Perdre la confiança, perdre la credibilitat

Avui s'ha produït la compareixença de la consellera d'Educació davant de parlamentaris per explicar els errors que invaliden els resultats de Catalunya a les proves PISA. Una compareixença que no ha resultat fàcil per a la consellera i, probablement, les conseqüències de l'error ho expliquen.

No entraré a valorar-ho, perquè entenc que ja hi ha qui ho està estudiant i prou diputats i partits polítics que hi són al darrere. Ja ens ho explicaran quan tinguin les dades de per què ha passat, però en tot cas em quedo en la necessitat de no perdre mai la confiança de la gent ni la credibilitat. No les podem perdre nosaltres, dins del nostre àmbit de treball, lleure i família, però és molt greu quan això passa als nostres dirigents.

Assumir responsabilitats de govern no és una decisió fàcil ni agraïda, però cal ser-ne conscients i vetllar perquè la gestió diària no provoqui aquesta desconfiança i desafecció de la ciutadania. La transparència és una bona eina per alimentar aquesta confiança i no sempre s'utilitza. Se'n parla molt, però no sempre resulta fàcil obtenir la informació suficient i a temps, per fiscalitzar i mantenir la confiança vers els polítics escollits democràticament per a la nostra representativitat.

Insisteixo que no entro a analitzar què ha passat, i confio que ho acabarem sabem i, si hi ha culpables, que aquests dimiteixin, no com a càstig, sinó com a exemple que la responsabilitat té una base real i efectiva. 

Sap greu que el final d'un curs escolar tan polèmic acabi amb aquesta notícia, callada durant mesos. Això no genera confiança ni credibilitat i, per tant, provoca rebuig i malestar que no és fàcil de revertir. Cal, doncs, que s'aclareixi tot molt bé, per poder continuar confiant en les nostres institucions.

Aprofitant l'avinentesa del relleu...

Avui s'ha conegut el relleu davant del Departament de Drets Socials i Inclusió, amb la dimissió de la fins ara consellera, la senyora Mònica Martínez Bravo, que serà substituïda pel senyor Raúl Moreno. Aquesta crisi de govern ha vingut motivada per raons personals de la consellera, a qui el president Illa ha agraït tota la feina feta.

Martínez Bravo se'n va i deixa la conselleria amb una colla de reptes pendents de resoldre. Tot el que fa referència al sensellarisme, la pobresa infantil, l'envelliment de la població o les migracions, conforma un paquet prou gran i problemàtic per ocupar totes les hores de dedicació del nou conseller. Cal treballar a fons per anar trobant solucions als temes que afecten aquest àmbit i, a poder ser, amb la màxima participació i col·laboració de la Taula d'entitats del Tercer Sector.

I en la línia de la voluntat del govern, manifestada no fa gaires mesos pel conseller de la Presidència el senyor Albert Dalmau, d'escurçar els terminis de les tramitacions administratives en temes tan sensibles com poden ser la valoració del grau de dependència de les persones, o de la seva discapacitat, cal millorar i agilitar aquesta transformació promesa. Avui, quan truques al departament, et deixen clar que la valoració de la discapacitat té un termini de divuit mesos. 

No té cap mena de lògica ni moralitat, que una persona d'edat avançada hagi d'esperar un any i mig perquè se li valori la seva situació familiar i personal, i es prengui alguna decisió per ajudar-la. Aquesta lentitud no té cap mena de justificació, i si no s'aconsegueix desencallar-ho no es podrà parlar d'una atenció adequada a les persones. No pot ser que els nostres dirigents polítics s'omplin la boca de bones intencions i tot quedi en paper mullat.

Esperem i desitgem que el canvi de responsable de la conselleria serveixi per avançar en la línia promesa i que la resposta a la ciutadania sigui la que ens mereixem.

Xantatge als metges?

La notícia que va aparèixer ahir on els titulars deien que el Departament de Salut bonificaria els Centres d'Atenció Primària (CAP) que reduïssin els dies de baixa dels seus usuaris va crear una alarma que probablement es podien haver estalviat. De qui va ser la culpa? Dels responsables dels titulars dels diaris? Del portaveu del Departament de Salut que no es va explicar bé?

La primera impressió va ser que la consellera volia reduir els dies de baixa, beneficiant aquells centres sanitaris que ho aconseguissin, donant a entendre que els metges s'inventaven baixes o les allargaven innecessàriament, provocant un absentisme molt gran al treball.

Sigui per l'error del missatge o per la reacció de la gent, Salut ha puntualitzat que la seva voluntat és reduir la durada del procés burocràtic de la gestió dels tractaments i aconseguir que les altes arribin abans. Reconeixen, doncs, que alguna cosa no funciona prou bé i alenteix el procediment, i els pacients estan massa temps a l'espera dels diagnòstics, dels tractaments i les cures.

Sigui com sigui el cas deixa clar que el sistema que sempre ens havien dit que era el millor, no ho és pas tant. Que el funcionament dels nostres centres sanitaris té molt que desitjar i potser caldria analitzar-ne les causes. Avui, per exemple, tenim convocada una vaga dels metges. Reclamen bàsicament una millora salarial i una reducció de les hores de permanència. 

És cert que els empresaris es queixen que es registren moltes baixes laborals per motius de salut. Els empresaris en surten perjudicats, però també els companys de treball que han d'assumir, moltes vegades, la feina que queda per fer. Probablement no es porta un control exhaustiu de tot el procés d'una baixa per prescripció mèdica i potser també hi ha molts metges que tenen el canell molt fàcil i signen alegrament baixes que no caldria. Això s'ha de regular i, si es constata que va per aquí, trobar solucions. 

Alleugerir els tràmits per als tractaments és una bona manera no només de reduir el temps de baixa, sinó també, i més important, oferir una bona atenció als pacients. Si volem un sistema sanitari modèlic, hem de trobar la manera de millorar aquest funcionament, que sembla que s'encalla per manca de personal, desinterès d'alguns i falta de previsió del Departament. Ens alegrem que no es tracti d'un xantatge als metges, però seria bo que les decisions i la informació que se'n dona fossin més clares i resolutives.

Exigir responsabilitats

No podem renunciar al dret a la vaga. Va costar molt aconseguir-lo i no podem, alegrament, prescindir-ne o eliminar-lo del llistat de drets, que en són uns quants, i que no sempre es respecten. Avui tenim uns dirigents amb molt de poder i que es creuen que poden fer el que volen sense tenir en compte els altres ni respectar-los com a persones. Dit això, però, també hem de ser conscients que tenim uns deures, i aquests tampoc no els podem obviar.

Amb tot el caos al voltant del servei de Rodalies, per mil problemes, però sobretot per la deixadesa durant molts anys per no tenir cura del seu manteniment ni invertir mínimament per assegurar un funcionament correcte, ara s'hi ha afegit la convocatòria de la vaga de maquinistes. Aquests són víctimes del caos i, d'alguna manera, solidaris amb els usuaris que dia rere dia pateixen els retards, les cancel·lacions i els accidents a la xarxa de Rodalies.

Quan es convoca una vaga en un servei públic cal assegurar uns mínims per les conseqüències que se'n deriven, precisament per tractar-se d'un servei a la comunitat. Aquests serveis mínims s'han de pactar perquè no siguin abusius per als treballadors, però també per minimitzar els efectes als usuaris. Una vegada pactats, s'han de complir.

Segons he llegit a la premsa digital d'avui, els serveis mínims no s'estan complint per un clar boicot dels maquinistes. Desconec la veracitat de la notícia, però si és cert, cal exigir responsabilitats als treballadors que incompleixen el seu deure de treballar el dia de la vaga, i als sindicats com a representants seus. 

Insisteixo que cal saber la veritat, però en tot cas cal exigir responsabilitats a qui no està fent bé la feina. Perquè no és lícit que sempre siguin els usuaris els perjudicats de totes les picabaralles, desajustaments i, en aquest cas, manca de previsió i inversió per assegurar un servei digne. S'ha d'exigir responsabilitats a tothom, sigui el director general de l'empresa, el ministre de torn o la consellera responsable, o es tracti del maquinista que avui li tocava treballar.

La consellera de Salut

No us passa a vosaltres que hi ha gent que, per la manera de fer i de dir les coses, no us acaben d'agradar? Des del primer dia, la consellera de salut del govern socialista, la senyora Olga Pané, s'ha fet notar força. A vegades penso, potser equivocadament, que amb la intenció de reduir despeses, està prenent decisions no gaire clares i fins i tot perjudicials per a sectors de la població. 

Va ser ella qui, davant de les protestes per la manca de pediatres, va declarar que els centres d'atenció primària (CAP) no havien de disposar d'aquesta especialitat. Ja no recordo com ho justificava, però la gent no ho va trobar bé. A mi tampoc em va convèncer, encara que no tingui fills en edat de ser atesos pel pediatre.

La notícia que he llegit avui, sí que m'afecta. Segons he vist, el síndic ha pres en consideració una denúncia que va fer pública una persona de 72 anys, perquè Salut va decidir limitar els cribratges de càncer de còlon fins als 69 anys. Tampoc no ho trobo bé. El síndic demana que ho argumentin i justifiquin, ja que sembla que en aquesta edat els tumors són més freqüents. No sigui que la consellera consideri que arribats a aquesta edat no cal malgastar diners públics.

Aquests dies també hi ha manifestacions i vagues de metges o d'infermers... Diuen que els fan treballar més hores seguides del compte. Falten metges, diners, o endreçar el departament?

Els fets són importants, però les formes també. Té una manera de dir les coses que la gent se sent atacada, menystinguda o ignorada. L'empatia no és precisament la qualitat que li escau més a la consellera, però tampoc sembla que ho consideri necessari. Ella va amb el pinyó fix.

Per les xarxes socials m'ha arribat un tros de conversa del director de VilaWeb on parlava de la mediocritat dels actuals governants. Hi col·locava dirigents catalans i espanyols. No sé si són mediocres o interessats, però segur que més d'un hauria de reflexionar si està jugant al lloc que li correspon. Hi ha algun cas, que conec de prop, que em va sorprendre des del primer dia. Sempre penses que potser amb els anys n'han après, però... t'adones que sovint les primeres impressions són les que serveixen.

Eixos orbital i transversal

Lligat amb el comentari d'ahir, on remarcava la importància de disposar d'un bon transport públic, sobretot si es vol convèncer a la ciutadania que deixi de moure's amb el vehicle privat, avui llegia la proposta estratègica de la consellera Sílvia Paneque, per transformar la xarxa ferroviària de Catalunya. No s'inventen res, sinó que recuperen idees que hem escoltat moltes vegades, però que han acabat en això, amb idees sense posar fil a l'agulla.

Sempre ens queixem de l'Espanya radial, en què tot ha de passar per Madrid, com si a Catalunya no funcionés de la mateixa manera. La nostra xarxa viària i la ferroviària són també radials, amb l'única excepció de l'eix transversal, que té pocs anys d'història, però que va representar un canvi de mentalitat important.

Avui es fa difícil, per no dir impossible, desplaçar-te en tren sense haver de passar per Barcelona, i en aquesta estratègia de la consellera, torna a sortir l'eix orbital, que hauria d'unir Mataró amb Vilanova i la Geltrú, o bé l'eix transversal que uneixi Girona amb Lleida, com ja passa per carretera.

L'actual govern de la Generalitat sembla decidit a posar en marxa projectes encallats des de fa dècades. Voldria pensar que no es quedarà en una pluja d'intencions, com ha passat fins ara, sense que es materialitzi res. Planificar és important i hi ha governs, autonòmics o municipals, que no hi tenen gaire pràctica. Tot i això, no ens podem quedar en el paper i cal posar en marxa els projectes. No és fàcil, però ja està bé d'anar marejant la perdiu.

Tenim prou experiència en l'execució d'obres d'infraestructura que s'eternitzen. Ens agradaria que quan hi ha una idea, aquesta es portés a terme ràpidament i en poguéssim gaudir de pressa. Això no passa, i t'adones que la doble via de la línia R3 és encara una reivindicació, després de cinquanta anys. I ara, que ja s'hi està treballant, et parlen de la finalització de l'obra a molts anys vista. Això fa que no ens puguem encantar planificant, sabent que tot és tan lent.

Digueu-me desconfiat, però fins que no vegi les màquines al carrer, no em creuré gaires coses, i tenint ja una edat, tinc més pressa que mai.

Ara es fan els forts

Resulta insultant llegir les declaracions dels candidats d'ERC, que estan pugnant per aconseguir la presidència del partit, en segona volta, després que cap dels dos superés el 50 % dels vots. Ho dic perquè tots hem pogut comprovar la debilitat del partit a l'hora de pactar la presidència de la Generalitat i també la del govern espanyol. I ara, pretenen fer-nos creure que deixaran de donar-los suport si no es compleix tot el que varen pactar.

Moltes persones vàrem pensar que o bé eren uns il·lusos o buscaven mantenir-se en el poder més temps, perquè coneixem de sobres els incompliments sistemàtics del PSOE i per extensió el PSC, si aquests hi pinten res. Ara, que volen convèncer els seus militants que són la millor opció per dirigir el partit, i coneixent el descontentament per la feblesa dels seus acords, volen fer-nos creure que seran molt contundents.

La militància d'ERC és qui haurà de decidir qui volen de president, però la resta, que no hi podem incidir, patirem les seves decisions, perquè poden o no condicionar la continuïtat dels dos governs socialistes, amb l'amenaça, en el cas d'Espanya, de caure en mans de l'extrema dreta, que ja hem pogut observar que té lligat de mans el PP.

La sort d'ERC i desgràcia nostra és que no hi ha una alternativa clara que ens pugui donar esperances de millora en drets i sobirania. Si tenim un govern del PSC és pel desori entre els partits polítics independentistes que han prioritzat la seva lluita per ser els primers, als interessos de Catalunya i tots els catalans. Era evident que un PSC, amb un president que va donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i que havia declarat que no hi hauria amnistia per als condemnats del Procés, no se'n pot esperar res de bo. La seva dependència de Madrid és total i volguda, i no aconseguirem cap millora en les nostres aspiracions de sobirania. 

Si la consellera d'Economia i Finances és qui ha d'aconseguir el finançament singular per a Catalunya estem ben arreglats. Primer hi hauria d'entendre i després tenir-ne ganes. D'ambdues matèries n'està mancada.

És per això que aquests dies sentirem moltes promeses i posicionaments de força que se les endurà el vent, com ja hem pogut constatar des del 2017. Fa ràbia, però és el que tenim. 

Els equilibris de Salvador Illa

Ser president de la Generalitat i socialista no és fàcil, i sinó que li preguntin a José Montilla o al mateix Salvador Illa. Quan el president ha estat de Junts o ERC, la reivindicació sistemàtica per aconseguir més autonomia, més inversions o un tracte més favorable, ha quedat plenament justificada. No hi havia cap obstacle ni reticència que frenés l'impuls d'insistir en la defensa de Catalunya i els catalans, tant quan el govern de Madrid estava en mans del PP com del PSOE. La cosa canvia quan les dues presidències estan en mans del mateix partit. No ha estat el cas dels populars, que a Catalunya continuen sent residuals, però sí en el cas dels socialistes.

Salvador Illa, dels tres presidents socialistes que hem tingut fins ara, és el més fidel a les tesis governamentals espanyoles. Ho hem dit des d'abans de ser nomenat president i ara, que ja fa uns mesos que exerceix com a tal, ha quedat ben palès. Amb Maragall i fins i tot amb Montilla les coses no eren tan plaents per al president espanyol de torn. 

L'actual president, doncs, haurà de fer molts equilibris per acontentar tothom, bàsicament perquè la seva presidència i la del seu homòleg espanyol, pengen d'un fil, però també perquè com a president català ha de mostrar-nos la seva voluntat i lluita per aconseguir millores en tots els aspectes, sobretot en el finançament.

Avui hem sentit les declaracions de la consellera Sílvia Paneque sobre donar informació de les balances fiscals, un tema que sempre ha provocat molta controvèrsia entre els governs espanyol i català, i que semblava que el govern de Salvador Illa volia passar-hi de puntetes i no parlar-ne, no fos cas que Pedro Sánchez s'enfadés. 

El temps ens dirà com acabaran els acords de legislatura entre PSC i ERC. De moment el president s'està desplaçant per la maroma, amb certa prudència, però no sabem si serà capaç d'aguantar-s'hi fins al final de la legislatura, o bé arribarà un moment que saltarà pels aires. No ho té fàcil. Ningú no li ho posarà fàcil, ni aquells que li varen facilitar la presidència, ni els seus socis de partit de més enllà de l'Ebre. Haurà de fer molta pedagogia, però aquí no en tenim prou i volem resultats. Si tot s'allarga gaire sense avançar, li començaran a caure patacades de totes bandes i el futur no el tindrà gens clar.

Planificar i saber reaccionar a temps

Pensant en tot el que ha passat a València aquests dies, m'ha vingut al cap una idea que tinc molt present i que probablement ja n'hauré parlat en aquest blog. Acostuma a passar que aquells temes que hi creus fermament, et preocupen o t'interessen, en parles sense adonar-te'n i et repeteixes com l'all. Em refereixo a la capacitat de reacció de les persones. 

Soc un gran defensor de la planificació. Em queixo sovint que moltes vegades falta planificació, ja sigui per mandra, perquè no es volen ensenyar les cartes o per inconsciència. La planificació, a part d'obrir els ulls a la gent i facilitar-los la col·laboració i l'entesa del perquè de les coses, t'ajuda enormement a valorar si estàs anant pel bon camí, i conèixer en tot moment allò que necessites per aconseguir els teus objectius.

Dit això, hi ha un altre element que trobo molt valuós, i que a mi m'agradaria tenir-hi més traça. Davant de qualsevol adversitat, però no només, és molt important la capacitat de reaccionar. Si es tracta de contrarietats esdevé importantíssim, perquè sovint passa que en pocs instants has de prendre decisions que poden ser fatals o bé resolutives. 

Les persones que dirigeixen una empresa, sigui pública o privada, necessiten planificar bé la feina, però també ser capaços de prendre decisions instantànies, sense possibilitat d'analitzar ni dedicar-hi gaire temps. En casos com el que viuen  al País Valencià resulta evident que aquesta capacitat de reacció immediata és cabdal, ja que pot salvar moltes vides.

Crec que no cal parlar gaire de la reacció del president valencià o de la consellera de Turisme. Aquesta ha estat honesta demanant perdó, el primer simplement ha canviat el discurs, com aquell qui res. 

Seria bo que les persones destinades a dirigir una empresa, un ajuntament, un govern, rebessin formació i tècniques per millorar la seva capacitat de reacció. Personalment, m'hi apuntaria, perquè ho crec important. La responsabilitat que s'assumeix ha d'anar acompanyada de la voluntat d'aprendre cada dia com actuar millor, amb més rapidesa, però al mateix temps més eficàcia. Segur que hi ha algun lloc on podem anar per aprendre-ho. M'hi apunto!

Espai públic lliure d'armes blanques

Així ho ha titulat la consellera Núria Parlon en la presentació de la nova política dels Mossos d'Esquadra per fer front a l'augment de delictes amb arma blanca als nostres carrers. No fa gaires setmanes que ho comentava en aquest blog, impressionat pel gran nombre d'incidents amb personatges armats. Portar un punyal, ganivet o navalla a la butxaca és un risc per a la societat. Una baralla improvisada, amb aquests elements a sobre, incrementa el risc de violència extrema amb resultat de mort.

Segons han informat, la consellera i el director general de la policia autonòmica, es multarà les persones que circulin pel carrer amb aquestes armes i no puguin justificar-ho. Hi ha coses que són de sentit comú, i t'estranya que s'hagi d'arribar a aquests extrems. L'experiència ha demostrat que avui és un perill anar pel carrer i enfrontar-te amb estranys. Fàcilment, surt un ganivet que posa en perill la teva vida.

Robatoris amb arma blanca; atracaments, i baralles, estan a l'ordre del dia. Te'ls trobes al carrer, a l'aeroport o en sales de festa, i allò que en principi havia de ser una sortida plaent i tranquil·la pot acabar en tragèdia.

Aquesta mesura que vol impulsar la policia catalana donarà fruits? Els delinqüents potencials deixaran de portar l'arma a sobre per por d'haver de pagar una multa? Jo tinc els meus dubtes. Les persones obedients no acostumen a portar armes a sobre per atacar. Potser alguns, per defensar-se. Els que van a buscar brega difícilment s'aturaran per l'amenaça de la multa.

Això no vol dir que no s'hagi de fer alguna cosa per aturar l'escalada de delictes amb arma blanca. Cal que polítics i tècnics analitzin la situació i busquin remeis. No vull carregar-me a la lleugera aquesta decisió. És molt fàcil, des de casa, criticar tot allò que es decideix aplicar. Em preocupa que amb això no n'hi hagi prou. Les sancions no espanten a tothom. La facilitat en reincidir sense que s'agreugi la pena, tampoc hi ajuda. En la línia del que comentava abans-d'ahir, cal legislar bé. La policia i els jutges apliquen, entenem que correctament, les lleis que els legisladors aproven. Mirem, doncs, d'elaborar bones lleis, que tinguin en compte totes les casuístiques, també la picaresca i el desvergonyiment, i potser aconseguirem treure'ns de sobre aquesta xacra que s'ha instaurat des de fa massa temps.

Arribem cansats!

Comencem un nou curs i ho fem cansats, com si les vacances no ens haguessin provat. Probablement ens han anat bé, però ens trobem que a l'hora de reiniciar l'activitat ens cauen a sobre els mateixos problemes de sempre amb les mateixes actituds i traves per poder-los solucionar.

De fet, hauríem d'iniciar el curs, animats, com aquella criatura que té una joguina nova. Nosaltres tenim un nou govern que, a més, ens ha promès moltes coses. Això ens podria il·lusionar, encara que no ens acabi de fer patxoca, però observem que no aconseguim expectatives noves. La baralla constant entre el PP i el PSOE, simplement per aconseguir el poder, ho fa malbé tot. 

El Tribunal Constitucional no aconsegueix elegir president. El PP no es pot treure de sobre la influència de VOX, a qui necessita per governar i li està prenent discursos per intentar augmentar la clientela. El president socialista té molts fronts oberts, a part de la qüestió personal de la seva dona, i intentarà sortint-se'n tot convocant, abans d'hora, un congrés del partit. Es tracta que el ratifiquin com a líder indiscutible i fer callar les veus contràries, que no són poques.

I a casa nostra? Els dos principals partits independentistes tenen previst uns congressos que han de servir per definir el seu futur, però... i el futur de Catalunya? La impressió que tenim és que només es tracta de posar noms, més que no pas programa. I entretant haurem d'estar amatents al compliment del pacte que ha fet Illa president de la Generalitat. Tinc por que ERC, atabalats amb el seu congrés i la lluita interna pel lideratge, s'oblidi de tot allò que els socialistes catalans li han promès i que els ha servit d'excusa per obrir-los la porta de la Generalitat.

La consellera d'Educació diu que hem de recuperar el prestigi i confiança de l'ensenyament a Catalunya. No ho tindrà fàcil. I Rodalies continua funcionant malament, a l'espera de si és cert que s'inicien els tràmits pel traspàs, tranquil, de les competències a la Generalitat.

No em digueu que no sigui tot això molt feixuc. Les vacances ens hauran anat bé per descansar, però de sobte ho tenim tot al damunt, i sense gaires alegries ni tranquil·litat. No és estrany que avui, que moltes persones han començat la feina, es trobin cansades i atabalades. Agafem-nos-ho amb calma!

El fred de peus d'ERC

 Si una cosa podem destacar aquesta setmana, després de les votacions del Congrés de Diputats, són les manifestacions de fred de peus del govern d'ERC pel paper jugat per Junts. Al marge del resultat que s'acabi aconseguint, ja que del PSOE no ens en podem refiar gens, la reacció de diferents membres del govern català ha estat penosa. És trist que es primi l'acció partidista per sobre de l'acció de govern, en benefici de tot el país. Una cosa és malfiar-se dels pactes, que per experiència ERC ho pot entendre perfectament, i l'altra deixar veure l'enveja i ràbia respecte a Junts, perquè d'alguna manera han estat més astuts que ells, si més no aparentment, i això ven.

    Com podem anar bé si els nostres polítics prefereixen tirar-se els plats pel cap que no pas treballar per aconseguir beneficis per a Catalunya? Aquesta baralla constant entre ERC i Junts ens fa mal, i provoca una desafecció de la majoria de gent, i facilita el desplaçament cap a posicions populistes i trencadores, que sabem que no ens portaran enlloc, però que poden fer trontollar més el país.

    ERC té un problema de lideratge. Els seus consellers i alts càrrecs no tenen la capacitat mínima per ostentar els càrrecs que ocupen, i per això el país no avança. És trist que només sàpiguen desautoritzar els seus adversaris, per la por que tenen de perdre la poltrona. Estic convençut que el PSC es frega les mans ja que veu cada vegada més a prop la victòria que els ha de permetre presidir la Generalitat. ERC i Junts els hi estan posant a dit.

    Vergonya és el que sento quan escolto les declaracions de diferents conselleres d'ERC, intentant treure valor a tot allò que aconsegueix Junts amb la seva estratègia, molt més política i directa que no pas ells. ERC ha demostrat, amb tot el temps que ha presidit el govern català, la seva incapacitat per fer seure el govern espanyol i aconseguir alguna cosa. És ara que Junts en treu alguns rèdits, que de resquitllada ERC n'obté alguna cosa, però no pas per mèrits propis.

    Jo també desconfio dels pactes d'investidura i les contraprestacions pel suports als darrers decrets del PSOE, però això no treu que consideri el paper que estan jugant els membres d'ERC de ridícul, criaturer i el pitjor de tot, gens positiu per als interessos catalans. No anem bé!

No s’hi val tirar pilotes fora

Les proves PISA porten cua i encara no s'ha acabat. Ja vaig comentar l'altre dia que els resultats tan negatius per a la nostra comunitat, comparant-la amb les altres, havien encès totes les alarmes i tots els mitjans de comunicació i les xarxes socials n'anaven plenes. Certament és preocupant, encara que molts desconeixem la repercussió o fins i tot l'abast d'aquestes proves, però tenim molt clar, ja sigui per contacte directe o per informacions que ens arriben, que el model educatiu, sempre canviant, no acaba de funcionar.

    També comentava l'altre dia, després de llegir l'entrevista al filòsof i pedagog Gregorio Luri, que el problema no l'havíem de centrar únicament en el sistema educatiu, sinó en la societat en general. Vivim uns moments molt convulsos. D'alguna manera tot trontolla i es fa difícil actuar de manera estable en tots els àmbits, i l'educatiu, que és tan important per als nostres fills i, per tant, per al futur del nostre país i del món, ens ha de preocupar.

    No m'agrada la resposta que ha donat la consellera d'Educació. Una consellera que va arribar per substituir i oblidar-nos del nefast conseller que la va precedir, però que tira pilotes fora i, al meu entendre, no va de dret a barraca. No es tracta de donar culpes a tot ca i quitxo, però tampoc és bo que els polítics no assumeixin la seva responsabilitat davant de situacions que no agraden a ningú, però que ells han estat cridats a solucionar-les.

    Arremanguem-nos tots i posem-ho com a una prioritat. Mestres, professors amb els pares i mares dels alumnes. És una responsabilitat de tots que els nostres fills aprenguin, i això no es fa si no és a base de treball i esforç. Ai què acabo de dir! esforç, que sembla que es vol estalviar per no amargar l'existència als nostres joves, oblidant-nos que demà ho trobaran a faltar.

    Però els pares també han d'educar. No ho poden deixar tot en mans dels mestres i professors. És molt fàcil criticar el model educatiu, la formació i reciclatge dels professors, o la manca de recursos que el govern destina a l'ensenyament, i deixar d'educar els nostres fills. Comencem per casa i després anem a exigir que les escoles i els instituts funcionin correctament. Que es modifiqui tot allò que faci falta perquè l'aprenentatge sigui fluid i eficient. Després ja mirarem si les proves PISA demostren una millora en la comprensió lectora, o en el coneixement de la llengua o les matemàtiques. Comencem a casa. 

    I els polítics que escoltin una mica més a tota la comunitat educativa. A totes aquelles persones que cada dia es posen al davant dels alumnes per intentar educar i millorar el seu coneixement de les matèries que imparteixen. Que no s'ho mirin des d'un despatx, i comencin a redactar normes i lleis, sense trepitjar el carrer. Potser entre tots podrem canviar la situació. No ens alarmem més del compte, però intentem posar-hi remei.

Grans acords entre Estat i Generalitat

No sé si és incapacitat o mala voluntat dels polítics estatals a l'hora de negociar amb els nostres polítics, però llegir les notícies de les reunions que celebren fa una mica de pena i vergonya. Avui s'han reunit la ministra de Transports, Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà per més referències, i la consellera de Territori, la senyora Ester Capella. Tots sabem que hi ha molts temes importants a debatre i resoldre entre les dues administracions, i concretament entre aquest ministeri i la conselleria. La conclusió de la trobada és que abans d'acabar l'any es doblarà la freqüència de la línia de Rodalies fins a Lleida.

No dubto que és bona la decisió i que beneficiarà els habitants d'aquesta part del territori. Probablement fa molt temps que hauria d'haver-se abordat el tema i solucionat, però tenint en compte els molts problemes que provoca la gestió de Rodalies per part de l'Estat espanyol, i les pressions que rep pel traspàs de competències a la Generalitat, l'acord assolit avui resulta una presa de pèl.

Ho he dit sempre, i el PSC és un clar testimoni que prioritza l'estar bé amb el PSOE a resoldre els problemes que tenim a Catalunya per sortir-ne airosos. Mai un ministre català ens ha regalat res, ni ens ha estat útil per resoldre cap problema. La mateixa Meritxell Batet ha hagut de veure que la seva successora a la presidència del Congrés de Diputats és la que haurà (confiem que sigui així) aconseguit que es pugui parlar en català a la institució.

Puc entendre que un ministre del PSC ha de pensar en tot l'Estat i no només en Catalunya, però sí que podria mirar de fer-hi alguna cosa més que continuar posant traves a les aspiracions catalans d'autogestió. I insisteixo una vegada més que no els demano que siguin independentistes, sinó que ens defensin contra el greuge de la injustícia manifesta que patim a l'hora del repartiment.

Avui potser hauria hagut de parlar de l'expresident Aznar i el seu cop d'efecte, que algú ja ha batejat de trumpista, sobre la possibilitat d'una amnistia als líders del Procés. La veritat, però, és que resulta tan fatigant. És tan caspós i menyspreable, que he preferit parlar de la reunió de la ministra amb la consellera, que, en el fons, resulta igualment cansat i repetitiu. És anar donant voltes sobre el mateix tema una i una altra vegada.

Arran del judici a la consellera Garriga

Sense que això justifiqui la paràlisi del nostre govern independentista, seria bo recordar les paraules del candidat socialista a la presidència del govern, quan demanava passar pàgina, i només es fixava en els independentistes a qui acusava de no deixar de parlar del mateix. 

Ho dic, perquè avui continuen les acusacions i judicis contra polítics catalans en exercici durant el procés independentista, i la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Potser molta gent hauria signat passar pàgina si hagués tingut la certesa que això es tindria en compte des de cada bàndol, però molts sabíem que Espanya no deixaria de perseguir tots els polítics i alts càrrecs que es varen atrevir a plantar cara les forces de l'Estat.

Era aquesta incredulitat, que repetidament s'ha confirmat, la que em feia desconfiar de les paraules del candidat Illa, i la poca credibilitat que se'n podia desprendre. Les seves paraules només buscaven justificar una posició unionista del PSC, que a moltes persones va decebre, sobretot aquelles persones que en un temps varen confiar en la catalanitat del PSC i les seves proclames federalistes. 

Ha passat molt temps, i cada vegada s'ha confirmat més quina era la postura dels socialistes catalans, totalment subordinats al PSOE, no tant per imposició com per convenciment perquè és el que pensen i creuen.

La llàstima de tot plegat és que tenim una oposició que estima poc el nostre país, i un govern ple d'ineptes que tenen el país encallat. La societat civil està molt desencisada dels seus polítics, però al mateix temps molt paralitzada i escarmentada. Fins i tot les organitzacions més actives fins ara, Òmnium i l'ANC, passen per hores baixes, amb un discurs gens clar i amb molt poques idees. Probablement la nostra generació ha dit prou, i caldrà que passin molts anys perquè hi torni a haver moviments ciutadans amb la voluntat clara de fer avançar el nostre país. Entretant haurem d'aguantar uns polítics mediocres, a mercè de tot el que ve de fora. 

L'entorn natural i les renovables

Estic molt d'acord amb l'article d'en Toni Soler que avui publica l'ARA, tant amb la necessitat de fer cas dels científics com en la idea de la combinació de natura i les grans obres d'enginyeria. Quan he viatjat fora de Catalunya no m'ha molestat gens veure molins de vent, que és el que sembla que els passa als contraris a la seva instal·lació.

No pot ser que Catalunya vagi tan enrere en les renovables i cal fer un esforç per implementar-les i aconseguir assolir el compromís europeu fixat per al 2030. Cal, això sí, repartir-ho pel territori, i estaria d'acord amb la idea de la proximitat.

Vaig llegir una entrevista a la consellera d'acció climàtica, alimentació i agenda rural, Teresa Jordà, on parlava d'una campanya de subvencions per a la instal·lació de plaques fotovoltaiques a les teulades dels particulars. A casa ho vàrem decidir quan no hi havia subvenció, més enllà del que ofereix l'Ajuntament de la meva vila, amb la bonificació de l'IBI, però ens va semblar que havíem de col·laborar en l'aprofitament del sol en la despesa energètica.

No sé com serà el decret que el govern de la Generalitat està preparant, però cal confiar que vagi en la línia de pactar un increment de les infraestructures energètiques, de manera que afecti el mínim l'entorn rural, però fent entendre que la natura i aquestes instal·lacions són compatibles i necessàries per combatre el canvi climàtic. 

Llei electoral catalana

He llegit l'entrevista que li feien a la consellera d'Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat, la senyora Victòria Alsina, i com manifestava la seva voluntat de tirar endavant l'aprovació d'una llei electoral catalana. Ja seria hora que el nostre país pogués comptar amb una llei electoral pròpia, tenint en compte les característiques que ens defineixin i aprofitant la nova realitat sobretot en el camp de la digitalització. 

Des de la recuperació del govern autonòmic hem estat incapaços d'aprovar una llei electoral, tot i alguns intents que hi ha hagut i les propostes elaborades. Els partits polítics catalans s'han mogut sempre per interessos de partit i han posat en segon terme la necessitat de tenir aquesta llei en benefici de tota la ciutadania.

Em temo que una vegada més no aconseguirem que els partits polítics es posin d'acord i ens quedarem allà on som. Aquest fet és denunciable i els partits polítics haurien de justificar la seva posició i els obstacles que sempre han posat per poder aprovar una llei electoral consensuada.

El problema de la manca d'acord no és per no saber trobar una fórmula que sigui més o menys justa amb la realitat social i demogràfica del país, sinó pel càlcul previ dels perjudicis partidistes d'un canvi de llei que prioritzi el territori o la densitat de població. S'ha intentat trobar maneres que tinguessin en compte els dos factors i compensessin d'alguna manera la distribució desigual de la població al territori, però ni així s'ha aconseguit posar d'acord els partits polítics.

Tant de bo m'equivoqués amb les meves previsions, i poguéssim aconseguir aquest acord, ja que hi ha elements a tenir en compte en la llei, com pot ser el vot electrònic, que corregirien problemes actuals que passen amb els catalans residents a l'estranger, que tenen greus dificultats per exercir el seu vot. M'agradaria dipositar la meva confiança en la capacitat dels dirigents polítics actuals per aprovar una llei electoral catalana, però els meus dubtes em frenen i em fan sentir molt poc optimista.

S'enlaira l'Enxaneta

Aquests dies hem llegit la notícia sobre l'enlairament del primer nanosatèl·lit de Catalunya, l'Enxaneta, que ens ha omplert a tots d'una mica d'orgull. Suposo que és el que té ser un país petit que fa avenços científics i pot treure el cap entre els grans. A alguns els fa riure, com per exemple el PSC, que tot el que fan els altres són rucades. Només ells saben fer bé les coses adients.

Espero que el projecte tingui èxit i en vinguin molts més. En això ens hi trobaran a molts, i no amb tanta tonteria que endarrereix la posada en marxa del nou govern. Avui llegia declaracions de la consellera Budó, i també de la senyora Artadi, i em venien ganes d'engegar-les a totes dues a pastar fang. 

És fent projectes que progressarem com a país, i no discutint tot el dia sobre el mateix. Es va intentar i no va sortir bé, doncs canviem de tema i deixem-ho per a més endavant. Ara ens cal recuperar el lideratge del nostre país, sense renunciar als nostres drets i anhels, però sense que aquests ens tinguin aturats més temps.

És una llàstima que no tinguem una alternativa de país, sinó només un seguidisme de l'Estat espanyol. És una llàstima que no hi hagi objectius compartits entre els dos bàndols, que només discrepessin en la manera. Estem condemnats al blanc o negre, sense possibilitat de matisos, i això a vegades ens decanta cap a posicions que no triaríem, si la part contrària ens defensés com a poble sobirà i singular.

Hem rebut una bona notícia, l'enlairament de l'Enxaneta, però també una de dolenta, la mort de l'oncòleg Josep Baselga, una persona que ha fet mèrits per ser reconeguda mundialment. Ens falta més gent com el doctor i menys polítics mediocres que no ens porten enlloc.

Oriol Mitjà, desconcertant

No hi ha dia que no llegim alguna notícia relacionada amb el jove metge Oriol Mitjà, que ens resulta desconcertant. Si més no se'l pot considerar molt atrevit perquè no hi ha dia que no critiqui algun govern. S'ha ficat amb el govern estatal, i en concret amb el metge portaveu de totes les novetats sobre el COVID-19, i ara també amb la consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya.

La seva crítica no es dirigeix a opinar sobre la certesa o no de les teories que ens venen des dels mitjans de comunicació, sinó que entra a valorar la capacitat dels informadors, polítics i portaveus, per realitzar la tasca que fan. Ahir vèiem com considerava Vergés inepta per ocupar el càrrec que ocupa.

No tinc prou coneixement sobre la matèria per opinar si Oriol Mitjà té raó o no sobre el coronavirus i com se l'està tractant, però sí que em sembla que ha perdut una mica els papers i ha barrejat la seva figura de tècnic professional, coneixedor del tema, amb la seva vocació política d'ocupar càrrecs públics.

Personalment no em mereix la confiança del principi, sense que posi en dubte els seus coneixements i saviesa, però trobo desencertat aquest atac sistemàtic i constant contra tots aquells que opinen diferent a ell, amb arguments poc sòlids. Crec que està mal assessorat, i això no li fa cap bé a la seva carrera científica. Barrejar la política amb la ciència és un error, i el que li provoca és un desprestigi que probablement no es mereix, però que ell mateix conrea perillosament.

Ensenyament no ha fet la feina

Érem molts els que a finals de juny posàvem en qüestió els preparatius d'Ensenyament per a l'inici del curs escolar del mes de setembre. Finalment s'ha pogut comprovar que el Departament no ha fet la feina i qui sí ha treballat de valent ha estat els claustres de professors, la direcció dels instituts i escoles, que han vist com tornant de vacances, els que n'han fet, es trobaven amb l'aigua al coll i sense resoldre's res del que se'ls havia promès.

Aquest país funciona d'aquesta manera i hem pogut constatar que ni la consellera de Salut ni el conseller d'Ensenyament han donat la talla. S'improvisa després de prometre moltes coses i no acaba de solucionar-se res.

Ha estat molta la feina que han hagut de fer les escoles per preparar l'inici de curs d'aquest matí, i no es veu per enlloc la quantitat de professors ni les ràtios promeses. Estem com abans, però amb el problema dels contagis que pengen d'un fil. Hem de confiar que tot anirà bé, però no haurà estat mèrit d'Ensenyament, sinó en tot cas de la voluntat i professionalitat de la direcció de les escoles i instituts.

Avui molts pares han patit en veure com els seus fills entraven a l'escola, sense tenir cap garantia que s'haguessin pres suficientment les mesures necessàries per evitar un confinament, que cada vegada fa més por. Jo soc optimista, en aquest cas, i penso que ens en sortirem, però no està per demés deixar constància que el govern català fa massa promeses, es pensa que ho fa millor que els altres, però al capdavall ho deixa tot a la sort, i a la feina dels altres.

Si els mesos de març i abril havíem d'aplaudir el personal sanitari, que amb un esclop i una espardenya varen afrontar l'epidèmia, posant en risc la seva salut, ara hauríem de fer el mateix amb els mestres i professors que s'han esforçat per deixar-ho tot a punt abans de començar el curs. Confiem que tot surti bé, però sisplau exigim al nostre govern que planifiqui millor, i no es posi tantes floretes.