Desconnectat, però no tant!

No estic seguint la campanya electoral dels EUA perquè d'alguna manera intento fer salut. No em convé alterar-me més del compte i m'han recomanat que passi un estiu tranquil, pensant en la família, les vacances, la lectura, i no mirar gaire què ens presenta el futur, tant en l'àmbit local com internacional. Malgrat això, s'ha d'estar molt desconnectat per no saber què es diu i, sobretot, què declara el candidat republicà, l'expresident Trump i molt probable nou president dels EUA.

Estem massa acostumats als seus insults i això fa que no ens vingui res de nou. Sembla com si l'insult anés de manera implícita en la campanya electoral. La desqualificació sistemàtica de l'adversari, no pas per les seves idees, sinó simplement per menysprear-lo i fer-li agafar antipaties. Aquesta és la manera d'obrar del senyor Trump, i estic segur que li va bé i que molts dels seus seguidors l'admiren per aquesta capacitat denigratòria.

Així ens va el món. No són capaços de competir per demostrar que són millors, sinó que es dediquen a insultar i posar en dubte, no només les seves qualitats per optar a la presidència, sinó també la seva personalitat i dignitat. És evident que jo penso que amb aquesta manera de fer es desqualifica per ell mateix, però també sé que això no li resta possibilitats de guanyar les eleccions. Avui ja no compten els valors, sinó qui té més influència i poder a les xarxes socials i al món econòmic.

Em trobo que no sé què dir a favor de la candidata demòcrata perquè no la conec ni crec que hagi fet gaire per donar-se a conèixer durant tots aquests anys de vicepresidència. Això no treu, però, que pel simple fet de sentir com el candidat republicà l'insulta, pel color de la pell i fins i tot per ser dona, ja em mereix respecte i m'agradaria que guanyés les eleccions.

Però com que sembla que el món vagi a pitjor i que tots els punts siguin a favor de la degradació de la política i la manca de respecte a la ciutadania, el més segur és que tindrem a Trump com a nou president, de la mateixa manera que els catalans ens quedarem amb en Salvador Illa. Les cartes estan tirades.

Els maldecaps de Joe Biden

Aquests dies es parla de la popularitat del president dels EUA, el senyor Biden, i la veritat és que no queda gaire ben parat. Se'n parla perquè enguany, a la meitat del seu mandat, hi ha previstes unes eleccions que li podrien fer baixar molts punts i amargar-li la resta del mandat. 

Tots recordem com va anar l'elecció del senyor Joe Biden. El món estava molt atent a veure què passava als EUA, després d'un mandat complicat amb Donald Trump com a president, i sobretot perquè va amenaçar de no acceptar els resultats electorals si en sortia derrotat. Es va posar en dubte la democràcia de la primera potència mundial, i es temia per les repercussions que això tindria.

Biden va sortir-ne victoriós, tot i que no despertava un gran entusiasme. D'alguna manera molts demòcrates del món occidental buscaven la derrota de Trump, sense importar gaire qui accedia a la presidència dels EUA. Des del primer dia es va dubtar molt de la idoneïtat del candidat demòcrata, però això no era el més important.

Després de quedar clar que Trump havia perdut, varen començar els recels sobre les anècdotes del president i la seva capacitat per liderar el món occidental, tenint en compte l'empenta que havia agafat la Xina, i tot el que ha anat succeint amb la Rússia de Putin.

De tot plegat et sorprèn la dificultat per trobar persones al món que tinguin un perfil escaient a liderar un país, sobretot tenint en compta la seva influència a la resta del món. Tot això et fa reflexionar sobre el funcionament del sistema democràtic, i com es configuren els candidats, el suport que reben, i els interessos que hi ha al seu darrere.

Som a mig mandat i al marge dels resultats que les eleccions abans esmentades puguin deperar, cada vegada hi haurà més pressió sobre el mandatari nord-americà, i encara més si s'especula en la possibilitat que el derrotat republicà, el senyor Trump, vulgui tornar a intentar aconseguir la presidència. Els fets de l'assalt al Capitoli varen ser prou greus i varen provocar una ruptura al país que difícilment es podrà superar. 

La gravetat de l'actuació del president Trump segur que tindrà conseqüències durant molt de temps, i de manera especial en les primeres eleccions que tindran lloc als EUA, amb un president que no acaba de donar la talla, molts problemes internacionals, amb pèrdua d'influència mundial, i un Trump venjatiu que voldrà recuperar la presidència, ja sigui personalment, o a través de gent de la seva confiança. El partit republicà va quedar molt tocat, sucumbint a la influència de Trump, simplement per evitar una derrota més gran de la que varen tenir. 

Dia trist per a la democràcia als EUA

Ahir va ser un dia negre per a la democràcia al món, pel que representa l'escenificació d'una república bananera a la capital de la democràcia del món occidental. Vergonya és el que vàrem passar molts, i també ràbia i indignació. Com pot ser que un president actuï de la manera que ho va fer el senyor Trump, animant a descontrolats i fanàtics a ocupar el Capitoli. 

Les imatges eren molt tristes i no m'agradaria que passessin sense cap tipus de conseqüència per a qui les va provocar, mentint descaradament en benefici propi i posant en perill la democràcia dels EUA. Vergonya em faria ser un representant republicà, sobretot aquells que han donat suport a Trump fins al darrer moment. Els americans no es mereixen un president com Trump, que els ha enganyat i utilitzat per interès propi, per mantenir-se en el poder actuant de manera fraudulenta.

Sí, em va fer molt mal quan manifestants descontrolats varen intentar entrar al Parlament català i varen increpar els nostres representants quan ho intentaven fer. Ahir es reproduïa una situació que no s'hauria de donar en un país democràtic com cal. Són imatges típiques de països amb una manca important de civisme i sentit democràtic, de respecte a la diversitat i a l'opinió contrària.

No hauria de ser possible que el senyor Trump acabés el seu mandat el dia 20 de gener, sinó que hi hauria d'haver la manera perquè sortís immediatament de la Casa Blanca i patís un judici com cal, i encara més tenint en compte que a resultes de la seva actuació hi ha hagut quatre morts. No sé si hi ha la manera per fer-ho en forma, però en tot cas és molt trist que el senyor Trump se'n vagi a casa com si res no hagués passat, deixant mig país convençut de les seves mentides, d'haver perdut il·legalment unes eleccions, que abans d'ahir es varen ratificar en la segona volta per al Senat a Geòrgia.

Senat republicà o demòcrata?

Estem a l'espera dels resultats de la segona volta de les eleccions a Geòrgia, on s'ha de veure si els demòcrates aconsegueixen frenar els republicans i permetre dos anys de vida tranquil·la al president electe Joe Biden. Els dos senadors guanyadors poden decantar la majoria republicana del Senat. Si els demòcrates es fan amb els dos llocs, aconseguiran l'empat i qui decidirà serà la vicepresidenta electa, la qual cosa permetria al nou govern dels EUA tenir majoria a les dues càmeres de representants i que no li frenessin els acords presos.

Ahir llegia que republicans que havien votat Biden, per no estar d'acord amb Trump, podrien ara votar republicans, per compensar la balança i evitar tot el control per part del govern. La idea tenia un sentit, ja que sempre fa por les majories absolutes. La necessitat de consensuar decisions sempre ha estat positiva. En resulta un govern més lent, però evita segons quines trifulgues, que a Espanya, amb el PP, ho hem pogut constatar.

Aquest temps d'espera, mentre dura el recompte de vots, tenint en compte la diferència horària, l'hem passat celebrant la Pasqua militar, amb un altre discurs del rei espanyol. L'interès d'aquest es veu que es trobava en saber si parlaria dels militars que li varen enviar una carta demanant que intercedís per canviar el govern. Sembla ser que el rei no n'ha dit ni mu. Algú s'ho pensava?

El rei només va ser contundent el dia 3 d'octubre de 2017, i per això hi ha tants catalans que varen fer creu i ratlla amb el rei i la monarquia. Fins i tot monàrquics de tota la vida. El perfil de l'actual rei és el que és, molt de la línia conservadora i en cap cas gens disposat en quedar en evidència amb qui li podria fer mal. Pedro Sánchez diu que vol millorar la monarquia. Què vol fer? Més transparència, diuen. Per veure què? Jo crec que ja ho hem vist tot, i no ens han d'ensenyar res més. Total... amb la inviolabilitat ja està tot dit.

Cassolada al Borbó

Per avui a les 21h està convocada una cassolada al rei Felip VI, a la mateixa hora que dirigirà unes paraules a la població de l'estat espanyol. Recordo el darrer missatge que li vaig sentir, l'any 2017, després ja no n'hi he escoltat cap més. Tampoc penso escoltar-lo avui. Des de fa molt temps que em sento republicà i molt lluny del rei espanyol. No em sento súbdit d'ell i per això no tinc cap necessitat d'escoltar les seves paraules.

A tot això cal afegir tot el que ha passat dins de la família reial, plena de corrupció, gens dissimulada, amb el suport del PSOE i la dreta espanyola. Aquest suport és per a mi un senyal de connivència amb el frau i no em serveixen cap tipus d'excuses.

Què ens pot dir Felip VI que ens serveixi d'alguna cosa? Que hem d'estar units? Què ens pot dir quan acabem de llegir que el govern espanyol redirecciona les mercaderies en benefici de la capital? Quina opinió podem tenir d'ell els que ens ho miraríem des de la perifèria, sabent com pensa, pel que ens va dir el 3 d'octubre?

El seu discurs, que arriba tard, és inútil i només serveix per justificar-se en el lloc, un lloc inútil que no serveix per a res, perquè és incapaç d'exercir per a tothom, sinó només per a uns quants. Un personatge que viu lluny de la realitat i que és insensible als que realment pateixen, encara que li costi poc parlar-ne.

No, avui a les nou del vespre no escoltaré el discurs del rei, i ja en tindré prou amb la crònica que se'n derivarà posteriorment, els següents dies, ens agradi més o no ens agradi. Avui el vespre, a les nou, hi ha convocada una cassolada dedicada al Borbó.

A la recerca del vot útil

El vot útil al PSC aquest cap de setmana s'ha posat en dubte. La por a una majoria del triplet de dretes extremes podria decantar el vot al PSC en detriment dels partits independentistes. Sempre és millor tenir un govern socialista a Madrid que no pas un de dretes, i més ara amb els exemplars que tenim liderant els tres partits.

El ministre Ábalos ha deixat molt clar que si ho necessiten i sumen, el PSOE celebrarà el pacte amb C's. Molt millor ells que no pas els independentistes, que són tan dolents. Davant d'aquest panorama es posa més en dubte que el vot al PSC sigui tan útil com ens pinten. L'experiència viscuda amb el PSOE a Madrid i coneixent Rivera i tota la seva patuleia, no és cap bona solució tenir-los governant el país. 

Si el vot al PSC no és útil, quin serà? Tot fa pensar que ERC es proclamarà vencedor d'entre els partits independentistes. Ho té fàcil, perquè els seus competidors estan fora de joc. El PDECat o JxCat o com se n'anomenin, es presentaran, però amb molt poques esperances de treure'n gaire rèdit. És l'opció d'ERC el vot útil?

Digueu-me pessimista, però per més bon resultats que obtingui ERC a Madrid, difícilment aconseguirà ser decisiu per aconseguir un referèndum negociat o un avenç en les seves aspiracions independentistes. Potser per això el Front Republicà té ganes de poder entrar al Congrés de Diputats, encara que només sigui per tocar allò que no sona.

A la recerca del mal menor

Mai he pensat que els Estats Units d'Amèrica fossin un exemple modèlic de democràcia a seguir. És cert que quan estàs en les condicions com les nostres qualsevol cosa diferent et sembla millor, i segur que hi ha molts aspectes a tenir en compte i, a poder ser, copiar, però d'aquí a idealitzar els models n'hi ha un bon tros.

No conec suficientment els EUA, però pel que he pogut llegir i escoltar de persones que hi han viscut o de residents mateixos, sempre m'ha fet l'efecte que es tractava una mica d'un gegant que es menja tot allò petit i indefens, i m'ha preocupat la situació dels menys afavorits. Repeteixo que nosaltres no podem donar lliçons enlloc.

Ara que Trump i Clinton es disputen la presidència del país m'ha semblat que s'obrien els ulls de molts admiradors fins ara de l'Amèrica superpotència i s'han adonat de les misèries que també pateixen. Això no ha de ser motiu de relaxació i descans, pensant que no estem tan malament, sinó de plànyer-els i desitjar-los la millor sort del món.

Per convicció sempre pensaré que és preferible un demòcrata a un republicà, i la història m'ho ha fet veure així, potser equivocadament, i ara, si em fan triar també optaré per la mateixa opinió encara que tingui molts dubtes que la senyora Clinton sigui una bona opció per als Estats Units i de retruc per al món en general. Seria vergonyós que una persona de la categoria de Trump arribés a la presidència de la primera potència mundial.

Els americans no ho tenen gaire més fàcil que nosaltres

No m'agrada gaire parlar dels Estats Units d'Amèrica perquè ho conec molt poc. Tot el que sé ho llegeixo als diaris i avui dia comences a tenir certs recels per la informació que t'arriba i com ho fa. De totes maneres el candidat republicà Trump bé es mereix quatre ratlles, si més no per dir que no ho puc entendre.

Avui a les notícies parlaven dels discursos que ha fet als Estats Units i a Mèxic, totalment diferents, com si fóssim una pila d'anys enrere i no tinguéssim la possibilitat de conèixer què diu en el mateix moment que ho fa. 

Al meu entendre és una manera evident de riure's dels ciutadans, tractant-los de babaus. Els demana el vot mentre els enganya. Em costa d'entendre que això pugui passar a la primera potència mundial, que són primers gairebé en tot. Que ens passi a nosaltres amb el Rajoy ho podem entendre, però ells!

El problema que tenen els americans en aquest moment és que l'alternativa tampoc és massa atraient. La senyora Clinton va tenir el seu moment i ara sembla que ens vulguin enviar al passat. 

Utilitzar el fet que és dona resulta una mica trist. Penso que és bo que una dona sigui presidenta, com també va semblar bé que un home de pell negre arribés a la presidència, però és important que tinguin la capacitat per ser-ne.

Des de la distància i amb la meva absoluta ignorància de la realitat dels Estats Units, em seria molt difícil donar una opinió o fer decantar el vot, però mal per mal, crec que l'opció Trump és negativa per a ells i, tenint en compte el pes del país, per a tots nosaltres.

A Espanya ens queixem d'haver d'escollir entre Rajoy-Rivera o Pedro Sánchez, però els americans avui no ho tenen pas més fàcil.

Trump presidenciable als EUA i Rajoy a Espanya

Podem parlar de les primàries als Estats Units i de la possibilitat que Donald Trump sigui el candidat republicà a la presidència, però no rieu gaire que a Espanya el presidenciable pel PP ho pot tornar a ser. 

Darrerament els aficionats a la política no tenim bones notícies. A part del que està passant a Espanya i els efectes que té per a Catalunya, Europa està vivint un auge important dels partits xenòfobs, i als Estats Units, un personatge com Donald Trump podria acabar essent escollit president.

Tot aquest món, el polític, que erròniament col·loquem lluny del nostre, no és res més que el reflex de la societat que entre tots hem anat construint. És important ser-ne conscients perquè escoltes segons quins comentaris com si aquest augment del pensament xenòfob estigués deslligat del dia a dia que tots nosaltres estem vivint. No ens adonem que al nostre voltant, potser nosaltres mateixos, tenim unes reaccions que no són tan diferents de les que critiquem en els altres.

Probablement ens hauríem d'aturar més sovint a reflexionar i intentar trobar solucions per canviar aquesta tendència, d'una societat cada vegada més individualista, amb la pèrdua de la il·lusió que ens generen unes perspectives molt negres. 

Podem sentir-nos molt lluny del que passa als Estats Units i creure que un resultat o un altre en les seves eleccions presidencials no ens afectarà. Cada vegada som més interdependents i una victòria de Trump podria resultar un pas enrere en la defensa d'un món més social i respectuós amb les persones i els seus drets.

Catifa vermella per a Felip VI

Els diaris d'avui són gairebé un monogràfic sobre la monarquia espanyola, a manera de balanç històric, recuperant els principals moments viscuts i protagonitzats pel rei Juan Carlos I durant els 39 anys de regnat.

Una vegada més, els dos grans partits espanyols es mantenen units defensant l'statu quo que els ha de perpetuar en l'alternança de govern, arraconant les minories. Aquestes es resisteixen a desaparèixer i a tirar la tovallola, amb un esperit més crític i, a vegades, més ajustat a la realitat social del país.

Rubalcaba defensava el seu compromís constitucional tot i manifestar-se republicà, i el PP, que en algunes ocasions havia insinuat un cert rebuig a la monarquia, s'ha erigit com el seu gran defensor, en aquests moments de relleu. La mesa del Congrés ha fixat la data del 18 de juny per proclamar Felip VI rei d'Espanya.

I avui corria el rumor d'un possible referèndum descafeïnat, per diluir l'efecte de la consulta, permetent-la però amb el llamí d'unes promeses que, dissortadament, mai s'han complert. Quantes vegades no ens han enganyat? per què els hauríem de creure en aquesta ocasió?

Entendria que el govern del PP mogués fitxa, perquè s'adona que, malgrat tot, els catalans continuem insistint en voler convocar la consulta, i la millor solució podria passar per organitzar un referèndum que deixés en un segon pla la consulta.

Avui pensava en el príncep Carles d'Anglaterra. No sé què deu pensar quan veu que les diferents monarquies europees executen els relleus generacionals, i ell es queda de príncep hereu, per secula seculorum.