Ha sortit la llei, ja?

Una pregunta que ens fem algunes persones és per què han trigat tants dies a publicar al BOE l'aprovació de la llei d'amnistia? Com tots sabem, una llei no és efectiva sense la seva publicació al butlletí oficial. Per què, doncs, han esperat a publicar-ho i no l'endemà mateix, com podia haver estat?

    La resposta ens la donen molts mitjans de comunicació i opinadors: s'ha esperat que passessin les eleccions europees per evitar que tingués alguna repercussió electoral. En què hauria influït si la publicació s'hagués fet quan tocava? A què juguem?

    Totes aquestes estratègies no fan res més que allunyar la gent de la política, dels polítics, els nostres governants. Llavors no ens ha de venir de nou que l'abstenció vagi creixent. Quina confiança ens demostren tenir i quina hem de tenir-los?

    Avui, tots els mitjans de comunicació es feien ressò de la publicació i dels primers moviments dels jutges per intentar contrarestar els efectes que la llei aprovada pot tenir per als encausats, siguin exiliats o indultats després de quatre anys de presó. I aquí ve la segona part de la desconfiança general, en aquest cas vers uns magistrats que han d'impartir justícia, però que més aviat sembla que defensin uns interessos ideològics concrets. 

    Sabem que l'aplicació de la justícia no serà fàcil, sinó més aviat complicada i amb molts elements distorsionadors. La majoria de jutges no estan per amnistiar els independentistes, que consideren uns enemics de l'Estat, i que com a tals no se'ls pot perdonar. Aquesta és la manera com el Poder judicial tracta els casos. L'objectivitat que s'espera no hi és per enlloc.

    Com que el tema anirà per llarg, de moment quedem-nos que la llei ha entrat en vigor, i ara només ens resta examinar de quina manera els jutges es burlen de la llei per evitar haver d'amnistiar els dolents de la pel·lícula. I això passa a Europa, on se li reconeix un cert pedigrí. Imagineu-vos que Espanya fos al bell mig de Sud-amèrica. De riure, oi?

Cosa de partits polítics

El PSC va deixar de ser un partit catalanista des de fa temps i no hi ha dia que no puguem observar accions que ho avalen. Tinc amics que han estat sempre simpatitzants i votants del PSC, i alguns d'ells no s'han adonat que avui el PSC no té res a veure amb els seus orígens. És una llàstima. 

    He llegit la notícia de la sentència del Tribunal Constitucional tombant el vot telemàtic a petició del PSC. Aquesta mesura fa difícil que els partits catalanistes puguin assegurar una mesa del Parlament favorable als seus interessos, ja que els polítics exiliats no podran votar. Aquest fet demostra una vegada més que l'interès de partit prima per sobre de tot, i cadascú ho defensarà a la seva manera.

    El fet podria ser més o menys irrellevant per a la majoria del país, si no fos el dubte que desperta el PSC a l'hora de defensar els interessos dels catalans. El PSC s'ha convertit com un PP qualsevol, en què primer posen la voluntat i interès del partit espanyol al que pertanyen, abans dels interessos dels ciutadans de Catalunya. 

    Té sentit que el PSC defensi el seu interès en poder dominar-ho tot, després d'haver guanyat les darreres eleccions, i haver-ho fet marcant distàncies. Potser no agrada tant la manera com es fan les coses i els recursos que s'utilitzen per assegurar-se el poder. Probablement els partits independentistes haurien d'assumir d'una vegada que els resultats electorals no els varen ser favorables, i que haurien de centrar tots els seus esforços per recuperar la imatge perduda i treballar perquè en la propera ocasió les coses els siguin més favorables. 

    La llàstima de tot plegat és que amb el PSC dominant la majoria d'institucions del nostre país, pot provocar una reculada important dels drets i especificitats pròpies del país. A Barcelona, el seu alcalde, gràcies al concurs del PP, ha donat ja prou mostres de la seva manera de pensar i obrar, poc amable amb les reivindicacions dels catalans. Ara ens trobarem un panorama semblant a l'altra banda de la plaça de Sant Jaume. Tant de bo tot plegat servís de lliçó per evitar caure en els mateixos errors!

Perdut en qüestions judicials

Tal com està el pati amb la qüestió de la immunitat dels nostres polítics exiliats, i que segons els experts en aquests temes, sembla ser que l'extradició és més factible, en funció de què acabi fent Bèlgica, que és qui més s'ha significat a favor d'ells, m'ha vingut al cas la situació de les illes Òrcades. I és que, un dia d'aquests, vaig llegir a la premsa que les illes Òrcades estaven molt disgustades amb Londres i Edimburg, de qui se senten marginades, i es plantejaven tornar a Noruega. 

Se m'ha acudit que si Bèlgica ens té tanta consideració, protegint els polítics que varen liderar el Procés independentista i que teníem exiliats al seu país, potser no seria una mesura gaire descabellada estudiar la possibilitat que Catalunya demanés l'empara de Bèlgica, amb tot el litigi que té en marxa amb Espanya. No sé si hi sortiríem guanyant, perquè una cosa és opinar sobre els altres, i l'altra és assumir la responsabilitat i haver de decidir allò que t'afecta directament. 

M'imagino que hi ha gent que segueix el fil de tot el procés judicial dels nostres exiliats, però jo haig de confessar que m'he perdut. Intento entendre on som, i on són ells, i em costa. La notícia d'avui parlava del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), i també del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i aquí em perdo. 

Entenc que la Justícia és lenta, i és justa, encara que a vegades ho posem en dubte, ja sigui perquè les decisions de segons quins tribunals deixen molt que desitjar, o bé perquè hi ha temes que van molt de pressa i d'altres que s'encallen eternament. Algú em pot dir com està tot el tema de la corrupció del PP? Encara hi ha camp per córrer, o bé ja s'ha arxivat totalment?

Deixeu-me dir que al nostre país no hi ser trobar una Justícia equitativa, imparcial i que tracti tothom de la mateixa manera. Ja no cal pensar en personatges com el rei emèrit, on és evident, sinó també en persones que tenen un suport econòmic important, i que el tracte que reben no té res a veure al que pugui rebre una persona normal del carrer. 

Davant de tot això, entenc que estiguem tots desorientats i que davant d'unes eleccions, de l'àmbit que sigui, però sobretot les generals, l'opinió que surti a la llum sigui totalment partidista. Una opinió únicament política. Esclar que els nostres jutges no estan al marge de la política, i per això ens van com van les coses.

Ara toca ser GOI

Després d'escoltar la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i la seva referència als Grups Objectivament Identificables (GOI), ara sembla ser que tothom intenta definir-se com a membre d'un d'aquests grups, com seria el de catalans independentistes. Si més no aquesta és la il·lusió dels que creuen que la referència permet l'excepcionalitat en l'extradició de persones a qui s'ha enviat una euroordre.

Com en tot, ens ho podem agafar rient o bé acceptar que estem perdent el temps miserablement, per culpa d'una situació que ha sortit de mare. Des del moment que es va judicialitzar un fet polític, tot el que ha vingut després ha estat una pèrdua de temps i una radicalització de les posicions d'una i altra part.

Ahir, en aquest mateix blog, ja parlava que el final encara queda lluny. Hi ha moltes coses a discutir i interpretar. De fet, la sentència del TJUE no aclareix gaire res, o d'alguna manera torna la pilota a la justícia belga perquè torni a decidir què vol fer-ne dels catalans exiliats i les euroordres que rebrà ben aviat. La sentència no dona cap resposta definitiva perquè, malgrat contradir la facilitat amb què els tribunals belgues varen rebutjar les euroordres del jutge Llarena, també obre la porta a situacions excepcionals, que algú creu que es dona certament.

I entretant els socialistes han aconseguit fer baixar del carro el govern en minoria d'ERC, que s'ha empassat els gripaus que en altres moments haurien rebutjat amb tota la seva força. Això, a diferència del que manifesta el president Aragonès, no és fer política i cedir per tirar endavant, sinó renunciar a principis i objectius que anteriorment es varen vendre com a irrenunciables.

Torno a dir que ERC patirà les conseqüències d'aquesta feblesa i moltes persones deixaran de donar-li suport. De fet, si mirem la història del partit polític des del final del franquisme, és un cúmul de contradiccions, movent-se sempre segons bufa el vent. De tot plegat, però, els més perjudicats som tots nosaltres, que vivim sense poder tenir un model de país a defensar, sinó que el tenim a mercè de la voluntat d'Espanya, avui representada pel PSC més espanyolista de tota la història.

Algú voldrà veure en el pacte entre ERC i PSC una victòria, per haver aconseguit l'aprovació dels pressupostos, però sense voler treure importància al fet de tenir uns pressupostos aprovats, sí que sap greu veure el preu que s'haurà de pagar, en perjudici del medi ambient, la sostenibilitat i el sentit comú. 

Escoltada la sentència, qui té raó?

Escoltada la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea tothom està content perquè tothom ho interpreta a la seva manera. És curiós, per a les persones que no som d'aquest ram, observar les reaccions dels diferents partits polítics apuntant-se la victòria. Això fa que una vegada llegit no acabis d'entendre res.

Què ha passat? Qui tenia raó? Se n'ha sortit amb la seva el jutge Llarena? Ha aconseguit el seu propòsit l'exconseller Lluís Puig, i de rebot els altres polítics exiliats?

He entès que la sentència no veu bé que un país europeu negui l'extradició d'uns exiliats a un altre país de la UE, i aquí Llarena tindria raó, però també he pogut llegir que hi ha casos a tenir en compte que poden justificar aquesta negativa, i que, segons els advocats dels nostres exiliats, aquest seria el cas d'ells, com a catalans independentistes, i que tenen pocs amics a Espanya.

Tot plegat entenc que donarà peu a més deliberacions, començant pels tribunals belgues que hauran de considerar la seva decisió inicial i argumentar si el cas que estudien és l'excepció que permet negar l'extradició dels polítics a Espanya. Pel cantó dels exiliats, m'imagino que treballaran per convèncer els tribunals belgues que són carn de canó, molt identificats com a col·lectiu problemàtic per als jutges i partits polítics espanyols, i que, per tant, necessiten que els considerin l'excepció que permet que es puguin quedar a Bèlgica.

L'altre tema que caldrà veure és què en pensen altres tribunals de justícia d'altres països. Es podria donar el cas que els jutges belgues es reafirmessin en la negativa de no acatar les euroordres d'extradició, i que no passés el mateix a França o Itàlia, per la qual cosa Puigdemont i els altres polítics exiliats s'haurien de quedar a Bèlgica i oblidar-se d'acostar-se a la Catalunya Nord o l'Alguer.

Estem prou entretinguts, i els partits polítics espanyols ja tenen tema per debatre, però tenint molt clar que, sigui l'extrema dreta o el PSOE, tots veuen clar que Llarena té raó, i que l'arribada de Puigdemont i els seus és cada vegada més a prop. Ho anirem seguint.

El català a Madrid quan?

Resulta una mica estrany que el govern del PSOE demani de poder parlar català al Parlament europeu, i no ho permeti al Congrés de diputats, i amb prou feines al Senat. Són d'aquelles coses que no s'acaben d'entendre i, si ets mal pensat, creus que tenen clar que la proposta presentada a Brussel·les no tirarà endavant i en canvi ells quedaran bé davant de Catalunya. 

La sol·licitud que fa el govern de Madrid s'haurà de discutir i aprovar per majoria. Tenint en compte l'equilibri de forces actual a Brussel·les, em fa témer que els conservadors espanyols s'encarregaran prou d'evitar que un fet prohibit a Madrid sigui possible a Brussel·les. De fet no seria la primera vegada que passa. Si més no pel que fa als nostres polítics exiliats, que tenen les portes obertes per Europa i també les de les presons espanyoles.

Sigui com sigui, la jugada va més enllà d'una imatge dels socialistes ja que ERC també s'hi posa bé i fa veure que és la seva influència que ha permès que la carta amb la sol·licitud perquè el català sigui una llengua que es pugui parlar al Parlament europeu, com també el gallec i el basc, s'hagi acabat enviant.

Una vegada més serem optimistes i defensarem l'actuació del govern espanyol, amb l'esperança que acabi bé. Tot sigui per la bona causa de la nostra llengua. Després ja tindrem temps de plorar les desgràcies si, com podem témer, s'acaba denegant i ens quedem com fins ara.

Els nostres polítics, però, no poden defallir i han de continuar batallant perquè totes les llengües oficials a Espanya es puguin emprar a les institucions del país. No pot ser que el català, com el basc i el gallec, continuïn sent llengües de segona categoria, i es vegin reprimides a les cambres de representació de la sobirania popular. L'excusa que ja hi ha el Senat, com a cambra territorial, on es pot parlar el català, en algunes ocasions, no ens ha de servir, sinó que hem d'insistir en poder parlar amb la nostra llengua, tal com ho fem a casa, al carrer i al país. Després ja parlarem de les dificultats que a vegades tenim per poder parlar en català al nostre propi país, Catalunya. No cal limitar-ho als jutjats i a les comissaries de policia, sinó que també passa en espais molt més habituals, més sovint del que ens pensem.

Avui llegim el futur amb pessimisme

Darrerament Marta Rovira sembla estar molt activa i s'atreveix a donar consells a altres polítics, com és avui a la presidenta del Parlament català, la senyora Laura Borràs. ERC ha criticat més o menys obertament l'actitud dels dirigents de JxCatalunya que varen marxar a l'exili, però no ha dit mai res de persones com la Marta Rovira, que també ho va fer. D'això se'n poden treure moltes conclusions, però la primera que em ve al cap és el sectarisme que practiquen la gent dels partits polítics.

Penso que la Marta Rovira hauria de no ser tan explícita parlant dels altres i reflexionar bé si el paper que juga la seva gent, la del seu partit polític, és el més idoni i el que millor funciona per servir el país a qui diuen representar. Tots ens equivoquem, i quan prenem decisions estem subjectes a crítiques. És per això que sempre és millor ser caut i no dir dels altres allò que poden dir de tu mateixa.

El final dels exiliats és tota una incògnita. Si els presos polítics varen aconseguir l'indult, que encara té el seu marge de dubte i resolució definitiva, no està tan clar què pot passar amb els polítics que es varen exiliar i que, per això, no van ser jutjats ni condemnats. De fet la condemna ja l'estan patint, que no és res més que no poder tornar al país sense l'amenaça de ser empresonats.

L'únic pas que en pro dels independentistes catalans ha fet el president socialista Pedro Sánchez ha estat l'indult, i no s'espera que vagi més enllà. La seva continuïtat al capdavant del govern espanyol té els dies comptats, com a molt fins a les properes eleccions generals, que tot fa pensar, a hores d'ara, que no podrà guanyar, sinó que la victòria caurà en mans de la dreta del PP i Vox.

El futur d'Espanya és molt negre, i el de Catalunya encara més. Si llegies l'article que avui publica el diari ARA, que signa Pablo Iglesias, se't posen els pèls de punta i d'alguna manera comences a tremolar. Tan malament ens aniran les coses? Si en el temps que falta fins que es convoquin les eleccions generals no som capaços de canviar les coses, el nostre futur no és gens esperançador, i els defensors dels drets més elementals, podem començar a dubtar de quin serà el nostre futur. Un greu repte per als nostres joves que tenen molts anys per córrer. 

Vivim dels records

Fa ràbia adonar-te que el nostre país viu massa del passat, dels records, de la història, i molt poc del present, i encara menys del futur. Cada dia trobem un motiu o altre per recordar el passat i en fem molta ostentació, però després t'adones que estem aturats, sense saber com avançar ni solucionar els problemes actuals.

Ahir commemoràvem la proclamació de la República, i ho fèiem amb tota la solemnitat. Sembla que ens motiva i ens fa feliços, però deixem de banda que fa quatre anys que només rebem patacades i som incapaços d'asseure'ns tots junts per intentar resoldre l'impàs. Ens ajuntem per recordar allò que va passar fa uns anys, però no ho sabem ni ho volem fer per avançar i sortir d'aquest atzucac.

Admiro i reconec el valor dels nostres polítics empresonats o exiliats, però això no treu que no m'agradi com estan actuant en aquests moments. He perdut la confiança d'aquells que al seu dia varen portar-nos a somiar un futur esplendorós per al nostre país, i que després hem sabut que tot havia estat improvisat i ara són incapaços de reconèixer l'error, ni assumir les conseqüències dels seus actes.

És cert que tots som responsables, cadascú de la seva part, però això no treu que ara els demanem que es treguin de sobre el protagonisme i s'arremanguin per intentar treure'ns del clot, i sinó ho saben fer, que s'apartin i deixin el lloc a qui en sigui capaç.

Ahir llegia proclames del president d'ERC, engrescadores si no et pares a valorar-les i ets una mica crític davant la lleugeresa amb què són predicades. No podem continuar somiant coloms, sinó que hem de tocar de peus a terra. Està molt bé que tots sapiguem qui fou Macià o Companys, però no podem oblidar que estem al segle XXI, encara sota els efectes dels fets del 2017, sense que siguem capaços de veure la llum.

Hem d'exigir als nostres polítics més serietat i responsabilitat per tot el que diuen i fan, demanant-los que siguin conscients de la repercussió de la seva actuació i el mal que provoquen a una societat que encara no sap on és ni què vol ser de gran. Que no ens enredin més, que s'asseguin a parlar i discutir, i es posin d'acord, sempre amb l'interès de país per davant de qualsevol particularisme.

Feijóo es decideix

Sembla ser que Feijóo ja ha manifestat que optarà al relleu de Casado al capdavant del PP espanyol. De fet estava cantat i no es coneix ningú que li pugui fer ombra, la qual cosa no vol dir que no hi hagi persones dins del partit que li puguin fer la punyeta. Ayuso ha deixat molt clar que, tot i no voler liderar el partit, sí que no deixarà de marcar una línia dissident.

El PP necessita passar pàgina d'aquesta situació que ha portat a deixar al carrer el seu president. El més greu de tot això no és la pèrdua de Casado, que ha demostrat la seva ineptitud, sinó el fet que la persona denunciada per corrupció sigui qui en surt més reforçada de l'esdeveniment.

I encara, el que és pitjor, és que Ayuso tingui el suport de la militància, si més no la madrilenya, que no la castiga per la possible prevaricació a favor del seu germà. La gent ho troba com una cosa normal, utilitzar el poder públic per beneficiar-se econòmicament. 

Casado va voler allargar la seva agonia per tenir l'oportunitat d'acomiadar-se de tothom amb la cara alta, però s'ha trobat en què la seva adversària, qui l'ha fet caure, ho ha aprofitat per posar més llenya al foc, i exigir l'expulsió del partit de les persones que la varen espiar. És la millor defensa, a partir de l'atac, per demostrar que té molt clar que ha actuat bé, i que són els altres els que s'han equivocat, i hauran de pagar la culpa.

Entretant, a casa nostra tenim els ànims esvalotats amb les declaracions de Josep Borrell, a qui s'acusa d'estar constantment atacant Puigdemont. No sé què hi ha de cert, però sí que és veritat que no pot pair gaire tenir els exiliats al Parlament europeu. Li fan nosa, però no sé si tanta com per tenir-los en el seu pensament a tothora.

Polònia i Romania de la mà d'Espanya

Sembla ser que Polònia i Romania són els dos països europeus que s'han posicionat amb Espanya per la via judicial, en contra de la decisió dels jutges belgues de no extradir els polítics catalans exiliats. Com es pot veure, doncs, aquest és el nivell del Poder Judicial espanyol i quins són els seus amics de campanya.

La veritat és que ha passat tant temps i hi ha hagut tantes sentències i resolucions judicials que jo m'he perdut una mica. Sigui com sigui, Espanya continua batallant per aconseguir que els polítics catalans que es varen exiliar a diferents països europeus, puguin ser extradits i jutjats a Espanya.

Se'm fa difícil endevinar com acabarà tot, però de moment Espanya està rebent carbassa a totes les seves iniciatives. El jutge Llarena no ha enretirat les euroodres encara que des d'Europa se l'hagi convidat a fer-ho.

Segons he llegit, en la notícia, el magistrat Pablo Llarena ha posat en dubte la capacitat dels jutges belgues per no extradir els polítics catalans exiliats. Em fa pensar que des de Bèlgica es veu molt clar que la Justícia espanyola té molt que desitjar. Crec que si es tractés d'un altre país, segurament no hi posarien tants entrebancs, però l'exemple que dona el Poder Judicial espanyol fa que des de fora es qüestioni la seva imparcialitat. Probablement veuen que tot el que s'està movent a Espanya és més fruit d'un esperit de venjança que no pas d'aplicar la Justícia.

Entretant, però, els nostres polítics continuen sense poder tornar a casa, perquè s'haurien d'enfrontar a un judici, com els dels ex-presos polítics, que acabaria amb una sentència condemnatòria que caldria valorar si tindrien un indult per part del govern i quan trigaria a arribar, potser quan el PSOE ja no fos al govern, i que difícilment prendria la decisió un possible govern de la dreta extrema espanyola.

Els presos polítics han abandonat la presó

Avui els nostres presos polítics han sortit en llibertat després de l'indult aprovat pel Consell de Ministres espanyol, però això no vol dir que se'ls hi hagi acabat els problemes. La pressió hi continuarà essent, i la revenja de l'Estat anirà trobant camins per fer-los la vida impossible.

Puc entendre que el president del govern espanyol no acabi d'entendre les paraules dels presos polítics acabat de sortir de la presó, perquè el problema és que no ens acaba d'entendre. No veu que la voluntat d'una part important de catalans és poder decidir el nostre futur, i això passa per la convocatòria d'un referèndum legal i autoritzat. Que no es pensi que tot això ha estat obra d'un rampell d'uns quants. Que no ens tracti com a desagraïts, després de la seva acció. El poble català vol amnistia i dialogar políticament el futur del nostre poble.

Avui també hem llegit la resposta del Consell General de Poder Judicial a l'aprovació de l'informe del Consell d'Europa sobre el tracte als independentistes catalans. No podia ser altra cosa que mantenir l'orgull espanyol de ser diferents. No ens entenen! No entenen que l'Estat espanyol encara viu del franquisme i que no ha acabat de fer el tomb democràtic que s'esperava.

Avui tenim les presons sense els nou empresonats injustament, però continuem tenint persones a l'exili, i alts càrrecs polítics condemnats o a punt de ser sentenciats per la seva participació en el procés català. És precisament per això que no podem acceptar la situació ni admetre que es pot passar pàgina. Cal l'amnistia i oblidar el desencert de l'Estat en castigar la iniciativa política de convocar el referèndum. 

Tal com ja deia ahir, el camí a la llibertat serà llarg, i caldrà moltes més resolucions que acostin el posicionament d'uns i altres, deixant que sigui el diàleg el que imperi, i no les sentències d'uns jutges parcials i nostàlgics d'un règim predemocràtic.

El camí a la llibertat serà llarg

Tenen raó els que diuen que falta negociació política per a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. La mesura aprovada avui pel Consell de Ministres és un pas discutible, però un pas cap a la solució d'aquest conflicte, però no es pot quedar en això. 

No sabrem mai si la decisió de Pedro Sánchez de concedir els indults és voluntària o bé si s'hi ha vist obligat, i més ara que el Consell d'Europa ha estat molt clar amb l'aprovació de l'informe on qüestiona el respecte dels drets humans a l'Estat.

S'ha de ser molt cec i mal intencionat no veure que la sentència del Tribunal Suprem no era més que una revenja per tot el procés iniciat a Catalunya, amb la convocatòria del referèndum del dia 1 d'octubre de 2017. Això no treu que no es fessin malament moltes coses des del govern de Catalunya, però una cosa no treu l'altra. 

La manifestació liderada per l'ANC i Òmnium Cultural, per la qual varen ser condemnats els seus presidents, Sánchez i Cuixart, no havia de comportar de cap de les maneres les penes que el Tribunal Suprem va dictar. Només es poden entendre per un sentiment d'orgull ferit de nostàlgics del franquisme.

No serà fàcil que l'Estat espanyol reconegui els seus errors i el biaix dels tribunals de justícia, i caldrà molts informes i sentències europees perquè es normalitzi la situació i es restitueixin els drets robats als presos polítics i exiliats, i a tots els alts càrrecs que venen sent pressionats per sentències condemnatòries arran del procés.

El camí a la llibertat serà llarg i hem de demanar al nostre govern que sigui digne representant del poble que l'ha escollit i deixi de donar pals de cec. Cal que el nostre país recuperi el lideratge social i polític que el caracteritzava, i sobretot l'econòmic, tan malmès per les circumstàncies. Hem d'aconseguir que l'obcecació del PP tingui els seus fruits en el fracàs del seu gir cap a la ultradreta de la mà de Vox.

L'Eurocambra es pronuncia

Avui s'aixeca la immunitat de Puigdemont, Comin i Ponsatí. Aquest vespre se sabrà si l'Eurocambra permet que els tres polítics independentistes catalans quedin en mans de la Justícia per a ser extradits a Espanya, un pas que haurà de decidir finalment la justícia belga.

Tot fa pensar que el vot serà favorable, tenint en compte quina és la voluntat dels dos grups majoritaris del Parlament Europeu. Per altra banda, el tres diputats europeus pensen recórrer la decisió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, per considerar que hi ha hagut irregularitats en el procediment.

La confiança dels polítics catalans és que la justícia belga, en última instància, es pronunciï tal com va fer en el cas del conseller Puig, i per tant tot quedi igual, amb els tres polítics lliures per Europa sense poder tornar al seu país.

El seguiment de tot aquest procés ens haurà servit per entendre una mica més com funciona tot això del món judicial, però sobretot per comprovar les diferències entre la justícia espanyola i l'europea. Ens hem adonat que l'evolució democràtica no ha existit en l'àmbit judicial, i que ens trobem massa propers a postulats autoritaris del temps del franquisme.

Malgrat que Europa no ha fet un pas endavant per defensar els interessos catalans, en tot aquest litigi amb Espanya, sí que hem d'acceptar que ha servit per qüestionar la manera de funcionar dels tribunals de justícia espanyols. Si més no permetent que els nostres polítics puguin viure lliurement a l'exili. 

Que quedi clara també la postura del PP i del PSOE, i que ningú compti en que aquests últims facin res per millorar la situació dels nostres polítics. Un fet que ja ha quedat en evidència amb el tema dels indults frustrats als presos polítics, malgrat les promeses que, com sempre, deixen de complir-se per part del president socialista.

Una democràcia gens consolidada

No sé què més ha de passar perquè Europa obri els ulls i s'adoni quin tipus de democràcia és l'Estat espanyol. Llegia que el govern de Madrid està preocupat per la mala imatge que dona l'empresonament de Pablo Hasél. I què es pensaven? Que li expliquin a la vicepresidenta Carmen Calvo això de la democràcia consolidada. No s'ho creu ningú.

Amb pocs dies s'ha acumulat tres casos flagrants que demostren el tipus de país que som. Els presos polítics i exiliats, l'acte de Madrid d'aquest diumenge d'exaltació del feixisme i l'empresonament del músic lleidatà. Tres exemples, però no els únics. I em vindran més, quan el Tribunal Constitucional es digni a desencallar tot allò que no deixa que vagi a Europa.

Poc m'hauria imaginat que després de l'experiència dels anys d'universitari lluitant contra el franquisme, els meus fills poguessin arribar a veure manifestacions reclamant llibertat d'expressió. Semblava una etapa superada, però no!

He dit moltes vegades que tenim la sort d'estar situats a Europa, perquè en una altra posició ho viuríem molt malament. Malgrat ens puguem queixar que Europa no es fa prou cas, hem d'acceptar que una resistència a situacions pitjors sí que la fa. Sigui per vergonya, s'està combatent la inèrcia retrògrada dels poders de l'Estat. Un Estat dominat per unes forces militars i judicials que no han fet la transició, sinó que continuen ancorades en les idees del franquisme i l'autoritarisme. Continuarem lluitant, si pot ser units.

Passar pàgina, però com?

M'ha agradat llegir l'article de Joaquim Coello a l'ARA, "Passar pàgina". M'ha agradat perquè hi estic totalment d'acord i hi pensava quan sentia l'exministre Illa manifestant la seva voluntat de passar pàgina i només mirar el futur. La pregunta que se li ha de fer al candidat socialista és què entén per passar pàgina? Perquè sembla ser que la cosa no va per aquí.

Es podria passar pàgina si no s'arrossegués res del passat i es fes foc nou, però què passarà amb els presos polítics i els exiliats? I amb totes les persones que estan pendents de judici? Passar pàgina, per a l'exministre vol dir renunciar a la voluntat de la majoria que es va manifestar l'1 d'octubre de 2017, renunciar a l'autodeterminació, però assumir totes les conseqüències, i això no té sentit. Així és molt fàcil de resoldre les coses que t'interessen.

No!, no es pot passar pàgina mentre continuï la revenja i el càstig de l'aparell de l'Estat contra els independentistes. No es pot passar pàgina sense resoldre els problemes reals de Catalunya, un dels quals és decidir el nostre futur. La posició i les paraules de Salvador Illa són absurdes i no s'aguanten. Entenc que li fa molta gràcia poder governar, però no té capacitat de pactar amb suficient forces polítiques per sumar una majoria efectiva al Parlament. 

Avui mateix hem vist com la Fiscalia, que depèn del govern de l'Estat, en mans del PSOE, presentava recurs contra el tercer grau dels presos polítics. Aquesta és la manera de passar pàgina? No!, no hi pot haver un govern dels socialistes si es manté la posició de l'Estat espanyol contra Catalunya, contra una majoria de catalans. Això ens porta a defensar un govern independentista, malgrat la trista experiència d'aquests darrers mesos. Hem de confiar que ho faran millor, encara que ens costi de creure-hi, però l'alternativa no és viable. L'Estat no vol realment passar pàgina, i per tant el millor que pot fer el candidat Illa és reflexionar i procurar convèncer els seus socis de Madrid que canviïn d'estil.

La fiscalia contundent amb els presos polítics

Als presos polítics ni aigua! Això semblaria ser la consigna de la fiscalia espanyola respecte als presos polítics independentistes. S'ha anat a fons fins a treure'ls el tercer grau, que els permetia dormir els caps de setmana a casa, i a més sembla ser que tampoc no els vol deixar sortir a treballar. Els vol presos del tot i aïllats d'aquest món.

La paraula més repetida al voltant d'aquesta notícia ha estat "venjança". És ben clar que la línia entre política i justícia ha desaparegut i ara qui mana és el poder judicial. Els polítics estan a disposició dels jutges i això només afecta els presos i exiliats independentistes.

Voldria pensar que així ho veu tothom, tant si agrada com no. Que no és una mania dels independentistes i simpatitzants, sinó que els unionistes també se n'adonen, encara que ja els hi vagi bé. He sentit pocs comentaris de la seva banda, però me'ls puc imaginar.

L'altre dia llegia qui es preguntava, per què hem de votar si qui pren les decisions són els tribunals? Crec que s'ha traspassat una línia vermella que de moment només afecta els independentistes catalans, però com molt bé avisava Rufián, arribarà un dia en què s'hi trobaran immersos polítics de formacions que ara es freguen les mans.

El paper d'ERC, que ha defensat el diàleg amb el PSOE, és el que es troba amb més perill. Amb les decisions de la fiscalia el PSOE queda retratat. S'ha fet amb el vistiplau o a la seva esquena, però li resultarà molt complicat justificar-ho, al marge de declaracions d'aquelles que no porten enlloc.

La taula de diàleg no s'ha reunit aquest mes de juliol, i molts considerem que trigarà a fer-ho. La situació actual no facilita cap tipus de diàleg, perquè s'ha anat molt lluny, posant en dubte la legalitat democràtica de les seves instruccions. El recurs europeu és molt llunyà i es manté com una esperança remota, quan hauran passat molts anys. Europa no està per ficar-se en aquests temes, i això és el que salva la pell de l'Estat espanyol, a costa de la repressió dels nostres presos polítics. 

Els falsos informes del Procés

La falsedat en els informes de la Guàrdia Civil que segons sembla han fet perdre la confiança del seu cap a Madrid, el senyor Diego Pérez de les Cobos, i la destitució per part del ministre Marlaska, ha fet sorgir tot un seguit d'escrits a les xarxes socials denunciant que precisament varen ser uns informes falsos els que varen portar els presos polítics a ser empresonats o esdevenir exiliats. Són moltes les persones que diuen que contra Catalunya tot està permès, però que no passa el mateix quan qui rep és el govern espanyol.

No sé si es poden relacionar els dos casos, però no voldria pensar que l'afer del coronel s'acabarà amb una simple destitució. Jo penso que si es confirma la falsedat dels informes aquí hi hauria d'haver una denúncia per falsedat i arribar fins a les últimes conseqüències. No pot ser que la cosa acabi d'una manera tan lleugera si hi ha causa certa en l'acusació.

Pretendre que es revisi el judici dels nostres polítics independentistes seria ja una quimera. La gran majoria del país està molt contenta amb la sentència i si no ho està és perquè encara la troben massa benèvola.

Viurem tota la vida observant la injustícia a favor d'uns quants, sempre els mateixos, sense aconseguir aplicar la justícia als actes de corrupció i prevaricació. Com s'ha dit d'anada i tornada, l'Estat espanyol fa segles que viu de manera corrupta, amb uns polítics i una xarxa pública que no ha estat mai transparent. La dreta sempre ha aconseguit sortir-se amb la seva i permetre que unes quantes famílies hagin dominat el país, sense que cap govern hi hagi volgut o pogut fer res per canviar-ho. Un diria que és llei de vida i que només podem aspirar a reduir la pressió, però no eliminar-la.

Rufián no ha paït bé l'èxit de Perpinyà

L'èxit de Puigdemont a Perpinyà sembla ser que ha posat nerviosos la gent d'ERC. El seu diputat al Congrés de Madrid, Gabriel Rufián, la reptat a que tingui el mateix èxit a Cornellà. No se'ls hi ha posat gens bé, i tot això perquè la lluita entre els dos partits polítics està en primer pla. ERC fa tot el possible per superar JxCat, que malgrat els problemes interns d'identitat, continuen estan per sobre al Parlament català.

Rufián ha comparat els exiliats amb els presos polítics, a qui ha els ha donat tot el mèrit, davant la comoditat dels exiliats que es poden permetre mítings com el de Perpinyà. Jo, modestament, li voldria recordar que la feina que s'ha fet des de l'exterior, li agradi més o menys, ha estat molt important i considero que va ser una bona decisió marxar fora i treballar per al país. Tot això sense desmerèixer els presoners ni oblidar que gràcies a Junqueras, ara hi ha tres eurodiputats catalans de l'exili.

No podem anar bé quan les coses es plantegen d'aquesta manera. Aquesta ràbia interna no pot ser bona, si més no per al país. ERC fa massa temps que persegueix la victòria, ofuscadament, i seria bo que pensés més en el país, i adonar-se que el més important és que sumin i continuïn superant el 50% de la representació parlamentària, sigui qui sigui el primer, que per cert són els de C's.

Tres dies per acabar l'any

Aquests tres dies que falten per acabar l'any serveixen per fer un repàs de tot allò que ha succeït, si més no a la premsa, però també és bo que ho fem a títol personal. A vegades penso que ens parem poc sovint a pensar què hem fet i cap on estem anant. Aquesta pràctica t'ajuda a encarrilar millor la teva vida i corregir els errors que cometem.

A nivell de país són moltes les coses a destacar, però entenc que el judici del Procés i la seva sentència ocupa una part important del pastís de 2019. Han estat dos anys de seguir dia rere dia què estava passant amb els nostres presos polítics, i els exiliats, per acabar coneixent la sentència del Tribunal Suprem. Tot i així, això no s'ha acabat, i la sentència del Tribunal de Luxemburg sobre el cas d'Oriol Junqueras portarà cua i veurem en què es tradueix.

A nivell personal cadascú de nosaltres sabrà valorar tot allò que ens ha ajudat a créixer i també aquells moments que voldríem enterrar, però que ens hauran de servir per no tornar-hi a caure. Políticament el nostre país ha votat diferents vegades i per alguns haurà representat entrar al món de la política, una opció personal que mereix ser estudiada. Nous regidors i regidores, que potser no havien pensat mai en entrar a l'Ajuntament, es troben dirigint diferents àmbits de la cosa pública, amb la responsabilitat assumida de servir la població.

S'acaba un any i n'arriba un altre, per alguns serà el de la jubilació, de fer un canvi important a la seva vida. Si això ha succeït durant el 2019 és bo de pensar-hi més que tot perquè és l'inici d'una vida que tots desitgem que s'allargui en el temps. Encara tenim dos dies sencers per tancar bé l'any. Aprofitem-los!

Què esperem per consensuar la resposta a la sentència?

Cada dia es parla de la resposta a la sentència, però tot fa pensar que tornarem a improvisar. La història es repetirà, hi haurà soroll al carrer, potser nous presos, però els nostres presos polítics seran condemnats i hauran de complir la pena. Màrtirs?

A vegades sembla que el nostre poble desitgi poder tenir unes persones que ho han donat tot, la seva llibertat, per defensar uns drets pels quals sembla que hem deixat de lluitar. Es tractava de recapitular, però no de fer marxa enrere. Es tractava de planificar la continuació, i no adormir-se a l'espera de la gravetat de la condemna.

Em sap greu llegir les declaracions d'en Jordi Cuixart, afirmant que està disposat a complir tota la condemna, ell pensa de 14 anys, perquè continua pensant que no ha fet res punible i que es tracta d'un venjança política. Sabeu què són catorze anys a la presó? No en tinc l'experiència, però em sona molt fort. 

L'actitud dels partits independentistes sembla no correspondre al que es mereixerien totes les persones que estan esperant la sentència, i les exiliades. Ahir, el tros que vaig veure del programa Polònia a TV3, retratava la CUP i la resta de partits independentistes. Aquests renunciant a la lluita, fent un gir de 180 graus, i la CUP recriminant-los, però sense argumentar com continuar.

A vint dies de la sentència, que tots estem convençuts que serà condemnatòria, per no deixar en ridícul el Tribunal, encara estem pensant què tocarà fer. La decisió que prenguin els membres del Tribunal, i la que prenguem nosaltres, la societat civil i els nostres representants polítics, marcarà el futur de la nostra generació i la dels nostres fills.