Contextualitzar els fets

Sovint entrem en discussions sobre fets passats i no sempre ens posem d'acord. Analitzar el passat requereix, al meu entendre, la capacitat de posar-ho en context. No podem jutjar allò que va passar fa no sé quants anys, segles fins i tot, amb els paràmetres actuals. Això, que sembla tan evident, no sempre es té en compte i caiem en la trampa d'imaginar-nos, segurament de manera inconscient, que aquelles persones que jutgem pensaven com nosaltres ara, o tenien els mateixos referents que ara nosaltres.

El cas dels colonitzadors espanyols en seria un exemple i jo, d'alguna manera l'he tingut present aquest estiu, durant el meu viatge de vacances. Al marge dels patriotismes contumaços. Aquells que la bandera i la pàtria ho són tot, la resta sempre hem estat molt crítics amb els descobridors d'Amèrica. Uns abanderats amb la creu d'estendard. 

Aquest estiu he constatat la subtilesa de molts guies sud-americans a l'hora de parlar de la història del seu país, de l'arribada dels colonitzadors i dels efectes destructius d'una civilització que no va resistir la invasió. Subtilesa en part per por de ferir-te, sabent d'on venies i no pas com pensaves, i també perquè tampoc la critiquen obertament. Hi busquen la part positiva. Sempre hi ha una part que pots salvar, encara que a vegades costa de trobar-la.

Si hi ha un exemple que és molt present des de fa temps a casa nostra és la història dels indians. De considerar-los uns herois i uns exemples a seguir es va passar a criticar-los el negoci basat en l'esclavatge. Aquí anem d'un costat a l'altre, i és difícil no deixar-se portar per la passió. En cap cas podem justificar el negoci amb persones humanes, i hauríem d'evitar retre homenatges o posar-los als altars. Una altra cosa és jutjar-los amb els paràmetres actuals.

L'experiència d'aquest estiu m'ha servit per aprendre a valorar les coses amb fredor, tenint en compte tots els paràmetres i no creure que els referents es mantenen en el temps. Tot canvia i hem de ser capaços d'acceptar-ho i després actuar en conseqüència. Les bestieses del passat no les podem acceptar, però és encara pitjor trair els pobles per conveniència pròpia. Penso en els sahrauís, i la traïció del govern espanyol actual. Això no té perdó.

La traïció de Pedro Sánchez no ha servit per a res

Espanya és un perdedor, si més no des de finals del segle XIX. No és estrany que els diferents governs de l'estat espanyol dediquin tants esforços per assegurar-se la seva integritat, ja que de cara a fora sempre hi surt perdent. Ho han intentat amb Gibraltar, sense cap èxit, i ara tenen els problemes agreujats amb el Marroc, per la sobirania de Ceuta i Melilla.

Pedro Sánchez va trair descaradament els sahrauís, amb les seves declaracions sobre la sobirania del Marroc malgrat el compromís assumit d'un referèndum. Tot això ho va fer per tranquil·litzar les relacions amb el Marroc, després dels diferents enfrontaments a la frontera, amb algun desenllaç mortal, com tots recordem. 

El president espanyol va voler convèncer-nos que la seva decisió era en benefici d'Espanya, per tenir pau i tranquil·litat amb el país veí, però ara s'està veient que tot aquest muntatge s'està ensorrant. El Marroc, lluny de claudicar després del reconeixement de la seva sobirania sobre el Sàhara, torna a reclamar les ciutats de Ceuta i Melilla, que considera seves de ple dret.

No, la traïció del president espanyol no ha servit per a res, perquè el Marroc vol quedar-se amb les dues places, i a més culpa la policia espanyola de les víctimes mortals. Una vegada més, doncs, Espanya queda en ridícul i veu perillar la seva sobirania més enllà de la península.

Aquesta feblesa del govern socialista no és exclusiva d'ells. La història recent d'Espanya ens ha ensenyat altres derrotes, i també ridiculeses com la reconquesta de l'illot del Perejil. I aquesta feblesa segur que la faran servir els seus adversaris polítics. Vox, que es considera com el salvador de la unitat d'Espanya de la qual se senten tan orgullosos, ho aprofitarà per desaccelerà la tendència a la baixa després de les seves disputes internes.

Els catalans no aconseguirem marxar d'aquesta trista Espanya, perquè tampoc hi ha una voluntat expressa amb un suport suficient com per aprofitar les esquerdes que els governs de Madrid han tingut al llarg dels anys. I no només ens mantindrem dins de l'Estat, sinó que continuarem pagant els plats trencats, aportant diners a les autonomies que rebaixen impostos, i lluitant perquè la nostra llengua i cultura no siguin esborrades del mapa. Som víctimes dels nostres dubtes, però probablement és a conseqüència de que ja estem bé on som, sobretot quan hem demostrat que no tenim ni tan sols uns polítics aptes per dirigir amb èxit el nostre petit país. 

L'odi que encega

Ho hem vist aquests dies arran dels indults aprovats pel Consell de Ministres. L'odi que posseeix els líders de la dreta espanyola els encega i els faria fer qualsevol cosa per venjar-se del que ells consideren una traïció a Espanya. Com es pot estar tan malalt?

Entenc que una persona no ho pugui entendre i que hi batalli per aconseguir fer marxa enrere, però aquest odi tan exagerat no té cap tipus de justificació, ni fa bé al país. Resulta molt difícil poder conviure pacíficament en un país on una part de la població visqui presa per aquest odi que transmeten des dels partits de la dreta espanyola. Arrimadas i Casado, i molts altres dirigents, són la descendència i deixebles del deplorable Aznar, que al meu entendre ha fet més mal a la democràcia espanyola.

No podem oblidar que el país és governat alternativament per l'esquerra i la dreta i que arribarà el dia en què el PP tornarà al poder. No és fàcil d'imaginar que aquell dia intentaran retornar al passat, perquè mai acceptaran la situació actual. Això és el que ens ha de preocupar i fer esforços per aprofitar la situació actual.

Sabem que els socialistes espanyols tampoc signen favors de manera gratuïta. L'equilibri de forces ho ha permès i per això és bo que s'intenti dialogar amb ells per aconseguir el màxim de passos endavant que dificultin en un futur recular gaire. També és bo que des d'Europa se sentin les veus acusadores a una democràcia feble i amb moltes taques que cal netejar. Tot el que avancem ara servirà d'obstacles per retornar a una situació massa crítica per a les llibertats del nostre poble.

Un pacte que no acontentarà ningú

Abans d'ahir en parlava, tot dient amb estranyesa que encara que no ho semblés, estàvem governats pel PSOE. Avui potser ja no ens estranyaria tant, sobretot llegint la notícia de la signatura d'una cinquantena d'exdiputats del Congrés, socialistes i de la UDC, demanant que hi hagi pacte amb PP i C's, i no s'hagi de dependre dels independentistes d'ERC.

És més que entenedor el comportament del PSOE tenint en compte qui hi ha al darrere, amb molt poder i empenta. Uns barons que han perdut els ideals de l'esquerra progressista tan bon punt han traspassat la porta giratòria i ocupen una bona posició econòmica. És la traïció als principis defensats durant la seva joventut, quan tot era provisional i regnava la inseguretat. 

No és estrany que amb socialistes com Guerra, Rodríguez de la Borbolla o Ibarra, a l'equip, es pugui dubtar del progressisme del partit. Només tenim un agosarat líder del partit que s'atreveix a desoir el soroll que té al darrere, però que canvia de la nit al dia segons li convé. Una persona, Pedro Sánchez, amb qui no pots confiar perquè saps segur que et dirà una cosa diferent segons bufi el vent.

El paper d'ERC no és fàcil perquè serà criticada sigui quina sigui la resolució. Només pot intentar tibar tant com pugui la corda, amb el risc que es trenqui durant la jugada. Més enllà d'això no pot fer res i responsabilitzar-los del resultat és massa fàcil, sobretot si et quedes a l'altre costat sense moure fitxa.

Pedro Sánchez no ens allibera de Rajoy!

Com ja va passar amb Zapatero respecte a Maragall i a tots nosaltres, ara ha estat Pedro Sánchez qui ens ha mentit. El problema, però és que a Espanya qui menteix o s'embutxaca diners no li passa res, i és per això que tenim tants exemples de traïció i corrupció. Pedro Sánchez ha demostrat que no té cap tipus de credibilitat per poder aspirar a governar Espanya. Encara que, ben pensat... tenim Rajoy com a president i només s'explica perquè es tracta d'una situació anòmala. No hi ha remei.

Entretant el PSC que està jugant a la puta i la ramoneta per aconseguir mantenir simpatitzants i militants, té un company de viatge que no li posa fàcil les coses. La decisió del PSOE de donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, en una versió del tot matussera i destructiva, és una mala notícia per a l'esquerra espanyola. Novament el PSOE s'abaixa els pantalons davant del PP. És per això que no té futur com a alternativa de govern.

I el PSC en rep les conseqüències, però no el podem tractar de víctima, perquè s'ho ha ben guanyat i dins del partit hi ha molts defensors de la posició del PSOE. Els militants socialistes amb un mínim de sensibilitat cap a Catalunya o bé han marxat o fan grans esforços per mantenir-s'hi. 

Avui he llegit moltes opinions que donen per fet que el senador Montilla aquest divendres votarà a favor de l'article 155 que ha definit el Partit Popular. Jo discrepo d'aquestes opinions i estic convençut que l'expresident de la Generalitat no hi votarà a favor. És inimaginable pensar que una persona que ha ostentat el més alt i distingit càrrec de Catalunya pugui, encara que discrepi de la manera d'obrar del seu successor, votar en contra de les institucions catalanes legítimament votades per la ciutadania catalana.

En un moment que interessa anar units i ser quanta més gent millor, demano als nostres electes que acordin una posició de resistència contra l'Estat espanyol, que aglutini el més gran nombre possible de partits i polítics. És més important i necessari prioritzar la contundència i concurrència que no pas la precipitació dels esdeveniments. Els catalans donarem suport als nostres polítics, però no ens poden posar imprudentment dalt d'una maroma.

Qui ha traït a qui?

El senyor Pedro Sánchez acusa Pablo Iglesias d'haver traït els seus electors. En què es basa? Segons pensa, o fa veure que pensa el líder socialista, el fet que Podemos no hagi volgut sumar-se al pacte del PSOE amb C's és una traïció a les persones que els varen votar el passat 20D. Jo, que no vaig votar Podemos ni els seus equivalents, no estic gens d'acord amb aquesta afirmació. No crec que els votants de Podemos estiguessin molt contents de veure com el seu partit s'aliava amb C's. 

Gosaria a dir que més aviat qui ha traït els seus electors ha estat el propi Pedro Sánchez. No puc entendre un pacte entre el partit socialista i la dreta hipòcrita de C's. La dreta que es disfressa de liberal, per agafar vots a PP i PSOE. També és cert que poca cosa podia fer, perquè Podemos tampoc li posava fàcil, però aquest tancar-se amb C's no crec que hagi agradat massa entre els seus votants.

De fet, la ciutadania, que és intel·ligent i sap què vota, ens explicarà clarament quines són les seves conclusions a tot aquest xou organitzat pels partits polítics, i per què continuen engrescats a anar a votar. Però a qui?

I ara uns quants dubtes: Chacon ha de tornar a ser la número u del PSC? Podemos s'ha de presentar amb IU? ERC i CDC han de fer-ho per separat? Ho ha de tornar a intentar UDC?

Estic segur que una gran majoria pensa que Rajoy és una mala opció, fins i tot per a militants i simpatitzants del PP, això no treu, però, que sumar de qualsevol manera les diverses opcions alternatives sigui un encert. Continuem equivocant-nos creient que l'única cosa important és la suma, sense tenir en compte la necessitat d'aprendre a dialogar, cedir i consensuar.