Avergonyits d'Aznar

Se'm fa molt difícil de creure que hi pugui haver persones tan hipòcrites que gosin anar amb la cara alçada sense sentir vergonya per tots els mals provocats. Digueu-me innocent, però me'n faig creus! És ben cert que la millor defensa és un bon atac i, sobretot, esquitxar merda, o engegar el ventilador, per dir-ho més suau.

Aznar mai reconeixerà tenir cap culpa de res, encara que hagi provocat que la situació d'Espanya sigui la que és, per la seva culpa i per la culpa del seu hereu a dit, M. Rajoy. És impossible pensar que Aznar en sa punyetera vida pugui demanar disculpes de res. És tan orgullós que estic convençut que es creu perfecte i això el fa fort davant de qualsevol acusació, que ell sempre considerarà falsa i provocadora.

Aznar és la imatge de l'espanyol amb excés d'orgull que creu que tots els altres estan equivocats, que només ell està en possessió de la veritat i és capaç de mentir descaradament i culpar els altres de tots aquells mals que han esdevingut, no només a Espanya, sinó també al món, com pot ser la guerra d'Iraq.

Ahir tocava escriure sobre Aznar, com a primícia recent a les seves declaracions, però al final de tot penses que no hi ha cap novetat, que Aznar continua essent el mateix orgullós i prepotent que la societat espanyola ha creat i conreat. Miquel Puig diu que les seves declaracions li recorden les de Jordi Pujol, amb la diferència que els convergents n'estan avergonyits.

El PP ha trepitjat m...

Quan diem que sembla que hagin trepitjat merda ens referim a la mala sort que afecta a les persones que cauen d'una desgràcia a l'altra. Acostuma a passar, però no sempre és casual. Jo diria, fins i tot, que té una certa lògica, sobretot quan no s'estan fent bé les coses.

Podríem pensar en el PP que se les prometia molt felices quan va guanyar les eleccions generals amb una àmplia majoria absoluta. Això, a la seva manera d'entendre la política, els donava dret a fer i desfer segons els convenia, sense tenir en compte a ningú. Els espanyols els havien votat i ho havien fet de manera majoritària a favor d'ells, per tant... no calia patir, tenien quatre anys de tranquil·litat per anul·lar les lleis que volguessin i aprovar totes aquelles que els beneficiés.

Amb l'excusa de la crisi, que és real, han procurat deixar sense contingut l'Estatut, que ja ens havien retallat, reduït les inversions a Catalunya, boicotejant la immersió lingüística, portant al Tribunal Constitucional qualsevol llei aprovada pel Parlament català... i després diuen, amb tot el cinisme del món, que ens estimen i ens volen el bé. Mentida! el que volen és que els mantinguem, perquè governs com el d'Extremadura puguin reduir impostos, ja que compten amb els nostres diners.

Ara que la societat civil i el govern de Catalunya els han plantat cara i es mantenen ferms, no s'ho acaben de creure. Ens han estat amenaçant, atemorint-nos perquè claudiquéssim, però no ho han aconseguit. Ara repeteixen mil vegades que tot ho fan per a nosaltres, perquè estem patint l'obsessió d'una minoria d'independentistes, que són uns il·lusos i que només ens poden portar al desastre.

Tant ens estimen? o ens necessiten?

El PP s'ha trobat que la majoria absoluta no els ha estalviat la crisi, ni que descobríssim la corrupció tan enraigada dins del partit, ni l'aparició d'un moviment que pot tirar per terra el bipartidisme que tan bé els ha anat com també al PSOE, i per acabar-ho d'adobar, el 'problema català'.

El PP ha trepitjat merda, sí, però ens ha esquitxat i si no estem alerta ens pot arrastrar al fons del clot. No és un joc i per això cal caminar amb molt de compte. Si no anem junts no ens en sortirem.

La confessió de Pujol es converteix en un atac a Catalunya

Des de la distància, descobrir que una persona amb qui has confiat t'ha estat enganyant durant tants anys, i que només confessa quan ja està gairebé tothom esquitxat, et fa mal i molta ràbia. És en aquests moments quan t'adones que mai pots col·locar ningú com a símbol de res, perquè quan aquest falla s'emporta tota la tasca i els ideals de molta gent enlaire.

Em fa ràbia quan llegeixo que irresponsables com Millo, s'esquinça les vestidures davant la confessió de Pujol i posa tot el sobiranisme al sac de la merda, i en canvi no ha estat honest en fer i dir el mateix quan tants polítics del seu partit han estat imputats per delictes més greus.

Tot plegat t'ensenya que la feina és de tots i que els líders només són uns instruments per aconseguir els nostres ideals. Hem de buscar bons líders, i sobretot honrats, però després hem d'estar al davant i denunciant els que no es comporten d'acord amb els principis que ens han de regular.

Ara és l'hora de ser molt crítics amb Pujol i fer-li veure que ha fet molt mal a Catalunya, però al mateix temps hem de ser capaços d'afrontar amb valentia i seguretat tots aquells que aprofitaran l'avinentesa per dir mal dels catalans i Catalunya. Qui sigui lliure de pecat que llenci la primera pedra. Hi ha molta corrupció que encara no hem descobert, però sí que sabem una cosa molt clara: Catalunya no pot continuar vivint ultratjada pels successius governs de l'Estat.