Cinquanta anys després

Avui hem celebrat la Diada Nacional de Catalunya recordant Sant Boi de Llobregat ara fa cinquanta anys. Era la primera vegada que es podia celebrar després del franquisme i la il·lusió de molts catalans es reflectia a la cara. Han passat aquests anys i és bo analitzar en què hem avançat i què ens falta per recórrer. 

No tothom pensa el mateix i trobarem persones que se sentiran frustrades perquè les expectatives eren massa optimistes i som allà on som, i d'altres pensaran que tot plegat són ganes d'embolicar la troca i que ens hauríem de concentrar en els "veritables" problemes de la nostra societat. Una societat que està anant enrere en molts aspectes, malgrat l'avenç que ningú no ens pot negar.

És trist que el discurs generalitzat continuï sent la defensa de la llengua catalana, reivindicant el dret a utilitzar-la i defensar-la davant de les traves que encara es posen. Com pot ser que després de cinquanta anys encara ens estiguem discutint per la llengua? Per una cosa tan important com és la llengua pròpia d'una nació?

A vosaltres no ho sé, però a mi m'entristeix. És una lluita constant on t'has de sentir dir segons quines coses, si defenses el teu dret a utilitzar la teva llengua, i t'has d'esforçar i lluitar perquè el català estigui respectat com a llengua pròpia del meu país.

Permeteu-me que recordi que, al marge d'institucions pròpies o foranes, que posen bastons a les rodes, tenim unes lleis que no sempre som capaços de fer complir. La normalitat de la llengua passa, en primer lloc, per utilitzar-la i no canviar-la quan algú se'ns dirigeix en una altra llengua o ens fa l'efecte que no ens pot entendre. Però també demana controlar que tots els establiments de casa nostra utilitzin, com a mínim el català per anunciar-se. Això és ben visible, i no hi ha excuses a l'hora de fer complir la llei. 

Com he dit mil vegades, morirem lluitant per la defensa del català. Cal tenir-ho clar, i admetre que és una feina feixuga que no podem defallir, però que n'estem fins al monyo!

Bona revetlla!

El setmanari El 9 Nou penjava a les xarxes unes fotografies de la Foradada que li havien fet arribat uns seus lectors. Imatges del salt d'aigua que tant ens agradava veure durant els nostres estius a Cantonigròs, i que darrerament hem trobat a faltar per la manca d'aigua. No hi ha res més depriment que observar la Foradada sense l'aigua saltant a la bassa que ens hi havíem banyat amb il·lusió i un cert misteri. 

    Ahir, quan vàrem anar a Tavertet, també vam poder veure algun rierol, d'aquells que a ple estiu baixen eixuts, amb un bon cabal d'aigua, i també, travessant el pont nou de Roda de Ter, es podia apreciar el bon nivell d'aigua fruit, tot això, de les darreres pluges. Mentre va durar la sequera teníem la por de no poder recuperar aquestes imatges i el que és pitjor, no saber com resoldre la manca d'aigua.

    Ara estem més esperançats, però no podem abaixar la guàrdia. La pluja és un bé escàs a casa nostra i el fet que ens hagi plogut aquest darrer mes, no ens garanteix aigua suficient per als mesos vinents. Caldrà, doncs, mantenir les normes més bàsiques d'estalvi d'aigua i pensar que continua essent un bé escàs, però vital al mateix temps.

    Avui, revetlla de Sant Joan, una colla d'arenyencs, com també d'altres contrades, han pujat al cim del Canigó a recollir la flama que ha d'encendre els nostres focs, i amb ells celebrar una de les festes més tradicionals i representatives de la nostra cultura. És bo que aquesta tradició es mantingui i que les noves generacions s'hi apuntin. Hem perdut massa coses, i la nostra identitat s'ha qüestionat en excés. Avui escoltem improperis contra la nostra nació, la nostra cultura i la nostra llengua, que no ens mereixem, i ens caldran molts esforços per protegir-nos de qui no ens vol bé.

    Us desitjo, doncs, una bona revetlla, i que mentre ho estigueu celebrant tingueu molt present que tot allò que nosaltres no fem per protegir la cultura i la llengua no ho farà ningú per nosaltres. Sense obsessionar-se, però ferms, gaudim de la festa al mateix temps que la reivindiquem. Bona revetlla!

Patriotes

Us haig de confessar que la paraula patriotisme o patriota em fa una mica d’angúnia. Em sembla molt bé que la gent s’estimi el seu país, o fins i tot diria que ho trobo necessari per a la nostra salut. És bo sentir-te arrelat a un territori, formar part d’una cultura, amb unes tradicions, un passat que recordes amb orgull. Sempre he pensat que la gent desarrelada té moltes dificultats per socialitzar i trobar-se còmode i contenta on li ha tocat viure i això no és bo per a la societat en general. És quan necessiten de nosaltres per aprendre a estimar el país d’acollida sense renegar de les seves arrels. 

    Però una cosa és estimar la terra i la seva gent, i l’altra pensar que som els millors i que els altres no hi tenen cabuda. Ja sé que ser patriota i acollidor és totalment compatible, però estem massa acostumats a veure un patriotisme excloent, i aquí hi ha el problema.

    Els catalans, que hem rebut de totes bandes pel fet de defensar una llengua i una cultura en un país sense estat, dependents d’un estat centralista i excloent, sense necessitat d’estar pensant en el període dictatorial, hem caigut en la trampa d’exagerar el sentit de pàtria, a vegades posant-nos al nivell dels que no ens volen. No ens volen diferents, però ens volen a dins, encara que només sigui pel sistema de finançament implantat, amb una aportació important i un retorn ridícul.

    L’altre dia, al programa de Catalunya Música Tots els matins del món, demanaven música que els suggerís la paraula pàtria, i vaig pensar en tot això. Es podia interpretar en el bon sentit, però alguna cosa em feia sentir incòmode. Jo em quedo amb estimació al país i la seva gent i passo una mica de puntetes amb això del patriotisme.

Unes masses manipulades per l'extrema dreta

Arran de les manifestacions que s’estan produint aquests dies a Madrid i a altres capitals de província he intentat fer un paral·lelisme amb el 15M, i fàcilment he observat unes diferències substancials. En primer lloc el grau de violència no té comparació amb un moviment pacífic del 15M que com a molt es resistia a abandonar les places ocupades. També el pes ideològic és diferent. En aquell moment s’estava en contra d’una situació que es considerava insostenible i s’intentava fer obrir els ulls als polítics. Ara, amb l’excusa de l’amnistia hi ha la voluntat d’invalidar uns resultats electorals, atiat per uns partits ancorats a la dreta més extrema i amb components feixistes.

Al darrere de tot això hi ha un element molt important i més preocupant. Institucions i poders fàctics que tenen un poder determinant per condicionar i desestabilitzar el sistema veuen amb bons ulls tot el que està passant i estan una mica a l’expectativa dels resultats que es puguin produir, de la fermesa del govern en funcions i el seu partit polític per aguantar aquesta pressió.

Els mitjans de comunicació hi fan cullerada, però qui té molta força i pot desmuntar-ho tot és el Poder judicial, amb uns jutges majoritàriament conservadors i amb sentiments nostàlgics d’un passat autoritari. I uns cossos policials d’ideologia d’extrema dreta, que veurien bé l’arribada de Vox al govern espanyol. Sense oblidar-nos del poder econòmic, enemic del 15M i ara totalment d’acord amb els postulats de la dreta i l’extrema dreta.

La situació actual, doncs, no és un simple canvi de color polític, sinó que una massa descontrolada aparentment, però molt conduïda per l’extrema dreta del país està intentant capgirar el país aprofitant la seva antipatia i fins i tot odi vers una part del territori, Catalunya, que ens volen pel rèdit que en treuen, però no ens respecten ni la llengua, ni la cultura, ni els nostres drets com a nació.

Segurament que tots tenim la nostra part de culpa i responsabilitats, però és evident que la trama del PP, amb la companyia de Vox, és la més semblant a un cop d'estat a la democràcia i a la llibertat d'expressió i opinió dels espanyols. Es pot discrepar d'un partit polític determinat. Pot molestar veure que després de guanyar unes eleccions no siguis capaç de sumar prou forces per governar, però en cap cas no es pot tractar d'alterar un sistema democràtic a partir de la força bruta, l'insult i l'amenaça dels que poden fer malbé el nostre sistema.

Colau vol entrar al govern municipal

Navegant per Internet m’ha semblat entendre que Colau exigeix a Collboni entrar al govern de la ciutat, tirant per terra l’excusa del PP de Barcelona per pactar l’alcaldia socialista fent fora qui va guanyar les eleccions, el senyor Trias. Haig de dir d’entrada que no puc posar la mà al foc que la notícia sigui certa, perquè cada vegada et fies menys del que veus publicat. No saps si s’ho ha inventat algú i ho deixar anar, i llavors tots ho donem per bo. 

Dit això, però, no ens hauria de sorprendre. Més d’un ja va dir que els Comuns estarien fora del govern fins passades les eleccions generals, i per això varen conservar totes les cadires d’assessors municipals de la seva òrbita. Ara ja només es tracta de fer el pas i tornar a ser-hi, amb un alcalde diferent, però amb la mateixa gent governant a la capital catalana.

Potser és la millor opció de govern en aquests moments, però en tot cas la manera com s’hi ha arribat no m’acaba d’agradar. Per dir-ho d’alguna manera, la considero poc ètica i enganyosa. Crec que els polítics haurien de ser més transparents i sincers, sobretot si pretenen que la ciutadania no els perdi la confiança, i continuï anant a votar quan es convoquin les eleccions.

Tot això passa mentre s’està a l’espera de la decisió de Junts pel que fa al govern espanyol. Se li demana, o exigeix que permeti a Pedro Sánchez revalidar la presidència del govern estatal, amb el vot favorable de tots o uns quants dels seus diputats. La pressió és forta perquè l’alternativa: govern de PP+Vox, és perillosa no només per a Catalunya, sinó per a tota la nació.

Els catalans que no vivim a la capital també ens interessa saber què s’hi cuina. És evident que Barcelona és significativa, tant pel nombre d’habitants, com per la seva pròpia dinàmica econòmica, social, cultural… I per això parlem, opinem i critiquem el que hi passa, no per pura xafarderia, sinó per interès. Que s’apliqui una política o una altra, ens afecta com a catalans. La llàstima que en aquests moments el fet que hi hagi un alcalde socialista no és garantia de progrés ni de govern d’esquerres, i encara menys si aquest és el senyor Collboni.

Desgavell entre PDECat i JxCat

Sembla que la nau del PDECat va a la deriva i està a punt de naufragar. La seva picabaralla amb JxCat, portada ara als jutjats, preveu un desenllaç de ruptura, que tant han intentat d'evitar. Amb la decisió de presentar la denúncia als jutjats, han començat a desfilar un seguit de militants, començant pels senadors a Madrid.

No sé quan tindran lloc les eleccions, però de moment el panorama dels simpatitzants i militants al voltant del PDECat, JxCat i les altres escissions que hi ha hagut, no son gaire afalagadores i dona ales a ERC a esdevenir la primera força catalana, encara que no passi pel millor moment.

Tot plegat és molt trist perquè jo no hi sé veure res més que ganes de protagonisme a tots plegats. Com volen fer arribar un missatge únic al país, amb aquest desgavell i aquests atacs entre les formacions? Ja no estem parlant de les baralles amb ERC, sinó dins del propi sector, que ja no sé si anomenar partit o no.

Avui, si algú ens pregunta què se n'ha fet de l'antiga CDC, només podem dir que s'ha desintegrat en mil bocins. Alguns es mantenen a l'entorn de l'autonomisme i d'altres s'han passat al sobiranisme. Uns prediquen el diàleg, d'altres defensen la unilateralitat. De tots plegats no en fan un, i això es notarà a les eleccions que estem esperant des de fa tant temps.

Segurament els fets d'aquests dies provocaran que la convocatòria s'ajorni, pel propi interès partidista, i no pas per l'interès de la nació. Convocar-les ara seria un desastre per aquestes formacions i m'imagino que confien en redreçar el camí, que podria passar per la pràctica desaparició del PDECat, que de fet ja va néixer de manera estranya.

Una vegada més prevalen els interessos de partit a les necessitats del país, i això és el que fa més necessari que mai canviar la llei electoral i prioritzar el pes de les persones, les que estan disposades a treballar per la nació catalana.

França canvia el primer ministre

La notícia que informa del cessament de tot el govern francès i el nomenament del nou primer ministre, parla dels motius d'aquest canvi que convé tenir en compte. És una mica allò que diem sempre que es treballa més les qüestions personals que no pas les de país. 

El comentari de la notícia ve a dir que el canvi ve produït per la voluntat del cap d'estat francès de fer fora qui li fa ombra, l'actual primer ministre, i posar-hi algú més tècnic i poc conegut, pensant en les eleccions presidencials d'aquí a dos anys. És a dir, importa poc el benefici que em pugui treure el poble francès, i molt les conseqüències per a l'actual cap d'estat.

Aquesta lluita personal, que podria ser legítima, no hauria de suposar cap perjudici al funcionament del país. No pot ser que una ambició personal passi per davant dels interessos de la nació. Tot això va més enllà de lluita partidista, interessos de grup, sinó que simplement busca els guanys personals. Se'm fa difícil pensar que es tracta d'una estratègia per servir més i millor el poble francès. 

Desconec els personatges implicats i la seva capacitat per servir la població, però llegint la notícia sí que m'ha cridat l'atenció la manera com es plantejava, i que m'he cregut perquè la veig totalment factible. Sap greu, que aquests siguin els motius del canvi del govern francès. Sempre es diu que són els millors possibles, si més no això passa al nostre país, encara que a la llarga es demostra que hi ha més literatura que realitat.

El president ja ha parlat

Estàvem més o menys tranquils i el president Torra ha parlat. Sembla com si de cop i volta s'hagi despertat i no recordi on érem ni què va passar, i el que és pitjor, no ens ha demanat què pensem nosaltres, la societat civil. Ens demana sacrificis, molts, per aconseguir la independència, però no ens explica com, i menys tenint en compte que el seu partit està a les últimes i ERC està fent un discurs totalment diferent. Què pretén?

Em queixava que el govern no estava fent res, però en cap cas volia que el president fes un discurs d'aquesta manera, sinó que es posés a governar la nació, amb tot el seu govern. La sortida del discurs a la Universitat catalana d'estiu ens aboca a un nou fracàs i malgastar les energies del poble sobirà.

La impressió que em dóna és que vol posar-se a la pell dels polítics empresonats o exiliats, a la pell del president màrtir, si no, no ho entenc. Amb aquest discurs no crec que animi gaire a la gent, i pot provocar una retirada de molts a l'hora de sortir mobilitzats el proper onze de setembre.

El discurs de Torra no se sosté en res, és d'irresponsables o fanàtics, i així no es governa un país. Ja ho sabem que Espanya no negociarà la independència, però què pretén? Ens demana que sortim al carrer i paralitzem el país? Aquesta és la seva manera d'aconseguir la independència? Doncs, que ens ho digui clar, però que ens expliqui què faran els nostres governants, tots, i fins on estan disposats a arribar. 

Avui roses i llibres, i senyeres

Avui pot ser el dia que hi hagi més senyeres pels carrers i places del país. A més, si us hi fixeu bé, la majoria d'elles les presenten persones que en sa vida hauran anat a una manifestació amb la bandera al damunt. La pela és la pela, que diríem. És qüestió de revendre roses per aconseguir una arraconada, no només per als viatges de final de curs, sinó també per a la compra del dia a dia. 

M'he fixat en les persones que venien les roses i, com acostuma a passar cada any, hi ha moltes parades on s'hi concentra la família sencera, des de l'àvia a la néta més petita. Sant Jordi és una bona oportunitat per passejar (A Arenys de Mar no hi plou) i celebrar que arriba el bon temps i que cada vegada més hi haurà festes i festetes a l'aire lliure. És l'inici de la cultura popular i pública, que continua amb Sant Joan, les festes de barri, Sant Zenon i Sant Roc, per acabar amb l'onze de setembre.

Però enguany hi tenim les eleccions pel mig, i tots els partits tindran parada. Amb senyera? M'agradaria veure la paradeta de Vox amb les roses i la senyera. No hauria d'estranyar ningú, oi? Esclar que si el seu objectiu és la nació espanyola i anul·lar les autonomies, seria incoherent. El més natural, llavors, seria veure-hi la bandera espanyola. No sé si amb 'pollastre' o sense.

Confio que a Arenys no hi siguin, però avui a casa he trobat propaganda electoral del seu partit a sota la porta. Es tracta de sumar vots per tal de formar part del Congrés de Diputats. Quan aquests tipus de partits polítics hi entren, costa molt que marxin. Ni amb aigua calenta!

Amèrica o unitat d'Espanya

Ahir, 12 d'octubre Espanya commemorava el descobriment d'Amèrica, tot i que la lectura que se'n fa no és la mateixa per a tothom. Des de fa molts anys la festa es va convertir en la celebració de la unitat d'Espanya i l'exaltació dels seus valors com a nació. Les discrepàncies que hi podien haver sobre la diada sempre s'han considerat com atacs a l'Estat, i el País Basc i Catalunya han donat mostres de distanciament.

El dia de la raça també ha estat un altre dels títols defensats en l'òrbita més casposa de la dreta espanyola, mofant-se d'aquells que pensen que el descobriment d'Amèrica va esdevenir l'ocupació, tortura i intent d'extinció de la cultura existent en aquell continent. 

A casa mai hem celebrat la diada, més enllà de no anar a treballar. Avui, que l'extrema dreta ha fet un pas endavant important, i tots estem a l'expectativa de què passarà i de fins on pot arribar, la diada pren encara més protagonisme, sobretot també pel procés d'independència de Catalunya, que és un evident atac a la unitat d'Espanya.

Les manifestacions del 12 d'octubre a Barcelona sempre han estat protagonitzades per grups d'ultradreta que en cap cas tenen representativitat parlamentària. Ara, però els unionistes de PP i C's també han sortit al carrer, i ho han fet de la mà d'altres sense representació al Parlament, VOX, però que esperen que a nivell d'Espanya i suposo que de Catalunya, puguin entrar-hi. 

Tota l'atenció, a partir d'ara, estarà enfocada en veure la reacció dels dos partits de dretes davant el fred de peus que els ha causat VOX. Es tracta de pactar-hi o competir-hi, sempre per evitar perdre el protagonisme i aconseguir el govern de l'Estat. Els catalans, al meu entendre, tenim dos objectius diferents i importants a tenir en compte. Per una banda aconseguir que el PSC recuperi protagonisme i línia progressista, desmarcant-se de C's i, evidentment, del PP, i per altra banda aclarir les idees dels partits polítics independentistes, i que entenguin el missatge emès per tota la ciutadania mobilitzada els darrers anys.

Prou fer el ridícul, prou dubtes i estratègies!

Perdoneu-me si molesto a algú de vosaltres, però ja n'estic fart d'aguantar tanta comèdia, tants dubtes i tantes estratègies buides de contingut. Crec que ens estan prenent el pèl i que tot plegat passa de rosca. No pot ser que estiguem encallats en la situació actual, mentre veiem amenaçat el nostre futur com a poble. 

Voldria remoure les consciències d'aquells polítics que hem escollit per avançar i que voluntàriament es troben en un atzucac que no soluciona res, al contrari, que omple d'incerteses el futur de Catalunya com a nació.

Reconec que de manera il·legal i autoritària Espanya ens ha pres el nostre govern i el nostre president, i que es tractava de recuperar la situació anterior al cop d'estat de Rajoy via article 155, però sisplau toquem de peus a terra. Treballem per aconseguir que els nostres polítics surtin de la presó i tornin de Brussel·les, però fem-ho amb un govern fort que ho faci possible, encara que sigui acceptant que no hi podem posar el president Puigdemont.

Aquestes setmanes i mesos de negociacions opaques ens fan més mal que bé, i la idea de respectar els símbols, inicialment saludable, no pot eternitzar-se posant en perill tots els drets com a poble, aconseguits fins ara.

Demano que els polítics escollits en les darreres eleccions imposades, es posin a governar, i es dediquin a buscar la manera d'alliberar els acusats de rebel·lió i sedició, a qui no podem deixar abandonats, però exerceixin el govern, o bé es retirin i donin pas a uns altres.

Tot el meu suport a la meva alcaldessa

Davant dels fets que s'estan succeint, d'atac obscè als drets de la ciutadania, l'agressió a la nostra llibertat d'expressió, i el menyspreu a les nostres institucions i responsables polítics, només puc protestar i denunciar l'actuació de les forces policials sota instrucció d'un president del govern espanyol que ha menystingut el sistema democràtic que, amb dificultats i perills, encara regnava a l'Estat espanyol.

Tot el meu suport a l'alcaldessa de la vila que m'ha acollit des de fa trenta-set anys, en uns moments difícils i de compromís valent vers la nació catalana, a qui no li ha tremolat el pols a l'hora de signar el seu suport a la celebració del referèndum.

Com ja avançava en un altre post, on parlava d'aquesta signatura, cal ser conscients del que representen actituds com la de la nostra alcaldessa i de més de set-cents alcaldes més, i no podem deixar de donar-los el nostre suport. De la mateixa manera que som crítics amb les seves accions, també hem de valorar positivament quan donen un pas, com l'actual, que els comporta molts problemes personals. Actituds que no podem ni tan sols exigir-los.

Aprofito el post d'avui per felicitar el PSOE la seva actitud d'ahir al Congrés de Diputats, votant en contra d'una moció totalment repressora del partit que ja anomenen l'ala extrema dreta del PP.

Necessitem polítics valents i decidits

Ens falten polítics valents que no amaguin la veritat encara que això els pugui representar perdre la cadira. De ben segur que si hi ha coherència entre les seves paraules i la seva manera d'actuar i defensen el que sempre han promès, no serà l'electorat qui els farà fora, sinó en tot cas l'aparell del partit que pensa més en la seva estabilitat que en el bé de les persones.

Em fa molta ràbia comprovar la hipocresia de molts polítics i la falta de valentia per dir allò que és evident, però que potser sona malament. És cert que moltes vegades preferim que ens enganyin que no pas ens diguin la veritat, però entre tots ens hi hauríem d'anar acostumant si és que en algun moment volem sortir d'aquesta bombolla hipòcrita i embogida.

També és cert que els polítics són un reflex de la societat a qui representen i que molts ciutadans farien el mateix que ells si tinguessin la possibilitat de sortir escollits, però això no és excusa per a ningú. Hi ha moviments ciutadans, i ahir en parlava d'un d'ells, que són classistes, racistes, xenòfobs o simplement egoistes. Mirem-nos-ho bé abans de llançar la pedra contra els que ens governen.

Hi ha també polítics honrats i d'aquests se'n parla poc. Seria bo que els recordéssim després que han deixat les seves responsabilitats polítiques, com a mostra d'una gran majoria de persones que han dedicat un temps de la seva vida a treballar per al seu poble o nació, i que ho fan fet honradament i tan bé com han sabut, i han marxat en silenci i sense escarafalls, acceptant les accions dels seus successors, encara que no ho hagin vist bé.

D'aquestes persones no en parlem, sinó que tots tenim al cap personatges com Aznar o González, que han tingut el màxim protagonisme a l'Estat espanyol, però en marxar han estat incapaços de callar, sobretot quan no han estat a l'alçada dels valors que en el seu moment havien defensat i intentat inculcar-nos. 

Ara, però trobo a faltar veritables polítics que donin la cara, que diguin les coses pel seu nom, encara que això els pugui fer fora de la política en mans dels que dominen el capital i els interessos dels grans del món.

C's fa fora la socialdemocràcia del partit

En alguna ocasió he parlat en aquest bloc de la primera intervenció a Arenys de Mar del partit Ciudadanos. En aquells moments era tota una incògnita, encara que aviat vàrem poder observar que l'objectiu principal, per no dir l'únic en aquell moment, era atacar qualsevol moviment en defensa de la nació catalana. Era un partit espanyolista que naixia a Catalunya i que posteriorment s'ha expandit per les espanyes.

Una cosa que em va sorprendre varen ser les discussions, a la sala Josep M. Arnau del Calisay, entre aquelles persones del públic que es manifestaven d'esquerres i les que ho feien de dretes. No es posaven d'acord en si el nou partit era d'esquerres o de dretes. Uns venien desencantats del PSOE i d'altres havien votat sempre el PP.

Han passat els anys i jo he fet la meva interpretació, que no sempre han explicitat els militants i simpatitzants de C's fins ara. Jo sempre he pensat que es tractava d'un partit de dreta rància, amb un objectiu clar que era intentar contrarestar el creixement del catalanisme, ara independentisme.

Podia haver-hi militants i simpatitzants que anteriorment haguessin format part o votat el PSOE, però es tractaria d'aquelles persones que tant podrien estar en un lloc com en l'altre.

Actualment s'ha vist clar que el partit és de dretes i que actua com a tal, fins al punt que avui la premsa es feia ressò de la voluntat de Rivera d'arraconar els tics socialdemòcrates que poguessin subsistir a la formació, per renunciar-hi explícitament. És bo definir bé els posicionaments, un defecte que pateix actualment el PSOE, sobretot pel que fa a la resta d'Espanya.

Cap entusiasme en les converses entre el PSOE i el PSC

Resulten preocupants les notícies que ens arriben de les converses entre el PSOE i el PSC. Si bé és cert que tot el que podem saber és allò que volen dir-nos i ens traslladen els mitjans de comunicació, no sembla que el PSC tingui gaires opcions de mantenir-se ferm en els darrers principis que encara defensa.

Tots recordem de no fa tant les paraules d'Iceta defensant el dret a decidir. Això ja és història perquè el PSOE els va obligar a claudicar. Una de les poques coses que defensava Iceta, i que potser encara ho fa, a diferència del PSOE, és la definició de Catalunya com a nació. Sembla ser, però que això és excessiu per al PSOE i els amenacen de no tenir ni veu ni vot si no es desdiuen de tals pretensions, i això que afirmen clarament que no som Estat.

Malgrat el trist paper del PSOE a nivell estatal, el PSC encara es veu sotmès als seus desitjos, sota l'amenaça de la ruptura. Estic convençut que el PSC que tots recordem no permetria una abaixada dels pantalons com probablement acabi passant amb els actuals dirigents socialistes catalans. Llavors em pregunto: per què tant d'interès en mantenir les sigles del PSC? ¿No es podrien convertir en la delegació del PSOE a Catalunya, i desaparèixer com va fer el PSUC, un altre dels partits polítics històrics?

Em sap greu, sobretot, perquè encara és hora d'observar un socialisme de veritat en els actuals dirigents del PSOE. Un partit que ha cedit la direcció del govern espanyol a la dreta i que és incapaç de plantar-hi cara, a no ser que les engrunes que arrepleguen siguin considerades suficients. Trista, molt trista és l'etapa actual del socialisme a Espanya i també a Catalunya, i el pitjor de tot és que no es veu a venir cap millora ni tan sols a mitjà termini. 

El PSC també es retrata

Aquesta setmana serà probablement una de les més recordades en la història de Catalunya del segle XXI, si més no això és el que fa pensar l'aprovació al Parlament català de la proposta de ruptura amb Espanya, i les dificultats de Mas de poder revalidar la seva presidència. 

Cada passa pot suposar un avenç o un retrocés, i això ho han de tenir molt en compte els diputats catalans, sobretot els que els resultats electorals es va posicionar en àrbitres del futur català. Madrid està en alerta per frenar qualsevol error o acte contrari a la Constitució, que molts considerem ja que ens immobilitza i impedeix avançar com a societat democràtica, estiguem a favor o no de la independència.

Ahir parlava del posicionament de Catalunya sí que es pot, i el molt que el condicionava de cara el futur, però no són ells els únics que han ensenyat les cartes. El PSC, votant en contra dela proposta de resolució que Catalunya sí que es pot presentava ahir al Parlament, es posicionen clarament, no només contraris a la independència, sinó també al dret a decidir. Definitivament el PSC actua amb fidelitat al PSOE i deixa enrere molts anys de defensa de la nació catalana. Em sap greu.

Tres ministres sancionats a instàncies del PP

Aquesta podria ser la paradoxa si s'aprova la llei promoguda pel PP i destinada a sancionar el president català. Segons la Generalitat, els ministres d'Agricultura, Treball i Sanitat, serien sancionats pel Tribunal Constitucional, d'acord amb la llei que promou el PP, atès que són ministres que han incomplert sentències del Tribunal.

Aquest fet demostra com funciona l'Estat espanyol i la diferència en que la Justícia tracta els casos en funció de si afecten el govern de Madrid o els autonòmics, especialment el català. Algú podrà dir que es tracta d'una anècdota, però entenc que és significativa, i més que discutir la importància de les sentències incomplertes, es tracta de valorar el sentit que té. Penso que no és seriós.

No és seriós anar inventant lleis a mata-degolla per evitar que l'adversari, que està en minoria, no pugui tirar endavant projectes, que no es poden combatre amb arguments. Si més no, no en saben.

Sé que el meu judici és subjectiu, amb una visió parcial i/o interessada, però, com ja he dit altres vegades, trobo a faltar arguments sòlids que defensar una posició contrària. Les majories absolutes, lluny de representar un benefici per a l'estabilitat política espanyola, per mala fe, prepotència i prevaricació moltes vegades, són un llast que provoca desengany, desconfiança i refús social. Espanya necessita una fornada de bons polítics, i no haver de rebre sermons de velles glòries, que han demostrat més interès per a la seva existència confortable que no pas per al bé comú de la nació que varen presidir.

La senyora Rosa Díez se supera cada dia

Us confesso que si una persona del món de la política em provoca nàusees és la senyora Rosa Díez. No és només que no combregui amb els seus ideals ni principis, sinó que la seva actitud i les seves declaracions les trobo abominables.

Tothom té el dret de canviar d'idees i passar-se d'un partit a un altre. Amb el temps tot experimenta canvis i aquests ens poden afectar i veure de diferent manera allò que abans havíem pensat i defensat. El que no penso que sigui coherent és criticar aquells que pensen tal com tu pensaves i actuaves abans. Si has fet el canvi, com a mínim has de tenir la capacitat i honestedat d'acceptar els altres que no l'hauran fet.

Avui la senyora Díez deia que si no fos perquè el nacionalisme basc els matava, el nacionalisme català seria pitjor. No sé si quan fa aquestes declaracions és realment conscient del que està dient. Si es tracta només d'una tàctica per guanyar adeptes, o bé s'ho creu realment. En aquest darrer cas s'hauria de plànyer.

Aquest cap de setmana no ha estat massa encertat el nou secretari general del PSOE amb les seves acusacions a Mas, i en aquest cas no estic d'acord amb Iceta, perquè sé que ell no pensa igual, però no ha fet res per fer-li entendre.

El cas, però de Rosa Díez és pitjor fins i tot que la senyora Sánchez-Camacho. Les seves paraules són fruit de la ira. Són unes declaracions d'impotència perquè sap que no ens pot enviar l'exèrcit, encara que per dins ho desitjaria. No suporta tot el que està passant a Catalunya, simplement perquè no accepta la possibilitat que una nació com la nostra pugui decidir si vol ser independent o no.

Però la senyora Díez no ens té el dit ficat a l'ull a partir dels darrers dos anys, sinó que li ve de lluny. Mai ha suportat el fet català i si fos per ella, aviat ens hauria suspès l'autonomia. La senyora Díez té molt poc de democràtica i massa bilis al cos. Amb personatges com aquests és normal que molts catalans desitgin ser independents.

El PSC rebutja les crítiques de Bono a Maragall

Un dels problemes que el PSC arrossega des de fa molts anys és la seva dependència al PSOE, un partit socialista espanyol amb figures molt dubtoses de ser progressistes i d'esquerres. Criticar ara Bono pot semblar oportunista i gratuït, però si repassem els comentaris i escrits veuríem que no és un tema nou, sinó que surt a la llum arran del seu article a El País d'aquest cap de setmana.

El que pugui dir de Maragall ara té molt poca importància i cau pel seu propi pes. El que pesa és la concepció que té de la nació espanyola i de la diversitat de l'estat. Bono no està en la línia del federalisme que sembla defensar l'actual primer secretari, però tampoc es troba tan lluny d'altres polítics actuals. Una mostra és l'exministra Carmen Chacon.

El senyor Bono no és la imatge que esperem d'un líder socialista, al marge de les discrepàncies que hi pugui haver en la qüestió territorial i sobirana. El gran problema del PSOE, al meu entendre, ha estat que quan podia no ha actuat com a partit socialista. No sé si per covardia o bé per complex, no ha estat capaç de defensar els principis del socialisme, i s'ha quedat a mig camí, sense acontentar ningú. Això explica per què només ha guanyat quan la dreta ha fet fallida, per tant, no pas per mèrits propis, sinó per demèrit de la dreta conservadora.

El PSC ha tingut una visió molt diferent, però tampoc ha estat capaç d'aplicar una política d'esquerres, sinó que normalment ho ha confós en populisme, un defecte que ara el PSOE critica de Podemos. El populisme és un mal greu que els partits polítics, sobretot els d'esquerra, han practicat per guanyar vots. La conseqüència és una societat civil passiva i depenent dels favors dels polítics. El pitjor que pot passar és que una força política actuï pensant en els favors de l'audiència i no tant en els principis que diu defensar.

Avui el PSC ha sortit a criticar les paraules de Bono i li ha volgut fer veure que no va ser la reforma de l'Estatut el que va fer créixer el sobiranisme, sinó la sentència del Tribunal Constitucional. Personalment hi afegiria també l'actitud de Rodríguez Zapatero que no va complir la seva promesa de donar suport al que decidís el poble català. Tot plegat ens ha portat a un punt de no retorn que pot acabar molt malament si el govern espanyol es manté en aquesta posició de negació de les aspiracions de la gran majoria de catalans, també el PSC, de poder decidir el futur del nostre poble.

El Parlament és la imatge de l'activitat política de la nació

Ja sé que el tema fàcil d'avui és parlar de la votació al Parlament català, amb 9 vots del PP a favor del dret a decidir. Em serveix, però per reflexionar sobre la feina dels diputats i la imatge que donen, no sempre la millor que caldria esperar-ne. Un error el pot tenir tothom, i per tant es pot entendre el senyor Millo i acceptar que és humà, però no ha estat ell l'únic en equivocar-se, ja que n'hi ha hagut vuit més que han votat sense saber què estaven votant, o bé és que voten el que els marquen sense pensar si és encertat o no.

La meva pregunta seria què els pot passar a aquests diputats o diputades que han votat a favor del dret a decidir? el grup parlamentari del PP els hauria de sancionar? M'imagino que tot acabarà en no-res, sobretot perquè la repercussió del resultat és mínima.

La imatge que tenim de la feina dels diputats és la de les sessions del Parlament, però entenc que precisament no és aquí on es treballa més. Les sessions parlamentàries no deixen de ser unes representacions teatrals, amb públic o sense, amb el guió força estructurat. Una mica el que comentava ahir parlant del debat de l'estat de la nació. 

A les sessions del Parlament cadascú hi va amb la lliçó apresa i la gran majoria s'ha de limitar a prémer el botó que els indica el seu portaveu. Si aquest s'equivoca, passen coses com la d'avui. On representa que els diputats fan feina es en les comissions i les responsabilitats que tenen assumides els diferents diputats de cada partit. Si no fos així, podríem reduir el nombre de diputats i ponderar el seu vot d'acord amb els resultats electorals. Tot i així, el que passa en les sessions parlamentàries té un significat especial i és la imatge que retrata la política del país i val la pena fer-s'hi una mica i no cometre errors que desprestigien el polític.