Metges sobrecarregats

Que els professionals de l'ensenyament o la medicina es manifestin no és un fet gratuït, sinó que ens fa veure que alguna cosa no funciona i que cal estudiar-ho a fons. El govern de la Generalitat no pot mirar cap a una altra banda ni creure's o fer-nos creure que es tracta d'unes persones que només pensen en elles. Al darrere hi ha els nostres joves, els catalans del futur, i també hi som la gent més gran, que tenim més possibilitats d'haver d'acudir als centres mèdics.

Podem discutir si les maneres de manifestar-se són les apropiades, però hem d'entendre que quan les coses no s'arreglen tranquil·lament, arriba un moment que exploten i això és el que veiem aquests dies a les nostres principals carreteres, o davant dels centres mèdics.

Mentre el govern està tancat negociant amb els sindicats de mestres i professors, potser amb molt poca mà esquerra i forçant al màxim, els nostres metges ens diuen que a partir de dilluns deixaran de fer hores extres. Que se senten explotats i pressionats i que la Conselleria de Sanitat no escolta les seves reivindicacions, i diuen prou.

El nostre sistema sanitari ha estat modèlic i ho hem pogut experimentar quan l'hem necessitat. Tenim molts exemples de preparació, professionalitat i mitjans quirúrgics de referència, però ara descobrim que tot això ha estat possible en bona part pel sacrifici dels professionals de la medicina, que han fet més hores que un rellotge.

Hem perdut pistonada quant a dies d'espera per ser diagnosticats o operats, i això és preocupant. Sempre ens han dit que val més prevenir que curar, però si el diagnòstic arriba tard, potser ja no hi ha remei. Ens han explicat que els professionals traumatòlegs dels hospitals públics són els millors, però hem d'esperar molts mesos per ser operats. 

Un país no funciona bé quan els serveis públics no responen adequadament i tenim el perill que tot es vagi deteriorant. No pot ser que els nostres fills rebin una atenció escolar i mèdica pitjor que nosaltres. El país ha d'anar endavant i no enrere. Segons el Sindicat de Metges falten especialistes i estan mal distribuïts en el territori.

L’expresident Jordi Pujol a Madrid

Aquest dilluns, si no vaig mal fixat, l’expresident Jordi Pujol serà a Madrid a declarar en el judici que s’està duent a terme després de molts anys d’estudi, i que estan acusats diferents membres de la família. La veritat és que vaig una mica perdut.

Sempre he defensat allò de qui la fa la paga. La llàstima és que no sempre és així i hi ha qui sempre se n’escapa. No seré jo qui defensi que no s’hagi de jutjar l’expresident malgrat els seus 95 anys, però sí que penso que ha faltat una mica d’humanitat. També és cert que avui no s'estila i els jutges estan molt envalentits, sobretot contra Catalunya i les persones vulnerables. Diria que avui és possible fer judicis en línia sense adulterar el contingut d'aquests, i tampoc no seria la primera vegada que es produís, tenint en compte l’edat i els informes mèdics sobre la salut de l’expresident.

Sap greu que la reputació de la Justícia a Espanya sigui tan negativa i que la manera com s’imparteix tingui un nivell de confiança tan baix. Ja em perdonareu, però no crec en l’objectivitat dels tribunals de justícia d’aquest país i res del que puguin sentenciar em mereix confiança. 

Crec en la necessitat de confiar en la Justícia, i de respectar les sentències, però avui dia m’han de demostrar que la seva tasca és realment justa i benintencionada, sense interessos polítics ni ideològics que ho manipulin. 

Intento no fer cas dels comentaris de les xarxes socials, perquè tampoc ens hem de creure tot el que es diu, però entenc les emprenyades de molta gent, quan veus que les decisions es prenen en funció dels acusats. No hi ha imparcialitat i això és greu.

Comentava al començament que hi havia trobat a faltar humanitat. Crec que és evident. No calia que l'expresident s'hagués de desplaçar a Madrid. Tot es pot fer més fàcilment, sense perdre seriositat ni sentit democràtic.

Preparats per al que faci falta

Avui és d'aquells dies que arriba el capaltard i t'adones que no t'has assabentat de res. Què ha passat pel món? A més, et sents una mica frustrat perquè allò que volies aconseguir no ha estat possible. T'has estat barallant amb l'ordinador per poder confeccionar aquell document que t'ha de servir per a la teva feina, i... com és possible que sigui tan complicat? 

Potser no és complicat, i el problema és que a mi em costa de trobar la manera de resoldre-ho. Qui m'hi pot ajudar? A qui puc trucar perquè em digui si allò que vull fer és possible i de quina manera hi puc arribar?

Llavors és quan penso que hi ha moltes persones que tenen dificultats en coses bàsiques. El meu cas sempre pots dir que no és urgent i, fins i tot, en pots prescindir, encara que t'agradaria aconseguir-ho per tenir les coses més ben plantejades. Aquelles persones, però, que els problemes són de salut, d'habitatge, o d'arribar a finals de mes i haver pogut alimentar tota la família, segur que no poden aclucar els ulls, o pensar que demà o un altre dia potser estaran més inspirats. El problema el tenen a sobre i l'han de resoldre o trobar qui els ajudi.

Aquest cap de setmana Arenys de Mar bullirà d'activitats i, com ja va sent habitual, hi ha duplicitat d'actes que t'obliguen a triar i, per tant, deixar d'assistir a algun lloc que promet ser molt interessant. Aquest cap de setmana a Arenys se celebra la primera edició de "Les Set*Ciències", hereva de l'"Arenys vila del llibre" dels dos darrers anys.

Vindran a Arenys escriptors i escriptores de renom, i això és tot un luxe, i també els autòctons tindran el seu protagonisme. Segur que tindrem visitants, que s'han assabentat dels actes programats. Tots ells seran benvinguts. A veure si tenim els carrers ben endreçats i poden marxar de la vila, convençuts que juguem a primera divisió.

Xantatge als metges?

La notícia que va aparèixer ahir on els titulars deien que el Departament de Salut bonificaria els Centres d'Atenció Primària (CAP) que reduïssin els dies de baixa dels seus usuaris va crear una alarma que probablement es podien haver estalviat. De qui va ser la culpa? Dels responsables dels titulars dels diaris? Del portaveu del Departament de Salut que no es va explicar bé?

La primera impressió va ser que la consellera volia reduir els dies de baixa, beneficiant aquells centres sanitaris que ho aconseguissin, donant a entendre que els metges s'inventaven baixes o les allargaven innecessàriament, provocant un absentisme molt gran al treball.

Sigui per l'error del missatge o per la reacció de la gent, Salut ha puntualitzat que la seva voluntat és reduir la durada del procés burocràtic de la gestió dels tractaments i aconseguir que les altes arribin abans. Reconeixen, doncs, que alguna cosa no funciona prou bé i alenteix el procediment, i els pacients estan massa temps a l'espera dels diagnòstics, dels tractaments i les cures.

Sigui com sigui el cas deixa clar que el sistema que sempre ens havien dit que era el millor, no ho és pas tant. Que el funcionament dels nostres centres sanitaris té molt que desitjar i potser caldria analitzar-ne les causes. Avui, per exemple, tenim convocada una vaga dels metges. Reclamen bàsicament una millora salarial i una reducció de les hores de permanència. 

És cert que els empresaris es queixen que es registren moltes baixes laborals per motius de salut. Els empresaris en surten perjudicats, però també els companys de treball que han d'assumir, moltes vegades, la feina que queda per fer. Probablement no es porta un control exhaustiu de tot el procés d'una baixa per prescripció mèdica i potser també hi ha molts metges que tenen el canell molt fàcil i signen alegrament baixes que no caldria. Això s'ha de regular i, si es constata que va per aquí, trobar solucions. 

Alleugerir els tràmits per als tractaments és una bona manera no només de reduir el temps de baixa, sinó també, i més important, oferir una bona atenció als pacients. Si volem un sistema sanitari modèlic, hem de trobar la manera de millorar aquest funcionament, que sembla que s'encalla per manca de personal, desinterès d'alguns i falta de previsió del Departament. Ens alegrem que no es tracti d'un xantatge als metges, però seria bo que les decisions i la informació que se'n dona fossin més clares i resolutives.

La salut en primer lloc

Avui és el dia de la salut, com a consolació per no haver guanyat la grossa de Nadal. Tothom acaba agraint tenir salut, ja que la sort no ens ha acompanyat. Som prou conscients de la importància de la salut? A vegades penso que no ho valorem fins que tenim els primers símptomes. Quan nosaltres o algun familiar o amic proper pateix problemes que li impedeixen actuar normalment. 

No cal esperar el dia 22 de desembre per adonar-nos de la importància de tenir bona salut, i tampoc del fet que sigui un servei universal, no només per aquells que tenen recursos per pagar-se una mútua o una clínica privada. En això, molts països ens han d'envejar. No tothom ho té plantejat de la mateixa manera.

És important, doncs, assegurar que aquesta universalitat de la medicina estigui emparada per un bon servei, uns especialistes preparats i empàtics que t'atenen les vint-i-quatre hores del dia, durant tot l'any, sigui un dia feiner o festiu. I això vol dir destinar-hi recursos i no escatimar esforços. Vol dir disposar d'una plantilla de metges i metgesses ben remunerades i amb uns horaris que els permetin atendre correctament tots els pacients.

I aquesta universalitat abraça totes les persones independentment dels seus orígens, cultura, raça i creences. Aquí rau la importància de considerar tothom de la mateixa manera, i no deixar-se portar per aquestes veus xenòfobes i racistes que cada dia són més presents a la nostra societat.

Aquests dies que estem veient tot el que està passant a Badalona, ho hauríem de tenir molt clar. Sap greu la reacció d'uns veïns que no tenen cap mena d'escrúpol de defensar que uns éssers humans hagin de passar el fred i la pluja al carrer. Tots ells etiquetats com a delinqüents i violents.

Els nostres polítics han de legislar bé per no permetre que unes persones estiguin sense feina ni permís de residència només pel fet d'haver nascut lluny del país. Cal que tothom respecti les normes de convivència, però també tothom ha de tenir els mateixos drets de viure amb dignitat. 

La consellera de Salut

No us passa a vosaltres que hi ha gent que, per la manera de fer i de dir les coses, no us acaben d'agradar? Des del primer dia, la consellera de salut del govern socialista, la senyora Olga Pané, s'ha fet notar força. A vegades penso, potser equivocadament, que amb la intenció de reduir despeses, està prenent decisions no gaire clares i fins i tot perjudicials per a sectors de la població. 

Va ser ella qui, davant de les protestes per la manca de pediatres, va declarar que els centres d'atenció primària (CAP) no havien de disposar d'aquesta especialitat. Ja no recordo com ho justificava, però la gent no ho va trobar bé. A mi tampoc em va convèncer, encara que no tingui fills en edat de ser atesos pel pediatre.

La notícia que he llegit avui, sí que m'afecta. Segons he vist, el síndic ha pres en consideració una denúncia que va fer pública una persona de 72 anys, perquè Salut va decidir limitar els cribratges de càncer de còlon fins als 69 anys. Tampoc no ho trobo bé. El síndic demana que ho argumentin i justifiquin, ja que sembla que en aquesta edat els tumors són més freqüents. No sigui que la consellera consideri que arribats a aquesta edat no cal malgastar diners públics.

Aquests dies també hi ha manifestacions i vagues de metges o d'infermers... Diuen que els fan treballar més hores seguides del compte. Falten metges, diners, o endreçar el departament?

Els fets són importants, però les formes també. Té una manera de dir les coses que la gent se sent atacada, menystinguda o ignorada. L'empatia no és precisament la qualitat que li escau més a la consellera, però tampoc sembla que ho consideri necessari. Ella va amb el pinyó fix.

Per les xarxes socials m'ha arribat un tros de conversa del director de VilaWeb on parlava de la mediocritat dels actuals governants. Hi col·locava dirigents catalans i espanyols. No sé si són mediocres o interessats, però segur que més d'un hauria de reflexionar si està jugant al lloc que li correspon. Hi ha algun cas, que conec de prop, que em va sorprendre des del primer dia. Sempre penses que potser amb els anys n'han après, però... t'adones que sovint les primeres impressions són les que serveixen.

Una marató solidària

Un any més, tot fa penar que la Marató de TV3 ha estat novament un èxit. Dic això perquè la televisió, a casa, no es va engegar en tot el dia, però la trucada solidària no hi va faltar. D'alguna manera et sents compromès amb la tasca anual de recollida de diners per a la investigació, que salva vides.

És cert que el seguiment del programa solidari és interessant, perquè t'assabentes de realitats que desconeixes. Unes vivències que et posen la pell de gallina, i que t'ajuden a adonar-te de la sort que tens, quan pots afirmar que tens salut. Els diners són molt importants, sobretot els mínims indispensables per a una vida digna, però la salut és bàsica, i acostuma a passar que només ho veus, quan et falta.

Avui, però, obrir la televisió resulta frustrant. Tot i que hi deu haver programes molt interessants, predominen aquells que només busquen fer-te passar l'estona sense aportar-te gaires continguts ni coneixements. Hem avançat en tecnologia, però hem perdut qualitat, i això fa que prefereixis asseure't amb un bon llibre i deixar estar el soroll de l'aparell.

M'imagino que es programa allò que la gent demana, però segur que cauen en l'error de donar peixet, no fer pensar gaire a la gent, distreure'ls i fer-los riure, que la vida ja és prou trista. Recordo que quan jo era jovenet i va arribar la televisió, es va crear un segon canal pensat per aquells que buscaven alguna cosa més que entreteniment.

Sé que no soc just posant tota la programació al mateix sac. Que hi deu haver programes que aporten coneixement, que no tot és riure absurditats, però m'he cansat de buscar i he optat per tenir la televisió apagada. Tenim el recurs, i en podem fer ús quan volem o creiem que hi ha alguna cosa que ens pot interessar. No es tracta de vetar-la, però sí de regular-ne l'ús i no tenir-la com a música de fons sense cap profit.

Desitjo que s'hagin recollit molts diners i que es destinin a la investigació per aconseguir noves fites per combatre el mal lleig, que ens comentaven els nostres pares. La paraula càncer feia feredat.

Ara els hi toca als porcs

Primer varen ser les vaques, després les gallines i ara els porcs. Sembla que el nostre bestiar està de pega, i els ramaders en reben les conseqüències. Aquestes malalties, que sortosament no tenen efecte sobre els humans, estan castigant els nostres pagesos que no només han de suportar les quotes imposades per Europa, que ara han de sacrificar molts dels seus animals per evitar que la plaga s'estengui.

Fa quatre dies que es queixaven de la burocràcia, explicant que s'havien de passar massa hores fent paperassa, que els distreia del que realment els importava, que és alimentar i tenir cura del bestiar. Les grans explotacions es poden permetre contractar assessors o gestors econòmics que s'encarreguin de tots els tràmits, però els petits pagesos i ramaders, que són la majoria, amb prou feines en poden treure un benefici net del seu treball, on molts d'ells ho segueixen fent més per tradició familiar que no pas pel guany obtingut. 

No és estrany que els joves cada vegada siguin més reticents a quedar-se a pagès i continuar la tasca dels seus pares. No els ho posen fàcil. I de retruc hi perdem tots. Ells en són afectats directes perquè d'això en viuen, però nosaltres, els compradors d'aliments frescos, cada vegada estem més dirigits a comprar congelats i aliments processats. Això comporta més cost, però també menys salut.

Les persones grans, encara que no hàgim viscut directament al camp, hem vist de prop el funcionament de l'explotació ramadera al nostre país i ens adonem que tot ha canviat molt. Mai no ho han tingut fàcil, però d'alguna manera podien viure del treball i en gaudien. Avui tot s'ha protocol·litzat massa i, amb l'excusa de proporcionar un bon producte i buscar l'equilibri, s'ha pressionat massa fins al punt que molts en marxen escamats i desencisats. 

M'agradaria que algú em defensés la política europea de control de l'explotació ramadera i també de la pesca. Ho desitjaria perquè encara crec en Europa i la necessitat d'unir-nos per ser grans, però em costa d'entendre tot el que està passant i els entrebancs que provoquen als pobres ramaders i pescadors. Em fa l'efecte que es treballa massa des del despatx i es trepitja poc el camp. Segurament, si es tingués un coneixement directe de la realitat, s'actuaria i legislaria d'una altra manera.

Irregularitats fatals

Aquests dies hem llegit, amb dolor, la notícia de la mort d'una nena de sis anys després de ser atesa en una clínica dental privada, i haver patit una parada cardiorespiratòria. També hi ha una segona nena, de quatre anys, ingressada a cures intensives, que també va ser tractada, aquest mateix dia, a la mateixa clínica.

Segons s'ha investigat, la clínica va sedar la nena, tot i que no estan autoritzats a fer-ho, i això és greu. Un error el pot tenir qualsevol, la qual cosa no vol dir que no sigui dolorós, sobretot si el desenllaç és aquest, però si s'ha practicat una sedació sense permís, ja no ho podem titllar d'un simple error, sinó d'una irregularitat amb resultat de mort. Quantes persones més han arriscat la seva vida per aquesta mala praxi de la clínica?

Anar al dentista és gairebé un luxe. Sempre parlem de la bondat del servei de Salut al nostre país, però quan ho diem, no tenim en compte que el tractament dental no està subvencionat, més enllà de l'arrencada d'una dent. No tothom es pot permetre la visita al dentista i hi ha persones que tenen una boca que els provoca problemes de salut important.

Sempre he pensat que no hi ha prou control governamental en la gestió pública de la sanitat. També soc conscient que no és gens fàcil tenir-ho tot controlat i no es tracta de posar gaires obstacles, però quan passen coses com aquesta que comento, tots ens posem les mans al cap. 

Partint de la base que hi ha errors imprevisibles i no volguts, caldria evitar la pràctica il·legal de segons quins tractaments que poden ser fatals. Recordo que en una ocasió, per una intervenció menor i rutinària, no em varen sedar, perquè no hi havia present l'anestesista. Em varen donar l'opció de pactar una altra data, o bé aguantar les molèsties estoicament. Això va passar en un hospital públic, i ho vaig aplaudir. Vaig passar una mala estona, però vaig agrair la sinceritat i les precaucions. 

Cal pensar que la clínica haurà d'assumir la seva responsabilitat, encara que només sigui per donar exemple a altres possibles mal funcionaments i irregularitats. No es pot jugar amb la vida dels altres, encara que perdis un client o uns quants calerons. 

Una bona notícia per sortir de la foscor

Avui m'he aturat a llegir una notícia d'aquelles que probablement només et fixes si t'afecta directament o indirecta, perquè ho pateixes o ho vius personalment, o familiars i amics, i, en canvi, són importants de llegir i conèixer, sobretot ara que estem voltats de tantes notícies negatives i decebedores.

Em refereixo a les retines artificials que permeten que persones que pateixen degeneració macular associada a l'edat (DMAE) i que els provoca ceguesa, puguin aconseguir part de la visió. Es tracta d'una malaltia irreversible que afecta a més de cinc milions de persones al món, i ara se'ls obre la possibilitat de recuperar, en part, la visió.

L'implant de la retina artificial, segons diu la notícia, no cura la degeneració macular, però sí que representa una millora. Fins ara només hi havia el recurs d'ajornar la ceguesa total injectant uns fàrmacs a l'ull, periòdicament. El pare, que ens va deixar aviat farà deu anys, va haver de recórrer a aquest procés d'injecció del fàrmac, en un ull, perquè l'altre ja l'havia perdut del tot.

Tot i que els investigadors reconeixen que és un primer pas i que encara hi ha efectes secundaris a resoldre, recalquen la importància al fet que un procés que semblava totalment irreversible, pugui arribar a canviar i permetre la visió. Només qui té dificultats per veure-hi entén perfectament què significa gaudir d'aquest sentit, i aquí ve la reflexió que ens hem de fer: som conscients de tot allò que tenim, de la nostra salut, i n'estem agraïts?

Sovint és manca de sensibilitat, pur egoisme, pensar que allò que és bo per nosaltres és bo per a tothom, i no és així. Quan convius en societat has de ser conscient que no tothom té les mateixes oportunitats, i per això, per exemple, és tan important combatre les barreres arquitectòniques que per alguns pot ser un simple detall, però per altres persones els pot representar un obstacle infranquejable.

La gent gran té pressa

A l'Administració pública tot va massa lent. Avui, per exemple, llegia la notícia de l'ARA on s'informa que la conselleria de Drets Socials donarà un any més de pròrroga perquè les residències de gent gran s'adaptin a la normativa que data del 2015. Estem parlant d'ara fa deu anys i tens la sensació que amb bona voluntat hi ha hagut prou temps per adaptar-s'hi. Aquesta lentitud desanima els administrats, i sobretot les persones més vulnerables, que ja tenen una edat i que els dies compten. 

Fa uns dies parlava de les residències i de la necessitat de fer-ne un seguiment i control del seu funcionament. Avui es fa palès que l'administració és massa flexible en detriment del benestar dels usuaris de les residències, persones dependents que no poden ser ateses pels seus familiars, a casa, i són allotjats en unes condicions, no sempre òptimes, com es pot desprendre de la informació.

Voldria pensar que la decisió del govern català és prou meditada i no es tracta simplement d'anar donant llargues en detriment de les persones, beneficiant només els interessos de les empreses concessionàries, que potser han vetllat més pel rendiment del negoci que no pas pel benestar dels seus usuaris.

Llegia, fa pocs dies, que des del govern municipal s'ha fet la petició a la Generalitat per poder disposar de places sociosanitàries a la nostra vila. Una petició que vaig suggerir fa temps i que va semblar que demanava peres a l'om. Arenys compta amb un nombre important de places de residència geriàtrica, però qui necessita un tractament sociosanitari s'ha de desplaçar a fora, amb l'agreujant que la residència de referència ha tingut més d'una denúncia per les condicions i tracte rebuts pels seus usuaris.

És per això la mateixa insistència a fer un seguiment acurat del funcionament de les residències, amb usuaris que sovint són incapaços de valorar el tracte rebut, per les seves limitacions de salut i coneixement. La nostra societat ha de vetllar pel tracte a les persones grans i hem de fer els possibles perquè l'administració sigui responsable de tot el que passa portes endins. I tot això no pot eternitzar-se. Les persones grans no els queda molt temps i les solucions han d'arribar de pressa per no fer tard.

Males sensacions

Sempre havia pensat i fins i tot comentat que quan surts de viatge tens una sensació d’inseguretat que fa que estiguis pendent de tots els teus moviments, molt més que quan ets per Catalunya. Que vigilis a qui tens al voltant i agafis amb fermesa les teves pertinences.

Us haig de dir que en el meu darrer viatge a Jordània res d’això m’ha passat. M’he sentit segur en tot moment, tant a l'hora de visitar monuments i paratges turístics, que és cert que hi havia policia, com caminant per les ciutats. Ha estat, en arribar al meu país, que tot ha canviat.

La sensació que a l’aeroport de la meva capital havies de vigilar que no m’estiressin la cartera, o que algú no se m’endugués una maleta, han estat les primeres sensacions d’inseguretat i por. Què passa al nostre país? En què s’ha convertit?

El fet que els delinqüents, si arriben a ser detinguts, surtin de comissaria després de ser fitxats, una vegada i una altra, sense que els passi res, és molt habitual. D’aquí la reincidència, amb centenars de casos com si es tractés de col·leccionistes.

No es tracta de posar més policies al carrer, sinó d’actuar amb contundència amb aquells que no es comporten correctament. No sé si és qüestió de bonisme o deixadesa, però el cas és que patim males sensacions, i això no és bo ni per a la nostra salut ni per a una bona convivència.

Hem d'aconseguir que caminar pels nostres carrers no generi por ni desconfiança. Que quan tanquem la porta de casa no passem l'angúnia de pensar si algú ens hi entrarà. De no haver de portar amagades la cartera i la documentació, o tenir por que no t'estirin el collaret o et robin el rellotge. Això no ens ha passat durant la nostra estada a Jordània. Per què no pot ser igual a casa nostra?

L'administració directa i indirecta

Em preocupa pensar que una mala gestió a l'administració pública justifiqui la reducció de serveis o la seva externalització. Encara que en si mateixa, una externalització de serveis no és una mala solució, quan l'administració se'n despreocupa i no en fa un seguiment exhaustiu i constant, pot derivar en una mala prestació del servei, no resolent allò que es pretenia.

Dirigir un municipi, un país, no és fàcil i requereix aptituds, polítiques i tècniques. Un desconeixement del funcionament dels serveis, o l'abandonament del seu control pot ocasionar problemes als ciutadans. Hi ha qui, ideològicament, té molt clar que l'administració pública no funciona i que la privatització dels serveis és la millor solució. La cosa, però no és tan senzilla. Si una administració no és capaç de gestionar directament un servei, potser tampoc serà eficient en el control de l'explotació indirecta, i al final qui hi surt perdent és l'administrat.

Al meu entendre, doncs, és un error perdre el temps discutint com es gestiona un servei, sinó que ens hem de dedicar a conèixer el seu funcionament, i sigui de la manera que s'hagi decidit, fer el seguiment necessari per aconseguir l'eficiència i els bons resultats. 

Dit això, podem analitzar els diferents serveis que l'administració té encomanats, i valorar com s'estan portant a terme. Ens discutirem si ho ha de fer la institució pública, una empresa pública, o una de privada, a través d'una concessió, però segur que coincidirem a dir que el transport públic al nostre país no funciona. I això és greu. Podem carregar les culpes a qui ens caigui més malament, però el fet és que la manca d'inversions, el poc control de la seva gestió, i la manca de preparació i dedicació dels seus responsables, ha provocat que avui, moure't amb transport públic sigui tota una aventura. 

I no ens oblidem de l'ensenyament, amb plans d'estudi que canvien contínuament i directrius poc clares. O la salut, que érem l'enveja de molts països i des de fa un temps ens estan passant la mà per la cara. La conclusió és clara: el sistema no sempre és l'esca del pecat. La preparació, coneixements, aptituds i actituds són bàsiques per a un bon funcionament dels serveis.

Encara ens podem emocionar

I em direu, a què treu cap aquest títol? Doncs, sí. Malgrat tot el que està passant podem trobar moments emocionants. Si tenim aquesta sort, ho hem d'aprofitar. Probablement, no tothom en té l'oportunitat, sigui perquè està en mig d'una guerra, perquè li manca la salut, perquè té qui l'oprimeix i maltracta, perquè viu en la pobresa. Si no tenim cap raó que ens ho impedeixi, hem de saber buscar el millor moment per gaudir de la bellesa, de l'excel·lència. Aquesta existeix, encara que a vegades ens resulti complicat trobar-la.

Us haig de confessar que avui m'he emocionat escoltant i observant un enregistrament musical de CaixaForum+, al Liceu de Barcelona, titulat «Bach i Händel. Mirades creuades». Si en teniu l'oportunitat, us animo a escoltar-lo. 

Hem d'aprofitar tot allò que està ben fet, fruit del treball i dedicació dels seus artífexs. Sovint acceptem fàcilment la mediocritat. La nostra i la dels altres. Ens acontentem en anar tirant sense excel·lir. El resultat de tot plegat és un món mediocre i fins i tot infeliç. Hauríem d'exigir-nos més i també exigir els altres, per un bé per a ells i nosaltres, i en definitiva per a tots.

Escoltant fragments de Händel i Bach t'adones que no són els poderosos i vulgars els que la història ens recorda i ens fa posar la pell de gallina, sinó aquelles persones que han excel·lit en la seva disciplina. La majoria d'ells, com per exemple Bach, no varen triomfar en vida i, en canvi, el seu important llegat, reconegut per tothom, ens ha arribat i perdurarà sempre. 

I això et fa reflexionar i llevar importància al que puguin estar fent personatges com Musk o Trump, per posar dos exemples de moda, malgrat que les seves decisions ens afecten i poden canviar el curs de la vida. La seva, però, serà efímera, i en tot cas seran recordats com uns nyaps. Uns protagonistes d'un període obscur de la vida d'aquest planeta.

Us animo a emocionar-vos amb la bellesa i l'excel·lència. Busqueu-la, allà on més us plagui, i segur que la trobareu i en gaudireu.

La salut del papa Francesc

Una de les antenes que tenim instal·lades aquests dies està situada al Vaticà, pendents de l'evolució dels problemes de salut del papa Francesc. S'ha de dir que varen esclatar totes les alarmes, no només perquè la seva figura és única, sinó pel que ha representat per a l'Església catòlica l'actual papa, després de Joan Pau II i Benet XVI. Som molts els que pensem que en unes altres circumstàncies, el papa Francesc hauria seguit l'exemple del seu predecessor i hauria presentat la seva renúncia. La por a una involució potser ha estat el motiu que no fes el pas.

Amb Francesc l'Església catòlica ha recuperat sentiments i il·lusions que ens va oferir el Concili Vaticà II, però amb molta lentitud i no sempre s'ha entès bé. De fet, ens passa una mica com en el món de la política del nostre país. Quan l'esquerra aconsegueix governar, sempre lamentem la lentitud en la presa de decisions que beneficien les classes mitjana i baixa, sobretot si ho comparem amb la rapidesa amb què la dreta pren les seves decisions, algunes de les quals no s'acaben revertint mai.

Desconeixem com acabarà aquest període de la malaltia del papa Francesc, que ens genera incerteses, però encara que se'n surti, que tots ho volem, cal començar a pensar que no passaran gaires anys que arribarà el canvi i, veient com està el món, tot fa témer que el més probable sigui la marxa enrere i tornar a l'estancament o la involució.

Donant una ullada a l'Església catòlica d'arreu ens adonarem que la dona encara es troba en un segon pla. Encara destaquen discursos ultres en molts sermons, sobretot a l'Espanya profunda, que poc tenen a veure amb el missatge i el fons de l'evangeli. Francesc ha trencat alguns murs, però la majoria es troben mig apuntalats i molt fàcilment es poden recuperar i tornar a barrar el pas.

La lluita dins d'una institució per fer-la més transparent i alliberadora no és fàcil. Hi ha massa impediments, massa interessos i poques ganes de bellugar-se. No és estrany, doncs, que tot plegat descrigui el moviment del pèndol, i així van transcorrent els anys, i nosaltres que ho puguem veure.

Qui controla les baixes laborals?

Ara que s'està parlant de la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores, i també de l'augment del salari mínim interprofessional m'agradaria introduir un tema que em preocupa, que és delicat de parlar-ne, per ser molt sensible i fàcilment mal interpretat, com són les baixes laborals. Partint de la base que les baixes laborals s'han de contemplar, acceptar i defensar, com a un dret bàsic de tot treballador, també fora interessant trobar la manera de controlar possibles abusos.

Hi ha qui es passa la seva vida laboral d'una baixa a l'altra, i no perquè la seva salut sigui delicada, sinó perquè és un gandul i ha trobat la manera que li concedeixin les baixes d'una manera fàcil i sense que ningú hi estigui a sobre per verificar que realment aquella persona té motius per encadenar una baixa darrere l'altra.

Que ningú cregui que l'encadenament de baixes sense motiu és només una guerra plantejada contra l'empresari, sinó que comporta un problema afegit als companys de treball que han de suplir-lo, moltes vegades assumint més tasques de les que tenen encomanades. I això no és un simple detall, sinó que té prou força perquè també els sindicats participin en reduir els casos d'aquesta pràctica.

Tot i que no soc un entès en la matèria, em consta que hi ha establerts uns mecanismes de control i uns tempos, amb les corresponents revisions mèdiques, però, així i tot, no és suficient per evitar que algú abusi de les baixes perjudicant l'empresa i els companys.

Ens queixem dels sous baixos, i és cert, i també la poca productivitat al nostre país. Una cosa va força lligada amb l'altre i considero que els nostres governants no hi fan prou per millorar la situació. És un engany il·lusionar-nos per la millora de les dades macroeconòmiques quan el llindar de la pobresa cada vegada abasta més famílies. 

Cal analitzar a fons què està passant i com podem, per una banda, millorar la productivitat, per l'altra incrementar els salaris, perquè ens permetin viure dignament, i paral·lelament vetllar perquè tothom sigui més honest i compromès amb la feina, sobretot tenint en compte que encara hi ha persones a l'atur.

Donants d'òrgans vitals

Cada vegada estic més convençut de la importància de la salut a la nostra vida. Tot i que sovint ho deixem en segon terme, quan tenim problemes de salut, nosaltres o persones del nostre entorn, t'adones que ni diners, ni amors ni res d'allò que puguis somiar són tan valuosos com tenir salut.

Llegia avui les dificultats d'aconseguir donants de ronyó, que és un dels òrgans més trasplantats al nostre país. Ens diuen que som dels llocs amb un percentatge més alt de donants i trasplantaments, però sembla que hem frenat el ritme. I ho llegia avui, precisament, quan m'he assabentat que un veí de casa està a la llista d'espera per aconseguir un nou ronyó. No és la primera vegada que s'hi troba, després d'anys de diàlisi i d'un trasplantament fallit. 

Vivim força adelerats i probablement poc atents a què passa al nostre entorn. Coneixem els fets quan els vivim de prop, però ens passen de llarg moltes circumstàncies que afecta persones que no tenim tan lluny, però que formen part dels saludats, aquells que no en coneixem gairebé res de la seva vida. Individualistes? Insolidaris?, potser distrets, sense mala intenció. Tampoc es tracta de flagel·lar-nos, però sí que fora bo estar una mica més pendents dels altres, per si necessiten res de nosaltres.

Entenc que ser donant en vida d'un òrgan com pot ser el ronyó, no és senzill, i que ens pugui fer por. És per això que cal aplaudir aquelles persones que es presten al trasplantament i continuar vivint amb un sol ronyó, sobretot si no hi ha un vincle directe, sigui familiar o d'amistat, amb el receptor. Seria bo que es fessin més campanyes de donants després de la mort, quan ja no et calen i pots fer feliç una altra persona, que la seva vida pot dependre de la teva decisió.

Ara, doncs, que tots diem que cadascú va a la seva, potser seria el millor moment per donar a conèixer aquesta possibilitat, escampar-la entre els més joves, i animar-los a ser donants, després de la vida, per compensar l'allargament de la vida, amb el consegüent deteriorament dels nostres òrgans. 

Desitjo que el meu veí aconsegueixi aviat el ronyó que l'ha de permetre continuar vivint a prop nostre.

Formació permanent

Un dels temes que surt a les converses quan es parla de professionals, empreses, administració pública o funcionaris és la necessitat que els nostres professionals estiguin al dia i no es valguin només dels coneixements obtinguts durant l'època dels estudis. És cert que hi ha professions que encara que no vulguis estàs obligat a reciclar-te contínuament. També hi ha persones que, pel seu tarannà, tenen molt clar que els cal posar-se al dia i no viure del passat. Però no sempre és així.

Hem parlat de baixa productivitat, però sovint oblidem de la manca de formació permanent de molts professionals que, una vegada assolit un lloc de treball, s'estanquen i no evolucionen més. La ciència proporciona nous coneixements i nous mètodes d'aplicar-los al dia a dia, i es fa necessari que els professionals se n'assabentin i els puguin adaptar. 

Hi ha una feina per part de l'empresa, sigui pública o privada, però també hi ha la voluntat dels treballadors per saber més de la seva feina o d'altres. L'aprenentatge no té fi. Durant tota la vida has d'estar obert a aprendre, sigui en temes professionals, o també relacionals i de convivència. El món ha canviat i no és el mateix ara que fa seixanta anys. Si no n'ets conscient, et pots quedar aturat en un punt i ser incapaç d'entendre què està passant al teu voltant. En el món laboral pots provocar que la teva empresa, siguis autònom o assalariat, es vegi perjudicada.

En el món de la salut, ara que he passat per una experiència propera i delicada, és important adquirir l'hàbit de voler aprendre més i més, i no oblidar un tema important que ha de ser present arreu on s'interactuï amb les persones, però en el cas de la salut, encara més, i és assolir un grau d'empatia que ajudi la persona atesa a sentir-se millor, no només de salut, sinó també de tracte, confiança i seguretat.

Avui llegia que falten 20.000 infermers i infermeres, i que una bona part d'elles pateixen malestar emocional. Si les professionals no treballen en condicions laborals adequades és molt difícil que puguin transmetre bones vibracions als seus pacients, oferint una bona atenció, com es mereixen.

El dia de la loteria

El vint-i-dos de desembre tot es paralitza i les notícies es concentren en el sorteig de la loteria de Nadal, amb tota la premsa a punt per presentar-se a les localitats on cauen els primers premis. És un sorteig que il·lusiona, però que amaga un gran secret: els premis es concentren en uns pocs números i la resta s'emporten la meitat de premi que la resta de l'any. L'alegria desbordada dels guanyadors fa possible que la tradició continuï, i que cada any, en aquesta data, tot giri al voltant del mateix, com si no succeís res més a la resta del món.

El ganxo d'aquest sorteig l'ha intentat imitar la loteria catalana, però no ho ha aconseguit, i en part és degut als pocs premis que es reparteixen i, per tant, a la poca gent que en surt beneficiada. Un fet, de qualsevol mena, agafa empenta si pot córrer de boca a orella. Si tu coneixes persones que s'han beneficiat d'un sorteig més fàcilment t'engresques la següent vegada. Quan només ho veus per televisió, la teva resposta és molt més freda. 

Recordo les cues davant de les administracions de loteries de Vic, una colla d'anys després d'haver repartit la grossa de Nadal. El fet de saber que aquelles loteries havien venut la grossa, semblava que havia de tornar a passar, i a Vic va ser així amb un parell d'anys de diferència. 

També les administracions que tenen un volum important de vendes i que, lògicament, tenen més números per repartir algun premi gros, creen moltes expectatives i hi pots veure llargues cues, dies i setmanes abans del sorteig. És la notícia localitzada en un punt, la coneixença de persones que han estat agraciades amb un premi, el que engresca els compradors, sense tenir més possibilitats d'èxit que els que no acostumem a comprar butlletes.

I això ho podem traslladar a molts aspectes de la vida. La moda, aquell fet que crea expectació, sovint efímera, però que en poc temps provoca moviments aparentment inexplicables, si més no racionalment. Però si tot això provoca il·lusió. Si ningú s'hi deixa la setmanada. Si no provoca cap cataclisme ni crisi familiar, benvinguda sigui la loteria. Avui, però és el dia de la salut, el que agraïm totes les persones que no hem guanyat el premi perseguit. I realment és la salut el millor premi que podem aconseguir a la vida!

Nyap o delicte?

Ahir us parlava del missatge que vàrem rebre del Servei Català de la Salut, els maresmencs de més de 60 anys, citant-nos a vacunar a una població veïna, i no al nostre centre d'atenció primària de la vila. Us deia que tot d'una em vaig pensar que s'havien equivocat amb mi, però més tard ja vaig veure que no era l'única persona afectada.

A mesura que hem anat coneixent els fets i les explicacions del Servei Català de la Salut, hem pogut constatar el nivell d'estupidesa de la mesura. Es tracta d'una prova pilot, és a dir, que juguen amb les persones sense importar-los els problemes que els hi puguin ocasionar.

Ahir parlava de nyap, però a mesura que hi he anat pensant he arribat a la conclusió que el millor seria definir-lo com a delicte. És molt gros! A quina persona amb dos dits de front se li pot acudir engegar una prova pilot d'aquest tipus, sense avisar als afectats de què es tracta. No només és improcedent la mesura, sinó també el sistema d'implantar-ho.

Hi ha persones que tenen més defenses i més capacitat i possibilitats d'entomar segons quines instruccions, però n'hi ha d'altres que són més vulnerables, i si parlem de persones grans, això encara és més cert. No hi ha dret!

Caldria depurar responsabilitats i evitar que un altre gran disbarat com aquest es pugui tornar a produir. Els experiments que els facin entre ells, i no ens compliquin la vida. Si són tan inútils de no veure els problemes que comporta la iniciativa, que no assumeixin responsabilitats al sector públic, i encara menys en un entorn com aquest.

Malauradament, tot això quedarà en una anècdota, amb persones perjudicades que no podran exigir compensació de cap mena, ni econòmica, pels costos del desplaçament, ni moral, per la manera de jugar amb les persones. I per això la ciutadania està tan desenganyada de la política. Si les persones que ens han de governar actuen d'aquesta manera, estem ben arreglats. Si us plau, no hi torneu! Demaneu disculpes!