Veïnatge i humanitat

La notícia del descobriment del cadàver d'un home que hauria mort feia quinze anys, sense que ningú l'hagués trobat a faltar, m'ha fet pensar sobre el tema de la soledat i el paper que juga la societat. Com pot ser que una persona que viu al costat de casa teva i que té família, encara que estigui enemistat, desaparegui de la nit al dia i ningú no se n'adoni durant quinze anys?

Aquests dies el diari ARA ha tret un article entrevistant persones que se senten soles, vivint voltades de gent. Recordo que algú m'havia dit que era més fàcil sentir-se sol vivint en una gran ciutat, voltat de gent, que no pas en un poble d'alta muntanya.

Com a membres d'aquesta societat que té tanta activitat, ens hauria de fer reflexionar sobre què estem fent malament que persones veïnes nostres se sentin soles. Hi ha hagut diferents iniciatives ciutadanes, promogudes pels ajuntaments, per detectar persones que viuen soles, per evitar precisament que pateixin qualsevol incident i que puguin necessitar la nostra ajuda. Penso en el programa Radars, però n'hi ha d'altres.

La majoria dels casos han estat programes que han fet fallida, i també caldria estudiar-ne els motius. No crec que siguem poc solidaris. Probablement estan mal orientats i dirigits. Sense caure en la xafarderia, seria bo que tinguéssim un coneixement actualitzat de què fan els nostres veïns, sobretot si es tracta de persones grans o que viuen soles. Algú pensarà que no n'hem de fer res, però com en totes les coses, es pot actuar per una bona causa o simplement ficar el nas on no et demanen.

Si som conscients que vivim en societat i que ens necessitem els uns als altres, hauríem d'entendre que totes les persones són importants, encara que no destaquin especialment en res, o siguin prou modestes i silencioses que gairebé no notis la seva presència. Ens ha d'importar saber que al nostre voltant tothom tira endavant, amb les dificultats que puguem tenir, i la confiança de saber que si necessitem ajuda tenim els nostres veïns que ens vindran a socórrer. És empatia, humanitat i estimació a les persones. No és demanar tant!

Primo de Rivera ja no hi és

Una de les notícies del dia és l'exhumació de les restes mortals de José Antonio Primo de Rivera, l'altra podria ser la plantada que li ha fet Clara Ponsatí al jutge Llarena. 

No he vist la televisió i per tant no tinc gaire informació de com ha anat tot plegat, però en tot cas crec que és important reflexionar sobre en quina mena de país vivim, on persones que no ho han viscut, es manifesten amb aquest fanatisme contra l'exhumació del cadàver del fundador de la Falange. I ho fan tot cantant un himne com el cara al sol.

Entenc que estem obligats a defensar la llibertat d'expressió, encara que no ens agradi el que diuen, i no sé si ens hem de fixar tant en què diu la famosa llei de memòria històrica. Sobretot ho dic perquè al nostre país les lleis s'acostumen a interpretar com volen i normalment només són els d'un bàndol els que acaben rebent les patacades.

Sobre els fets d'avui no hi voldria perdre gaire estona i en canvi pensar més en tot el que passa al món de la Justícia i també de la Política, sempre en lletres majúscules, i que ens hauria d'avergonyir i al mateix temps preocupar.

Cada vegada tinc més clar que estem fent passes enrere en el camp de la democràcia, els drets de les persones i la llibertat de moviment. És evident que no vivim en una dictadura, sinó en una democràcia, discrepant dels nostres dirigents perquè no és una democràcia plena, sinó que hi ha moltes mancances. Potser cal reprimir moviments i manifestacions com les d'avui, clarament contràries a l'esperit democràtic que hauria d'imperar al nostre país, però en tot cas és més important analitzar com s'està governant, i com es pot solucionar la involució democràtica al món de la Justícia.

Si els nostres dirigents miressin endavant i procuressin ser justos, honestos i sincers, potser amb el seu exemple aconseguirien allò que no poden a cops de porra de la policia. El problema rau, normalment, que no hi ha coincidència entre el que es predica i com s'actua. Llavors dones peu a que moviments incontrolats es sublevin i surtin al carrer a defensar allò que no hauria de ser defensable. 

I, quant a conseqüències del que hagi pogut passar avui, no n'esperem res, com tampoc del que va passar quan es va exhumar el cadàver del dictador. Tot és de cara a la galeria. S'havia de fer? Segurament que sí, però el més important és que es posin les piles i treballin per aconseguir un país més democràtic i segur per a tota la gent. I amb els catalans, tenen un deute pendent.

Víctimes d'una crueltat majúscula

La troballa del cadàver de la nena desapareguda amb la seva germana, a les illes Canàries, ens omple de ràbia i impotència davant d'un acte tan macabra i sense sentit. L'assassinat de les dues filles, complint l'amenaça de no tornar-les a veure, indigna i posa de manifest la crueltat que una persona humana pot infringir.

Encara que ens tocava de lluny ho anàvem seguint perquè els fets eren molt dolorosos, però tenies l'esperança que es tractava d'una fugida del pare amb les criatures, en el seu enfrontament amb la seva mare. Tot i que el risc del que ha acabat passant existia, confiaves que un pare no podia ser tan insensible i criminal.

L'assassinat de persones indefenses, aprofitant la relació familiar que en principi no comporta suspicàcies, és d'una maldat infinita. Si no pots confiar en les persones que tens més a prop, en qui ho pots fer? Les baralles entre una parella no podem comportar mai extrems com l'actual. Hi ha d'haver un límit que no es pot traspassar. Quina culpa en tenien les dues criatures de les discussions que hi pogués haver entre els seus pares?

Dol molt, i sobretot provoca rebuig contra tot. Contra la incapacitat de preveure situacions com aquesta, contra la vulnerabilitat de la dona i les criatures. No et pots fer la idea que aquestes coses puguin passar, per malament que estiguin les relacions de parella. Perquè no es tracta d'un acte voluntari i espontani, sinó que al darrere hi ha una planificació que fa més greu la culpa. 

Caldrà veure si al darrere de l'assassinat hi ha el suïcidi. Una persona capaç de matar les seves filles com a venjança no es mereix la vida, ni la llibertat, sinó el rebuig de tots i el menyspreu per la seva actitud salvatge i injustificable.