de que aquesta independència no existeix a l'Estat espanyol, i això ho hem pogut constatar en molts exemples, l'últim dels quals ha merescut un capítol a part. Es tracta dels fiscals i la seva dependència jeràrquica del president del govern.

Com que, si no vaig errat, no s'ha canviat res en relació a la dependència orgànica i les funcions dels fiscals, per ara, les diferències observades només es deuen a un canvi d'actitud d'uns càrrecs que han deixat de banda la independència de l'executiu aprofitant l'empara de la pròpia definició i elecció dels seus membres.

Encara que el fiscal general es queixi de les informacions sorgides a la premsa, no ens podrà negar que seria massa casualitat que els canvis ordenats en les diferents fiscalies siguin favorables a persones i posicions del PP. La població som i actuem de manera molt innocent. Se'ns pren el pèl fàcilment i tenim una memòria efímera. Sí, però a base de repetir el mateix i fer-ho dia sí i dia també, ens facilita l'agilització de la memòria i ens adonem de l'engany.

Ja ho vaig dir fa unes setmanes i ho hauré d'anar recordant, que la meva fe en la Justícia ha desaparegut. No em fio dels magistrats, jutges i demés, tot i creure que algú ho deu estar fent bé, però no em mereixen la seva confiança ans el contrari, crec fermament que la Justícia afavoreix el poder econòmic i polític en detriment de la classe mitja i la treballadora. El cas dels fiscals ja és flagrant.

Les lleis estan fetes per complir-les, però també per canviar-les

L'acumulació de denúncies, querelles i sentències condemnatòries contra els responsables polítics que defensen el procés a la independència pot arribar a ser tan exagerada que pugui tornar-se en contra dels instigadors. Quan són quatre els querellats es fa més difícil la seva defensa que no pas quan es tracta de multitud. La bola es fa més grossa i incentiva més gent a posicionar-s'hi en contra, defensant els sentenciats.

El final de tot és incert i no crec que ningú pugui tenir clar quin serà, però és cert que a cada decisió del govern espanyol i els seus aliats, la resposta és més enèrgica i agosarada. Només així es pot aconseguir que les resolucions quedin en paper mullat. Si s'abaixa el cap una vegada, després és complicat plantar-hi cara, i això crec que ho tenen ben entès.

El paper de la fiscalia és clau en aquests moments en que el poder polític ha claudicat definitivament i ho deixa tot en mans de la justícia. La Fiscal General ordenant al fiscal de Catalunya la presentació d'una querella contra Carme Forcadell estava cantat, però tinc els meus dubtes de la bondat dels seus efectes. Forcadell no està sola i aquesta és la seva defensa. La legalitat li estarà en contra, però la força de la ciutadania és més important.

La llei està feta per complir-la, però també per canviar-la. És per això que l'única sortida a tot plegat és asseure's a dialogar, sense prejudicis ni línies vermelles.

Polítics amb l'ànim d'imposar

Els que em coneixeu sabeu que detesto la calor, i sóc un gran amant del fred, del fred de veritat. Doncs, us dic que n'estic fart! No suporto tanta calor, sobretot aquesta calor de la costa, que és enganxosa, fins i tot de nit. No hi ha dret que, no havent fet gairebé hivern, haguem de suportar aquestes altes temperatures, i això que a casa s'hi està bé i a la feina disposo d'un aire condicionat que a mig matí ja comença a fer efecte.

Però si a aquesta calor hi afegim personatges com la Fiscal General de l'Estat o bé el president del Tribunal Suprem, amb aquests discursos sobre la no politització de la Justícia, i de la Llei per sobre de tot, ja us dic que tot plegat fa fàstic.

Espero que tinguem tots molt de seny, que no vol dir renunciar als nostres drets, i ajudem a educar aquests monolingües que ens volen fer trilingües, no per la importància de saber un tercer idioma, sinó per diluir el coneixement del català, que això és el que més desitgen.

Em varen dir que un regidor de Rubí, de C's, havia manifestat que si volíem conèixer i parlar el català anéssim a una acadèmia. Avui, hem pogut observar que el coneixement del català no és suficient, sobretot en ambients de C's catalans, i confonen les atxes amb les destrals. És important que abans de fer el ridícul, un es documenti, però ja s'ha vist que molts polítics no tenen ni vergonya.

Avui ens entretenim amb les cues per autoinculpar-nos

A vegades els gestos tenen importància i això és el que ha pretès l'ANC convocant els catalans sobiranistes a autoinculpar-se en solidaritat al president Mas i les dues conselleres, després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya admetés a tràmit la querella presentada pel Fiscal General de l'Estat a instàncies del govern de Rajoy.

Suposo que mentre Junqueras i Mas estudien la millor manera de sortir ben parats de la situació en què ens trobem, cal anar fent bullir l'olla i aquestes cues d'avui poden ser una bona excusa. El fons de la qüestió no té cap importància, però d'aquesta manera mantenen la gent engrescada.

Si l'ANC s'encarrega d'engrescar la gent, ja hi ha qui ens avorreix amb discursos repetits sense cap possibilitat d'èxit. Avui tornàvem a llegir els grans arguments i la defensa de l'encaix català a Espanya per part de Joan Herrera.

Fa uns mesos ens queixàvem de la innocència (o engany) del PSC quan defensava el model federalista. No és que sigui un mal model, sinó que amb els interlocutors que hi ha a Espanya (PP i PSOE), no hi ha cap possibilitat d'aconseguir-ho. Quan una cosa és impossible resulta absurd defensar-ho com a alternativa. Ara és quan l'estimat Herrera, divagant contínuament, arriba a la conclusió que s'ha de treballar amb Espanya per trobar l'encaix de Catalunya. És cert que ens avisa que ho veu difícil, però s'hi ensopega. La sortida: aliar-se amb Podemos.

Podemos no és cap garantia de canvi per a l'encaix del nostre país. Ara que no tenen cap responsabilitat ja no ho veuen bé, imagineu-vos si mai arriben a tenir poder decisori. Podemos, de moment, serveix per anar clavant batzegades a tothom. A Espanya a PP i PSOE i a Catalunya qui rep també és la CUP. Potser és la millor manera perquè tothom obri els ulls i actuï amb coherència i determinació. El millor exemple de que Podemos no és cap solució per a Catalunya és que el líder indiscutible és a Madrid i la resta només obeeix. El poder està tant o més centralitzat que en el cas del PSOE i el PP. Potser... m'he passat de ratlla, perquè quin poder té el PP català?

Torres-Dulce no resisteix la pressió política

La notícia bomba del dia i que reproduiran demà tots els diaris en paper és la dimissió, per assumptes personals, del fiscal general de l'Estat, el senyor Torres-Dulce. El fiscal general que va obligar al fiscal superior de Catalunya a presentar la querella contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. Un fiscal que va actuar molt lentament en el procés 9N i que va posar molt nerviosos al PP, sobretot a la senyora Sánchez-Camacho, que feia dies que havia anunciat com procediria el fiscal.

El ministre de Justícia ha corregut a ressaltar que la dimissió era per assumptes personals i per tant no tenia res a veure amb el cas del 9N ni el Gürtel o el Nóos. L'oposició, però té molt clar que la dimissió té a veure amb la politització de la Fiscalia, que està al servei dels interessos del Govern.

El Govern espanyol nega pressions al fiscal, però tothom sap que quan el varen nomenar no es pensaven que actuaria de la manera que ho ha fet. El volien molt més proper a les tesis populars, i d'alguna manera els va sortir malament. Negar pressions és força ridícul, perquè tots n'hem estat testimonis. Potser no les ha patit darrerament, però la setmana del 9N el PP, però també C's i UPyD varen estar insistint i pressionant el fiscal perquè prohibís la realització de l'acte de participació amb urnes, i posteriorment que presentés la querella al president Mas. Si això no és pressió no sé què en diuen.

De totes maneres, per a molts de nosaltres, el fet que Torres-Dulce hagi dimitit ens deixa molt indiferents. Vingui qui vingui al seu darrere no canviaran les coses. Tal com hem pogut llegir aquests dies, només un canvi radical del mapa polític pot fer variar la inèrcia que aguantem des de fa més de trenta anys. Això pot passar d'aquí a un any, amb els resultats de les eleccions generals, o bé, en el cas de Catalunya, amb com avanci el procés sobiranista. Avui tot és una incògnita i hem d'anar vivint el dia a dia.

Avui la notícia a comentar havia de ser el gir històric de la política dels EEUU vers Cuba, i els primers passos per restaurar les relacions entre els dos països. Com que el procés s'allargarà en el temps, ja tindrem ocasions per anar-ne parlant.