No ofèn qui vol, sinó qui pot

Aquesta frase sempre l'he tingut molt present, tant en el seu sentit literal com en les adaptacions que puguis fer. Per exemple, no és el mateix que et renyi o critiqui la teva actuació una persona que et mereix confiança i respecte, que qui ho faci no signifiqui res per a tu. Les mateixes paraules poden afectar-te de diferent manera depenent de qui les digui.

I això és important, no només a l'hora de rebre consells o crítiques, sinó també a l'hora d'actuar tu mateix. Si ets una persona honesta i coherent, que tens en compte els valors i els altres, tot allò que diguis o facis serà tingut en compte i ben considerat. Si només parles perquè tens boca, i el teu exemple de vida fa aigües, ja pots anar dient, que els altres no ho tindran en compte.

És per això que no tothom pot influir en els altres. Qui té personalitat, credibilitat i practica allò que predica, té tots els punts del món per ser respectat. Ho pots aplicar a la vida professional, a la política, a les activitats del lleure i a la família. No es tracta de parlar més alt ni tenir molt de poder. Tampoc és qüestió d'anar sentenciant per la vida. Ni posar-te, o pretendre-ho, per sobre dels altres. Els guanyes a partir de la senzillesa, l'honorabilitat, l'empatia, la sinceritat. La resta et pot donar satisfaccions momentànies, però a la llarga no et porta enlloc.

I ho dic en aquests moments en què l'insult i l'ego està molt crescut arreu. Les xarxes socials són un gran exemple de la banalitat de les relacions humanes poc treballades. De l'espontaneïtat irreflexiva i provocadora. 

El dolor provocat per la prepotència d'alguns acostuma a ser efímer. Quan els ulls te'ls fan obrir aquells referents que no t'han fallat mai, la cosa canvia i t'obliga a reflexionar sobre què estàs fent malament.

Recordant Joan Rigol

Avui hem conegut la mort de qui fou president del Parlament de Catalunya, el Molt Honorable Joan Rigol. I ho dic així per respecte al càrrec davant de tots aquells que voldrien fer desaparèixer les nostres institucions, però també per respecte a la seva persona. Una home bo, just, dialogant i honest. I de ben segur que encara ens deixaríem adjectius positius per parlar d'ell. Quan penso en ell és quan crec que encara queden bons polítics en qui confiar. Probablement cada vegada menys.

    Al marge de la simpatia o no que podia despertar la seva ideologia i afiliació política, de Joan Rigol només en podria dir coses positives. Perquè el més important d'una persona és l'honestedat. Pots discrepar de com pensa, però si actua amb honestedat, claredat, transparència i coherència, aquesta és la millor persona que pots tenir al costat, com a company de viatge o com a adversari. Els pitjors són els que enganyen, que amaguen el que pensen, només per obtenir poder i asseure's a la cadira.

    Sempre explico l'anècdota d'haver coincidit amb ell en una llotja de l'Auditori barceloní. És simplement una anècdota, però em vaig sentir molt cofoi. La impressió que em va donar és la que tenia d'ell en la distància. Segur que hi ha persones que podran parlar més a fons de la seva personalitat que no pas jo. Als polítics els veiem a través d'unes ulleres que no sempre són nítides. Tenen els seus biaixos, i la ideologia que està al darrere del partit polític on estan afiliats ens condiciona molt a l'hora de valorar-los. És per això que recalco la importància de valorar la persona al marge de la seva adscripció política. 

    Quan he conegut la notícia de la seva mort he pensat que necessitava expressar el condol des d'aquest meu racó virtual, com a petit homenatge i reconeixement a la seva tasca. Ell ens ha ensenyat la importància del diàleg. Del saber estar i saber fer. Podrem discrepar de moltes coses, però mai li podrem negar el seu treball intens, la seva gran estima al país, i la seva dedicació amb honestedat a fer més justa la política, que acostuma a ser molt maltractada, sovint amb prou motius. 

    Que descansi en pau l'expresident del Parlament, i que el seu record il·lumini a aquells aprenents de polític que ens han de fer sortir d'aquest atzucac on estem entaforats des de fa tant temps.

Les declaracions amb trampa de Duran i Lleida

Arran de les paraules de Duran i Lleida, que avui comenta la premsa, voldria dir que no em resultaria gens estrany que Duran sortís d'Unió Democràtica i es quedés en el nou partit polític que s'ha inventat, Construïm.

Sempre he pensat que els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya li ho agrairien. Si aixequessin el cap i s'haguessin de pronunciar, segur que es posarien en el costat dels sobiranistes, a l'altra banda d'en Duran. 

Avui Duran deia que mai sortiria d'Unió Democràtica, mentre conservés la seva personalitat i especificitat, o sigui, mentre ell marqués el ritme i direcció del partit. Segons com vagin les coses d'aquí al mes de juny, potser la seva sortida del partit serà més ràpida del que ens puguem imaginar.

Duran i Lleida continua fent el doble joc. No s'acaba de definir perquè no vol perdre. Ell s'apunta sempre a cavall guanyador, i és per això que quan la cosa no està prou clara, es mostra dubitatiu a l'espera de que es concreti.

Duran ha delegat a Espadaler el pes de la campanya de les eleccions municipals. Aquesta és una delegació amb trampa. Espadaler mai li dirà que no, i d'aquesta manera s'estalvia que davant d'un possible fracàs de la federació de CIU li carreguin el mort i la responsabilitat. Duran i Lleida mai ha assumit cap responsabilitat dels fracassos; sempre ha tingut un boc expiatori, i en Ramon Espadaler és la persona ideal.

La història continua i veurem si al final ens dóna la raó, o bé ens sorprèn. Temps al temps.

Passejant per Tavertet i Cantonigròs

Avui hem anat terra endins, però no molt. Vull dir que hem deixat de divisar el mar que ens acompanya cada dia, i ens hem voltat de muntanyes i valls, tal com ha estat durant la meva infantesa i joventut. La plana de Vic rodejada de muntanyes de nord a sud. I on teníem més tirada, l'est, Cantonigròs i Tavertet. Dos municipis que han tingut un gran significat en la meva vida.

Quan hi vaig la meva actitud no pot ser la d'aquell que visita un entorn per primera vegada, on tot li sorprèn, encara que, si t'ho proposes, per més vegades que hi hagis anat, sempre pots trobar-hi alguna cosa desconeguda, alguna cosa que et crida l'atenció.

Si em permeteu algun suggeriment, encara que potser ja ho he escrit en alguna altra ocasió, us aconsello que visiteu Tavertet un cap de setmana i us allotgeu a El Quintà, una casa rural agradable, impecable en netedat i acollidora. Tot i que el fet d'estar allotjats en una casa rural us permet fer tots els àpats a casa, un dia podeu fer una excepció i anar a dinar a Can Baumes, al mateix carrer de baix. Segur que ho agraireu. 

Cantonigròs no té el glamur de Tavertet. És un municipi, de fet no és municipi, sinó que forma part de l'Esquirol, encara que sempre s'ha considerat una cosa a part. Cantonigròs té molta tradició de poble d'estiueig, no de passavolants, sinó de qui té la seva segona residència i que ha establert lligams amb els altres estiuejants, a vegades només amb els estiuejants.

Tavertet va tenir la sort de ser descobert molt més tard i va ser a temps de preservar la imatge de les noves construccions. Perquè a Tavertet s'ha construït molt. No té res a veure de quan hi vaig ser per primera vegada, fa més de cinquanta anys. Llavors pràcticament tots els seus habitants hi vivien tot l'any.

S'ha parlat molt del camí a Rupit, i en algun moment va semblar que s'arranjaria perquè fos transitable, de manera que Tavertet deixés de ser un cul-de-sac. Finalment tot ha quedat en converses sense cap resultat. A qui no interessa? El fort atractiu de Rupit podia posar en perill el despertar de Tavertet. No dic pas que no, però en aquests moments Tavertet té prou personalitat i atractiu per no témer ningú més. Si mai us animeu a passar unes vacances a les Guilleries, per poc que us agradi caminar, segur que podeu fer el recorregut fins a Rupit i gaudir de tot el seu paisatge.