Qui es carrega la divisió de poders?

No sé si encara hi ha algú que es pregunti qui està atacant el principi de la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial, o bé ja ho hem vist clar i tenim prou exemples per opinar al respecte, sense deixar-nos portar per ideologies, simpaties o fins i tot interessos. Diuen que el paper ho aguanta tot i potser per això és tan important la teoria de la divisió i independència dels tres poders, però tan irreal a la pràctica.

De fet, no estem parlant de cap novetat. Fa molts anys que la separació de poders es posa en dubte, i han estat moltes les agressions que uns i altres han provocat, deixant en evidència que els polítics intenten manipular la justícia i els jutges juguen a fer política. Darrerament, però, s'ha intensificat i ja ningú no es sorprèn ni li ve de nou. Els jutges surten al carrer en contra de les decisions polítiques. Critiquen unes lleis abans que estiguin escrites, només per interès d'una ideologia, l'extrema dreta, que és la que regna en el món judicial.

Fins fa uns anys els professionals de la Justícia ho dissimulaven, però se n'han cansat, probablement en el moment que han vist que la dreta no aconseguia recuperar el poder de l'Estat, i han decidit treure's de sobre les màscares i actuar obertament, utilitzant totes les eines a les seves mans per canviar la dinàmica que no els afavoreix, amb el suport de poders fàctics i els mitjans de comunicació, que són realment el quart poder.

L'acusació del Poder Judicial al Poder Polític d'estar obrant de manera fraudulenta per anul·lar la seva tasca, posant en dubte la seva imparcialitat a l'hora d'administrar la Justícia, pot tenir el seu fonament, però no és menys cert que els diferents tribunals de justícia han demostrat d'anada i tornada la manca d'objectivitat i la seva descarada imparcialitat a favor de la dreta i l'extrema dreta espanyoles.

Als neòfits no ens ha agradat mai, ni hem entès aquesta classificació de jutges progressistes i conservadors en els diferents tribunals, perquè ens ha semblat que era una manera de polititzar la justícia, i crec que és precisament aquí on rau tota la qüestió, que ens ha portat a un extrem perillós i de difícil solució.

Al final el que han aconseguit és que no confiem en els polítics, però tampoc en els jutges, i que tinguem por de caure a les seves mans i ser jutjats injustament, i condemnats només per pensar diferent. Hi ha moltes coses a resoldre, però hem d'aconseguir fer fora els corruptes, no només pensant en els diners que s'embutxaquen, sinó també en el mal ús de la justícia per beneficiar només a uns quants, sempre els mateixos.

Un nou partit polític a la vista

Si aquesta setmana es presentava un nou partit de dretes català, Centrem, avui es pot llegir a la premsa digital l'anunci de la creació d'un nou partit, en aquest cas més oposat als independentistes, i que surt de les entranyes del PP, un partit que es veu decebut per la iniciativa de la diputada Eva Parera, amb el suport de qui fou militant del partit, el mataroní Juan López Alegre.

Centrem és un partit impulsat per Chacon, del PDeCat, que vol deslligar-se dels lligams del passat de Convergència, i que pretén aconseguir el que no va ser, a les passades eleccions al Parlament de Catalunya. És un intent de distanciar-se de Junts per Catalunya, eliminant qualsevol idea de unilateralitat, amb un discurs una mica ambigu per així poder incorporar persones de diferents perfils.

El nou partit que avui s'anuncia, Valents, és fruit de la desesperació del PP català, que cada vegada ha anat més de baixa, i que en les darreres eleccions catalanes va veure com Vox sorgia amb molta força, triplicant els seus resultats. Amb l'aparició de Valents, es posa en dubte el lideratge d'Alejandro Fernández, que està enfrontat amb Pablo Casado, però que no ho exterioritzen gaire per no posar més en perill els resultats electorals del partit, sobretot ara que s'acosten diferents eleccions autonòmiques, i ja s'està treballant per a les generals del 2023.

En aquests moments a Catalunya ens trobem una gran divisió de partits polítics, tant en el cantó dels independentistes, com dels unionistes. Aquesta diversitat d'oferta no sé si ens beneficia o ben al contrari posa més problemes per a una sortida del conflicte i de la polarització regnant al país.

No cal dir que de moment, si es confirma el naixement de Valents, el PP és qui en surt més perjudicat, i caldrà veure si realment Juan López Alegre és capaç de convèncer Vox per integrar-se en aquesta iniciativa i plantar cara de veritat als altres partits polítics del Parlament. 

La vacunació evidencia la ineptitud política

No s'hi val a posar per excusa que a tot arreu passa el mateix. Estem cansats d'un govern incompetent que no em fa cap de bona. Com pot ser que ens enganyin d'aquesta manera? Com és que tenim uns consellers i conselleres tan ineptes? No saben organitzar res i pretenen dirigir un país, i encara tenen la barra de tornar-se a presentar! Per què no pleguen i se'n va a casa?

Ens varen dir que ho tenien tot organitzat i que es vacunarien unes seixanta mil persones cada setmana, aquestes eren les vacunes que arribarien cada dilluns, i només se n'ha vacunat un deu per cent! Ara diuen que no creien que fos tan difícil d'organitzar-ho! Que no troben suficient infermers per posar la vacuna! No tenien els equips formats i les persones preparades? 

Una vegada més s'ha demostrat que el govern català no està a l'alçada de les circumstàncies i que no ens mereixem uns polítics tan incompetents. I, com dic sempre, el pitjor de tot és que no trobem relleu i els mateixos pretenen governar a partir del mes de febrer. No hi ha ningú millor? 

Tampoc és garantia que una opció espanyolitzada, com és la d'Illa, sigui la solució per a Catalunya. Crec que no hem entès res, i continuem en la divisió que ens paralitza. Potser sí que tenim els polítics que ens mereixem, i que continuarem més anys estancats, veient com els altres països i comunitats autònomes ens passen la mà per la cara. No avancem ni com a país ni com a societat del benestar. Cada vegada estem pitjor i no sabem trobar la clau per sortir-ne. Mals auguris per a un any que acabem de començar!

Recordant les paraules del rei espanyol

Es compleixen tres anys del discurs del rei Felip VI en què deixava una majoria de catalans fora i amb moltes ganes de separar-se d'Espanya i no tenir res a veure amb el rei. Un discurs que per primera vegada prenia partit per una posició excloent, molt diferent dels discursos anteriors, tots ells discrets i sense polèmica, amb frases diplomàtiques i a vegades sense gaire sentit.

El dia 3 d'octubre de 2017 el rei va ser molt clar i va renyar els catalans per haver gosat manifestar la seva opinió sobre un fet transcendental, per haver expressat públicament i en referèndum la voluntat popular. En lloc d'intentar fer amics per deixar de desitjar la independència, va fustigar i insultar la intel·ligència de molts catalans. Va crear encara més divisió entre nosaltres, i va deixar de ser el cap d'Estat de tots els espanyols.

Sortosament ara podem discrepar públicament del rei, i donar-ho a conèixer amb la crema de la seva imatge, sense el perill de ser presos. Els drets humans estan sota vigilància al nostre país, i només a base de lluita i amb el suport d'Europa es pot anar avançant. Malauradament, massa poc a poc.

Avui molts han recordat les paraules del rei, i han mantingut l'allunyament d'un personatge que ens ha recordat massa un seu antecessor homònim. Per alguns, segons em comentaven avui mateix, el rei es mereix que sigui recordat com "l'últim".

Es trenquen els comuns?

He llegit que una quinzena de membres de l'executiva i el consell nacional de Catalunya en Comú, han criticat el funcionament dels òrgans interns i la renúncia al dret a decidir o a exigir la llibertat dels presos polítics, i han dimitit dels seus càrrecs per "l'allunyament constant de l'ideari del partit".

M'ha semblat entendre que no els ha agradat el pacte signat amb el PSOE perquè els trenca la coherència amb tot el que ells han defensat i s'alineen amb un partit que defensa un posicionament que els comuns sempre han criticat.

El fet no és nou en el bàndol de l'esquerra. Sempre s'ha vist que l'esquerra és molt més sensible al respecte als principis que no pas la dreta. Per a l'esquerra no tot s'hi val i per això és més purista, la qual cosa la porta a la divisió en petits grups, que dificulten l'oposició a una dreta molt més cohesionada, no tan preocupada pels seus principis rectors.

A la meva vila sempre he vist uns militants molt implicats en l'independentisme que no pas el que s'ha defensat des de la direcció del partit. També hem pogut veure desercions, a nivell nacional, de militants que han anat a parar a les files d'ERC. 

Tot plegat és una llàstima, però és humà equivocar-se o voler canviar. El món evoluciona i les idees també. A més, segons quina és l'acció del repressor també canvia la resposta de l'oprimit. 

Desconec les repercussions d'aquestes dimissions, si tindran efectes interns o bé repercutiran en la marxa del partit, un dels més canviants dels darrers temps.

Més enllà de la independència dels poders

Ja fa temps que vàrem perdre la confiança en un principi que ens havíem après de memòria, com és la separació de poders i la seva independència. L'experiència al nostre país ens ha ensenyat que el Judicial, el Legislatiu i l'Executiu van de la mà i es polititza la Justícia i es judicialitza la política.

El ciutadà de peu té molts drets, sovint reconeguts de manera teòrica, però no a la pràctica, i moltes obligacions, i no ens queda sempre clar a qui hem de recórrer. Com més confús millor, com aquell que amaga el llibre de reclamacions.

Hem descobert que la justícia no és igual per a tothom, o si més no, no s'aplica de la mateixa manera a tothom. També hem observat que la política fa amics i aquests es beneficien d'aquesta amistat en detriment de la majoria. Tot això ho hem anat mamant fins al punt de creure'ns que no pot ser d'una altra manera.

A Espanya, però, hi ha un altre problema greu, que ve de l'arrel, i que ara s'ha accentuat. Em refereixo a la divisió de competències entre les diferents institucions: la local, l'autonòmica i l'estatal. Aquesta divisió que hauria de servir per fer més àgil la resposta a les necessitats de la ciutadania, ha esdevingut un camp de batalla política per aconseguir acaparar el màxim poder de decisió. Això ha portat a un enfrontament, sempre polític, entre l'administració local i l'autonòmica o l'estatal, i també entre aquestes dues últimes.

El que està passant avui amb el CIE a Barcelona és preocupant, sobretot perquè s'està jugant amb persones, i precisament les més vulnerables. Fa vergonya veure com s'està desenvolupant la gestió pública, i és molt trist que les baralles entre polítics les haguem de pagar les persones.

El ciutadà de peu vol rebre un bon servei, i l'importa poc si la competència és local, autonòmica o estatal. Si més no, no li hauria d'importar ni ho hauria de notar. Malauradament, en la majoria dels casos, només la municipal, la que és més propera al ciutadà, és la que dóna la cara i fa el màxim per solucionar els problemes de cada dia. Això s'agreuja quan els qui manen són menys sensibles a la vulnerabilitat de les persones, i el PP n'és un excel·lent expert.

Catalunya és present en la ment dels negociadors

El més trist de la situació política espanyola no són les dificultats per aconseguir un pacte de govern progressista, sinó l'interès dels partits polítics per fomentar la divisió i el rebuig als altres. El PP demana al PSOE que repudiï, per escrit, els vots d'ERC i DiL. C's manifesta que només pactarà amb el PSOE si aquests rebutgen per escrit la consulta independentista. És a dir, en lloc de treballar per sumar, es dediquen a restar.

Els catalans sabem que en aquesta nova legislatura, governi qui governi, en cap cas s'autoritzarà una consulta democràtica per poder decidir què volem ser. Això, que per a molts unionistes i nacionalistes espanyols és una evidència aclaparadora, si tinguessin un mínim de sentit democràtic, comprendrien que és una bestiesa i que, democràticament, no s'aguanta.

No hi ha arguments serens i tranquils que puguin defensar la prohibició d'una consulta. Tot el que poden dir és que les lleis no ho permeten, però les lleis es canvien. No entendre això és d'una manca de sensibilitat democràtica espaterrant. Aquest és el trist paper del sistema polític espanyol.

ICV tem les repercussions de la divisió de Syriza

Els darrers esdeveniments a Grècia, amb la dimissió del seu primer ministre, preocupen a Podemos i també a ICV, que havia trobat en Pablo Iglesias el refugi per subsistir després dels dubtes existencials de Joan Herrera. Aquest va córrer a reunir-se amb el fins ara primer ministre grec, per sortir als diaris i donar entendre que seguien la mateixa línia.

No es pot fer un judici ràpid i simple del que està passant a Grècia ni de la dimissió de Tsipras, a no ser que vulguem amagar algun interès polític, o bé per debilitar Podemos, com fa el PP, o per justificar-se en la importància que es dóna al poble, com sembla fer el mateix Podemos.

Cal veure les dificultats per sortir del lloc que es trobava Grècia quan l'actual partit en el govern va guanyar les darreres eleccions. Que ningú li vulgui carregar tots els mals d'on estan ara, perquè la situació era crítica. Cal, però també ser honestos i analitzar les promeses que es varen fer i que no s'han pogut complir. El PP ho ha patit a Espanya, encara que ho hagi negat sempre, però tots sabem que va incomplir les promeses electorals que el varen fer guanyar per majoria absoluta.

ICV pateix perquè la repercussió de Grècia no afecti greument el discurs de Catalunya sí que es pot, que personalment trobo totalment ambigu i fins i tot contradictori. ICV té por que els electors d'esquerra catalans s'adonin que realment l'única opció sobiranista i d'esquerres és la CUP, que diu les coses molt clares i per tant facilita que hi anem a favor o en contra, i no ens deixa en el dubte com passa amb la seva agrupació electoral.

Grècia està en una situació dramàtica de molt difícil solució, i els caldrà afinar molt l'opció política que presentin els dos partits en què s'ha dividit Syriza. Caldrà que ho expliquin bé i siguin coherents amb el que prometin. El mateix m'hauria agradat poder demanar a Catalunya sí que es pot, però em sembla que ja no hi serem a temps.