Decebuts d'allò que és públic

Avui llegia l'article de la Montserrat Tura al diari ARA, i també els comentaris dels lectors, i he pensat que fer públic els teus pensaments comporta un risc que probablement no valorem prou bé. La crítica fàcil, amb arguments que no s'aguanten per enlloc, o fins i tot sense arguments, poden tirar per terra un escrit que, sense que l'hagis de subscriure del tot, segur que hi ha algun pensament o idea que et fa reflexionar.

Entenc que una persona que ha tingut càrrecs públics serà sempre criticada per una part de la població, perquè no sempre encertes en les decisions, i sempre hi ha qui pensa diferent i t'ho rebat, amb més o menys gràcia. Valoro, doncs, la seva valentia i em quedo amb una frase del començament del darrer paràgraf: "La principal tasca dels que volen guanyar l'extrema dreta és recuperar el prestigi del que és públic...".

Ara no se'n parla tant, però tots hem sentit a dir allò del cordó sanitari, és a dir, bloquejar qualsevol mena d'acord amb partits d'extrema dreta, partits antisistema, partits que prediquen un discurs populista que queda molt bé, però que no aporten cap garantia que, arribats al poder, puguin resoldre els nostres problemes. No en parlem tant, però cada dia llegeixes comentaris i notícies referides a partits d'extrema dreta que van entrant al cap de més gent, i això espanta, si més no a aquelles persones que hem conegut la dictadura franquista, encara que fos a les acaballes.

Realment, la gent decebuda amb el funcionament de la cosa pública és la primera que s'apunta al discurs populista que promet solucions gratuïtes, com si tot fos bufar i fer ampolles. Segurament, els partits tradicionals no han fet prou per evitar situacions com les que vivim ara, amb greus problemes d'accés a l'habitatge, un servei de Rodalies molt deficient i greus problemes a l'ensenyament o la sanitat, per posar alguns exemples. 

Si no som capaços de recuperar la confiança dels ciutadans, els partits polítics d'extrema dreta tenen les de guanyar, però hem de tenir molt clar que ells no ens resoldran res. Aquí, cadascú ha d'aprendre la lliçó i actuar amb conseqüència. Potser encara hi som a temps, però no s'hi val a badar!

Tot l'any disfressats

Les disfresses, avui, ja no són cosa d'un cap de setmana a l'any sinó que anem sempre disfressats. Hem deixat de donar la cara i ens posem una mascareta per dir tot allò que ens passa pel cap sense comprometre'ns. Parlo, és clar, de les xarxes socials, que són el focus de totes les crítiques, o si més no de les més ostentoses i gairebé sempre sense arguments.

Avui veurem desfilar pels carrers dels nostres municipis, veïns que durant molt temps han elaborat una disfressa per lluir-la unes poques hores. La il·lusió i la traça durant el temps que l'han estat construint, no els hi treu ningú, i nosaltres tenim la sort de gaudir-ne i riure a gust. Això a les xarxes socials no és tan normal. Sí que hi ha humor, però predominen els insults i la crítica barata.

Em direu que insisteixo massa amb el tema de les xarxes socials. És cert que és un tema recurrent al meu blog, però m'imagino que és degut a la ràbia que em fa que hi hagi tanta gent que perdi el temps d'aquesta manera. També em podreu preguntar què hi faig jo? També hi perdo el temps. I us seré franc perquè hi ha molts moments que estic temptat a donar-me de baixa i oblidar-me de tot el que s'hi diu.

Em frena el fet que hi ha notícies que no m'arribarien si no fos a través d'aquestes xarxes socials i llavors, de la mateixa manera que em passa amb la televisió, penso que el que cal és dosificar els moments de lectura i atenció i, sobretot, ser capaç de rebutjar tota la porqueria i saber contrastar allò que ens diuen per estar segurs que no ens estan enganyant.

I també hi ha un motiu molt personal. És a través de les xarxes socials que introdueixo els meus pensaments i reflexions. Aquí hi ve aquell que vol, sense cap mena d'imposició, i el cas que se'n fa és només responsabilitat de qui ho llegeix. El to és el que m'agradaria trobar arreu i sempre donant la cara, amb nom i cognoms. Les disfresses només per Carnaval.

Recuperar la gent sàvia

Ahir, a l'inici de la conferència de l'Ateneu, a càrrec del periodista i politòleg Jordi Barbeta, o tertulià, tal com es va definir ell mateix, va anunciar-nos que intentaria minimitzar la sensació que tot funciona malament que, malauradament, és el que pensem molts i que ens amoïna.

Avui pensava que hauríem d'aprofitar tot el que existeix per utilitzar-lo en clau positiva. Intentar aparcar la negativitat i procurar quedar-nos amb la part bona i interessant, que n'hi ha. Les xarxes socials, per exemple, van plenes de bajanades, de gent mediocre, sense educació ni respecte, ni cap mena de sensibilitat. La majoria de les coses que hi trobem són per llençar o riure'n les gràcies. No tot és porqueria!

Si rasquem una mica podrem trobar conferències, lliçons i comentaris que ens han de servir per veure les coses d'una manera millor, i aprendre. Si tenim la capacitat d'aprendre constantment de tot el que veiem, arribarem a créixer com a persones i, fins i tot, podrem observar la vida amb bons ulls i ganes de continuar.

Crec que hauríem de fer l'esforç de cercar la gent sàvia que encara tenim entre nosaltres. Aquelles persones que ens fan descobrir actituds i maneres de resoldre els obstacles diaris. A vegades només cal que ens posin en ordre pensaments i idees que ja coneixíem, però que potser teníem descuidades dins la nostra ment. Si aconsegueixen que les recuperem, ben segur que hi sortirem guanyant.

Convindreu amb mi que és molt agraït i satisfactori poder escoltar a segons qui, que ens fa oblidar per uns instants tota la mediocritat que abunda en aquest món. Una mediocritat que trobem a la feina, al lleure, i entre els nostres polítics. No tots, però són els que més escoltem i sovint els que tenen més poder de decisió i condicionar la nostra vida.

Recuperar la gent sàvia, que n'hi ha, i procurar tenir present tot allò que ens descobreixen o recuperen de dins nostre, per poder-ho aplicar i ser feliços. Tant de bo que la saviesa superés la mediocritat. No podem permetre que el món segueixi aquesta tendència tan autodestructiva i sense sentit.

Què voldries que recordessin de tu?

Aquesta setmana he assistit al funeral d'en Cinto, un meu cosí amb qui vàrem compartir moltes estones durant la nostra adolescència i de qui en guardo un bon record. La seva mort, massa jove, em va sorprendre i afectar, però no va ser només a mi, sinó que això va quedar palès el dia del seu comiat, parlant amb totes les persones que hi varen assistir.

L'acte, molt emotiu, va recollir pensaments, anècdotes i moments de la vida d'en Cinto per part de les persones que el varen tenir més a prop. Era un recull de tot allò que queda en la seva memòria pel qual serà recordat. Això va fer preguntar-me què voldria que recordessin de mi després quan ja no hi sigui.

Ens passem la vida lluitant per anar creixent, però no sempre agafem el camí correcte, o el més oportú, o el que més bé afavoreix els que tenim al costat, la família, els veïns, els companys de treball i del lleure. Segurament que si hi penséssim una mica canviaríem algunes coses de les que fem, sense que això ens obligués a fer cap marrada important.

Oi que és bonic sentir com els amics i parents d'un difunt en parlen amb elogis i, sobretot, afirmen que al seu costat es vivia molt bé, que no tenia un no per a ningú, que estava sempre a punt per ajudar, sense fer gaire soroll? I això no deu ser tan difícil d'aconseguir si ens ho proposem, o sí?

D'aquí la importància de ser conscients en tot moment del que fem, de per a qui ho fem i quin benefici personal i col·lectiu n'obtenim. D'aquí la importància que cada vespre, abans d'anar a dormir, siguem capaços de repassar tot el que hem fet, tot el que ha succeït al nostre costat, i mirar si ho podem millorar l'endemà.

El comiat d'en Cinto va ser tal com es mereixia, i ben segur que n'estarà orgullós, no tant per ell mateix, com per saber que les persones que han compartit la vida amb ell n'han gaudit. 

Tertúlia improvisada

Aquest matí, sense tenir-ho previst hem improvisat una tertúlia interessant, on es reflexiona sobre la situació actual, com la vivim, què esperem del futur més immediat, sense grans plantejaments ni teories, simplement expressant les vivències pròpies, els sentiments i neguits que ens envolten. 

No sabria dir si el to ha estat pessimista o realista. Probablement no ha estat gaire optimista. Els problemes que estem observant que no s'acaben de resoldre no anima a tenir grans esperances, la qual cosa tampoc no vol dir que tot estigui perdut. 

Ens fem grans i probablement això també ens condiciona la manera de veure el món. Els canvis no sempre els digerim prou bé. A vegades costen d'entendre i et refugies en el passat, a vegades vist amb més nostàlgia de la necessària. El més important de tot, però, és acceptar la subjectivitat dels nostres pensaments, els condicionants que ens fan pensar d'una manera o altra i la capacitat de ser-ne conscients a l'hora de fer les nostres valoracions. 

Les relacions socials afectades per la pandèmia i les restriccions imposades. Les dificultats per gestionar a vida pública, tan a nivell local com nacional. La capacitat dels nostres dirigents. L'experiència a l'hora d'assumir responsabilitats públiques... Tot això ha format part de la conversa, sense gaires pretensions. A títol de reflexió compartida.

No és fàcil conviure i cada vegada sembla com si ens ho posessin més difícil. Parem poc a pensar i això no ens ajuda a l'hora de preparar-nos per al futur, el nostre futur, el que ens envolta i ens afecta directament.

Ha estat un matí de diumenge distret, com un parèntesi en la rutina que tots ens constuïm, ajudats per les obligacions que nosaltres mateixos ens hem creat. La lectura... Sempre arribo a la conclusió que és molt interessant llegir, conèixer altres opinions, sobretot aquelles que són pensades i escrites, que ens poden servir per traçar el nostre camí, i a vegades entendre per què som on hem arribat.

No podem perdre la vida social, encara que a vegades tinguem la tendència a recloure'ns en els nostres pensaments, sobretot si has tingut la sort de crear un entorn favorable, les coses t'han sortit bé i tens certa independència. Els altres són importants, i no només aquells que et poden ajudar, sinó també aquells a qui pots donar un cop de mà. No ens tanquem! Aquest podria ser una de les observacions a tenir en compte.

Els gossos i els llops, d'Irène Némirovsky

Ara fa un moment que he acabat la lectura del llibre que he estat llegint aquests darrers dies, "Els gossos i els llops", d'Irène Némirovsky. Fa poc que vaig descobrir la seva autora, amb el llibre "Jézabel". Irène Némirovsky, va néixer a Kíev l'any 1903 i va morir assassinada l'estiu de 1942, a Auschwitz.

Després de llegir ambdós llibres he conclòs que l'autora és una gran escriptora, que et manté viu i engrescat durant tot el temps i al final et reca deixar els protagonistes. Hi has entrat tant, que et sap greu pensar que ja els deixes i que només et quedarà el record.

De fet em passa sovint que, després d'una bona lectura, em costa començar un llibre nou, perquè el meu cap es troba encara en el marc on s'ha desenvolupat la darrera història. Al final, però no et frenes l'inici d'un nou llibre, perquè tens ganes d'entrar en un nou relat, per conèixer nous protagonistes, noves relacions, noves ensenyances, del dia a dia d'unes persones que, reals o imaginades, t'aporten molt, i et fan vibrar mentre llegeixes la seva història, els seus pensaments, els seus sofriments.

I de tots et quedes amb alguna cosa. De tots aquells llibres que han estat ben escrits i que t'han donat alguna cosa, algun secret, algun tresor per fer front a la realitat que et trobes cada dia.

No és un llibre d'edició recent, sinó que la primera edició d'RBA és de 2011, però us en recomano la seva lectura.

El meu 5.000 en plena campanya municipal!!!

Aquest és l'article número 5.000 que publico en el meu blog des del començament l'any 2005, i de manera diària ininterrompuda des de l'any 2007. Són molts apunts sobre la vida social i política d'Arenys, de Catalunya i d'Espanya, com a destacats, junt amb altres de més íntims de la família i dels amics. 

Cada dia he intentat deixar escrit aquells pensaments i idees a partir de les notícies i comentaris que he llegit a les xarxes socials, opinions personals que no sempre han estat ben rebudes, però que han estat escrites de manera respectuosa, criticant les persones i les seves actuacions amb ple exercici de la llibertat d'expressió, i assumint la crítica d'aquelles altres que no ha agradat el que jo he deixat escrit.

Avui, en plena campanya política de les eleccions municipals del 26 de maig, no puc deixar de parlar-ne i fer obrir els ulls als que puguin estar desorientats. És important que el proper diumenge anem a votar, i votem qui volem que sigui el nostre alcalde o alcaldessa, i també qui volem que ens representi a Brussel·les.

Aquest diumenge, de manera presencial o a través de Ràdio Arenys, hem pogut escoltar els nostres alcaldables i podem tenir una vaga referència de què són capaces de fer si surten escollides. També tenim present la seva trajectòria, els que ens han governat en aquest mandat i en l'anterior. Dues forces que pretenen assolir novament l'alcaldia.

Tenim, però altres candidats molt vàlids, amb un bon equip al darrere. Candidats que em mereixen molta confiança i que us convido a estudiar a fons. No ens deixem enganyar per les aparences, i confiem en la força del canvi, la bondat de la feina senzilla, però constant. Sortim del protagonisme i quedem-nos amb la serietat. No tinguem por als canvis, que la nostra vila està molt adormida i els necessita. Diumenge vinent votem, però fem-ho de manera seriosa i contundent.

L'obsessió malaltissa d'Albert Rivera

Segur que tots coneixeu alguna persona que porta tanta ràbia a dins que és impossible tractar-la amb la mínima consideració que es mereix tot ésser humà. Una cosa és defensar amb totes les teves energies els teus pensaments, ideologia i conviccions, i l'altra és comportar-te com un ser irracional i desitjar tots els mals possibles a l'adversari.

Hi ha personatges públics, un dels quals seria Rivera, que només viuen per fer mal i, si no poden, per desitjar-lo i animar els altres  que ho facin. Si has tingut la sort de créixer en una família amb principis i a la recerca dels valors més sublims, amb moralitat alta, se't fa gairebé impossible pensar que hi hagi persones que es comportin com el senyor Rivera, i alguns més.

Desconec l'origen familiar del senyor Rivera i desitjaria que hagués tingut una infància feliç, però la sensació que et donen les seves paraules i les seves reaccions, et fa pensar que es tracta d'una persona que ha patit molt, que no li han inculcat bons sentiments i que està posseït per l'odi. Només així podries arribar a entendre la seva obsessió malaltissa de fer mal a unes persones empresonades o a l'exili que es poden haver equivocat, però que no es mereixen ni la seva ràbia ni la injustícia que regne a l'Estat espanyol.

La diversitat ens enriqueix, evitem el conflicte

Quan m'he refet del cansament d'aquest matí he decidit escriure el post d'avui. He pensat quina era la notícia del dia que voldria comentar i he fet una petita volta a través de les xarxes socials. De què parlen aquesta tarda de diumenge?

Puc parlar de corrupció, fent esment de la sentència del cas Gürtel, o bé de la moció de censura presentada per Pedro Sánchez. També puc parlar de les creus grogues que es van plantant a diferents poblacions catalanes, avui a Mataró...

Tot això està passant i es repeteix dia sí dia també. Em pregunto què en dirà la història? Què en coneixeran els nostres néts? Serà important per a l'evolució del nostre país o bé quedarà en una trista anècdota en un paràgraf del llibre de text?

Aquest matí, en un moment donat, he palpat la indignació que provocava una processó de creus grogues. He intentat entendre què discorria per les ments d'aquelles pacífiques persones, i si pensaven el mateix que jo. La complexitat dels nostres pensaments fa que les reaccions siguin diferents i només has de demanar serenitat i no fer cap mal pas.

Per què és tan difícil conviure persones diferents? Només hi trobo una resposta: ens falta respecte a la diversitat. No suportem que l'altre sigui diferent de tu. Que pensi diferent i tingui uns altres costums, una altra manera de fer. Resulta totalment estúpid perquè la diversitat ens enriqueix, o així ho hauríem de veure. Què estem fent malament? Què ens ha fallat?

Aquest matí coincidien en un espai obert, no massa gran, diferents cultures que conviuen de costat, cada dia, i per uns instants ens hem mirat i hem descobert que les persones no som tan diferents si prioritzem el diàleg i el gaudir plegats d'una festa.

Els nostres polítics s'haurien de fixar més en les persones i prendre exemple. No es pot estar en política per benefici propi, sinó per servir i ajudar a conviure les persones en la diversitat. Aquesta és la gran recompensa. El demés no comporta conflictes.

Un govern amb empresonats i exiliats i lluny de la paritat

Dos exiliats i dos empresonats entre el nou govern nomenat pel president Quim Torra. Les amenaces del govern del PP no han evitat que el president català nomenés els consellers vetats per Madrid. El ministre portaveu del govern espanyol va deixar ben clar que si es produïa aquest nomenament, actuarien. Ara caldrà veure quina serà aquesta actuació, i si això provocarà que es perllongui la vigència del 155.

Ahir escrivia que no ho veia convenient, però és evident que era la meva opinió, i que al llarg de tot el que portem de procés, en més d'una ocasió he pensat de manera diferent de com s'ha actuat. Veurem si la decisió és bona i ens ajuda a avançar, o bé ens continua mantenint encallats.

Ahir vaig acabar de llegir "Al mateix riu d'Heràclit", de Pep Coll. M'ha resultat interessant i he pogut reflexionar sobre algun dels pensaments del savi filòsof, sobretot relacionats amb la vida pública i la política, però sobretot en la consciència de les persones, la responsabilitat dels seus actes, i les conseqüències dels mateixos.

Un govern en què el president tampoc s'hi ha lluït gaire a l'hora de tenir en compte la paritat. A vegades ens esplaiem amb grans proclames i exigències, però a l'hora de la veritat actuem de manera contrària i incoherent amb allò que hem defensat. No hi havia altres opcions? No es tracta d'obsessionar-se amb el percentatge exacte, però d'això a la realitat que podem observar hi ha una gran diferència.

Davant del cop d'estat defensem la diversitat d'opinió

Aquests dies de dol per a la democràcia al nostre país és bo dedicar el nostre temps lliure a llegir les diferents cròniques, pensaments i reflexions que pots trobar entre els mitjans de comunicació per adonar-te de la diversitat d'opinió. I això és bo sobretot si ho compares amb aquelles persones que només tenen a l'abast una lectura manipulada de tot allò que succeeix cinc-cents quilòmetres al nord.

No tots els espanyols tenen la possibilitat (qui vol ho aconsegueix) de poder contrastar notícies, com ens passa a casa nostra. Aquí, aquells que consideren que els mitjans de comunicació públics catalans estan distorsionats i tiren cap a casa, poden llegir diaris com El País, El Periódico i escoltar les notícies de TVE o Telecinco i viure més tranquils.

Però on es viu la realitat és al carrer, als bars, amb els amics i els companys de la feina, i és en aquests cercles on es cou el present i futur del nostre poble. Hi ha diversitat d'opinions i hem de procurar que es mantingui en el diàleg i la discussió serena i tranquil·la d'aquells que no pensen de la mateixa manera. Aquesta actitud fa gran una comunitat i no podem permetre que aquesta riquesa es perdi.

Ahir, escoltant el periodista John Carlin, acomiadat del diari El País, vaig agrair-li el to i respecte a les persones, al marge de les seves creences. Va defensar l'Espanya que des de Catalunya ens costa de veure, perquè és més silenciosa, però que no té gaire a veure amb l'Espanya que els seus dirigents polítics expressen, defensen i pretenen imposar. La lluita del nostre poble hauria d'anar de la mà també d'aquells espanyols que no pensen ni actuen com Rajoy i tota la seva colla, molts d'ells imputats per corrupció, però que tenen la poca vergonya de voler donar lliçons de democràcia i respecte a l'Estat de dret.

Encara espanyols malgrat el cor ens situï molt lluny

Escriure avui per ser llegit demà és una pràctica que en aquests moments pateix el síndrome de la caducitat portada a l'extrem. El que digui ara, d'aquí a un quart pot ser totalment obsolet i sense interès. L'única cosa que se salva són els pensaments, les reflexions i les opinions situades en el seu propi context.

Som o no som independents? On som en aquests moments? Mentre escric continuem dins d'Espanya, però quan es llegirà l'escrit hi continuarem sent?

El que tinc molt clar és que al llarg dels meus seixanta i escaig anys de vida, mai m'he sentit estimat per Espanya, i no em refereixo als espanyols, perquè no tothom pensa i actua de la mateixa manera, sinó estimat pels seus governs i institucions judicials i legislatives. Ni en temps del dictador, on se'm prohibia parlar i expressar-me en català, ni ara que cada vegada tenim més problemes per defensar la nostra llengua, després d'un miratge fruit de l'aprovació de la Constitució i l'Estatut d'Autonomia.

No m'he sentit estimat, sinó forçat a acatar les seves ordres fossin legítimes o no, encara que siguin legals. En cap moment m'han ajudat a estimar-los ni a sentir-me agraït. Sempre m'ha semblat que com a molt em feien concessions amb la llengua i la cultura, sempre però, amb un seguiment i l'amenaça de la censura en tot moment.

Per sentit comú i formació, m'han explicat que les amistats i les correspondències s'obtenen gràcies al bon tracte i respecte als que potser no pensen com tu, però mai amenaçant-los i molt menys empresonant-los i a cops de garrot. Aquesta ha estat, sobretot, la política del PP, tant del PP espanyol com del PP català, i des de la seva constitució, encara amb més radicalitat de C's.

És per tot això que no em sento ni em podré sentir mai espanyol, per més que estimi molts espanyols que són víctimes també de la mala praxi dels nostres governants. Creia en la possibilitat d'una Espanya federal, però amb aquests polítics és impossible. Podré continuar essent espanyol, però el meu cor mai se'n sentirà.

Rosa Díez critica els que pensen com, quinze anys enrere, pensava ella

Rosa Díez, l'any 1999: "Si la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s'hi adaptaria". La líder d'UPyD, aleshores al PSOE, defensava el dret a decidir i reclamava l'acostament de presos d'ETA.

Aquests són els titulars de la notícia que m'ha cridat l'atenció. La notícia de l'ARA que reprodueix una entrevista de La Vanguardia, cita textualment: "Si algun cop la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s'hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d'adaptar-se al que desitgin els ciutadans lliurement, a l'urna".

Això passava quan Rosa Díez militava al PSOE. Tots caminem i evolucionem. Canviar en la manera de pensar no és cap mal, ni es pot titllar d'incoherència, perquè tot el nostre voltant també canvia i no necessàriament hem d'estar tota la vida d'acord amb els mateixos pensaments.

Canviar d'opinió és lícit i en tenim molts exemples. Una altra cosa és esdevenir radical en postures totalment antagòniques amb les que una persona defensava. No sé capaç d'acceptar l'altre que pensa diferent de tu és un signe d'incapacitat democràtica i per tant de poder representar ningú en un Parlament.

Puc entendre que en aquests moments la dirigent de UPyD cregui que la democràcia no s'ha d'adaptar a la voluntat d'un poble, en aquest cas el català, però no puc entendre que s'obsessioni contra Catalunya i els catalans, amenaçant, com ha fet, de suspendre l'autonomia. Aquesta manca de diàleg i de no acceptar que hi ha qui pot pensar diferent, sobretot quan pensa el mateix que tu defensaves fa quinze anys, no té cap sentit ni es pot entendre.

En la mateixa entrevista defensava mesures de reinserció per als membres d'ETA empresonats, i ara rebutja qualsevol mesura de gràcia per als presos. Certament el canvi ideològic de Rosa Díez és impressionant, però li respectem alhora que li demanem que respecti els que pensem diferent d'ella, sobretot quan una gran majoria del poble català i dels seus representants polítics ho defensa de manera pacífica i democràticament. Volem votar. Només això. On és la blasfèmia que esquinça les vestidures?

Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora

Aquesta tarda, en un tanatori desbordat, hem acomiadat en Jordi de la manera que ell hauria volgut i amb les persones que ha estimat i l'han estimat. Els companys de feina, que en molts casos són circumstancials, també li hem volgut dir adéu i explicar-li que ens ha deixat un buit molt difícil d'emplenar.

Durant l'acte de comiat, els amics i familiars l'han ben descrit, davant d'una multitud ben diversa. El que feia únic a en Jordi era la facilitat per travessar qualsevol barrera ideològica, cultural i social. No és estrany doncs que, tot i tenir els perfils polític i sindical ben definits, persones d'altres ideologies i pensaments també l'hagin plorat.

Qui no l'hagi conegut, després de l'acte d'aquesta tarda entendrà que aconsegueix una persona compromesa i dedicada als altres. A vegades et dol que no sigui fins que la persona ens deixa que no sobresurtin aquestes imatges tan evidents d'amistat i complicitat. Ho deia diumenge, el dia que va patir l'infart, que fins i tot els que s'hi havien barallat intensament i durant molt de temps, eren col·legues i amics, amb qui sabia compartir moments alegres. Aquests, ara, també el ploren i reconeixen que malgrat tot, en Jordi es feia estimar.

No diguem de les persones que l'han compartit en la festa, en la disbauxa, però també en el treball per construir una família, en un grup de treball, en una reivindicació i en la defensa dels drets més fonamentals.

Avui, una vegada més, hem alternat somriures i riallades. Amb anècdotes familiars i també dels amics del lleure. La frase repetida del capvespre ha estat: "Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora". El component independentista ha estat present com no podia ser amb en Jordi de protagonista. Segur que si Catalunya esdevé independent, Mataró recordarà en Jordi per la seva empenta, il·lusió i capacitat d'engrescar els altres. Vivia en la utopia, que és el que ens pot fer grans.

Indesinenter al Teatre Principal

Aquesta tarda hem assistit a la projecció del documental Salvador Espriu, Indesinenter, produït per Televisió espanyola a Sant Cugat. Una pre-estrena que es podrà veure aquest cap de setmana pel segon canal de la televisió espanyola, a mitja nit, i que avui hem pogut veure uns pocs arenyencs. No sé si ha estat el fred, l'hora, la mandra... que ha deixat molta gent a casa o bé comprant per al gran recapte.

Voldria felicitar els autors del documental que, sortosament, són molt millors directors que no pas oradors. Al final estàvem massa freds per iniciar un debat o fer preguntes, que no vol dir que, els pocs que hi érem, no haguem gaudit del documental.

Un documental sobre Espriu, per al públic espanyol, em desperta una certa curiositat. Com reaccionaran? El documental reforça la idea d'un poeta català, compromès amb la seva terra, la nació catalana, i avui aquesta imatge no és la més apreciada pels espanyols. Quin interès hi tindran?

Per als arenyencs, fins i tot els nouvinguts, Espriu és un mite que ens enorgulleix, encara que no l'acabem de conèixer prou. El documental obre algunes portes de la seva vida i pensament, però no sé si les suficients.

Permeteu-me que, una vegada més, demani als organitzadors d'actes del Principal que siguin puntuals i no facin perdre un quart d'hora als que ens agrada ser-hi a l'hora anunciada. També a la senyora que ha entrat a la sala, quan el documental ja havia començat a rodar, desplaçant-se fins a la meitat de la sala, a cop de talons. A casa ens varen educar a respectar els altres, però veig que no tothom pot dir el mateix.

Malgrat aquestes anècdotes, estic content d'haver-hi assistit, i penso que el treball és una bona mostra, una més, de la importància d'Espriu per al nostre poble, el nostre país, i per a la cultura de la nostra nació.

La submissió de la dona i l'estudiant de piano delinqüent a La Vanguardia

La pàgina 24 de La Vanguardia d'aquest dilluns m'ha deixat astorat. Per uns moments he pensat que no era real, que estava somiant i que em despertaria pensant que els somnis són molt imaginatius i sorprenents, però no, no estava somiant, sinó que era ben real.

De fet, venia de llegir les pàgines 22 i 23, amb un reportatge sobre l'Associació Obertament, amb dos protagonistes valents que ens donen lliçons a aquells que la vida ens ho ha posat fàcil. No sé si titllar la notícia de positiva o no, si més no alliçonadora i esperançadora. En tot cas la llàstima és que calgui valents per adornar-nos que ho estem fent malament.

Tornant a la pàgina 24 us diré que a part de la columna "Lletra petita", de Magí Camps, que parla de l'ingrés de Carme Riera a la Reial Acadèmia Espanyola, hi ha una notícia de Girona i una altra de Granada.

De Girona ens parla dels perills de tocar el piano, arran de l'inici d'un judici contra una estudiant de música per a la qual es demanen set anys i mig de presó per contaminació acústica. La notícia de Granada és l'edició d'un llibre, per part del seu arquebisbat, en què es defensa la submissió de la dona. D'aquest mateix diari acabava de llegir La Contra, que entrevista el jesuïta Rodolfo Cardenal, ambdós de la mateixa Església, però que no tenen res a veure.

Oi que enteneu el meu astorament? Ja sé que s'ha de conèixer tota la història de l'estudiant de Puigcerdà a qui s'acusa de causar greus lesions psíquiques a la seva veïna, però imaginar-me que la puguin ficar a la garjola durant més de set anys... la veritat se'm fa difícil d'entendre. No és el primer cas de conflictes veïnals per culpa del piano o altres instruments musicals, i fins i tot n'he parlat en aquest mateix bloc, però aquest cas em sembla increïble.

I l'arquebisbe em preocupa i també m'emprenya. Està en la línia del pensament i ideologia de la Conferència Episcopal Espanyola, i força lluny del papa Francesc. L'autora del llibre, la italiana Constanza Miriano, que ha convertit el llibre gairebé en un best seller a Itàlia, afirma que "ara és l'hora d'aprendre l'obediència lleial i generosa de la submissió", i no continuo per no escandalitzar ningú més.

Pell de gallina, aquest vespre a Can Palauet

Aquest vespre, a Can Palauet, a Mataró, hem compartit tres experiències de vida, una de les quals ens ha posat la pell de gallina. La primera cosa que em ve al cap en situacions com la d'avui és que necessitem reflexionar més sobre què estem fent, i parar-nos un moment i ser conscients que vivim i de com vivim. Segur que la societat aniria més bé si fóssim capaços de pensar en què estem fent i per què ho fem.

La Lluïsa ens ha mantingut més de mitja hora atents, sense gairebé respirar, pendents de les seves paraules, els seus pensaments, les seves vivències. L'experiència d'una part de la seva vida que et demostra que sovint la realitat supera la ficció.

Aquest vespre a Mataró hem celebrat el dia del cooperant, de la mà de l'Associació Amics de la República Dominicana, i hem pogut escoltar en Jordi Cussó, i també a la Gemma Daban, la Lluïsa Osa i la Núria Such, unes cooperants que comparteixen una experiència de vida lluny de casa, unes de manera temporal, d'altres... una opció de vida?

Ha valgut la pena, i les persones que han omplert a vessar la sala d'actes de Can Palauet, ho han expressat amb aplaudiments i agraïments. Cal felicitar als amics de la República Dominicana, l'encert en l'organització de l'acte i, sobretot, la feina que fan per ajudar i posar-se al lloc de moltes persones de la República Dominicana. 

Eduard Punset

Al setmanari "cultura|s" que edita els dimecres La Vanguardia, he trobat, aquesta setmana, un interessant article de Esteban Hernández sobre Eduard Punset, "De què parlem quan parlem de Punset", on fa una recopilació de diferents pensaments expressats en la bibliografia de Punset. Si teniu ocasió de llegir-lo, penso que val la pena, ja que no us el transcriuré en aquest bloc, però si que m'agrada fer algun comentari al respecte.

"Ens movem guiats per sentiments, i donar massa importància a la raó és anar en contra de la nostra naturalesa". Segons Punset  insisteix en la importància de la passió per sobre de la raó, i considera necessari "llançar per la borda tot el pensament aristotèlic que ha farcit la cultura occidental insistint en la irracionalitat i la perversitat de les emocions". És per això que, en el camp laboral, assegura que més que el coneixement adequat, el que cal és creativitat, la qual cosa requereix d'un nivell d'intel·ligència determinat.

I per acabar ens diu que "resulta fonamental que siguem capaços de canviar d'opinió, que ens obrim a les possibilitats". I això ho he recollit de manera especial i hi he reflexionat al respecte.

Sovint lloem les persones que en el transcurs dels temps es mantenen ferms en la defensa dels seus principis, de les seves opinions sobre les coses, i en canvi ara se'ns diu que és bo ser capaços de canviar d'opinió. No necessàriament estarà parlant d'actituds contradictòries, sinó evolutives.

A vegades ens fa por observar que actualment pensem de manera diferent a com ho havíem fet anteriorment, i ens sembla que ho hem d'amagar. Potser si escoltem més els altres, serem capaços de canviar d'opinió. No es tracta de ser volubles i caminar segons bufi el vent, sinó d'aprendre dels altres i no tenir l'orgull de pensar que només nosaltres tenim la possessió de la veritat.

"Per això, en el nostre temps, desaprendre la majoria de les coses que els altres ens han ensenyat és molt més important que aprendre", del llibre El viatge a la felicitat.

Passejada d'estiu anormalment fresc

Ja sé que no és bo que a aquestes alçades de juliol faci aquest temps tan núvol, perquè perjudica les persones que viuen del negoci dels xiringuitos i terrasses a la Riera, però si m'ho miro de manera egoista, jo estic al cel. Res de calor, ni excés de sol. Pluja tot sovint... 

Avui he fet el que hauria de fer cada dia, però em fa mandra. Amb la M. Àngels hem anat fins a Canet, per la tercera, a pas ferm. Com que el dia acompanyava, no ha estat gens pesat i en tot cas serà demà quan ho notaré. La falta d'exercici emmandreix i rovella els genolls i totes les articulacions. A veure si sóc capaç de repetir-ho, i si no és diàriament, que sigui sovint.

La Dolors, l'altre dia ens comentava que cada dia dedicava una hora a caminar, i ho feia sola. Era la seva hora. Ho entenc i penso que és interessant. Tothom dedica una hora diària a pensar i reflexionar? La Dolors ha trobat la manera, i de passada fa exercici. Potser si tots dediquéssim una hora diària a pensar sobre què hem fet i que tenim previst fer, la vida aniria d'una altra manera. No us sembla que improvisem massa? cometem errors per no respondre de la manera idònia en el moment adequat.

Demà hi ha una nova reunió bilateral Estat-Generalitat. Creieu que hi aniran amb les idees clares? i amb ganes d'avançar? (un moment, que canvio el canal de televisió, que ara comença aquella sèrie de dues dones no sé què, que no s'aguanta!) No us sembla que serà una reunió per marejar la perdiu? El govern de l'estat té cap interès a traspassar cap competència en aquests moments?

Voldria equivocar-me, però penso el mateix que el senyor Duran. És un gat vell i no s'il·lusiona fàcilment. El govern del senyor Zapatero ens ha enredat massa sovint i, com en Pere amb el llop, ni tan sols reaccionem. 

Sabeu que entenc la gent que passa de la política? en lloc de tancar-te a l'ajuntament fins al vespre, pots anar a caminar observant el mar... per què ens hem de preocupar pels altres? això deu ser el que passa oi? ...en el fons, podem suavitzar i moderar les formes, però... un no canvia tan fàcilment.

Avui fa 75 anys del "alzamiento nacional". Els pares ho varen viure, i varen patir les conseqüències. És bo recordar-ho. Després de tants anys, encara no hem trencat les cartes.

Al cap del dia

Avui és d'aquells dies que costa trobar-hi rèdits. M'he passat una bona part del dia a la carretera, dues vegades a Vic i dues a Barcelona, i a tot això cal afegir-hi quatre hores a l'hospital, esperant. He pogut, això sí, llegir el diari més a fons, no només les notícies sinó també els articles. ARA té uns bons articulistes.

He assistit a la reunió de la Coordinadora de Ciutadans pel Canvi, però estava tant cansat que només he pogut escoltar i no he fet cap intervenció. El primer punt de l'ordre del dia era analitzar els resultats electorals, i com a segon hem parlat del paper de la nostra entitat en aquesta nova situació. El tema té molt de suc i convida a parlar-ne extensament.

Algú ha comentat que ahir, a l'entrevista de Carod-Rovira a l'Àgora, ens va mencionar. A mi també em va cridar l'atenció. És ben curiós com a la vida no saps de qui refiar-te o amb qui confiar... Montilla va tenir molt clar que no volia concórrer a les eleccions amb nosaltres. No sé si pensava com en Puigcercós que li podíem fer perdre vots. Més? Vàrem signar un acord...

Herrera ja ha respost a Carod sobre la seva proposta de plataforma catalanista d'esquerra. Penso que moviments d'aquests no acostumen a sortir de partits consolidats, amb més o menys projecció. Una plataforma com CpC?

Berlusconi ha guanyat, a cop de talonari, la moció de censura. Estem parlant de democràcia representativa o dictadura del poder del diner? Si en democràcia poden passar coses com a Itàlia, és que el model no és perfecte. Alguna cosa falla. La corrupció hi té cabuda, i al nostre país en tenim proves.

Ha estat un dia d'idees disperses, que han vingut a batzegades. Com a l'escrit d'avui. Això no vol dir que no tinguin importància. Aquests dies veurem més declaracions i tothom anirà clavant cops d'espatlla per fer-se lloc. Ningú es voldrà quedar com un quadre, però qui serà l'últim?