Mesures econòmiques de primers d'any

Una de les notícies d'aquest inici de l'any és l'encariment dels productes de consum, alguns d'ells molt habituals i necessaris. També la repercussió que tindrà en la factura de la llum el fet que s'apliqui novament l'IVA del 21%. Ens havíem acostumat a uns preus energètics moderats i ara ens despertarem d'aquest somni.

Quan es bonifiquen els preus no penses que vindrà un dia que t'ho trauran, sobretot quan són productes de primera necessitat. En el cas de l'electricitat tot queda molt clar. Les factures reflecteixen bé els diferents conceptes i pots comprovar què estàs pagant i què t'estan abonant, però en altres casos la cosa no està tan clara i hi trobo a faltar més control. Em refereixo, per exemple, en el cas del pa, que ja n'he parlat en alguna altra ocasió. Un dia el govern va decidir treure l'IVA del pa, i els consumidors no vàrem notar cap diferència. En el moment que es va recuperar l'impost, llavors sí que es va notar l'augment del preu. Què vol dir això? Que la rebaixa de l'IVA va ser profitosa pels industrials, les fleques, i, per tant, poc profit en vàrem tenir els consumidors.

Molts dels problemes econòmics són deguts a una mala política governamental, amb un control nefast o nul sobre el funcionament del sistema. El problema el pateix el més feble, que té pocs recursos per poder protestar i beneficiar-se de les mesures fiscals que un govern fort i progressista ha de dictar per redistribuir la renda. 

I després està tot el tema dels sous. Per més que el govern actual estigui movent a l'alça el salari mínim interprofessional, el tenim tan avall que s'hauria d'incrementar ostensiblement per poder ser més justos i aconseguir que el poder adquisitiu de les famílies no s'estanqui o fins i tot vagi a la baixa. Caldria anar de pressa, perquè quan torni la dreta, això ja no ho tocaran. El mal que patim en aquest país és que l'esquerra, quan governa, és molt lenta en aplicar i legislar a favor de la gent amb menys recursos. 

Una de les mesures que s'aplicaran a partir d'avui és la limitació de l'augment del preu del lloguer dels habitatges, quan toca revisar el contracte. Caldria també que el govern trobés la manera de fer efectiva la seva promesa de construcció d'habitatges de preus assequibles i evitar que l'estoc d'habitatges protegits desaparegui, passant al mercat lliure. Un fet massa habitual i que condemna als més necessitats.

A les urnes sense entusiasme

Portem moltes eleccions des que vàrem poder començar a celebrar-ne després de quaranta anys de dictadura. Només el fet de tenir llicència per votar ja ens animava a acudir a les urnes. També, i penso que és un element molt important, hi havia moltes ganes de canviar el món, de començar uns camins que fins aquell moment teníem prohibits. Aquesta actitud positiva engrescava i segurament va ser la clau d'una gran participació.

    Han passat gairebé cinquanta anys de democràcia i sembla com si estiguéssim cansats. El nivell d'abstenció és elevat i la confiança en els resultats i en aconseguir un govern fort que lideri el nostre país és cada vegada més baixa. Tenim la sensació d'anar en contra de, i no tant a favor de projectes, partits i propostes engrescadores. Ens movem per evitar el pitjor, i això no acaba d'engrescar, sobretot als més joves, aquells que sempre han pogut votar, sense tenir-ne gaires ganes.

    Si ens fixem en els discursos de la campanya electoral hi trobem a faltar propostes concretes i clares de quin han de ser el futur. La majoria de proclames són alarmistes davant la possibilitat que l'adversari aconsegueixi un bon resultat. Costa de trobar un partit polític que vengui propostes positives i prou argumentades com per dipositar-hi la nostra confiança i donar-los el nostre vot.

    Després de tants anys intentant consolidar el sistema democràtic al nostre país, podríem dir que només hem aconseguit cansar a la gent i perdre tota la credibilitat. Avui ens preparem per a unes eleccions amb l'avís que molt probablement haurem de tornar-hi abans d'acabar l'any. No es veu un candidat que pugui aconseguir la majoria necessària per governar, ni la possibilitat de sumar dos o tres partits polítics per assolir aquesta majoria absoluta que cal per formar govern.

    Hi ha tot un seguit de temes que no hem sabut resoldre i que s'arrosseguen des del primer dia. Parlem molt de drets, però no hem establert cap tipus de garantia perquè aquests es protegeixin. Parlem del dret a l'habitatge digne i ens trobem amb problemes diaris de desnonaments i de manca d'habitatge protegit. Parlem d'immigració i hem estat incapaços d'escriure una llei coherent que defensi els drets dels més vulnerables. Parlem d'educació i només fem que canviar les lleis sense establir cap normativa estable i eficaç per evitar l'abandonament escolar i apujar el nivell. I aquí hi podríem anar afegint seccions, sense acabar mai. 

    El desencís de la població ve donat per la ineficiència de les polítiques emprades pels nostres governants. I aquesta desmotivació fa que ens allunyem de les urnes, i que el nostre país es trobi en un atzucac de difícil sortida. Diumenge votarem, però què passarà dilluns?

Incapacitat per legislar

Aquests dies estem comprovant que els nostres polítics tenen un problema greu d'incapacitat per legislar correctament, sense entendre on és l'arrel dels problemes i confonent-se a l'hora de redactar lleis i, per tant, no solucionant-los. Em refereixo concretament a la llei de regulació del preu dels lloguers, però trobaríem altres exemples, com va passar amb la llei contra la violència de gènere, i més.

    Els nostres polítics han quedat satisfets amb una llei que regula el preu de lloguer dels pisos. Satisfets relativament perquè alguns encara volien anar més a fons. En lloc de treballar per invertir en la construcció de pisos de protecció del lloguer, pisos socials, i evitar al mateix temps que aquells que ho havien estat, ara es trobin en el mercat lliure, s'han entossudit a pressionar els propietaris dels pisos per resoldre un problema de mala gestió pública.

    Han posat un topall al lloguer dels pisos, que certament han experimentat una crescuda desmesurada i preocupant per a les persones que necessiten llogar un pis per viure-hi. Estan en contra dels grans tenidors i no volen que hi facin negoci a costa dels ciutadans, per un dret contemplat a la Constitució, però que, com d'altres coses, és paper mullat, però de retruc castiguen als petits propietaris que han invertit en immobles els estalvis del seu treball. Resulta, però, que se'ls hi escapen moltes casuístiques i els més beneficiats són els qui en principi es dirigien per evitar els grans negocis: els grans tenidors. 

    La pressió sobre el mercat de lloguer està convertint els pisos de lloguer de tot l'any en pisos de temporada, en pisos turístics, burlant d'aquesta manera la nova llei. I ara s'ha sabut que una bona part de grans tenidors són propietaris d'immobles amb molts pisos. Un fet que permet considerar-ho com un sol element a l'hora de comptabilitzar el nombre de pisos de propietat, i deixar-los fora del llistat de grans tenidors, i per tant al marge de la normativa més restrictiva d'aquesta llei.

    Diuen que feta la llei, feta la trampa, i ens trobem que tenim uns polítics que erren els trets, atacant unes persones que no toca, i permetent que els llestos de sempre quedin al marge d'aquesta pretesa pressió. Voler solucionar els problemes de l'habitatge pressionant els privats és un error que tindrà conseqüències. En lloc d'això caldria planificar la construcció d'habitatges públics de protecció del lloguer, i fer possible que el percentatge d'habitatge protegit al nostre país tingui més a veure amb el que passa a la resta de països del món occidental on pertanyem.

La segregació residencial i els habitatges protegits

M'ha semblat molt interessant l'entrevista del diari ARA al geògraf i professor de la UAB, el senyor Oriol Nel·lo, de qui acostumo sempre a llegir els seus articles. I voldria destacar el punt on parla de la segregació residencial, un mal estructural, i on ressalta la problemàtica del nostre país, amb un dèficit d'habitatge social i protegit, que no es pot comparar amb altres països europeus. Estem parlant d'un percentatge del voltant del 2%. I és que, a part que l'administració pública no està construint habitatges socials, els que teníem de l'època dels nostres pares varen perdre aquesta especificitat, i s'han venut al mercat lliure. Tot un desastre! 

    La llàstima de tot plegat és que aquest dèficit d'habitatge protegit surt molt als diaris i als discursos polítics, però tot queda en això, en paraules i promeses, però avançant molt a poc a poc, si és que s'avança. A la nostra vila d'Arenys fa molts anys que es parla de la construcció d'habitatges socials al rial del Bareu. Sembla que finalment es faran, però hem de tenir molt clar que amb això no n'hi ha prou.

    A la nostra vila, com passa a molts llocs, hi ha molts pisos buits que es podrien rehabilitar perquè entressin al mercat de lloguer o venda en qualitat d'habitatges protegits, i aquí el nostre Ajuntament s'hi hauria de dedicar plenament. Ja fa anys que la plantilla municipal va augmentar fins a tres places d'arquitectes, un dels quals havia de dedicar-se plenament a l'ampliació d'habitatges protegits, per contrarestar aquesta mancança històrica. Què s'està fent?

    No pot ser que els nostres joves tinguin tantes dificultats per independitzar-se i formar la seva família, que molts hagin de marxar del seu municipi per poder comprar o llogar un pis assequible d'acord amb els seus ingressos, i en això hi hauríem d'estar treballant de veritat. Menys discursos i promeses i més efectivitat i resolucions.

    Aquest compromís ha de ser conjunt i s'ha de consensuar una política decidida cap a l'ampliació del parc d'habitatges protegits. És un problema que ens afecta a tots i l'hem de resoldre al marge d'ideologies, perquè d'això depèn en bona part el futur de la nostra vila.

On són els habitatges protegits?

L'escrit sobre l'habitatge protegit de Jaime Palomera i Jordi González Guzman, al diari ARA, em serveix per escriure el meu post d'avui. Al llarg de l'any ens fem un tip de llegir i escoltar notícies que ens parlen de les dificultats de trobar pisos assequibles, de que el turisme treu el barcelonins de casa i de la ciutat, que els joves no es poden emancipar perquè no poden accedir ni a la compra ni al lloguer d'un habitatge, o que es veuen obligats a compartir-los amb altres amics o desconeguts. I tot això beneït per la Constitució que contempla el dret a l'habitatge.

    No reproduiré l'escrit perquè val la pena llegir-lo, més que tot perquè la contextualització és, al meu entendre, molt clarificadora del per què hi ha tan pocs habitatges protegits al nostre país. I la resposta la trobem en els nostres polítics, els de dretes i els d'esquerres. Dels primers ho podríem entendre, però dels segons... On és l'esperit de l'esquerra progressista que vetlla per la classe més desafavorida?

    A la nostra vila també hi ha una manca d'habitatges protegits. Estem esperant la construcció de cinquanta pisos nous, que pel temps que fa que se'n parla ja haurien d'estar acabats i ocupats. Però a la nostra vila hi ha molts pisos buits que es podrien utilitzar per fer front a l'escassetat de pisos per poder llogar, i a uns preus que no siguin desorbitats. 

    Hi va haver un temps que es varen construir molts pisos que coneixíem com de protecció oficial. Han passat els anys i cada vegada en queden menys, perquè tenien data de caducitat. L'administració pública, sigui la Generalitat, l'Estat o els ajuntaments, no ha fet prou, per no dir res, per incrementar el nombre de pisos protegits, i ara tot són lamentacions.

    En qüestió de pisos hi ha molt a dir, i no sempre s'atribueixen responsabilitats als veritables responsables d'aquesta manca d'habitatge protegit. L'Administració s'hi gira d'esquena i els grans tenidors tenen totes les armes per esquivar qualsevol intent de regular la construcció d'un percentatge d'aquests habitatges. Al final es culpa als petits propietaris i provoca que molts d'ells es desprenguin dels pisos i els posin en venda, sense resoldre la manca de pisos de lloguer assequible.

    L'article és interessant perquè explica què ha passat amb la reserva del 30% per habitatge protegit en les noves construccions i les rehabilitacions integrals. Seria hora que els nostres legisladors es posessin les piles, i l'administració a qui correspongui controlés que es té en compte la normativa, sancionant els que no la compleixin. En sabem molt de elaborar normatives i molt poc de fer-les complir.