Hem perdut bous i esquelles!

Més d'una vegada m'haureu llegit parlant de l'excel·lència. Segurament hi tinc una mica de mania, però dono molta importància a la voluntat i l'esforç que algunes persones posen per excel·lir. Per sortir de la vulgaritat o simplement de l'acontentament fàcil d'anar fent bullir l'olla sense ganes de destacar en res. Fer com els altres i subsistir.

Penso que durant uns anys a Catalunya hi havia un cert interès a voler fer bé les coses. En ser millor que els altres. En destacar per sobre de la resta, no tant per figurar com per millorar una situació estancada durant quaranta anys de dictadura opressora. Ens havien negat la cultura, la llengua, els nostres drets com a poble sobirà i singular.

Darrerament, hem deixat anar les rendes i ens acontentem a ser com els altres, o encara pitjors. Les competències assolides amb molt d'esforç i discussions, les tenim abandonades i ja no destaquen. Ja no brillen ni són motiu d'enveja de ningú. Teníem models d'ensenyament que eren un exemple a seguir. Un sistema sanitari envejable. Una policia empàtica i moderna. Què queda de tot plegat?

Aquests dies som notícia per les vagues dels mestres i professors, reivindicant unes millores que no arriben. Els metges no queden curts i també s'han manifestat perquè no es consideren ben atesos, posant en perill la bondat del sistema, l'atenció a les persones. I finalment tenim els Mossos d'Esquadra que s'infiltren en una assemblea de professors, com si es tractés de presumptes terroristes que poguessin posar en perill la pau al país.

Tot plegat és molt trist i només té una explicació: la mediocritat dels nostres polítics que no excel·leixen ni deixen que els altres ho puguin fer. Una ànsia de poder per governar per portar-nos al pedregar. Cal que hi reflexionem i canviem les maneres. Necessitem líders capaços de recuperar el temps perdut, i l'empenta necessària per poder ser capdavanters. 

Compromís amb la societat

Una de les coses que més satisfaccions m'ha donat és el meu compromís amb la societat. Saber que ets útil i pots ajudar els altres. Que poses el teu gra de sorra per millorar l'entorn. Sempre he pensat que si tots partíssim d'aquest pensament el món funcionaria d'una altra manera. És una voluntat de col·laborar, compartir i ajudar, tenint molt present que ens falta molt per aprendre, que no tenim sempre la raó, i que no ens podem cansar de sentir l'altre.

Els egoismes, l'excés d'ego i l'orgull són unes armes molt perilloses que s'utilitzen massa sovint. Si això li sumes capacitat de manar, el desastre està assegurat. Només cal fer una ullada a tot el que està passant, observant qui són els personatges, com són i com actuen. Hi ha qui es creu que tenir poder, sobretot si aquest és expressat per voluntat popular, vol dir poder fer allò que vols sense tenir en compte a l'altre, quan els veritables valors es troben en la humilitat, l'esperit de servei i la capacitat d'escoltar i estimar.

Tot això no és teoria, és molt pràctic, i si som capaços d'entendre-ho i practicar-ho, com a mínim al nostre voltant es respirarà un aire millor. Si ho incentivem segurament que el premi l'obtindrem a l'acte. El premi de sentir-te útil, positiu i acceptat pels altres.

No hem de fer grans coses. De fet, tampoc tenim grans oportunitats. És el dia a dia, pensant que no vivim sols, que hi ha qui s'ho passa pitjor i que nosaltres, sense gaire esforç els ho podem fer més fàcil. Compromís, solidaritat, servei.

Què puc fer jo per...

Es tracta de canviar el discurs. En lloc d'estar massa pendent de què poden fer per a mi els altres, intentar preguntar-te què puc fer jo pels altres. Segur que pensant-hi una mica i intentant fer aquest exercici es transforma el teu posicionament i la manera de veure l'entorn. Quan convius no només has de mirar de treure profit de les coses, sinó que també has de procurar entendre i analitzar de quina manera pots contribuir a millorar la societat.

Això pot semblar molt solemne o, per alguns, una cursileria, però jo no ho veig d'aquesta manera. Estic convençut que tothom que ha viscut l'experiència d'ajudar a una altra persona, encara que sigui momentàniament i per un fet molt simple, ha rebut la recompensa en forma de satisfacció i d'estimació. No costa tant!

Som quinze mil persones a la vila, totes molt diverses i amb sentiments, objectius i ideologies diferents, però tenim en comú la voluntat, o si més no, la necessitat de conviure i fer-ho fàcil. No sempre ho aconseguim, i la majoria de vegades és per manca de voluntat. Perquè som poc autocrítics i, en canvi, ens costa molt poc veure què fan malament els altres. 

Els altres s'equivoquen moltes vegades, però nosaltres no quedem enrere. I si no en som conscients ens amargarem pensant-nos que som les víctimes, les persones que ho fem tot bé i que no ens entenen. 

Només has de fer una passejada pels nostres carrers i adonar-te de com està la vila. Què hi manca, què caldria modificar, què s'està fent malament o se'n té poca cura. Abans d'etiquetar els culpables hem de mirar què fem nosaltres perquè la vila sigui millor. Fumem i llencem les burilles a terra? Passegem el gos i li permetem que es pixi a qualsevol lloc, mai a casa nostra? Utilitzem les papereres? Quantes vegades no hem vist alguna persona obrint un paquet de tabac i llençant els papers a terra? 

Conviure no és fàcil, però sobretot perquè no tenim la voluntat de contribuir, respectant els drets dels altres i fer-los la vida més fàcil.

Millorem l'atenció a les persones

Arran de l'enrenou de Rodalies s'ha posat de manifest un problema endèmic que l'administració pública no té resolt. Em refereixo a aconseguir que la comunicació i la informació a la ciutadania sigui exhaustiva, immediata i entenedora. No pot ser que en situacions caòtiques, com és el cas d'una cancel·lació del transport públic, la informació que arriba a les persones sigui parcial, errònia o simplement no existeixi.

Hem llegit moltes queixes d'usuaris que no han estat informats correctament de la situació i han perdut hores i hores, totalment desinformats, sense saber si podrien anar a la feina, la universitat o tornar a casa. 

Malauradament, aquest no és un cas aïllat ni específic del servei de Rodalies. Falta informació a l'hora de realitzar tràmits administratius, i no sempre l'atenció que s'ofereix és l'apropiada. Al meu entendre hi ha una manca d'interès per excel·lir a l'hora de servir el ciutadà, tant per part d'algunes persones encarregades d'atendre la gent, com per responsables de gestionar i programar aquesta atenció.

Ens queixem que la gestió de l'administració és lenta i plena de dificultats internes. Els treballadors públics no ho tenen fàcil per tirar endavant la seva feina, però de rebot qui en rep les conseqüències és el contribuent, el ciutadà que necessita qualsevol certificat o servei. 

El govern de la Generalitat té la voluntat de simplificar els tràmits, fent-los més accessibles, però hem d'acabar de veure en què es tradueix i el temps que trigarem a veure'n els resultats. De moment, està vist i comprovat, l'atenció que s'ofereix no és la més adequada, sigui per les eines de què disposa l'administració, per la complexitat de la tramitació, o per la manca d'empatia del treballador públic. 

Caldria tenir molt clar l'objectiu de millorar l'atenció a les persones i dedicar tots els esforços perquè l'administrat aconsegueixi un tracte correcte, una atenció puntual i clara, i una resposta transparent a les seves queixes, suggeriments i preguntes. Si no som capaços de millorar aquest aspecte de la vida, no pretenguem aconseguir grans coses que no estan a les nostres mans.

Ser agraïts

Una de les coses que els meus pares em varen ensenyar de ben petit era el fet de ser agraïts. Les persones tenim l'obligació d'esforçar-nos per fer bé les coses, però això no impedeix que mostrem el nostre agraïment quan ens tracten bé, quan ens atenen correctament. A tots ens agrada que ens agraeixin el nostre treball i dedicació, i per això hem de tenir-ho en compte quan són els altres els que han atès.

Donar gràcies no és un signe de debilitat, sinó una mostra del nostre compromís per fer agradable la vida en societat. Hi ha moments que et miren estranyats perquè no estan acostumats a l'agraïment per accions habituals i lògiques. Més aviat és la crítica la que es fa present en moltes situacions.

També hem de ser crítics i fer notar allò que considerem que no s'ha fet bé. Una cosa no treu l'altra. La crítica, si és constructiva, també ajuda a millorar el funcionament del sistema. El que no es pot fer és acabar insultant, i això passa massa sovint.

Si som capaços de jugar amb la crítica i l'agraïment, segur que ajudarem que l'ambient sigui millor, i potser fins i tot que aquells menys avesats a agrair els serveis i atencions, agafin el costum de fer-ho. No costa res i és un estímul per a tothom per esforçar-se encara més a fer millor la seva feina.

Els petits detalls a la nostra vida són els que fan més agradable la convivència. I viure feliç i agraït amb els que t'envolten és la millor manera de suportar tot el que ens cau a sobre. Avui el món està molt esvalotat i hi ha notícies força alarmants. Hi ha un seguit de dirigents mundials amb molt poder que ens poden complicar l'existència. Nosaltres hi podem fer molt poca cosa, però al voltant nostre sí que hi tenim un paper a jugar i hem de ser capaços de fer feliços els que tenen tractes amb nosaltres. No és tan difícil.

Comença el nou sistema de recollida de la brossa

Avui es posa en marxa la recollida selectiva a tota la vila. Es posa en marxa amb un mutis, perquè precisament avui no es passa a recollir cap fracció. El nou model de recollida de la brossa redueix els dies de la setmana que és operatiu i aplica el sistema porta a porta a tota la població. El debat ha estat intents, o potser seria millor dir que les crítiques han estat presents a totes les xarxes socials, amb més o menys arguments.

No tothom veu bé el sistema porta a porta, bàsicament perquè et determina quin dia de la setmana pots treure l'orgànic, el plàstic o el paper, i t'obliga a guardar a casa allò que no toca. Haig de dir que la nostra casa està situada en la part del municipi que fa anys que es realitza aquest sistema, i que ens ha funcionat molt bé. També entenc que no tothom viu en una planta baixa i que l'extracció i recollida dels bujols en unes hores concretes pot ser un inconvenient.

Però una cosa és discrepar d'un sistema i l'altre posar-t'hi d'esquena i comportar-te com un energumen. L'altre dia ho comentava en una tertúlia radiofònica. Si tothom tingués clar que es fa necessari reciclar i al mateix temps tingués la voluntat de contribuir positivament en la tasca de la recollida de la brossa, no hi hauria els problemes que probablement observarem aviat.

Em varen agradar les paraules del regidor del PP a la ràdio. Ell no està d'acord amb el sistema porta a porta, sobretot a la zona de més densitat de població i edificis alts. Malgrat això demanava que tothom intentés col·laborar perquè la recollida fos un èxit, en benefici de tots. No tothom pensa igual, i hi ha qui facis el que facis, no hi estarà d'acord. De persones insolidàries i d'incíviques sempre n'hi haurà. 

Confiem que la majoria estigui a favor de fer-ho bé, encara que preferís un altre sistema. Es tracta de millorar el percentatge de reciclatge. I si tothom col·labora també podrem anar veient què és el que no acaba de funcionar i com es pot millorar. Cremant-ho tot mai resoldrem res. Ens hi podem asseure, però sempre amb l'ànim constructiu. 

Què podem fer per millorar-ho?

Avui, en una tertúlia radiofònica, parlàvem de convivència, de participació, de corresponsabilitat. Crec que vivim uns moments massa pressionats per la política, les picabaralles ideològiques i la manipulació de les idees. Ens oblidem de viure i compartir. De tenir en compte els veïns. Les notícies que ens arriben sobre decisions judicials, enfrontaments verbals als parlaments i la corrupció que ho empastifa tot, ens capfica i no ens deixa temps a conrear el veïnatge.

En un moment donat de la xerrada he comentat la iniciativa ciutadana de Tàrrega, de saludar i somriure. Ens trobem vilatans pel carrer i passem com si no hi hagués ningú. La salutació pot semblar un fet menor, però no és així. Hem de desitjar un bon dia a aquella persona que tenim per veí, que ens trobem sovint, però que desconeixem. Curiosament, preparant aquest post, he trobat a Internet que demà, dia 21 de novembre, és el dia mundial de les salutacions. 

El conductor del programa comentava que avui ja no saludem quan entrem en una botiga. Jo crec que és una mica exagerat. Penso que encara hi ha el costum de saludar en entrar en un local on hi ha altres persones. Potser menys que abans, perquè també les botigues no són iguals, amb més supermercats i menys botigues del barri.

Hem parlat de participació i compromís amb la institució que ens governa la vila. He comentat que tothom hauria de passar per l'ajuntament en un moment de la seva vida. Ja sé que no es pot interpretar literalment, però la idea és que tothom hauria de ser conscient què representa dirigir la política d'un municipi, organitzar els serveis i millorar la vida de tots els vilatans. Es tracta de posar-se al servei dels altres. 

Hi ha qui ho fa a través d'entitats i associacions. També és vàlid. Es tracta de sortir de la zona de confort i afrontar nous reptes, pensant sempre en els altres. Estic convençut que aquest seria el remei per millorar la convivència, i segur que temes com la recollida selectiva de la brossa, per posar un exemple molt d'avui, sortiria millor. Cal posar-hi ganes, interès i voluntat. Hem d'alçar-nos del sofà i mirar què podem fer perquè la nostra vila sigui millor.

Abans, cal millorar el transport públic

Trobo interessant que els governs estudiïn models de reducció del transport privat de vehicles, sobretot a les grans ciutats i les seves àrees metropolitanes. Cada vegada hi ha més embussos a les carreteres i a les grans vies de les ciutats, i probablement es tracta d'un abús en l'ús del vehicle propi, tenint l'alternativa del transport públic. Totes les conclusions a què arribin seran benvingudes. A l'hora de posar en pràctica nous models i directrius, però cal assegurar que el transport públic funcioni eficientment.

La xarxa de Rodalies és un niu de problemes. Si el seu funcionament fos l'esperat, segur que eliminaria molts cotxes de les carreteres. No recordo les vegades que he hagut d'anar a socórrer la meva filla a la sortida de la feina per culpa de retards o cancel·lacions del trajecte ferroviari. Això s'ha de tenir en compte, perquè és el pa de cada dia.

La connexió entre pobles i ciutats que no disposen d'estacions de tren s'ha de suplir amb autobusos i aquestes línies també necessiten millorar. Hi ha pobles incomunicats amb transport públic i ciutats que el transport per carretera es fa a peu dret, i això tampoc no s'hauria de permetre. Ciutats com Mataró que no disposen d'una estació central d'autobusos, obligant-los a circular per carrers més o menys estrets provocant aglomeracions.

El transport a casa nostra és massa radial, tot dirigit cap a la gran capital. La manca de transversalitat, amb molt rares excepcions, provoca la concentració de vehicles a l'àrea metropolitana i una gran quantitat d'hores per desplaçar-te d'una ciutat a una altra. Paral·lelament a l'estudi de com reduir l'ús del vehicle, caldria un estudi de nous itineraris i infraestructures del transport.

Hi ha molta feina a fer, i això no es pot fer alegrament amb pocs anys. Cal una planificació a mitjà i llarg termini que trobem a faltar des de fa molts anys i molts governs. De la mateixa manera que calen mesures preventives contra els efectes del canvi climàtic, també cal estudiar i planificar el futur de la mobilitat al nostre país. Si es manté l'èxode dels municipis petits, el transport cada vegada resultarà més car i necessari, si no volem que aquests es buidin del tot. 

Comentaris a les xarxes socials

Hi ha dies que em dedico a llegir els comentaris que es pengen a les xarxes socials i haig de dir que passo vergonya. Quan et manifestes, sempre corres el risc de dir coses que no són i, sabent això, procuro ser prudent i en tot cas avançar que és una opinió que pot estar equivocada. Hi ha persones, però que l'engeguen de dret sense reflexionar-hi, i potser allò que diuen és un disbarat. És cert que la majoria ho fan de manera anònima i, per tant, s'estalvien passar vergonya. La passem nosaltres llegint-los.

A vegades hi ha temes que són prou complicats d'entendre i esperaries llegir opinions de persones enteses que t'ajudin a comprendre l'article. Normalment, quan això passa, més aviat observes comentaris ximples que deixarien lluït qui els fa, si no fos que no sabem el seu nom.

Avui, per exemple, he intentat entendre l'escrit de l'ARA, "La Terra gira més de pressa i els dies s'escurcen", i m'ha resultat difícil. La majoria dels comentaris eren en la línia de l'ignorant que se'n riu, en lloc d'acceptar la seva ignorància. I així anem!

Arribat a aquest punt t'adones de la vulgaritat de molts comentaris i la facilitat amb què la gent critica les coses i els altres, quan queda demostrada la seva incapacitat per fer-ho igual o millor. I és per això que cal agrair les persones que un dia decideixen fer un pas endavant i dedicar una part del seu temps als altres, sigui en política o en ajuts socials. Perquè des de casa tot és molt planer. Tot es veu molt senzill, i és fàcil detectar els errors dels altres. Posar-s'hi al davant és tota una altra cosa.

Ens queixem que les coses no funcionen i probablement és cert, però ens costa molt agafar el timó i intentar millorar-les. És per això que caldria ser més cauts a l'hora d'opinar i criticar. No dic que no s'hagi de fer, però ser curosos i humils. De prepotents i savis més aviat en sobren.

Necessita millorar!

En un temps en què la paraula suspès està mal vista perquè podem traumatitzar els nostres alumnes, he pensat que el Departament d'Educació de la Generalitat i tots els seus membres també es mereixen aquest qualificatiu, no sigui cas que quedin traumatitzats de per vida!

No sé què passa en aquest Departament, però governi qui governi a la Generalitat, sembla que no hi ha manera que se'n surtin i van de mal en borràs. Ho enganxen tot i s'equivoquen contínuament, il·lustrant la seva incompetència desesperant. Com podem anar bé si un Departament que s'ha d'encarregar de vetllar per l'educació dels ciutadans del futur, actua de la manera que ho fa? 

Podríem fer un llistat de tots els disbarats que han anat acumulant al llarg dels anys. No es tracta només d'un trasbals continuat pels canvis de models educatius que els polítics de torn introdueixen, sinó també de la mala jeia del conjunt de treballadors, que no deuen ser pas tots nous, que s'entrebanquen davant de qualsevol actuació. Ara a l'hora d'adjudicar les places docents per al nou curs. Tan difícil és?

La mala traça del Departament provoca inseguretat als professors i professores que, a hores d'ara, no saben si la seva nova destinació és la que els varen adjudicar a començaments de mes o bé en serà una altra, amb tot el que això comporta. Jugar d'aquesta manera amb les persones no és just i els responsables del mal fer haurien de rebre'n les conseqüències. No n'hi ha prou amb reconèixer errors i repetir el procés, sinó que cal reclamar responsabilitats, penalitzacions i, si fa el cas, expulsions.

No pot ser que tot funcioni d'aquesta manera. Molt d'interès a assumir competències, però després un s'adona que el personal encarregat de gestionar-les és incapaç de fer-ho amb un mínim de rigor i saber fer. A veure quant trigaran a desembolicar la troca i adjudicar correctament les destinacions, però en tot cas queda ben palès que el Departament i tot el seu personal necessita millorar. 

La gavina tafanera

Ahir a la tarda se’ns va acostar la gavina a descobrir què hi feien aquestes tres parelles contemplant el mar. No tenien res més a fer? Segurament ignorava que era diumenge, teníem festa i ens preparàvem per celebrar la Setmana Santa.

La mar no estava gaire tranquil·la, bufava una mica de vent i l’aigua espetegava a les roques amb força. Els núvols, amb forma de castells, havien fet acte de presència, però a poc a poc es varen desinflar, com si es tractés d’un decorat de fira. El sol va intentar sortir entremig, però ja no li quedaven forces. Tot i haver avançat l’hora, tocava a retirada.

Ahir vaig tenir la sensació que el temps passava lentament, tot el contrari del que és habitual. Que el podíem estirar com si fos un xiclet, i fer més coses de les que acostumem a fer, també pensar i reflexionar. Moments com aquests és quan t’adones de la importància d’una aturada per reflexionar què estàs fent i si no hi hauria una altra manera d’encarar la vida. La majoria de les coses no les podem canviar, i per tant no ens han de preocupar. N’hi ha d’altres, però, que sí que depenen de nosaltres, i aquí ens hi hem d’esforçar per fer-ho de la millor manera possible. Per a nosaltres mateixos, però també per als que tenim a prop.

Una reflexió d’una tarda de diumenge, inspirat per una gavina tafanera que ens contemplava amatent, fent una pausa en la seva volada abans de buscar el refugi per passar-hi la nit.

El Senat Municipal

Avui llegia al web municipal la notícia de la mort de qui fou regidor d'Arenys de Mar, el senyor Francesc Pi. Un regidor del Partit Popular arenyenc que va assumir responsabilitats en esports, amb el pacte amb el Partit Socialista, presidit per Ignasi Moreno. A la notícia es comenta que va formar part del Senat Municipal, que vàrem constituir l'any 2008, format per exalcaldes i exregidors, i que havia de servir per debatre temes d'interès per a la vila. Un organisme que figura al Reglament Orgànic Municipal, però que va tenir una vida efímera.

No cal dir que em sumo al conjunt de mostres de condol que arriben de totes bandes. Mai agrairem prou les persones que han decidit dedicar el seu temps lliure a treballar per a la millora del funcionament dels serveis públics locals. Una tasca que tothom hauria d'assumir en algun moment de la seva vida.

La intenció de crear el Senat Municipal d'Arenys de Mar fou l'aprofitament de l'experiència i coneixement de les persones que havien tingut responsabilitats de govern o havien format part del Consistori, moguts per l'estima i interès per millorar la vila, i que havia de servir per afrontar els grans reptes. El dia a dia acostuma a assumir-se des del govern de torn, amb el suport i seguiment dels grups municipals de l'oposició, però hi ha temes que són de mitjà i llarg termini que és bo analitzar. Forma part de l'exercici de la planificació, que sovint es menysté o s'ignora. 

He pensat que, si des del govern municipal actual, es fa aquest recordatori d'aquest organisme, potser fora bo anar un xic més enllà i recuperar-lo. Hi ha un seguit de temes que Arenys hauria d'abordar, per no limitar-se a anar tapant forats i resolent allò que es presenta, sinó avançar-se als esdeveniments i marcar les línies de futur de la nostra vila. 

Estic convençut que si anéssim unes passes endavant, evitaríem alguns dels problemes que ens apareixen, de manera improvisada, bàsicament per manca de planificació. Segur que moltes de les persones que hem assumit algun tipus de responsabilitat municipal, ens hi apuntaríem. Només cal posar-ho en marxa.

Què voldries que recordessin de tu?

Aquesta setmana he assistit al funeral d'en Cinto, un meu cosí amb qui vàrem compartir moltes estones durant la nostra adolescència i de qui en guardo un bon record. La seva mort, massa jove, em va sorprendre i afectar, però no va ser només a mi, sinó que això va quedar palès el dia del seu comiat, parlant amb totes les persones que hi varen assistir.

L'acte, molt emotiu, va recollir pensaments, anècdotes i moments de la vida d'en Cinto per part de les persones que el varen tenir més a prop. Era un recull de tot allò que queda en la seva memòria pel qual serà recordat. Això va fer preguntar-me què voldria que recordessin de mi després quan ja no hi sigui.

Ens passem la vida lluitant per anar creixent, però no sempre agafem el camí correcte, o el més oportú, o el que més bé afavoreix els que tenim al costat, la família, els veïns, els companys de treball i del lleure. Segurament que si hi penséssim una mica canviaríem algunes coses de les que fem, sense que això ens obligués a fer cap marrada important.

Oi que és bonic sentir com els amics i parents d'un difunt en parlen amb elogis i, sobretot, afirmen que al seu costat es vivia molt bé, que no tenia un no per a ningú, que estava sempre a punt per ajudar, sense fer gaire soroll? I això no deu ser tan difícil d'aconseguir si ens ho proposem, o sí?

D'aquí la importància de ser conscients en tot moment del que fem, de per a qui ho fem i quin benefici personal i col·lectiu n'obtenim. D'aquí la importància que cada vespre, abans d'anar a dormir, siguem capaços de repassar tot el que hem fet, tot el que ha succeït al nostre costat, i mirar si ho podem millorar l'endemà.

El comiat d'en Cinto va ser tal com es mereixia, i ben segur que n'estarà orgullós, no tant per ell mateix, com per saber que les persones que han compartit la vida amb ell n'han gaudit. 

Millorar el transport públic

És evident que si volem reduir l'ús dels cotxes particulars a les nostres carreteres, hem de procurar-nos una bona xarxa de transport públic, i això exigeix resoldre tots els problemes que arrossega des de fa molts anys Rodalies i ampliar la freqüència i itineraris de la xarxa d'autobusos. Cada vegada els desplaçaments són més necessaris, sigui per anar a la feina o a estudiar, sobretot si no volem concentrar tota la població en un mateix territori.

Seria mentir no reconèixer les millores que al llarg dels anys s'han realitzat en la xarxa pública del transport. Això no impedeix que calgui millorar molt el seu funcionament. Ens hem cansat de repetir el mal endèmic de Rodalies, un servei de tercera categoria als ulls dels nostres governants, malgrat que sigui el mitjà de transport més utilitzat. En lloc d'invertir en les petites distàncies, s'ha prioritzat l'alta velocitat, amb un volum de viatgers gens comparable amb el que es pot apreciar per les nostres contrades. Per altra banda, les alternatives i complements al tren, necessiten una empenta important. Hi ha moltes poblacions que no disposen d'estació de ferrocarril i que necessiten la xarxa d'autobusos per als seus desplaçaments.

Aquests dies és notícia al Maresme la reclamació dels nostres alcaldes i alcaldesses a la Generalitat de Catalunya perquè incrementi el servei d'autobús interurbà, amb especial atenció als nostres hospitals de referència, de Mataró i Badalona, que anar-hi amb transport públic requereixen molt de temps i combinacions. D'alguna manera es posa de manifest que l'administració local, i els seus governants, són els més propers a la població i, per tant, senten més de prop les necessitats més urgents i bàsiques. Molt més que no pas des d'un despatx de la capital.

M'imagino que no és fàcil, i el tema econòmic hi juga un paper important. Cal, però prioritzar aquells serveis que tenen un gran abast i a més van dirigits a les classes més populars i amb menys recursos alternatius. Cal, doncs, planificar què es vol fer, d'acord amb les necessitats expressades per la ciutadania, i gestionar eficaçment els recursos públics, que acostumen a ser escassos i massa sovint malbaratats.

Passejar per la ciutat

Acostumem a trepitjar els nostres carrers una mica adelerats, quan anem a la feina, o a l’escola, o a comprar. Amb prou feines ens fixem amb tot allò que ens trobem, fins al punt, si més no a mi em passa, que no m’adono de les novetats: canvis al carrer o a les botigues. Realment això no és un passeig per la ciutat, i per tant no satisfà el plaer que representa una passejada tranquil·la per la ciutat o, en el meu cas, per la vila.

    T’adones que gairebé sempre ho deixes per quan surts de vacances i et dediques a badar. No em direu que no és un plaer descobrir racons que sovint et passen desapercebuts, oi?

    Feu una prova. Si teniu temps, decidiu sortir de casa en pla passeig i mireu a banda i banda, a dalt i a baix. Segur que descobrireu elements nous, que no són nous, però que no hi havíeu parat atenció abans.

    Si aprofitéssim aquestes passejades de ben segur que seríem més crítics amb com respectem i mantenim endreçats els nostres carrers. Ens molestaria veure aquestes esfilagarsades penjant per les façanes de les cases, el encreuaments del cablejat elèctric i de telefonia, les pixarades dels gossos a façanes i fanals, que per més que es ruixin en queda la mostra desagradable. I més coses.

    També veuríem aquella finestra o balcó tan ben endreçat, amb una planta ben florida que li dona color. Aquella façana tan ben pintada o aquell edifici acabat de restaurar. Sí, no tot són desastres, també hi ha coses positives per observar i elogiar.

    Per un dia, imagineu-vos que esteu de visita a la vostra vila, amb ganes de gaudir del paisatge urbà, amb elements patrimonials i també naturals. Apunteu tot allò que us ha agradat i també allò que us ha molestat i que caldria millorar. I després ho posem en comú. Estic segur que hi ha uns quants elements coincidents. Aquests són els que caldria tenir en compte. Els positius, per protegir i aplaudir, i els negatius per intentar que s’arreglin. Amb la col·laboració de tots, segur que milloraríem la ciutat.

Breu repàs del 2023

A finals d'any toca fer balanç i analitzar en què hem millorat i què ens queda per fer, i això ho hem de fer tant a nivell personal, familiar, o de vilatà compromès amb els altres, i assumir la responsabilitat que calgui si arribem a la conclusió que ho podíem haver fet més bé. De fet, no estaria per demés fer aquest exercici cada vespre abans de dormir, per allò de no deixar-ho per a l'últim dia, i així seríem a temps a rectificar abans no fos massa tard.

    Recordo que acabava l'any 2022 prometent que en el nou any, aquest que acabarem demà mateix, ho faríem millor. Al marge de com ens hem comportat individualment cadascú de nosaltres, crec que haurem d'admetre que en general tots plegats hem suspès. Només en el capítol de la guerra, hem d'anotar que no hem estat capaços d'aturar el conflicte entre Rússia i Ucraïna, i hi hem d'afegir el genocidi de Gaza, sense oblidar-nos de tot el que està passant en altres territoris que, en no parlar-ne, sembla que estiguin tots calmats. 

    Sense pretendre ser exhaustiu em venen a la memòria els conflictes del Iemen, Etiòpia i Eritrea, Sudan, el Sahel, Armènia i Azerbaidjan, Somàlia, Síria, República Democràtica del Congo, Mali, Nigèria... per no parlar de tot el que està passant a l'Iran, l'Afganistan o Birmània, per posar més exemples. De la majoria d'ells amb prou feines en tenim notícies, i ja se sap que si no ho veiem és que no passa. Trist, molt trist!

    Més enllà dels conflictes bèl·lics, també ha estat un any en què l'extrema dreta ha anat avançant en el món occidental, fruit del desgast dels governs estatals, incapaços de resoldre els problemes de la ciutadania, corromputs, molts d'ells, i superats per un discurs populista i trencador del sistema, que intenta convèncer la gent que la solució passa per ells. Una situació que ens recorda el segle passat, el període entre les dues guerres mundials, i que ens fa témer el pitjor.

    I a casa nostra continuem amb un govern gris, que no genera cap tipus de confiança ni esperances per al futur, amb un parèntesi obert pels resultats electorals del mes de juliol, i que han donat ales als partits independentistes catalans, en ser claus per al manteniment del govern socialista, però sense que ho acabem de veure gaire clar. Un parèntesi que de ben segur tancarem el 2024, quan podrem constatar si totes les promeses de la investidura es fan realitat o acaben en un no-res. 

    Ens haurem de conformar en esforçar-nos per millorar personalment, i somiar en la possibilitat que els reis mags, que tantes il·lusions proporcionen a la quitxalla, ens regalin uns dirigents mundials nous, que siguin capaços de redreçar un camí que fa massa anys que fa marrades.

No ho mireu a l'ARA!!!

Em molesta molt que es facin malament les coses, i encara més si això pot arribar a perjudicar a algú. Malauradament són massa les ocasions en què t'adones que no es fa la feina ben feta i això d'alguna manera s'ha de denunciar.

    El diari ARA ha fet el seguiment del sorteig de la loteria de Nadal i ha donat l'opció de mirar si el teu número tenia premi o no. Tot i que enguany no he comprat ni una participació he fet la prova de si funcionava o no aquesta comprovació i he vist que no ho feia bé. És per això que aviso a tothom que en un primer moment hagi fet la comprovació, que no estripi el dècim i ho torni a mirar en un altre mitjà de comunicació, o al mateix diari ARA una vegada ha canviat l'aplicació.

    Fa massa temps que l'ARA no em mereix la confiança dels primers anys. Jo diria que amb la mort del seu director i fundador Carles Capdevila, el diari va començar a anar de baixa. Hem perdut a bons col·laboradors, i en tenim uns quants amb escrits que no interessen, amb afirmacions que no sempre són contrastades, i una direcció que potser no és la millor a que podríem aspirar.

    És una llàstima que a Catalunya no tinguem uns mitjans de comunicació amb qui confiar. Ja veiem què passa a la resta d'Espanya, amb una premsa que desinforma, totalment anticatalana i amb moltes ganes de perjudicar-nos. Si a casa no som capaços de crear i mantenir uns mitjans de comunicació potents i professionals, potser que ens ho fem mirar.

    L'exemple d'avui de la comprovació dels premis és això, un exemple, però se suma a tot el que dia rere dia observes en aquest diari, que en lloc de millorar, més aviat empitjora. Dit això, haig de reconèixer que encara no he perdut la paciència ni la confiança en que la cosa pugui millorar. És per això que mantinc la subscripció i aprofito allò que és aprofitable, que alguna cosa hi trobes, però et sap molt greu veure errors com el d'avui, o escrits de col·laboradors que són infumables. Els intento llegir tots, però... a vegades requereixen molta paciència i bona voluntat.

    Mentre escrivia el post, l'ARA ha canviat l'aplicació per comprovar el resultat del sorteig, suposo que incorporant l'eina de Loterias y Apuestas del Estado, i d'aquesta manera serà més fiable. Seria bo que analitzessin per què abans no funcionava, i mirar de no improvisar tant i fer bé les coses des del començament.

Catorze anys de la ILP

No sé realment com ens hem de definir. Avui fa just 14 anys que ens reunírem per valorar l’èxit de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per una nova llei electoral catalana. Fa riure, oi? O millor que plorem junts una estona?

Mirar enrere et permet adonar-te de quina mena estem fets i, el que és més fort i preocupant, què podem acabar sent i aconseguir. Perquè ja llavors ens lamentàvem de ser l’única comunitat autònoma sense llei electoral pròpia, i confiàvem que amb la feina esmerçada en l’elaboració d’un model de llei adient per al nostre país, gràcies als signants de la ILP, posaríem punt i final a aquesta anomalia. Però no. Catorze anys després el més calent és a l’aigüera. 

I volem avançar com a país, i fer front comú a les dificultats externes, i no som capaços d’organitzar-nos internament. Ens queixem que ens imposen lleis injustes i nosaltres som incapaços de redactar les nostres pròpies lleis, aquelles que sí podríem aprovar. Trist, és mol trist.

Per això començava dient que no sabia com ens havíem de definir. Què som, què volem, on pretenem arribar? Potser que deixem de criticar els altres per tot el que ens fan i ens dediquem a reflexionar què podem fer per acabar amb aquesta dinàmica autodestructiva i ineficaç.

Ens trobàvem per dir que la ILP havia estat un èxit i que d’aquí en sortiria una llei electoral que s’adaptaria a la nostra realitat de país. Res! tot allò no va servir de res, o potser per adonar-nos que ens creiem molt llestos, però que tothom ens passa la mà per la cara.

És culpa de tots, i no podem posar la llufa només als altres, però sí que és cert que els nostres polítics hi tenen una responsabilitat més gran. Uns polítics organitzats en partits polítics que miren més per als interessos de partit que no pas del país a qui diuen voler servir. Si no canviem aquesta manera de fer i pensar, no ens en sortirem. Anirem tapant forats més o menys matusserament, però el país patirà per avançar i això comportarà greus problemes a la població, sobretot a la més fràgil, la que no té assegurada la subsistència amb un mínim de dignitat.

M'agradaria continuar pensant que podem treballar per aconseguir millorar com a país, aprofitar les nostres singularitats i adaptar les lleis i reglaments a la nostra manera de ser, però ja veig que és una il·lusió innocent, que no és un objectiu dels nostres polítics, unes persones que marquen el nostre camí, farcit de sotracs i trampes que ens servim nosaltres mateixos, sense necessitat que ens vinguin de fora, però ens agrada dir que no ens estimen, que ens odien, que ens volen mal, i nosaltres ens alliberem de qualsevol responsabilitat. Són els altres. Nosaltres ho fem tot bé.

Adéu 2022, en el proper ho farem millor

Acabem un any complicat, que ens deixa un regust estrany i moltes ganes de començar-ne un de millor. Un any on sobresurt la guerra a Ucraïna, per propera, i com totes les guerres, injusta i absurda. El dolor que ens acompanya perdura, perquè no hi sabem veure el final, i això farà que l'any que encetem demà, mantingui un panorama terrible, amb víctimes innocents, fruit d'un despropòsit del president rus, i culpa d'un món que no valora prou les persones.

També acabem l'any amb un repunt dramàtic de la violència masclista, que en un mes ha matat a l'estat espanyol a dotze dones en mans d'uns botxins que havien de ser els garants de la seva felicitat, els seus companys de viatge, i en canvi han esdevingut els criminals que les hi han fet perdre la vida. Uns culpables que no ens poden deixar indiferents i que ens obliguen a trobar solucions immediates a tanta barbàrie i injustícia.

I acabem un any sense un futur massa clar pel que fa als preus de l'energia, de les hipoteques i dels productes bàsics d'alimentació. Un fet que provoca problemes greus a les classes més humils i vulnerables, i que els governs han de mirar de trobar-hi solucions per aconseguir que la seva vida sigui digna.

I en començarem un de nou, que voldríem que fos millor, ja sigui perquè siguem capaços de resoldre els problemes que arrosseguem, i més imaginatius a l'hora de liderar projectes de futur, més justos i equitatius. A nivell municipal, i atès que es convocaran eleccions, tenim l'oportunitat de canviar aquells governs que no han fet la feina, que no han complert les promeses que havien anunciat ara fa quatre anys, i donar suport als que sí que han estat encertats en la seva gestió municipal.

A casa nostra, a la nostra vila d'Arenys de Mar, hem d'aconseguir un canvi de govern que ens permeti millorar les condicions de vida de tots els arenyencs, sobretot dels més vulnerables, i que no disposen d'un mínim que els permeti viure correctament. Però també per millorar la netedat dels nostres carrers i liderar projectes que portem anys encallats. Un nou govern que no faci falses promeses i que les que ens presenti les compleixi. Que reti comptes de la seva feina, amb transparència. Que escolti els vilatans, els animi a participar realment de la vida pública, i doni resposta a les seves demandes, queixes i opinions.

El llistó està molt baix, i estic convençut que el podem aixecar. Cal esperit de servei, humilitat, sinceritat i ganes de treballar i empenta. Cal gent preparada que no només busqui una cadira que li doni rellevància. Calen persones empàtiques, honestes i treballadores. I això ho hem d'aconseguir, perquè segur que entre tota la nostra població disposem de persones que tenen aquest perfil.

Des del meu blog us desitjo una bona entrada d'any, i que tots els vostres anhels i objectius els pugueu dur a terme duran l'any 2023, amb l'acompanyament de tots els vostres amics, familiars i veïns. Totes aquelles persones que formem part d'aquesta bella vila marinera.

Com reciclar millor?

A casa hem rebut un tríptic que explica com reciclar bé la nostra brossa per millorar l'ambient i reduir les despeses del tractament dels residus. El dia a dia ens porta a no fixar-nos gaire en tot allò que esdevé una rutina i no estem acostumats a que ningú ens faci reflexionar sobre si estem fent bé les coses. Cada dia generem una quantitat important de deixalles i és bo tenir-ho en compte a l'hora de distribuir-les perquè el seu reciclatge sigui més efectiu i menys costós i contaminant.

El nostre Ajuntament ha endegat una campanya d'educació ambiental tal com ens havia promès, amb la intenció d'aplicar el sistema de recollida de la brossa porta a porta a tota la vila, i que a més ho fem bé, facilitant la feina i millorant el percentatge de brossa reciclada correctament. Cal reduir el rebuig i augmentar els diferents tipus de deixalles que després es poden reciclar.

La campanya em sembla molt correcta i de ben segur que tindrà els seus efectes positius, però no podem oblidar dos aspectes molt importants que ajudaran a que els resultats siguin els esperats. En primer lloc s'ha de conscienciar tothom de la necessitat de reciclar bé i assumir-ho com un deure de ciutadà en la nostra tasca diària. Si els vilatans no hi posem de la nostra part, tot l'esforç dels nostres governants serà inútil.

Caldrà, però, una vegada tothom n'estigui ben informat i sàpiga com ha d'actuar per fer bé el reciclatge, prendre les mesures necessàries per fer complir la norma a qui no demostri cap interès per col·laborar en aquesta tasca que és responsabilitat de tots. Sovint fa por haver de sancionar la gent per una actitud incívica amb conseqüències per a tota la comunitat. Ho hem acceptat en temes com el trànsit viari, on les multes, encara que no agraden, no venen de nou a ningú, però no en altres temes en què no hi estem acostumats.

Primer cal ensenyar com s'han de fer les coses, explicant els efectes d'una actuació incorrecta, després ajudar a resoldre tots aquells dubtes que puguin sorgir en la pràctica, i millorar aquelles situacions que puguin comportar problemes de funcionament i adaptació, però al final, quan es demostra que hi ha un desinterès per fer bé les coses no hi ha altre remei que sancionar, i això no ha de fer tremolar el pols a ningú.

Si l'equip de govern de la nostra vila ha cregut convenient aplicar el porta a porta a tot el municipi serà perquè ha vist que és possible, és viable i donarà bons resultats. A partir d'aquest supòsit, cal dedicar tots els esforços per engrescar tothom a practicar el nou sistema, i exigir que es faci tal com s'ha plantejat.