Pacificar la Nacional II

Hi ha temes que s’eternitzen. En sentirem a parlar tota la vida. El Maresme té una barrera, que hem construït els humans, que ens dificulta l’accés al mar i les platges. Tenim una via fèrria que no veurem mai fora, tot i que se n’ha parlat moltes vegades, i una carretera nacional, que no ofereix els serveis que li pertocaria per categoria, i que es vol pacificar, aprofitant que l’autopista que tenim un parell de quilòmetres endins ara és gratuïta, i s’hi ha desplaçat bona part del trànsit.

Es vol pacificar en el sentit que es transformi en una via urbana quan travessa les nostres poblacions, amb una regulació semafòrica i la incorporació de carrils per a bicicletes i vianants. La idea és bona, però de moment està força aturat, si més no pel que fa al nostre tram. De fet, no és prou ample si volem posar-hi de tot.

Ja he comentat més d'una vegada que el primer govern democràtic, després del període franquista, fa gairebé cinquanta anys, ja celebraven la construcció de la variant de Valldegata que havia d'esponjar la nostra Riera dels cotxes que es volien dirigir a Arenys de Munt, Sant Celoni o Sant Iscle. Allò va ser un goig sense alegria i la variant encara és motiu de polèmica i no s'hi veu un futur clar. En part, l'actualitat és molt diferent, existeix una carretera que connecta les dues vies, tot travessant el polígon industrial, i cada vegada tenim menys terreny agrícola. La pregunta que em faig és si aquesta pacificació trigarà el mateix a ser una realitat.

Voldria pensar que els promotors de la pacificació de la carretera nacional i els tècnics especialistes en mobilitat, per una banda, i en medi ambient i urbanisme, per l'altra, estudiaran bé quina és la millor solució per convertir la carretera en una via urbana, tranquil·la i ben comunicada amb la vila. Ja sé que no podem somiar amb la supressió de la línia del tren que permetés accedir directament a les platges i al port, i que no s'hi destinaran grans inversions per millorar el seu accés. Ens haurem d'acontentar en prioritzar la circulació de bicicletes i vianants, que ja és una millora, però sempre tindrem al cap que no s'haurà fet prou. Estem molt acostumats a fer pedaços. 

Mataró augmenta les xifres d'ús del transport públic

La revista Capgròs de Mataró treia la notícia sobre la valoració que els mataronins fan del servei d'autobús urbà, i el que és més important, de l'augment d'usuaris que s'ha experimentat darrerament. La revista afirmava en el seu titular que cada vegada hi ha més mataronins que prefereixen el Mataró Bus al cotxe privat.

El nostre país no està gaire acostumat a fer servir el transport públic, i una de les raons és el mal servei que tradicionalment ha ofert. La freqüència de pas, les aglomeracions de passatgers i la impossibilitat de poder arribar a molts punts de la ciutat, han fet que les preferències fossin el vehicle privat, sobretot quan l'aparcament era abundant i no hi havia un excés de trànsit. 

Amb els canvis que ha experimentat la ciutat de Mataró quant a la circulació, amb la incorporació d'una xarxa de carril-bici molt extensa i una reducció dràstica de les places d'aparcament i de carrers amb més d'un carril en el mateix sentit, és lògic que un s'ho pensi dues vegades a l'hora de treure el cotxe del garatge per bellugar-se per la ciutat.

Criticar es pot criticar tot, i puc entendre que hi hagi persones molestes amb la transformació dels darrers mesos, que ha canviat totalment la dinàmica circulatòria. Es critica també, perquè tampoc es veuen tantes bicicletes circulant per la ciutat. No podem oblidar que en una bona part de la ciutat els desnivells són importants i no tothom està en condicions de poder pedalejar.

Per a les persones que accedeixen a la ciutat des d'una altra població el tema és més complicat. Cal animar a potenciar espais d'aparcament als afores i gestionar una xarxa de transport públic que faciliti l'arribada al centre i als diferents barris de la ciutat. Quan una ciutat té voluntat de capital d'una contrada, ha d'estudiar de quina manera facilita l'accés i trànsit de totes les persones foranies. 

Reduir la circulació a les ciutats ha de ser una prioritat de tots els governs municipals, i aquests han d'anar coordinats amb les administracions supramunicipals per lligar-ho amb el transport interurbà. Només amb una millora del transport públic podem esperar que les xifres d'ús vagin augmentant, i de passada aconseguir que es respiri una mica millor. 

Quilòmetres de carril-bici a la capital

Cada vegada són més els trams de circulació dedicats a les bicicletes, i la idea està en millorar la circulació en general, protegint els ciclistes davant del perill de circular al costat dels altres vehicles, molt més protegits. També és bo que això passi en uns moments de creixement important del preu del combustible. Quan és possible circular en bicicleta crec que és bo fer el possible per millorar les condicions i, sobretot la seguretat.

La convivència entre vehicles de motor i bicicletes, i ara també patinets, no és fàcil. A vegades provoca disfuncions, al marge dels possibles accidents. Avui llegia que s'està estudiant la construcció d'un carril-bici al Maresme, que connectaria tots els pobles. La nostra comarca té una gran concurrència de ciclistes, sobretot els caps de setmana, però no només. Potser, si la seguretat estigués garantida hi hauria més gent que agafaria la bicicleta. Jo no m'hi veig amb cor, perquè hi veig massa perill.

Però no tot és positiu i amable a l'hora de valorar la construcció dels carrils per a bicicletes. Mataró ha sofert una transformació brutal dels seus principals carrers, amb la desaparició de moltes places d'aparcament, i molts quilòmetres destinats a les bicicletes. Al marge de l'estètica, que no és agradable, sovint em pregunto si hi havia tanta necessitat atesa la pràctica actual. 

La dificultat d'acompanyar persones amb mobilitat reduïda, a clíniques i centres mèdics integrats a la ciutat, s'ha agreujat. Sovint no saps com aturar-te perquè aquestes persones puguin baixar del cotxe i entrar al centre mèdic. A vegades et veus obligat a tallar el tram de les bicicletes, o aturar-te al bell mig del carrer, desitjant que els cotxes del darrere no s'enfadin gaire.

Aquesta dificultat per desplaçar persones grans, no es veu compensada per una afluència de bicicletes i patinets que justifiquin la gran transformació de la capital del Maresme. Tinc el costum de fixar-me quantes bicicletes o patinets em trobo pel camí, i rarament me'n trobo, i fins i tot no sempre utilitzen l'espai que els hi han destinat, sinó que transiten pel lloc dels vehicles de motor.

No vull manifestar-me contrari als carrils per a les bicicletes, però penso que se n'ha fet un gra massa, i que aquesta exageració no beneficia del tot als seus ciutadans. Si més no els que ens hi adrecem de tant en tant per acostar-hi persones que no podem fer-ho pel seu compte ni utilitzant el transport públic. 

És difícil acontentar tothom, però seria bo una petita reflexió al respecte, i en tot cas aprofitar l'avinentesa per animar els ciclistes que utilitzin la nova infraestructura viària, i que circulin amb precaució, respectant els senyals, les persones i la seva pròpia vida.

Cantonigròs, balcó de la plana de Vic

Aprofitant la darrera llum del dia he fixat la mirada a l'horitzó i he copsat la imatge del Pedraforca, lluny, molt lluny del Collsacabra. Cantonigròs es fa estimar i qui el coneix i ha gaudit de la seva tranquil·litat, la seva vegetació, de la seva gent, no se n'obliden mai, i quan poden hi tornen o s'hi instal·len.

Avui, amb l'Ignasi, ens hi hem apropat i hem gaudit del paisatge, del bon temps, de la bellesa dels paratges, la majoria dedicats a la pastura de vaques i ovelles. Amb prou gent per no sentir-te sol, però sense la massificació que de molts indrets darrerament es queixen.

Records d'infantesa i una certa melangia pel temps transcorregut sense gairebé contacte. Aquell carrer llarg i ple de sorra, amb les bicicletes de protagonistes, les botigues que ara són història, la perruqueria que al mateix temps era una pseudo-farmàcia, la pastisseria i gelateria... Can Molas i Can Canal, Ca la Filomena i Can plats i olles...

Han passat molts anys i tot ha canviat força, menys camps i més pastura, però amb gent nova que s'estima el poble, que se l'ha fet seu sense que tu te n'adonessis, perquè ja fa massa temps que en vares marxar. 

Es fa estrany que no et recordin que ets aquell de Can Mateu, sense ser-ne; totes aquelles persones grans que et mereixien tant de respecte i que ara ja no hi són. Potser els fills o fins i tot els néts... 

El senyor Jaime, a Can Rifà i a Cal carreter. El senyor "Pesseta" i a Cal Sastre. Les 'ties', Can Gavarró, i els francesos... La Rat i en Jan assegut al balcó gronxant les cames. El senyor Màrius, Can Muntaner i Can Vidal, i els xalets que encara carenegen la pujada al camp de batualolla.

Un dia aniré fins a la font del rajolí i la font del faig per veure si encara raja l'aigua. La tornaboda... encara es reuneixen les famílies per compartir el berenar, al so de la cobla? en uns segons circulen molts pensaments que et fan adonar que ha plogut molt des de la primera tómbola de la parròquia, o el muntatge dels esquellots al local de la parròquia, les classes de llatí per poder fer d'escolanet o la pujada a Cabrera i la baixada a la Foradada o el Nàutic...