Pendents de Rússia

Ferran Sáez Mateu ens situa, des de l'ARA, a primers d'octubre de 1938, amb "Pau a Europa". La seva lectura és molt apropiada ara que estem tots pendents de Rússia. Precisament aquests dies estic llegint el llibre de Manel Alias, corresponsal de TV3 a Moscou: Rússia, l'escenari més gran del món.

La història es repeteix, i queda demostrat que la humanitat no aprèn dels errors, ni que se'ns explicitin i recordin amb vivències i tinguem accés a l'hemeroteca. Molt sovint em ve a la memòria el llibre d'Stefan Zweig, "El món d'ahir".

Què passarà entre Rússia i Ucraïna? Quina força tindrà Europa i els EUA per aturar l'invasió de Rússia? Quin suport rebrà Rússia de la Xina? Com canviarà l'equilibri de forces internacionals aquest segle XXI? Aquestes preguntes i moltes més, ens preguntem cada dia, amb el temor de fer un pas en fals i haver de reconduir la situació quan ja sigui massa tard.

Pot ser que un home sol pugui arribar a desestabilitzar tot el planeta? Ferran Sáez ens recorda els pensaments dels republicans espanyols i la idea que tenien sobre personatges com Hitler o Mussolini, abans que tot es disparés i Europa visqués la gran tragèdia de la Segona Guerra Mundial.

Al llarg de la història són moltes les persones que han provocat guerres i baralles. Tenim molt present Trump, als EUA, però també recordem George W. Bush, que amb l'excusa de les armes de destrucció massiva, va envair Iraq, i les seves conseqüències encara perduren. I n'hi ha més. Franco es va alçar i va mantenir-se al poder quaranta anys.

El poder mundial d'uns pocs provoca la mort i destrucció de molts. L'ambició per aquest poder, les ganes de recuperar el prestigi (?) de la Unió Soviètica, ara amb Putin, poden desestabilitzar el món sencer, i provocar moltes víctimes innocents. Què podem fer per evitar una catàstrofe com una guerra?

Una vegada més demanem diàleg civilitzat, per solucionar els problemes, però quan al darrere hi ha uns interessos personals, allunyats de la justícia social, és molt difícil fer asseure les dues parts i aconseguir solucionar-ho amb paraules. Els fets consumats, quan es tracta de guerra, han aconseguit massa objectius, com perquè gent inconscient no ho aprofitin per assolir el poder que és l'única cosa a què aspiren. 

França canvia el primer ministre

La notícia que informa del cessament de tot el govern francès i el nomenament del nou primer ministre, parla dels motius d'aquest canvi que convé tenir en compte. És una mica allò que diem sempre que es treballa més les qüestions personals que no pas les de país. 

El comentari de la notícia ve a dir que el canvi ve produït per la voluntat del cap d'estat francès de fer fora qui li fa ombra, l'actual primer ministre, i posar-hi algú més tècnic i poc conegut, pensant en les eleccions presidencials d'aquí a dos anys. És a dir, importa poc el benefici que em pugui treure el poble francès, i molt les conseqüències per a l'actual cap d'estat.

Aquesta lluita personal, que podria ser legítima, no hauria de suposar cap perjudici al funcionament del país. No pot ser que una ambició personal passi per davant dels interessos de la nació. Tot això va més enllà de lluita partidista, interessos de grup, sinó que simplement busca els guanys personals. Se'm fa difícil pensar que es tracta d'una estratègia per servir més i millor el poble francès. 

Desconec els personatges implicats i la seva capacitat per servir la població, però llegint la notícia sí que m'ha cridat l'atenció la manera com es plantejava, i que m'he cregut perquè la veig totalment factible. Sap greu, que aquests siguin els motius del canvi del govern francès. Sempre es diu que són els millors possibles, si més no això passa al nostre país, encara que a la llarga es demostra que hi ha més literatura que realitat.

Units (?) per avançar

Si ahir ens anunciaven la creació d'un nou partit polític "Lliures", avui surt la notícia d'un altre partit polític que es posa en marxa "Units per avançar". No es tracta de cap broma, encara que d'units cada vegada menys. Després de reclamar durant anys la unitat dels catalans per poder aconseguir resultats, només fem que separar-nos, perquè el nom no fa la cosa!

Duran i Lleida ja ens va amenaçar amb tornar a la política activa, encara que es mantingui a la segona fila. Després d'enfonsar un partit polític històric, torna a enredar a una colla d'innocents per no quedar-se a casa, sinó intentar atrapar un tros del tortell, cada vegada més trossejat.

Què fa que polítics d'altres formacions tinguin ganes de crear nou partits, després d'haver fracassat políticament? És purament ambició personal? Es tracta d'una profunda voluntat de servei? Crec que si la política no es convertís en una professió, sinó en una activitat d'un període de la vida de les persones, no caldria anar fundant nous partits, ni Fernàndez Teixidó ni Duran i Lleida caldria que hi tornessin. Amb més o menys encerts ambdós ja hi han dedicat prou anys i podrien deixar el camp lliure a gent nova i jove.

Els primers conflictes del PDECat

En un dia en què es fa difícil no parlar de la mort sobtada de la senadora i ex-alcaldessa de València, la senyora Rita Barberà, hi ha dues notícies que m'han fet cridar l'atenció. Per una banda les discussions internes sobre compatibilitat de càrrecs en el PDECat, i per l'altra, una mica més lluny, els rumors d'un possible frau, a escala internacional, en el recompte de vots en les eleccions nord-americanes. 

Parlar de Rita Barberà, el dia de la seva mort, no és fàcil, sobretot per la interpretació que es pot fer de les paraules. No ha estat mai santa de la meva devoció, m'he cregut sempre que no era aigua clara, i farà ràbia no saber què hi havia de veritat, però en tot cas tenim prou personatges investigats com per fixar-nos-hi i deixar l'ex-alcaldessa que reposi en pau eternament.

És preocupant que la direcció del PDECat es dediqui a discutir si han de respectar o no l'acord d'incompatibilitat de càrrecs, i no es dediquin més a estudiar què poden fer per millorar el país, des de la seva òptica i ideologia. Tornem a ser al mateix lloc de sempre: la política massa vegades és una qüestió de poder i ambició personal i molt poc de servei a la comunitat. Crec que el nou partit comença amb mal peu i no li auguro massa èxit, a no ser que canviï d'estratègia i potser arraconi velles guàrdies que són més un destorb que no pas una crossa. Veurem què hi diu el Consell Nacional que, per cert, hi figura una regidora de la nostra

vila, però no l'ex-alcalde que s'hi va presentar, però no en va sortir elegit. Curiós, oi?

Quant als EUA no sé massa què pensar-ne. Pot ser que Rússia hagi hackejat els vots nord-americans perquè guanyés Trump? És una casualitat que en els estats sorpresa Trump hagi guanyat als llocs amb vot electrònic i Clinton en els presencials? És clar que el sistema electoral nord-americà comporta situacions com l'actual en què perd qui més vots ha obtingut. Si s'accepten les regles s'han d'acceptar els resultats, però si hi ha possibilitat de frau, llavors caldria investigar-ho, si més no per poder continuar confiant en l'electrònica.

Permeteu-me la llicència de la fotografia que acompanya aquest escrit. El toro escapat d'Argentona passejant-se pels carrers de Mataró.

Chacón torna per salvar-nos del desastre

Una cosa és l'ambició i una altra la fatxendaria. Es pot ser cregut, però al nivell de Carmen Chacón no hi arriba gaire ningú. La senyora va marxar quan pintaven bastos, però deu haver pensat que si no treia el cap aviat, se li covaria l'arròs. Torna, encara que només sigui per treure el cap, i es creu que pot anar donant consells i exigint actituds als seus i als altres. Qui s'ha cregut que és? La salvadora de la nació? del partit? Fins i tot el senyor Felipe González li ha volgut fer abaixar els fums.

Certament, amb aquest pas, el PSOE té molt difícil recuperar el timó del país, per més que el PP n'erri una darrere l'altra. Es busca líder, no corrupte, amb carisma i voluntat de sacrifici, que prioritzi el servei a la ciutadania, amb capacitat de gestió i visió de futur. Probablement això és massa difícil avui dia, però és l'única manera d'aconseguir alguna cosa.

Avui sortien expectatives de vot dels dos grans partits i no ha agradat gens al PSOE. Tothom sap que la gent s'apunta al guanyador, i per això és important saber vendre que ets el millor, l'única opció amb èxit. Si cada dia t'expliquen que el bo és el PP, per què has de voler votar el PSOE. Això els partits polítics ho saben i se'n valen.

Chacón i Aznar tenen en comú la seva enemistat amb el líder del seu partit, però mentre un viu dels records i els calerons d'un ex, l'altra somia poder arribar a liderar el seu partit, i per què no, traslladar-se a viure a la Moncloa. Les maneres no els ajuden, sobretot si la feina està per fer. 

Fins quan aquest país haurà de suportar prepotents alliçonant a tort i a dret? N'estic fart i els desitjo un fort revés en el món de la política.