Diàleg i consens

En els moments caòtics és quan es fa més evident la necessitat del diàleg i el consens. Quan estem ben esvalotats i que sembla que tot trontolla no podem deixar-nos portar per la inèrcia del terrabastall, sinó que hem de fer prevaldre el seny i la sang freda. Una actitud que han de tenir en compte els nostres dirigents, però també tots nosaltres. És en el desori quan es poden prendre decisions errònies, i qui sap sinó també irreversibles o difícils de reparar.

El caos circulatori dels trens de Rodalies, a escala de país, o la novetat del sistema de recollida de la brossa, en clau local, ens fa estar neguitosos. Tenim prou raons per estar preocupats, però no podem esverar-nos més del compte, i encara menys posar més llenya al foc. No cal atiar el foc, sinó intentar apagar-lo. Diàleg i raonaments són dues bones eines per posar sobre la taula.

En un acte d'aquesta setmana a algú se li havia d'explicar què vol dir consensuar un projecte entre persones amb diferent manera de pensar. La capacitat d'arribar a consens és la garantia per resoldre bona part dels conflictes. Voler fer passar per l'adreçador els altres simplement perquè tens més poder és un greu error que et pot beneficiar en un primer moment, però que a la llarga es paga.

Governar no és fàcil. No ho ha estat mai i si en alguna cosa es fa notar la capacitat de gestió és davant les adversitats, sobretot si et venen de cop sense possibilitat de preveure-les. Si a tot això hi afegeixes un dèficit de recursos que arrosseguem de fa temps, el resultat esdevé un caos absolut, i això és el que ha passat amb la supressió de la circulació de trens de Rodalies aquest dijous.

Asseguem-nos i reflexionem sobre quina és la millor solució per a tots. No vulguem fer passar la nostra raó sense escoltar la dels altres. No ens posem nerviosos, però no deixem d'actuar. No és fàcil ser optimistes, i encara menys quan veus el que està passant al món occidental, amb un prepotent amb tics feixistes que es creu l'amo del món i que tothom ha de fer el que ell vol. És complicat ser optimistes, però no podem llançar la tovallola. Ara, més que mai, se'ns necessita amb el cap ben clar i amb ganes d'arribar a acords, encara que hàgim de fer concessions.

La segregació residencial i els habitatges protegits

M'ha semblat molt interessant l'entrevista del diari ARA al geògraf i professor de la UAB, el senyor Oriol Nel·lo, de qui acostumo sempre a llegir els seus articles. I voldria destacar el punt on parla de la segregació residencial, un mal estructural, i on ressalta la problemàtica del nostre país, amb un dèficit d'habitatge social i protegit, que no es pot comparar amb altres països europeus. Estem parlant d'un percentatge del voltant del 2%. I és que, a part que l'administració pública no està construint habitatges socials, els que teníem de l'època dels nostres pares varen perdre aquesta especificitat, i s'han venut al mercat lliure. Tot un desastre! 

    La llàstima de tot plegat és que aquest dèficit d'habitatge protegit surt molt als diaris i als discursos polítics, però tot queda en això, en paraules i promeses, però avançant molt a poc a poc, si és que s'avança. A la nostra vila d'Arenys fa molts anys que es parla de la construcció d'habitatges socials al rial del Bareu. Sembla que finalment es faran, però hem de tenir molt clar que amb això no n'hi ha prou.

    A la nostra vila, com passa a molts llocs, hi ha molts pisos buits que es podrien rehabilitar perquè entressin al mercat de lloguer o venda en qualitat d'habitatges protegits, i aquí el nostre Ajuntament s'hi hauria de dedicar plenament. Ja fa anys que la plantilla municipal va augmentar fins a tres places d'arquitectes, un dels quals havia de dedicar-se plenament a l'ampliació d'habitatges protegits, per contrarestar aquesta mancança històrica. Què s'està fent?

    No pot ser que els nostres joves tinguin tantes dificultats per independitzar-se i formar la seva família, que molts hagin de marxar del seu municipi per poder comprar o llogar un pis assequible d'acord amb els seus ingressos, i en això hi hauríem d'estar treballant de veritat. Menys discursos i promeses i més efectivitat i resolucions.

    Aquest compromís ha de ser conjunt i s'ha de consensuar una política decidida cap a l'ampliació del parc d'habitatges protegits. És un problema que ens afecta a tots i l'hem de resoldre al marge d'ideologies, perquè d'això depèn en bona part el futur de la nostra vila.

El govern d'ERC de la nostra vila no es creu la participació ciutadana

Ahir ho comentava en el meu blog i avui insisteixo. El govern d'ERC del nostre municipi, que no ha tingut en compte la població durant més de tres anys de mandat, ara corre per fer-ho tot participatiu. Benvinguts a la participació! Llàstima que només ho posin en pràctica quan s'acosten les eleccions.

Ens hem queixat que no s'ha constituït el Consell de Cultura, ni s'han dinamitzat suficientment els pocs consells participatius de què disposem a la vila. El Consell de Ciutat, que es contempla al Títol IV Capítol III del Reglament de Participació, vigent des de l'any 2001, no s'ha creat ni se l'espera. Tampoc cap consell territorial.

L'Audiència Pública, que també ve regulada al Reglament Orgànic Municipal: "Art. 98è 7) L'alcalde convocarà audiència pública com a mínim un cop a l'any...", i al mateix Reglament de Participació Ciutadana, també és cosa del passat. I ara, que es vol aprovar l'ordenança de mobilitat, com que s'acosten les eleccions, ara s'exposarà públicament perquè els vilatans hi puguin dir la seva, però l'Audiència Pública no es farà, perquè, segons el regidor, és un tema massa tècnic.

A instàncies de l'oposició, potser es desencallarà el Pla de mobilitat, que fa més d'un any es va exposar públicament, es varen presentar al·legacions, que mai s'han contestat, però tot sigui per les properes eleccions, que potser hi posaran solfa. Respondran?

Però la participació també serà present, a darrera hora, en altres activitats programades per abans de les eleccions, com és el cas de l'educació ambiental. Qui pot acusar el govern d'ERC de no ser participatiu? El problema, com deia al començament, és que això només passa ara que necessiten els vots per continuar governant, i deixa en evidència que la participació no se la creuen, o fins i tot els molesta, però queda bé, i potser els farà guanyar alguns vots.

No es pot jugar amb la gent, i és ben lícit no defensar la participació ciutadana i preferir governar únicament a partir dels vots aconseguits a les eleccions. El que no és correcte és fer veure que tens en compte la gent, disfressant les accions amb una falsa participació, o obrint-la a quatre dies de les eleccions.

Els consells de participació, com ho seria el de Cultura si existís, són una bona manera de practicar la participació, implicant les persones en la gestió pública, escoltant-les i decidint conjuntament les actuacions a realitzar. Per això calen uns bons reglaments, consensuats i actualitzats, una convocatòria periòdica dels consells, i poder veure'n resultats. En tot això hem pogut constatar que el govern d'ERC de la nostra vila no hi creu, i per això, per més mostres de participació que ens vulguin presentar aquests dies, no ens convenceran.

Cal un canvi

Després d'un mandat municipal molt caòtic és molt normal que totes les forces polítiques que opten per liderar el nou govern afirmin que cal un canvi. Totes menys el partit polític que ara està sol i que no acceptarà mai que no s'han fet bé les coses. En tot cas serà culpa dels socis de govern, dels esdeveniments que s'han succeït durant aquests quatre anys o de les limitacions que hi ha per tirar endavant un ajuntament.

Necessitem que la gent confiï en els polítics i aquests no poden anar buscant excuses per justificar la seva inoperància i ineptitud. Cal que els vilatans s'impliquin en el funcionament de la vila i això s'aconsegueix amb transparència, empatia i donant resposta a les opinions i inquietuds de tothom, i no només dels que et són afins. No es tracta de dir sí a tot, perquè ens estaríem enganyant, sinó explicant i argumentant les decisions que es prenen des del govern municipal, i animar la gent a formar-hi part.

Arenys necessita sortir d'una dicotomia que li està fent mal des de fa uns quants anys, i hem de trobar la manera d'unir forces per resoldre de manera consensuada tots aquells problemes que ens afecten i que ens impedeixen créixer. L'estancament en què ens trobem actualment no és bo per a ningú. Hi ha mals endèmics que no acabem de resoldre, i aquests necessiten de la implicació de tots els vilatans, però els hem d'escoltar, els hem d'atendre i els hem de donar solucions.

Hem de revertir la situació actual, on hi ha un enfrontament entre tots que no ens ajuda a avançar. Fins i tot en projectes que haurien de despertar il·lusió, com pot ser la construcció d'una nova biblioteca, amb molts més serveis i prestacions, s'ha estat incapaç de plantejar-ho positivament i es veu com una càrrega feixuga que haurem d'arrossegar durant molt de temps. Si no som capaços de posar ordre en les feines més simples i necessàries del dia a dia, potser s'entén aquesta incapacitat per engrescar la població en projectes de futur. 

Realment cal un canvi en la manera de fer les coses. No podem prometre miracles, sinó tocar de peus a terra, i ser eficients i resolutius en allò que sí que hi tenim competències i podem gestionar-ho amb treball, dedicació i esforç. Cal deixar les excuses improductives i arremangar-nos per millorar la nostra vila, i sortir d'aquest impàs que fa massa temps que ens aclapara.

Jordi Sánchez, una passa al costat

Jordi Sánchez ha anunciat que no es presentarà a la reelecció com a secretari general de JxCat en el proper congrés del mes de juny, i d'aquesta manera ha aclarit molts dubtes que hi havia sobre la seva decisió i, sobretot, ha alegrat la vida a moltes persones contràries a la seva gestió. Des de fora, penso que és una bona decisió, que caldria situar al voltant de la idea de Jordi Cuixart de fer una passa al costat i deixar el camí lliure a altres persones menys implicades en el Procés.

Sempre analitzat des de fora, crec que la gestió de Jordi Sánchez no ha estat encertada i ha provocat una situació de crisi constant entre les formacions independentistes que, probablement amb altres casuístiques, han ajudat a la paràlisi actual del govern. A Jordi Sánchez se li ha d'agrair el seu sacrifici i lamentar que hagi estat pres per culpa d'un Estat repressor, però el seu treball polític, una vegada indultat, tampoc ha ajudat a avançar com a país.

El futur de JxCat no està clar i m'imagino que el proper congrés haurà de decidir molt bé què pensa fer en un futur, i com encaren la continuïtat del pacte amb ERC al capdavant del govern català, assumint que continuen sent la segona força independentista, i que no poden fer res sense un consens amb ERC.

Precisament llegia a l'ARA l'article que parlava avui del proper congrés de JxCat, i el paper a jugar de Puigdemont, Borràs, Turull i Sánchez. Segons l'articulista el dilema Turrull-Sánchez es presentava complicat per les declaracions del primer en què no veia clar un enfrontament amb Sánchez per ocupar la secretaria general. Amb les declaracions d'avui, Turull té el camí obert si continua optant a aquesta secretaria, sempre i quan Borràs no li barri el pas, com seria el cas que Puigdemont repetís com a president de la formació.

Per ara, com que les eleccions parlamentàries encara queden lluny, tot es centra en la definició dels principals càrrecs del partit, sense oblidar la pressió que encara exerceixen les conseqüències judicials del Procés, i en el cas de Borràs, el possible judici per la seva actuació al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes.

Una llei electoral catalana que no arriba

Llegia avui una notícia que podria semblar que és una innocentada, si no fos que ja ha passat el dia 28. Em refereixo a l'intent de confeccionar una llei electoral catalana, un fet que no s'ha aconseguit durant els quaranta anys llargs de transició.

El problema és per l'interès partidista dels diputats que han d'aprovar la llei, un mínim de 90. Això vol dir que amb la composició actual, caldria que els tres partits majoritaris es posessin d'acord. Però la dificultat està en mirar què m'afavoreix més i perjudica a l'altre, i d'aquesta manera es fa gairebé impossible posar-se d'acord.

Recordo que fa anys es va mobilitzar la ciutadania a través d'una iniciativa legislativa popular, però que va quedar encallada al Parlament, i ja no se n'ha sabut res més. És tot plegat una llàstima perquè ens trobem amb una llei antiquada que caldria renovar, però que som incapaços d'aconseguir el consens. Ningú no vol afluixar, i així no anem enlloc.

Aquest egoisme dels partits polítics catalans fa que tot s'encalli i que s'avanci molt a poc a poc, si és que avancem en res. No és només la llei electoral, sinó que en tots els temes sempre hi ha entrebancs que no ens deixen ser optimistes. És precisament això que fa que la ciutadania es desentengui de la realitat política i tingui tan poca confiança en els polítics. Si no som capaços de canviar aquesta dinàmica, ens trobarem que no només no avançarem, sinó que caminarem enrere, amb perjudici per a tothom. 

El darrer dia de l'any serveix per desitjar el millor per al nou any que demà comença. En el cas de la política catalana, són moltes les coses que haurien de canviar aquest 2022, perquè poguéssim estar orgullosos dels nostres dirigents. Molt em temo que això no passarà i que l'any vinent seguirà la mateixa tònica que aquest. Sigui com sigui, però, us desitjo una bona entrada any i que sigueu molt feliços.

Relleu en el ministeri d'universitats

Ahir vàrem conèixer la notícia del canvi de ministre d'universitats. Se'n va Manuel Castells i entra Joan Subirats. Us haig de dir que em va alegrar el canvi, ja que tinc molt bon concepte d'en Joan Subirats, i en canvi penso que Manuel Castells no ha donat la talla durant el temps que ha estat actuant de ministre.

També haig de dir que el panorama que se li presenta a Joan Subirats no és gens plàcid. En plena negociació de la nova llei d'universitats, amb tothom en contra, no ho tindrà fàcil. No sé si podrà canviar alguna cosa i aconseguir un consens que semblava impossible amb Manuel Castells. Dic que no sé si podrà canviar res, perquè m'imagino que els ministres no tenen plena llibertat d'actuació, sinó que tenen les mans força lligades.

Malgrat tot, penso que en Joan Subirats té la capacitat suficient per encarar el repte i aconseguir el consens o bé la majoria favorable. El currículum del nou ministre és brillant, i el paper que ha jugat com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona ha estat bo i beneficiós per a la ciutat. Sempre hi haurà qui hi estarà en contra, però no se li pot negar la coherència en totes les seves decisions.

M'agradaria pensar que la nova llei d'universitats recuperarà la importància de la recerca, que el ministre Manuel Castells menystenia. Crec que una universitat sense recerca és una pèrdua de temps i diners. Em solidaritzo amb els rectors de les universitats catalanes, perquè tenen raó en la seva crítica a la proposta de nova llei, i desitjo que en Joan Subirats els sàpiga escoltar i recollir les seves aportacions.

Des d'aquí vull felicitar Joan Subirats, pel seu nomenament, i li desitjo tota la sort del món, que la necessitarà, per realitzar una bona tasca en el seu nou repte professional. 

Treballant la substitució de Torrent a la presidència del Parlament

He llegit que la CUP s'ofereix per presidir el Parlament i que per altra banda Illa proposa Granados per ser la presidenta. Entretant la gent de JxCat reclama que són ells qui hi tenen el dret, sempre i quan hi hagi un pacte entre els partits independentistes i donant per fet que el nou president del govern serà Pere Aragonès.

De fet, Granados podria molt ben ser la nova presidenta del Parlament català si el PSC hagués obtingut suficients vots per obtenir la majoria absoluta, o si més no que sumessin amb els Comuns, però aquest no és el cas. Ni en l'hipotètic cas de pacte d'esquerres, Granados no hauria de ser nomenada presidenta del Parlament, perquè no és una persona de consens. Ha estat molt crítica amb els partits independentistes i amb un discurs molt punyent, ratllant la mala educació.

Si em demanéssiu qui voldria per president o presidenta del Parlament, no us sabria qui dir, però de ben segur que no escolliria Eva Granados. Tan ella com el candidat socialista han estat unes persones molt dures en la seva crítica al govern anterior, molt lluny de posicionaments socialistes que podien tenir certs elements de consens amb la voluntat de trobar solucions a l'encaix de Catalunya amb la resta d'Espanya, i més aviat favorables a considerar el nostre país com una part més de l'Estat espanyol. Ambdues persones són clarament representants del PSOE a Catalunya, per la qual cosa seria una mala notícia per al nostre país que un i altra poguessin acabar sent presidents del Govern i del Parlament.

Avui dia no és fàcil trobar una persona que tingui la categoria per ocupar la presidència del Parlament, i tampoc hi col·locaria la candidata de la CUP o la mateixa Laura Borràs. Segur que hi ha millors candidats per representar-nos des de la primera cadira del Parlament, i aquesta hauria de ser una feina a treballar des dels diferents partits polítics. 

Una nova llei d'Educació

Ja tenim una nova llei d'Educació. Quan durarà? Des de la reinstauració de la democràcia al nostre país ja no sé quantes lleis d'Educació s'han aprovat. Cada vegada que hi ha un govern nou es deroga l'anterior i se'n fa una de nova. Com que hi ha alternança política, es van aprovant noves lleis, i això és un no parar.

Aquesta nova llei tampoc no ha tingut consens polític, la qual cosa vol dir que quan torni el PP, es tornarà a canviar la llei, i jo em pregunto si és tan difícil arribar a consensuar una llei de mínims; si la llei d'Educació ha d'estar sempre impregnada d'interessos partidistes, i si no hi ha exemples d'altres països europeus que no es puguin aplicar.

Els mitjans de comunicació han destacat dos aspectes d'aquesta llei. Per una banda el fet que el castellà deixi de ser la llengua vehicular, cosa que afavoreix la llei d'immersió lingüística de Catalunya, i també la guerra oberta a l'escola concertada, que es veu molt qüestionada per l'esquerra.

Els dos punts esmentats són combatuts per la dreta, que avui no té majoria al Congrés de Diputats, i això fa que sigui tan previsible un canvi quan la dreta recuperi la majoria absoluta. En la defensa del català, que es troba en minoria i necessita suport, em trobo entre els defensors i m'agradaria que no fos cosa d'uns, sinó que tothom veiés clar que si una llengua s'ha de defensar és el català, a no ser que no respectis que hi hagi persones que tinguem com a llengua pròpia aquesta llengua.

En relació a la concertada, només em faig una pregunta: tenim capacitat perquè tot l'ensenyament sigui públic i prescindir de la concertada? Modestament crec que ara no seria possible, i per tant, més que atacar l'escola concertada el que cal és aconseguir un ensenyament públic gratuït per a tothom, i per aconseguir-ho s'ha de treballar de valent i canviar moltes coses.

Pendents d'una nova concessió de recollida de la brossa

És trist que el tema estrella a les xarxes socials d'Arenys de Mar sigui la recollida selectiva, però no ho sigui perquè es faci una bona feina, amb un nivell alt de reciclatge, sinó per com estan de bruts els carrers i places, dels problemes dels contenidors mal emprats i l'exageració de rebuig dels divendres.

Que sigui aquest el plat de cada dia és culpa de tots nosaltres, ja sigui perquè no reciclem bé o perquè no ens sabem organitzar ni fer suficient pedagogia de com s'ha de comportar un vilatà responsable.

Aquests dies, segons ens informen, s'estan elaborant els plecs tècnics per posar a concurs el servei de recollida de la brossa. S'ha perdut la confiança en l'empresa adjudicatària actual, i no surten els números. Els plecs els redacten els serveis tècnics municipals, però han de tenir una direcció política que marqui el model de recollida que es vol aconseguir. Aquest model és el polític que el determina i només ell en serà el responsable.

Volem creure que el govern municipal té clar quin model de recollida vol, però a vegades ens fa dubtar. Aquest sistema mixt de contenidor i porta a porta no és fàcil de coordinar. És molt fàcil convertir zones de la vila en abocadors lliures, on la gent i aboca allò que li fa nosa sense cap tipus de mirament, sobretot si no queda gaire a prop de casa.

Seria desitjable que el model de recollida obtingués el màxim consens, no només de l'equip de govern, perquè haurà de ser model durador, ben pautat i amb una gran dosi de paciència i pedagogia. No ens trobarem els carrers nets i endreçats d'un dia per l'altre, i en aquesta tasca hi haurem de treballar-hi tots.

Que es tingui clar el model i que es redactin uns bon plecs, els millors per aconseguir que el model de recollida escollit sigui un èxit. Ah! i que no tot depengui del cost econòmic. Pressionar a la baixa els concursos públics acostumen a ser un fracàs de gestió del servei públic.

L'enteresa i coherència de Jordi Cuixart

He trobat interessant l'entrevista del diari ARA al president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart. Les seves respostes demostren l'enteresa del dirigent social, la seva manca de ressentiment i la seva coherència. M'ha agradat que consideri una necessitat tenir el PSC al costat. L'empresa és de tots els demòcrates de bona fe. Ho dic perquè podem excloure fàcilment els dirigents de C's, perquè han actuat sempre de mala fe, no els seus votants, sovint enganyats, sinó els que han liderat el projecte, un projecte destinat a atacar els valors democràtics i històrics de Catalunya.

Estic d'acord en la necessitat de treballar plegats i buscar el màxim de consens. Malgrat els fets puntuals que s'han anat succeint els darrers deu anys, podríem trobar en els meus escrits les ganes d'avançar junts, sense necessitat d'excloure ningú que no desitgi ser exclòs. Això no treu que no sempre tothom pot acceptar les proclames, no sempre encertades, dels més abrandats. 

Estic convençut que només sumant podem aconseguir alguna cosa. L'enfrontament radicalitzat no porta enlloc. Això no treu, però, que els nostres sentiments surtin a la llum, i que manifestem els nostres desigs, amb il·lusió i a vegades certa innocència.

Critico els nostres dirigents actuals, perquè no estan a l'alçada de l'actitud de la societat catalana. La seva preferència pels interessos partidistes i el seu ego, fa que ens mantinguem a una certa distància. Fa uns dies que tenia molt clar que la resposta a l'onze de setembre d'enguany seria més fluixa que anys anteriors, i en culpava els partits independentistes. Ara tinc els meus dubtes perquè observo que la nostra societat manté la il·lusió malgrat les discrepàncies. Personalment encara no tinc presa la decisió.

El meu petit homenatge al defensor del ciutadà d'Arenys de Mar

Aquesta setmana entrant en Manel Pou deixarà d’exercir de defensor del ciutadà a la nostra vila d’Arenys de Mar, després de deu anys i una pròrroga de tres mesos. Sembla ser, però, que el Consistori encara no ha consensuat qui serà el seu successor. I això per què?

En les dificultats per trobar un nou defensor o defensora del poble hi ha la prova del veritable valor de la tasca feta per en Manel. La seva feina l’ha omplert perquè en Manel és així, una persona desinteressada personalment, que ho dóna tot als altres. Aquestes característiques no són exclusives, però sí que no acostumen a abundar.

Donar-ho tot per a un Arenys més just i només a canvi de la satisfacció per la bona feina realitzada no és un fet que gaire gent estigui disposada a realitzar. El defensor del ciutadà a Arenys, no només no té un sou, sinó que ni tan sols té ajuda administrativa com passa arreu. Probablement el culpable sigui el mateix Manel, per posar per davant altres necessitats a les pròpies per exercir més còmodament les seves funcions.

De síndics o defensors del poble n’hi ha una bona colla, però Arenys ha tingut la sort de comptar amb en Manel, que això aviat és dit. En Manel no necessita gaires homenatges ni reconeixements, perquè la seva feina l’omple suficientment i el fa feliç. Ajudar els altres és la seva missió, no pas des d’ara, sinó al llarg de la seva vida, en tots els àmbits on ha estat.

És per això que quan ara fa uns deu anys el nostre grup municipal, en el govern, va proposar en Manel Pou com a defensor del ciutadà a la nostra vila, teníem molt clar que era la persona ideal, i les seves exigències perquè fos una proposta de consens, no varen suposar cap impediment perquè el Consistori en Ple el nomenés Defensor del ciutadà.

Moltes gràcies Manel per la teva tasca desinteressada i eficient. Mai ningú no t’ho podrà agrair suficientment, ni hauràs rebut el reconeixement que et mereixies. Els diferents equips de govern amb qui t’has enfrontat no t’han fet prou cas, però això no ha estat impediment perquè continuessis treballant per als menys afavorits, per a aquells que l’administració municipal no els feia prou cas. Moltes gràcies Manel!

No hi ha suficient consens per reformar la Constitució

Això diuen els pares de la Constitució i m'imagino que no ha vingut de nou a ningú. En circumstàncies normals és impossible que hi hagi consens, i si aquest s'aconseguís, crec que els catalans que ens estimem el país, la llengua i la cultura hauríem d'agafar les maletes i exiliar-nos.

Sempre he pensat que si mai modificaven la Constitució espanyola seria per a pitjor, i això m'ha fet poc amant a exigir modificar-la. Tocar res a Espanya seria per sortir-hi perdent, i això no vol dir que ara estiguem molt bé, sinó que el poc que tenim és considerat excessiu pels governs espanyols.

D'aquesta manera només ens pot consolar no tocar res i tenir prou força per defensar el que tenim, ja sigui l'educació, la llengua, i els drets singulars que hem aconseguit fins ara, conscients que sempre serem envejats i tindrem l'amenaça a sobre.

Sentir els discursos dels anomenats pares de la Constitució és com ficar més llenya al foc, perquè ens retreuen el nostre mal comportament tenint en compte els grans avantatges que tenim respecte a les altres comunitats. La crítica que fan als successius governs espanyols és mínima, i en canvi a nosaltres ens deixen com un drap brut. En paraules d'ells, hem estat deslleials.

Tindrem sort si som capaços de recuperar-nos de la darrera sotragada, i procurar anar més junts per, si més no, tenir la força d'expressar allò que no ens permeten, i que se'n faci ressò més enllà de les nostres fronteres. A partir d'aquí, siguem valents i feliços. No podem continuar vivint amargats, la qual cosa no vol dir acceptar la realitat sense resistència, però dosificant la mala llet que ens provoquen. 

Assegurem una majoria absoluta sobiranista, no tant per aconseguir la independència, sinó per salvar bous i esquelles que, avui, ja hi tindrem prou feina.

Demanem consens polític per al futur de la nostra vila

Us convido a consultar l'estat d'execució del Pla d'Actuació Municipal (PAM) dels anys 2016 a 2019, i concretament aquelles actuacions que estaven previstes per als anys 2016 i 2017, és a dir, aquelles actuacions que haurien de quedar llestes d'aquí a quatre setmanes. Us adonareu que en queden una bona colla, alguna potser s'ha fet i no ho han actualitzat al web municipal, però de ben segur que en quedaran moltes per fer. Per què?

Per què els polítics ens tenen acostumats a prometre més del que poden, i a vegades, volen fer? Per què no ens convoca el govern municipal per explicar-nos l'incompliment de moltes de les promeses fetes? Segur que hi ha arguments per justificar alguns incompliments, però per què no ens ho expliquen? Per què no fan més pedagogia i treballen perquè els mantinguem la confiança?

Divendres passat llegia a l'Agenda d'aquest mes de desembre les conclusions del Consell dels Arenys de l'Any, promogut per l'empresa editora de la revista i recordava les vegades que aquesta demanda s'ha repetit a la nostra vila i que es troba aparcada en un calaix de l'Ajuntament. També, en aquest blog, més d'una vegada ho he reclamat perquè em sembla del tot necessari si no volem veure com la nostra vila va perdent pes econòmic a la comarca. Què volem ser de grans?

Reclamo, doncs, una vegada més, que el nostre govern municipal i els partits de l'oposició, encarreguin l'elaboració d'un Pla Estratègic de la nostra vila, perquè preparem el futur a mitjà termini que faci possible créixer econòmicament i no quedar-nos com a vila dormitori on els nostres fills i nets han de marxar-ne per trobar feina i una vida confortable.

L'engany de C's

Adormits amb el bipartidisme Espanya es va despertar pels crits d'uns regeneracionistes que es presentaven com els grans salvadors de l'estat, massa temps en mans de dos partits tatxats de corruptes i vivint d'esquena de la ciutadania. C's i Podemos venien a sanejar la política.

C's tenia molt clar que s'havia de frenar la corrupció (i el català) i fer fora de la política tots els polítics corruptes. Rajoy no podia continuar dirigint el país! És per això que va pactar amb el PSOE, tot i saber que no sumaven, i atacant Podemos per no posar-s'hi bé. No se'n varen sortir.

El següent pas era pactar amb el gran corrupte, ja no se'n recordaven, la qüestió era ser protagonista. Per això han estat setmanes pressionant el PSOE perquè s'hi posés bé i permetés un nou govern de Rajoy. On és la coherència? No n'hi ha! Els electors som prou babaus que ens ho creiem tot i no tenim memòria. Ja no recordem que Rajoy no podia ser novament president, No! Ara els perversos són els del PSOE perquè no canvien d'opinió. 

Jo sempre defensaré el consens i les negociacions. Això vol dir cedir, però no enganyar la gent. Si els votants de C's haguessin sabut que Rivera pactaria amb Rajoy, potser s'ho haurien pensat dues vegades abans de donar-los el vot.

En una cosa sí que s'ha de donar la raó a Rivera i els seus. El seu gran objectiu de fer fora el català de l'espai públic i retornar-nos al període predemocràtic no ha variat i, si pot pactar amb el PP, ho podrà treballar més còmodament. La corrupció però...

Uns pressupostos a negociar

Avui llegia que el govern està disposat a negociar els pressupostos amb altres forces polítiques si la CUP no està per la labor. Ja era hora! Fins ara no se n'han adonat? El govern ha de buscar el màxim consens en l'aprovació dels pressupostos i no limitar-se a esperar la resposta de la CUP.

Entenc que la situació no és fàcil amb el procés independentista per entremig, però segur que si vol uns pressupostos més socials trobarà aliats que li votaran a favor. Avui no és tan estrany entendre's si hi ha voluntat, i si no és així quedaran en evidència.

Vull pensar que el govern sap el que està fent i que controla tots els passos presents i futurs, amb totes les circumstàncies, reaccions previsibles i no previsibles, però l'efecte que dóna no és aquest, i això crea desconfiança.

Les darreres notícies fan pensar que Rajoy serà proclamat nou president del govern espanyol a primers de setembre, i per tant molt no canviaran les coses. Amb un Rajoy reforçat pel vot favorable de C's i les batalles internes del seu principal contrincant, el PSOE, apujarà els impostos i es refermarà en el no diàleg amb el govern català i la seva constant lluitat contra qualsevol pas endavant del procés independentista. M'imagino que Junts pel Sí ho tenen clar, i potser no tant la CUP, que continua vivint en somnis sense tocar de peus a terra. Tot i que una de les condicions de C's pel vot favorable a Rajoy és la lluita contra la corrupció, no tinc cap mica d'esperança que avancem en aquest aspecte, sinó que continuarem veient càrrecs públics imputats o com li vulguin dir.

Quan l'abstenció és un Sí

Sovint atorguem un valor equivocat a l'abstenció, o si més no ens volen enganyar amb què representa abstenir-se. Ho estem vivint aquests dies amb el xou organitzat pels partits polítics estatals per aconseguir que Rajoy pugui tornar a formar govern. Demanar al PSOE que s'abstingui és demanar que permeti el govern de Rajoy, i això s'ha d'entendre bé.

Una cosa és cedir i deixar que l'altre governi quatre anys més i esperar com es presenten les següents eleccions, i una altra de ben diferent és negociar un suport condicionat. De la mateixa manera que C's està disposat a donar el govern al PP, però amb condicions, el PSOE o bé opta d'aquesta mateixa manera o es manté amb el No i provoca unes noves eleccions.

Cadascú és responsable dels seus actes i és per això que caldria entendre la direcció actual del PSOE i renyar les intervencions amb pressió de l'anomenada vella guàrdia del partit. És un error pretendre que el passat caigui com una llosa per sobre dels responsables actuals. I que no em parlin de la veu de l'experiència, perquè han de saber que el PP d'ara no té res a veure amb el PP de l'època de González i fins i tot de Zapatero. Ja ens agradaria!

Malgrat que alguns pensin que la solució per a Catalunya passa per empitjorar les coses, i això hi ajudaria el nou govern popular, crec que és amb un Rajoy fora del govern que es pot arribar a algun tipus de consens, ja que l'orgull pesa molt i ara ningú vol rectificar per no quedar en aquella falsa evidència.

Abstenir-se és un Sí a Rajoy a cap preu i una batzegada al pensament que entenc defensa el partit socialista i no aquelles velles patums que viuen de renda des de fa molts i molts anys.

La provisionalitat esdevé una realitat consolidada

Tots tenim assumit, i els joves encara més, que cada vegada resultarà més difícil, per no dir impossible, aconseguir un lloc de treball amb condicions acceptables i de llarga durada. Allò que havíem vist dels nostres pares i potser també en algú de nosaltres, que es començava una feina que durava tota la vida, avui és pràcticament impossible.

Aquesta realitat s'ha de viure en positiu i intentar veure-hi els avantatges i minimitzar els efectes negatius. Cal que tot l'entorn ho tingui assumit i busquem complicitats i evitem contradiccions. Si la feina no és segura no ens podem aventurar a comprar un habitatge, sinó que convé potenciar el lloguer dels habitatges a uns preus decents i assumibles pels joves.

La inseguretat o provisionalitat de la feina haurà d'anar de la mà d'altres components temporals i condicionats. En política ens estem trobant que les grans majories s'han acabat, no sé si definitivament, però sí temporalment. Cada vegada hi ha més estats europeus amb governs que caminen sobre la maroma. Això obliga a canviar la manera d'actuar i ens trobem que Espanya, que sempre arriba tard, no sap com encarar-ho sense provocar un crisi profunda.

Rajoy ja no es nega a parlar amb els partits nacionalistes, i busca aconseguir el consens que fa tants anys li hem reclamat sense aconseguir cap tipus d'èxit.

La conformació d'un nou govern estatal amb l'actual equilibri de forces del Congrés serà complicat, però ens permetrà veure la capacitat dels nostres polítics per consensuar i pactar programes, aprenent a renunciar i a no viure amb la veritat absoluta.

Aquest esforç que hauran de fer els nostres polítics és semblant al que han de fer els nostres joves per fer-se un lloc a la vida, professionalment, i aconseguir una certa estabilitat que els permeti gaudir de la vida sense excessiva pressió.

Un govern municipal sense idees ni rigor

Estic d'acord amb en Toni Soler quan diu que els electors tenim el dret a saber què votem. Això em recorda l'època de Felipe Gonzalez, amb el famós referèndum de l'entrada a l'OTAN, que ara commemorem els 30 anys. Els partits polítics han de ser coherents, però sobretot honestos. Penso que aquí rau gran part de la culpa del descrèdit de la política i els polítics.

La indecisió o la mala praxis d'actuar de manera ambigua per no perdre vots és a la llarga una mala estratègia. Els electors tenim el dret a saber què ens donaran uns i altres i amb aquesta base actuem, votem. Si no podem dipositar la nostra confiança en els partits, perquè una vegada passades les eleccions fan el que volen i s'obliden de les promeses, és absurd anar a votar.

Un país només pot avançar si hi ha confiança en els polítics que ens han de governar i aquesta és corresposta. I això, en contra del que poden pensar aquells que no saben dialogar, no té res a veure amb les majories absolutes. Aquestes no són cap garantia de respecte al ciutadà que els ha votat, doncs ja s'ha vist en aquesta darrera legislatura en què el PP ha fet tot el contrari del que va prometre.

El diàleg i buscar el consens no està renyit amb la honestedat. Tot es pot explicar, però mai trair ni mentir a qui ha confiat en tu.

A la nostra vila, però, el govern no és ni coherent ni deixa de ser-ho. De fet, en campanya electoral no va prometre res i per això no té cap problema en fer allò que vol. Els electors varen votar un pobre desnonat i va triomfar. La llàstima, en tot cas, és que no fa res i estem perdent uns anys molt crítics per al futur d'Arenys de Mar.

Seguir el debat del ple municipal deprimeix

Acabo de llegir la ressenya que Ràdio Arenys fa del Ple municipal d'ahir dijous a la nostra vila i he vist que finalment l'alcalde va mantenir l'aprovació del pressupost en l'ordre del dia, tot i no tenir el suport suficient, per la qual cosa li varen tombar.

Segons la notícia, l'alcalde va dir que eren els pressupostos que més s'havien negociat amb l'oposició a la nostra vila, entenent que això era signe de democràcia i voluntat de consens per part del govern. No ho poso en dubte, però el cert és que si repassem la història dels governs municipals a casa nostra, veurem que sempre han estat governs de majoria, gràcies als pactes subscrits. Caldria llavors saber com es construïen aquests pressupostos i quines eren les baralles abans de Ple.

L'elaboració del pressupost és molt important i per això convé el màxim consens. Resulta difícil, però, aprovar un pressupost sense tenir un pla de mandat, o ni tan sols un pla d'actuació per a l'exercici que es vol aprovar el pressupost. Crec que va ser la regidora d'ICV qui ho va dir, i té tota la raó del món. 

El problema de molts polítics i molts equips de govern és que es dediquen a fer bullir l'olla, anar improvisant a mata-degolla, sense tenir gens clar què es vol. Potser perquè es busca més acontentar l'electorat que no pas definir una política clara de futur per a la població.

Perdoneu el meu pessimisme, però analitzo els darrers anys de mandats municipals i no observo millores significatives ni en les polítiques dels governs respectius ni en els resultats. Continuem tenint problemes de clavegueram, els carrers són bruts i plens de forats, el mercat municipal no arrenca... i dediquem els recursos públics a cobrir pistes esportives. Això és el que toca ara?

Algú es posarà a riure si parlo de l'estudi estratègic de la vila. Què volem ser de grans? Estem cofois perquè tindrem un hotel de categoria a la Riera. Amb això, tot solucionat! No veieu que ens entretenim en les anècdotes? Tot passa per les Clarisses! és això el més important que tenim ara entre mans?

Culpo el govern, però també l'oposició. Falta imaginació i una visió a mitjà i llarg termini. No fem riure i treballem seriosament!