Bon any 2026!

Tanquem l'any amb un balanç força negatiu, sobretot pel que fa a la manca de solucions a un dels principals problemes de la nostra societat com és l'accés a un habitatge digne. N'hem parlat molt i els nostres polítics s'han trencat el cap per legislar de manera que es prioritzés l'habitatge de tot l'any per davant del turístic, però els resultats no són els esperats.

En l'àmbit mundial tampoc hem resolt els greus conflictes. Tenim molt present Ucraïna i Gaza, però no són els únics llocs del món on la guerra és present, amb víctimes civils diàries. Moltes reunions als diferents organismes internacionals però incapaços de posar fi a la guerra i el genocidi.

Les diferents conteses electorals han evidenciat l'auge de l'extrema dreta amb un discurs populista que ha enganyat els més vulnerables, els més perjudicats sota governs extremistes. Europa no aixeca el cap i s'agenolla davant dels EUA, amb un president que no només deixarà empremta dins del seu país, sinó que ens arrossega a tots cap a l'abisme.

Davant de tot aquest panorama el futur se'ns presenta força negre. No tenim dipositades grans esperances per aquest 2026 que inaugurarem aquesta mitjanit. Malgrat tot hem de fer el possible per capgirar la situació i podem començar per allà on nosaltres som protagonistes i podem prendre decisions. Aconseguir que al nostre entorn hi hagi pau i serenor. Contribuir en millorar la convivència.

Pel que fa a la vila tenim alguns reptes importants. Ho podem criticar tot, però també podem col·laborar que entre tots millorem el municipi. L'aplicació del porta a porta a tota la vila no funcionarà si ens hi girem d'esquena. Podem estar més o menys d'acord amb el sistema, però aquest és el que la majoria de forces polítiques del municipi, les que ens representen, han decidit. Només cal posar-hi voluntat i facilitar la feina. Hem de tenir clar que, sigui el sistema que sigui, els resultats estaran en funció de l'interès nostre de fer bé les coses. 

Tenim pendent les obres de la nova biblioteca, l'ampliació del CAP, la canalització del Bareu, la millora del clavegueram, l'eliminació de barreres arquitectòniques, la millora de la mobilitat i me'n deixo moltes al tinter. L'any 2026 se'ns presenta amb molta feina pendent que hem de mirar de tirar endavant i evitar que en el pròxim balanç tornin a aparèixer els mateixos deures. Us desitjo una bona entrada d'any, i un millor 2026 per a totes les vostres famílies. 

Preparant el terreny de Nigel Farage

Sembla que la manipulació electoral és cada vegada més present i més perfeccionada, aconseguint tergiversar els resultats que en un principi caldria esperar i que els principals beneficiats, probablement perquè són els més llestos a l'hora de posar-la en pràctica, és l'extrema dreta.

Avui llegia la notícia del salt que vol fer Elon Musk a la política del Regne Unit, pensant en les eleccions previstes per al 2029, amb la voluntat que l'extremista Nigel Farage aconsegueixi entrar a Downing Street, la qual cosa no em satisfà gens, sobretot pensant en la possibilitat que ho aconsegueixi, com ha passat amb Donald Trump a la Casa Blanca.

És sorprenent la capacitat de deixar-se entabanar per falsos profetes, i com estem enganyats i seduïts pel món de les xarxes socials, encara que ens pugui semblar que n'estem al marge i que no ens deixem sorprendre.

Ho deia no fa tant temps que avui no et pots creure res ni a ningú. Tot ho has de posar en quarantena, però el pitjor de tot és que t'adones que, com més va, els polítics pinten poc i esdevenen uns titelles del món econòmic i poder fàctic ocult. I no ens adonem que els passerells som sempre els mateixos, molts dels quals voten a favor de qui més mal els farà.

No vull caure en el pessimisme persistent, però veient el panorama actual obtens poques alegries i veus el futur molt fosc. No es tracta de discutir quines opcions són les més apropiades per fer avançar el món, sinó de ser dirigit per unes forces ocultes que no et faran cap bé. Es mouen per interessos econòmics i de poder, i utilitzen els mecanismes democràtics que ens hem atorgat per fer de nosaltres el que més els convé. No és la lluita dels uns contra els altres. No és una disputa ideològica, sinó la submissió de la massa poblacional per part d'uns quants que es reparteixen el pastís.

Caldrà anar seguint de prop Elon Musk, perquè està molt envalentit i, de moment, les coses li estan sortint prou bé. La pregunta que em faig és: qui el podrà frenar?

L'exemple a no seguir

Si fóssim una mica espavilats podria pensar que el fet que a comunitats autònomes com el País Valencià, les Illes Balears, l'Aragó o Castella i Lleó estiguin governades pel PP amb el suport de Vox, ens hauria de servir per no caure en l'error de donar-los els vots a la resta de l'Estat. Els ciutadans d'aquestes comunitats serien els conills d'índies, el laboratori que ens salvaria de caure a l'infern. El problema, però, és que o bé no som prou intel·ligents, o som uns masoquistes, i no seria res estrany que aquests partits arribessin a la Moncloa.

    S'ha pogut comprovar, a les comunitats amb llengua pròpia diferent al castellà, de quina manera estan lluitant per arraconar-la en pro del domini absolut del castellà. Que enlloc es valori el coneixement del català! Però no només són bel·licosos en qüestió de llengua, sinó també em memòria històrica, defensant el franquisme, que és d'on han mamat tots ells i en són uns declarats nostàlgics.

    Per educar els fills a vegades et referies a tot allò que no han de fer. Això és caca! I en el cas dels governs autonòmics governats per l'extrema dreta seria un exemple a seguir. Però no! Probablement no tenim a ningú que ens digui que allò és el que no s'ha de fer mai, i per això em fa témer que la mala experiència dels ciutadans sotmesos al govern de l'extrema dreta no ens salvarà de res.

    I amb això no intento dir, com alguns pretenen, que els ciutadans no sabem votar. El que passa és que estem tan desencisats, ens han enganyat tantes vegades, ens venen tantes promeses que no s'acaben complint, que ja no sabem a qui donar el nostre vot. Intentem votar el menys dolent, però no tenim un ventall gaire elegant on escollir. Ara, que estem en precampanya electoral, podem veure com es mouen alguns polítics en temes que durant tres anys han estat incapaços de fer, i que ara ens ho venen com la gran fita, la solució a tots els nostres mals.

Tret de sortida a la campanya electoral

Aquesta mitjanit comença oficialment la campanya electoral per escollir els nous regidors i regidores del proper mandat. Totes les forces polítiques estan a punt al tret de sortida, però és evident que fa dies que la campanya està en marxa, encara que no li diguem pel seu nom. Parlem de precampanya. I n'hi ha que la comencen l'endemà mateix de les eleccions, sobretot quan els resultats no els hi han estat favorables.

Les campanyes electorals no tenen res de dolent, quan se'n fa un bon ús. És cert que generen despeses que ens les podríem estalviar, però ja se sap que hi ha aquell component publicitari que ens sembla que necessitem per acabar de convèncer les persones que puguin estar dubtant a l'hora de triar el partit que més els convenç.

És per això que o bé ens culpem tots o ens disculpem a la plegada. Si una força política deixa d'anunciar-se, més aviat hi sortirà perdent. Ningú es vol quedar a casa i després lamentar que no ha fet prou per donar-se a conèixer. Seria bo, però, que tothom fos honest en els seus plantejaments, encara que puguem acceptar alguna exageració. El que no és lícit és enganyar i prometre allò que saps que no podràs complir. I això passa més sovint del que sembla.

Avui, doncs, els polítics i les persones que hem decidit presentar-nos per servir la nostra vila i la seva gent, sortirem al carrer a penjar cartells i pancartes. Sortosament, si més no a la nostra vila, ja fa temps que ho tenim força regulat, i ja no es produeixen aquelles enganxades dels primers anys de la democràcia, on totes les parets s'empastifaven sense ordre ni concert. Tenia la seva disculpa, després de 40 anys de silenci obligat.

La CUP sortirem amb la il·lusió d'aconseguir uns bons resultats que ens permetin ser decisius en el govern de la nostra vila. És cert que es pot fer feina des de govern i des de l'oposició, però no és menys cert que si no pots assumir responsabilitats de govern es fa molt difícil que la teva opinió sigui escoltada. Ja no és tant per la raó que puguis tenir o no, com pel fet de no sumar prou perquè els teus vots siguin reconeguts.

Sortirem il·lusionats, però molt convençuts de la responsabilitat que representa dirigir el futur d'una vila, amb més de setze mil habitants, i amb moltes mancances fruit d'uns anys d'estancament i desordre. Tenim ganes de ser decisius i per això ens cal generar confiança entre els nostres conciutadans. Aquesta mitjanit comença a rodar una campanya que ja fa dies que funciona i que hi estem treballant per fer-nos creïbles.

Generar confiança

A la política actual, tant a nivell local com autonòmic o estatal, una de les principals mancances és la capacitat dels nostres representants per generar confiança. Tot i que la feina davant d'un ajuntament és, al meu entendre, més de gestió que no pas política, la ideologia és un fet que no podem aïllar i determina, amb més o menys força, el tarannà d'una persona. Intentar ser neutral o voler vendre que no s'està sota la influència d'una manera de pensar és enganyar-nos a nosaltres mateixos, però també a les persones a qui diem que volem servir. 

Cal diferenciar l'actuació ideològica de la deshonesta, l'enganyosa o falsa. Cadascú de nosaltres ens hem de presentar tal com som, i en tot cas procurar millorar en aquells aspectes que ens puguin distanciar de les persones a qui volem ajudar. El que no podem és deixar de ser honestos, hem de dir sempre la veritat, excusar-nos dels errors comesos, i dedicar tots els nostres esforços i coneixements per servir els altres. Només així aconseguirem guanyar-nos la confiança de la gent.

Aquests dies de precampanya electoral és molt fàcil caure en actuacions que només persegueixen atraure la gent, i sobretot el seu vot. Ho veiem arreu i en tots els partits polítics, encara que en alguns més que en altres. Quan aquesta sobreactuació és descarada comporta una pèrdua de confiança fins al punt de generar un cert rebuig i desafecció. 

A nivell autonòmic i estatal, encara que ens estiguem preparant per a unes eleccions municipals, ha quedat molt clar que els partits governamentals juguen amb els sentiments de la població, en temes que preocupen, no només ara, sinó que portem arrossegant des de fa anys. L'habitatge i les inversions estatals en la xarxa de Rodalies són notícia cada dia, amb promeses que lluny d'engrescar la gent provoquen recel i desconfiança. 

Les promeses del govern d'ERC sobre l'adquisició d'habitatges propietat de grans tenidors volen crear unes expectatives superiors a la realitat. Estem parlant de 70 habitatges, que poden arribar a ser molts menys. En una situació similar podem col·locar les promeses del govern espanyol. Que tot això passi a la vigília d'unes eleccions pot explicar quin és realment l'objectiu. El problema ve de lluny, i fins ara no se'n parla?

Les promeses que aquests dies ens fan els nostres polítics locals, després d'un mandat sense resultats clars en temes claus, tampoc són creïbles. Si realment volem generar confiança no pretenguem enganyar els vilatans amb promeses que no podrem complir. Cal demostrar capacitat per resoldre els problemes del dia a dia, i ser capaços de liderar un projecte de lideratge en la gestió, l'organització i els resultats, en benefici de tots els vilatans.

La utilitat de les enquestes electorals

Moltes vegades hem parlat del paper que juguen les enquestes a pocs dies d'unes eleccions, i la prohibició de fer-les públiques els darrers dies de la campanya. Conèixer per avançat què opina la gent de tu mateix o el teu partit és prou interessant i pot condicionar la campanya, la teva actitud i la del partit polític que representes, per intentar reforçar l'opinió, quan és favorable, o capgirar-la, si les coses no es presenten bé.

Tot i així, és important analitzar què hi ha al darrere d'una enquesta, com està feta, i quin grau de fiabilitat que no ha estat manipulada per interès de qui la promou. Sobretot quan el promotor és un partit polític. Si realment no tenen cap tipus d'influència en la gent, no haurien de preocupar, com defensen alguns, però si poden condicionar el vot, llavors és lògic que provoquin preocupació i hi hagi qui procuri influir-hi perquè el seu resultat l'afavoreixi.

D'entrada la gran majoria de les persones volen situar-se amb els guanyadors. És per això que una previsió de bons resultats afavoreix que hi hagi més gent que es decanti cap al candidat o partit polític que en surt beneficiat. 

El concepte que l'electorat té dels partits polítics que es presenten en unes eleccions també té un pes molt important a l'hora de decantar el vot, encara que es tracti d'eleccions municipals, i de poblacions on es coneix bastant tothom. L'experiència ha demostrat que l'evolució del vot no és tan diferent d'un lloc a l'altre, i sí molt relacionat al conjunt del país.

El resultat de tot plegat és que una mala gestió no sempre és castigada a les urnes, si es disposa d'un bon coixí, i una maquinària prou greixada per confondre i desorientar els votants. No sempre és així, però sí que explica alguns resultats que acabem dient que no entenem, o bé que els electors s'han equivocat. És una manera d'excusar-se quan els resultats no han estat els que esperaves.

Seria bo que a l'hora de votar tothom tingués en compte a qui confia el vot, i què sap de les persones que, sota les sigles d'un partit polític, es presenten per gestionar un municipi. Però tot plegat no és tan fàcil, perquè hi ha molts condicionants i poca transparència a l'hora d'explicar la feina que es fa dins d'un ajuntament. No es pot, doncs, donar la culpa a qui acudeix a votar, sinó en tot cas al sistema que utilitzem per renovar els càrrecs polítics.

Les enquestes electorals intenten avançar els resultats que la gent espera, encara que a vegades el que fan és avançar els resultats que els seus promotors desitgen, amb l'esperança que hi hagi més gent que s'apunti al carro del guanyador, deixant de banda temes tan importants com la vàlua i capacitat de les persones que opten al càrrec, o la incapacitat manifesta dels darrers anys al capdavant d'un govern municipal. 

En plena precampanya electoral

Acostumat a veure les campanyes electorals des d'un costat es fa estrany trobar-te a l'altre cantó. No sempre ets sents còmode en les situacions en què et trobes i llavors has de fer l'exercici d'intentar ser coherent amb tot el que dius i fas, i procurar entendre els altres, el que puguin pensar i opinar al respecte.

Una campanya electoral no són quinze dies, sinó que hi ha tota la prèvia que dura molt més. N'hi ha que la viuen des de l'endemà de les eleccions, pensant ja en les properes, sobretot si no han aconseguit allò que desitjaven: ser decisius.

Aquests dies intento aprendre. És el millor que es pot fer, i si després pots aplicar-ho o intentar que t'escoltin i en prenguin nota, tot això que en treus de positiu. S'ha de dir que els partits polítics intenten entrar en matèria d'aquelles coses que no han funcionat prou bé, prometent que si ells governen, o ho tornen a fer, les coses aniran millor. És per això que a vegades no s'entén que algun alcalde et faci propostes quan ha estat incapaç de portar-les a terme durant els quatre anys de mandat.

Tal com avançava ahir, avui la CUP ha parlat de la bretxa digital, i de com intentar eliminar-la, o si més no reduir-la, amb formació, assessorament i pràctica per a tothom. L'Enric Pera, que ha conduït la xerrada, comentava que no només hi ha bretxa digital en el col·lectiu de gent gran, sinó que també hi ha molts joves que no se saben espavilar davant d'un procediment digital que els resulta innovador i estrany. És per això que l'administració pública ha d'afrontar aquestes mancances i evitar que ningú es pugui sentir exclòs digitalment.

I la Junta Electoral de Zona ha concedit els primers espais electorals per als actes de campanya, que començaran el proper dijous 12 de maig. Seran els últims espeternecs perquè les diferents formacions polítiques que es presenten a les eleccions municipals donin a conèixer els seus programes i animin els seus simpatitzants a anar a votar.

S'ha dit més d'una vegada que tothom hauria de passar per aquesta experiència, i jo insistiria en la necessitat que tothom dediqués un temps de la seva vida, quan les circumstàncies li siguin més propícies, a treballar per a la societat. Es pot fer des d'un ajuntament, però també des d'una entitat del tercer sector, com a voluntari. I és bo que les persones que tenen certs coneixements i experiències a oferir, no s'ho quedin per a elles, sinó que les aportin a la col·lectivitat. Entre tots hem de construir un món més just i solidari. Ara, uns quants, ho volem fer des del govern municipal de la nostra vila. 

La 12a calçotada de la CUP d'Arenys de Mar

La CUP d'Arenys de Mar hem celebrat la 12a calçotada amb un èxit espectacular d'assistents, que han superat totes les previsions. Hem gaudit de la participació entusiasta de molts arenyencs, però també de persones vingudes de fora, que han pogut assaborir productes de qualitat i quilòmetre zero. Em quedo amb una noia que no havia tastat mai els calçots i que a l'hora de marxar m'ha vingut a dir que n'havia menjat i li havien agradat molt.

No hi ha dubte que trepitjar el carrer i compartir activitats i estones amb la gent és on la CUP es troba més a gust, i tot l'esforç per preparar la jornada i dinamitzar-la queda compensat per la satisfacció de veure la gent que s'ho passa bé i que t'ho agraeix sincerament.

Joves i persones grans; simpatitzants o simplement veïns interessats en l'activitat, han omplert la plaça de l'església durant unes hores, asseguts, o fent cua per recollir els calçots i la botifarra amb mongetes, aprofitant l'avinentesa per escoltar la música o fer-la petar.

Haig de dir que he arribat a casa ben cansat, però més content que mai. Quan les coses surten bé, i això ho veus amb la cara de la gent, no hi ha res que t'aturi, i això en moments de lleure i esbarjo, però també a l'hora de treballar per a la vila, afrontant reptes de futur, i organitzant el govern municipal per donar resposta a totes les necessitats.

No és un acte de campanya, perquè es fa cada any, al marge de si hi ha convocades eleccions o no, sinó una manera d'acostar-nos als veïns per dir que hi som i ho volem compartir amb tots ells.

I la setmana vinent tornarem al carrer amb més activitats. Tampoc estrictament de campanya, però sí que ens ajudaran a conèixer quins són els suggeriments i demandes més immediates que necessiten resposta des del govern municipal. Tot plegat, una manera d'acostar-nos a la gent per eliminar aquest mal vici de treballar-hi d'esquena, d'oblidar-se del compromís assumit de governar per a tots.

Un agraïment a totes les persones que avui han estat amb nosaltres a la plaça de l'església, i disculpar-nos per les que no ho han pogut fer per manca d'espai, amb el compromís de fer-ho possible l'any vinent.

Preconstitucionalistes a Madrid defensant la Constitució?

Tothom és lliure de manifestar-se com vol i amb els símbols que més li agraden. Això no treu que els altres ho tinguem en compte i ho analitzem. La llibertat ha de ser total, però no podem deixar de dir-hi la nostra i que cadascú accepti els comentaris i la crítica.

Ho dic perquè quan la dreta es manifesta a Espanya ho acostuma a fer amb símbols franquistes. És la millor manera de demostrar quins són els seus principis, els seus anhels i els seus objectius. Anar a la manifestació amb banderes preconstitucionals té un significat clar de no acceptació de la transició, i voler retrocedir més de quaranta anys la història del nostre país.

Titllar de franquistes, predemocràtics i feixistes als manifestants d'extrema dreta no és cap insult, sinó una definició del que expressen i pel qual volen ser considerats. Ells s'aprofiten de la llibertat que ofereix un sistema democràtic per intentar revertir la situació, nostàlgics d'una època autoritària sense drets ni llibertats.

És precisament el que sempre ha fet l'extrema dreta, aprofitar-se de la llibertat de què gaudeixen per intentar limitar o anul·lar la llibertat dels altres. La història ens dona prou exemples, i resulta estrany que la societat no sigui capaç de veure-ho venir.

Avui a Madrid els manifestants contra el president del govern, encara que prediquin que ho feien a favor de la Constitució, han ensenyat les seves vergonyes. No accepten els resultats electorals que varen permetre que el líder socialista aconseguís prou vots per ser nomenat president. La democràcia és això. En un sistema parlamentari com el nostre és el Parlament qui escull el president del govern, la persona que mereix més garanties o que aconsegueix més vots entre tots els parlamentaris. Negar aquesta evidència és un error greu. 

Els fets dels EUA, ara fa dos anys, o del Brasil, a començaments de gener, són una demostració clara de la incapacitat de l'extrema dreta per acceptar la derrota electoral i no poder imposar la seva llei i els seus principis. Les persones que s'han manifestat avui a Madrid, amb els impulsors al capdavant, no accepten el joc democràtic, sinó que volen imposar les seves idees, encara que sigui per la força. Cal, doncs, estar molt alerta amb aquests moviments, i no abaixar la guàrdia. Una cosa sí que els hi hem de reconèixer, i és que són totalment transparents.

L'extrema dreta no espanta prou

Arran de l'inici de la campanya electoral a Itàlia torno a parlar de l'avanç de l'extrema dreta a Europa. Es tracta d'un fenòmen general que ens hauria de preocupar, no només a les persones d'esquerres, sinó a tothom en general, perquè aquests moviments són fanàtics i atempten contra la llibertat d'una part important de la nostra societat. No es tracta d'una discussió entre dretes i esquerres, sinó que estem parlant de l'extrema dreta, un fet que no se n'escapa cap país.

Avui, llegint el diari, entenies que el futur d'Itàlia està molt encaminat cap a l'extrema dreta que lidera Giorgia Meloni, i això no és una bona notícia. Itàlia s'ha caracteritzat per tenir uns governs poc estables, amb molts alts i baixos i eleccions freqüents, la qual cosa no ha comportat necessàriament un batzegada al país. Hi hauria molts altres països que amb la seva inestabilitat haurien fet fallida. Això és una cosa que m'agradaria estudiar a fons o bé que alguna persona que ho conegui bé m'ho pogués explicar.

Espanya també té molta pressió de l'extrema dreta, que va de la mà de la dreta conservadora del PP, que està molt més ancorada a la dreta que a molts altres estats europeus. La facilitat amb que el PP pacta amb Vox fa témer el futur del nostre país. No hi ha escrúpols malgrat les grans proclames, ja sigui xenòfobes o masclistes. Sembla estrany que postulats que ens semblava que ja havíem superat, tornin amb tant força de la mà de partits polítics que tenen moltes possibilitats d'acabar governant el país.

I tot això passa en uns països democràtics on els governs són escollits per la població. No tenim excusa a l'hora de criticar els resultats. Som nosaltres mateixos els que decidim qui volem que siguin els nostres governants. És per això que ens hem d'auto analitzar i aconseguir entendre com pensem realment i què fem per aconseguir una societat més justa.

Resulta difícil d'entendre com partits polítics que encara es resisteixen a creure en el canvi climàtic, o en els drets igualitaris per sexe, o els drets dels immigrants, molts d'ells vinguts de fora per necessitat, ja sigui de subsistència o fugint de la guerra, puguin liderar moviments polítics que poden aconseguir el govern de la nació. 

Sovint penses que la gent no està prou conscienciada del problema a l'hora d'anar a votar. Que potser subestima el poder que pot exercir a l'hora de donar el seu vot. No sé si és culpa d'una formació deficient de la nostra societat, o d'una mala informació interessada i que amb elements populistes cala molt més que una altra. Sigui com sigui, seria bo fer tot l'esforç perquè la població s'adonés del perill de caure en mans d'uns governants que poden fer-nos retrocedir molts anys d'història, i el que encara és més greu, perdre molts dels drets aconseguits els darrers anys amb molt d'esforç per part dels nostres avantpassats.

Mala peça al teler!

No és cap novetat la lluita fratricida entre JuntsXCat i ERC i d'això en som testimonis totes les persones que llegim els diaris, mirem la televisió o fem una ullada a les xarxes socials. Diria que la cosa ve de molt lluny, però molt probablement es va agreujar en el moment que els resultats electorals van donar avantatge a ERC per sobre de Junts. Crec que això no ho han paït mai, i ha estat motiu d'aquestes baralles davant de qualsevol situació, i el nostre país ha viscut prou situacions que conviden a posar-s'hi nerviós.

Fa temps que vaig perdre la confiança en els nostres polítics, i encara que no tots són iguals, sí que m'han donat motius com per pensar que la seva actuació és molt semblant i han fet que no em cregui res del que diuen que faran, i penso que ens estan enganyant un dia rere l'altre. També, i ho he dit aquí mateix moltes vegades, estic convençut que el seu nivell és molt mediocre i voldria pensar que el nostre país es mereix millors polítics i millors persones.

El nivell de crispació ha arribat tan amunt que hem menystingut aquells que han estat empresonats per la seva actuació política, o viuen a l'exili. La llàstima de tot plegat és que ens han donat exemples que han portat cap a aquesta manera de pensar sobre ells, oblidant moltes vegades el sacrifici que els ha suposat, i la pena que han hagut de passar.

Aquests dies Oriol Junqueras també ha estat criticat per l'aparent canvi en la manera de pensar i proclamar-ho als quatre vents. Hi ha hagut una baralla dialèctica entre ell i Lluís Llach en relació al posicionament sobre què cal fer amb l'estat espanyol. Al marge de les simpaties que pot generar un o altre personatge, crec que és just recordar les paraules d'Oriol Junqueras no fa tants mesos, on afirmava que amb l'estat espanyol no es podia negociar. Un discurs totalment diferent del que ara practica el seu partit polític i ell mateix defensa.

Hem d'acceptar que al llarg del temps el nostre pensament pot variar, i allò que en algun moment vèiem com a impossible, acabi essent acceptat i fins i tot defensat davant de qualsevol crítica. Si bé això és acceptable, també cal reconèixer el canvi de mentalitat i no avergonyir-te'n, però sí que s'ha d'explicar bé perquè els que en algun moment han cregut amb tu, puguin entendre el canvi d'opinió i siguin lliures de continuar confiant en tu o no.

Amb el posicionament de segons quins militants d'ERC, amb Oriol Junqueras al capdavant, i de militants de JuntsXCat, com per exemple la senyora Laura Borràs, que ja no sé si parlar-ne com a presidenta o expresidenta del Parlament, som moltes les persones que trigarem temps a confiar amb polítics que ens vulguin treure de l'atzucac on ens trobem. Tenim mala peça al teler!

La Reforma Laboral al Congrés de Diputats

La Reforma Laboral que avui es vota al Congrés de Diputats és una mostra més de la incapacitat de l'esquerra de tombar tot allò que defensa i aprova la dreta, en perjudici dels treballadors. Una incapacitat que ens ve amagada amb paraules que pretenen convèncer-nos que tot es fa per als treballadors. I això passa amb el govern més progressista de la història, segons les paraules del seu president.

Però no és el PSOE que una vegada més s'arronsa davant de la dreta del país, sinó que en aquesta ocasió ho fa també el partit polític que representa que és més a l'esquerra. Aquell partit polític que d'alguna manera hauria d'evitar el que sempre acaba fent el PSOE.

La promesa electoral era derogar la reforma del PP i això no ha passat. Simplement s'ha fet alguna pinzellada, forçats per Europa, que la patronal ha vist molt bé, i el PP ha jugat el paper de perdedor, quan sap que no és així, sinó que la seva reforma continua endavant amb pocs matisos retocats.

L'aprovació de la Reforma Laboral que ha liderat Yolanda Díaz, és també una vergonya per als dos sindicats majoritaris, però també per partits polítics que hi votaran en contra, com és el cas d'ERC, que una vegada més demostra la seva inoperància en la seva lluita per jugar algun paper a Madrid.

Només el PNB surt enfortit, malgrat que la seva opció sigui perdedora, però que ho ha sabut argumentar molt bé, i els seus electors podran continuar sentint-se orgullosos. No és el cas dels votants d'ERC que, si són sincers, comprendran que es tracta d'una nova derrota dels seus líders i dels interessos que diuen defensar a la capital d'Espanya.

Ciutadans, per la seva part, intenta jugar amb les poques possibilitats que li permetin subsistir, davant unes enquestes que els presenten un futur molt magre, que els condueix pràcticament a la seva desaparició. Han intentat, després del desastre que va portar Rivera a dimitir, actuar com a crossa del PSOE, per desmarcar-se del PP i Vox, que són els seus rivals directes. La seva incongruència, però, ha fet que els resultats no hagin estat positius. Veurem quins són els efectes d'aquest vot favorable a la reforma, i si aconsegueixen allargar la seva agonia.

Falta sentit del ridícul

Aquests darrers dies han estat notícia declaracions del presidenciable del PP, Pablo Casado, que més aviat el posen en ridícul, tot i que en política sembla que s'ha perdut el sentit del ridícul des de fa temps. Casado té un front obert dins del partit que posaria en perill el seu lideratge, i això potser el fa ser més actiu, la qual cosa no el beneficia.

Sembla que els polítics han d'entendre de tot i per això parlen de tot, però t'adones fàcilment que hi ha molta ignorància, i aquesta és molt atrevida. L'altre dia parlava del sol, com energia renovable, i pretenia ridiculitzar el president espanyol dient que a les 8h del vespre no hi ha sol. Crec que les seves pròpies paraules el deixen en la posició que es mereix. 

Això, quan no menteix descaradament per defensar la seva posició, i guanyar punts a l'hora d'enfrontar-se amb el seu adversari, el PSOE. Avui, precisament, ens donaven els resultats de la darrera enquesta del CIS, on ambdós partits baixen en intenció de vot, però els socialistes continuen en primer lloc. La mala notícia, al meu entendre és que Vox es mantingui en la tercera posició. No diu res de bo per al nostre país, i no és una disculpa pensar que en molts altres països l'extrema dreta hi és present.

Falten molts mesos per a les eleccions generals, i per tant els discursos d'ara del líder del PP s'han d'entendre més en clau interna, per destacar per sobre d'Ayuso, i al mateix temps intentar anar desgastant el govern, d'una coalició que amb empentes i rodolons va avançant, amb una líder de Podemos que ha guanyat terreny a nivell personal.

La llàstima de tot plegat és que per més ridículs i corruptes que siguin els nostres polítics, aquests aconsegueixin presidir un govern d'un país. No hi ha una relació directa entre capacitat i honorabilitat per un cantó i èxit electoral per l'altre. No és qüestió de gustos, sinó de manca d'esperit crític dels electors, que sembla que ens acontentem amb qualsevol cosa.

L'eficiència en l'administració pública

En l'escrit de Jordi Muñoz al dia ARA, a l'edició d'aquest diumenge, hi ha una afirmació i una reflexió, al final, que trobo molt encertada i interessant de comentar. L'afirmació parla de la ineficiència de l'aparell administratiu de l'ajuntament de Badalona, la qual cosa desconec, però sí que estic d'acord amb la importància que l'aparell administratiu d'un municipi sigui eficient, i per tant en l'advertiment que fa als partits d'esquerra sobre la necessitat de reformar l'administració pública per evitar que sorgeixin figures populistes, que en el cas de l'article esmentat, parla d'Albiol.

Hi ha una ineficiència important en molts ajuntaments i no és tan per culpa dels regidors i regidores que decideixen entrar en política, com en la falta d'organització de la maquinària administrativa. Normalment per una falta de lideratge i direcció, sobretot en ajuntaments petits i mitjans, però també en altres de més grans.

Des d'aquest blog he defensat més d'una vegada la necessitat de dirigir eficientment un ajuntament, i la importància de la gerència perquè els tècnics i administratius de l'ajuntament sàpiguen a què atendre's. Els polítics els manca expertesa en la gestió pública, i tampoc els pertoca entrar a fons en aquests temes, però sí que han d'entendre que cal una maquinària àgil i eficient si es volen resultats. Les promeses electorals no sempre es poden complir per aquesta falta d'eficiència en el seu funcionament i per això passen els anys i els governs, i moltes coses queden per fer, o es fan malament.

I amb tot això no pressuposo uns tècnics o administratius incapaços de fer una bona feina, sinó que manca la direcció tècnica perquè tot funcioni correctament. En qualsevol organització cal distribuir bé les feines i saber-les interpretar. Sense una direcció eficient, no hi ha possibilitat que els resultats siguin satisfactoris, per més bons que siguin els treballadors. És per això que una de les prioritats a l'hora de posar-se al capdavant d'un govern municipal ha de ser l'organització i jerarquització de tasques, per optimitzar els objectius marcats per aquell mandat electoral.

Falla el diàleg per constituir la taula

Arran de diferents notícies que s'han anat succeint, hem parlat de les picabaralles entre els dos socis de govern a Catalunya, ERC i JxCat, i de com ens sentíem cansats. Avui hauríem de parlar d'un nou episodi, a l'hora de confeccionar la taula de diàleg. No sé si hi havia un pacte explícit de que hi podia participar tothom, més enllà dels membres del govern, però en tot cas té una certa raó de ser que siguin precisament aquests els membres escollits.

M'imagino que els grans defensors del partidisme, l'estructura dels partits polítics i el paper que hi juguen els professionals de la política, estarien d'acord que no es limités aquesta participació als membres del govern, i encara algú més voldria posar-hi una nota de color i rellevància, col·locant-hi ex presos polítics, per plantar cara al govern de l'Estat.

Personalment, com que no soc gaire partidari de donar més protagonisme als partits polítics del que ja tenen, atesa la llei electoral vigent, veuria bé que només els membres del govern, aquelles persones escollides a liderar la política del país, d'acord amb uns resultats electorals, fossin els dialogants per part de Catalunya, i el mateix per part espanyola.

En tot cas, jo crec que el conflicte que s'ha originat no és tant pel fet en sí mateix, com per la baralla continuada entre els dos socis de govern per demostrar davant la ciutadania qui s'arronsa i qui porta la batuta. El cop de força que el president Aragonès ha donat, decantant els membres de JxCat que no són consellers o conselleres, vindria a il·lustrar aquesta maniobra per part d'ERC. 

La imatge que es treu de JxCat és que només hi són per posar traves a tot el que s'intenta fer, i que ERC està fent les coses de manera assenyada, i sobretot procurant acontentar Madrid, que, en aquest cas, han donat suport a la decisió del president català.

No sé en què acabarà tot plegat, però en tot cas hem de repetir una vegada més que molts catalans estem molt tips dels nostres polítics. Ens sobraven els integrants del govern Torra, i ens sobren els integrants del govern Aragonès. Potser no tenim ningú millor, i això vol dir anar passant anys perdent oportunitats i desencisant la ciutadania. No dipositem gaires esperances a la taula de diàleg, però és que ja d'entrada no s'hi va amb ganes, i això és el pitjor que pot passar.

Llei electoral catalana

He llegit l'entrevista que li feien a la consellera d'Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat, la senyora Victòria Alsina, i com manifestava la seva voluntat de tirar endavant l'aprovació d'una llei electoral catalana. Ja seria hora que el nostre país pogués comptar amb una llei electoral pròpia, tenint en compte les característiques que ens defineixin i aprofitant la nova realitat sobretot en el camp de la digitalització. 

Des de la recuperació del govern autonòmic hem estat incapaços d'aprovar una llei electoral, tot i alguns intents que hi ha hagut i les propostes elaborades. Els partits polítics catalans s'han mogut sempre per interessos de partit i han posat en segon terme la necessitat de tenir aquesta llei en benefici de tota la ciutadania.

Em temo que una vegada més no aconseguirem que els partits polítics es posin d'acord i ens quedarem allà on som. Aquest fet és denunciable i els partits polítics haurien de justificar la seva posició i els obstacles que sempre han posat per poder aprovar una llei electoral consensuada.

El problema de la manca d'acord no és per no saber trobar una fórmula que sigui més o menys justa amb la realitat social i demogràfica del país, sinó pel càlcul previ dels perjudicis partidistes d'un canvi de llei que prioritzi el territori o la densitat de població. S'ha intentat trobar maneres que tinguessin en compte els dos factors i compensessin d'alguna manera la distribució desigual de la població al territori, però ni així s'ha aconseguit posar d'acord els partits polítics.

Tant de bo m'equivoqués amb les meves previsions, i poguéssim aconseguir aquest acord, ja que hi ha elements a tenir en compte en la llei, com pot ser el vot electrònic, que corregirien problemes actuals que passen amb els catalans residents a l'estranger, que tenen greus dificultats per exercir el seu vot. M'agradaria dipositar la meva confiança en la capacitat dels dirigents polítics actuals per aprovar una llei electoral catalana, però els meus dubtes em frenen i em fan sentir molt poc optimista.

Trump, un perill real

Llegia ahir una informació sobre els últims dies de Trump a la presidència dels EUA, i pensava que tot i la seva actuació a la vista de tothom, amb la seva negativa d'acceptar la derrota electoral i fent mans i mànigues per no deixar el poder, hi ha moltes coses que desconeixem i no sabem ben bé el perill que comporta tenir dirigents mundials com ell amb tant poder de decisió.

L'escrit venia a comparar-lo amb Hitler quan va aprofitar per fer-se amo i senyor del poder i va esclatar l'ofensiva contra tot allò que se li posava al davant. Qualsevol excusa era bona per aferrar-se al poder. Trump sembla ser que va estar a punt de declarar la guerra a l'Iran, i que gent valenta li ho va impedir. L'atac no serviria per a res més que mantenir-se en el poder i evitar la seva transferència al president electe Joe Biden.

Fets com aquests et fan pensar i témer la vulnerabilitat de tot plegat. Estem a mercè de qualsevol ximple que, amb el concurs de militars, pugui fer-se amb el poder d'una nació. Això passa a diferents nacions del món, però quan passa o pot arribar a passar a una primera potència mundial, els efectes són imprevisibles.

No es poden fer paral·lelismes ni comparacions amb Espanya, per exemple. De totes maners sí que ens ha de servir per parar atenció als moviments involucionistes, amb actituds xenòfobes i antidemocràtiques. A vegades ho veiem molt lluny, com si no hagués de tenir conseqüències, però cal estar previnguts. Seria bo que tots ens ho agaféssim molt seriosament, i no juguéssim amb foc.

La situació a Espanya no és bona. El poder judicial té massa protagonisme i està totalment polititzat, amb una mentalitat molt propera a les tesis de Vox. No és estrany que aquest partit polític s'hi trobi tan bé, i tingui tantes facilitats per escampar la seva doctrina. El PP hauria de ser responsable i jugar el paper de partit civilitzat de dretes. No aliar-se amb l'extrema dreta, sinó defensar les seves idees i els seus interessos de manera democràtica, sabent que li arribarà l'hora de tornar a governar, però ho ha d'aconseguir amb mitjans legals i plenament democràtics. Fer el joc a Vox a la llarga li perjudicarà, però potser serà massa tard per salvar la democràcia del nostre país.

Els unionistes fracassen a Barcelona

El fracàs de la convocatòria de l'unionisme ahir a Barcelona, en contra dels indults, és una demostració de quina és la realitat a Catalunya en relació al que passa a la resta d'Espanya. No és que siguem tan diferents, però sí que s'ha de tenir en compte que la informació que arriba a la resta d'Espanya no és la mateixa que tenim aquí nosaltres.

La premsa condiciona molt l'opinió de la gent, i a part que és lògic que la implicació dels catalans en una cosa que ens afecta directament i molt de prop, sigui diferent a la resta d'Espanya, aquests estan rebent una informació interessada i se'ls amaga molta realitat.

És important destacar que la manifestació de Madrid que tindrà lloc demà diumenge, agafa l'excusa dels indults per sortir contra el govern de Zapatero. És una demostració de força per contrarestar el que varen dir les urnes que van donar majoria al PSOE, que va ser capaç de recollir els vots dels grups petits per sumar majoria al Congrés de Diputats.

El posicionament del PSOE també és polític i d'interès electoral. Sigui perquè necessita els vots d'ERC, o perquè veu a venir que Europa pot clavar una bufetada als tribunals de justícia espanyols, Sánchez, i també els barons a contracor, s'ha posicionat de manera diferent a com ho havia anat fent abans, i busca amb l'indult dissimular una mica la situació dels presos polítics i el procés català.

No us penseu que això passarà sempre, i arribarà el dia que haurem de recordar tot el que està dient ara, per exemple el PSC, a favor de l'indult. Els socialistes catalans i espanyols són especialistes en canviar de discurs segons els convé, i per tant de poc fiar. Ara toca això, més endavant serà una altra cosa. Iceta ens hi va ben acostumar, i sembla ser que Illa va pel mateix camí.

Trucada entre els dos presidents

Els presidents català i espanyol s'han posat en contacte telefònic i han acordat una trobada presencial a la Moncloa durant el mes de juny. Ambdós tenen ganes de no allargar la situació i trobar-se per intentar posar ordre a les relacions entre els dos governs, després de tanta disbauxa. Sabem que no ha serà fàcil entendre's, però volen si més no aparentar voluntat d'entesa i posar en marxa aviat la taula de diàleg.

Aragonès insisteix que l'autodeterminació és un tema a tenir present i tots sabem què en pensa el president espanyol. Des d'aquí no es pot renunciar a l'objectiu i des de Madrid no se'n voldria sentir a parlar. El front obert amb l'oposició només es pot entendre per la necessitat de majoria al Congrés de Diputats.

M'ha agradat llegir que el conflicte entre Catalunya i Espanya no serà l'únic tema a debatre, sinó que hi ha els fons europeus com un dels temes de l'agenda. Ja fa massa temps que el discurs és monotemàtic i és bo que es parli del futur del país i que es demani com es pensa abordar des de la centralitat.

Continuo pensant que hem de donar un marge de confiança al nou president català, perquè sàpiga reconduir la situació sense que això vulgui dir renunciar als objectius exposats en campanya electoral i que li varen donar prou força com per poder formar govern.

El camí serà llarg, ja ho diu Aragonès, i nosaltres no ens podem inquietar més del compte, però sí que volem resultats i transparència. Volem conèixer en tot moment com estan les coses, i el camí que prenen. Hem estat aturats massa temps, sense guia ni esperances. Cal reprendre el camí, aprendre dels errors i mirar endavant. Catalunya ha de recuperar el prestigi internacional que el caos polític i judicial ha posat en dubte. Els dos presidents tenen feina a fer i no poden trigar gaire a començar-la. Ho seguirem de prop i donarem el nostre suport sempre i quan no ens enredin, sinó que ens diguin la veritat en tot moment.

Aniran sortint noms de possibles consellers

Aquesta cap de setmana sorgiran tot un seguit de rumors de noms de possibles consellers i conselleres, fins a completar la llista de 14. Caldrà veure si el president Aragonès hi tindrà molt a dir o bé haurà d'acceptar tots els noms que li presentin des de JxCat. Semblaria que el president hauria de tenir el poder de vetar aquelles persones que no encaixessin en el seu estil de govern i tarannà, però no sé si el pacte assolit forçava la potestat de JxCat per nomenar els seus set consellers sense que el president hi tingui res a dir.

El que esperem la majoria de catalans és que les persones escollides siguin les més adients i capaces de fer-nos sortir de l'atzucac. Que tingui capacitat i coneixements per resoldre els problemes que es trobaran en cadascuna de les seves àrees. Capacitat de diàleg i d'entendre que Catalunya és més que un 52% de l'electorat. Però això, perquè ho entenguin els constitucionalistes, no vol dir abaixar el cap i renunciar a tot. Vol dir intentar tirar endavant els objectius i programa electoral, de la millor manera i tenint en compte tota la població.

És important que tots plegats entenguem què vol dir dialogar i negociar. En tot aquest procés s'ha oblidat sovint que l'estira i arronsa afecta tothom i no només a una part. Com que no ha agradat que sortissin a defensar uns drets massa temps trepitjats, llavors tot ha estat excuses per acusar-los d'unilaterals. S'han fet coses malament, però s'ha hagut d'actuar per fer notar que les condicions no eren les mateixes per a tothom.

Per aconseguir un equilibri s'ha de desequilibrar la política a seguir. Quan una llengua està oprimida se l'ha de beneficiar per sobre de l'altra per aconseguir aquest equilibri, i això no s'entén. És per això que caldrà veure si el nou govern és capaç de justificar les diferències en pro d'aquest equilibri que tots reclamem i que ens ha de fer més forts com a poble. Som diversos, però hem de ser dialogants i capaços d'acceptar la realitat, fomentant allò que està oprimit i frenant el que oprimeix.