La recentralització de Pedro Sánchez

Davant de la decisió del president del govern espanyol de recentralitzar el poder en sanitat, seguretat i transport, tothom reacciona segons l'interessa. Els presidents autonòmics socialistes no diuen ni piu, és dels seus. La presidenta de Madrid, del PP, protesta com ho fa Torra o Urqullu, ens prenen competències. Però ningú no és capaç de valorar-ho en funció de l'encert o no de les mesures, més que no pas de qui són les competències?

Els catalans que volen la independència saben que en la situació actual qualsevol excusa és bona per treure o minvar les competències. És precisament això el que ha fet que moltes persones hagin esdevingut independentistes. El PP de Rajoy hi va ajudar molt, i amb el 155 es va veure tot molt clar, ja que no només és des de fora, sinó que també des de dins hi ha qui li fa nosa l'autogovern.

Som uns quants que pensem que la jugada actual donarà peu a que en altres ocasions es restringeixin les competències autonòmiques. Costa molt el traspàs de competències. Dura molts anys i encara no s'ha aconseguit del tot, però en canvi el restringir-les es fa en un minut. És qüestió de signar un decret i assumpte solucionat.

Jo entenc que la solució passa per una entesa entre els diferents governs i el de l'Estat. Això no ha de ser tan difícil si es fa a consciència i no per interessos partidistes. El problema és que hi ha una creença que el més important és el govern de l'Espanya unida i que la resta és un joc per entretenir aquells quatre il·luminats que pensen en l'autogovern o la independència. 

Veurem si les mesures adoptades pel govern central es compleixen i serveixen per contenir el virus, i ens agradaria veure també més coordinació i saber fer entre totes les administracions implicades. Creure's que uns són més importants que els altres és un error.

Més autogovern a canvi de respectar la Llei

Quan la cosa no estava tan enrarida com ara, sobretot arran de la sentència als condemnats pel Procés, et sorprenies com des d'Espanya no s'adonaven que els catalans necessitàvem ser estimats, i que millorant el tracte podien aconseguir qualsevol cosa de nosaltres, ja que la majoria del poble de Catalunya no és visceralment independentista. Molts s'hi han tornat arran de l'actitud de l'Estat espanyol.

Avui es fa més difícil pensar en això, perquè han passat massa coses, tot i que mai és tard per rectificar. Dic això perquè he llegit un titular sobre les declaracions del senyor Teodoro García Egea, que no tinc el gust de conèixer, però que segons diu la notícia, és el segon de Casado al PP. He llegit que se'ns podria millorar les condicions si ens comportéssim i no anéssim contra la llei. Aquestes paraules han indignat Rivera, que tots sabem que només desitja destruir-nos, amb tot l'odi que és capaç d'acumular dintre seu.

Amb això no vull dir que el PP hagi canviat de cop i volta, i en tot cas caldria mirar ben bé a què es refereix quan parla de millora, de concedir-nos més autogovern. Ho dic perquè en les mateixes declaracions ha defensat l'aplicació de la Llei de Seguretat Nacional a Catalunya, per tal que el Mossos d'Esquadra depenguin de Madrid. No us penseu que en el PP hagi succeït cap miracle.

Malgrat tot, estic convençut que si hi hagués un canvi d'actitud per part del govern espanyol, es produirien molts canvis i probablement el percentatge d'independentistes baixaria. Tenim massa a perdre i no ho posem tot a la incertesa d'un posicionament irreversible.

Haurem d'esperar que passin les eleccions del 10 de novembre, i observar quin és el comportament del partit o partits que assumeixin el govern. De moment tot es mou al voltant de les eleccions i de la repercussió que tenen les paraules i declaracions.

Ara ens volen regalar un referèndum d'autogovern

A Pedro Sánchez, president del govern espanyol, se li veuen ganes i també la necessitat de quedar bé amb tothom, i és per això que va trampejant la situació com pot. Mentre PP i C's es mantinguin radicals Pedro Sánchez ho tindrà més fàcil. De fet, en aquests moments, és una sort que a Espanya no hi hagi només dos partits, sinó que el PP s'hagi de preocupar de C's i deixi una mica més tranquil el PSOE.

Ara Pedro Sánchez diu que als catalans en convé un referèndum d'autogovern i no pas d'autodeterminació. La veritat és que no sé exactament què és un referèndum d'autogovern. M'imagino que vol que redactem un nou Estatut, perquè accepta que la retallada que ens varen fer, i que tant va agrada al seu amic Alfonso Guerra ("Nos cepillamos el Estatut de Catalunya"), i la posterior destrossa del Tribunal Constitucional, l'Estatut que nosaltres vàrem votar no té res a veure amb el que va quedar. Una majoria de la població n'està farta de jugar a la puta i la ramoneta. Sembla ser que al voltant d'un 80% dels catalans volia un referèndum d'autodeterminació. Si és així, per què s'inventen altres coses quan ja se sap que vol la majoria?

També diu que ens convé millorar la convivència, però a vegades sembla que només ho exigeixi a uns i no a tots els altres. Reclamar l'alliberament dels presos polítics que no han estat jutjats i que són acusats de delictes inversemblants no produeix ni violència ni discòrdia. Si algú provoca violència i la practica, és qui arrenca els símbols que ens hem donat per reclamar l'alliberament dels presos. Qui no vulgui entendre això, o bé és un ignorant, o va de mala fe.

La Generalitat no haurà de pagar a qui vulgui estudiar en castellà

La data d'avui l'hauríem de subratllar del calendari, doncs la sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei Wert ha estat favorable. Concretament ha anul·lat l'obligació de la Generalitat de pagar 6.000 euros a les famílies que volien que el seu fill estudiés en castellà. No he llegit la sentència, però m'imagino que ha de ser molt ben argumentada perquè després de tant temps hi hagi una sentència que ens és favorable.

El problema és que el senyor Wert està gaudint del premi obtingut pels seus serveis al capdavant del ministeri, i el fet que ara el Tribunal Constitucional li tombi les seves ganes d'espanyolitzar els catalans, no li fa cap mal. Ell se'n sent totalment aliè. Ja n'ha passat pàgina.

Aquí rau la diferència entre els efectes dels recursos de la Generalitat dels que fa el govern espanyol. Quan una cosa no agrada a Rajoy, d'entrada ja queda suspesa, després pot trigar mesos o anys a tenir sentència. En el cas de la Generalitat, els seus recursos no tenen efecte fins que no hi ha sentència. A vegades el mal ja està fet.

Ahir deia que tot plegat era molt feixuc i que em cansava. La sentència del Tribunal Constitucional, encara que s'agraeix, no resol els problemes que tenim. De moment els imputats surten sense mesures cautelars, però a partir de demà tindrem una nova persona exiliada. M'han assegurat que si es presentava hauria anat de dret a la presó, que li tenien botada. Potser si ho tenia tan clar, haurà fet bé de quedar-se a Suïssa.

Aquí continuem de la mateixa manera i no sé si, ara que les dues "Marta's" vigatanes han quedat lliures, a l'espera de la sentència, sortirem de l'atzucac. Les declaracions d'elles dues els darrers dies, no les ha deixat en condicions de gaire lideratge. Haurem de veure qui assumeix la responsabilitat de recuperar l'autogovern.

Fot fàstic

Aquesta seria la frase que em surt de dins del cor aquests dies, pensant en tot el que fa el govern espanyol, els seus jutges i polítics conxorxats, PSOE i C's. Em fa fàstic, però també molta ràbia, sobretot quan penso en polítics catalans que donen suport a l'article 155.

Puc entendre que Arrimadas vulgui presidir la Generalitat, perquè el seu interès se centra en el buidatge de competències, però que Iceta es presenti per governar a Catalunya, mentre està permetent que desmantellin la Generalitat, no ho puc entendre i em sap molt greu.

És molt fàcil donar la culpa als independentistes, sobretot quan els que els culpen se n'aprofiten. El seu fracàs ha estat l'excusa perquè el govern de l'estat ho aprofiti per buidar de contingut les lleis catalanes i intensificar la recentralització. És per això que s'ha de ser molt cec per no veure que un resultat favorable als partits anomenats constitucionalistes serviria per retrocedir en l'autogovern quaranta anys. 

Una vegada més haig d'insistir que l'única solució en positiu per a Catalunya i els que ens sentim catalans, ens agrada la terra, la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera de ser, només passa per votar les tres opcions sobiranistes. Tot el demés és un pas enrere, no només en les nostres aspiracions a l'autogovern, sinó també a la nostra pròpia existència amb un mínim de garanties per salvar la nostra cultura i el nostre país.

Moltes reunions i poc diàleg resolutiu

A l'hora que començo a escriure aquest post, les 19h, el president del govern català ha convocat una reunió de govern per parlar de la situació actual. Ens han fet saber que finalment Puigdemont no assistirà al Senat, donat el fet que la decisió de Rajoy d'aplicar l'article 155 de la Constitució ja està presa. Jo crec que és un error, però també és cert que desconec què tenen al cap i com reaccionaran en els propers dies, o en les properes hores.

El fet de no presentar-se al Senat dóna motiu que se'l critiqui de no voler dialogar. Tots sabem que no és exactament això, però a vegades és bo seguir el corrent per deixar els altres en evidència. Esclar que la decisió ja està presa, i a més els fa molta il·lusió. Nosaltres des de Catalunya ho veiem de maneres diferents. Avui pots llegir moltes opinions sobre l'error de no haver previst la situació actual, però també n'hi ha d'altres que es mantenen en la tesi que s'ha de continuar avançant.

Reps correus electrònics i whatsapps aconsellant-te que t'ho agafis amb calma i tranquil·litat, que reposis i estiguis amb la família, tot això abans no comenci una setmana clau i decididament en defensa de l'autogovern. Ningú sap com acabarà, cadascú pensa allò que voldria i els més optimistes ho veuen possible. Per bé o per mal aquests dies seran recordats a la història del nostre país, i confiem que ho puguem fer satisfets d'haver obrat de la millor manera possible.

En aquests moments sabem que no tenim la capacitat de fer entendre a Europa que el PP, amb el concurs de C's, no actua com a partit polític demòcrata, sinó que continua essent un partit d'arrels franquistes disfressat de democràcia, i que, a més, està sota els efectes de la humiliació i amb moltes ganes de venjança. 

Una transició permissiva amb el feixisme

Moltes persones defensores de la unitat d'Espanya es queixen que es parli d'ells com a unionistes, i encara més que se'ls titlli de feixistes o fatxes. Molts d'ells tenen raó, perquè defensar una Catalunya dins de l'Estat espanyol no pot ser considerat feixisme, com tampoc s'hauria de titllar de nazis els independentistes, però ja sabem que el més fàcil és posar noms i adjectius, sobretot malsonants, encara que no s'adeqüin a la realitat.

De totes maneres les persones que s'han mogut pels carrers de Barcelona i alguna altra ciutat catalana defensant la unitat d'Espanya, han tingut la desgràcia d'anar de la mà d'uns impresentables preconstitucionals que s'han dedicat a agredir qui trobaven pel camí que aparentment pensava diferent d'ells. Esclar que si la policia pot fer ús de la força contra la ciutadania pacífica, per què no ho poden fer també ells?

La consigna repetida en les manifestacions en pro del referèndum ha estat de comportar-se pacíficament i no donar peu a què els altres els titllessin de violents i provoquessin les forces de l'ordre públic. La resposta ha estat immaculada i no s'ha produït cap acte de violència. Després mires què ha passat amb els altres i t'adones que una minoria ha provocat aldarulls i insults, i la policia s'ha mantingut al marge, deixant fer, excepte a la batalla campal de dijous a la terrassa del Zurich.

Les conclusions són les mateixes de sempre. Des de l'any 2010 s'han organitzat actes multitudinaris de reivindicació de l'autogovern sense que es produïssin accions violentes, entre tant, però, cada any a Barcelona pots veure cremes d'estelades i insults al govern català i el nostre Parlament, sense que ningú faci res per evitar que a la via pública es defensin propostes i símbols feixistes. Aquesta és la transició que tant ens vanagloriem.

Unes primàries poc nítides

Quan un partit polític organitza unes primàries i els candidats en campanya es dediquen a llançar merda als altres, alguna cosa no va bé. Malament si l'ànsia de poder és per desbancar les altres opcions, perquè les primàries no funcionen o no haurien de funcionar com unes eleccions en què els candidats són rivals. L'endemà de les votacions els votants d'un o altre candidat hauran de caminar junts per enfrontar-se amb els rivals de veritat. Creieu que després d'una campanya agressiva això es podrà fer normalment?

Una cosa és defensar un programa davant de l'altre candidat, i una altra és dir-ne pestes perquè la gent no el voti. El PSC va celebrar unes primàries i, al meu entendre, es va jugar amb fair play. Els contrincants tenien els seus adeptes, i com en el cas del PSOE l'aparell del partit tenia un clar candidat, però no hi vaig veure guerra bruta. No es pot dir el mateix entre Susana Díaz i Pedro Sánchez.

És important fixar-nos que el gran repte de la política espanyola és la reforma de la Constitució i la divisió territorial d'Espanya. Si les reivindicacions catalanes varen provocar un impàs en la constitució del darrer govern, només aconseguit per la baixada de pantalons del PSOE, ara, en les primàries socialistes, també hi treuen el nas, encara que algú vulgui amagar-ho.

Malgrat tot el que puguem pensar, surti qui surti com a nou líder del PSOE, els problemes de Catalunya no ens els resoldrà, perquè l'experiència ens té guardats molts exemples de compromisos incomplerts. Cap govern espanyol no ens permetrà no l'autogovern, sinó ni tan sols créixer econòmicament i cultural. Surti qui surti, el PSC continuarà predicant el federalisme, no pas per convicció, sinó com a excusa per esperar temps millors sense desaparèixer.

No és diàleg, sinó pressió

Fa temps quan parlàvem de la desafecció dels catalans pels maltractes d'Espanya dèiem que l'actitud del govern espanyol era contrari al sentit comú. Crèiem que si ens atenien diferent potser no provocarien que tanta gent s'apuntés a l'independentisme. Es tractava d'invertir el que havien promès, respectar la nostra llengua i cultura... La seva reacció era contrària i cada vegada ens anaven collant més.

Amb el nou govern de Rajoy ha vingut el discurs i la promesa del diàleg, però a mesura que passen els dies ens adonem que tot plegat era una enganyifa. La vicepresidenta ha instal·lat un despatx a Barcelona com per demostrar que hi seria sovint per dialogar amb el govern català. De moment però només ha dialogat amb els líders de l'oposició del Parlament català.

Realment no és diàleg el que pretenen imposar en les relacions entre Catalunya i Espanya, i avui ho deia molt clarament el líder del PP a Catalunya, el senyor Albiol. El que pretén el govern espanyol és ofegar-nos en les visites a Catalunya. Ser-hi més present per vetar qualsevol iniciativa que no els agradi, perquè a Catalunya adoctrinem els nens i nenes i els ensenyem a odiar Espanya.

Amb aquest discurs, que no creença, resulta molt difícil pensar que hi pot haver diàleg entre Catalunya i Espanya. Per més que sorgeixin idees i projectes com el que presenten els senyors Piqué, Borrell i De Carreras, no aconseguiran ofegar les aspiracions catalanes d'autogovern. La forma l'hauríem de decidir entre tots, però mai negar-nos el dret. 

El Partit Popular continua prepotent davant la incapacitat dels partits rivals, que tenen prou feina per mantenir-se units. És per això que els corruptes populars continuaran vivint de la renda, sense que res ni ningú els faci pagar el mal ocasionat. Entretant qui pot fer mal a Rajoy és el seu antic mentor, el senyor Aznar, que està furgant per crear un partit més a la dreta.

Zapatero demana que millorem l’autogovern amb l’Estatut retallat

Zapatero ha tornat, però no s'adona que no té cap tipus de credibilitat i encara menys per prometre'ns res o donar-nos lliçons de res. Zapatero té la barra de demanar als sobiranistes que mirin cap a l'Estatut que ens varen retallar primer i buidar de contingut després, gràcies al PSOE i al Tribunal Constitucional, respectivament. 

Si polítics com Zapatero tinguessin una mica de vergonya, es quedarien a casa i no intervindrien en cap tipus de campanya política, i molt menys en campanyes electorals. No s'adonen que encara perjudiquen els seus?

Han vingut els dos, l'actual i l'ex, i tots dos pretenen convèncer-nos que fem bondat i comptem amb ells perquè ens solucionin els suposats problemes amb l'encaix a Espanya. El problema, però no són ells, sinó els catalans que s'ho creuen.

Però no són només els votants socialistes, sinó també els que encara votaran Joan Herrera. També ell creu que amb Espanya es pot pactar res que ens pugui beneficiar. És trist el paper que fem tots plegats, i probablement arribarem a la conclusió que no ens mereixem res millor del que tenim.