Amb la por al cos

Ahir intentava imaginar com pot ser la teva vida sabent que et busquen per matar-te. Quan saps que hi ha una recompensa per a qui aconsegueixi eliminar-te. Hem vist pel·lícules que ens han pogut posar en situació, però sovint el context és tan irreal que es fa difícil pensar que això et pugui passar a tu.

Imagineu-vos per un moment que tots els teus moviments des que et lleves i fins que te'n vas a dormir, i on ho fas, estan controlats i revisats perquè no hi hagi cap possibilitat que l'enemic, a qui no coneixes i a qui li pots posar qualsevol cara, et pugui trobar i aconseguir el seu objectiu.

La vida de l'escriptor Salman Rushide va fer un tomb en el moment que va publicar la seva obra dels versos satànics i que l'aiatol·là Khomeini va dictar la fàtua contra ell. Mai més viuria tranquil i, sobretot al principi, qualsevol cosa que volgués fer havia de ser estudiada i amagada completament.

Ja no és simplement el respecte a la llibertat d'expressió el que està en joc, sinó que hi ha la pròpia vida que està en perill. No és la llei o les institucions que estan en contra teu, sinó que qualsevol persona, fanàtic, pot atemptar la teva vida, només perquè algú ha decidit que la teva actuació mereix la teva mort.

No ens hem parat a pensar que qui va decidir el futur de Rushide ja fa temps que és mort però que va deixar una herència que, persones que encara no havien nascut, han arreplegat i són agressors en potència que poden fer efectiva l'acció.

No és estrany que, tal com ja va passar amb l'atemptat contra Charlie Hebdo, on molts dels seus membres ho varen pagar amb la seva vida, hi hagi qui pensi que potser no val la pena arriscar la vida per defensar la llibertat d'expressió. Però això és un pensament molt personal i que mai podem qüestionar, sinó en tot cas pensar que nosaltres no en seríem capaços. Actuacions valentes han estat les que sovint han aconseguit combatre el fanatisme, la ignorància i la criminalitat, i que gràcies a ells hem aconseguit assentar unes bases de democràcia que potser ara no tindríem. Tot i això, però, hi ha persones com l'escriptor Salman Rushdie que un dia la vida els va canviar, i que viuran sempre més amb la por al cos.

El maltracte als animals com a diversió

Aprofito que per les xarxes socials es parla de la tradició en alguns pobles del sud de Catalunya, de celebrar les festes torturant bous pel carrer. He llegit molts comentaris en contra de la festa i jo m’hi afegeixo. Crec que és una bestiesa que avui dia encara s’estiguin celebrant festes com aquestes, i això passi en un país que es vanagloria d’haver suprimit les curses de braus. 

És una contradicció rebutjar les curses de braus i mantenir les festes amb bous, encara que aquests no acabin morts. No soc una persona que defensi a ulls clucs les tesis animalistes. Algunes vegades fins i tot he criticat segons quin discurs, que he considerat fora de to i fins i tot fanàtic. Dit això, però, defenso tot allò que vagi a favor de les bèsties, i em considero totalment contrari a qualsevol activitat que posi en risc la vida dels animals, o que els molesti i els provoqui dolor.

Crec que ja vaig dir-ho en alguna ocasió, i continuo pensant que el nostre Parlament, que va ser tan valent prohibint les curses de braus a Catalunya, hauria de fer el mateix amb aquestes activitats tradicionals en alguns pobles catalans, que juguen amb els bous. És covardia i una actitud contradictòria prohibir una cosa i permetre l’altra. Això dona la raó als que varen considerar que la votació era fruit de la voluntat d’anar en contra d’una tradició molt espanyola, oblidant que també ho era de casa nostra. Sembla com si llavors es busqués més una victòria política que no pas la defensa dels drets dels animals.

Em costa molt defensar posicions radicals sobre la vida dels animals, pensant en la finalitat de l’alimentació de les persones, però tinc molt clar que mai defensaré el maltracte i la mort dels animals com a espectacle i diversió d’unes persones sense sentiments.

Vint anys després

Tal dia com avui, ara fa vint anys, uns imatges impactants ens varen tenir bocabadats i molt preocupats davant el televisor. El món occidental no es podia imaginar que una tragèdia com la de l'11 de setembre de 2001 pogués passar en territori dels EUA, la primera potència mundial, i que havia desenvolupat totes les guerres fora del seu àmbit, i per tant sense víctimes civils.

Les imatges són colpidores, i encara ara et fan posar la pell de gallina, i no t'acabes d'imaginar que són reals, i que hi ha persones, tant a dins dels avions com als edificis de les torres bessones. Un atac molt preparat i que ningú no es podia imaginar.

L'onze de setembre, que per als catalans és un dia de reivindicació independentista, no és el mateix des de fa vint anys, quan es recorda aquest atac al rovell del món capitalista, demostrant la vulnerabilitat que potser no crèiem real. Han passat vint anys i el conflicte que es va originar després ha acabat amb una fugida dels EUA de l'Afganistan, sense resoldre res, i deixant el país en mans dels mateixos fanàtics repressors del poble afganès.

Avui, doncs, hem recordat aquelles imatges, que els més joves no varen viure en directe, però que en més d'una ocasió se'ls ha presentat. Els que ho vàrem viure i ho vam seguir minut a minut, guardem un record inesborrable que mantindrem sempre més a la memòria.

No sé si hauríem d'aprendre'n alguna lliçó de tot plegat, però és evident que ni l'atac del dia onze de setembre ni la invasió posterior d'Iraq en busca d'armes de destrucció massives, han servit de res, i en canvi han provocat moltes morts. La vida és massa important per posar-la en mans de terroristes fanàtics i de polítics sense escrúpols que no han demostrat fins ara cap tipus de penediment. M'agradaria visitar la ment de persones com Aznar, cap del govern espanyol en aquells anys, per intentar entendre què els va moure a donar suport a la invasió de l'Iraq, i com és que després de tot el que ha passat, no han demostrat cap tipus de sentiment de culpa ni responsabilitat. Tampoc tots aquells que els han donat suport fins ara, molts mitjans de comunicació entre ells.

La Vanguardia rescindeix el contracte amb Gregorio Morán

Crec que era ahir que vaig llegir la notícia sobre la rescissió del contracte per part de La Vanguardia a l'articulista Gregorio Morán, que cada dissabte publicava un conjunt d'improperis en la secció titulada "Sabatinas Intempestivas". Abans de marxar de vacances tenia coneixement que li havien censurat un  article, que vaig poder llegir al web d'Internet del diari El Periódico, però no sabia com havia acabat.

Durant els anys que vaig ser subscriptor de La Vanguardia acostumava a llegir els seus articles, encara que en més d'una ocasió m'ofenien, i el que quedava clar era que Gregorio Morán és un xulo i un cregut, però això no treu que et puguin interessar certes reflexions i referències històriques.

Molestava el to, encara que estiguessis d'acord en el fons, sobretot quan es dedicava a ridiculitzar els altres, la qual cosa feia setmana rere setmana. Quedava clar que era un fanàtic unionista i qualsevol persona que fes olor sobiranista era insultat fins a deixar-lo com un drap brut.

Jo, que acostumo a escriure diàriament en el meu blog, i que em trobo molt lluny del senyor Morán, per discurs, dialèctica, coneixement i intel·ligència, em sorprèn com hi pot haver persones tan segures d'elles mateixes, que no comenten, sinó que sentencien, i a més insulten sense parar. Jo sempre he cregut que la modèstia és un do, i que quan escrius o opines, ets conscient que allò és el que tu penses, i que probablement hi ha qui ho té més clar que tu. 

Vull pensar que la rescissió del contracte no va venir només per l'article censurat, sinó per la trajectòria. Gregorio Morán estava acostumat a que ningú li censurés res i m'imagino que es va anar animant fins al punt d'ofendre directament. Després d'uns anys d'estar subscrit a dos diaris, amb la sortida de l'ARA, vaig decidir deixar La Vanguardia i ja no l'he llegit més. Suposo que buscarà un altre mitjà per poder esplaiar-se i treure tot el fel, que a dins no pot ser bo.

Correbous, on s'ha de signar?

Ja ho vaig dir quan es va aprovar la llei catalana que prohibeix les curses de braus, i vaig titllar d'incoherents els contraris a les curses i favorables als correbous, encara que no els matin. Si prohibim que els circs que s'exhibeixen a Catalunya tinguin animals, com és que són permesos els correbous? Per tradició? I que no era una tradició a Catalunya les curses de braus? Qui diu que no?

Mai he presenciat una cursa de braus, ni tampoc els correbous típics del sud del país, les meves referències són el que he pogut veure a través de la televisió i en tinc ben prou i de sobres. La llei aprovada al Parlament coixeja des del moment que salva els correbous, i ja tenim prou incoherències en la política catalana com per afegir-n'hi una altra.

Tota exhibició d'animals que pateixen s'ha de prohibir, i qui em defensarà que als correbous les pobres bèsties no pateixen? Hi ha moltes coses per fer i defensar les tradicions sense necessitat de continuar maltractant els animals. Mai m'he considerat un fanàtic animalista, però és simplement per sentit comú, per educació i sensibilitat. Qui no ho entengui, que s'ho faci mirar!
Celebro la ILP i felicito els seus impulsors.