Visitant una vila fantasma

Ahir us parlava del soroll de les ciutats, i tenia molt present la notícia que sortia del carrer de Tuset de Barcelona, i avui us parlaré del silenci. Us parlava de la contaminació acústica i de les dificultats de compaginar la gresca i alegria d'uns amb la pau i tranquil·litat a la llar, dels altres. Només aquelles persones que viuen en un carrer estret o una plaça plena de bars i terrasses poden explicar-nos què és viure i conviure amb visitants ocasionals que han decidit passar la vetllada a la fresca tot bevent una cervesa i fent-la petar.

Avui us parlaré de pobles i ciutats que durant uns mesos esdevenen ciutats fantasma, sense gairebé moviment de persones. Hotels, restaurants i botigues tancades esperant la temporada i la visita dels forasters, la majoria turistes estrangers. Pobles i ciutats que potser només els trenca el silenci un grup de jubilats de l'Imserso. Res a veure amb la gresca i la disbauxa de la temporada d'estiu.

Segur que tots hem visitat un poble turístic a l'hivern, i ens ha sorprès gratament la tranquil·litat que es respira. La pregunta que em faig és què en pensa la gent que hi viu tot l'any? Les persones que es troben desbordades de cop i volta, transformant el poble com aquell que gira el mitjó?

Probablement, les persones que tenen una certa edat valoren positivament aquests mesos de calma i solitud. Són persones que no acostumen a sortir al carrer quan aquest està ple de forasters. Els mateixos botiguers i empresaris de la restauració segurament que tampoc hi són. Els treballadors acostumen a venir de fora i, per tant, desconeixen com és el poble quan està tot tancat. 

Si em feu triar entre un extrem i l'altre m'ho posareu molt difícil. És allò que els extrems no són mai prou bons, però si insistiu us haig de dir que els pobles buits em deprimeixen i que malgrat els problemes de convivència amb què ens podem trobar, no hi ha res millor que trobar-te amb la gent i aprendre a conviure, respectant els altres i fer-los la vida fàcil.

Matinal Domènech i Montaner

Aquest matí, amb l’Ateneu arenyenc, hem visitat Canet de Mar i en concret una part de l’obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Ha estat com un parèntesi dins del conjunt d’actes que diferents entitats i l’Ajuntament d’Arenys organitzen per commemorar el cinquantenari de la mort de Cèsar Martinell, l’any 1973.

De Lluís Domènech i Montaner en celebrem el seu centenari i també l’Ateneu ha volgut incloure dins del seu programa cultural unes referències al gran arquitecte, i una d’elles ha estat la d’avui, visitant la Casa Domènech, la Masia Rocosa, observant des de fora l’Ateneu canetenc i la Casa Roura, i entrant al cementiri de la població, on s’hi troben uns panteons dissenyats per l’arquitecte, que no hi és enterrat, sinó al cementiri de Sant Gervasi, a l’espera que algun dia les seves restes puguin ser traslladades per reposar amb els seus familiars.

Hem comptat amb un guia excepcional, com és en Carles Sàiz i Xiqués, president del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, que ens ha explicat de manera exhaustiva i amena l’obra i la figura de l’arquitecte, les seves arrels familiars a la població, la història i la seva qualitat com a professional de l’arquitectura, que ha deixat petjada a Canet de Mar, però també a moltes altres ciutats del nostre país, de manera significativa a Barcelona, on hi va residir, tret dels estius que passava a Canet.

Plaent, instructiva i enriquidora serien alguns dels qualificatius amb què definiria la nostra visita a la població veïna. Conèixer la història del país, i gaudir de les obres realitzades pels nostres avantpassats és una bona manera d’estimar la nostra terra i la nostra gent. Estic convençut que és així com podem deslliurar-nos de les xacres que ens empastifen i ens amarguen la vida. La Cultura, en majúscula, és el que ens diferencia de la vulgaritat on hi estan sotmesos massa mortals, i també nosaltres si ens encantem i no hi prestem prou atenció. Hem d’agrair, doncs, a totes les persones i entitats que mantenen encesa aquesta flama que ens fa lliures i feliços, i ens ajuden a aprendre i ser més persones dia rere dia. Gràcies.

La nostra cara bruta

Quan surto de viatge i visito pobles i ciutats haig de fer un esforç per no deprimir-me. Em pregunto moltes vegades per què ells ho poden fer i nosaltres no. Com és possible que ho tinguem tan mal organitzat si pots comprovar que n’hi ha d’altres que ho apliquen tan fàcilment. I el resultat és evident, i la pregunta no té resposta, a no ser que no et sàpiga greu d’enfadar-te amb tu mateix i amb tothom.

Aquesta vegada també em vaig fixar en la neteja dels carrers i com la majoria de la gent es comportava cívicament, una assignatura pendent a casa nostra. Però la meva observació preferent va ser una altra. Em preguntava si el país que visitava no tenien llum a les cases, ni gas, ni telèfon, ni fibra òptica. Tot el que es podia observar a les façanes de les cases eren els pluvials, la majoria d’ells, per no dir tots, soterrat el desaigüe. I això no passava en un poble, dos o tres, sinó en tots. Pobles i ciutats, fos quin fos el nombre d’habitants.

A casa nostra és una vergonya! Ni les companyies s’encarreguen de mantenir bé el cablejat, ni es posen d’acord amb els ajuntaments per soterrar-ho, ni els ajuntaments aprofiten la urbanització dels carrers per preveure’n el soterrament. Si no arreu del país a la majoria de pobles i ciutats, i a tots els carrers.

Sé que la solució no és fàcil, ni econòmicament ni conceptualment. I és llavors quan veiem uns carrers amb unes façanes que fan fàstic, per més bona voluntat dels seus propietaris.

Suposo que enteneu la meva desesperació. Gaudeixo de la visita. Em meravella la manera com cuiden les cases, pobles i ciutats, i procuro oblidar-me de com ho tenim a casa. Jo continuaré denunciant aquesta manca de sensibilitat, però soc conscient que és picar ferro fred. 

Vic, any 1180

Avui hem fet una immersió a la catedral romànica de Vic, l'any 1180. Sota el títol "Avui, fa mil anys" i de la mà del Patronat d'Estudis Osonencs ens hem endinsat a l'edat mitjana, a través d'un audiovisual i les interessants explicacions de Marc Sureda, conservador del Museu Episcopal de Vic.

La satisfacció que experimentes quan tens l'oportunitat de rebre un bany de coneixements, a través de la cultura i la història, només es pot entendre si la vius. Per més que m'hi esforci no aconseguiré transmetre-ho i l'únic que puc fer és animar a tothom a deixar-s'hi caure i viure-ho en pròpia persona.

El Museu Episcopal de Vic és un equipament que continuo pensant que encara hi ha massa gent que desconeix. La col·lecció d'art que s'hi exposa és una joia que no es paga amb diners. La bellesa de les seves pintures i escultures et fan descobrir la riquesa de la nostra història, i la sort que hem tingut que existissin unes persones que varen treballar i lluitar per preservar aquest patrimoni, i fer possible que nosaltres en puguem gaudir mil anys després.

És una llàstima que avui es valori tan poc la cultura, fins al punt que en molts ambients és desprestigiada i volgudament arraconada, probablement per ignorància, però també per deixadesa i una política pública poc compromesa i entusiasta. Admirar les obres d'art és la millora manera de cultivar la nostra sensibilitat, la qual és imprescindible per mantenir una societat culta i digna. Si ens queixem de tants problemes de convivència i respecte, és en gran part per aquesta manca de sensibilitat. Sens dubte, visitant el Museu Episcopal de Vic, com tants d'altres museus del nostre país, és la millor inversió que podem fer pel nostre futur com a civilització.

L'audiovisual, que imagina com era la catedral romànica de Vic, ens ajuda a entendre la història d'un moment i un temps concret del passat i contribueix a estimar el país. Però poder gaudir de la visita presencial de les obres que ofereix el museu és una delícia i t'oxigena per continuar endavant, per superar aquells desenganys que pateixes, sobretot si et deixes portar per la simplesa de moltes converses banals i estúpides a què ens tenen acostumats les xarxes socials. 

Des d'aquí el meu agraïment al Patronat d'Estudis Osonencs per haver-nos ofert la possibilitat de visitar una vegada més el museu, ara amb motiu d'aquesta nova àrea d'immersió medieval, i haver-ho pogut fer sota la conducció del seu conservador. 

Visita a la casa Pratdesaba

El Patronat d'Estudis Osonencs ha organitzat una visita a la casa Pratdesaba de Vic per a tots aquells socis interessats en la història de la nostra ciutat, de personatges com Josep Pratdesaba i Portabella, un vigatà il·lustre de ressò internacional. Des del moment que vaig rebre la invitació, vaig pensar que era una bona ocasió per visitar la seva casa, i el seu observatori astronòmic, instal·lat a dalt de tot de l'edifici.

De jovenet, anant a fer d'escolà a l'església de les Sagramentàries, que es troba davant per davant, em cridava l'atenció l'observatori, pintat de blanc i amb els signes del zodíac. Avui he sabut que no va ser el primer observatori que es va fer construir, sinó que ja en va tenir un en el seu domicili de la plaça major, encara que menys sofisticat.

Recordo Josep Pratdesaba a l'interior de l'església, al lateral dret. Una persona que jo veia molt gran i que sempre em va despertar admiració i que puc dir amb orgull que vaig tenir el goig de conèixer, encara que no hi arribés a parlar mai. La diferència d'edat, vuitanta-cinc anys més que no pas jo, segur que ho poden explicar.

En Xavier Cervera, que ens ha fet de guia, i també l'Anna, besnéta de Josep Pratdesaba i propietària de l'edifici, ens han parlat del científic i hem pogut veure la seva casa, plena de records i d'alguns objectes que, malgrat els anys transcorreguts, encara funcionen, com és una ràdio, un rellotge de pèndol o un piano, per nomenar-ne uns quants, i que són testimonis d'una manera de viure d'ara fa més de cinquanta anys. Josep Pratdesaba va morir l'any 1967.

Ja ens havien avançat que la família ho guardava tot, i ho hem pogut comprovar. L'habitatge, que és força gran, està ple d'objectes, la majoria dels quals donen testimoni d'aquells anys, del treball i dels reconeixements rebuts, entre els quals destaca el de la International Lunar Society de Londres, que va donar el nom de Pratdesaba a un cràter de la lluna.

En aquests moments l'Agrupació Astronòmica d'Osona està restaurant l'observatori per aconseguir deixar-lo en les mateixes condicions de quan Josep Pratdesaba contemplava les estrelles, després de molts anys abandonat. Avui hem pogut veure el telescopi desmuntat en peces, ja restaurades, l'exterior de l'observatori pintat novament de blanc i amb els 12 signes del zodíac, i l'inici dels treballs interns per deixar-lo en condicions de ser visitat per totes les persones interessades en el món de l'astronomia.

Vull agrair al Patronat l'oportunitat que ens han donat per fer aquesta interessant visita, i animo tothom a apuntar-se en les properes que es puguin organitzar.

Escapada a Begur

Aquest matí de divendres hem fet una escapada a Begur, una població de la Costa Brava que no havíem visitat fins ara. L'experiència ha estat interessant i m'han vingut ganes de comentar-ho. De fet ha estat realment una escapada, de poques hores, just una matinal d'un dia ennuvolat, però sense pluja. Un més del que ens està afectant les darreres setmanes. No fa sol, però no plou.

La població de Begur m'ha encantat, perquè sense grans pretensions, si més no aparents, enamora la cura que els seus habitants i dirigents polítics tenen del poble. Net i polit, però també endreçat. No es tracta només de no trobar-hi papers o plàstics per terra, o bosses de la brossa no recollides, sinó que les parets de les cases es troben lliures de fils elèctrics i de telefonia. Les aigües pluvials també ben dirigides.

Algú, que no fos d'Arenys de Mar, podria pensar que tot això que comento no té gaire sentit, però els que vivim a la nostra vila i ho patim, sí que hi trobem sentit, perquè casa nostra no té res de tot això. No hi ha carrers que no estiguin plens de brutícia, amb bosses de la brossa, capces, papers... i els fils elèctrics travessant els carrers de banda a banda, o recargolats per les façanes de les cases.

A la nostra vila s'ha reurbanitzat carrers i s'ha aprofitat per canalitzar les aigües pluvials, però no tots hem tingut la mateixa sort. Al carrer de casa, que es va aixecar farà uns tres anys, l'obra municipal va barrejar les aigües pluvials amb el clavegueram. Els embornals connecten amb el clavegueram. Tot i que els veïns ho vàrem denunciar durant les obres, el nostre Ajuntament, amb l'equip de govern pràcticament idèntic a l'actual, i la mateixa alcaldessa com a responsable d'Urbanisme, no ens va fer cas, titllant-nos de partidistes sense escrúpols.

La nostra visita a Begur ha tingut la part positiva, de gaudir d'un bon paisatge i una població endreçada i curosa, amb la negativa de pensar que a casa nostra això no és possible, i que fins i tot ens fa vergonya convidar-hi amics i forasters, per la incomoditat que ens representa observar el desmanec que entre tots, vilatans i govern municipal, permetem que predomini als nostres carrers i places.

Sobremedicats

Aquest diumenge el diari ARA parlava de la sobremedicació, i analitzava uns quants medicaments, els més consumits, i en desxifrava alguna de les conseqüències de prendre'ls durant massa temps. L'article era prou extens com per passar-hi una estona i em preguntava què en dirien els metges, els quals quedaven una mica retratats. Es trobava a faltar una mica més de control sobre el consum de medicaments, sobretot pensant en les persones amb malalties cròniques, normalment persones grans, però no només.

M'ha cridat l'atenció l'omeprazol, no només per ser un dels medicaments més prescrits, sinó perquè es deia que es receptava com a protector d'estómac, i es posava en dubte la seva eficàcia. També s'insistia en l'excessiva durada del seu tractament.

Penso que avui els metges, ja sigui perquè estan desbordats, o bé perquè els malalts sembla que insistim en què ens receptin medicaments i així marxem contents de la consulta, no hi prou control dels medicaments que estem prenent, i sobretot la durada. L'omeprazol, que fa molt temps que el prenc, el considerem una garantia per poder prendre tots els altres medicaments, sense perjudicar gaire el nostre estómac. Davant la informació que apareixia aquest diumenge, entren tots els dubtes i la reflexió si convé continuar prenent-lo diàriament.

M'imagino que tots hauríem de reflexionar una mica més, i intentar substituir, dintre el que es pugui, medicaments per productes naturals, alguns dels quals també comporten beneficis. No hauríem d'exigir tant als nostres metges perquè ens donin la recepta, i creure'ns que seguint una dieta saludable i fent més exercici, potser podríem eliminar alguns d'aquests medicaments.

Cal prendre la informació del diari ARA com un seguit de recomanacions, i no considerar-ho alarmista, però si que potser ens hauríem de parar a pensar si tot allò que en aquests moments estem prenent, és realment necessari. Potser una visita al metge, ara que no hi ha tanta pressió per la pandèmia, aniria bé per començar de zero i només mantenir aquells medicaments que la nostra constitució i salut ens obliga respectar.

El rei es trasllada a Catalunya

Davant la nova visita del rei a Catalunya, amb motiu del Saló de l'Automòbil, s'ha organitzat una manifestació per demostrar el rebuig d'una bona part de catalans, amb el lema que Catalunya no té rei. 

És evident que es tracta d'un acte testimonial amb la importància que se li vulgui donar. El nombre de participants no serà de ben segur elevat, però serveix per fer constar que una part de la població està en contra de la figura i el que significa, però també de l'actitud que va tenir el 2017, amb el recordat discurs del 3 d'octubre, on va deixar clar quina era la seva posició davant del conflicte territorial.

Els seus defensors diran sempre que no tenia altra opció, però jo sempre he pensat que no s'esperava una defensa del territori català, però sí una posició més en la línia de sobirà de tot el territori espanyol. S'esperava un discurs demanant diàleg per resoldre el conflicte, i no pas mà dura contra els independentistes catalans. Molts que no haurem sortit al carrer, més enllà de les manifestacions de l'onze de setembre, ens vàrem sentir agredits i des de llavors, si encara ho estàvem, gens representats per la figura del rei d'Espanya.

Entenc, doncs, que davant d'una visita del rei a Catalunya, hi hagi gent disposada a sortir al carrer a tirar-li en cara la seva posició i la poca estima que va demostrar cap a una part de la població, que hi discrepava, però que havia de reconèixer com a part del poble espanyol. Agradi més o menys.

El principal problema de Catalunya no és el rei, sinó la manca de respecte, per part de les institucions estatals, vers la diferenciació territorial de l'Estat. La idea que en algun moment havia defensat el PSOE, del federalisme, no ha estat mai ben vista per la majoria de la població espanyola, sobretot per la dreta, i aquesta negació d'una realitat diversa, fa que no sigui possible un encaix de Catalunya en el conjunt de l'Estat, i que el problema s'allargui en el temps, sense que mai s'acabi de resoldre, perquè els catalans mai renunciaran al seu dret a l'autodeterminació.

Una institució que per a molts fa nosa

Cada vegada sabem més la veritat del que va passar i no ens serveix de res. En el cas de la corrupció del rei emèrit i els possibles vincles del rei Felip VI, anem coneixent nous episodis i fets que l'involucren en la corrupció, però sabem que no servirà per encausar ningú. Això més aviat provoca impotència i ràbia. A vegades penses que potser seria millor no saber-ho i continuar vivint enganyats, abans que indignats per no poder fer res per carregar-los les culpes.

A totes aquestes notícies s'hi ajunta la visita que els reis actuals estan fent a tot el país, i que aviat tocarà a Catalunya. No són ben rebuts per a moltes persones, però els hem d'aguantar. Ells ho fan com un deure i nosaltres ho vivim com una obligació. El millor seria, en les circumstàncies actuals, que es quedessin a casa i ho deixessin per a més endavant.

Hi ha qui veu en tot això el principi de la decadència, però jo, que en aquests temes sóc molt pessimista, penso que només es tracta d'un parèntesi negre de la institució reial, a l'espera de temps millors, sobretot aquells en què passen més desapercebuts. 

A tot això només faltava la coincidència de la celebració de l'aniversari, en números rodons, del Tribunal Constitucional, per acabar d'embolicar-ho tot i, per a molts, acabar de maleir la situació que estem patint. No es pot lloar un Tribunal com si es tractés d'alguna cosa sagrada quan depèn de la voluntat dels seus membres, que en cap cas garanteixen l'objectivitat en les seves decisions. Estem en mans d'un poder que té la lliçó ben apresa i que res els farà moure del camí traçat. El concepte de democràcia i respecte als drets humans és totalment ignorat per uns defensors de l'estatus quo, basat en la defensa a ultrança de la unitat d'Espanya.

Pedro Sánchez visita els policies ferits

Dins del conjunt de fets que succeeixen aquests dies a Catalunya, avui s'hi ha sumat la visita llampec del president espanyol en funcions als hospitals de Sant Pau i el Sagrat Cor, una visita molt discutida per la part independentista i jo hi afegiria humanista. Per què desplaçar-se a Barcelona per visitar uns ferits i els altres no?

Això diu molt de la poca moralitat del president en funcions i que ho col·loca tot al calaix de l'èxit electoral. Tots els moviments pensats per afavorir la seva imatge davant de la majoria electoral que el pugui fer president. Se'n sortiran?

En situacions i actituds com aquesta només em fa desitjar el pitjor resultat personal del president en funcions, sense oblidar quina alternativa ens dóna a nivell espanyol, amb una dreta embogida i amb moltes ganes d'ensorrar Catalunya.

Quant a la negativa de Sánchez a trobar-se amb el president català, ja ho vaig comentar l'altre dia, hi hem de tornar a veure la imatge de les eleccions del 10 de novembre que condiciona qualsevol moviment al respecte. Es tracta d'un president en funcions que aspira a guanyar les eleccions i ha de fer molts equilibris. Però també hem de veure la imatge que dóna el president català, un president que no només l'oposició li demana la dimissió, un president que no és capaç de liderar la gestió política de Catalunya, un president que no sap ni vol parlar amb els partits de l'oposició, i que només es dedica als catalans independentistes.

És important tenir tots els elements presents per saber valorar la situació en què ens trobem, i és per tot això que jo repeteixo una vegada més que necessitem un canvi de líders polítics al nostre país.

Arribem a Wien

Hem arribat a Viena en tren, des de Praga, que ahir el vespre m'acomiadava amb un a reveure. Els que coneixeu la ciutat sabreu que Viena, d'entrada, no té res a veure amb Praga. Té un caràcter més de ciutat gran europea, amb un volum de turisme més que acceptable, però a diferència de Praga queda més dissimulat en el dia a dia de la seva gent. No és aparador fascinant, però té racons preciosos.

Tot i començar el dia a Praga hem tingut temps de veure la catedral de Sant Esteve, alguns dels carrers més cèntrics, el Belvedere, i hem acabat sopant al Prater. Aquesta darrera visita era un tema que tenia pendent des de fa uns trenta anys quan vaig visitar la ciutat i no hi vaig anar. Ara ja puc dir que hi he estat, encara que no sigui un lloc predilecte, però que de ben segur enamora a molta gent, sobretot als joves.

La ciutat és neta, i com és això? L'ajuntament neteja molt o els vienesos embruten poc? Hem vist pocs gossos i cap cagarada sense recollir. Ja sé que no es poden fer comparacions, però m'imagino què poden pensar els vienesos que visitin una de les nostres poblacions. Us imagineu passejant-vos fins al final del carrer ample? Això és culpa de l'ajuntament?

Viatjar és cultura, si tens ganes d'aprendre. Els altres no ho fan tot bé, però nosaltres tampoc, eh! Hem de millorar en civisme. 

Tenim dos dies per descobrir una mica la capital austríaca.

Morint d'èxit per una mala planificació

Les notícies sobre turisme cada vegada són més contradictòries. Ens alegrem que vinguin turistes i visitants d'altres poblacions, però hem arribat a un punt que hi ha ciutats i poblacions que estan morint d'èxit.

Barcelona és el cas que tenim més proper i cada dia hi ha notícies sobre els problemes que ocasiona la massificació turística. Està molt bé dir que volem turisme de qualitat, però aquest no el tindrem si no els podem oferir serveis de qualitat, i en això hi estem tots implicats.

Recordo que pocs dies abans de començar les vacances parlàvem amb una companya de Calella i ens explicava com havia canviat el turisme de la seva ciutat. Calella va començar amb molta força i va aconseguir multitud de turistes que venien per poc cèntims a prendre el sol de dia i a emborratxar-se de nit. Ara, segons sembla, s'han anat tancant els hotels conflictius i ja n'hi comença a haver de més qualitat.

Els hotels són importants, però cal oferir bons serveis i en això no puc dir que no es faci res, però sí que cal treballar-ho més. I no ens podem oblidar de les infraestructures i la mobilitat. Si volem acostar els visitants al centre ho hem de posar fàcil. Avui he trigat tres hores per fer seixanta quilòmetres. La visita ha estat molt bonica, però les enrabiades dins del cotxe han estat sonades.