El poder de convicció de Pedro Sánchez

Llegia una crònica de campanya electoral de Pedro Sánchez a Barcelona i el titular deia: "Busco vots fins i tot de sota les pedres", per justificar la seva aliança amb ERC. Si repassem la història política d'aquest senyor crec que arribaríem a la conclusió que té un gran poder de seducció tot i que després totes les seves promeses es converteixen en fum. ERC ho ha patit en la seva pròpia carn i malgrat això segur que hi tornarà a caure.

La sort del president és que l'alternativa espanta. Ningú no podrà acusar els populars d'amagar la veritat, d'estar enredant a la gent. El que estan fent a comunitats autònomes com el País Valencià o les Balears, per dir-ne dues de molt properes a nosaltres, és prou clar i evident i no ens haurà d'estranyar si al final acaben governant a Espanya, com tot ho fa pensar. 

Encara avui llegia, a les xarxes socials, defensors de l'abstenció, el vot en blanc o nul, i no ho acabo d'entendre. Potser algú m'ho podria argumentar de manera que ho entengués, però no ho he sabut veure i no crec que sigui una bona idea. Sempre he defensat que calia votar, i ho havíem de fer pel partit polític amb qui tinguéssim més confiança, i a manca d'aquesta, a aquells que menys ens disgustessin, i fins i tot votant en contra d'aquelles forces que ens poden fastiguejar el nostre futur. 

La manca de sintonia entre les forces independentistes no la podrem resoldre en quatre dies, ni en quatre anys, encara que ens hi poséssim a treballar des d'ara. El fracàs del Procés ha fet massa mal, i el poc nivell polític i humà dels nostres dirigents hi ha fet la resta. L'atac sistemàtic contra el nostre país, la nostra llengua, la nostra cultura. L'odi contra tot allò que porta el nom de català, és massa important com per no prendre's seriosament aquestes eleccions i no anar a votar. Com algú escrivia, també a les xarxes, votar un partit independentista, malgrat no ens hagi convençut l'actitud d'ERC, que només ha aconseguit l'indult dels presos polítics, que fins ara no n'han fet bandera, o la manera de fer de Junts a Madrid, que encara no l'he entès. 

Cal emplenar les urnes de vot en defensa dels nostres interessos, conscients del poc que podem acabar aconseguint, però pitjor serà si ens quedem a casa i permetem que els que ens van en contra se surtin amb la seva, o els que fan veure que ens defensen, tornin a guanyar, i tornin a negar-nos les inversions que ens mereixem, o no facin res perquè la nostra llengua sigui reconeguda oficialment a Europa. Uns i altres van a la seva, però nosaltres hem de ser a Madrid per dir les coses pel seu nom, i confio que la CUP ho farà.

Un conseller provocador

L'actitud del conseller d'Educació, el senyor Josep Gonzàlez-Cambray, em fa pensar que hi ha polítics que confonen governar amb fermesa i convicció amb fer-ho de manera despòtica sense tenir en compte ningú. Sobretot els principals afectats per les decisions que prenen. 

Avui hem conegut que la conselleria d'Educació ha decidit de manera unilateral que el professorat interí no pugui escollir l'ordre de preferència de les escoles i instituts on treballar el curs vinent, més enllà de la comarca. M'agradaria conèixer en detall els motius d'aquesta decisió i els problemes que ocasiona el fet que un professor pugui demanar l'ordre de preferència d'on vol anar a treballar l'any vinent. Se'm fa difícil entendre-ho, però potser té la seva raó.

Segons diu la notícia, el sindicat USTEC, que és el majoritari del sector educatiu, aquesta decisió no ha agradat perquè entre altres coses vulnera el dret de triar el lloc en funció de la proximitat al lloc de residència. 

Desconec quina serà la reacció del professorat i si tornarem a veure com es convoquen manifestacions i vagues en contra de la manera d'obrar dels responsables d'Educació, però tot fa pensar que els hi agrada revolucionar aquest món educatiu i que hi troben un cert plaer.

Si les coses funcionessin amb una certa lògica semblaria que ERC ho té magre per revalidar els bons resultats en totes les eleccions que es convoquin a partir d'ara, doncs l'empatia vers la ciutadania i els administrats no és una qualitat que destaqui en la seva manera de fer. Esclar que no sempre tot funciona d'acord amb la lògica i potser les persones som prou masoquistes com per permetre que aquests governants continuïn actuant al marge de la gent i decidint allò que els plau, des dels despatxos, sense cap mica d'interès per escoltar l'opinió i raons dels altres.

M'agradaria pensar que tots plegats som més llestos del que pugui semblar i que quan sigui l'hora ho tindrem present, per tal d'arraconar qui no et té en compte, i escollir aquell que governarà pensant en tu, en fer les coses fàcils i complaure el més gran nombre de persones possible. A veure si serà així!

C's no es presentarà a la presa de possessió del nou president

Segons ha manifestat el senyor Carrizosa el seu grup parlamentari no assistirà a la presa de possessió del nou president de la Generalitat. De fet resulta molt poc significativa la seva presència o no a l'acte, ja que només es tracta de sis diputats. No és el mateix de quan eren majoria i es podien notar sensiblement les seves cadires buides.

Ciutadans avui no representa gairebé res dins del Parlament, i fa honor al seu respecte sobre les institucions catalanes. Ja sabem que el partit polític va néixer precisament per menystenir-les i atacar la llengua i la singularitat del país. Avui, doncs són uns fracassats que han vist en què quedava el seu discurs.

La gran sort del nostre Parlament i en conseqüència del país, és que s'hagi substituït Ciutadans pel PSC. S'ha tornat a una normalitat que havia sorprès a propis i a estranys. El seu discurs crític sense aportar res en positiu, tenia els dies comptats, i això s'ha vist no només a Catalunya, sinó també a Espanya i darrerament a la comunitat de Madrid.

L'absència de ciutadans ratifica la seva insignificança i el camí a la seva desaparició del panorama polític català. Al PSC no li agrada la investidura d'Aragonès, però es manté ferm en la seva convicció que s'ha jugar el joc democràtic i respectar les majories parlamentàries. No n'hi ha prou en guanyar, sinó que s'ha de ser capaç de convèncer i formar la majoria necessària per poder governar. Ciutadans no en va ser capaç, però ara amb sis diputats ni opta a donar veu als seus electors.

Hi ha vida més enllà de la Unió Europea

Avui el Regne Unit surt de la Unió Europea i durant onze mesos s'establirà el període de transició fins quedar-ne exclosa. El Brexit, que va ser l'opció guanyadora en el referèndum convocat per decidir què feien, ha arribat a la seva consumició. Les darreres eleccions en què va guanyar Boris Johnson per majoria absoluta va ser el toc de gràcia per fer efectiu el Brexit. Què passarà a partir d'ara? Qui en sortirà més beneficiat?

El Regne Unit ha de demostrar que hi ha vida més enllà de la Unió Europea, però no tots els països ho viuen de la mateixa manera. Estats com l'espanyol serien molt diferents fora de la Unió Europea. Ha quedat demostrat que la justícia espanyola està malalta i que és gràcies a formar part de la UE que s'ha corregit errors importants.

És més que probable que el Regne Unit se'n surti des de fora, i en tot cas ja sabem que sempre toca el rebre als mateixos. Els que tenen recursos mai hi perden. Aquest anar bé del Regne Unit hauria de servir d'excusa per analitzar què s'està fent malament a la UE. Probablement falta convicció per part de tots els estats membres, i a ningú li acaba d'agradar perdre sobirania a favor de Brussel·les.

La falta de decisió a l'hora d'anar més enllà en la presa de decisions des de la UE, ha provocat situacions contradictòries i que no es pogués valorar suficientment el fet d'estar junts. Si realment hi havia interès en caminar junts, s'havia de donar més poder a Brussel·les, acceptar-ho i millorar-ho.

El PP, un aparador de corruptes i mentiders

Resulta evident que els grans mèrits dels càrrecs del PP són la mentida i la corrupció. Tenim prou exemples per poder afirmar que la corrupció i la mentida estan suficientment adaptades a la manera de ser de la majoria de polítics del PP. Una altra cosa és si aquests acaben a la presó. Això són figues d'un altre paner. Ser del PP t'ofereix moltes garanties de no acabar a la presó, encara que et condemnin, gairebé el mateix que si ets gendre o cunyat del rei.

Per altra banda, el ministeri d'Interior té un bon historial de ministres. Fugint, amb molt poca vergonya i sí amb molta barra, l'exministre Fernández Díaz, a qui desitjo una prompta recuperació, apareix el mentider del regne, el senyor Zoido, que junt amb el ministre d'Exteriors, el senyor Dastis, fan una parella de ridículs i mentiders, que deixen el pavelló d'Espanya molt enlaire.

Ja em perdonareu que torni a parlar del ministre, però és que tot el que ha acabat de manifestar el ministre Zoido és tan fals, però expressat amb tanta convicció, que si no hi haguessin proves gràfiques fins i tot ens ho arribaríem a creure. És ridícul, però pervers, i fins i tot el podríem acusar de prevaricació i malversació de fons públics. Esclar que... amb el poder judicial al seu favor, no hi ha res a fer. Espanya continuarà en mans d'un partit corrupte, perquè no hi ha alternativa viable, sinó és afegint-s'hi C's, que pel poc que han remenat ja se'ls comença a veure el llautó.

Trista és la vida d'aquest país, en mans d'uns aprofitats que només pensen en ells, i no en les persones que s'han compromès a servir, ni tan sols els seus votants. De la mateixa manera que la gent senzilla que ha fet president dels EUA, al senyor Trump, i ara veuen que només procura per als rics, aquí a Espanya passa el mateix, i rucs els continuen votant. Han de veure molt malament el PSOE per no desitjar un canvi!

A la recerca del mal menor

Mai he pensat que els Estats Units d'Amèrica fossin un exemple modèlic de democràcia a seguir. És cert que quan estàs en les condicions com les nostres qualsevol cosa diferent et sembla millor, i segur que hi ha molts aspectes a tenir en compte i, a poder ser, copiar, però d'aquí a idealitzar els models n'hi ha un bon tros.

No conec suficientment els EUA, però pel que he pogut llegir i escoltar de persones que hi han viscut o de residents mateixos, sempre m'ha fet l'efecte que es tractava una mica d'un gegant que es menja tot allò petit i indefens, i m'ha preocupat la situació dels menys afavorits. Repeteixo que nosaltres no podem donar lliçons enlloc.

Ara que Trump i Clinton es disputen la presidència del país m'ha semblat que s'obrien els ulls de molts admiradors fins ara de l'Amèrica superpotència i s'han adonat de les misèries que també pateixen. Això no ha de ser motiu de relaxació i descans, pensant que no estem tan malament, sinó de plànyer-els i desitjar-los la millor sort del món.

Per convicció sempre pensaré que és preferible un demòcrata a un republicà, i la història m'ho ha fet veure així, potser equivocadament, i ara, si em fan triar també optaré per la mateixa opinió encara que tingui molts dubtes que la senyora Clinton sigui una bona opció per als Estats Units i de retruc per al món en general. Seria vergonyós que una persona de la categoria de Trump arribés a la presidència de la primera potència mundial.