Per què sorgeix l'extrema dreta?

És una llàstima que amb tants temes a resoldre i tractar a fons, i que afecten a tanta gent, haguem d'estar preocupats per uns governants que només pensen en la revenja per capgirar tot allò que no els agrada, només pel fet d'haver estat establert i decidit pels seus adversaris. Passa a casa nostra i passa arreu. 

Ens arriben informacions dels EUA, on un expresident acusat de no sé pas quants delictes, pretén arribar al poder per indultar-se i fer trontollar la dèbil democràcia que ell mateix va desmuntar durant els quatre anys foscos de la seva presidència. També, més a prop, cada dia rebem inputs de governants que, aprofitant les eines de la democràcia representativa, es fan forts i invulnerables, trepitjant a tothom que els fa nosa. Podem parlar d'Hongria, Polònia, Turquia...

A casa nostra tenim el serial del PP, de la mà de Vox, adquirint cada vegada més protagonisme i poder, amb la intenció d'eliminar tota una sèrie de drets recuperats darrerament, i que tenen els dies comptats. A tot això cal afegir la lluita contra el català i els catalans.

Quan hauríem d'estar pensant en com reduïm les desigualtats socials i econòmiques del nostre país, cada vegada més grans, i mirar de quina manera podem fer front al canvi climàtic, amb totes les seves conseqüències, o treure de la precarietat laboral a molts joves que no saben què serà del seu futur, malgrat tenir una feina. Mentre no ens dediquem a tot aquest conjunt de prioritats, estem entretinguts veient com la dreta més rància d'Europa va pujant sense que ningú faci res per evitar-ho.

Perquè si la dreta extrema puja és perquè hi ha molta gent que els vota, i si ho fan és perquè estan descontents amb tota la feina feta pels actuals governants. Ningú vol viure pitjor que ara, i el missatge que es rep és que cal un canvi per tal que les coses millorin. És un engany, a no ser que siguis una persona rica, poderosa i amb recursos. Si formes part del gran gruix de persones, ho tens pelut, però precisament són moltes d'aquestes persones que, enganyades, aniran a votar el canvi que ens portarà a una reculada en drets i llibertats.

I aquesta por, que origina tants comentaris, ens fa oblidar els principals problemes de la nostra societat. I quan la dreta extrema arribi al poder, no només els catalans ens queixarem per la patacada que patirem, sinó que hi haurà molts espanyols, la gran majoria, que ho patiran a la seva pròpia pell. Després ens lamentarem, però serà tard. 

I els nostres governants què fan? El ridícul! Es van tirant els plats pel cap, generant molt poca confiança, per no dir gens, i fent que la gent s'abstingui o arribi a votar les forces polítiques que els acabaran perjudicant. És molt trist tot plegat, perquè es podria fer molt, però ningú surt a dir les coses pel seu nom, i només busquen apoltronar-se i viure de la rifeta. Quin país! 

Si et queixes ets un provocador de conflictes

És bo que algú s'encarregui d'anar col·leccionant tots els greuges arran de l'1 d'octubre, perquè no se'ns passin per alt. Més que tot per allò de passar pàgina. Ho recordeu, oi? És el missatge del candidat Illa, quan volia convèncer que els independentistes havien de passar pàgina de tot plegat, i resulta que qui no passa pàgina són ells, els constitucionalistes.

Val la pena tenir memòria històrica perquè sinó passes per un exaltador, un provocador de divorcis i problemes. És evident que si calles i acceptes tot el que t'imposen, no hi ha conflicte visible, simplement perquè tu t'encarregues de silenciar-lo, tot patint-lo en la intimitat. En el moment que protestes per tota la pressió i repressió que reps, llavors ets tu el causant del conflicte. S'entén, oi?

Doncs, això que deia al començament: anem col·leccionant tot allò que està en curs en la línia de revenja i venjança per l'èxit del dia 1 d'octubre, amb un referèndum que es va aconseguir celebrar, en les condicions que tots sabem i amb els resultats que també són evidents. El problema ha vingut després.

Estem a l'aguait per veure què acaba passant amb el Tribunal de Comptes espanyol, però cal fixar-se molt bé en tots els moviments de la Fiscalia, aquella que controla i dirigeix el president Pedro Sánchez, segons ens va dir ell mateix un dia. Important seguir els seus moviments per després demanar-ne responsabilitats al president que es mostra tan amant del diàleg. No tinc cap problema en acceptar i afirmar que és molt millor tenir-lo a ell que no pas a un Casado qualsevol, però que ningú es faci il·lusions. És un president espanyol i té molt clar allò de la sagrada unitat. Que ningú ho oblidi!

Els presos polítics han abandonat la presó

Avui els nostres presos polítics han sortit en llibertat després de l'indult aprovat pel Consell de Ministres espanyol, però això no vol dir que se'ls hi hagi acabat els problemes. La pressió hi continuarà essent, i la revenja de l'Estat anirà trobant camins per fer-los la vida impossible.

Puc entendre que el president del govern espanyol no acabi d'entendre les paraules dels presos polítics acabat de sortir de la presó, perquè el problema és que no ens acaba d'entendre. No veu que la voluntat d'una part important de catalans és poder decidir el nostre futur, i això passa per la convocatòria d'un referèndum legal i autoritzat. Que no es pensi que tot això ha estat obra d'un rampell d'uns quants. Que no ens tracti com a desagraïts, després de la seva acció. El poble català vol amnistia i dialogar políticament el futur del nostre poble.

Avui també hem llegit la resposta del Consell General de Poder Judicial a l'aprovació de l'informe del Consell d'Europa sobre el tracte als independentistes catalans. No podia ser altra cosa que mantenir l'orgull espanyol de ser diferents. No ens entenen! No entenen que l'Estat espanyol encara viu del franquisme i que no ha acabat de fer el tomb democràtic que s'esperava.

Avui tenim les presons sense els nou empresonats injustament, però continuem tenint persones a l'exili, i alts càrrecs polítics condemnats o a punt de ser sentenciats per la seva participació en el procés català. És precisament per això que no podem acceptar la situació ni admetre que es pot passar pàgina. Cal l'amnistia i oblidar el desencert de l'Estat en castigar la iniciativa política de convocar el referèndum. 

Tal com ja deia ahir, el camí a la llibertat serà llarg, i caldrà moltes més resolucions que acostin el posicionament d'uns i altres, deixant que sigui el diàleg el que imperi, i no les sentències d'uns jutges parcials i nostàlgics d'un règim predemocràtic.

El major Trapero absolt

Feia temps que esperàvem aquesta notícia i tot feia pensar que el resultat seria l'absolució, però en aquestes coses, tal com pinten, no pots dir res fins que no hi ha la sentència. M'imagino que tot es pot recórrer, però és bo saber que l'Audiència Nacional absol el major Trapero i els altres acusats, dels delictes de sedició i desobediència. 

Semblava ben clar que no hi havia cap altra possibilitat, però quan has vist què ha passat amb els presos polítics jutjats i severament condemnats, et pots imaginar que no vulguin fer el mateix amb el major Trapero, en la línia de revenja pels fets de 2017.

Han estat tres anys de patiment, de ben segur, però la coherència amb tot el que s'ha dit i fet no podia comportar cap tipus de pena per al major dels Mossos d'Esquadra i els altres jutjats. Alguns diuen que això és una contradicció respecte a la resta de condemnats, però jo penso que no, sinó que d'alguna manera han volgut evidenciar la diferència entre la policia catalana i els polítics catalans immersos en el Procés.

Una altra cosa és considerar les penes proporcionades o no, al marge de si et sembla que hi ha delicte de sedició, que això és un altre tema. Des del primer dia he defensat que fins i tot des del punt de vista dels adversaris dels independentistes, les penes varen ser excessives i només s'expliquen per l'ànim revengista i les ganes de fer mal, d'escarmentar.

Celebro la sentència del major i li desitjo tota la pau que no ha tingut durant aquests tres anys. No sé si el govern li retornarà el càrrec que tenia quan varen succeir els fets, ni tampoc si l'hi apeteix. Vivim uns altres temps, encara que ningú hagi oblidat què va passar. Ningú ha posat en qüestió, aquí, la seva feina, al marge de què puguin pensar uns i altres, tant els independentistes, com els unionistes. Seria bo que es diferenciés d'una vegada per sempre les funcions de policia de les actuacions dels nostres polítics.

El judici a Trapero

Encara que no desperta l'interès de l'anterior judici, el del Tribunal Suprem contra els nostres polítics, sí que es va fent ressò de tot el que va succeint i, no ens ha d'estranyar, continua essent una excusa per encausar el major dels Mossos d'Esquadra. Es tracta que la fiscalia busqui tot el que pugui trobar i inventar-se per acusar Trapero de rebel i sediciós.

Ja ho he dit en alguna altra ocasió, que a Espanya la justícia ha esdevingut fastigosa, i que no hi podem confiar mai més. Quan es jutja no es busca les raons per unes determinades accions, sinó com posar la llufa, i la més grossa possible, a qui no ens agrada. Les declaracions de Pérez de los Cobos, encara que ho negués, varen demostrar l'evidència que li tenia odi i moltes ganes d'enfonsar-lo. Això no és justícia, això és immoralitat.

En una situació normal, al major Trapero no se li apreciaria cap delicte. En tot cas es podia estar en desacord amb la manera d'ordenar el Mossos la seva actuació, però en cap cas culpar-lo del delicte de rebel·lió o de sedició. Però sabem que no ens trobem en una situació normal. La situació que vivim és de pura revenja perquè de manera pacífica el poble català es va manifestar el dia 1 d'octubre, i totes les vegades que ha calgut. Aquesta derrota del garrot policial espanyol el fan pagar de la manera que saben i poden, amb uns judicis totalment parcials, per uns tribunals plens de nostàlgics del franquisme.

Es vol allargar la presó preventiva dels presos polítics

Pendents de la sentència del judici als nostres presos polítics, avui hem conegut la petició de la Fiscalia d'allargar la presó preventiva als dos jordis, que la setmana vinent farà dos anys que la pateixen. La presó preventiva té un màxim de dos anys, però es pot prorrogar dos anys més. En principi tot feia pensar que el Tribunal Suprem dictaria sentència abans de complir-se els dos anys, però sembla ser que no hi ha unanimitat i això és el que voldria la presidència del Suprem.

No cal dir que resulta indignant tot el sarau que envolta el judici, amb una confiança zero sobre l'objectivitat de la sentència a conèixer ben aviat. La impressió que tens és que es passen les lleis pel forro amb l'ajuda del poder policial. La interpretació que fan dels fets és totalment parcial i interessada, moguda per l'ànim de revenja que ha dominat des de la gran victòria de l'independentisme, el dia 1 d'octubre de 2017.

Avui també hem conegut que la CUP ha aconseguit reunir sobradament el nombre d'avals per poder-se presentar a les eleccions generals del 10 de novembre, la qual cosa és bo per als catalans que des de fa temps havien reclamat la seva presència a Madrid. Unes previsions de resultats que sortien aquest cap de setmana els donaven de 3 a 5 escons, un resultat que pocs s'ho creuen, però que li donarien un altre aire a la presència de catalans al Congrés de Diputats de Madrid.

Volen un no a la investidura de Pedro Sánchez

Un grup d'independents de JxCat es vol fer fort demanant un no a la investidura de Pedro Sánchez i fer marxa enrere en el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Cada dia, doncs, surten veus discordants amb la direcció del partit, mentre estudien com s'interrelacionen JxCat i PDeCat. Ara són gent independent els que tensen la corda i ja no sé qui mana a dins.

Penso que els pactes són per complir-los i no es pot anar canviant com de camisa a la primera. Potser no s'havia de fer el pacte, però varen tenir prou temps per pensar-s'ho i no veuria seriós que ara tiressin enrere. Tot i que, veient com va la política al nostre país, i observant quins polítics tenim en exercici, tot és possible i no et pots fiar de res ni ningú.

Perquè... si el pacte va venir donat com a revenja dels pactes d'ERC amb el PSC en alguns municipis, quedaria evident que la política està passant per uns moments molt baixos i perillosos. Els ciutadans votem els nostres representants en les institucions, perquè treballin per al nostre país, la nostra ciutat, i no perquè mercadegin amb els escons. Com que no podem escollir les persones, sinó els partits, ens hem d'empassar molts gripaus. Si el sistema electoral català s'hagués modificat i poguéssim tenir llistes obertes, potser aconseguiríem col·locar els millors a dins, i ens estalviaríem tants maldecaps. Esclar que llavors els partits ja s'encarregarien de filtrar les persones que podrien anar a cada llista. Ho tenim magre, i ara necessitem un cop de puny a la taula.

Ara a l'hora d'investir o no el president, que s'ho pensin una mica més.

Passarà molt temps abans no tornem a confiar en la Justícia

Encara que les aigües tornessin a mare, caldran molts mesos o potser anys perquè el ciutadans d'aquest país arribem a confiar en la Justícia. Els jutges i el poder polític li han fet molt mal. Han passat massa coses com perquè ens arribem a creure que la Justícia és igual per a tothom, i que ha deixat d'estar intoxicada. La mateixa petició del ministre Borrell feta al govern belga perquè intercedeixi a favor del jutge Llarena és una clara demostració que no han entès res i que continuen manipulant la justícia des del poder executiu.

Em direu si estic encertat o no, però jo considero que sentenciar en funció de l'ús que en faci la persona sentenciada no és una bona praxis de la Justícia. La sentència l'entenc una vegada analitzats tots els fets i trobada o no la seva responsabilitat. No hi té res a veure el benefici que en pugui treure l'acusat. Aquest és el joc que no s'entén i que emmascara encara més la Justícia i tots els seus protagonistes.

La impressió que tenim molts és que els jutges implicats en el procés català, estan buscant desesperadament motius per acusar els nostres polítics i càrrecs públics, per carregar-los el nombre més alt d'anys de presó que sigui possible. Si no surt bé per un cantó se'n busca un altre, o sinó s'inventa. Això jo en dic revenja i prevaricació en l'exercici de la justícia.

És per tot això que retorno al començament, i asseguro que haurà de passar molt de temps perquè els catalans tornem a confiar en la Justícia.

Una setmana de reflexió i moltes incògnites per als independentistes

Parlar diàriament de la situació en què es viu a Catalunya darrerament comporta el perill de repetir els arguments i les conclusions a què arribes després de llegir tot el que passa. Les novetats segueixen una mateixa línia i es basen en la manca de democràcia, la revenja política dels partits espanyols en conxorxa amb els jutges, el silenci de la comunitat d'estats europeus, i les baralles entre els partits indepdentistes.

No ens ve de nou que Europa doni suport a Espanya, perquè tothom tira per a casa, i en aquest cas el soci és l'Estat espanyol i no una regió d'aquest estat. De totes maneres no perdem l'esperança que a la llarga el món s'adoni de la restricció de drets que estem patint, per una causa que alguns podran pensar que és injusta, però al cap i a la fi el que importa és com s'està reprimint aquest atreviment del poble català, d'una bona part del poble català.

L'ajornament del Ple d'investidura i la intromissió en una conversa privada entre president i conseller han estat els dos elements claus d'aquesta setmana que han portat a molts a pensar que tot s'havia acabat. Desconec com continuarà tot plegat, però estic convençut que res no haurà acabat. Potser els més optimistes s'adonaran que allò que donaven per fet haurà d'esperar una pila d'anys, i molt probablement ni ho podran veure ni viure-ho. Qui s'imagini, però que el fet català s'ha acabat i que mai més es posarà en dubte la unitat espanyola, està molt equivocat. Aquesta sensibilitat i per a molts necessitat de sentir-nos alliberats de la pressió que Espanya ha fet sobre Catalunya al llarg del temps, no s'elimina fàcilment, sinó que més aviat s'amplia a cada nova generació, i no pot estranyar que tornin a sorgir enfrontaments. Una altra cosa és saber endevinar si mai per mai s'aconseguirà l'èxit anhelat. Això són figues d'un altre paner.

Crispació i disbauxa a la Sala de Plens

Som en temps difícils i de bronques al Parlament i també al Ple municipal de la nostra vila. La posició decidida de Junts pel Sí i la CUP de tirar endavant amb el procés constituent ha fet que s'arribi a un enfrontament important amb les forces unionistes, que són minoria, però que tenen totes les armes judicials i polítiques espanyoles al seu favor.

A casa nostra una mala gestió política del govern municipal anterior i que va provocar la moció de censura que els va portar a l'oposició ha fet que la situació financera municipal sigui crítica quan mai no ho havia estat. Les picabaralles per culpar l'altre varen fer que ahir, segons he pogut llegir, l'alcaldessa hagués de suspendre per uns moments el Ple i convocar la Junta de Portaveus.

És cert que la majoria d'arenyencs viu bastant al marge i molts s'han quedat en l'anècdota de la moció de censura, per defensar un alcalde que no va fer bé les coses. Els que seguim més de prop la gestió pública municipal estem preocupats pel to que està agafant, que no beneficia a ningú, i ens agradaria que s'asserenessin els ànims i es busqués el treball ben fet de qui en aquests moments ens representa, ja sigui governant o bé a l'oposició.

Si l'oposició només actua en pla revenja a l'espera de fer el tomb d'aquí a tres anys, i si el govern actual no demostra que ho sap fer millor que els altres, perdrem tres anys més i deixarem la vila encara més aturada del que es troba ara. Dóna la impressió que l'única cosa que funciona són les festes i la cultura, però res a dir ni a resoldre en economia, treball, comerç...

També és cert que els arenyencs ens hem deixat anar i som menys curosos amb la selecció de la brossa, en no embrutar l'espai públic... i d'això només nosaltres en tenim la culpa, però cal que des de govern municipal demostrin que tenen les eines per resoldre aquest problema que no els podem imputar. No n'hi ha prou en aprovar mesures, reglaments i disposicions municipals si després no són capaços de fer-los complir. En aquests moments ja ni ha moltes de vigents i no es nota enlloc.

Sisplau, menys crispació i més dedicació al poble, cadascú des de la seva responsabilitat, però sense voler ser protagonista de picabaralles i voler-se penjar medalles, quan això ara no toca.

Amb Rajoy vivim la història de la marmota

La història es repeteix. Ha passat en totes les decisions preses pel govern de la Generalitat. Rajoy comença assegurant que tal cosa no passarà, quan s'acosta la data diu que allò és una ximpleria, però es posa nerviós, i quan s'ha fet ho envia al Tribunal Constitucional. Va passar amb el 9N i tot fa pensar que tornarà a succeir amb el 27S.

De totes maneres, ara que sembla que ja sabem quines llistes es presentaran, i que tot anirà al voltant de tres d'elles, seria bo començar a analitzar què pot passar a partir del 28S, sigui quin sigui el resultat de les eleccions.

Una majoria absoluta de les dues llistes sobiranistes portaria a la independència? És això tan simple? Aquí hi ha feina per als juristes, sabent d'entrada quines seran les reaccions del govern espanyol, amb la complicitat del Tribunal Constitucional. Hem llegit molts comentaris, però més aviat ens hem quedat en l'anècdota. Ens parlen de 18 mesos de marge, però no ens diuen res de com ho aconseguiran, amb tots els entrebancs legals pel mig.

Si el resultat no és favorable als independentistes, què passarà? Continuarem com fins ara? Sortiran els federalistes a defensar el país? O bé ens trobarem amb la revenja per haver estat tan agosarats?

A veure si ara que ja tenen la llista, comencen a treballar per aconseguir els vots, i a preparar a fons el futur, per si els resultats els acompanyen. Rajoy té molt clar que després del 27S no serem independents, i si ell ho té clar, les seves raons tindrà. O no?