I torna la línia orbital ferroviària

En parlava en aquest blog el juny del 2025, també el novembre del mateix any, i encara el març d'aquest 2026. És un tema recurrent que ja se'n parlava fa quinze anys, quan semblava que el govern de torn s'apuntava a fer-ho realitat. Després hem vist que el més calent és a l'aigüera.

Aquests dies n'hem tornat a sentir a parlar. ERC, que busca la manera de donar suport als pressupostos de la Generalitat sense enganxar-se els dits, i veient que el govern de Madrid no està per transferir les competències sobre la recaptació de l'IRPF, ha canviat d'objectiu i volen pactar amb el president Illa el compromís d'iniciar els tràmits per a la construcció de l'eix orbital ferroviari.

Jo hi crec en aquest projecte i penso que seria molt bo per al país. No tinc tan clar que aquesta vegada s'ho prenguin seriosament, sobretot pensant que bona part de la inversió hauria d'anar a càrrec dels pressupostos de l'Estat. Serà una altra excusa per anar fent bullir l'olla? Uns aconsegueixen aprovar el pressupost i els altres convèncer els seus que tenen més força de la que sembla. 

Passem l'estona parlant de projectes que no s'acaben de realitzar mai, o d'alguns que duren anys i panys, amb llargues aturades, no sempre ben explicades. Però nosaltres anem fent anys i moltes de les coses que ens havíem imaginat no les veurem pas. Si ara el compromís fos seriós i sincera la voluntat de tirar endavant l'eix ferroviari orbital, passaran ben bé una quinzena d'anys i pels que tenim una edat, són massa.

Avui seré confiat i em creuré que no ens estan enganyant. Que tots ho veuen bé i amb ganes de treballar-hi i que, si més no, els nostres fills en puguin gaudir. Un consell per als nostres polítics, els que governen i els de l'oposició: no permeteu que la ciutadania us perdi la confiança. És un bé molt preuat!

Telefonar a l'hospital de Mataró

Aconseguir parlar per telèfon amb l'hospital de Mataró és gairebé una proesa. Un objectiu que et proposes de bon matí, havent fet els exercicis corresponents d'acumulació de paciència i et llences a l'aventura. Per què costa tant que t'atenguin per telèfon? Quin és el problema? Massa usuaris per les dimensions de l'hospital? Una oficina d'atenció esquifida i per sota de les necessitats de l'empresa?

No sé si heu tingut la necessitat de trucar per telèfon a l'hospital de Mataró i com us ha anat. Potser només em passa a mi, però temo que no sigui això, sinó que el menyspreu cap als pacients és exagerat. No pot ser que necessitis tot un matí per poder-hi parlar i que al migdia claudiquis, perquè no ho has aconseguit. 

Probablement hi ha alguna manera que se m'escapa i he intentat esbrinar-ho per Internet sense èxit. El contestador automàtic et respon de seguida i et diu que si saps l'extensió telefònica que l'escriguis. No sempre la coneixes i quan és així, no hi ha manera de trobar-la. Semblaria que anant al web de l'hospital hi hauria d'haver una secció on constessin les extensions. Doncs, no hi és. O si hi és deu seu complicat de trobar-la. Jo no l'he trobat.

Amb una mica de sort aconsegueixes que un veu automàtica et digui que estàs a la cua, i de mica en mica et vas situant més al primer lloc. T'il·lusiones perquè entens que amb paciència arribaràs a ser el primer de la cua i t'acabaran atenent. No!, quan gairebé et toca, et diuen que els seus agents no et poden atendre. Que si vols et trucaran ells quan puguin. I et deixen amb la paraula a la boca.

L'esperança és la darrera cosa que es perd, i així acabes de passar el matí pendent del telèfon. Sobretot que ningú no et truqui i perdis la trucada. L'estrès també entra en joc i així em trobo, esperant que algú es digni a trucar-me. L'alternativa és tornar-ho a intentar, però necessito un tram d'hores disponibles per iniciar la nova aventura.

Realment, el servei d'atenció de l'hospital de Mataró necessita millorar!

Orgullosos dels èxits de la Marta

No tinc el goig de conèixer personalment la Marta Mitjans, atleta arenyenca que no para d'aconseguir medalles, reconeixements i títols, el darrer és el rècord d'Espanya dels 800 metres, categoria sub-20, però m'apunto al grup de vilatans que ens sentim orgullosos que una arenyenca assoleixi tants d'èxits. El sentiment de pertinença de grup és bo, i per això hauríem de cuidar-ho una mica i entre tots aconseguir que el nostre treball individual, però també el col·lectiu, obtingui bons resultats.

La Marta, però, no obté l'èxit per casualitat. No li ve regalat, sinó que requereix el treball constant, diari, per anar guanyant terreny i superant-se. L'esforç del dia a dia, en silenci, sense que ningú se n'assabenti. Després podem llegir les notícies que ens parlen dels seus triomfs, però abans hi ha la feina metòdica, rigorosa i constant.

S'ha de felicitar la Marta, no només per quedar primera en les seves competicions, sinó per aquesta dedicació i sacrifici diari, en una cosa que li ve de gust, però que està plena de dificultats, també d'entrebancs, i que només amb insistència i esperit de superació ho pot afrontar.

L'exemple de la Marta ens hauria de servir a tots per afrontar el dia a dia amb la satisfacció de saber que ho donem tot per aconseguir les nostres fites. No sempre assolirem l'èxit, ni el reconeixement dels altres, però sí el nostre propi reconeixement, que és prou important. Perquè estic segur que la Marta agraeix les paraules i consideracions que rep de la resta de persones, però gaudeix de la seva pròpia satisfacció en veure que el seu treball, les seves hores d'entrenament i renúncies fan possible l'assoliment de l'èxit.  

Enhorabona, Marta. Gràcies per la teva il·lusió, esforç i tenacitat. Gràcies per portar el nom d'Arenys arreu on participes.

La impotència de Comuns i ERC

No hi ha dia que no ens arribin exemples d'impotència de Comuns i ERC davant l'actitud del PSOE. Ambdós partits polítics estan embrancats amb una aliança més o menys formal que els fa trontollar i posar en evidència. Els Comuns, amb el seu pacte de govern a nivell estatal, veuen que dia rere dia el PSOE els compromet amb les seves decisions. La darrera el canvi d'actitud vers el Sàhara, que fins i tot ha provocat que Nacions Unides renyi el president espanyol.

També ERC està a mercè del PSOE amb la seva voluntat d'asseure's a la taula de negociació, que repetidament els van donant allargues. Tots els moviments que ERC ha realitzat des de Madrid, donant suport al govern socialista, no han servit per agilitzar aquesta taula de diàleg tan anhelada.

En política l'estira i arronsa és molt present, i la capacitat de fer-se valer és l'objectiu perseguit per tots els partits polítics, a l'hora de negociar els seus programes. No sempre, però, s'aconsegueix desencallar allò que molesta els partits grans, els de govern, i això acostuma a passar factura en les eleccions següents.

Podemos va aconseguir el pacte de govern, tot i l'esforç inicial de Pedro Sánchez de no donar-los aquest regal. Avui, però són molts els patiments que ha d'aguantar per no deixar el president del govern a l'estacada i provocar unes eleccions de resultats incerts.

ERC ha anat donant suport al govern de Pedro Sánchez, sense que de moment hagi obtingut cap resultat positiu. En el seu enfrontament amb JxCat, han hagut de sortir amb crítiques fora de to, per part dels bocamolls més singulars, Tardà i Rufián. Tot això per amagar el veritable problema de no haver obtingut res a canvi. 

Entretant la ciutadania ha d'aguantar les picabaralles dels polítics que no porten enlloc i cada vegada es troba més desencisada amb ells, que no fan ni deixen fer. La situació política actual és molt trista, i alguns pensem que només ens en sortirem després d'hivernar uns quants anys, a l'espera que sorgeixin nous polítics, amb més empatia i lideratge. El tren va passar i no es va saber agafar a temps. Ara caldrà esperar una nova oportunitat, però amb altres personatges que sàpiguen dirigir correctament la nau que ha embarrancat.

Decidint el futur del PP

No sé si seria exagerat dir que aquests dies es pot estar decidint el futur del PP espanyol, remogut pels resultats obtinguts a Castella i Lleó. L'objectiu del partit polític era desempallegar-se de Ciutadans i obtenir una majoria absoluta que li permetés traçar el futur de Casado a la presidència del govern espanyol. L'èxit de la presidenta de la comunitat de Madrid es volia repetir en aquesta altra comunitat i d'aquesta manera anar teixint el futur exitós del PP, i fer fora del govern de Madrid al PSOE.

El fracàs obtingut, tot i haver guanyat les eleccions, ha desembocat en una picabaralla entre els dirigents del PP a nivell estatal, que està ajudant a treure els draps bruts que esquitxarien la mateixa presidenta madrilenya, la qual cosa podria semblar beneficiós per a Casado, en la seva lluita pel lideratge del partit, però ja se sap que quan s'esquitxa no arribes a controlar el seu abast.

Diu la premsa que Ayuso hauria estat investigada arran d'alguna actuació corrupta en benefici del seu germà. Ho deia Joaquim Bosch, el representant valencià de jutges per a la democràcia, que Espanya és un dels països més corruptes de la UE. El passat franquista i la manera com es va tapar tot durant la transició han afavorit aquesta corrupció centrada en la política espanyola, amb Catalunya inclosa.

Al PP necessiten caminar junts per aconseguir derrotar el PSOE, i els resultats de les eleccions del passat diumenge i les baralles internes al partit, no l'afavoreixen. Casado ha demostrat ser una persona mediocre, incapaç de liderar un país. Fins fa poc era la cara visible del PP que no tenia alternativa, però des de fa un temps, i gràcies a que no tot li està sortint res bé, ha trobat resistències i figures que li fan ombra. 

Aznar l'ha protegit, després de viure força distanciat, però tots sabem com actua l'expresident, i no tindrà pietat d'ell si aconsegueix veure una alternativa millor, que li asseguri el retorn del PP a la Moncloa. 

Vox, en tot això, juga un paper molt important. Si el PP no aconsegueix desfer-se de la pressió i dependència de Vox, ho tindrà malament de cara el seu futur, a no ser que tiri la tovallola i signi un pacte total amb la formació d'extrema dreta, per tal de guanyar les eleccions espanyoles i decantar-se encara més a l'extrema dreta. El futur d'Espanya no pot quedar en mans de Vox, i aquí hi ha tanta responsabilitat per part del PP com del PSOE. Espanya és molt diferent de països com França o Alemanya, amb una retirada més semblant a Hongria o Polònia. És per això que aquí l'extrema dreta aconsegueix tanta embranzida, amb molt de camp lliure per continuar fent apologia del feixisme i la xenofòbia.

Trucada entre els dos presidents

Els presidents català i espanyol s'han posat en contacte telefònic i han acordat una trobada presencial a la Moncloa durant el mes de juny. Ambdós tenen ganes de no allargar la situació i trobar-se per intentar posar ordre a les relacions entre els dos governs, després de tanta disbauxa. Sabem que no ha serà fàcil entendre's, però volen si més no aparentar voluntat d'entesa i posar en marxa aviat la taula de diàleg.

Aragonès insisteix que l'autodeterminació és un tema a tenir present i tots sabem què en pensa el president espanyol. Des d'aquí no es pot renunciar a l'objectiu i des de Madrid no se'n voldria sentir a parlar. El front obert amb l'oposició només es pot entendre per la necessitat de majoria al Congrés de Diputats.

M'ha agradat llegir que el conflicte entre Catalunya i Espanya no serà l'únic tema a debatre, sinó que hi ha els fons europeus com un dels temes de l'agenda. Ja fa massa temps que el discurs és monotemàtic i és bo que es parli del futur del país i que es demani com es pensa abordar des de la centralitat.

Continuo pensant que hem de donar un marge de confiança al nou president català, perquè sàpiga reconduir la situació sense que això vulgui dir renunciar als objectius exposats en campanya electoral i que li varen donar prou força com per poder formar govern.

El camí serà llarg, ja ho diu Aragonès, i nosaltres no ens podem inquietar més del compte, però sí que volem resultats i transparència. Volem conèixer en tot moment com estan les coses, i el camí que prenen. Hem estat aturats massa temps, sense guia ni esperances. Cal reprendre el camí, aprendre dels errors i mirar endavant. Catalunya ha de recuperar el prestigi internacional que el caos polític i judicial ha posat en dubte. Els dos presidents tenen feina a fer i no poden trigar gaire a començar-la. Ho seguirem de prop i donarem el nostre suport sempre i quan no ens enredin, sinó que ens diguin la veritat en tot moment.

Promeses sense cap base

Encara no ha començat la campanya electoral i ja voldríem tenir la resposta, o si més no les explicacions sobre els resultats. Pot ser que siguin les ganes de que acabi tot això el més aviat possible, sigui quin sigui el resultat final.

Una vegada més l'objectiu dels partits independentistes és arribar i superar el 50% dels vots, per poder dir que som majoria, però les expectatives actuals són encara més pessimistes que en les darreres eleccions, i el principal obstacle no és el candidat socialista, sinó la desunió dels independentistes, i els missatges caducs i absurds dels seus líders.

Avui llegia la promesa de la candidata de JxCat de proclamar la república si aconsegueixen aquest 50%. Suposo que no hi deuen confiar, o en tot cas són uns imprudents, per no dir uns irresponsables. Com poden prometre la República a la lleugera, després de tot el que hem passat? Algú s'ho creu?

També escoltava les declaracions de la primera ministra escocesa afirmant que amb acord o sense, celebrarien un segon referèndum d'independència. Aquí és on hi ha molts ulls posats des de Catalunya. Aquí voldríem veure què passa si el primer ministre britànic no els hi deixa convocar.

No hem començat la campanya electoral i ha estem farts de les promeses, més que tot perquè dona la impressió que ens tracten de babaus, que ens volen convèncer amb la cançó de sempre i ja portem tres anys llargs d'aturada i repressió.

El govern espanyol ve amb tota la força a col·locar el seu candidat, que rebrà el suport de tots els espanyolistes per evitar un nou govern independentista. Tampoc hauria d'enganyar a ningú, però sí que es pot veure afavorit per la situació i discursos dels dos partits de govern i la jugada, crec que defectuosa, de la CUP amb el seu pacte amb Guanyem.

Les imatges que ens arriben de Bielorússia

L'actuació de la policia a Bielorússia escandalitza molta gent que no ho va veure de la mateixa manera a Catalunya el dia 1 d'octubre, el dia del referèndum. Un exemple és l'alt comissionat José Borrell. No es tracta de mirar la causa, el motiu o la situació diferent d'un país o un altre, sinó de mirar simplement l'actuació desproporcionada de la policia. 

¿Costa tant d'entendre que quan es critica l'actuació policial no es té en compte qui té raó ni quins són els motius pels quals la gent es manifesta i és atacada per la policia? El problema és que no es mira de la mateixa manera quan passa a casa o a fora i, sobretot, quan estàs posicionat en un bàndol. En el cas de Catalunya, el senyor Borrell tenia molt interès d'anar a favor de la repressió de la policia, i per això no hi va veure res de dolent. La culpa: els pacífics ciutadans.

Avui hauríem de tornar a parlar d'hipocresia, no només dels polítics, sinó de tothom en general. Ens posicionem en un bàndol i som incapaços d'objectivar. Si la policia empra males arts, tant és que sigui a favor o en contra dels teus. El que has d'exigir és proporcionalitat, i això no ha passat ni a Bielorússia ni a Catalunya.

Veient les imatges d'aquests dies a Bielorússia se m'ha fet molt present la data de l'1 d'octubre i encara no puc entendre el comportament tan cínic del govern espanyol i els seus simpatitzants, i els de l'oposició que ho aplaudien d'amagat. Encara en veurem de pitjors. No hi pot haver normalitat quan la veritat és obstruïda pels interessos de partit.

La falsa il·lusió d'un judici just

Creure que el judici contra els presos polítics serà objectiu, imparcial i just és de molt bona fe, o tot el contrari. Fins ara el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional han donat prou mostres de com comportar-se, de manera venjativa, contra l'independentisme. No cal que enumeri tots els exemples de trampes i obstacles perquè la justícia de veritat fes acte de presència.

En un món ideal, la situació seria de rebuig general i dràstic de tots els països demòcrates del món, però noi... Tothom sap com guardar-se les espatlles, perquè mai se sap de qui m'hauré de refiar!

Santa innocència d'uns polítics que es varen il·lusionar i varen creure que la veritat sempre guanya. Innocència d'un poble que va creure que ja havia arribat l'hora de dir prou, i poder demostrar tanta injustícia. El món és més complex del que a vegades ens imaginem, i el mal té moltes estratègies per sortir airós, si més no de bon començament.

El judici serà llarg i carregat d'anomalies i injustícies. D'entrada no s'accepten observadors internacionals, perquè ho poden veure per televisió. Esperem que no es produeixin talls "fortuïts" del senyal televisiu.

És una llàstima que en moments així no tinguem un govern i un president capaç de liderar el país. Si no hi ha relleu aviat, haurem fet moltes passes enrere. Estic convençut que el país compta amb persones més preparades per treure'ns d'aquest atzucac.

Valls necessita no fer el ridícul

Avui no perdré la tradició i escriuré el meu post diari, tot i que no em trobo gaire bé i no m'estendré. 

Aquesta tarda pensava en les declaracions del candidat Valls a l'alcaldia de Barcelona. Els seus dos fronts són l'actual alcaldessa i els independentistes. La resta els posa al mateix sac i fins i tot creu que els pot convèncer a formar part de la seva llista.

Valls no pot fer el ridícul una vegada més, que seria la darrera, sinó que s'hi ha de fer amb totes les forces. Busca el capital barceloní, molest amb qui governa i insegur amb els independentistes, i aquest és el seu discurs, aquell que més adeptes li pot proporcionar. 

Ha deixat de banda el seu passat monàrquic i socialista i el seu únic objectiu és assolir l'alcaldia, al marge de qualsevol principi. És la clara imatge del que no hauria de ser el joc polític en un sistema democràtic. El que menys importa hauria de ser els noms i centrar-se en servir la ciutat.

Una vegada més quedarà demostrat que el candidat Valls busca l'honor personal, el triomf de la seva carrera política després que França l'hagi bandejat. Potser és aquest orgull el que l'ha acabat fent fracassar al país veí. No sé si a Barcelona tindrà més sort, ni tampoc per quant temps.

Jo ho sóc més que tu, elis!

Com de pati d'escola hem pogut llegir les baralles entre el PDCAT i ERC per demostrar qui ho ha fet millor, o gràcies a qui estem on estem. De fet, a vegades sembla que valdria més la pena passar desapercebut i no voler ser protagonista del lloc on ens trobem.

Pere Aragonés parla de les finestres d'oportunitat i que aviat en vindran més. Que les coses no surten perquè sí. En això últim hi estic del tot d'acord, però hauria d'afegir, que és bo saber d'antuvi què pot passar si fem aquella o aquella altra acció. La impressió que tenim molts és que, sigui qui sigui qui va portar la veu cantant, no havia estudiat prou la continuïtat.

Els nostres polítics tenen la sort que el poble és al darrere, i que aguanta més del que calia suposar. A hores d'ara hi ha massa incògnites sense resoldre i les expectatives es troben en un punt mort. Només falta que els dos principals partits independentistes es tirin els trastos pel cap, només per aconseguir protagonisme.

El que convé és que defineixin estratègia, però sobretot objectiu, perquè no torni a quedar interromput a mig fer, i amb moltes persones a presó i esperant judici.

Atents a no errar el camí per aconseguir el nostre objectiu

La tensió amb què es viu aquests dies no és bona, ni per a la nostra salut ni per a la manera de respondre al que a vegades creiem provocacions, i només es tracta de prevencions. Ara, més que mai, és important mossegar-se la llengua abans de dir res, per evitar que després ens sàpiga greu.

Cadascú de nosaltres hem de pensar on som i quin és el nostre paper en tot l'entramat al voltant del procés. Podem anar-hi a favor o en contra, però hem de tenir molt clar quina ha de ser la nostra actuació.

Avui el vespre, amb els amics i amigues de la Tertúlia, parlarem de tot el que ha succeït des de la darrera trobada. A finals del curs passat ja prevèiem que a la retrobada hauríem de comentar moltes notícies, però segur que vàrem quedar curts. Només amb la darrera setmana ja tenim debat per estona.

Les reflexions que podem fer no solucionaran els problemes que ara mateix tenim, però de ben segur que ens poden ajudar per aixecar els ànims als més pessimistes, i aturar aquells que potser van massa embalats.

La por de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, o de la declaració unilateral d'independència al Parlament català, i a la resposta ciutadana o les represàlies policials que se'n puguin derivar, ens fa estar molt alerta de no fer un pas en fals, i recomanem tothom, sobretot aquells que tenen poder i capacitat de decisió, que s'ho pensin dues vegades abans de no precipitar-se, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar al full de ruta, però a vegades cal agafar un camí més planer, encara que facis volta.

Em reservo la data de l'1 d'octubre

Quan un membre del govern espanyol afirma que són quatre gats els que es mantenen favorables a la independència, quin és el seu objectiu? Desanimar els independentistes dubtosos? Convèncer els espanyols que la realitat és aquesta? Es tracta d'un autoengany per dissimular davant l'amenaça del referèndum?

Jo puc entendre que el govern espanyol tingui molt clar que serà capaç d'impedir el referèndum, però creure que es tracta d'una mania de quatre polítics exaltats i sense suport ciutadà, em costa força d'imaginar.

Cada partit polític reacciona per interessos i, sobretot, per mantenir fidels els seus militants i simpatitzants. És per això que puc entendre els polítics del PP o de C's, com també d'ERC, Junts pel Sí, o la CUP, però em costa d'entendre el PSC i els Comuns/Podem/ICV. 

He llegit el comentari que la web de Ràdio Arenys posa en boca del regidor del PSC a la nostra vila, el senyor Jordi Muñiz, i ho trobo ridícul: "El dia 1 d'octubre és l'aniversari del nomenament de Franco com a cap de l'Estat". I amb això què vol dir?

Si algú em demana què passarà el dia 1 d'octubre, li hauré de respondre que no en tinc ni idea, però sí que us puc respondre què hi tinc a l'agenda personal des d'aquest matí. M'he reservat aquell dia per anar a votar. Ho podré fer? 

El cas que en fem del defensor del ciutadà

Arran de la xerrada d'ahir el vespre amb el defensor del ciutadà de la nostra vila, m'han sorgit uns quants pensaments que voldria compartir amb qui hagi vingut a parar en aquest blog. Més que entrar en experiències i exemples de casos tractats, m'interessa parlar de la figura en sí mateixa i de la repercussió que té, tant per al vilatà com per a l'equip de govern municipal.

L'objectiu i sentit de la tasca del defensor és donar la mà al vilatà en les seves relacions amb l'administració, sempre que existeixi un conflicte, ja sigui perquè no n'ha rebut resposta o bé aquesta no es considera satisfactòria. 

Vivim un temps en què tothom es posa a la boca la transparència i el bon govern. Hi ha una llei de recent entrada en vigor que detalla molt clarament tot allò que el ciutadà ha de poder consultar i conèixer de l'administració pública i que té dret a exigir-ne la informació. Caldrà estar molt alerta, però que no només la informació estigui a l'abast, sinó que a més sigui entenedora. 

L'administració pública ha de donar les eines i té l'obligació d'ensenyar tot el que fa, per evitar un mal ús del poder assolit en unes eleccions, i la figura del defensor del ciutadà o síndic, és important en tant que no tothom està capacitat per enfrontar-se a la maquinària administrativa, amb un mínim de possibilitats d'obtenir una resposta justa.

Les preguntes que em faig són: L'administració dóna el suport necessari a la figura del defensor del ciutadà? Quin cas en fa de les seves recomanacions i crítiques? Serveix per alguna cosa l'oficina del defensor del ciutadà en una població com Arenys de Mar?

He dit al començament de l'escrit que no parlaria d'experiències a la nostra vila, però m'agradaria que polítics de l'actual govern municipal o que n'hagin format part anteriorment, reflexionin fins a quin punt han acceptat i intentat resoldre aquelles peticions que el defensor del ciutadà els ha plantejat. Si la resposta és positiva, podrem concloure que la feina del defensor té sentit, però si no rebem resposta, molt em temo que és perquè no ens acabem de creure l'objectiu ni la necessitat del defensor del ciutadà a la nostra vila.

Manifestació contra els interessos de Catalunya

En relació a la concentració convocada avui a la plaça de Sant Jaume, per l'entitat Societat Civil Catalana, amb el suport del PP i C's, i reconeixent que en els meus judicis no sóc gens objectiu, haig de dir que m'hi sobra l'anticatalanisme. Jo puc entendre els catalans independentistes i també els que no ho són. El que no entendré mai seran els catalans que no se senten com a tals i que lluiten per eliminar qualsevol senyal d'identitat catalana.

No puc entendre els que es consideren espanyols, accidentalment nascuts o residents a Catalunya, però que odien el català i tota la seva cultura. I d'aquests n'hi ha molts en el PP i C's, i evidentment en l'entitat Societat Civil Catalana, que varen errar en l'elecció del seu nom.

Ho he dit moltes vegades en aquest bloc i per tant els que em llegeixen sovint ja els tinc cansats, però jo no em cansaré de repetir-ho. Sempre he admirat el PP basc, perquè per sobre de tot ha defensat els interessos del País Basc. A Catalunya això no ha passat mai. El PP català, i ara també C's, sempre han defensat els interessos espanyols per davant de les persones que vivim i treballem a Catalunya.

Això fa que qualsevol iniciativa que prengui el PP i també C's, o que hi donin suport, com és el cas de la manifestació d'aquest matí a Barcelona, no em mereixeran cap tipus de credibilitat, ni m'hi podré sentir mai implicat. És una llàstima, perquè en alguna cosa podríem estar d'acord, però a mi, per sobre de tot, hi ha els interessos dels catalans, pensin com pensin, i no els interessos de la resta d'Espanya, a qui respecto i en ocasions admiro.

Per tant, avui, amb l'excusa d'anar contra el procés, el que ha estat és una mostra més de la lluita contra els interessos de Catalunya i els catalans.

Autonòmiques amb promeses impossibles

La discussió en aquestes properes eleccions autonòmiques gira al voltant de les promeses que difícilment es podran complir. Del que es parla més és de la promesa de la independència que ens fa la gent de Junts pel sí, i la CUP, i que és la que més detractors té. Aquests ens diuen ben clarament que no se'ns permetrà declarar la independència. Llavors, per què Romeva, Mas, Junqueras... ens prometen que si guanyen serem independents?  Hem llegit molts escrits i arguments on se'ns deixa ben clar que aquest objectiu és inassumible, per la qual cosa no podem votar aquells que ens prometen la independència, que per tant ens prometen coses impossibles!

Hi ha més promeses impossibles (dic impossibles perquè encara que una força política assolís la majoria absoluta, la decisió no està a les seves mans). El PSC, per exemple, ens promet l'Estat federal.  M'hi apunto! On haig de signar? Simplement votant PSC? Em poden explicar, abans, com ho aconseguiran, encara que obtinguin els 135 escons?

Ara el senyor Rabell, del Catalunya sí que es pot, que jo no sé ben bé què és el que diuen que es pot. Deia que el senyor Rabell, que amaga sota la samarra a Joan Herrera, promet la Hisenda pròpia i el Referèndum pactat. Pactat amb qui? Amb el PP, C's, PSOE? M'imagino que consideren que Mas no s'hi ha fet prou per aconseguir el pacte. És així? És aquí on hi ha el problema?

De C's i el PP no cal parlar-ne perquè ells no busquen res per Catalunya, simplement continuar lligada a Espanya i, a poder ser, amb menys competències i recursos.

Per tant, la meva conclusió és que voti el que voti, no aconseguiré que la promesa escollida sigui una realitat, a no ser que ens hi posem molt forts i trenquem tots els lligams. És per això que hi ha tant gent (malgrat La Razón ho negui) que vol la independència ja que, impossible per impossible, tant per tant lluny de Rajoy i cia.

Joc brut a la política

Estem tan acostumats al joc brut en política que ja res no es estranya, o fins i tot veiem fantasmes on no n'hi ha. Cada vegada que es convoquen eleccions a Catalunya es disparen unes alarmes que pretenen sembrar la por i desorientar desinformant la població. 

Pensar que tot són invencions no està prou justificat, ja que tots hem pogut comprovar situacions clarament destinades a crear una mala imatge del líder a qui no es pot vèncer a les urnes. S'ha de dir que el resultat no és tan deficient, sinó que en part aconsegueixen l'objectiu.

Ara l'objectiu a batre és la candidatura Junts pel Sí, i de rebot, si es pot, la CUP. Un resultat excessivament favorable als interessos de Romeva i els seus, pot desestabilitzar el país, i això no ho vol ni el poder mediàtic, ni l'econòmic, ni el polític.

Al marge de la nostra ideologia i de l'opció política que vulguem donar suport el dia 27 de setembre, tots tenim molt clar que el futur de Catalunya i Espanya està en funció dels resultats que obtingui la candidatura Junts pel Sí. És per això que la resta de candidatures, tret de la CUP, hi estan en contra i lluiten per desprestigiar-la tant com poden. La manera de fer-ho no és la mateixa i, sortosament el PSC actua de manera intel·ligent, no fent el joc al PP i C's, que només els volen per als seus interessos, no pas pels interessos de Catalunya.

Hi ha mil maneres de practicar el joc brut en política. La premsa utilitza la informació esbiaixada, però també mentides i estadístiques inventades, per desanimar els catalans indecisos. Ja sabem la màxima que una gran part de la població s'apunta al guanyador. Presentar Mas i els seus com un fracàs, frena la intenció de votar-hi a favor.

Els polítics espanyols, i també alguns catalans, utilitzen la por a la incertesa, a caure en el buit, a navegar indefinidament a l'espai sideral... Tot menys donar arguments positius per treure del cap la idea de la independència. No es tracta de comprar la fidelitat, però sí de donar l'opció. No es tracta de regalar res, sinó de comprendre l'altre. La pitjor estratègia és intentar ofegar l'altre. Tard o d'hora se'n reben les conseqüències.

Ha pres una bona decisió UDC? S'equivoca Mas?

En aquest cap de setmana s'han formulat dues preguntes que no tenen una resposta senzilla. Si més no podem assegurar que hi ha respostes per a tots els gustos, i el més encertat serà esperar què passa per poder saber si el president Mas i Unió Democràtica han estat encertats.

UDC ha pres una bona decisió? O potser hauríem de preguntar si ha fet bé CDC de forçar la sortida d'UDC. Els resultats de la consulta de diumenge passat han estat la gota que ha fet vessar el got. El tema s'arrossega de temps i tots ho hem vist i anat seguint, sobretot a través de les cartes setmanals de Duran i Lleida. L'ajustat resultat de diumenge va enfortir els crítics i Duran i Lleida ha forçat la retirada. No estava disposat a perdre el liderat del partit, encara que sigui pels pèls.

S'equivoca Mas? ¿És una bona proposta cedir el lideratge de la llista electoral per a les autonòmiques de setembre a la societat civil? Té sentit que l'ANC accepti la proposta? L'ANC no és un partit polític, sinó una entitat social formada per persones de diferents ideologies, amb un objectiu comú. Té sentit que l'ANC conformi una llista per competir amb ERC i la CUP? Disculpeu que avanci una opinió. Jo ho considero un error i estic segur que se n'adonaran, però el president ho veu bé?

Avui hem vist novament les presses de Joan Herrera per fer una coalició amb Podemos i el Procés Constituent. El líder d'ICV sap que sol no pot anar enlloc. Els resultats en les darreres eleccions ho ha posat de manifest. Tot arreu on es presentava sol ha perdut. Per Herrera és l'única possibilitat de continuar viu, encara que sigui amagant les sigles. I la CUP?

La CUP no veu bé el front Podemos-ICV-Procés Constituent. Els dos primers no veuen bé el procés sobiranista i la Teresa Forcades... Algú em pot dir on es troba el Procés Constituent? La CUP fa molt ben fet de no fiar-se d'aquests possibles companys de viatge. 

Crec que aquest cap de setmana ho aportat molts més dubtes al procés sobiranista. El presidenciable del PSOE ha dit que vol una Espanya federal. Ens ho podem creure? Qui li farà costat? Un PP derrotat? un C's amb ànsies d'arribar lluny?

La Vanguardia cada vegada menys plural

Avui s'acomiada José Antich del diari del qual en va ser director, substituït per Màrius Carol. Fins ara ha estat escrivint des de París l'article que avui acaba amb "Això és tot, amics. Fins aviat".

Des de l'arribada de Màrius Carol a la direcció del diari hem pogut observar un retrocés en la seva pluralitat. La Vanguardia et permetia llegir articles de periodistes ben distants ideològicament, i les notícies no tenien un perfil tan marcat contra el fet català i el moviment sobiranista, al qual no calia apuntar-s'hi, però sí tractar més objectivament.

És cert que una cosa és la direcció d'un diari i l'altra l'empresa que el sustenta. L'objectiu, m'imagino, és poder casar les dues parts, de manera que la direcció pugui treballar amb certa llibertat. Potser en temps del director José Antich, el comte de Godó no estava tranquil, i ha estat ara amb el fitxatge de Carol que veu complertes les seves il·lusions.

A Màrius Carol sempre l'havia vist com aquella persona de dretes que es vol fer simpàtic a les esquerres, sense acabar-ho d'aconseguir del tot. Ara, amb la seva responsabilitat de director del diari, no pot fer el joc que li ha agradat tant, i és quan se li veu realment el llautó.

S'ha de dir que durant uns quants anys n'he estat subscriptor, compartint-ho, els darrers anys amb l'ARA. En la darrera renovació de la subscripció em vaig donar de baixa del diari en paper, perquè cada vegada em resultava més carregós llegir-lo sencer. M'imagino que el primer pas és aquest i el següent donar-se de baixa del diari digital.

No és només la ideologia que es manifesta més que mai, i la reducció de periodistes interessants (encara en queden que m'agrada llegir-los), sinó que fins i tot la secció central "Viure" també ha perdut molt d'interès. Les cròniques i notícies del territori català perden interès, a no ser que siguis un amant de l'estil "Caso".

És una llàstima que el diari més llegit a casa nostra, amb una edició en la nostra llengua, estigui perdent interès per part d'una gent que, sense combregar amb la ideologia de l'empresa editora, trobava interessant diferents seccions, sobretot la informació internacional. No em resigno a tenir paciència i veure millorar el diari. Li dono una segona oportunitat.

L'Ajuntament impulsa el govern obert

Avui he assistit a la sessió de participació organitzada pel govern municipal, amb la intervenció de Fernando Pindado. Remarco "organitzada pel govern municipal" per dos motius concrets. En primer lloc perquè hi assistia la regidora de participació del govern, i en segon lloc perquè només anava acompanyada d'un regidor del seu mateix grup municipal.

La història es repeteix i el govern municipal continua funcionant com els regnes de taifes. No ens ha de sorprendre que en una sessió de participació no hi assisteixi cap regidor o regidora de CIU i del PP, perquè junt amb el regidor del Bloc, varen dibuixar una organització governamental sense la regidoria de participació. Dels partits de l'oposició tampoc calia esperar ningú, coneixent el seu historial, encara que potser hi he trobat a faltar el regidor de la CUP.

Dit això, també cal ser objectiu i reconèixer l'escàs nombre d'assistents que, sense voler donar culpes a ningú, s'ha de tenir en compte per analitzar-ne els motius i mirar de trobar la manera de rendibilitzar els esforços, però sobretot, fer un bon ús de les eines de participació com a base del sistema democràtic del nostre país, o en aquest cas, del nostre municipi.

L'Ajuntament impulsa el govern obert, és el títol del procés que, si no vaig errat, avui ha començat i que té previst continuar amb altres actes i debats. Ens interessa als vilatans un govern obert? interessa realment a tot el govern? interessa als grups municipals de l'oposició? a vegades penso que a nosaltres només ens interessa criticar el govern, però no estem disposats a arremangar-nos ni dedicar-hi ni deu minuts a treballar per un govern més participatiu i transparent. 

En un post no és possible parlar a fons de la participació, però sí que val la pena reflexionar sobre el nostre grau d'implicació, que no només de crítica, en el govern del nostre municipi.