Educació, respecte i representativitat

El diari ARA es feia ressò de la decisió de la Comissió de l'Estatut dels diputats del Parlament de Catalunya, encarregada de vetllar pel compliment del Codi de Conducta a l'hemicicle, en què es proposa la sanció per a Sílvia Orriols, d'Aliança Catalana, i Joan Garriga, de Vox. 

És necessari que les institucions públiques disposin d'un codi de conducta que s'ha de respectar i, si s'incompleix, sancionar els infractors. No pot ser que, amb l'excusa de la llibertat d'expressió, es pugui insultar i difamar a la lleugera. 

Cada vegada és més usual sentir insults i frases xenòfobes i racistes, però a les institucions públiques s'ha de vetllar de manera contundent que no es reprodueixi allò que sentiràs al carrer o en un bar. Els nostres representants polítics han de ser exemple de comportament i se'ls ha d'exigir més que a ningú la bona pràctica i conducta.

Acostumem a dir que el Parlament és la reproducció de la realitat del país, però això no ha de significar que es pugui dir qualsevol cosa irrespectuosa. És per això que s'elaboren aquests codis de conducta i, com qualsevol llei o reglament, s'han de fer complir.

No sé si tot acabarà en no res, com estem acostumats a veure. Hi ha uns comportaments que estan molt fiscalitzats i sancionats i d'altres que passen per la porta gran sense conseqüències. Ho veiem en les comissions parlamentàries, però també en sentències judicials. D'aquí que la confiança cap a les institucions públiques cada dia estigui més qüestionada, i per això el populisme, de la mà de l'extrema dreta, va guanyant terreny.

Una democràcia gens consolidada

No sé què més ha de passar perquè Europa obri els ulls i s'adoni quin tipus de democràcia és l'Estat espanyol. Llegia que el govern de Madrid està preocupat per la mala imatge que dona l'empresonament de Pablo Hasél. I què es pensaven? Que li expliquin a la vicepresidenta Carmen Calvo això de la democràcia consolidada. No s'ho creu ningú.

Amb pocs dies s'ha acumulat tres casos flagrants que demostren el tipus de país que som. Els presos polítics i exiliats, l'acte de Madrid d'aquest diumenge d'exaltació del feixisme i l'empresonament del músic lleidatà. Tres exemples, però no els únics. I em vindran més, quan el Tribunal Constitucional es digni a desencallar tot allò que no deixa que vagi a Europa.

Poc m'hauria imaginat que després de l'experiència dels anys d'universitari lluitant contra el franquisme, els meus fills poguessin arribar a veure manifestacions reclamant llibertat d'expressió. Semblava una etapa superada, però no!

He dit moltes vegades que tenim la sort d'estar situats a Europa, perquè en una altra posició ho viuríem molt malament. Malgrat ens puguem queixar que Europa no es fa prou cas, hem d'acceptar que una resistència a situacions pitjors sí que la fa. Sigui per vergonya, s'està combatent la inèrcia retrògrada dels poders de l'Estat. Un Estat dominat per unes forces militars i judicials que no han fet la transició, sinó que continuen ancorades en les idees del franquisme i l'autoritarisme. Continuarem lluitant, si pot ser units.

En democràcia no tot s'hi val

El titular hauria de ser cert, però malauradament sembla que sí que tot s'hi val i un bon exemple és el cas dels EUA amb Trump. Esclar que no estem parlant de la qualitat democràtica del sistema. Caldria ser més precís i parlar d'una bona salut democràtica. 

Realment és fastigós adonar-te dels tripijocs per guanyar uns vots i després poder fer i desfer al teu aire. Això passa arreu, encara que hi ha llocs on és més exagerat. Els compromisos que es prenen se salten a la torera. Els acords són efímers i no es respecten, tot plegat és una farsa.

En el cas de Trump estem observant el cangueli del president quan s'adona que les enquestes no li són favorables, i és per això que està desplegant diferents estratègies per aconseguir canviar-les. Ningú no pot cantar victòria perquè no tot és tan senzill, però sembla ser que els números no li quadren.

El desplegament de l'exèrcit als estats dirigits per presidents demòcrates, és una manera de crear polèmica i poder dir que només els republicans saben com actuar. La seva por a perdre les eleccions l'arriba a fer dir que preveu manipulació en el vot per correu, com si pogués tenir la consciència tranquil·la, i especular en ajornar les eleccions més enllà del mes de novembre, que és quan toquen.

No és només als EUA on la democràcia es troba infectada. Cada vegada són més els països democràtics que veuen prostituïda la seva realitat política i social. A casa nostra ha estat la judicialització de la política el que posa en dubte qualsevol decisió que les institucions de l'Estat prenen. La Unitat d'Espanya és l'únic objectiu que ho presideix tot i justifica totes les decisions polítiques i judicials. Els drets humans han passat en un segon terme, i hem arribat al punt que ens ho creiem gairebé tot.

Europa està revivint un segle XX entre guerres que ens fa patir. L'auge de l'extrema dreta i la manca d'uns líders polítics que puguin dirigir els estats, són un perill per a la pau del món. No cal ser dramàtics, però hem de ser previsors, i adonar-nos que el camí que seguim no és el més adequat. Tant de bo siguem a temps de rectificar!

El major Trapero espera sentència

Segons he pogut llegir a l'ARA, la sentència al judici al major Trapero, entre altres, es podria conèixer abans d'acabar el mes de juliol. També diu la notícia, que el resultat estaria entre la desobediència i l'absolució. Es pot arribar a interpretar que seria més propera a l'absolució, però ho frena el fet de no poder-los condemnar, com si amb l'absolució quedés en entredit tot el procés judicial.

No cal dir que m'agradaria que els acusats fossin absolts, perquè jo només hi sé veure diferència de criteris a l'hora de conduir els mossos d'esquadra, i no pas desobediència. Ha quedat demostrat que el coordinador espanyol tenia molt interès en condemnar aquells que no podia governar, i penso que els jutges han de ser prou sensibles a la realitat.

El dubte que tinc és si en aquesta ocasió els jutges no es deixaran portar per l'animadversió que els caracteritza cap a tot allò que és i representa Catalunya. En cap cas poden justificar que l'actitud del major Trapero fos cap conxorxa amb els polítics catalans de torn, sinó més aviat hi va posar fre, i així ho ha declarat des del primer dia.

Seria un bon inici de vacances comprovar que el major Trapero no és condemnat per una cosa que no va fer, com seria desobeir mandats judicials. No agradarà com va dirigir la policia catalana, i haurien preferit veure els mossos bufetejar la gent concentrada, però aquesta no va ser la voluntat dels caps i això, que va deixar en evidència la resta de policia, nacional i guàrdia civil, va enutjar l'aparell de l'Estat i n'han rebut les conseqüències tots els condemnats i persones a l'exili.

Les amenaces del Tribunal Suprem als funcionaris de presons

Avui encara podíem llegir les reaccions a les amenaces del Tribunal Suprem als funcionaris de presons que han de plantejar si proposen que el presos amb disposició de l'article 100.2, entre els quals hi ha els presos polítics, poden passar el confinament a casa seva, atès l'estat d'alarma declarat pel govern espanyol. Un article que tots en parlem sense pràcticament conèixer-lo.

Aquestes amenaces d'acusar-los de prevaricació si decideixen atorgar-los aquest permís són una demostració del nivell dels membres del Tribunal Suprem, i del seu ànim de venjança més que no pas de justícia, com hauria de ser.

No ens ve de nou, perquè tot el procés ha seguit les mateixes pautes. En cap moment hem cregut en la seva capacitat d'administrar justícia, perquè l'únic objectiu era posar-los la pena més gran possible com a escarment per haver gosat fer front i deixar en ridícul l'Estat espanyol.

Som molts que fem aquests comentaris, però sabem que no porten enlloc, perquè tot està bloquejat per les forces de l'Estat, les judicials, les policials i les polítiques, però també de tot el seu aparell. En una situació normal, en una situació de democràcia real, això no hauria succeït. Ja no es tracta dels fets condemnats, sinó de la manera de fer el seguiment dels condemnats i de tractar-los diferent per ser presos polítics, per la seva ideologia.

Clara Ponsatí nova eurodiputada

És massa greu i seriós tot el que està passant a Espanya amb els diferents tribunals i institucions judicials com per fer-hi broma, però permeteu-me que parli del ridícul i l'absurditat en el cas de la Junta Electoral Central (JEC). Ara, que amb el Brexit l'exconsellera Ponsatí entra al Parlament europeu, la JEC li va exigir que anés a Madrid a jurar la Constitució per poder esdevenir eurodiputada. Anar a Madrid vol dir ser empresonada perquè es troba "fugida", i a més el Parlament europeu ja va permetre que Puigdemont i Comín fossin eurodiputats sense aquest jurament. Què pretenia la JEC?

Digueu-me si no és ridícul tot plegat. No ens ho podem agafar a la lleugera perquè hi ha massa gent afectada per aquesta manera d'obrar de les institucions de l'Estat, però indigna pensar que s'utilitzi la força per maltractar i riure's de la gent.

Tot plegat és prou complex com per poder endevinar en què acabarà. Han de passar mesos si no anys abans no se'n tregui l'entrellat, i caldrà tenir molta paciència, uns dins la presó i d'altres a l'exili. El que queda clar és que voler judicialitzar els problemes polítics no porta enlloc, encallen la situació i posen en perill la seguretat de les persones.

Sigui com sigui, Clara Ponsatí és la tercera persona exiliada que tenim com a eurodiputada, fins que s'accepti el suplicatori que de ben segur es demanarà, com en el cas de Puigdemont i Comín. Entretant Junqueras, que va remoure tot això, continuarà pres, complint condemna per haver executat allò que molts catalans li van demanar.

La politització de la Justícia

Resulta curiosa la indignació de la dreta espanyola amb el nomenament de la nova fiscal general de l'Estat. Diuen que no és imparcial perquè ha estat ministra del govern socialista anterior. Dic que és curiós perquè resulta que els tribunals judicials espanyols estan plens de simpatitzants i exmilitants del PP, i no passa res.

No em ficaré en què diu la Llei i si aquest nomenament s'ajusta a dret o no, però sí que em crida l'atenció, i per això ho escric, que s'estripin les vestidures els que més influència han practicat a l'hora de nomenar càrrecs de magistrats dels diferents tribunals espanyols.

No és estrany que siguem tants els que hem perdut la confiança en la justícia, perquè està totalment polititzada. Ho ha estat sempre, però ara hi ha una pressió política molt forta que agreuja la situació i la parcialitat dels jutges.

Entenc que el fiscal general ha de defensar l'Estat i les seves institucions, i que això es pot regular molt fàcilment, i si es fa amb transparència, no ha de ser cap obstacle que hagi estat membre d'un govern i d'un partit polític concret. No defensen que el senyor Carlos Lesmes és imparcial i com a tal es comporta? I quin és el seu passat?

He parlat d'un jutge en concret, però a la llista n'hi podem posar molts més. ¿No és normal sentir a dir que tal o tal altre magistrat ha estat col·locat per tal o tal altre partit polític? Ho tenim assumit i no hauria de ser problema, sempre i quan actuessin al marge de la seva ideologia. Quan veus que no es limiten a jutjar, sinó que es fan trampes al solitari per aconseguir allò que políticament persegueixen, és quan no s'està actuant correctament, i és quan pots parlar de la politització de la justícia.

Diàleg amb diferents llenguatges

Em pregunto si els participants a la mesa de diàleg entre PSOE i ERC parlaven el mateix llenguatge o no. Diuen que s'han posat d'acord, però tots dos entenen el mateix del que hi ha escrit? No conec el contingut del pacte, però he sentit a parlar molt de referèndum i de consulta i no sé què hi ha de cert en això. 

Perquè una cosa és el que puguin pactar dues forces polítiques, encara que s'hi comprometin de veritat a complir el pacte, i una altra és la Constitució i les sentències dels tribunals judicials, que sabem que no ens estimen gens. Si l'acord és sobre una acció que no és permesa per la Constitució, i aquesta no es pot modificar, perquè no hi ha majoria suficient, l'acord quedarà en paper mullat, la qual cosa al PSOE no li suposarà res, però a l'altra part, ERC i en conseqüència Catalunya, sí.

Imaginem-nos que anem avançant, que no sé si és molt imaginar, el següent pas quin és? Tindrem un govern progressista, segons es diuen ells mateixos, que per malament que funcioni sempre serà, al meu entendre, molt millor que un pacte de la triple dreta espanyola. A Catalunya en què ens beneficiarà? 

Temo que s'han assegut en una mateixa taula, però que la lletra menuda no s'ha tractat, i a més hi ha tot un sector independentista, entre ells la pròpia presidència de la Generalitat, que no hi estan d'acord o, si més no, no s'hi senten implicats. 

Una vegada més ens toca esperar a veure-les venir i desitjar que no sigui una presa de pèl com ja ens hi tenen acostumats els diferents governs espanyols, siguin del color que siguin.

Pendents de les decisions judicials

Mai no m'hauria imaginat que estaria tan pendent de les decisions judicials dels diferents tribunals, no només estatals, sinó també europeus. Avui coneixíem el fraccionament de la unanimitat en les sentències relacionades amb el procés, i també les picabaralles entre l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, en el judici al cap dels Mossos d'Esquadra, el senyor Trapero.

Una cosa que ningú pot negar, encara que no li pugui afavorir, que el món judicial ha patit un terrabastall i qui sap si a partir d'ara començaran a formar-se les esquerdes. El gran error de la política espanyola, incapaç de gestionar políticament el país, va ser judicialitzar-ho, i els jutges s'hi han posat bé. Tots sabem el tarannà de la majoria de jutges espanyols, la seva procedència i ideologia. Els hi han posat com anell al dit. Sabem que la història donarà la raó als que ara els toca perdre. La llàstima és, com he dit moltes vegades, que la Justícia és molt lenta i entretant es condemnen moltes víctimes innocents. 

Espanya ha votat fa pocs dies i ha donat un impuls important a l'extrema dreta. Les coses no apareixen del no-res, sinó que existeixen en somort fins que no troben l'escletxa que els permet donar-se a conèixer. Els canvis són lents i Vox ha vingut per quedar-s'hi. El seu recorregut no serà com el de C's, que es troba en vies d'extinció. El seu discurs és coherent i no necessiten enganyar ningú. El populisme està molt arrelat i el terreny molt abonat. La dreta espanyola s'ha encarregat de deixar-ho a punt i el PSOE ha estat incapaç de mantenir el seu pols, cedint en un terreny que no li correspondria. Tenim debat per molts anys.

Coneixem la sentència 72 hores abans

No sé perquè cal esperar fins a dilluns per conèixer la sentència si avui els diaris ja comenten quina serà. Això del secret de sumari i de la data de les resolucions judicials ha passat a la història. Avui ho saps tot gràcies a filtracions directes que no saben ni volen guardar un secret. 

Els encarregats de planificar la resposta a la sentència han guanyat 72 hores per ultimar els detalls. Ja no els cal esperar que els acusats rebin la sentència, que aquesta es lliuri als seus advocats i se'n faci una presentació pública, la premsa ja se n'ha encarregat de proclamar-ho i, segons diuen, de fonts judicials directes.

Se'm fa difícil preveure què passarà la propera setmana. Si bé és cert que hi ha molta gent esperant instruccions per sortir al carrer i actuar, també n'hi ha que, tot i estar a favor de la independència, no tenen clar si convé sortir o pensar quina és la millor solució. Perquè la possibilitat de perdre el poc poder de l'autonomia també, vista l'experiència, ha tocat l'os de molta gent, i no estan disposats a improvisar.

No moure fitxa, segons els anys que els caigui als polítics empresonats, tampoc no és just. Ells varen donar la cara per molts que des del darrere de la barrera cridàvem independència. És lògic que ens necessiten i no podem acceptar tranquil·lament un càstig per haver posat les urnes que vàrem demanar i ens havien promès. 

Em decanto per protegir les institucions, però manifestar la repulsa a l'acció judicial en un tema que hauria de ser estrictament polític. Esperarem dilluns per conèixer el desenllaç, no final, perquè la cosa no acabarà aquí.

Hem perdut la vergonya!

Han imputat Aguirre i Cifuentes. Molt bé! Que no ho estaven ja? Fa anys que les dues senyores surten a la premsa relacionades amb actes de corrupció, però elles viuen tan amples. El fet que ara un jutge les hagi imputat, no els treu el son. Han perdut la vergonya i viuen entremig de la merda.

Al nostre país s'ha perdut la vergonya, i ja no ens amaguem de res. Els corruptes són nomenats per a càrrecs polítics, sense que a ningú li pugin els colors a la cara. No passa res! Abans entraven nets i s'embrutaven dins de la política, però ara ja hi entren bruts, corruptes.

Com que els processos judicials s'allarguen tant en el temps, arriba un moment que ja et perds, i aquell que ja li havien penjat una causa, essent un presumpte corrupte, ara li cauen altres casos, sense haver aclarit els anteriors.

A Espanya la corrupció no és motiu de càstig, o de passar vergonya. Aquí els honrats passen per imbècils, ja que no han sabut com enriquir-se amb el càrrec. Aquesta és l'Espanya que Borrell defensa a Europa. Una Espanya demòcrata i transparent. I ho és! Perquè la transparència ens permet observar la corrupció. El problema és que al corrupte no li passa res, encara que sigui motiu de primeres pàgines dels diaris, i això és perquè han perdut la vergonya, l'ètica i la moral.

L'arbitrarietat de la Justícia espanyola

Cada vegada deixen veure més clar que els diferents tribunals, organismes i institucions judicials espanyoles actuen de manera venjativa contra tot allò que sigui català. Com que veuen que els catalans ens mantenim ferms en els nostres principis, i en la voluntat de ser lliures i sobirans, només poden actuar de manera judicial i bruta contra nosaltres.

Després dels resultats electorals d'ahir diumenge, constaten que els catalans, i també els bascos, som diferents. Ni millors ni pitjors, però diferents, i això no ho paeixen. Les forces espanyolistes han perdut força i ERC ha esdevingut la primera formació política de Catalunya. Junts per Catalunya, que ho ha fet tan malament com ha sabut, ha pràcticament mantingut la seva posició, i C's, que a Espanya ha avançat de manera important, a casa nostra s'ha quedat enrere. 

Encara que, desgraciadament, Vox ha entrat per Barcelona, el PP ha quedat amb la trista figura de Cayetana, la forastera que volia representar-nos a Espanya. Només el PSC ha fet una gran crescuda, l'únic partit polític que va signar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Deixeu-me que us recordi que és molt diferent tenir el PSC a l'àrea metropolitana de Barcelona, que no pas tenir-hi un partit deslleial amb Catalunya com és C's.

Amb l'empenta d'ahir diumenge les europees de finals de maig es presenten amb més optimisme. Potser per això la JEC ha prohibit que els nostres polítics exiliats s'hi puguin presentar. Cal confiar en la justícia europea perquè això no passi i puguem veure Puigdemont, Ponsatí i Comín diputats electes d'Europa.

A la nostra vila ha guanyat ERC, confiem, però que en les eleccions municipals del proper 26 de maig els resultats siguin en clau local, pensant en les persones que hi ha al darrere i no tant en la marca del partit.

Obligats a denunciar la injustícia

Ni equidistàncies, ni imparcialitats, ni objectivitats davant la injustícia. No podem mantenir-nos callats quan s'està actuant injustament sobre ciutadans catalans o bascos gràcies als poders de l'Estat, els judicials, els polítics i els policials. Un judici clarament injust als nostres presos polítics, on el jutge Marchena impedeix contrastar les mentides dels testimonis de la fiscalia amb les imatges de què es disposa. Una presó injusta dels joves d'Altsasu per una baralla amb uns guàrdies civils de paisà.

Callar no vol dir ser assenyat i responsable quan la injustícia és flagrant. Estem obligats a denunciar arreu la injústicia de l'Estat per no esdevenir-ne còmplices. Cadascú dins de les seves possibilitats i l'abast de les seves paraules i pensaments ha de proclamar la injustícia perquè ningú la ignori i caigui com una llosa sobre els caps dels que la practiquen.

Avui Altsasu reuneix ciutadans d'arreu per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels seus joves, quan ja hi porten més de 800 dies. La Democràcia espanyola està corrompuda, no només pels escàndols financers del PP, sinó pel poder latent dels franquistes que la transició espanyola no ha sabut ni volgut depurar.

Si volem tenir la consciència tranquil·la, fins i tot per egoisme tranquil·litzador, estem obligats a denunciar la injustícia que s'està impartint a Espanya, dins un sistema que es defineix com a democràtic.

Ara és l'hora dels polítics

Arenys de Mar, com la majoria de poblacions de Catalunya commemora el primer aniversari del referèndum d'autodeterminació que, malgrat tots els entrebancs i les càrregues policials a alguns municipis, es va poder celebrar, amb una bona participació i un clar resultat favorable a la independència.

Sabem de què estem parlant. Sabem que no és un referèndum reconegut amb el qual puguem anar per Europa reclamant el reconeixement de l'estat independent, però també sabem que el nostre testimoniatge ha arribat molt lluny i ha fet reflexionar a molta gent.

També i malauradament, l'actuació de l'Estat espanyol, amb les càrregues policials del dia 1 d'octubre, les imputacions judicials desmesurades de després i l'aplicació del 155 per part del govern del PP, amb el suport de C's i PSOE (PSC inclòs), ha enfortit la veu del nostre poble i ha guanyat adeptes fora de les nostres fronteres.

No hem tingut ni tindrem suport de col·lectius espanyols, ni polítics, ni culturals, ni socials, però sí a Europa. S'ha demostrat que les acusacions dels tribunals de justícia espanyols són gratuïtes i totalment inacceptables, i això ens ha donat més força.

Tenim, però una assignatura pendent i aquesta és la dels nostres polítics. Crec sincerament que el govern actual no actua d'acord amb el mandat de l'1 d'octubre, ni correspon a l'esforç realitzat per la ciutadania del nostre país. Ens cal una rectificació política, més treball i més contundència per evitar que tot el que hem patit acabi no servint per a res. El poble respon i ara és l'hora dels polítics.

La impotència de l'Estat ens ha fet mal

I els que més l'estan patint són els presos polítics i els exiliats. Les salvatges garrotades de la policia espanyola l'1 d'octubre de 2017 són una mostra evident de la ràbia acumulada per la impotència de l'Estat. El mateix podem dir de l'actuació judicial amb l'empresonament preventiu i el fracàs amb les decisions judicials de tribunals europeus de justícia.

L'anàlisi que fa l'Antoni Bassas a "On són les putes urnes?", sobre la impotència de l'Estat, la il·lustra amb les imatges de la mateixa Policia Nacional, al Col·legi Nostra Llar, de Sabadell.

Si us fixeu en el següent enregistrament us adonareu que, filmat per la mateixa policia en diferents col·legis electorals, les imatges no estan manipulades i queda evident quin va ser el comportament de la policia el dia en què més de dos milions de catalans vàrem anar a votar el referèndum d'autodeterminació declarat il·legal per l'Estat espanyol. Un comportament de la policia que no és digne d'un país que es declara democràtic, sinó que més aviat ens recorda, als que ho vàrem viure, els anys finals del franquisme.

Sap molt greu que tot el patiment d'aquest 1 d'octubre de 2017 i el sofriment dels nostres presos i exiliats no ens hagi portat a una situació millor de la que estem ara. No podem permetre que tot el que hem passat durant aquest darrer any no hagi servit per a res, i hem d'exigir els nostres polítics que no perdin més el temps i plantegin seriosament la resolució del conflicte.

Retrobament de Praga

Certament avui era el dia per recordar els assassinats de Barcelona i Cambrils. Als catalans se'ns barrejaven moltes coses després d'un any mogut i remogut, amb decisions judicials injustes i ficades de peu inesperades. Avui fa un any de la matança i molts hi hem pensat encara que no haguem estat presents als actes organitzats. Com ja ens va succeir l'any passat, els fets ens han trobat lluny de casa i també de Barcelona.

No volia escriure el post d'avui sense recordar els fets del 17-A, perquè nosaltres hem tingut la sort de viatjar per una part d'Europa, unes ciutats que vaig visitar fa exactament 29 anys, cosa que hi ha gent que hi va perdre la vida o la dels seus familiars i amics.

No cal dir que la primera impressió en arribar a Praga ha estat de totalment desconeixement, com si fos una altra ciutat, tot i que a mesura que hem anat recorrent els carrers i places de la ciutat m'han vingut flaixos de la darrera vegada, sobretot el pont de Carles i la plaça de la ciutat vella. 

Quant a gent, circulació de cotxes, vies urbanes... no té res a veure. Ens hem cansat, com acostuma a passar el primer dia que arribes a una ciutat, però ens esperem dos dies de visita tranquil·la sense voler-ho veure tot.

Una festa de Sant Joan diferent

Mig dissimulat en un cap de setmana de juny, hem celebrat la festa dels Països Catalans, la festa de Sant Joan, més d'incògnita que de costum. Acostumats amb els ponts o aqüeductes, el fet de caure en diumenge ens ha passat més desapercebuda, malgrat els actes que són tradicionals amb l'arribada de la flama del Canigó com a punt àlgid.

La festa de Sant Joan és la porta d'entrada a l'estiu i a tot el que representa. Des d'un punt de vista festiu, a tot el conjunt d'actes que celebrem al carrer, amb revetlles, festa major i vot de vila, en el cas d'Arenys. Acostuma a passar, que venim d'un període més o menys llarg de mal temps i de fer més vida casolana, i comencem a sortir al carrer per celebrar amb els amics i coneguts, diferents actes festius.

Enguany, però, la festa de Sant Joan ha vingut precedida per uns actes que no són habituals. Des de fa molts mesos la vida al carrer és més activa per tots els moviments i conseqüències del procés independentista. Fa molts mesos, massa mesos, que sortim a denunciar l'empresonament d'unes persones que encara no han estat jutjades i que són a la presó com a venjança per la derrota del dia 1 d'octubre passat.

La incapacitat del govern de l'estat espanyol, amb totes les seves forces polítiques i judicials al costat, d'evitar la celebració del referèndum, va provocar que de manera barroera i forçada, s'empresonessin unes persones acusades de violència quan ha quedat palesa la seva actuació pacífica en la reivindicació del dret a decidir.

Aquesta necessitat de sortir al carrer a denunciar la situació en què viuen els nostres presos polítics, ha fet que la festa de Sant Joan no hagi estat, enguany, la primera sortida massiva al carrer amb un únic objectiu.

El virrei destronat

S'havia anat fent fort. Cada vegada se sentia més valent i esperonat. S'havia arribat a creure el poder que tenia i això se li reflectia a la cara. Havia canviat la manera de ser, la seva actitud ratllava la supèrbia i començava a mirar-se els altres per sobre les espatlles.

Ell no era així. En un principi havia assumit el seu càrrec amb il·lusió i amb ganes de fer-ho bé. La seva antecessora havia mal utilitzat les seves responsabilitats i ell ho volia fer millor. Parlava del diàleg i no es volia ficar en tonteries en contra dels ajuntaments. Pensava que ho podia fer molt millor.

Les circumstàncies en què l'ha tocat viure, l'han transformat. El to pervers i prepotent dels seus superiors de Madrid, l'ha canviat. Potser fins i tot en contra de la seva voluntat, però l'ha fet impopular, no només per pertànyer al partit en el govern d'Espanya, sinó perquè li ha canviat el caràcter.

La imposició del 155 l'ha assumit com la gran victòria personal. Ara era ell qui tallava el bacallà. Un somni erroni que l'ha acabat de malmetre i de fer-se odiar per aquells que com a molt l'ignoraven. 

El seu regne s'ha acabat. S'haurà de veure on el portarà aquest reset de la seva trajectòria. No ho tindrà fàcil, malgrat que en política hi ha regals, alguns d'ells enverinats, però d'altres que immerescudament es reben. Ha desenvolupat el paper de dolent davant del sobiranisme, davant dels catalans que han lluitat contra les prevaricacions del PP i la injustícia dels tribunals judicials que no han actuat amb parcialitat, sinó en ànim de venjança contra els catalans independentistes.

Millo deixa el seu despatx a les ordres del govern del PP, i haurà de buscar un lloc on poder continuar lluitant per no quedar a la cuneta de la història. La mateixa cuneta que la guerra civil va deixar-hi molts republicans, i que feren plorar Pablo Iglesias, donant lloc a la imatge real d'un fanàtic del feixisme que aspira un dia governar Espanya.

La paciència té un límit i a vegades s'acaba

Tal com estan anant les coses, em fa pensar que estem arribant al punt d'inflexió a partir del qual començarem a restar adeptes a l'independentisme. Totes les coses tenen un límit, i és d'agrair la paciència i implicació de tantes persones al fet nacional. El marge de maniobra concedit als nostres polítics ha estat molt ampli, més del que ells podien haver imaginat. Ara, però la gent comença a estar cansada i a molts els entren les ganes de dir: ja us ho fareu!

Penso que si encara hi ha prou gent defensant l'independentisme és gràcies a Rajoy, el seu govern i els jutges que l'apadrinen. Estic convençut que si a Espanya no hi hagués un govern corrupte i no hagués desaparegut la divisió de poders, ja faria estona que molts catalans i catalanes haurien desistit i deixat Puigdemont amb el cul enlaire.

Probablement la distància no li deixa veure la realitat del carrer, però té prou gent que l'assessora que li ho podria explicar. S'han comès molts errors i tots s'han excusat i perdonat. Això és molt d'agrair, però no se'n pot abusar i ara toca ser transparent i efectiu, i davant la situació en què ens trobem, els símbols són molt bonics, però no ens solucionen els problemes.

No sé si els lletrats ens anunciaran que les properes eleccions estan a punt de caure, però en tot cas seria desitjable que Puigdemont i els seus prenguessin una decisió seriosa i "resultona". És cert que cada vegada hi ha més institucions, organismes i grups d'opinió que posen en dubte la constitucionalitat i legalitat de les mesures preses per Rajoy i beneïdes pels tribunals judicials i el Constitucional, però això no treu que haguem d'avançar, perquè els resultats trigaran a estabilitzar-se. Serà llavors quan la història explicarà l'autoritarisme antidemocràtic del govern del PP, però potser nosaltres ni ho podrem llegir.

El fiscal general entretingut amb el president català

No hi ha dubte que el fet que el president sigui a Brussel·les i no a la presó, amb Oriol Junqueras, li permet fer-se veure i sentir per Europa. En canvi, el vicepresident ha quedat silenciat i només nosaltres podem fer possible que la seva veu es faci sentir. Si la decisió va ser presa de manera individual i personal, hi ha prou motius per defensar-ne una o l'altra posició, i en cap cas podem criticar-los a la lleugera.

No sabem com acabarà tot plegat i no podem oblidar que la paraula la té Europa. Si la resposta ha de venir pel cantó espanyol ja podem llogar-hi cadira. L'orgull del president Rajoy és massa fort i pervers com per reconèixer que cal dialogar. La seva solució, convocant noves eleccions, no l'hi ha servit per canviar l'equilibri de forces del Parlament, i la possibilitat que novament sigui Puigdemont qui presideixi el govern català no està gens descabellada o, com a mínim, li farà prendre més mesures judicials.

Sóc dels que opinen que caldria buscar una solució a curt termini, sense renegar dels polítics que han donat la cara per defensar el que molts catalans els han demanat, cal nomenar un govern perquè recuperi les institucions catalanes i defensi els nostres drets com a poble, per fer front a l'embranzida que ha pres C's en el seu camí cap a la recentralització d'Espanya i la pràctica desaparició de les comunitats i nacions d'Espanya.

No sé si la decisió del jutge Llarena de no plantejar una nova euroordre contra Puigdemont, tal com li demanava el fiscal general de l'Estat, és una mesura tàctica o simplement evitar fer el ridícul una vegada més. Sap greu que tot això es fa jugant amb les persones i, sobretot, jugant amb tot el poble català. Fa temps que reclamàvem estimació per part del govern espanyol per treure'ns la idea de sortir d'Espanya, ara veiem que això és impossible. Ens volen per la força.