40 anys a Europa

Avui he assistit, en línia, a la conferència organitzada per Cafè Europa, "40 anys a Europa". Es tractava d'una segona conferència sobre l'entrada d'Espanya a la Unió Europea. A la primera no hi vaig poder participar, i s'analitzava el paper dels ajuntaments, i avui era la visió de la ciutadania. 

Si em seguiu el blog sabreu que el tema de la Unió Europea m'interessa i sovint faig comentaris al respecte. Les tres persones que han intervingut a la xerrada eren de generacions diferents, dels 22 anys de la més jove, a 61 anys el més gran. Tots més joves que jo. La diferència d'edat ha servit per valorar les sensacions d'uns i altres. No és el mateix haver viscut el final del franquisme i l'entrada a la Unió Europea, que haver nascut estant a dins.

No pretenc fer un resum de tot el que s'ha dit, perquè m'allargaria massa, però voldria destacar el to optimista del futur de la Unió que es respirava en les intervencions. Més aviat és el contrari del que acostumem a llegir, sobretot darrerament. És bo pensar que hi ha futur, però també és cert que aquest no vindrà sol, sinó que cal treballar-ho de valent.

Per xat he comentat que em preocupa que els acords s'hagin de prendre per unanimitat, sobretot tenint en compte que cada vegada som més els països que en formem part, i som més diversos. En un principi els països membres eren molt semblants, culturalment, de raça i religió. Ara ha canviat i cada vegada som més diversos. I això s'ha de tenir en compte per evitar que la unanimitat bloquegi els acords per avançar la Unió. 

Tots esperem que es revisin els protocols d'actuació, entre ells, aquesta unanimitat per canviar-ho a majories qualificades. Segons Xavier Mas, un dels conferenciants, pensant a quaranta anys vista, veu possible l'entrada de Rússia. Un fet que canviaria radicalment la situació actual. En la línia positiva que he comentat que es respirava, la Unió Europea emprendria una bona via de consolidació.

I per acabar, una idea que m'ha semblat molt interessant: el futur de la Unió Europea ha de ser l'Europa de les ciutats, que és on hi ha l'activitat i el progrés, i no pas dels estats. Això donaria per un debat específic.

Ens oblidem de la sequera?

Aquests darrers dies han estat carregats de pluja, cel tapat i molt poc sol. Avui, que havia de ser de sol radiant, tampoc és que s'hagi excedit, però la pluja ha cessat. Fins quan?

La sequera ha estat durant molts mesos el tema de preocupació de tots nosaltres, amb algunes zones del territori que n'ha patit les conseqüències, amb restriccions d'aigua, que és vital per a la nostra existència i que només valorem quan ens fa falta.

No sé si us hi heu trobat o bé ho heu comentat, però semblava que tots plegats patíssim una certa depressió. Ens faltava alguna cosa, i probablement era el sol. Hem arribat a pensar què ens passaria si en lloc de viure en un país mediterrani estiguéssim al nord d'Europa, on el sol, durant l'hivern, hi escasseja. Podem entendre el temperament de molts europeus i les ganes que tenen de venir a prendre el sol a les nostres platges.

Diuen que hem batut el rècord de dies seguits de pluja. No sé si també de quantitat de litres acumulats, però en tot cas hem d'estar contents. De mica en mica hem recuperat estones de sol i els núvols, que no han acabat de marxar del tot, ens han permès veure'l a estones i d'esquitllada. Però el més important de tot és que la reserva d'aigua als nostres pantans ha experimentat una crescuda que ens permet esperar l'estiu amb optimisme, sense necessitat de restringir, forçadament, el consum d'aigua. Una altra cosa és que sigueu curosos amb l'ús que en fem, i que evitem malbaratar-la.

L'aigua no és cara. Si ho comparem amb altres productes que no són tan necessaris ni vitals, podríem fins i tot dir que l'aigua és barata. De fet, tothom ens diu que l'aigua s'encarirà, per cobrir el cost de la seva gestió. Una gestió que uns quants de nosaltres voldríem que fos pública, com passa a la majoria dels països del món. La gestió privada del nostre país és atípica.

Ha arribat la primavera i també la pluja i la neu. Ara, d'aquí a poques setmanes, ens començarem a queixar de la calor que fa. És que no estem mai contents! L'aigua és vida, i ha quedat demostrat, encara que durant uns dies hàgim estat una mica malhumorats.

Tertúlia improvisada

Aquest matí, sense tenir-ho previst hem improvisat una tertúlia interessant, on es reflexiona sobre la situació actual, com la vivim, què esperem del futur més immediat, sense grans plantejaments ni teories, simplement expressant les vivències pròpies, els sentiments i neguits que ens envolten. 

No sabria dir si el to ha estat pessimista o realista. Probablement no ha estat gaire optimista. Els problemes que estem observant que no s'acaben de resoldre no anima a tenir grans esperances, la qual cosa tampoc no vol dir que tot estigui perdut. 

Ens fem grans i probablement això també ens condiciona la manera de veure el món. Els canvis no sempre els digerim prou bé. A vegades costen d'entendre i et refugies en el passat, a vegades vist amb més nostàlgia de la necessària. El més important de tot, però, és acceptar la subjectivitat dels nostres pensaments, els condicionants que ens fan pensar d'una manera o altra i la capacitat de ser-ne conscients a l'hora de fer les nostres valoracions. 

Les relacions socials afectades per la pandèmia i les restriccions imposades. Les dificultats per gestionar a vida pública, tan a nivell local com nacional. La capacitat dels nostres dirigents. L'experiència a l'hora d'assumir responsabilitats públiques... Tot això ha format part de la conversa, sense gaires pretensions. A títol de reflexió compartida.

No és fàcil conviure i cada vegada sembla com si ens ho posessin més difícil. Parem poc a pensar i això no ens ajuda a l'hora de preparar-nos per al futur, el nostre futur, el que ens envolta i ens afecta directament.

Ha estat un matí de diumenge distret, com un parèntesi en la rutina que tots ens constuïm, ajudats per les obligacions que nosaltres mateixos ens hem creat. La lectura... Sempre arribo a la conclusió que és molt interessant llegir, conèixer altres opinions, sobretot aquelles que són pensades i escrites, que ens poden servir per traçar el nostre camí, i a vegades entendre per què som on hem arribat.

No podem perdre la vida social, encara que a vegades tinguem la tendència a recloure'ns en els nostres pensaments, sobretot si has tingut la sort de crear un entorn favorable, les coses t'han sortit bé i tens certa independència. Els altres són importants, i no només aquells que et poden ajudar, sinó també aquells a qui pots donar un cop de mà. No ens tanquem! Aquest podria ser una de les observacions a tenir en compte.

Involució democràtica

Haig de confessar que estic preocupat per com està evolucionant el nostre país, per aquesta involució cap a situacions menys democràtiques, amb la gran influència dels postulats de Vox i el suport que reben dels estaments judicials. És precisament això el pitjor, perquè tots podríem entendre l'existència d'un partit ultra, amb unes declaracions que ens poden semblar aberrants, però el que és més trist i alhora perillós és la resposta dels tribunals de justícia, com ha estat en el cas de la pancarta xenòfoba de Vox en contra dels immigrants.

Em preocupa perquè s'encomana com una taca d'oli que ho impregna tot i les relacions socials esdevenen crítiques, i gens convivencials. No és la qüestió catalana i tot el conjunt d'elements de venjança a mans de les institucions espanyoles, sinó que és en la pròpia convivència a l'Estat espanyol.

Segurament és per això que procuro distreure'm i aprofitar l'ocasió per pensar en altres coses, no llegir tant les notícies que ens afecten de prop i procurar trobar coses positives en les relacions personals. Es fa difícil.

Llegia avui l'escrit transcrit del diari The New York Times, de l'escriptora Gioconda Belli, a l'ARA, i he pensat que no ens trobem sols en la desesperació, la qual cosa no ens ha de consolar. Belli parla del tirà Ortega, amb qui havia col·laborat per fer fora Somoza de la presidència de Nicaragua. Hi he pensat moltes vegades quan he llegit sobre la repressió que exerceix al seu país. Com es pot canviar tant? Com es pot convertir una persona en un personatge tan odiós?

La història ens ensenya molt i et fa veure que no et pots refiar de ningú, encara que li vegis les millors intencions. El poder corromp, i d'això en tenim moltes mostres. És una llàstima que no ens sapiguem organitzar millor, i caiguem en la trampa de l'ànsia de poder etern. 

Com podeu veure, avui no em sento gens optimista. Ho veig força negre tot i em sap greu perquè la vida s'ha de viure amb alegria i optimisme, però sovint t'adones que ho desgraciem bastant tot. Encara hem d'aprendre moltes coses, i una d'elles és a tenir paciència i esperar temps millors per avançar com a societat. No ens ho posen fàcil, però ho hem d'intentar.

Suso de Toro anima els catalans a manifestar-se

En el seu article, l'esperança, al diari ARA, Suso de Toro explica per què els catalans hem de manifestar-nos aquest onze de setembre. Ens anima a defensar les nostres vides i llibertats, que no tothom ho pot fer, i afegeix que ells, que no ho poden fer, es beneficiaran del nostre exemple de dignitat i valentia.

Aquests darrers dies he anat comentat els dubtes sobre la participació o no a la manifestació d'enguany. A diferència dels anys anteriors, ens trobem molt cansats, no pas de sortir al carrer, sinó d'observar que els polítics independentistes ens fan molt poc cas. S'omplen la boca de grans proclames, que espanten els unionistes a no participar de la festa, però al darrere només hi ha palla.

Per tapar la boca els detractors de la Diada, et sents cridat a participar-hi, per demostrar que no hi ha res tancat, però emprenya deixar massa contents els partits independentistes que ens ho paguen malament.

L'escrit de Suso de Toro, com és habitual en ell, desprèn un regalim d'enveja sana per la nostra situació política i econòmica, pensant que a Galícia són molt lluny de tot plegat. No podem pecar d'optimisme, perquè després ens arriba la patacada, però també va bé llegir, de tant en tant, escrits que t'alegrin una mica l'estona. 

L'arbitrarietat de la Justícia espanyola

Cada vegada deixen veure més clar que els diferents tribunals, organismes i institucions judicials espanyoles actuen de manera venjativa contra tot allò que sigui català. Com que veuen que els catalans ens mantenim ferms en els nostres principis, i en la voluntat de ser lliures i sobirans, només poden actuar de manera judicial i bruta contra nosaltres.

Després dels resultats electorals d'ahir diumenge, constaten que els catalans, i també els bascos, som diferents. Ni millors ni pitjors, però diferents, i això no ho paeixen. Les forces espanyolistes han perdut força i ERC ha esdevingut la primera formació política de Catalunya. Junts per Catalunya, que ho ha fet tan malament com ha sabut, ha pràcticament mantingut la seva posició, i C's, que a Espanya ha avançat de manera important, a casa nostra s'ha quedat enrere. 

Encara que, desgraciadament, Vox ha entrat per Barcelona, el PP ha quedat amb la trista figura de Cayetana, la forastera que volia representar-nos a Espanya. Només el PSC ha fet una gran crescuda, l'únic partit polític que va signar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Deixeu-me que us recordi que és molt diferent tenir el PSC a l'àrea metropolitana de Barcelona, que no pas tenir-hi un partit deslleial amb Catalunya com és C's.

Amb l'empenta d'ahir diumenge les europees de finals de maig es presenten amb més optimisme. Potser per això la JEC ha prohibit que els nostres polítics exiliats s'hi puguin presentar. Cal confiar en la justícia europea perquè això no passi i puguem veure Puigdemont, Ponsatí i Comín diputats electes d'Europa.

A la nostra vila ha guanyat ERC, confiem, però que en les eleccions municipals del proper 26 de maig els resultats siguin en clau local, pensant en les persones que hi ha al darrere i no tant en la marca del partit.

Pluja fina i persistent de la primera tarda d'abril

Avui fa una d'aquelles tardes grises i plujoses que et conviden a quedar-te a casa ben assegut a l'altre costat del balcó, observant com la pluja fina i persistent sadolla la sed de les plantes de l'eixida, que tot just fa vuit dies han començat a florir. M'agrada la pluja, potser perquè tinc molt clar el benefici de l'aigua, que moltes temporades enyorem durant una bona colla de dies i setmanes. Sé que la pluja en caps de setmana fa la guitza a moltes famílies i obliga a suspendre moltes activitats, però a Catalunya no ens podem permetre el luxe de renunciar-hi. L'aigua és un bé escàs que cal preservar.

Llegia les notícies que arriben de Veneçuela i m'entristeix. Coneixem el que ens permeten conèixer i per tant es fa difícil jutjar, però en tot cas és una llàstima que les actituds dels polítics estiguin més pensades en la seva integritat i poder que no pas en el bé de la població. Sembla ser que a darrera hora el Suprem ha rectificat i ha deixat sense efecte la supressió de les funcions del Parlament, amb majoria dels partits polítics oposats al president Maduro.

Sóc incapaç de dir què és el millor que li pot passar als veneçolans, però de ben segur que les picabaralles polítiques no els solucionen la vida, i això és trist que passi en un país potencialment ric.

I a casa nostra, en el naixement d'un nou partit polític, veiem que els protagonismes personals ocupen bona part de les discussions, i posen en perill la creació d'un partit polític fort, amb possibilitats de ser una alternativa de govern i per tant d'aportar nova saba a un món, el polític, corromput, viciat i cansat, que cada vegada ens desespera més. Si comencen així, però, no ens proporcionen gaire optimisme ni il·lusions.

Del diàleg entre Mas i Junqueras en podem treure molta informació

Diada de reis tranquil·la amb dos esdeveniments tradicionals: la Pasqua militar, presidida, però per un rei nou, i el sorteig del "Nen" que ha repartit alguna quantitat de diners a Catalunya, tot i que el primer premi ha anat a Madrid.

Els militars estimen Catalunya i ens volen obrir un museu militar perquè en puguem gaudir. No seria el primer museu militar que visitaria, però us haig de dir que no és l'estil de museus que m'agrada visitar. De totes maneres no hi tinc cap inconvenient. El que no sé, però és si les ganes d'obrir aquest museu són perquè de veritat compten amb nosaltres, o bé és una manera de contrarestar l'efecte del sobiranisme. Potser creuen que obrin el museu frenaran la nostra dèria de sortir d'Espanya.

Ahir es varen reunir el president Mas i en Junqueras i sembla ser que continuen en desacord. Algú està molt neguitós per aquest temps que considera perdut i donen la culpa al president. Jo, a la meva manera de veure-ho, si hi ha culpable considero que són els dos, perquè cap d'ells accepta la proposta de l'altre. De totes maneres són opinions que circulen i que en algun cas inquieten.

Jo penso que la pausa o parèntesi d'aquests dies no és negativa, i ho penso perquè crec que tots els moviments realitzats fins ara han anat acompanyats d'un excés d'optimisme, per part del sobiranistes, i ara potser servirà per posar els peus a terra.

Una cosa és el dret a decidir i l'altra el resultat del referèndum. El dret l'hem de defensar passi el que passi i segur que ens hi ajudarà més gent que la dels partits sobiranistes. Els resultats d'un referèndum sobre la independència són molt dubtosos. No està gens clar que el Sí, Sí tingués majoria en aquests moments. No sóc dels qui creuen que falta diàleg amb Madrid abans de prendre la decisió de convocar el referèndum o les eleccions plebiscitàries, sinó que penso que no s'ha treballat suficientment a casa nostra. Que ICV no hi estigui a favor és senyal que l'objectiu no està prou madur.

Ja m'està bé que Mas i Junqueras continuïn negociant, i així d'aquesta manera veurem realment què volen i quin paper pretenen jugar en el futur del nostre país. Potser al final ens adonarem que totes les mogudes ciutadanes han estat un engany en mans dels nostres polítics. Temps al temps.

Treballar de bon humor amb en Carles Capdevila

Avui he assistit a una xerrada del director del diari ARA, Carles Capdevila, en què, a nivell d'anècdota, he observat que té més seguidores que seguidors. Suposo que se n'ha adonat. El títol de la conferència era "Treballar de bon humor". Haig de dir que, tret del final, la coda, no ha

sortit la frase, sinó més aviat ha parlat d'altres valors i actituds, tan o més importants.

L'anàlisi in situ i també després de la xerrada, em faria pensar més en "Treball amb esperit optimista", perquè aquest ha estat, al meu entendre, el fons de la conferència. Optimisme i professionalitat amb esperit d'amateur.

Tot i que l'acte anava dirigit a personal directiu, considero que ha fet poca referència a l'actitud de qui té responsabilitat directiva davant del seu equip. Només una mica al final, i en canvi ha prestat més atenció al tema de moda, dels emprenedors. Coincideixo amb en Carles que sembla que tots haguem de ser uns emprenedors, i el cert és que a l'auditori no n'hi havia cap, la qual cosa no vol dir que no hi hagués un conjunt de bons professionals.

Si que ha estat interessant l'apunt del coneixement sobre com tractar les persones en funció de la seva manera de reaccionar. Sovint oblides que no tothom accepta el mateix tracte. A vegades pots ser més dur, i amb d'altres convé utilitzar l'estímul, per arribar al mateix port.

No sé si la conferència ha satisfet les expectatives dels organitzadors ni la dels propis assistents. No es tractava d'una classe magistral, sinó d'un divertimento capaç de fer-nos reflexionar. "Els cansats fan la feina" seria una conclusió d'alguna de les seves reflexions. Un 10% són les persones que fan la feina, com el percentatge d'emprenedors d'una colla, que iguala el percentatge d'emprenyadors. "...si dominen els primers, el grup fa feina, si són els segons, el grup no fa res..."