Encara hi ha qui se sorprèn?

Us haig de confessar que em fa molta mandra parlar de Trump, permeteu-me, però, que comenti la meva estranyesa perquè hi hagi gent que se sorprengui de tot el que fa el reelegit president. Podem ignorar què farà demà, però sabem sobradament la línia que segueix i fins on vol arribar. 

De moment està aconseguint que cada dia sigui notícia, no només als EUA, sinó arreu del món. Cada nit, quan apaga els llums de l'habitació, fa un recordatori de totes les decisions que ha pres i signat, i es vanagloria dels efectes i reaccions del món mundial. 

—Soc l'amo del món!

S'ha envoltat d'aduladors i homes de poder i diners, que han de permetre totes les seves extravagàncies que també els afavoreixen. Un home sol no pot enfrontar-se al món, per més Trump que sigui, però ja té qui li fa costat per treure'n els màxims beneficis personals.

Que tremolin els ucraïnesos, amb el seu president al capdavant. Que no badi el primer ministre israelià, si no vol perdre la poltrona. Que es calcin els nord-americans, també els que el varen votar, perquè no tindrà cap consideració vers ells. El seu lema, disfressat, és embutxaca que fa fort!

Estem condemnats a aguantar les seves estridències durant quatre anys, si no troba la manera d'allargar-ho a l'estil Putin. Entretant haurem de mirar d'estalviar-nos tots els problemes que puguem, trampejant la situació, i esperar que les destrosses no siguin irreversibles.

Algú s'estranya de tot el que està passant? La lliçó que ens ensenya la història no és prou clara i entenedora per no fer res que eviti tantes bajanades?

Prometo trigar unes quantes setmanes a tornar a parlar d'ell. En aquest lapse de temps veurem coses que no ens hauríem imaginat, però que no ens sorprendran venint d'on venen. Ens ha tocat viure aquest moment!

La credibilitat de Villarejo

No sé com ho veieu vosaltres, però a mi aquest personatge em cansa, o més aviat tot el que gira al seu voltant, les declaracions que fa, però sobretot els comentaris al respecte i la distracció que provoca sobre temes massa importants.

També us haig de dir que he desconnectat i segurament que hi ha moltes coses que no sé, perquè no les segueixo, encara que llegint els titulars m'adono que el senyor té corda per rato, i que acapara excessivament l'atenció.

El pitjor de tot això és la lectura que es fa de les declaracions. Si fóssim capaços de sintetitzar tot el que ha dit i tot el que s'ha dit d'ell i de les seves declaracions, ens adonaríem que està ple de contradiccions. Veuríem que hi ha unes mateixes persones que l'han criticat i l'han lloat en diferents moments, en funció dels interessos i el benefici o perjudici que poden provocar les seves declaracions, ja sigui a títol personal o en el marc de l'entorn que interessa.

He arribat a la conclusió que un país que es distreu amb personatges com el senyor Villarejo demostra molt poca categoria. Puc entendre que la premsa groga el col·loqui a primera pàgina, però no té lògica que això passi arreu. Potser perquè tot és periodisme sensacionalista, poc creïble, i el que és pitjor, interessat.

M'estalvio posar exemples de declaracions i de les diferents reaccions que han sorgit. Vosaltres mateixos en podeu ser testimonis o comprovar-ho navegant per Internet. Estic convençut que arribareu a la conclusió que el panorama que ens dibuixa el personatge i tot el que l'envolta és desolador, trist i reprovable, i que en un país sa i culte això no hauria de passar.

Tenim el que ens mereixem? Aquesta pregunta me la faig sovint. Jo voldria pensar que no ho triem, sinó que se'ns imposa, però al final arribo a la conclusió que som tan simples i ens fa tanta mandra perdre una estona per reflexionar sobre el que passa, que hem d'acabar reconeixent que sí, que tenim el que ens mereixem, i que malauradament trigarem a sortir-ne ben parats, si és que mai ho aconseguim. 

Si ens trobem en una tertúlia no em traieu el tema Villarejo, perquè no m'interessa. Prou intoxicació i més intel·ligència, sisplau! Ah!, i credibilitat nul·la.

Resultats electorals i reaccions

L'anunci de la convocatòria d'eleccions generals ha eclipsat una mica l'apartat de reaccions als resultats electorals que acostumen a sortir als diaris i emissores de ràdio. Tot i així sí que hem tingut l'oportunitat d'escoltar-ne algunes quantes i, com sempre dic, les pròpies paraules defineixen el tipus de persona que un és. I en calent, dissimular és més difícil.

Posar en dubte l'encert dels vilatans a l'hora d'emetre el seu vot, sobretot quan el resultat és tan evident i contundent, no deixa de ser un error personal que s'acompanya de l'ego i l'obsessió que només jo tinc raó i els altres s'equivoquen, i jo ho faig tot bé.

A mi no m'han agradat els resultats obtinguts per la formació política on em presentava. Hauria volgut més representació i poder ser present al Consistori per treballar durant quatre anys per la vila d'Arenys. Però els vilatans han decidit concentrar els seus vots a Junts, castigar el govern sortint, i mantenir en la mínima expressió la resta de partits polítics. I si això ha estat la voluntat clara dels arenyencs, aquesta s'ha d'acceptar, i sobretot respectar.

Seria bo fer una reflexió i anàlisi en profunditat sobre l'actuació d'aquests quatre anys. Hi ha persones que no han acceptat que el partit guanyador l'any 2019 quedés a l'oposició. Un fet totalment lícit, que se sustenta en el sistema electoral vigent, però que sabem que no agrada a tothom, com tampoc va agradar als ciutadans de Barcelona que havien fet guanyador a Maragall, per ERC. A altres persones els ha molestat la manera de gestionar el municipi per part de l'encara alcaldessa i el seu equip. Ningú li podrà negar la dedicació i esforços esmerçats, però no els ha agradat les formes, les maneres.

Des del primer dia he insistit en la importància d'escoltar la gent, donar resposta a les seves inquietuds i procurar treballar plegats. Aquesta no ha estat la pràctica del govern d'ERC, com tampoc ho és la que segueix el seu partit al capdavant de la Generalitat. I això s'acaba pagant.

Els polítics estan desprestigiats, i reben insults massa fàcilment, la majoria de vegades sense cap argument vàlid. Acostuma a ser una crítica acompanyada d'insults massa gratuïts, sovint sota el paraigües de l'anonimat. Això fa que cada vegada resulti més complicat trobar persones engrescades a formar part d'un projecte polític, i això és responsabilitat de tots. Si anem de la mà de la gent, som transparents, responem les demandes, i tenim en compte l'opinió i els suggeriments, segur que podem ser capaços de girar el mitjó. No evitarem l'actuació de maleducats i gent sense escrúpols, però tindrem més persones al nostre costat.

I ara a treballar! cadascú des del lloc on els vilatans ens han col·locat, i sempre amb la voluntat de contribuir en la millora de la nostra vila, els beneficis de tots els vilatans, amb especial atenció a aquelles persones que s'ho passen pitjor. Governar és cosa de tots. Els que formaran part de l'equip de govern i els que vetllaran, des de l'oposició, perquè tot funcioni correctament. I si hi ha mà estesa, millor que millor!

Arriba la vacuna a Europa

Havíem de celebrar que ja s'estan posant vacunes contra el coronavirus, si més no a la Gran Bretanya, però hem rebut un avís, de persones que han patit una reacció. Suposo que és normal i que d'alguna manera ens avisen que amb la vacuna no està tot solucionat, encara que sí que anem en la bona direcció.

Ahir fèiem la broma amb el segon pacient que ha rebut la vacuna, el senyor William Shakespeare, que no és qui podríem pensar, però si més no fa gràcia que hagi estat un dels escollits. Sembla ser que un parell de persones, que tracten amb malalts, la vacuna els ha fet reacció, i aconsellen que qui sigui propens a al·lèrgies millor que no es vacuni.

Trump, com no podia ser ningú més, ha promès que no sortiran vacunes fora dels EUA abans que els seus habitants no s'hagin pogut vacunar. Una promesa de difícil compliment, però que està en la seva línia. Grans proclames per convèncer els seus que ell fa el que vol i se'n surt de tot. De tot... menys de les eleccions que, per més que ho ha intentat, finalment haurà de sortir de la Casa Blanca.

Al nostre país encara no sabem quan tindrem accés a la vacuna, i alguns pensem que si triga una mica més no passa res, d'aquesta manera coneixerem millor les reaccions i la fiabilitat de la mateixa. Hi ha hagut prou temps per comprovar que realment produeixen la immunitat de la malaltia? No soc negacionista ni contrari a les vacunes, simplement m'agrada tenir certeses i de moment només podem confiar en els científics, i no pensar tant en que al darrere hi ha unes empreses i uns negocis que en trauran els seus guanys.

Cansats de la teatralitat dels nostres polítics

Aquest cap de setmana passat hi ha hagut problemes greus en la circulació viària per culpa del mal temps. Sempre que passen fets com aquests es produeixen les mateixes reaccions, en què l'oposició culpa el govern del seu mal fer, de la poca previsió i dels perjudicis causats. En aquesta ocasió ha estat el PSOE i altres partits de l'oposició que han arribat a demanar responsabilitats polítiques, mentre els ministres espanyols han traslladat la culpa a altres bandes, fins i tot als mateixos usuaris.

Hem pogut veure i llegir reaccions del mateix Mariano Rajoy, quan el PP estava a l'oposició, demanant la dimissió de ministres del PSOE, per fets semblants. Aquesta teatralitat que practiquen uns i altres ens cansa, però no som capaços de demostrar-ho més enllà d'afegir-nos a la queixa generalitzada. No sabem ni gosem castigar-los amb la nostra indiferència i no votar-los.

Aquesta incapacitat queda encara més explicitada en els casos de corrupció. S'ha pogut demostrar que el PP és un partit polític corrupte, amb responsabilitats dels mateixos que estan governant. Malgrat això, les estadístiques els donen com a guanyadors si ara es celebressin unes eleccions a Espanya. Per què?

No hi ha una resposta única, sinó un conjunt de factors que fan que la corrupció no sigui prou motiu per deixar a l'oposició el partit que la practica. Potser perquè els altres partits polítics tampoc no estan tan nets de culpa. Abans hi afegia el fet que la nostra memòria és efímera, però ara que observem casos de corrupció continuats, no només en el passat, sinó també presents, no podem creure que sigui per falta de memòria.

L'altre element que crec que suavitza el nostre càstig als corruptes és que la corrupció està força generalitzada i forma part una mica del nostre ADN, com si tots fóssim uns corruptes en potència, que a vegades no l'exercim perquè no en tenim oportunitat. Això fa que quan et parlen de països com ara Noruega, et vinguin tantes ganes d'anar-hi a parar, malgrat les baixes temperatures de l'hivern. Potser, si Espanya ens ho posa tan difícil, més d'un farà un pensament.

Arran de la detenció de l'alcaldessa de Berga

La notícia del dia ha saltat a primera hora amb la detenció i acompanyament davant del jutge de l'alcaldessa de Berga. La notícia que no ha sorprès per inesperada, sinó en tot cas per la manera que s'ha fet, ha despertat tot tipus de reaccions, des de la més enèrgica reprovació fins les mostres de satisfacció de qui continua pensant que la llei està per sobre de tot.

Us haig de dir que jo no hauria actuat de la mateixa manera que ho ha fet l'alcaldessa, però admiro la seva valentia. Pot estar equivocada o no, això cadascú ho valorarà segons pensi sobre el procés, però ningú no pot negar-li la valentia, encara que algú la pugui titllar de suïcida. Potser havia d'haver-se presentat a la cita del jutge i no esperar la detenció... però és molt fàcil opinar des de la barrera.

Tinc molt clar, i suposo que molts pensen el mateix, que les mostres de desobediència aniran en augment i que probablement és la millor eina per fer tombar l'absurditat de plantejar solucions judicials a un problema polític cent per cent. En tot cas podem discutir sobre l'estratègia, ja que les víctimes aïllades no ajuden a crear el clima de rebuig generalitzat i és possible que el seu sacrifici no doni el resultat esperat. Com en totes les coses, actuar junts ens dóna més força i fa més difícil el contraatac.

El pitjor que pot passar per a les aspiracions sobiranistes és que aquest fet d'avui provoqui més desavinences entre ells i acabi sent un triomf del govern estatal i el PP. A vegades em fa l'efecte que hi ha una ceguesa massa innocent per part dels militants de la CUP i no s'adonen que l'enemic no el tenen a casa sinó que és un enemic comú. Si no són capaços d'actuar amb intel·ligència es faran grans sense que els seus anhels arribin a reeixir.

Pendent d'observar les reaccions exteriors

Avui escric el post des del municipi de Sant Cugat, sinó ho tinc malentès. Des d'una habitació de l'Hospital General de Catalunya, però no com a pacient, sinó en qualitat d'acompanyant. Sortosament es tracta d'un petit manteniment.

I ho faig per parlar de l'endemà de la Diada sense conèixer què en diu la premsa espanyola ni la internacional. Això és el que ens agrada als catalans. Com si fóssim unes criatures entremaliades, busquem saber què passa després d'haver-ne organitzat una de sonada.

Ahir li deia a una participant de la manifestació que de ben segur érem menys, perquè els d'ICV no hi estaven convocats. Bromes a part, vaig veure que la portaveu i única regidora de la meva vila, d'aquesta formació, formava part de la Plataforma per a la Independència. M'imagino, doncs, que no tots els militants d'ICV pensen com la seva actual direcció ni com el pretès líder de l'esquerra catalana, el poc significat diputat de Catalunya sí que es pot.

Esperaré a llegir-ho i, sobretot, les reaccions del govern estatal en funcions. Més que tot per saber a què ens condemnen. Són tantes les amenaces que han rebut els nostres dirigents, en particular, i tots nosaltres els catalans, que ja han deixat de fer-nos por. Sempre els hem demanat arguments i no en tenen. Parteixen que les lleis s'han de complir, i no són capaços d'entendre que poden haver-hi lleis injustes, i que els grans canvis al llarg de la història han vingut gràcies a l'arraconament de les lleis que no deixaven avançar el poble lliure, o no recorden res de la transició?

El canvi que tant reclamem no arriba

Al llarg del dia escoltem frases que hauríem de ser capaços d'interioritzar. ¿No us ha passat alguna vegada que algú us hagi comentat alguna experiència o reflexió i que a partir de llavors hi penseu i empreu sovint? Tenir la capacitat de retenir dites i comentaris dels altres és un bon exercici d'aprenentatge per a la vida.

Si us hi fixeu acostumem a inventar poc i més aviat ens movem al voltant de frases fetes, afirmacions repetides i reiteracions. De la mateixa manera que quan ens expressem ho fem amb un vocabulari força escàs, també les reaccions acostumen a ser bastant sempre les mateixes.

Si quan llegim enriquim el nostre vocabulari, també escoltant els altres eixamplem el ventall de reaccions i respostes, i també el nostre camp d'aportacions al nostre entorn. I tot això a què ve?

L'oratòria dels nostres polítics és pobre i avorrida. Probablement és l'expressió de la realitat del nostre país. Ens queixem sovint de la mediocritat dels nostres governants, però malgrat això no aconseguim canviar-ho. 

Avui Pedro Sánchez s'ha esforçat per convèncer els diputats i diputades del Congrés que ell era la millor opció al canvi que necessita Espanya, després de quatre anys de majoria absoluta sense resultats esperançadors més enllà dels que aporta el cicle econòmic. Pedro Sánchez s'hi ha esforçat, però el seu discurs ha estat un clam al desert. La resposta dels altres grups ja està anunciada, digués el que digués. Pedro Sánchez no tenia alternativa. Els partits polítics s'havien sentenciat abans de començar a parlar.

Potser se m'ha escapat i serà culpa meva, però les seves paraules no m'han aportat res de nou, ni tampoc espero rebre cap novetat dels altres grups. És per això que molta gent creu que hi ha 350 persones perdent el temps i els calers, i es consideren desafectats de la política. Si no canviem el discurs, però sobretot l'actitud, no hi ha res a fer. El canvi no es produirà mai.

Som massa benèvols amb els qui varen desencadenar la guerra a l'Iraq

Vivim la ressaca de l'atemptat de divendres a París. Les reaccions han estat les lògiques i els més preocupats són els musulmans honrats que viuen entre nosaltres, en principi, els més perjudicats. Perquè és molt fàcil posar tothom en el mateix sac i en el moment que sabem que han estat uns musulmans actuant en nom d'Al·là, o això és el que diuen fer, ja veiem tots els creients musulmans que són uns criminals en potència.

És important reflexionar en serenitat i no deixar-se portar pels primers impulsos, normalment irracionals. Sempre he dit que el dolent no es coneix per la cara. Si totes les persones que ens han de fer mal ho portessin senyalat a la cara, tindríem molta sort, perquè els evitaríem. Més aviat al nostre país els que actuen contra la llei acostumen a ser els més ben vestits, els que tenen diners per comprar allò que faci falta, també la complicitat, i qui sap si també la justícia.

Sense desmerèixer el sofriment dels ferits i familiars i amics dels morts en els atemptats de París, permeteu-me que faci un recordatori als milers de morts de Síria i altres països del món no occidental, que moren dia rere dia. La seva notícia als nostres diaris ja no ocupa la primera pàgina. No passa el mateix amb els crims a Europa. Les vides valen el mateix, però potser ens espanta perquè els tenim més a prop i són molt semblants a nosaltres. Som massa benèvols amb els qui d'alguna manera varen encendre aquest foc que s'eternitza.

El camí erràtic de Joan Herrera

Després de l'anunci del president Mas i Oriol Junqueras de celebrar les eleccions plebiscitàries el dia 27 de setembre, s'han succeït les diferents reaccions dels partits polítics catalans i espanyols, totes elles molt previsibles i reincidents. Totes elles menys les d'ICV i concretament de Joan Herrera. Aquest senyor cada dia és una sorpresa, bàsicament perquè no sap on col·locar-se i va fent proves.

Herrera declara que definitivament surt del bloc sobiranista, tot i que m'agradaria conèixer què en pensen els sobiranistes que voten i militen a ICV, que n'hi ha. Herrera s'oblida del tema i concentra esforços per trobar una sortida que els permeti continuar vius després de les properes eleccions. 

ICV sap que si no mou fitxa la seva trajectòria continuarà a la baixa fins a límits insospitats. És per això que necessita trobar un coixí on recolzar-se i té la mirada posada a Podemos, com a la seva gran salvació. A Barcelona, de cara les municipals ja té coll avall participar amb Guanyem i simpatitzants de Podemos, i tot fa pensar que seguirà el mateix camí en altres ciutats del país.

ICV desconfia d'ERC i se n'allunya, però tampoc té res a fer amb la CUP, i busca atraure els exsocialistes per configurar un front potent d'esquerres. Són conscients que han de renunciar a caminar sols, perquè el seu discurs, pobre i obsolet, no els portaria enlloc. Els meus dubtes, però, és si tots els actuals càrrecs polítics d'ICV, militants i simpatitzants, pensen el mateix, o bé si passarà una mica com en el PSC, i veurem desfilar personatges cap a altres formacions polítiques.

De Joan Herrera no n'espero gaire res, però se'm fa difícil que Dolors Camats no tregui les castanyes del foc. Em mereix tota la confiança, al marge de la sintonia que hi pugui tenir amb la seva manera d'actuar i pensar, però al meu entendre no té res a veure amb Herrera, a qui veig molt superficial, dubitatiu i canviant segons bufa el vent. 

Tindrem doncs dues tasques importants i interessants a fer: seguir l'evolució d'ICV en els propers mesos, però també a Duran i UDC, per comprovar si continuen al costat del president i CDC, i si ho fan tots o bé també es trenquen. Serà divertit!

Imaginant un paral·lelisme Ucraïna-Espanya amb Catalunya de protagonista

Avui mentre llegia les darreres notícies d'Ucraïna, amb l'actitud de Putin i els dubtes que provoca a Brussel·les, i acceptant que només pots entendre el fons de la qüestió quan ho vius en pròpia persona, se m'ha acudit fer un paral·lelisme amb la situació que vivim a Catalunya. No cal dir, abans d'entrar en matèria, que les comparacions són odioses i segur que la situació no és la mateixa.

Imaginem, però per un moment que Catalunya, part nord-est d'Espanya, la comparem amb la part sud-est d'Ucraïna, la zona que Rússia (podríem pensar en França) pretén salvar de la capital Kiev (en el nostre cas Madrid), i dóna suport als rebels pro-russos (és a dir els independentistes catalans).

Suposo que tot això requereix una gran imaginació, però en tot cas podríem analitzar situacions i, sobretot, reaccions d'altres països. La Unió Europea no veu amb bons ulls l'annexió del sud-est ucraïnès per part de Rússia, com no voldria que França s'annexés Catalunya, i nosaltres tampoc.

No sé si arribaré enlloc seguint aquest camí, però m'agradaria fer veure la necessitat de conèixer de primera mà quina és la voluntat dels habitants d'aquesta zona d'Ucraïna. Segurament si Rússia no intervingués, com és el cas de França, potser no es veuria tan malament. El fet que Putin hi enviï els seus militars dóna a entendre que hi ha uns interessos per part de Rússia prou importants.

Quin paper hi ha de jugar Brussel·les? La Unió Europea sap què vol la població del sud-est ucraïnès? Tenen dret aquestes persones a ser escoltades? El fet que Putin els vulgui annexionar, és argument suficient per no permetre-ho des de Brussel·les? I si ells ho volen? Si prefereixen pertànyer a França que no pas a Espanya?

Em desespera les anàlisis tan a la lleugera en temes tan seriosos. La resposta de Rajoy és que la Llei està per sobre de tot, però jo no hi estic d'acord, perquè les lleis les redacten i aproven els representants del poble, per a benefici de tots, però no poden suposar mai un obstacle per decidir canvis democràticament. El vot universal és el principal dret, i tota llei hi ha de quedar subjecta.

Els arguments imposats no són mai democràtics, encara que es basin en una llei constitucional, que ningú ha dit que no es pugui modificar. No estem parlant ni de sentit comú ni de respecte als altres, sinó d'una llei redactada per unes persones en un moment determinat de la història. Les lleis són per millorar-les i canviar-les quan faci falta. Per sobre de tot és la voluntat del poble i aquesta es coneix permetent que s'expressi a través d'una convocatòria d'eleccions o referèndum.