Les portes giratòries

Algú m'hauria d'explicar ben bé què entén per portes giratòries i quin creu que és l'objectiu real de controlar la incorporació d'ex-polítics a la vida privada i professional. La corrupció entre els polítics ha fet molt mal, sobretot perquè hem arribat a desconfiar de tothom. Per uns quants que s'aprofiten del càrrec per enriquir-se personalment, totes les persones que entren en política són mal vistos, no tant per les seves idees, sinó per la sensació que s'ha creat que ho fan només per interès lucratiu personal. 

    He conegut moltes persones que han exercit la política per vocació, per servir la societat on viuen, per aportar el seu coneixement, el seu treball i esforç en benefici de tots. Encara que alguns no s'ho creguin, d'aquestes persones n'hi ha més de les que ens pensem. El problema, com sempre, és que fan més soroll i es fan veure més aquells que delinqueixen o que no actuen correctament que no pas la gran majoria.

    Si una persona que ha dedicat part de la seva vida a la política vol tornar a la vida privada, a exercir la seva professió, que no és la de polític, ho ha de poder fer tranquil·lament, sense que es posi en dubte la seva honestedat. És cert que hi ha polítics que durant el seu exercici han afavorit interessos empresarials i personals de manera fraudulenta, i que tenen les portes obertes per entrar-hi a treballar, com a paga pels seus favors. Són aquests els casos que s'han de controlar i penalitzar. No tant pel fet d'entrar a treballar a les empreses beneficiades, com pel fet d'haver-les beneficiat aprofitant la seva condició política.

    La burocràcia administrativa és en aquests moments gairebé asfixiant. La desconfiança vers l'actuació de funcionaris i polítics ha fet que les mesures de control arribin a paralitzar la maquinària administrativa en detriment dels administrats. Les generalitzacions són molt còmodes, però injustes. Hi ha maneres de controlar específicament aquelles actuacions fraudulentes sense necessitat de posar tothom al mateix sac. 

    El tema no és gens senzill, i rascant a fons trobaríem molts elements dubtosos que ens sorprendrien. Cal analitzar l'administració en el seu conjunt, les empreses públiques que a vegades van per lliure i amb poc control, i evitar que la corrupció d'uns quants perjudiquin el futur del sector públic, de tots els polítics i de la societat en general. Si parlem de portes giratòries, pensant en l'intercanvi de favors, siguem estrictes i molt cauts, i no ho generalitzem. Segur que hi trobarem situacions totalment legals i respectables.

Canvi de cromos entre Bosch i Maragall

S'han canviat els papers. La interpretació que podem fer els que no coneixem el fons de la situació és que Bosch no servia per fer créixer ERC al consistori barceloní, se'l canvia per Maragall, perquè té un cognom que encara hi ressona, i per no deixar amb el cul enlaire a Bosch, el nomenen conseller substitut del seu substitut.

Tot queda a casa i tots contents. No sé si Maragall és la millor opció per assolir l'alcaldia de Barcelona, ni tampoc si Bosch sabrà dirigir una de les conselleries més afectades pel 155 i la seva continuació a càrrec del ministre Borrell. Hem d'esperar que així sigui, però la meva pregunta és: no hi ha més persones per dirigir la conselleria d'Exteriors?

Sovint veiem que en política es paguen bé els favors. És per això que a dins dels partits polítics hi ha tantes baralles per arribar a dalt, on es veu com els aspirants a trepar com més amunt millor, es dediquen a afalagar els seus líders per obtenir-ne favors.

La classe política viu d'aquesta interrelació de favors i el que menys interessa és la capacitat i experiència dels càrrecs que se'ls assigna, sinó la fidelitat a la voluntat de qui està al poder. No preval la voluntat de servei a la ciutadania, sinó aconseguir quant més poder millor per fer i desfer al seu aire.

Potser l'intercanvi de cromos entre Bosch i Maragall no té més importància del que jo sembla que li dono, però mirat des de fora a mi no m'ha agradat.

Actuar justament en política no és fàcil

Avui em demanaven quin dia començava la campanya electoral. Santa innocència! on ens trobem des de fa cinc mesos? Les campanyes electorals formalment duren quinze dies, però a l'hora de la veritat sembla que estiguem sempre en campanya. Fins i tot quan hi ha govern, aquest actua pensant en la pròxima campanya, i sinó que algú m'expliqui la pràctica populista dels diferents partits polítics.

Al llarg dels anys la gestió pública ha acumulat molts vicis i la política encara més. S'ha confós el benestar de la gent amb els favors als més cridaners. Qui calla es queda al racó i qui es belluga rep, encara que no s'ho mereixi.

Ens queixem de les institucions judicials, però nosaltres tampoc no som sempre justos en les  decisions que prenem. Per por o per evitar mals de cap prioritzem aquells que més criden per sobre dels que es resignen en l'espera. 

Ho podem comprovar si reflexionem sobre com reaccionem davant els altres. És cert que les repercussions no són les mateixes, però és bo que ho tinguem en compte a l'hora de jutjar els polítics. Això no treu, però, que en el moment d'atorgar el vot... ens decantem per als més honestos i coherents, els més sincers, els que no es venen, els que no et compren el vot. Ho provem?

Del Bed & Breakfast a la casa dels cònsols

Als que ens agrada visitar les capitals europees se'ns pot haver acabat el 'xollo' d'allotjar-nos de franc en les residències dels cònsols espanyols. El fet que es descobrís que el protegit del govern espanyol, l'exbanquer Blesa, s'allotgés a casa del cònsol espanyol a Londres, durant la seva visita turística, pot fer que ara ho tinguem més difícil perquè ens hi deixin estar.

Perquè suposo que tots els que en alguna ocasió heu visitat Londres, París o Berlín, heu intentat allotjar-vos a casa dels cònsols, oi? és la manera més fàcil i barata d'allotjar-se a l'estranger. 

Hi ha alguna manera de superar el sentiment d'impotència que experimentem quan llegim el diari o escoltem el telenotícies, sense que caiguem en la depressió? Podem somiar en un futur, més o menys llunyà, en què la corrupció es detecti i castigui automàticament, sense que els corruptes continuïn vivint burlant-se de nosaltres?

Hi haurà un dia, en el nostre país, en què els polítics corruptes dimitiran? que no haurem d'estar insistint perquè ho facin, sense aconseguir cap resultat, com fins ara? I la premsa?

¿No hi ha una manera per fer callar la premsa mentidera que enganya en benefici propi o dels partits polítics i líders que els paguen favors? ¿Seria possible, en un país normal i democràtic, que existís un diari com La Razón, i un director com el senyor Marhuenda?

El dia que arribes a casa cansat i llegeixes el reguitzell de notícies que remarquen en titulars els diaris espanyols, només tens ganes d'engegar-ho tot a rodar. L'única cosa que et salva és la família que tens al costat, que estimes i per la qual t'esforces per continuar avançant. Adéu Espanya, no m'aportes res de positiu!